Sal·lus Herrero i Gomar
El darrer assaig, d’Antoni Defez, Fronts oberts. Quatre estudis sobre Wittgenstein, Russell i Heidegger, Edicions de la ela geminada, Girona, 2020, m’ha semblat un llibre de filosofia extraordinari, amb molta molla i contingut temàtic propi de la «tradició filosofica», ben portada al segle XXI. En el sentit que en les reflexions que analitza es persegueix la claredat i la resolució, si és possible, dels problemes ‘oberts’ als que s’enfronta i que, sens dubte, van més enllà de l’estricte coneixement empíric. La doble, afortunada, condició de filòsof competent i poeta consolidat, aconsegueix, resolutivament, que ens emocionem i abracem la comprensió quan analitza un poema de Paul Celan després de la seua visita a la cabana de Heidegger a la Selva Negra. La reflexió filosòfica es fa necessària, precisament, perquè els afers humans són «fronts oberts», necessitats de ser, sempre, repensats, remirats de nou, de manera encara més lluminosa, esclaridora, entenedora i punyent. Per pensar i decidir sobre les nostres vides, individualment i col·lectivament. Perquè no en tenim cap més opció. Si no pensem i decidim per nosaltres, sobre els nostres afers, com a humans incardinats en un espai geopolític, llenguatge, cultura, nació, art, creences, món… altres ho faran per nosaltres. O contra nosaltres, com sol passar. Deixar de mirar, remirar, pensar i repensar sobre els afers que ens afecten, és deixar-se portar pels vents hegemònics o dominants de la història. La perspectiva tan antagònica, d’experimentar, sentir i veure el món entre Celan i Heidegger, ens mostra l’antagonisme, la irresoluble contradicció, la distancia sideral entre els humans, inclús d’una mateixa tradició, la humanitat d’un, la insensibilitat de l’altre…
Abans de començar, escriu una frase de Ludwig Wittgenstein que emmarca aquest assaig: «La manera com els filòsofs haurien de saludar-se entre si: «Pren-te el teu temps». Mirar les coses amb atenció, detingudament, atentament, sense presses, amb parsimònia…
A la Introducció, Antoni Defez, posa en qüestió que hi hagen «veritats filosòfiques», tot i que, aclareix i matisa, tot i que «Per descomptat, quan filosofem fem afirmacions que poden ser vertaderes» […] perquè l’objectiu de la filosofia, malgrat allò que majoritàriament sempre ha cregut la nostra tradició, no és pas la veritat, sinó la comprensió i la claredat». En l’ofici de la filosofia, explicita que allò clau és o bé l’intent de definir com s’usen els conceptes que usem, o bé propostes alternatives de reorganització conceptual, noves maneres d’entendre els conceptes; les maneres com hauríem de mirar-nos les coses per tractar d’entendre més conspícuament els fenòmens o els problemes que ens ocupen i preocupen… Analitza tant la temptació inflacionària com algunes confusions i conclou que la importància de la filosofia queda prou garantida «pel fet de ser una activitat d’aclariment conceptual que cerca una millor comprensió», no només lexicogràfica sinó sobre les nostres vides i el món que ens envolta. Precisament, perquè ens interessen, ens preocupen, hem de comprendre millor tot allò que ens afecta, ja que ens hem de responsabilitzar de les nostres pròpies vides, sense deixar-les en mans d’altres, sovint alienes, quan no hostils, inclús enemigues de les nostres; afirma que la filosofia «naix de l’anhel d’autenticitat i veracitat», en un sentit molt distint al que Adorno critica en «El lèxic de l’autenticitat». «Mira-t’ho així», aquest hauria de ser el lema dels filòsofs; l’altre: «Pren-te el teu temps». Impugna que hi haja cap «ull de déu», cap tribunal d’apel·lació -un tribunal suprem de la raó-, cap instància superior, que decideixi què val o què no val. I, fet i fet, afirma «Simplement, cadascú, des del seu propi cas, decideix: cadascú tria la manera com es mira les coses, tot acceptant-ne, és clar, les conseqüències. I és que la filosofia és una activitat personal, una activitat no deslligada ni de l’època ni de la societat en què cadascú viu, ni tampoc del temperament o del tarannà de cadascú». En el sentit que la nostra manera de ser està inevitablement imbricada amb els problemes que ens interessen i amb la manera com tractar-los. Com deia Georg Simmel, el 1910, a Problemes fonamentals de filosofia: «la filosofia sempre acaba sent un temperament vist a través d’una imatge del món». Com en l’art, la filosofia és un intent, personal i unilateral, de construir una imatge del món, des de la pròpia profunditat, l’autenticitat i la veracitat. Una activitat ineludible, intransferible, de la que ens hem de fer càrrec, sense poder delegar-la; si la deleguem, ens hem d’atendre a les conseqüències; ens passarà factura. Perquè tot en passa.
En aquest assaig, Fronts oberts, Antoni Defez, explicita el perquè de la selecció de tres personalitats filosòfiques tan diferents( Berkeley), Wittgenstein, Russell i Heidegger, on cadascú, de manera més o menys vetllada o elidida, mostra una imatge sobre què són els éssers humans o en què consisteixen les seves activitats lingüístiques. Ho fa «no tant amb la intenció escolar de presentar què hi deia cada autor, que també, sinó sobretot amb el propòsit d’aprofitar-nos-en per tal de poder pensar pel nostre compte i d’anar construint, així, les nostre pròpies imatges». Perquè, «quan estudiem filosofia, no ho oblidem, lluny de la reverència, els filòsofs ens hauríem d’interessar primordialment en la mesura que ensajudin i que els puguem fer servir per al nostre creixement i formació. Quatre petits estudis que hem reunit sota el títol genèric de Fronts oberts perquè són justament això: qüestions no tancades, qüestions disputades sobre les quals nosaltres podrem seguir discutint malgrat el que n’hagin dit els autors ressenyats. Malgrat, però també, gràcies a ells». Les reflexions de Defez sobre els afers que escull, aprofundeixen, esclareixen i ens fa comprendre molt millor les coses que aborda; mostra la utilitat de mirar les coses amb deteniment; allò que deia Joan Fuster sobre la filosofia, com l’art d’agafar les vaques «pels collons», en realitat, per les mamelles, òbviament, per esmunyir la llet (filosòfica), que ens nodreix i ens fa créixer i afinar la mirada, més atentament, sobre nosaltres mateixos i el món que ens envolta… O per a confondre’ns més; en aquest sentit, el cas de Heidegger és paradigmàtic…
Aquests quatre qüestions que es tracten, amb els consegüents aforismes són:
I. Fabià Estapé i la subjectivitat del móm: «Avui li he permès al sol que es llevés abans que jo» (Georg Christoph Lichtenberg), arranca amb un paràgraf de l’autobiografia d’Estapé, De tots colors: Memòries: Des del meu punt de vista, el món no existia abans de les sis de la tarda del 14 de setembre de 1923. A Portbou bufava la tramuntana. La gent encara ho recorda, perquè la majoria de dies en feia. Jo prefereixo l’aire condicionat, i potser per això no he tornat més a Portbou»… Arran de la visió del món objectiu tan subjectivista i, en bona part, falsa d’Estapé (una boutade que ens fa riure, perquè és una insolència, una provocació per cridar l’atenció), Antoni Defez, amb ajut tant de George Berkeley i el seu Tractat sobre els principis del coneixement humà,com de Wittgenstein i Schopenhauer, analitza la materialitat i la immaterialitat del món, sobre l’objectivisme i el solipsisme i conclou que els éssers humans som expressius, creatius, lingüístics, simbòlics, intencionals, rituals, normatius, en el sentit d’amants de les regularitats, uns éssers que viuen arrelats en l’acció social i, en comunitats de sentit… Per això, vivim el món objectiu de manera subjectiva, el món sempre és el meu món (tot i que sovint, podem sentir que, de fet, no som allò que som i que ens passa, és a dir, que cadascú no és el ‘seu’ món). El humans, si no estem alienats, som una acció que fa que el món sigui sempre el ‘nostre’ món; però alhora, una acció no del tot posseïda per la persona que arribem a ser… Una situació sovint contradictòria i paradoxal.
II. Per què Russell no era cristià?, encapçalat per l’apotegma de Jean Meslier: «Tot el que s’afirma i tot el que es practica al món per al culte i l’adoració dels déus no són altra cosa que errors, abusos, il·lusions i impostures». Defez analitza l’agnosticisme i l’anticlericalisme de Russell i la mala fama d’ateu no del tot justificada, perquè en La meva concepció del món, llibre que recollia les entrevistes per a la TV fetes per Woodrow Wyatt el 1959, després de reconèixer que de jove era profundament religiós, que «res no m’interessava tant com la religió exceptuant les matemàtiques», afirma Russell: «No, jo no crec que Déu no existeixi. Crec que la possibilitat de la seva existència es troba al mateix nivell que la dels déus olímpics i els de la mitologia nòrdica. També poden haver existit els déus de l’Olimp i del Valhalla. No puc provar que no hagin existit, que no existeixen, però tampoc no crec que el Déu dels cristians tingui més versemblança de la que tenien els primers. Crec que són una mera possibilitat». (MCM, p.15). El valor dels arguments tradicionals per demostrar l’existència de déu és nul, només la necessitat d’algú de creure els fa «vàlids», via emocional, sense cap racionalitat; Russell considera que l’influx de les religions sobre la vida humana, en general, ha estat força negatiu, l’origen de la creença religiosa seria la covardia, la por, la immaduresa, la cerca de seguretat, la dependència o la delegació dels propis problemes en déus, messies i sacerdots; des d’un punt de vista il·lustrat considera que la manca de benestar col·lectiu, les catàstrofes naturals i les guerres, predisposarien a l’adhesió a les creences religioses, que dificultarien la llibertat i la felicitat… De manera que conclou Russell: «Per això, presumeixo que, si la gent aconsegueix resoldre els seus problemes socials, les religions desapareixeran gradualment. Però, per altra banda, si no ho aconsegueixen, no crec que aquestes desapareguin» (MCM, p. 20-21). Com encara no s’ha aconseguit resoldre tots els problemes socials de la gent (i, probablement, mai s’aconseguirà), les religions no només no han desaparegut, sinó que, al contrari, tret d’escasses excepcions, s’han solidificat, tancat i fet més fonamentalistes.
Aquestes opinions de 1959, quan Russel hi tenia 87 anys, són les mateixes que havia mantingut el 1927 a la conferència «Per què no soc cristià?» i el 1930 «¿La religió ha fet contribucions útils a la civilització?», incloses totes dues, el 1957, al llibre Per què no soc cristià i altres assaigs sobre la religió. Unes idees que són ben presents també en el famós debat radiofònic que, el 1948, mantingué a la BBC amb l’historiador de la filosofia i jesuïta F.C. Copleston, i que també es recull en el llibre que acabem d’esmentar; Antoni Defez analitza si l’anàlisi epistemològica de Russell és correcta o no, i en concret, la qüestió de si el seu agnosticisme és o no acceptable. I és que una lectura atenta de les seves intervencions en el debat amb Copleston hom podria treure la impressió que alguna cosa no funciona bé del tot; fins i tot fa la impressió que Copleston, que sabia més de filosofia que Russell, en algun sentit, acaba guanyant-li la partida… A Fronts oberts, es dissecciona bona part del debat entre Russell i Copleston i s’aclareixen algunes qüestions sobre la noció de misticisme per part de Wittgenstein i Russell, en el sentit que malgrat que contingui una substància de saviesa (una actitud envers la vida), ha d’alliberar-se tant de la pretensió de convertir-se en coneixement, com de la fugida del món real, que, de vegades, reclama; sense déus, també es possible meravellar-se per la vida, admirar l’univers i estremir-se davant els èxits i fracassos humans.
III. Els silencis de Heidegger, amb l’apotegma de Josep Iborra: «Quan el silenci es fa metafísic, l’estrèpit de les bombes no se sent: això deu ser la saviesa […]. Sinistre, tenebrós Heidegger». És l’apartat que més m’ha interessat i emocionat de tots i em sembla que és el que més claredat i significació aporta, sense restar validesa als altres. «El 24 de juliol de 1967, Paul Celan va fer una lectura de poemes a Friburg a la qual va assistir Martin Heidegger. Un cop acabat l’acte, Celan i Heidegger van parlar una estona: no es coneixien abans, malgrat que cadascun sí que coneixia l’obra de l’altre. Tanmateix, fou, com escriu Hugo Ott, un encontre difícil a causa del passat que, amb significacions ben diferents, pesava sobre tots dos. Celan es va negar a fotografiar-se amb Heidegger, però el filòsof convidà el poeta a visitar-lo l’endemà a la cabana que tenia a Todtnauberg, a la Selva Negra. Al matí següent, allí, Celan i Heidegger caminaren pels voltants, van beure aigua d’una font que hi ha al davant de la cabana, una font que tenia al capdamunt un cub de fusta amb una estrella de quatre puntes. Tot seguit Celan va escriure una frase al llibre de convidats: «En el llibre de cabana, tot mirant l’estel de la font, amb l’esperança d’una paraula que arribi al cor». Aquesta frase donaria lloc, dies després, a un poema que Celan escriuria a l’hotel de Frankfurt on s’hostajava i que, posteriorment, i després d’una edició limitada, apareixeria el 1970 -el mateix any que es va suïcidar a París llançant-se al Sena- en el llibre Embat de llum (Lichtzwang). Heus aquí una versió del poema Todtnauberg» (la muntanya de la mort).
Defez analitza, magistralment, aquest poema Todtnauberg i també un altre, també de Paul Celan, Todesfuge (Fuga de mort) on descriu els horrors viscuts pels jueus als camps d’extermini nazis, quan els humans esdevenien fum, quan passaven per les cambres de gas i els forns crematoris: «[…] Crida toqueu més dolça la mort la mort és un mestre d’Alemanya/ crida feu sonar més greus els violins aleshores pujareu com fum enlaire/ aleshores tindreu una tomba en els núvols no s’hi jeu estret. […]”. Arran el títols dels dos poemes, mostra la intencionalitat de Celan de relacionar Heidegger, no tant amb aquell que habita la muntanya de la mort i l’extermini als camps nazis, que també, sinó sobretot la muntanya de la mort de la humanitat dels éssers humans… O la muntanya on hi habita un home mort, que ha atrofiat del tot qualsevol sentiment d’humanitat.
Analitza l’ontologia heideggeriana i denuncia Defez la proposta, a Carta sobre l’humanisme, d’una ètica sense valors morals, sense responsabilitats, una antifilosofia, que això és el nazisme, que es limita a rememorar l’Ésser, el destí, el silenci, l’escolta, fet i fet, allò fúnebre de l’Ésser per a la mort… L’altre Déu que pot ‘salvar-nos’, a ulls de Heidegger, són, en realitat, les «fines mans» de Hitler (“mans fines que manen matar”, com cantava Raimon), li susciten atracció i bellesa; i es pregunta: ¿com va poder pensar Heidegger que el nacional-socialisme podia redreçar la decadència d’Occident, quan el que realment signficava era la liquidació espiritual d’Occident? Després de les dimensions dels crims i dels raonaments sinistres del qui es veia a si mateix com «el director espiritual del nazisme» (com apunta Safranski), Steiner assenyala l’autoostracisme de Heidegger, d’aquell que ha decidit abandonar la ciutat dels éssers humans. Marcuse li va demanar alguna confessió en públic que l’alliberés de la responsabilitat del seu passat, inútilment, del tot en va… Heidegger, va ser incapaç de dir una paraula que arribés al cor, ni davant d’una víctima supervivent dels camps de la mort i de l’extermini la Xoà, com Celan… Si algun sentit té la filosofia seria fer que el pensar servís per assenyalar «la línia d’una esperança, avui, perquè la paraula arribi al cor»… La trobada de Celan amb Heidegger només va suscitar frustració, desesperació, fer més obscura la boira i el més gran i tenebrós l’abisme que separa víctima i botxí; va ser impotent, Heidegger, per a dir algun mot de penediment, de ‘reconciliació’, en responsabilitzar-se del que havia fet i contribuït a fer durant el nazisme; s’analitza aquesta incapacitat davant un poeta que havia sobreviscut, “de moment, només de moment“, a la barbàrie i als horrors de l’extermini, on ningú eixia indemne. com Primo Levi i tants altres.
IV. Wittgenstein i la música, amb l’aforisme «Sense la música la vida seria un error, una fatiga, un exili». El fil context històric és el xoc a la Viena dua entre una època de cultura que agonitza i el sorgiment d’una època de cultura dominada per la idea del progrés, el cientisme, la tècnica, el consum i l’art per l’art… Al llibre Cultura i valor, 1931, Wittgenstein, es queixa que «la música «la més refinada de totes les arts» ja no ocupava el lloc preeminent en el tot orgànic de l’existència espiritual humana, tot donant-li sentit. Wittgenstein, recordem-ho, va créixer en un ambient marcadament musical: el director d’orquestra Bruno Walter, Gustav Mahler, el Quartet Rosé, el violinista Joseph Joachim, el compositor i organista Josef Labor i també Pau Casals, entre altres, eren assidus a les vetllades familiars». El que interessa és com les observacions de Wittgenstein poden ajudar a aclarir el problema epistemològic de significat i comprensió en la música; la distinció entre el significat de la música i el significat en la música, si la música és un llenguatge i quin tipus de llenguatge o articulació de tonalitat i harmonia podria ser la música? Analitza el dilema entre formalisme i emotivisme, reconeix que en Wittgenstein els sentiments acompanyen la percepció musical, que no vol dir que en siguin la significació ni la comprensió. S’interroga, amb Wittgenstein, quin tipus d’experiència o vivència és la comprensió musical, diversa, si és el compositor, l’intèrpret, els oients, els que ballen amb tot el seu cos… A Zettel, Wittgenstein presenta l’experiència de llegir un poema, un cas diferent al que la composició musical… però a través de les semblances, assenyala Defez, podem comparar-lo i il·luminar la comprensió musical i el significat que té per a Wittgenstein la música, la més refinada de totes les arts, l’art per excel·lència, capaç de donar un sentit últim a l’existència humana. Si és que l’existència humana és capaç de tenir un «sentit últim»… o només és una successió de «sentits concrets», particulars, contextuals, impossibles de reiterar i allargassar… a no ser en accions rituals, simbòliques, jocs, llenguatge, art, esport…
Un llibre, Fronts oberts d’Antoni Defez, vivament recomanable, de manera encesa, si volem conèixer les reflexions filosòfiques actuals sobre l’objectivitat i la subjectivitat del món, el xoc entre el materialisme i l’espiritualisme, el valor de les creences religioses i el misticisme, les misèries de la filosofia, els dèficits de mínima humanitat de Heidegger i el significat de la música en l’articulació de les nostres vides, cors, cossos i ments. Sobretot si volem ajudar-nos de les argumentacions i debats filosòfics que se’ns presenten en aquest assaig, per pensar, nosaltres mateixos, sobre el nostre món, les nostres vides, les decisions que prenem, conscientment o inconscientment, i com dotem de ‘sentit‘ allò que pensem i fem… si podem donar-li sentit a alguns moments i accions de les nostres vides. Els humans, potser som animals a la recerca i construcció de «sentit», però enmig d’unes condicions que no triem, en general, absurdes, atzaroses, capricioses, imprevistes, impredictibles… fràgils i plenes d’incertesa.
