Sal·lus Herrero i Gomar
La iniciativa de Joan Pérez i Ventayol, i la participació d’un nodrit grup de 14 investigadors i estudiosos, ha fet possible l’aparició d’un volum prometedor: Els jueus als Països Catalans al segle XX (Joan Pérez i Ventayol, ed., Lleonard Muntaner, Palma, 2023). Un llibre que fa el número 7 de la col·lecció Monjuïc, on hi ha altres títols molt valuosos, com ara l’obra de Hannah Arendt, Participar del món. Escrits 1941-1945. Aquest llibre és, així mateix, fruit de la col·laboració editorial entre Afers i Lleonard Muntaner, entre el País Valencià i Mallorca. Un aspecte important, que no se’ns ha d’escapar.
Si coneixem alguns dels escrits més importants sobre la condició dels jueus, al llarg de la història del segle XX, com va assenyalar Vicenç Villatoro a Els jueus i Catalunya (Barcanova, Barcelona, 2011) podem observar que hi ha molts vincles entre la judeïtat i la catalanitat, que a Els jueus als Països Catalans al segle XX es desvelen de manera explicita arran dels debats, les argumentacions, els avatars i les vicissituds que analitzen els distints autors d’aquesta obra conjunta. De fet ,bona part de la intel·lectualitat espanyola -des de Quevedo fins a Savater, passant per Pío Baroja, Blasco Ibáñez, Unamuno, Ortega- sovint han lligat la catalanitat i la judeïtat, amb ànim de menysprear la llengua, cultura i nació catalana, i en alguns casos els jueus vinculats als tòpics de la usura, el mercantilisme, de lligar tot catalanisme i el judaisme sencer a una burgesia rapaç, cobdiciosa i sense escrúpols…
Aquesta obra coral és una recerca documental, socio-històrica, iniciadora i incitadora de més estudi i connexions, que aporte més llum, sobre les vides i el destí dels jueus als Països Catalans. Una unitat geopolítica, lingüística, cultural i nacional, una mica dispersa, dividida i fragmentada pels estats, necessitada de recerca, de més vincles, relacions, coordinacions i coherència. Potser ha mancat algun treball sobre els jueus a Andorra, l’Alguer o les terres de la Franja de Ponent, tot i que, segurament, no s’han trobat especialistes que pogueren fer aquest anàlisi. No obstant això, a Els jueus als Països Catalans al segle XX, es fa una descripció de la història dels jueus a la major part de les terres del domini lingüístic català, la Catalunya del nord, el Principat, les Illes, Balears i el País Valencià, així com les fites que han marcat les vides i el destí dels jueus i els debats interesants entre les ideologies filosemites i antisemites al nostre món català.
Un equip d’especialistes, bàsicament, en ciències socials i polítiques (experts acreditats en edició, assaig, història, sociologia, filologia, filosofia, arquitectura i joves investigadors) així doncs ha publicat, el passat març de 2023, aquesta obra coral, molt valuosa, Els jueus als Països Catalans al segle XX. Un llibre que pot obrir nous camins de recerca per conèixer millor el nostre passat i superar clixés, prejudicis, tòpics, l’estigma, el racisme, l’antisemitisme i les animadversions que són fruit de la ignorància, de la imaginació febril, de la malícia, de la perversió, del profit i dels interessos, sens dubte malignes, d’aquells humans que cerquen bocs expiatoris per descarregar les frustracions de les seues vides, els beneficis compensatoris, reals o simbòlics, en moments en què els corrents de fons dels «vents de la història» i els «esperits del temps» van maldades i treuen a passejar els temps foscos de la barbàrie, que s’enduen per davant la convivència, la integritat i els drets humans dels «altres» minoritzats… Això passa quan es construeix una concepció de l’«alteritat» on l’altre, en aquest cas, el jueu (el fenici, el català, l’islàmic, el negre, el xinés, el llatino-americà, el refugiat…) és reduït a estigma i prejudici inquisitorial, per a destruir-lo, invisibilitzar-lo, menystenir-lo, arraconar-lo i liquidar-lo.
A la presentació, signada a Terrassa, el Vallès Occidental, gener de 2023, Joan Pérez Ventayol, professor de la Universitat Autònoma de Barcelona -que havia publicat llibres com L’exemple dels jueus. El catalanisme d’esquerres i la seva visió del poble jueu, del sionisme i del conflicte amb Palestina (1928-1936) (2010); Els catòlics catalans i la qüestió jueva (1917-1939). Del filosemitisme a l’anttijudaisme (1917-1939). La qüestió jueva en els discursos del catalanisme (2019)-, explica com l’impacte de les anomenades «qüestions jueves» al segle XX, al qual els Països Catalans no en van ser aliens, han de ser analitzades en un conjunt de territoris que són un marc de referència històric, lingüístic i cultural, des d’interessos renovats de recerca, estudi i comunicació, que estimule nous projectes de coneixement, de difusió, de comprensió, de reconeixement i de memòria dels jueus i dels seus descendents. Esmenta Josep Fontana que a L’ofici de l’historiador, diu que és necessari establir nous llocs d’anàlisi més enllà dels tradicionals, per revaluar aquelles «zones de contacte, a una banda i l’altra de les fronteres posteriors, que han estat escenari d’una multitud d’intercanvis econòmics, culturals i ideològics». En el nostre cas, per tal d’intentar normalitzar i incorporar a l’imaginari col·lectiu de la Catalunya del Nord, del Principat, de les Illes Balears i del País Valencià una realitat humana com la jueva que ha format part secular dels diferents territoris des de tantíssims segles enrere i la contemporaneïtat del segle XX, marcat per les guerres, la d’Espanya del 1936 al 1939 i la II Guerra Mundial (1939-45), on la comunitat jueua va patir les més greus i funestes conseqüències, sacsejada i marcada pels exilis, la diàspora (sefardita i asquenazita), les migracions com a refugi i asil, la deportació, la persecució i el crim més execrable, la Xoà. Tot plegat una commoció immensa. I finalment, el retorn als Països Catalans de jueus des del nord d’Àfrica i altres parts d’Europa i Amèrica… als anys seixanta, setanta, vuitanta i noranta.
Marta Simó Sànchez, membre del grup ISOR (Investigacions en Sociologia de la Religió), Universitat de Barcelona, autora de la tesi doctoral La memòria de l’Holocaust a l’Estat espanyol. Des d’una perspectiva sociològica i una perspectiva històrica, UAB, 2018, a la Introducció. El judaisme a l’Europa del segle XX es pregunta què s’entén per identitat jueva, no només a Europa, sinó als Països Catalans i al món i quins són els principals episodis que al llarg de la història permeten copsar la construcció d’aquesta identitat i una referència al marc històric del segle XX per situar els principals esdeveniments històrics i socials que impacten en la identitat jueva. També analitza la població jueva europea al segle XXI, set dècades després de la Xoà, quan el nombre de jueus a Europa ha minvat; ara hi ha a Europa un total d’uns 1,4 milions, només el 10% de la població jueva mundial i el 0’2 de la població total d’Europa; Simó apunta algunes causes del nou «èxode» o declivi, també s’insinua una certa «normalització» i un lleuger reconeixement de la seva presència als Països Catalans.
Martine Berthelot, de la Universitat de Perpinyà, a El retorn dels jueus a la Catalunya del Nord (1840-1910), fa una mica d’història per explicar la situació dels jueus a França, després de l’expulsió dels jueus pels Reis Catòlics, el reconeixement de «drets» després de la Revolució, l’afer Dreyfus a finals del segle XIX, el retorn de jueus a Perpinyà al segle XX i l’arribada als anys seixanta de jueus d’Algèria, del Marroc i de Tunísia després de la independència d’aquests països nord-africans en provocar un reviscolament de la població jueva a Perpinyà i al Rosselló.
Laurence Fraure , de la Universitat de Perpinyà, a La «Comunitat Israelita de Perpinyà i dels Pirineus Orientals» i les seves evolucions actuals (1960-2020) sota l’administració de l’estat francès, mobilitzacions, visibilitat, institucionalització, reconeixement social, envelliment demogràfic, un antisemitisme que s‘explicita que, a diferència de París, «aquí és molt més relaxat» tot i la filiació ultradretana de la municipalitat de Perpinyà.
Joan B. Culla i Clarà, professor d’història contemporània a la UAB, a Les comunitats jueves a Catalunya al segle XX, explicita per què els jueus discriminats i després expulsats de les terres hispàniques per la intransigència de l’església catòlica i per l’autoritarisme dels monarques, haurien hagut de veure el segle XIX l’ocasió del retorn a la península Ibèrica de la qual havien estat foragitats pels «reis catòlics». Tanmateix, la feblesa i la inestabilitat del sistema liberal espanyol, i la persistència de les forces reaccionàries nostàlgiques de l’Antic Règim i de la Inquisició, en la pràctica totalitat del clergat catòlic, el carlisme… els hi van dissuadir. Analitza les conseqüències de l’esclat de la Primera Guerra Mundial i dels pogroms a Rússia on, entre d’altres, els Països Catalans esdevenen zones de refugi o de pas per fugir cap a Amèrica, Palestina i altres llocs més benignes… Esmenta els escrits del claretià Pere Voltas i Montserrat, El sionisme o la qüestió nacional hebraica, 1928-29, en dos volums, des d’un punt de vista empàtic vers els jueus, també el catalanisme filo-semita, en teoria, del catalanisme conservador de Francesc Cambó, acusat de «jueu», que, el 1926, havia escrit que els jueus no aconseguirien ser mai nació, perquè només havien estat un poble o una raça… va morir el 30 d’abril de 1947, un any abans de veure, el 14 de maig de 1948, el fracàs absolut dels seus pronòstics.
Culla analitza l’eclosió democràtica durant la República, també les campanyes de premsa al setmanari Arriba i les agressions, assalts i saquejos dels falangistes de Madrid contra els magatzems SEPU i el «capitalismo judío», que no va passar a Barcelona; la propagació dels discursos antisemites, del capellà Joan Tusquets, la pujada de Hitler al poder, el 1933, i l’extensió del virus nazi-feixista per l’Europa central i oriental van desencadenar la forçada emigració de centenars de milers de jueus amenaçats en fugir cap a Catalunya, tot i que temporalment; les conseqüències del colp d’estat feixista de Franco, aliat de Hitler i Mussolini; el que significava ser jueu sota el franquisme, els registres policials i les agressions falangistes contra les oficines del Joint (American Jewish Joint Distribution Comittee), la gran ONG jueva-nord-americana, que ajudava els refugiats jueus; el canvi de posició sobre els jueus, de la dictadura franquista, en funció del curs que anava prenent la guerra el 1944, l’antijudaisme integrista de Manuel Brunet, amb el pseudònim de «Romano», a Destino, entre 1946-1947, s’escrivien coses com: «el noventa por ciento de los judíos són filobolcheviques, y con sumo gusto nos ahorcarían a todos»…. Malgrat els atacs i l’hostilitat de l’extrema dreta i de la pròpia dictadura contra els jueus en associar-los a la maçoneria i el comunisme, a causa de la presència a Catalunya d’una comunitat jueva i de l’existència de l’Estat d’Israel, eren més importants les expressions de simpatia i d’admiració; Jordi Pujol, març de 1965 escrivia: «finalment, i ja era hora, a Catalunya comença a haver-hi un interès viu per les coses de l’Estat d’Israel. Això és una bona notícia». Rachel Israel, al seu treball «La Catalogne et ses fantasmes,. Les Nouveaux Cahiers, núm. 55, 1978, escriu: «Els catalans es diuen semblants als jueus, es presenten i es representen com a tals i se senten solidaris dels jueus enfront la crítica antisemita. El fet és rar i insòlit». El 1975-76, fugint de les dictadures militars a Xile, l’Uruguai, Argentina, arriben milers de jueus laics als Països Catalans. Al segle XXI, la vida dels jueus a Catalunya passa per viure en una cruïlla entre l’arrelament (assimilacionisme) i l’impuls d’emigrar a Israel. L’antropòloga, Mercedes, Fernández Martorell, a Estudio antropológico: una comunidad judía. Barcelona, Ed. Mitre, 1984, adverteix, en castellà: «hem pogut evidenciar que el grup receptor català estableix un corrent de simpatia amb el grup jueu perquè considera que les seues ‘històries’ tenen molt en comú. Se n’alegra que el sotmetiment al que s’ha vist pressionat el grup català, com a cultura diferenciada de la castellana, podria semblar-se al patit pel grup jueu»… Semblança, proximitat, amenaces d’arraconament, discriminació i inclús, a l’extrem, d’extermini de dos pobles, el jueu i el català, sotmesos a l’opressió i la repressió d’estats més poderosos.
Joan Pérez i Ventayol a “El filosemitisme català a la primera meitat del segle XX”, recull un advertiment d’Antoni Rovira ii Virgili (1935): «Històricament, culturalment, Catalunya no pot dir mal de la raça hebrea». Conta el viatge del creuer Ciudad de Cádiz, que salpa el dijous 15 de juny de 1933 des del port de Barcelona, un grup d’estudiants d’arreu de l’Estat espanyol, per recórrer la Mediterrània en un inèdit viatge d’estudis; en aquest grup que viatjaria per Tunísia, Malta, Egipte, Palestina, Creta, Rodes, Turquia, Grècia, Itàlia i finalment Mallorca, hi havia un nombre important d’estudiants de Catalunya que esdevindrien destacats intel·lectuals, com Jaume Vicens Vives, Guillem Díaz-Plaja, Joan Maluquer de Motes, Salvador Espriu, Roser Rahola, Mercè Muntanyola i el jove poeta de Palma Bartomeu, Rosselló-Pòrcel i la sentència que la pàtria és la llengua, (sobretot quan la pròpia llengua cultura, hebrea o catalana, corre el risc de ser invisibilitzada i de desaparèixer), els debats i pronunciaments antisemites o filosemites anteriors i posteriors a la Guerra Civil; la recerca de l’element semita que havien configurat, predominantment, el «caràcter català» en contrast amb el castellà o a l’inrevés (Pompeu Gener, Prat de la Riba, Joan Maragall, Jaume Brossa…), quan un sector del primer catalanisme modernista que detestava els jueus amb una actitud antiburgesa i antidreyfusista, abandona aquestes posicions i apareix un nou discurs on s’afirmava que el caràcter mercantilista dels catalans era degut, precisament, a la presència històrica de jueus a Catalunya i a una singularitat catalana típicament jueva. Les crítiques de Josep Carner i Gabriel Alomar, a l‘anticatalanisme antisemita de Pío Baroja, des de les pàgines de La Veu de Catalunya o d’El Poble Català, els catalans passen a ser «los judíos de España» com una nova forma de descrèdit… Després descriu l’expansió del filosemitisme a Catalunya (Joaquim Miret i Sans, Antoni Rubió i Lluch, Josep Mª Millàs, Carles Rahola, Antoni Rovira i Virgili… les característiques del filosemitisme català (Miquel Esplugues, Joan Estelrich, Pere Voltas, la concreció del discurs filosemita i la fi sobtada del filosemitisme (per un fervent antisemitisme de la dictadura) i la lenta represa durant el franquisme.
Francesc Vilanova i Vila-Adabal, professor d’història contemporània a la UAB, investigador a la Fundació Carles Pi i Sunyer, analitza a «La vieja raza castigada»: franquistes catalans i antisemitisme sense jueus (de 1939 a 1945), analitza la relació tan intensa entre el franquisme i l’antisemitisme, amb ajut, entre altres, de Gonzalo Àlvarez Chillida a El antisemitismo en España. La imagen del judío (1812-2002). Madrid, Marcial Pons, de Paul Preston, a Botxins i repressors. Els crims de Franco i els franquistes. Barcelona, Ed. Base, 2006 i Arquitectes del terror. Franco i els artífexs de l’odi. Barcelona: Ed. Base, 2021, de Josep Benet, L’intent franquista de genocidi cultural contra Catalunya, Barcelona, Publicacions Abadia de Montserrat, 1995, de Bernd Rother, Franco i l’Holocaust, Madrid: Marcial Pons, 2005. S’analitza el cas, sobretot, de Manuel Brunet, a la revista Destino. Politica de Unidad, la perspectiva d’anticomunisme visceral, antiliberalisme polític, projecte de nacional-catolicisme totalitari, l’hegemonia franquista, la «mediterraneïtat» i el rerefons antisemita: «Cobdícia», «manca d’escrúpols», omnipotència política i comercial; Brunet i altres evocaven els grans tòpics de l’antisemitisme catòlic més clàssic. Era sempre la visió del jueu usurer, avar, manipulador, que s’havia anat repetint des de temps immemorials… Brunet declarava que el mariscal Pétain havia estat «magnànim» sobretot amb els jueus condecorats per actes heroics en la Primera Guerra Mundial, i afirmava, amb el periodista Henri Béraud, col·laboracionista de Vichy, que calia ser antisemita per defensar-se dels «mals jueus», en apropiar-se de la doctrina pontifícia; ho justificava en dir que els jueus eren un instrument de la maçoneria i de la revolució; a més de criticar la possibilitat d’un estat a Israel i de «l’odi dels jueus» als cristians, proclamava Brunet que, malgrat tot, «durant la sanguinolenta persecució hitleriana ningú els fa fet costat com Pío XI i Pío XII»…
Josep Calvet, doctor en història, a Catalunya, terra de refugi de jueus durant la segona guerra mundial, explicita el paper de la frontera dels Pirineus, on travessar la ratlla, significava escapar de la persecució i de la mort; com a diferents etapes històriques la frontera havia esdevingut refugi i salvació, el 1939 més de mig milió de l’estat espanyol fugien a refugiar-se a les terres de la Catalunya Nord, situades a l’estat francès, com ha escrit Calvet a Les muntanyes de la llibertat, Barcelona, L’Avenç, 2008. Analitza a persecució dels jueus europeus i el seu refugi a Catalunya, on assenyala el cas de Walter Benjamin a Portbou, el 25 de setembre de 1940. El seu amic Adorno li havia aconseguit visats de trànsit per a Espanya i d’entrada als Estats Units. Per fugir es traslladà a Portvendres (el Rosselló) des d’on l’activista antinazi Lisa Fittko el guià pel camí que conduïa a Portbou a través del coll de Rumpisó. Un cop a territori de l’estat espanyol, fou detingut per la policia en no disposar de permís de sortida de França. Benjamin esgotat per l’esforç físic realitzat i per la seva fràgil salut, fou allotjat a l’Hotel de França a l’espera que les autoritats decidiren quina seria la seua destinació. Va morir a l’endemà, 26 de setembre a l’habitació número 3 de l’hotel en unes circumstàncies no aclarides. El darrer llibre sobre l’afer Benjamin, d’un metge, Santi Vancells, al llibre Una veritat difícil. Walter Benjamin a Portbou: crònica d’una ferida mal curada (Comanegra), assenyala que W.B. «no volia suïcidar-se, amb una dosi de morfina. La causa de la mort va ser la malaltia cardíaca que patia», segons ell, «una sobredosi de morfina provoca una aturada respiratòria i la mort és immediata». En canvi l’agonia de Benjamin va durar més de dotze hores, segurament es va prendre la morfina per tal de calmar el dolor que sentia… Més el que suscita nous interrogants és la carta d’acomiadament a Adorno per dir-li que anava a deixar de viure a un petit poble dels Pirineus on no el coneixia ningú… També explicita Calvet les xarxes d’evasió i els passadors el cas de Manuel Valls de Gomis, el català “Just entre les nacions”, l’assistència als refugiats, clarors i foscors, així com la destinació final a Amèrica o Palestina.
Rosa Planas Ferrer, doctora en filologia i filosofia per la Universitat de les Illes Balears, investigadora al Departament de Filologia Catalana de la UIB, a El problema xueta al començament del segle XX. Un canvi de perspectiva, analitza les discriminacions que patien els xuetes, antics jueus reconvertits al catolicisme, que continuaven essent perseguits com a ‘xuetes’ en fer servir material antisemita.
«La Taronginada» esclata quan capellà xueta, Josep Tarongí i Cortés (1847-1922) publica el seu llibre Algo sobre el estado rreligioso y social de la isla de Mallorca. Polémica contra las preocupaciones de clase. Capítulos para la historia del pueblo balear, Palma: Impremta P. J. Gelabert, 1877, on denuncia la injustícia que patien els xuetes mallorquins a causa de la segregació a la qual els sotmetien la resta de la societat illenca… Miquel Costa i Llobera, de viatge per Itàlia, li fa costat un amic de Costa, Ramón Picó i Campanar, en defensar a Tarongí a la revista de Barcelona La Renaixença; en canvi, la revista catòlica La Verdad, va eixir contra la maçoneria (1890) recull els sermons a Miquel Costa, on, per una banda, afirma que «Va demolir certament l’església odiosos murs de separació entre races i pobles, no va voler admetre en els seus propis fills distincions entre jueu i gentil, grec i bàrbar, esclau i lliure, al proclamar-los fills del Pare que està en el cel, com a germans de Crist»… No obstant això, acusava el poble jueu de «nació obstinada» per no acceptar el messies i l’autoritat de l’església; defensa la confessionalitat de l’estat espanyol i l’acceptació del guiatge (la submissió a) de l’església en la civilització occidental; atia la bel·licositat i la zitzània contra l’ateisme i la indiferència religiosa i relaciona els jueus amb la revolució i la maçoneria, des d’un prisma integrista… Però sembla que no arriba als deliris integristes i al·ludeix a l’exemple de Ramon Llull que «raonava» pacíficament, per convertir els infidels, sense voler cap mal als altres… L’afer Dreyfus (1894), els Congressos eclesiàstics anti-maçònics (1896) patrocinats pel papa Lleó XIII (amb l’adhesió del polític Antoni Maura), la difusió dels falsos Protocols dels savis de Sió (inici del segle XX), la pujada de Hitler al poder, marcaren el racisme antisemita a Mallorca, contra els xuetes, que ja no eren jueus, però patien les conseqüències dels prejudicis racistes, de la discriminació i de la vulneració de drets fonamentals, als qui estigmatitzaven com a «enemics de la civilització catòlica», en considerar-los cervells de la maçoneria. Blasco Ibañez a la novel·la, en castellà, Els morts manen (1923), va sobre el xuetes i el pes de la tradició mallorquina, més de vint anys després de «La taronginada»; en l’obra de Miquel dels Sants Oliver, en castellà, Mallorca durant la Primera Revolució (1001) acusa que els prejudicis i els odis anti-xuetes era responsabilitat de tota la població, el feixisme i el nazisme augmentarien la febre antisemita a les Illes; hi ha el cas de Francisco Billoch (Manacor 1901- Madrid 1958), periodista i redactor de La Almudaina, de Palma, l’any 1928, a Madrid, fou redactor del diari Informaciones, el 1938 és nomenat enllaç de premsa i propaganda de la Delegació Provincial de els Balears. Publicà Mallorca contra los rojos. Diario de un combatiente; col·laborà en la Historia de la Cruzada española, de joaquín Arrarás, amb El Alzamiento en Baleares(1941), després va treballar en editorials lligades al falangisme i col·laborà amb els diaris ultracatòlics i monàrquics Yai ABC. En les conclusions, s’assenyala el canvi fonamental de la qüestió xueta que propicià al llibre de Miquel Fortesa, Els descendents dels jueus conversos a Mallorca (1966).
Jordi Maíz Chacón, Universitat Illes Balears, a Memòria jueva, reivindicació xueta i antisemitisme a Mallorca a la primera meitat del segle XX, encapçala aquest treball una frase de Gabriel Alomar de 1913: «Remoure la qüestió dels xuetes, a Mallorca, encara que sia vindicant-los, els sembla afegir un oprobi an el vell oprobi». Al llibre de Josep Tarongí, en castellà, Quelcom sobre l’estat religiós i social a l’Illa de Mallorca, que va provocar una forta controvèrsia, fins i tot una polèmica amb el religiós Miquel Maura Montaner, que li va respondre amb el text, en castellà també
Una bona causa mal defensada, Palma Impremta de Guasp, 1876, que Tarongí li va replicar a l’al·legat, en castellà, «Una mala causa defensada a tot tràngol», Almanaque Balear, 1877.
S’al·ludeix al llibre del politic Emilio Castelar, president de la Primera República, escrit en castellà, Records d’Itàlia, crític amb la intolerància religiosa del catolicisme inquisitorial i la minoria jueva mallorquina discriminada i foragitada dels espais públics; també la trama novel·lesca de Blasco Ibañez en Els morts manen, sobre un jove, sense amor ni escrúpols, que vol fer-se ric en casar-se amb una rica xueta. La tasca de Gabriel Alomar en defensa dels xuetes i contra la intolerància religiosa i l’homenatge a Alomar a la Casa del Poble de Palma. Ateu Martí, sota el pseudònim de Liberto Luz, fa una crònica de l’acte a la premsa socialista de l’època, finals de 1930, on l’acte en honor del aleshores president honorari de la Lliga Laica, Gabriel Alomar, va tractar de la situació de les dones a Mallorca i d’aixecar un monument a «la invicta mallorquina Catalina Taronjí» (segle XVII), on sembla que va estar present la jove vocal de la Lliga Laica Aurora Picornell, que en aquell moment tenia divuit anys i que va esdevenir tot un símbol de l’obrerisme i el feminisme mallorquí. Un monument per expiar i reparar els crims de la Inquisició contra els sospitosos de criptojudaisme; els Autos de Fe de mitjan 1691 van finalitzar amb l’execució brutal de trenta-set xuetes prop de la plaça Gomila de Palma, el sofriment dels quals va ser relatat a la polèmica obra del jesuïta Francesc Garau La fe triunfante. S’analitza la repercussió de les diverses lleis antisemites del règim nazi de Hitler, arran el 1933 i la incidència al grup de Balears de la Unió Nacional Alemanya a «El Terreno», una associació que aglutinava els residents alemanys a Mallorca i que tenia amplies simpaties pel nacionalsocialisme.
S’esmenta la protesta contra el règim nazi de l’Ajuntament de Palma amb un text d’Alomar i la donació econòmica per als perseguits pel nazisme, a Riera Montserrat, Francesc. Els xuetes. Des de la intolerància a la llibertat (segles XVIII-XX), Palma: Lleonard Muntaner, 2003); i altres llibres en anglés, The jews af Majorca d’Abraham Lionel Isaacs, 1936, i també The chuetas of Majorca. Conversos and Inquisition of Mallorca de Baruch Branstein, Scottdale (Pennsilvània): Mennonite Publishing House, 1936. La bona sintonia entre les autoritats franquistes i les del règim nacionalsocialista vn aconseguir apropar la qüestió xueta al nazisme. La repressió a Mallorca contra les persones contràries al colp d’estat fou molt dura. Les tropes colpistes van rebre ajuda militar i humana del règim feixista i dels nazis. La Falange local va desplegar un règim de sotmetiment directe i indirecte de la població mallorquina, descrit al llibre de Bartomeu Garí Salellas, La repressió a Mallorca durant la Guerra Civil i la postguerra, Palma: Lleonard Muntaner, Editor, 2019. Els pocs jueus que van romandre a les Balears foren acusats no per les seves creences religioses sinó per possible espionatge o per ser «enemics del règim totalitari».
Albert Bonnín Fiol, investigador, a Els xuetes a Mallorca al segle XX: Música, teatre i petit comerç, esmenta alguns dels descendents dels xuetes; concretament als portadors dels següents cognoms: Aguiló, Bonnín, Cortés, Fortesa, Fuster, Martí, Miró, Picó, Pinya, Pomar, Segura, Tarongí. Valentí Valleriola i Valls, n’exclouria els que foren assimilats abans i no recorden el seu passat jueu. L’antropòleg Kenneth Moore visita Mallorca als anys seixanta del segle passat i es va sorprendre per aquest tret: «On the island of Mallorca there lives today a categoty og people who are designated as Jewish by the local population, but who are at the same time ardent lollowers of Roman Catholicism» al seu llibre Those of the Street. The Catholic-Jews of Mallorca, Londres: University of Notre Dame Press, 1976, p.1, realment,el racisme sempre és absurd, perquè no hi ha cap raó que el justifique, però esdevé més estrambòtic que hi haja antisemintisme contra els xuetes que havien deixat d’ésser jueus… Hi ha també de Miquel Font Poquet, La fe vençuda. Jueus, conversos i xuetes a Mallorca, Palma, 2007 i del propi Albert Bonnín Pensar l’etnicitat xueta. Palma: Lleonard Muntaner, Editor, 2013 i la tesi doctoral de Margarita Aguiló, en castellà, Una aproximació a l’empresa familiar arran de l’estudi d’un conjunt de famílies que pertanyien al col·lectiu judeo-convers (Mallorca 1800-1950), UIB, 2015, sobre els professionals liberals xuetes i Bonnín fa una explicació del protagonisme dels xuetes al teatre i cinema, música i al petit comerç de les Illes i també un apèndix amb un llistat de xuetes a les arts escèniques al segle XX a les Illes.
Marilda Azulay, arquitecta i professora de la Universitat Politècnica de València i Gustau Muñoz, escriptor, traductor i codirector de L’Espill a la Universitat de València, son coautors de «Torna a haver-hi vida jueva a València». Una aproximació a la lenta recuperació de la comunitat jueva al País Valencià. Inicien aquest treball esmentant l’obra de Ferran Garcia-Oliver, Els murs fràgils dels calls. Jueus i jueves dels Països Catalans (Afers, 2019), sobre la presència, més estudiada, dels jueus valencians a l’edat mitjana. Posteriorment, una realitat amagada, l’oblit o una premonició en alguns casos «Jo, em sembla, soc jueu. Tu no?, va dir Joan Fuster. Un interrogant punyent perquè ens interpel·la a tots directament. No és tan fàcil extirpar del tot un llegat cultural, social i humà. Però quasi es va aconseguir… L’assalt al call de València a finals del segle XIV i estigma de l’expulsió del 1492, pels «reis catòlics» es combinaven per esborrar el rastre jueu. La vida jueva era aliena, un passat remot, antic… arqueologia. I tanmateix, a València i al conjunt del País Valencià torna a haver-hi presència jueva pública i organitzada. Al treball d’Azulay i Muñoz es fa una aproximació o temptativa d’aquesta singular recuperació, a partir de les fonts i testimonis a l’abast… A Xàtiva, el més important hospital de les comarques de La Costera, La Vall d’Albaida i La Canal de Navarrés porta el nom del metge jueu assassinat per la Inquisició, Lluís Alcanyís. (Hi ha una edició moderna de la seua obra: Alcanyís, Lluís,Regiment preservatiu e curatiu de la pestilència. Introducció per J.M. Piñero. Estudi i introducció a cura d’Antoni Ferrando. València: Universitat de València: Ajuntament de València, 1999, un tractat pioner de salut pública). L’Institut més clàssic de València, du el nom de Joan Lluís Vives, perseguit pels tribunals eclesiàstics de la Inquisició que es va haver d’exiliar a França, Anglaterra i als Països Baixos per ser jueu (Angelina Garcia, Els Vives: una família de jueus valencians. València Tres i Quatre, 1987)… S’esmenta que molts jueus s’instal·laren en terres valencianes després de la conquesta del 1338 per Jaume I. Probablement es trobaren amb les restes de les comunitats jueves preexistents en l’època musulmana, reberen assignacions de cases i terres consignades al Llibre del Repartiment. Les comunitats jueves s’agruparen en aljames o jueries, de les quals existiren al molt pobles i ciutats del Regne: València, Xàtiva, Morella, Sant Mateu, Castelló, Borriana, Sagunt, Elx, Xelva, Oriola i un llarg etcètera, bàsicament oficis d’artesans i els relacionats amb la cultura i les finances (gent lletrada, metges, escrivans, administradors…). Durant segle i mig, la convivència amb els cristians fou més o menys pacífica, no exempta, però de tensions, restriccions i vetos per a determinades ocupacions i càrrecs oficials. La imatge estereotipada d’una especialització en el préstec i la usura ha estat posada en qüestió, amb arguments adients.
Hi hagué a València, prèdiques fanàtiques que invocaven tots els tòpics de l’antijudaisme medieval, de base religiosa. El 9 de juliol de 1391 es produí l’assalt al call de València, un avalot -un pogrom- que va destruir el barri jueu i comportà la mort de 200 persones… Unes ferides duradores que no es repararen. El call no fou reconstruït. Una bona part dels jueus valencians es refugiaren a Sagunt (Manuel Civera i Gómez, Morvedre hebreu (segle XIII-XVI). Catarroja; Barcelona, Afers, 2009… Però el terror havia planat sobre dels jueus, cosa que atià l’onada de conversions forçoses… Naixia la figura del «convers». «La conversió dels jueus no solucionà cap problema. La minoria de jueus conversos continuà provocant el ressentiment de la població...» com assenyala Jacob Mompó Navarro a Conversos valencians i Inquisició. Experiències vitals d’una minoria perseguida (1481-1521). València: PUV, 2022, p. 28. La persecució inquisitorial sumada a l’expulsió de 1492, molts jueus fugiren cap al nord d’Àfrica o cap a emplaçaments del Mediterrani oriental, amb escales a Itàlia; com escriu Vicent Josep Escartí «en poc menys d’un any la capa dels conversos valencians pràcticament s’esborrà del mapa. S’esborrà també la riquíssima producció cultural que havien promocionat o que havien produït» (Escartí, Josep, Pròleg a Mompó Navarro, Jacob, Conversos valencians i inquisició…, p. 14. Marilda Azulay i Estrella Israel estudiaren detalladament La Valencia judia. Espacios, límites y vivencias hasta la expulsión. València: Consell Valencià de Cultura, 2008, la trama social interna i els determinants de la tragèdia, l’antijudaisme i la discriminació.
També Jordi Ventura a Inquisició espanyola i cultura renaixentista al País Valencià. València: Tres i Quatre, 1978 va analitzar aspectes clau d’història cultural i social lligats a la persecució antijueva, on a més dels certàmens poètics, Lluís Alcanyís, el cas de Joan Lluís Vives, els professors o el destí de la traducció de la Bíblia al català, arribava a una conclusió contundent: «En el curs del primer segle de la Inquisició espanyola a València desaparegué una capa notable de la societat, base important d’un cercle de lectors i productors de literatura autòctona». Tot apunta que les inquisitorials persecucions als jueus, als moriscos, van junt a la persecució a la llengua i la cultura catalana per uniformitzar la població amb la llengua, la cultura, l’exèrcit, l’església catòlica i les lleis castellanes… Durant la República es produeix la vinguda de jueus fugint del nazisme, alguns jueus venen a la guerra d’Espanya, a les Brigades Internacionals, l’Associació de Suport a les Víctimes del Feixisme i de l‘Antisemitisme ( ANTIFA), fundada el 1934, on intervingueren entre d’altres Martin Buber i Akiva Ernest… Vera, Golda i Rachel Luftig fugint de l’antisemitisme s’apuntaren des d’Anvers a les Brigades Internacionals. Hi havia també Genia Gross, Henia Hass, Lya Berger o les germanes Anna i Adela Korn. Arribaren a Barcelona l’1 de maig de 1937, per a defensar Europa davant els totalitarismes d’ultradreta, ha explicat Sven Tuytens, autor de Las mamás belgas. Madrid: Editorial El Mono Libre, 2019. Volien lluitar fusell en mà però no se’ls va permetre i treballaren d’infermeres a Ontinyent (la Vall d’Albaida, en un hospital improvisat instal·lat en un convent franciscà (avui Col·legi de la Concepció), finançat amb fons de la Internacional Socialista i sindicats belgues… S’esmenta «la solució final» imposada per la indústria de la mort del nazisme; s’analitza l’antisemitisme d’un dels arquitectes del terror, José Mª Pemán a El Ángel y la Bestia (reputat ideòleg franquista), de Pío Baroja, de Blasco Ibañez; per l’altra banda, dels jueus i els filosemites, s’al·ludeix a Máximo José Kahn, que escrivia a la Revista de Occidente amb el pseudònim de Medina Azara, nomenat consol general a Atenes entre 1937 i 1938, amb la desfeta de la República es traslladà a Marsella i a París on va retrobar Juan Gil-Albert i escriviren plegats sobre el poeta hebraic-espanyol Yehuda Haleví… S’esmenta a Marx Aub, a l’ambaixador a París, Luis Araquistáin, que havia estat nomenat pel ministre de d’Estat, Julio Álvarez del Vayo. Tod dos (Araquistáin i del Vayo) estaven casats amb unes germanes jueves, Erika i Trudy Cra. També era jueva la dona del president Negrín, Maria Fidelman Mikhailova. La tercera de les germanes Cra, Luisa, s’havia maridat amb Agustí Viñuales, que fou ministre d’Hisenda durant la República; hi havia també Mariano Rawicz, Mauricio Amster Cats, German Bleiberg Josep Renau…El franquisme va ser còmplice del nacionalsocialisme i de les seues polítiques criminals i repressives contra els jueus, a la fi del nazisme orquestraren una campanya de falsedats i de desinformació per construir «una veritat històrica simulada en la qual la tasca d’alguns cònsols es confón amb la del règim, i s’oblida la política antisemita del règim dins de les seues fronteres» (Jacob Israel a El retorno a Sefarad y los judíos de España, p. 349; després de la desfeta: una lenta recuperació, les comunitats jueves de València, Alacant, la Comunitat Jueva Beth Yisrael d’Elx (al Baix Vinalopó), la congregació de l’Olivera a Benimantell (la Marina baixa) però, des dels anys setanta del segle XX, amb l’arribada dels immigrants des d’Amèrica i des del nord d‘Àfrica «torna a haver-hi vida jueva a València i a la resta del País Valencià”.
Per la seua banda, Orfeo Balboa Ruiz, dotorand en ciències socials per la Universitat de València, graduat en dret per la UNED i llicenciat en ciències polítiques per la Universitat de Granada, a “Antisemitisme, populisme i comunicació de masses en el republicanisme valencià. Els articles de Vicente Blasco Ibañez al diari El Pueblo”, analitza la intensa judeofòbia present a l’ideari i als discursos de Blasco Ibañez. L’antisemitisme no era només un afer de la dreta o de l’extrema dreta, també afectava a les esquerres occidentals, en vincular els jueus amb el capitalisme internacional, la usura i el poder ocult sense una aparent contradicció amb la seva ideologia ‘progressista’. El pensament polític de Blasco Ibáñez, gens aliè als tòpics i a la ideologia dominant, és caracteritzat pel populisme, l’anticlericalisme i la “revolució” (d’acció i oratòria inflamada), converteix el diari El Pueblo, en una eina de comunicació i mobilització de masses, on les formes d’exaltació irracional, tan bé encaixaria el seu antisemitisme… Una mica com Henry Ford, per cert: modernitat i confusionisme ideològic.. S’analitzen els seus articles a el diari El Pueblo (1894-1897), en alguns articles sembla que reuneix l’antisemitisme i l’anticatalanisme, així com sol ajuntar «las garras de la pilleria hebrea y jesuítica» en la mateixa frase, on culpa de lliurar «la fortuna nacional a la rapacidad de jesuitas y judíos», la ‘nacional’ es refereix a l’espanyola, no a la nació valenciana-catalana… Es proclama més espanyol que ningú (espanyolista i militarista) i crida a combatre a tots els enemics de la pàtria, tant en la guerra colonial de Cuba, com als enemics interns (catalans, bascos…) que es negaven a lluitar per Espanya (no hi veu els interessos que hi havia al darrere). També acusa als jesuïtes i aels jueus, amb maniqueisme cec, d’apàtrides, d’egoistes, de falsedat, de formar part d’una conspiració mundial, de fer negoci, de rebre una subvenció vergonyosa per a fer ferrocarrils, bancs i exprimir els altres… «com a sangoneres àvides de diner»… dominadors del món, explotadors, monstre de mil caps sempre calculant com acumular tots els diners del món… Prejudicis judeofòbics d’un Blasco Ibáñez que cal desemmascarar i que propaga sense cap contenció, mesura ni objectivitat, inclús, després de cridar tot tipus d’insults contra les ‘sangoneres’, clama que «La sang demana sang»… Tanta demagògia, sofismes i patrioterisme, al meu parer, posa en qüestió el paper «modernitzador» de Blasco Ibañez, com a referent democràtic i republicà valuós. N’hem de fer cabal! Després de l’afer Dreyfus, la seua judeofòbia es va tornar una mica més ‘discreta’, tot i que exclamava que des del 1492 Espanya estava lliure del prejudici anti-jueu, «doncs no pot haver-hi antisemitisme on no hi ha jueus», cosa que la història ens demostra que no és veritat! Els antisemites, com denunciava Sartre, s’inventaven i construïen el jueu, amb les seues pròpies projeccions, igual com l’anticatalanisme construeix el català arquetípic, ple de prejudicis i projeccions des d’una identitat espanyolista incapaç de respectar la llengua, la cultura i la nació dels altres, siguen aquests altres jueus, bascos o catalans…
Francesc Balanzà i Ruiz, investigador, Miguel Marco Igual, investigador, i Marta Simó Sànchez, investigadora a la UAB, a Els Bacharach i els Kuper. La història de dues famílies a València. Testimonis del segle XX Europeu, analitzen la transcendència de la Xoà, les implicacions sobre la vida dels jueus que cercaren aixopluc als Països Catalans. També analitzen la complicitat criminal entre el règim de Franco i l’Alemanya nazi, com testimonien les víctimes republicanes de Mauthausen, foren espanyoles o catalanes i i el foment de la judeofòbia posterior durant tot el període de la dictadura del règim nacional-catòlic. El Govern franquista va posicionar-se des d’una clara postura pronazi en els seus primers anys (1938-1942), passant durant la Segona Guerra Mundial de país neutral a país no bel·ligerant (!!), condició que el situava com a col·laborador del règim nazi, per retornar el 1943 a la neutralitat i, més tard, amb la més que anunciada derrota de l’Eix, fer un gir cap als països aliats, amb un oportunisme gallec-franquista esparverant i amoral. ¿Com podia, aquest règim dictatorial de tall feixista, declarar-se ‘neutral’ o ‘no bel·ligerant’ si havia enviat milers de militars a combatre, al costat dels nazis i feixistes italians, el comunisme soviètic, amb la División Azul, on hi va participar el poeta falangista tan homenatjat, Dionisio Ridruejo? ¿Com carai podia declarar-se ‘neutral’ o ‘no bel·ligerant’, si enviava a la Guàrdia Civil a custodiar camps de concentració i extermini nazis? Com podia declarar-se neutral si la policia espanyola, la francesa de Vichy i l’Alemanya nazi, havien col·laborat estretament a perseguir jueus i tot tipus de dissidents polítics a Europa? En fi, si s’acceptà això, per part dels Aliats, fou per cinisme, i egoisme nacionalista immoral en grau suprem, de França i Anglaterra. En aquest capítol a’analitza, detalladament, el seguiment dels casos de la família Bacharach i la família Kuper Kuperstein, aquesta darrera procedent de l’URSS perquè van marxar amb el vaixell dels «nens de la Guerra» que fugien cap a la URSS i acabaren, alguns, tornant al barri de la Coma d’Alfafar o a Silla (l’Horta sud). Històries doloroses del segle XX. Que mai s’haurien de repetir al segle XXI. I per això és tan important aquest llibre: un missatge en l’ampolla. Llegiu-lo sense prejudicis, ens hi juguem molt. La humanitat es juga molt en aquesta primera meitat del segle XXI.
