Sal·lus Herrero i Gomar
La setmana del 13 al 17 del passat mes de febrer els editors de Sidillà, Judit Pujadó i Xavier Cortadellas, havien preparat una gira pel Principat de Catalunya a Vicent Marqués. Es tractava de celebrar i presentar els cinc volums de la seua Història de la cuina catalana i occitana, de gairebé mil pàgines cadascun.
Des de Llançà, el dimarts 14 de febrer, agafarem el tren de rodalies, Vicent, la seua germana Pilar i jo mateix, per anar a Maçanet de la Selva; baixàrem a Maçanet-Maçanes, en pensar que els dos pobles estaven a prop de l’estació, com hi ha pobles al País Valencià que estan junts i comparteixen estació de tren, com Alfafar-Benetússer-Sedaví, o Elda-Petrer, però no era així… Només eixir de l’estació, hi havia un cartell que posava que Maçanet hi estava a 7’3 quilòmetres anant cap a la dreta i Maçanes a uns 5 quilòmetres cap a l’esquerra, per sota del pont del tren d’alta velocitat Barcelona-Girona-Montpeller-París. Preguntàrem a una jove que només s’expressava en castellà, que hi havia a la finestra d’Adif, ens va dir que hi havia un bus per anar a Maçanet, però que no sabia ben bé a l’hora que arribava, potser sobre les sis i escaig, esperàrem gairebé un hora, al remat ens digueren que el bus s’havia espatl·lat… que no vindria; com que s’acostava l’hora de la xerrada, vam telefonar a la biblioteca de l’ajuntament de Maçanet i van enviar a un funcionari perquè ens recollís; vam arribar just quan era l’hora programada per començar; vam saludar a la bibliotecària, Tània i al regidor de cultura, Xavier Xarbau, que era l’encarregat de presentar a Vicent Marqués i la seua obra sobre la Hª de la cuina catalana i occitana.
El regidor de cultura de Maçanet va advertir que hi havia a l’acte molts cuiners i pastissers, gent que treballava en la restauració de Maçanet, interessada per la cuina i per la cultura. També va dir que l’interessava la història, la cultura i la cuina, perquè la cuina és el que més perdura de les cultures; va contar que la bibliotecària, Tània, havia vist en una fira del llibre de la Bisbal d’Empordà els quatre volums d’Història de la cuina catalana i occitana, i no els va comprar… Però a la fira de Malgrat va decidir comprar els 4 volums que s’havien publicat fins aquell moment, i ara han decidit adquirir el cinqué i tenen clar que adquiriran el total dels 10 volums que completarà l’obra de Marqués, la Història de la cuina catalana i occitana. Quina diferència entre aquesta biblioteca de Maçanet de la Selva i les biblioteques d’arreu del País Valencià, Tots els anys, ploga, neve o faça sol o núvols foscos, quan es publica un volum de l’obra, l’editora de Sidillà, Judit Pujadó, envia a totes les biblioteques del País Valencià la novetat del nou volum de la Hª de la cuina catalana i occitana en qüestió, on, per descomptat, hi ha inclosa també la cuina valenciana, la de les illes, l’Alguer, Andorra i la del Principat de Catalunya, la Catalunya del Nord i la d’Occitània… Doncs bé, no ha rebut, fins ara, cap resposta de cap biblioteca del País Valencià, com si no anés amb ells, només sabem que la biblioteca d’Aldaia, el poble on hi viu Vicent Marqués des de fa molts anys, ha comprat els cinc volums que s’han publicat fins ara, A la resta tot és indiferència i indolència absoluta, meninfotisme. Potser si fos una Hª de la cuina xinesa i japonesa, les biblioteques del País Valencià s’afanyarien a comprar-lo, però com mostra i explicita la catalanitat (i la valencianitat!) de la cuina del País Valencià, fan tot el que poden per ignorar-la, no siga que la gent lectora se n’adone de les similituds en cuina, llengua, cultura, història, economia, ecosistemes, comunicació, fiscalitat, espoliació, colonització i interessos socials i polítics de tot el domini lingüístic catalanoparlant, també anomenat Països Catalans… I s’escarrasse en fer més lligams entre el País Valencià, les Illes i Catalunya per evitar que ens espolien, exploten i oprimeixen des de la metròpoli de l’Espanya castellano-cèntrica i madrilenya.
Marqués, a Maçanet, després de la introducció del regidor de cultura, va dir que de petit ajudava a cuinar a la seua mare, va copsar que la cuina podia proporcionar-nos plaer, tot i que potser no és dels més intensos. Quan va fer el servei militar, va dir, no es coneixia l’objecció de consciència i la insubmissió a la mili (tot i que, aleshores, Pep Beunza, ja s’havia destacat per ser el primer objector de consciència, a València i a tot l’estat espanyol, el qual, per motius polítics, s’havia negat a fer el servei militar i va rebre de part de la dictadura la corresponent sanció, tres o quatre anys de càstig a un batalló correccional a la colònia d’El Sahara; no obstant això, els mitjans de comunicació del règim de Franco, no solien fer-se eco de les protestes antimilitaristes), llavors, dèiem, va començar a comprar receptaris de cuina i, en llegir-los es va adonar que no hi havia la història dels plats, la gènesi i l’evolució dels plats que tenien recepta… Va pensar la possibilitat de fer recerca, en cercar per les biblioteques. Va començar a anar a la biblioteca del carrer de l’Hospital de València (on hi havia la biblioteca de Nicolau Primitiu) i a d’altres biblioteques. Després d’escorcollar-ho tot i de llegir molts llibres i tota mena de papers, va considerar que podia començar a fer alguna cosa sobre la història de la cuina de tots els Països Catalans. Va dir: «vaig començar a demanar que em microfilmaren i em feren fotocòpies d’allò que m’interessava, vaig destinar molts diners per aconseguir els llibres de cuina i els microfilms de les revistes que m’interessaven, el Cu-Cut, La Campana de Gràcia, el Papitu, L’Esquella de la Torratxa, La Traca, El tio Cuc, La Sombra, La Chala…i amb tot el que vaig poder trobar vaig començar a redactar l’obra. Uns anys més tard va llegir un llibre d’Alain Touraine sobre Occitània, es va fer occitanista, va decidir de fer també història de la cuina occitana i això va multiplicar les dificultats pel que fa a la recollida de dades”. Alguns microfilms li van costar al voltant de quatre-centes mil pessetes, als anys vuitanta… que eren molts diners. I va explicar com feia les monografies de la història dels plats que trobava i els relacionava amb la literatura d’autors que havien escrit sobre alguns dels plats que analitzava… Només podia fer la monografia dels plats coneguts, els plats de diari tenen poca documentació i no es pot fer gaire, li van preguntar per les semblances i les diferències entre la cuina catalana i va dir que a Occitània la carn, el peix i les verdures són les mateixes i que la cuina catalana li semblava més rica i variada que l’occitana perquè per ací tenim el sofregit i la picada, dues coses desconegudes o gairebé per terres occitanes. “A nosaltres, ens agrada molt l’arrós, en canvi a Occitània l’arròs és un producte rar; ara hi ha arròs a la Camarga però el conreu és modern. A la Segona Guerra Mundial el mariscal Petain, durant el Govern de Vichy va portar pagesos vietnamites per a plantar arròs, un producte que, llavors, era exòtic, per això hi ha pocs plats d’arròs a Occitània, la cuina incorpora productes i plats nous a poc a poc. A les Valls Occitanes hi ha deu o dotze plats d’arròs, per influència italiana, i a la resta d’Occitània tres o quatre. En canvi a la cuina catalana en tenim més de 300 arrossos diferents. A Occitània fan servir carn de bou, i a la cuina catalana carn de vedella; els productes d’Amèrica (patata, tomaques…) es van incorporar ràpidament a la cuina catalana i occitana, unes de les millors cuines del món”… Va començar el debat i les preguntes sobre la cuina catalana i occitana, els plats de brandada, la bullabessa, el caçolet. Li van preguntar sobre com llegir els seus llibres i va dir que els pots obrir per la pàgina que vulgues i llegir les monografies com més t’agraden (cada plat té la seua monografia). I d’on surt la paella?, li van preguntar també. Els àrabs conreaven l’arròs a València, concretament a les marjals de l’Albufera i quan arribà Jaume I el van seguir conreant. Sembla que al segle XVIII van començar a fer paelles, que devien derivar de l’arròs en pollastre melós o caldós que encara es prepara en l’actualitat.
Al meu parer, el més significatiu del debat va ser que un home li va preguntar, una mica perplex, si a la seua obra havia incorporat també receptes de la cuina valenciana, perquè la cuina valenciana i la catalana (en referir-se al Principat), no eren del tot iguals, en el sentit d’exactes; la resposta de Vicent Marqués va ser que havia incorporat tot el que havia trobat de la cuina valenciana. Aquell home semblava que estava una mica confós i no entenia
quasi res, deia, però la cuina valenciana no es correspon totalment amb la cuina catalana. Marqués li va dir que la cuina valenciana, com totes les cuines del món, era permeable a les cuines d’altres nacions veïnes, i per tant, si ell trobava un plat, posem per cas els gaspatxos de la Manxa, que s’havien incorporat de fa segles a la cuina del sud del País Valencià, ell la tractava com un plat qualsevol de la cuina catalana, . Són préstecs culinaris que s’hi poden incloure sense cap problema, al contrari, enriqueix la cuina catalana, de la mateixa manera que la paella ha passat a formar part de la cuina espanyola i de més enllà. Va remarcar que en les coses de la cuina no hi ha normes ni dogmes, ni fronteres, pot haver-hi gent molt rígida, però l’únic dogma que hi ha a la cuina és que les menges han de resultar bones. Les noves generacions, amb el ritme de vida que porten, no cuinegen gaire, i per tant, si no canvien les coses i els horaris de faena, aquesta tradició s’acabarà perdent. Després de la guerra les dones es van incorporar al mercat laboral i no tenen temps per fer plats com l’escudella o la samfaina, que requereixen temps. Amb el ritme de vida actual, no es poden fer aquests plats. No obstant això també hi ha corrents de retorn a la cuina tradicional, a una cuina més elaborada i més lenta, el retorn a la paciència, a dedicar més temps a la cuina, a la família, a la llar… Potser en un futur s’invertirà la relació dels homes i les dones amb la cuina, i se li prestarà una mica més d’atenció i dedicació. També es va parlar de la relació amb la cuina catalana i la de Nàpols i Sicilia, que van ser territoris catalans, i en un receptari italià del segle XVII-XVIII trobem una recepta de cibarius albus catalanicus o menjar blanc català.
El 15 de febrer vam anar a dinar a la fonda Bullanga, carrer Diputació 437; Roger Sànchez Amat, ha estat treballant uns anys al centre social cooperativa Terra d’escudella, a Sants, i fa només uns mesos que ha obert aquesta fonda. Roger ens va dir que durant la pandèmia va poder fer recerca i confeccionar una revista sobre les fondes populars del segle XIX, amb el suport de l’Ajuntament de Barcelona, ens la va regalar i mostra els canvis dels hostals a les fondes el segle XVIII i les fondes populars de Barcelona al XIX, la cuina i la premsa satírica i altres afers sobre fondes i menjars. A una vitrina de l’entrada del Bullanga, a mà esquerra, tenia entre altres llibres la Hª de la cuina catalana i occitana. Vam dinar amb Christian Simelio, ànima del grup «Corrandes són corrandes», del Vallès, i ens va dir que feia poc havia estat a Burjassot, en un homenatge abans de la mort d’El Negre, Bernat Fuentes, president de l’associació Ca Bassot…
Pel vespres vam anar al Centre d’Agermanament Occitanocatalà (CAOC) de Barcelona, que està situat per la vila de Gràcia. Allà ens va rebre Francesc Sangar, que va iniciar la presentació tot dient que al CAOC tenien el plaer de comptar amb la presència de Vicent Marqués Carbonell, articulista, autor de Nit de foc, premi ciutat de València, i que avui teníem l’ocasió de presentar la seua gran obra d’història de la cuina, uns volums amens on, a més del receptari, hi havia l’estudi de la gènesi i la història de la cuina catalana i occitana. Li va preguntar com va ser que va sorgir la idea de posar en marxa aquell projecte i Marqués va explicar que comprava llibres de cuina, d’entre els quals El què hem menjat de Josep Pla, però observava que no s’explicava la història dels plats, no sabíem res sobre la història del suquet de peix o de la paella. Llavors, quan va terminar la mili, el 1972, va començar a comprar llibres i documentació de tota mena, comença a escorcollar biblioteques i va pensar que es podia fer una història de la cuina catalana; només tenia 22 anys quan va començar a col·leccionar llibres de cuina i posar-se a investigar, als 28 anys va pensar que podia fer un llibre sobre la història de la cuina, que era el que a ell li hauria agradat llegir, no sabia exactament quan llibres sortirien, però s’adonà que seria una obra molt gruixuda… Va contar com es va fer occitanista i per tal de ser conseqüent, havia d’incorporar al costat de la història de la cuina catalana, la història de la cuina occitana. Tot i que fos molt més treball i més dificultós. Va parlar en termes molt semblants a la xarrada de Maçanet. En respondre a les preguntes sobre les semblances i diferències entre la cuina catalana i occitana va dir que al nord d’Occitània hi havia costum de fer-hi sevir la mantega en comptes de l’oli, que al sud de les Corberes ens agrada molt l’arròs, i també va explicar la possibilitat d’entendre la història social de Catalunya, del País Valencià, de les Illes i d’Occitània a través de la cuina, de la importació de productes com l’arròs i els productes d’ultramarins d’Amèrica. Després va contar la seua estada a jornades occitanistes a Castellnou d’Arri, prop de Carcassona, sobre el caçolet, el plat típic del Llenguadoc; el canvis en la cuina tradicional pels horaris laborals i les formes de vida actuals tan accelerades; li van preguntar a l’editora, Judit Pujadó, per la venda dels llibres de Marqués al País Valencià i va assenyalar que només coneixia una biblioteca, la del seu poble (el de Marqués), que hagués comprat la Hª de la cuina catalana i occitana, de la resta no s’han molestat ni en respondre’m, digué. No obstant això, tots els anys quan es publica un nou volum, els envia la notícia de la novetat bibliogràfica perquè tinguen la informació…
A la premsa occitana surt i es parla més de l’obra de Marqués que al País Valencià en realitat és un trencaclosques, tot i que té més importància i repercussió… L’obra de Marqués és un obra de País, en el futur si algú vol fer una història de la cuina catalana i occitana haurà de tenir en compte l’obra de Marqués com a referència bàsica; tant la cuina catalana com l’occitana són al cor d’Europa; aquestaHª de la cuina catalana i occitana serà la font del futur dels qui vulguen fer tesis doctorals sobre aquestes cuines nostres… No sabem la sort que hem tingut que Marqués dediqués la seua vida a fer una obra tan valuosa i tan gran. La Generalitat Catalana sí que ajuda econòmicament en la publicació dels llibres en català al País Valencià, però la Generalitat Valenciana mai ajuda en cap llibre que es publica en català a Catalunya, tot i que incorpore del tot la cuina valenciana, va afegir Pujadó.
Marqués va terminar la xarrada tot dient que era un llibre útil, perquè es pot agafar i cuinar el plat que més us abellisca, de Grècia, de Roma, de l’Edat Mitjana, del segle XIX, una centúria molt rica al País Valencià i a Catalunya. Quan s’acaben de publicar els 10 volums seran nou mil pàgines dedicades a la història de la cuina de casa nostra. La part lingüística és molt important i laboriosa i digué ha faltat un apartat sobre castellanismes, gal·licismes i italianismes; posem per cas que al País Valencià la gran majoria de la gent diu tortilla i no truita, però hi va desistir perquè pensava que si hi afegia més treball no li donaria temps a acabar l’obra. Després de la xerrada i el debat en una sala que es va omplir de gom a gom, Christian Simelio, del grup musical Corrandes son corrandes, va cantar unes quantes cançons i va dir que el 17 de maig cantaria alTradicionàrius de Gràcia. En tornar a Llançà, en tren, vam anar conversant amb Ibèria, que havia estat present a l’acte de la CAOC, una dona forta i conversadora, que havia nascut a Occitània, on els seus pares, d’origens republicans, anarquistes i federalistes, s’havien exiliat després de la guerra incivil del 1936-39.
El 16 de febrer a les 19 hores del capvespre, organitzat per la Llibreria Les Voltes de Girona va ser la presentació dels cinc volums de l’obra de Marqués, a la Casa de la Cultura, junt als editors de Sidillà, Judit Pujadó i Xavier Cortadellas, i el darrer va fer la introducció tot dient que aquesta era una presentació excepcional d’un llibre excepcional; «vull donar-li les gràcies per haver confiat amb nosaltres; gràcies a la Llibreria Les Voltes i a Pep Palau, expert en gastronomia, de Vic, per haver acceptar participar en la presentació de l’obra de Marqués; amb el bacallà, la carn i els menuts hem arribat al cinqué volum, que és la meitat de l’obra, després de picar pedra i publicar els volums anteriors; tant Judit i jo mateix vam pensar que ens havia tocat la loteria quan vam llegir els esborranys de la Hª de la cuina catalana i occitana que ens va enviar Vicent des de València. Perquè la seua història marca un abans i un després en la Hª de la cuina catalana i occitana, Ferran Adrià va dir «És una obra d’art!»… En les presentacions, com en la cuina, no cal que sobren ingredients i jo sóc un ingredient prescindible, ara i ací, per tant dono la paraula als protagonistes de la presentació».
Josep Palau va assenyalar: «Recordo la primera vegada que vaig parlar amb Marqués, fa molts anys, quan jo regentava el restaurant La Rectoria d’Orís, a Osona, i m’enviava els seus apunts de cuina catalana per fax, ja llavors em semblava una obra descomunal, un somni o una utopia, em fa feliç presentar-la perquè és una autèntica enciclopèdia, d’un gran abast territorial, geogràfic, pel que fa a les nostres dues cuines. No només abasta la cuina catalana sinó la cuina de tots els Països Catalans i d’Occitània. Una idea meravellosa, com a horitzó, com a propòsit ben raonable, la idea de convidar-nos a un viatge meravellós, transitar pels vincles de germanor en lligar la cuina dels Països Catalans i dels Països Occitans… L’obra de Marqués és d’una amplitud exhaustiva pel que fa al receptari, una cosa que atrapa, que sembla increïble, per la profunditat en el recull d’informació, en el coneixement de cadascun dels apartats, receptari, història, geografia, literatura, llengua… Denota una capacitat de coneixement, de recerca, una obra de tota una vida. El desplegament dels detalls en l’àmbit lingüístic, les denominacions de les receptes en cadascun dels llocs que esdevenen els dialectalismes i les diverses maneres de denominar els plats i els ingredients és extraordinari, ens explica com es diu un plat a la comarca de La Safor, de la Marina, com es diu a Eivissa, a Niça, a l’Empordà“… Pep Palau, va continuar explicant, amb la la seua expertesa gastronòmica, que cinqué volum de l’obra de Marqués està dedicat al bacallà, a parlar del bacallà en la cuina catalana i occitana i el resultat és d’una magnitud que abasta les dues terceres parts del receptari mundial del bacallà… És un llibre enorme, no només és una enciclopèdia per a estudiosos, és també un llibre de receptes per a fer a casa o als restaurants, un llibre molt pràctic, on s’explica, posem per cas, el bacallà amb panses i pinyons, amb els ingredients adequats; també el peixopalo,que hi ha gent que no sap què és això; Marqués ho recupera gairebé de l’oblit, perquè és una denominació que, per a molta gent, pot semblar més exòtica que els productes que venen d’Oceània o del Japó. També trobem el ajoarriero, les arengades, la tonyina en salmorra. A l’apartat de la carn, diu que no som un país de menjar carn de bèstia grossa, com el bou i la vedella que venen de la cuina occitana; en la cuina catalana érem més partidaris de les bèsties petites, però ara tenim una major influència de la cuina occitana, de menjar carn de vaques i bous. De porc i xai, a la cuina catalana n’hi ha receptes per donar i vendre. I els menuts, una menja humil, la carn dels pobres, ara torna més que mai… potser pels nous catalans, que venen d’orígens on són una menja habitual. A l’obra de Marqués, pel que fa als menuts, concretament, hi ha un desplegament acolorit, d’una bellesa excepcional, hi ha fetge, cor, renyons, freixures i d’altres, estan contemplades totes les parts dels animals. És una obra de consulta, i també són llibres per a regalar.
Vicent Marqués va contar els seus primers passos en la seua afecció a la cuina, ajudant a la seua mare quan era un xiquet i vivia a una alqueria de l’Horta de València, prop de l’Hospital General, a l’actual Avinguda de Tres Forques; com va començar a comprar i llegir llibres de cuina, bàsicament receptaris i com notava que li agradaria saber molt més de la història dels plats; com va començar a recollir informació de les biblioteques i va considerar que podia fer una llibre sobre la història dels plats de la cuina catalana… Com va llegir El que hem menjatde Josep Pla i d’altres autors que escrivien sobre cuina; el llibre de Touraine, sobre Les lluites occitanes va aconseguir que es fes occitanista; si per prendre consciència de la catalanitat del País Valencià, s’havia fet catalanista i havia recollir bona part d’informació sobre la cuina catalana d’arreu dels Països Catalans, en prendre consciència occitana es va proposar que hauria de fer també la història de la cuina occitana, i llavors el treball es va fer més gros i en van augmentar i multiplicar les dificultats. Va haver de demanar microfilms tant a laBiblioteca Nacional de Catalunya com a la Bibliothèque National de París, sobretot de setmanaris satírics del període comprés entre1880 i1939, li van microfilmar l’Esquella de la Torratxa, que li van costar molts diners i d’altres revistes, com La Campana de Gràcia, El Tio Cuc, La Traca, La Sombra, La Chala… Llegia pàgina a pàgina els microfilms, treia fotocòpies de les pàgines que li interessaven, té molt de material recollit sobre els receptaris i la història dels plats; les revistes satíriques tenien molta documentació sobre la cuina catalana, a Occitània hi havia menys revistes satíriques, només L’alholi, on escrivia Frederic Mistral. Al número zero d’El Temps, als anys vuitanta, li van publicar un article de cuina i va ser com va començar a escriure articles; després va escriure al diari Avui, i després en altres mitjans, Jornalet, Lo Diari, La Veu del País Valencià. Una vegada a un editor del Principat al que li va enviar la proposta de la Hª de la cuina catalana i occitana, li va dir que no valia la pena si hi havia cuina occitana, valenciana o balear, que només interessava i calia cenyir-se a la cuina del Principat, la resta estava de sobra…
Va anar a París un parell de vegades, comprava caixes de llibres i li’ls portaven per correu perquè no podia portar-los el mateix; recollir dades i redactar aquesta obra, li ha costat uns cinquanta anys. Sap que no serà mai un best-seller, no hi ha hagt mai un best seller en deu volums, però té el convenciment que l’obra es vendrà i es vendrà bé, sobretot quan es completen els volums a publicar. M’han fet entrevistes a diferents mitjans, fa poc li’n fer una la periodista menorquina que viu a València, Esperança Camps, a Vilaweb; a sortit per TV3 al Més 324, de Xavier Grasset, també al Punt-Avui, a Catalunya Ràdio, al Principat de Catalunya i a Occitània hi ha hagut una mica de ressò, però al País Valencià a penes se li ha fet publicitat, com si no hi hagués també la cuina valenciana inclosa a l’obra. Li van preguntar com s’ho feia per ordenar la informació documentalment i va respondre que feia monografies dels plats, gènesi, història, literatura, les denominacions, els dialectalismes, perquè a cada lloc es pronuncia de manera diferent, posem per cas, els ous ferrats a cada lloc es pronuncien d’una manera determinada, també tenen noms diferents, segons els llocs. La Universitat de València li va portar més de trenta volums de l’Atlas linguistique et ethnographique de la France i ell s’enduia l’ordinador portàtil i ho havia de copiar i escriure a la Biblioteca de la Universitat perquè no es podia emportar la documentació a casa, ni fotocopiar-la, estigué quatre mesos copiant dialectalismes, va ser una feina molt laboriosa; li van preguntar quina era la cuina més diversa de dues i va respondre que li semblava que era la catalana, va tornar a diferenciar les característiques entre la cuina catalana i occitana i les seues semblances (oli, mantega, carns, el fetge gras…) i davant dels canvis climàtics va recomanar menjar carn amb molta més moderació, per la salut individual i del planeta. Va agrair a l’editorial Sidillà l’oportunitat de publicar la seua obra i també a la Llibreria Les Voltes per l’organització i la gravació de l’acte i vam tornar cap a Llançà. I a l’endemà cap a València de nou, amb la sensació d’haver fet unes presentacions productives, recordant l’afecte de les persones que se li acostaven per agrair-li el treball que ha fet, un reconeixement que no ha trobat al País Valencià, on s’imposa la indiferència i el boicot als mitjans de comunicació «valencians», inclús en un hipotètic Govern «progressista»…
Deixem-ho córrer.
