Sal·lus Herrero i Gomar
Gustau Muñoz ha publicat un nou assaig, molt interessant, intitulat Profeta de la raó. Sobre Joan Fuster (editorial Afers, 2023, 126 pàgines). Un llibre que fa justícia restitutiva a les ‘crítiques’ fora de lloc que ha rebut la persona i l’obra de Fuster, segurament, l’intel·lectual valencià més solvent del segle XX, i potser fins i tot d’arreu de tota la catalanitat.
Al pròleg «Profeta de la raó», Gustau Muñoz, es posa en la pell i la testa dels que coneixen bé l’obra i la figura de Fuster i matisa, amb sentit de l’humor, en entomar les crítiques que se li poden fer: «Una mica i entengueu-me- Joan Fuster se’ns presenta com una veu pofètica. Escoltem, per exemple, el ressò del seu discurs a la plaça de bous de Castelló el 1982: «O ens recobrem en la nostra unitat, o serem destruïts com a poble. O ara o mai!» Un fragment que va recollir el grup musical Obrint Pas en un dels seus discos, i que encara fa un gran efecte»... També es posa en la pell de Fuster mateix i, en veure’l rebutjant aquest qüalificatiu, escriu: «Ell, sens dubte, hauria dit que ni parlar-ne, però ací i allà, i en el fons de la seua actitud personal i la seua obra civicopolítica, ressona el to «profètic» de qui ha descobert claus fonamentals de l’existència col·lectiva i vol transmetre el missatge corresponent per a sacsejar consciències i incitar a una acció transformadora. Fou excepcionalment explícit, en aquest sentit, en la introducció a Nosaltres, els valencians (1962): «La veritat… un cop delatada, esdevé consciència, i una consciència desperta sempre revertirà en acció o, si més no, en remordiment… ‘explicar’ serà una invitació a ‘transformar’. És ‘transformar’ el que ens interessa…». La comesa, doncs, escriu Muñoz, seria una esmena a la totalitat, la crida a prendre consciència i actuar decididament per assolir uns objectius de «plenitud». De «plenitud», que també podrien definir-se de «mínims», que passa per una coordinació institucional estable de tot el món català, per tal de no ser anihilats per estats i superestructures que no tenen en compte els nostres interessos vitals, culturals, econòmics i socials, en tots els àmbits de la vida; que ens van a la contra.
Encara matisa més, això de «profètic, que a Fuster l’hagués fet remugar i etzibar que «això és una collonada», «no fotem», «ni profeta ni poeta»…; ho argumenta, Gustau: «Ara bé,el tret distintiu de Fuster en aquest ordre de coses és que no apel·la a la creença infundada, a cap mística o ressort irracional. Fuster desenvolupa el seu discurs mitjançant l’anàlisi racional, bàsicament amb recurs a la història i a l’observació dels fets socials, en el solc que va obrir la Il·lustració… Fuster farà tothora una defensa emfàtica de la raó, de la racionalitat, obviant deliberadament l’emocionalitat, en sentimentalisme, el misticisme»... Cosa que hi haurà gent, que li ho retraurà, en considerar que havia deixat de banda els sentiments i les emocions, el folclorisme, les tradicions populars, “claus per a la construcció nacional”… sense tenir en compte el context històric, ja que, la majoria del folclore i les tradicions estaven acaparades i domesticades pel Movimiento. Remarca, Muñoz, «la dedicació constant a les tasques d’estudi, pensament i publicació, no s’expliquen sense una gran vocació de referent col·lectiu. Potser no buscada, però efectiva. Potser a desgrat fins i tot, però real.Ell mateix va donar la clau d’aquesta vocació que li va donar una aurèola inconfusible d’autoritat moral, de «pare de la pàtria». Un pare de la pàtria ‘singular’, molt especial, estrany, descregut, suspicaç, perspicaç, que caricaturitza i es desmarca dels «nacionalistes» que van a entrevistar-lo, tot i que admet que ha fet de la lluita pel reconeixement i la reconstrucció completa del seu País , l’obra de l seua vida. A la mateixa introducció a Nosaltres, els valencians ho deia: «No tinc altra autoritat que aquesta: «La d’haver-me apassionat fins a l’obsessió per la vida i el destí del meu poble». I aquesta «passió noble» va marcar la seua vida, li va reportar un enorme reconeixement popular i també animadversions feridores i profundes, que arribaren a la interdicció i l’exclusió i, fins i tot, a uns atemptats amb bomba d’intencions homicides que mai no s’han esclarit, perquè segurament haurien revelat complicitats astoradores».
Al pròleg, Gustau Muñoz explica i afirma, amb claredat i fermesa, com «Joan Fuster tenia, sí, una idea coherent de país, un projecte i un programa. No en termes polítics estrictes i pautats, aquest no era el seu terreny». No va voler encapçalar cap opció partidista… «Però es va comprometre a fons. I tenia una idea coherent de la història, de la realitat social, de les mentalitats, els actius i els obstacles per a assolir la condició de poble normal, de poble entre els pobles. És a dir, amb la vista posada a transformar en un sentit positiu un estat de coses lamentables i decebedor. O no era lamentable i decebedora la prostració de la societat valenciana els anys 50 i 60, en ple procés d’esborrament i de substitució lingüística? O no era, i és, decebedora la desarticulació intencionada de els terres de parla catalana per tal d’afeblir-les i anul·lar-les millor?» Sabia, què era això del poder i dels contrapoders , de tenir possibilitats de desplegar les nostres potencialitats o tenir-les minvades, escapçades,subordinades, prostrades, satelitzades per banda d’una metròpoli cortesana que ens menysté i tracta d’anorrear-nos.La seua obra cívica i política és descolonitzadora, de les ments i les actuacions. La seua és un obra d’enorme dignitat cívica, que remarca Gustau Muñoz al llarg d’aquest assaig sobre Joan Fuster.
No li cal posar-se a Gustau Muñoz, les «ulleres» d’economista, les porta posades, per la seua formació en economia tant a la Universitat de València, com a la de Barcelona; per tant, analitza, les invectives o les denigracions sobre el seu llegat. Posem per cas, que Joan Fuster no havia percebut la «realitat industrial» del País Valencià, endut per una visió restrictiva i «agrarista»… És una de les tantes invectives, més o menys mal intencionades, que han sovintejat al voltant de la seua obra i significació. Esbudella en cadascuna d’aquestes denigracions, però, per la seua preparació intel·lectural, com a economista, traductor, assagista i editor, especialment, aborda aquesta qüestió al voltant de la industrialització del País Valencià, amb cura, deteniment, rigor i desmunta alguns tòpics que sovintegen en els intents d’arraconar-lo com a pensador i referent civíco-polític, si més no, dels Països Catalans. Massa sabem que Espanya no li reconeixera la seua vàlua. No n’esperem res d’un estat que menysprea i invisibilitza la nostra catalanitat… Perquè, seguesc fil per randa, el que anota Muñoz: «Si a l’autor d’un diagnòstic històric sobre la seua societat se li escapa un fenòment tan gros com la industrialització valenciana dels anys seixanta, quedaria invalidat en termes analítics… Aquesta era la (vana) intenció». Perquè si tenim en compte la documentació, les dades més adients del principi dels anys seixanta, el que assenyala Fuster és el que hi havia, no és pot dir que el País Valencià havia desplegat, a principis dels anys seixanta, la seua industrialització que prengué cos a partir de mitjan anys seixanta i dels anys setanta en endavant. Dir, com s’ha dit, que Fuster, no percebia adequadament la ‘industrialització’ del País Valencià perquè volia subordinar el País Valencià al Principat de Catalunya, en ubicar-los complementàriament, és una infàmia majúscula, una de tantes… Repassa, Gustau, com s’inicia la «desconstrucció» de Fuster, que començà, molt aviat, paral·lelament a l’animadversió visceral que va suscitar en aquells sectors socials i sobretot polítics lligats inercialment, per origen o per influència, a l’estat de coses que ell denunciava i volia revertir. Suggereix que algun dia caldrà fer la història d’aquestes desconstruccions, dels seus motius, virtualitats i efectes. Al llibre La via valenciana d’Ernest Lluch, s’assenyala que el llibre de Joan Fuster, Nosaltres, els valencians, separaria la nostra «prehistòria» de la nostra «història», i aquests sectors retardataris són denominats com a «forces vives», incapaces i impotents pr a resoldre els problemes d’endarreriment econòmic del País Valencià…
El llibre Profeta de la raó. Sobre Joan Fuster, com adverteix Gustau Muñoz, «aplega, convenientment revisats, un conjunt de textos que ha anat escivint i també, en molts casos (no en tots), publicant entre el 1994 i el 2022, alguns dels quals ja són de difícil accés. Denoten, doncs, una llarga dedicació a la lectura i a la ponderació crítica -en el sentit genuí de la paraula crítica- de l’obra fusteriana, que sempre m’ha semblat l’aportació intel·lectual més valuosa al nostre entorn, seductora i incitadora. I que a més ha superat la prova del temps: la prosa acurada i natural de Fuster tenia un component de modernitat irrevocable i es fa llegir encara. D’altra banda, el seu exemple personal d’integritat i compromís cívic – de dedicació apassionada a la cultura i l’alliberament de les ments del seu poble- va marcar una època». Com s’indica, algunes de les argumentacions d’aquest darrer llibre de Gustau Muñoz, com ara les incloses a “Joan Fuster i la industrialització valenciana. Opinions, miratges i equívocs”, en bona part, les hem llegit, posem per cas, a Corrents de fons. Cultura, societat, política (Editorial Lletra Impresa, Gandia, 2019). No obstant això, al meu parer, aquesta darrera versió, amb algun retoc, encara es troba més contextualitzada i de millor encaix en un assaigespecífic sobre Fuster, on s’analitzen els debats, les controvèrsies, els referents i aportacions d’Ernest Lluch, Emili Giralt, Sanchis Guarner, Emèrit Bono, Jordi Nadal, Josep Vicent Marqués, Damià Mollà, i d’altres posteriors com del mateix Lluch i de J.A. Tomàs Carpi, Clementina Ródenas, Jordi Palafox, Màrius Garcia Bonafé, Rafael Aracil, Vicent Soler, Anaclet Pons, Justo Serna, Ramir Reig, Pedro Ruiz, Teresa Carnero, J.A. Martínez Serrano, Salvador Calatayud, Javier Vidal, Ernest Reig, i tants i tants altres; es suggereix, que potser hi havia discrepàncies personals, ideològiques o nacionals, entre els qui critiquen a Fuster per adeslegitimar les seues propostes. I s’apel·la que «sobretot, cal tenir l’elegància de no fer-li dir a Fuster el que no havia dit». Gustau fa un debat, molt interessant i restaurador, entre les dades i arguments de Joan Fuster a Nosaltres, els valencians i Un país sense política i d’Ernest Lluch La via valenciana, 1976, i la Introducció a l’economia del País Valencià, Tres i Quatre, 1980 de J. A. Martínez Serrano, Ernest Reig, Vicent Soler i Josep Sorribes, especialmente el Pròleg d’Ernest Lluch. Alguns dels debats d’aquella època encara cuegen i couen, «colonització pública», innovació tecnològica, capitalització pública i privada, infraestructures comunicatives, model radial, inversions, moda i disseny, costos de producció, baixos salaris, especialització laboral integració dels immigrants, autogovern, insuficiències i potencialitats… Mentrestant, ara al segle XXI, hi ha una desagrarització accelerada que suscita preocupació pels dèficits de reposició generacional per treballar la terra, junt a problemes socioecològics d’extrema gravetat que afectaran la producció alimentària mundial… Com adverteix Gustau Muñoz, en un dels darrers capítols Llegir Fuster al segle XXI, una altra paraula del nou segle, en efecte, és aquesta: “extinció”.
Després de tants anys d’estudi, de recerca, de dedicació i compromís amb el País Valencià i la resta del domini lingüístic catalanoparlant, Fuster va sofrir una gran decepció, durant la ‘transició’. «La realitat va mostrar amb tota cruesa les seues insuficiències i limitacions. Les limitacions de la cultura democràtica a Espanya, les romanalles del franquisme als aparells de l’Estat, la imposició sense consulta de la forma monàrquica, la consagració de la sagrada unitat i la nul·la perspectiva d’exercir cap dret a decidir, la prohibició de la fedració de comunitats autònomes, un estatut d’autonomia limitat que fins i tot amaga el nom del País… tot això, com no devia ser irritant per a Fuster? Havia pugnat -s’hi havia deixat la pell- per unes altres coses molt més ambicioses». Continua interrogant-se, Gustau, la distància constatada entre realitat i desig, invalida això, una mirada carregada d’arguments i de raons com la de Fuster? I es respon: «Em sembla que no. Només que ens obliga a resituar-la. I a continuar amb perseverança i sense perdre el nord, perquè com va dir «l’il·lustre barbut», els homes fan la història, però no en trien les condicions...» Un «profeta de la raó», que «volia transformar la realitat, instaurar el «regne», i ja ho entendrà qui ho vulga entendre… Però Fuster era, de cap a cap, un il·lustrat, un fill de l’humanisme europeu, un racionalista que confiava en la paraula, l’argumentació i la lògica. Que indagava en els fets i plantejava els problemes, que aprofundia en la història i els mecanismes socials, en la infraestructura i en les superestructures». Que sabia que la seua millor eina era la crítica, la seducció, la capacitat de persuació, la descolonització de les mentalitats alienades en la subalternitat nacional d’un estat a la contra, la formació de gent amb consciència de País Valencià i de Països Catalans, per ampliar la ment i desprovincianitzar, amb una lògica aplastant davant una globalització uniformitzadora que condemna a la irrellevància les nacions sense estat propi, el provincianisme esdevé demolidor perquè du a la nul·litat en tots els terrenys… Acaba el pròleg concloent que era un profeta, que «No apel·lava en cap cas a mites, a essències místiques, a efusions o emocions fàcils. Joan Fuster, profeta? Sí, potser, una mica. Però un profeta de la raó».
Al primer capítol, Política i societat en el pensament de Joan Fuster, afirma la tesi que Fuster és més un pensador de la «societat» que de la «política». La prolongada preocupació pel fet nacional i les seues derivacions, el portà -com es ben sabut- a endinsar-se en estudis i interpretacions d’història general i, especialment d’història cultural del País Valencià i dels Països Catalans, i a establir criteris i propostes de cara a possibles vies de solució del problema. Però no se’l pot considerar un «teòric del fet nacional». Ni tan sols era un «nacionalista» en el sentit habitual del terme, com ell mateix va remarcar amb reiteració. No abdicar de la pròpia condició nacional, com una «premissa política de coherència amb la dignitat humana. Com explicita aDiccionari per a ociosos (1964) sota l’epígraf «Política». D’una banda la impossibilitat de la indiferència en matèria política: «Tota política que fem nosaltres, serà feta contra nosaltres». D’altra banda, la motivació moral: «Política no és sinó l’art o la ciència de convèncer el nostre veí que deu ser conseqüent amb ell mateix i amb la seua dignitat d’home». Expressa la seua preocupació com a ciutadà per una condició nacional amenaçada. ¿Com podem no sentir-nos concernits pels temors que tenia Fuster el 1964, en plena dictadura franquista, que s’han allargassat i transmutat al segle XXI, i alguns encara continuen vigents? Analitza la relació de l’intel·lectual i la política, la visió de canvi social, de «progrés», tot i que ponderat, el seu paper coma referent clau de la reformulació del problema nacional valencià, la seua crítica a la «classe política», en la producció de tripijocs, simulacres i desenteniment, en fer servir «Ells, com a presa de distància i confrontació, la no resposta de les masses, l’amargor del cas valencià, «[…] La meua opinió és que la «burgesia valenciana» és genèricament d’una burrera colossal de la burgesia valenciana. Excepcions a part, i poquissimes, no ha sabut ser «burgesia», ni, naturalment, «valenciana». (Entrevista a Joan Fuster a la revista Cal dir, 28 (1977), p. 7. «Descobrir el 1978 una «burgesia valencianista» o no, ni tan sols «valencianista, senzillament «autonomista», fa riure. Les excepcions són obvies, i per cert, mal vistes: mal vistes pel fals neovalencianisme de la burgesia castellanitzant, dimissionària, espanyolista.» (Reflexions per al 9 d’octubre» [1978], a Destinat (sobretot) a valencians, Eliseu Climent: 1979, p. 108). En Fuster hi ha radicalisme, sí, però també indicis molts clars de realisme possibilista, suport a un precari Consell preautonòmic, suport a la introducció del valencià a l’escola, entre altres coses i malgrat totes les contradiccions i insuficiències. Fuster ha deixat una petja importantíssima en la configuració de la realitat… Han canviat les dades del problema. Però, el problema, si més no, segueix obert.
Gustau Muñoz esmenta una reflexió punyent de György Lukács a L’ànima i les formes (trad. d’Artur Quintana, Edicions 62, Barcelona: 1984, p. 49): «... l’assagista veritablement capaç de cercar la veritat assoleix a la fi del seu camí la fita que no buscava: la vida». Podríem dir amb Francesc Bayarri que Fuster en cercar la veritat va trobar unes respostes extremistes, desmesurades, bombes i un assetjament que el va dur a la mort massa aviat… Explicita, Gustau, el racionalisme humanista de Fuster, la seua literatura d’idees, que eren els seus assajos; allò que fan els que pensen, el fet de reflexionar, associar idees, lligar-les convenientment; la filosofia, què és sinó «literatura d’idees»? «Tot i que no era filòsof ni expert en cap de les ciències socials, ni historiador en sentit tècnic, ni filòleg, Fuster era un «home de cultura», un esperit intel·ligent, un pensador. Havia fet de l’acte de pensar el seu veritable ofici». L’ofici de pensar sobre diversos aspectes de la vida moral, de la cultura, de situacions socials, d’innovacions del temps, la responsabilitat social, moral i política de l’intel·lectual, les possibilitats humanes, sobre el desbordament, el desenvolupament, el fragment, la diversitat, la seguretat, la cultura, la desconfiança amb els poders, les prevencions, l’excepticisme necessari… I tanmateix.
Al segon capítol, Gustau Muñoz argumenta la consideració de Fuster com a constructor de visions i paradigmes, amb una dimensió científica i erudita, i ho fa, Muñoz, amb les aportacions d’una biografia de qualitat: Modest Prats a «Joan Fuster, historiador de la llengua», a Antoni Ferrando i Manuel Pérez Saldanya (eds): Homenatge universitari a Joan Fuster, Universitat de València, València: 1993, p. 46 i Joan-Lluís Marfany a «Joan Fuster, historiador de la literatura catalana contemporània» a Dd.Aa.: Homenatge a Joan Fuster, ed. a cura de Josep Iborra, Consell Valencià de Cultura, Generalitat Valenciana, València: 1994, p. 356. Esmenta també a Manuel Ardit. «Una lectura historiogràfica de Nosaltres, els valencians a Dd.Aa: Fusteriana, 2, Associació Joan Fuster, Sueca: 1996. També d’Ardit: «Joan Fuster i la història del País Valencià, a Homenatge… Rafael L. Ninyoles «Una perspectiva de la sociologia valenciana» a Dd.Aa. Estructura social al País Valencià, ed. a cura de R. L. Ninyoles, Diputació de València:(1982, Josep Picó: «País Valencià: sociologia de la sociologia», Debats, 17 (setembre 1986), precisions valuoses d’Antoni Ferrando: «L’etapa universitària de Joan Fuster. Una evocació personal» a Homenatge… pp. 35-40; Francesc Pérez Moragón: «Ciència i erudició en Fuster» al seu llibre Joan Fuster, el contemporani capital, Germania, Alzira: 1994. Les aportacions de Vicent Simbor («La Renaixença segons Fuster») , i, d’Albert Hauf («Joan Fuster. Papers incidentals d’una catequesi civil») al citat Homenatge… D’Albert Hauf, «Els clàssics, pura arqueologia o obligada referència de la nostra modernitat?», introducció a Joan Fuster: Misògins i enamorats, Bromera, Alzira, 1995. També el Pròleg d’Ernest Lluch a Dd.Aa:Introducció a l’economia del País Valencià, 3i4, València 1980, on hi ha el treball de Vicent Soler: “L’economia en Nosaltres, els valencians“, a Homenatge… op.cit. Joseh A. Schumpeter, a Historia del análisis econòmico, Ariel, Barcelona: 1971 contribueix a definir la visió com «un acte preanalític de coneixement (…) que no sols ha d’anticipar-se històricament al naixement de l’esforç analític en qualsevol camp, sinó (que) també ha de tornar a introduir-se en la història de tota ciència establerta una vegada que algú ens ensenya a veure les coses sota la font de la qual no es troba en els fets, mètodes i resultats de l’estat anterior de la ciència»; i, finalment Kuhn, d’altra banda, caracteritza el paradigma com una realització científica que la comunitat científica reconeix durant un temps com a fonament per a la seua pràctica posterior, en la mesura que defineix els problemes i mètodes legítims d’un camp de la recerca i que es distingeix per la manca de precedents (renovació radical, inovació, atracció de seguidors, millor explicació dels fets) i pel caràcter incomplet, que deixa molts problemes oberts per a ser resolts pel redefinit grup de científics…. Infereix i anota, Gustau Muñoz, que sembla legítima l’extrapolació d’aquesta mena de categories, per a circumscriure, almenys a títol metafòric, com a primera aproximació, la incidència de l’obra fusteriana en l’evolució de determinades disciplines al nostre entorn cultural català: la capacitat d’obrir un camp problemàtic, d’artigar noves àrees de coneixement, introduir hipòtesis, mètodes, categories, i fins i tot un llenguatge caracteritzat per la seua radical contemporaneïtat; i també la seua capacitat de crítica antiideològica per tal de contribuir decisivament al descrèdit de les representacions mítiques i ofuscadores que amagaven els perfils precisos dels problemes que calia escatir. Deutor directe de la Il·lustració més que no del Romanticisme, prioritza l’aplicacio sistemàtica de la raó a la comprensió de la realitat i no amb l’apel·lació als sentiments i a la mitologia. Ell mateix és va definir, a Madrid, en un entrevista, com una «bèstia racionalista»; no obstant això, allò, com solen fer gairebé sempre, a Espanya, ho van confondre, tergiversar o manipular i va restar a l’intitulació «Sóc una bèstia nacionalista»; una «incomprensió», conscient i inconscient, sistèmica i sistemàtica; nul·la possibilitat d’entesa.
Al tercer capítol Un pensament obert, s’explica el per què d’aquest assagisme; amb una influència com la que va tenir André Gide a la cultura francesa, la té Joan Fuster a la cultura catalana. Una ventada d’aire fresc, d’innovació, provatures, perspectives, suggerències i subratllats que encaminen els seus lectors a ocupar-se de la proposta dels Països Catalans, enmig de la dictadura que tot ho tornava gris i fosc. Sense sortida. Hi fa una reformulació de la identitat valenciana en termes nacionals, i de la resta de la catalanitat, un resituar-se de dalt abaix, que ho capgira tot. Repensar-nos com a valencians, però també s’adreça als qui a Cataluya, a Mallorca, a Catalunya del nord, als qui a tot el món català, s’interessaven i reflexionaven sobre un futur col·lectiu, de la catalanitat completa i sencera. Com a incitació de futur, com a construcció de present, inajornable. A contracorrent, contra el conformisme i la subalternitat… Tot i així, la seua és una influència cultural, social, política i nacional, perdurable. Fuster dona un nou sentit a la idea i al conreu de l’assaig en la cultura catalana, alhora que esperona a repensar la tradició literària, considerada en el seu conjunt, i la seua relació amb la societat. Esmenta la receptibitat de Fuster, el bon ritme de la publicació de la seua Correspondència, plena d’interés i de notícies inèdites, els monogràfics apareguts a revistes comL’Espill i Afers dedicats a Fuster, una nova edició de l’Obra Completa (en la col·lecció «Clàssics Catalans», d’Edicions 62) amb un primer volum bastant impressionant de 1.000 pàgines, i que constarà d’un total de set volums.
Al quart apartat, s’analitza perquè el quefer de Joan Fuster hi és Entre l’assaig i la filosofia. Remarca la importància de l’obra de Fuster, la dificultat de poder-la llegir sencera per seua dispersió, la recuperació decisiva mitjançant l’Obra Completa (a la col·lecció «Clàssics Catalans», Edicions 62/Universitat de València, volum primer, 2002; l’aparició de diversos materials crítics i complmentaris molt valuosos, com ara, els números monogràfics de les revistes L’Espill (núm. 10/2002) i Afers (núm 42/43, 2002), els succsius volums de la Correspondència (Tres i Quatre, 2002, volum núm. 17, fins ara, 1997-2021) i Converses inacabades (Tàndem, 1992) i Converses filosòfiques (Tres i Quatre, 2002) de Toni Mollà i Júlia Blasco respectivament, el llibre d’entrevistes De viva veu. Entrevistes (1952-1992), (Afers, 2003, reeditat més complet el 2022) amb Pròleg d’Enric Sòria i la tria i introducció d’Isidre Crespo, o els estudis monogràfics d’Antoni Riera La raó moral de Joan Fuster (Curial, 1993) i Rellegir Fuster (Bromera, 1994, o molt recentment, el de Joan Borja (La utopia de la ciència. Joan Fuster i la mesura de les coses(Bromera, 2004). Subratlla i insisteix, Gustau Muñoz, en la diversitat i riquesa d’una obra molt extensa, però convé defer algun equívoc: «Fuster, certament, va fer una contribució molt destacada a la concepció moderna del fet nacional i va posar les bases de la idea dels Països Catalans tal com l’entenem avui, i en tot cas va fer irreversible, malgrat les oposicions viscerals, la idea global de l’espai cultural compartit, la idea de cultura catalana reeintegrada que abraça tot el seu àmbit lingüístic. D’altra banda, els seus estudis d’història cultural sovint de factura impecable i erudita, són mol rellevants, com ho són també les aportacions de caire més historiogràfic, les interpretacions de la realitat valenciana, i fins i tot les aportacions estrictament literàries, de creació o bé de crítica. Però res d’això no ens hauria d’amagar el fet que el gruix de la seua obra recau pel cantó de l’assaig: «el gènere que a mi m’interessa, que és l’assaig, és l’especulació, és el joc d’idees, és la manipulació d’idees en definitiva” (De viva veu, p. 101, Afers, 2003). Què és la filosofia, sinó, una associació d’idees, un joc d’idees, una manipulació de les idees mitjançant l’exposició d’arguments? És el que fa Fuster, sovint a desgrat, de manera irònica, sarcàstica o expeditiva, sobre la filosofia (o, més ben dit, sobre una certa filosofia, remarca Gustau), com una empresa impossible… Un posat antifilosòfic que, en el fons, és merament antimetafísic. En aquest sentit, conclou Muñoz, “l’estil de pensar «aforístic» i fragmentari de Fuster, és l’antitesi de la voluntat de sistema; en associar aquest tipus d’eleboració categorial més enllà de la història al ram de les superxeries o de les maniobres de consolació que ultrapassen els límits d’allò que una raó desperta i exigent pot tolerar“. Tant Baltasar Porcel com Joaquim Molas, respectivament, expliciten en les entrevistes a Fuster, la seua posició intel·lectual antimetafísica, hereu de Montaigne, el seu «humanisme moral escèptic», del «sentit comú ‘maquinal’», sense extrapolacions que vagen més enllà de l’experiència directa i concreta; per això, empatitzava amb Bertrand Russell i els corrents de filosofia que toquen de peus a terra i no tracten de donar gat per llebre; es mostra suspecte, desconfiat, descregut, contrari als edificis filosòfics sistèmics, dubtar, falsar, detectar els falsos problemes, definir, acotar, mesurar i tractar d’esclarir, són eines bàsiques del pensament filosòfic. Una part important del seu ofici quotidià: sacsejar els tòpics, remoure els llocs comuns i disoldre els prejudicis, problematitzar,fer literatura d’idees, tebeos per a intel·lectuals, ampliar les ments, la perspicàcia, les perspectives, espabilar… i tractar de transformar la realitat que ens afecta; li treu solemnitat als afers humans i, entre el bé i el mal, posa la primacia en l’aspiració a la joia, a la jocunditat i al sentit de l’humor; la nostra aportació valenciana a la catalanitat i al món sencer. Reflexiona sobre la mesura humana, entorn al canvi històric, el significat del «progrés», de l’humanisme en l’era tecnològica, de la societat de masses, del procés de civilització i les seues contradiccions (sobre la creació artística, l’originalitat o les pulsions del «jo») suggereixen, explicita Gustau Muñoz, elements filosòfics en la seua obra en la recerca de lligams de sentit arran d’una visió transdisciplinària que és capaç de problematitzar i prolematitzar-se; trobem una visió crítica i complexa de la modernitat i en la recerca i construcció de sentit, des de les dades empíriques, el coneixement i l’interés, d’una obra polièdrica que requereix d’un reexamen urgent. El que fa Gustau Muñoz, fer justícia, bàsicament (o sobretot), en l’àmbit econòmic, social, cívic, editorial i cultural, s’hauria de fer en l’àmbit filosòfic més estricte, tot i tenir en compte el seu materialisme, partidari de l’epicureisme i el seu antielitisme consumat, que li fa guanyar contraris entre els elitistes, classistes i espiritualistes. Perquè les desqualificacions sobre Fuster, naixen d’una divergència, confessada o no, quant a posicions, en matèria filosòfica o d’opció política i nacional, afirma Muñoz. Hi ha gent «nacionalista» d’estat, que tracta de desqualificar-lo, deformar-lo o banalitzar-lo, perquè no suporta és la irreverència de Fuster contra les funcions i aplicacions de «l’alta cultura»aristocratitzant, les idealitzacions del passat, en el seu «instint» refractari a la crítica romàntica al «progrés», a la «tècnica» i als irracionalismes de tota mena. No obstant això, vistes les conseqüències devastadores del progrés, causat des de la revolució industrial fins ara, sovint, Fuster sembla conscient d’algunes de les contradiccions d’aquest ‘progrés’, de pèrdues, desmesures i punts foscos d’un procés tan complex com paradoxal… Cal llegir Fuster com a antídot contra el menyspreu profund per les possibilitats humanes sense exclusions.
El cinqué apartat Joan Fuster i la industrialització valenciana, ja ha estat tractat més amunt; és el capítol més extens i, al meu parer, el més ben fonamentat de tots, amb una biografia de qualitat, sense que li lleve cap vàlua a la resta dels afers tractats, també amb expertesa, solvència, rigor, arguments i documentació adient. Aquest sobre el debat entorn a la industrialització del PV, és un dels escrits on Gustau Muñoz, fa més justícia, i posa a cadascú al seu lloc, a Fuster i als seus «crítics» que s’excedeixen en descontextualitzar, deformar i fer-li dir a Fuster el que no ha dit i el que no podia dir, a la llum de les dades que tenia… És una demanda de respecte i d’elegància amb la laboriosa, intel·ligentíssima i la valuosa obra de Joan Fuster.
Només diré que si llegim o rellegim La via valenciana, d’Ernest Lluch, observarem, com, s’inicia amb diàleg amb Nosaltres, els valencians, de Joan Fuster, ubica, Lluch, la crisi econòmica que havia viscut el País Valencià «a la segona meitat de la dècada passada», any 1965-69, es va constatar l’endarreriment relatiu del País Valencià respecte del conjunt de l’estat espanyol; afirma Lluch «Crec que en tota la polèmica hi ha uns elements reals. ara fa deua anys el País veié trontollar les seves bases econòmiques», elogia com Fuster marca l’inici de l’eixida de la «prehistòria» i l’entrada en la nostra història, esmenta com per a Fuster la petita indústria, «vol dir «capital migrat», migrada direcció tècnica, i maquinària de baixa productivitat. Només per una forma o d’altra de qualitat dels productes -des dels mobles als torrons- podem subsistir amb un mínim de seguretat. Diríem que és com una rèpica del minifundisme rural». Afig Lluch, «És aquesta indústria la que farà el canvi del País. Crec que val la pena que quedi clar: ningú va preveure que això passaria. Sense investigadors socials, fora del grup d’historiadors catalano-valencians, amb les «forces vives», lligades al passat, sense servei d’estudis; hi havia altra possibilitat? Els crítics, els nacionalistes, fonamentalment, els qui pensaven sobre el País -tots eren gairebé uns- havien formulat un diagnòstic poc afalagador del que passava i del per què passava. Els intel·lectuals, tan importants en el moviment nacional com en l’obrer, explicaven què passava i què havia passat i això sol ja era una tasca feixuga. Ho podien fer perquè la lluita per una major llibertat havia avançat prou com perquè una part del treball ja fos possible». Una al·lusió directa al treball de Joan Fuster a Nosaltres, els valencians, a El conflicte lingüístic valencià, de Rafael Ninyoles, a País perplex de Josep Vicent Marqués… Com constata, Gustau Muñoz, a La via valenciana, Ernest Lluch recull els debats que hi havia a la Facultat d’Econòmiques de la Universitat de València, el que es podia fer als mitjans de comunicació, era la defensa de la petita empresa davant les multinacionals (la Ford, IBM…). De manera que en el següent paràgraf, Lluch, conclou «Però encara que les estadístiques no puguin ésser de molt ajut, cal anar refent una cronologia. Així ens atrevirem a dir que l’empenta -revolució?- industrial no arriba plenament fins el 1966, i fins i tot podríem dir el 1968, malgrat que des del 1962 la inversió industrial ja creixia. Diversos indicadors seblen confirmar-ho…». Recordem que Joan Fuster va escrriure i publicar Nosaltres, els valencians, el 1962, amb dades recollides dels informes elaborats durant la dècada dels anys cinquanta i principis del seixanta, amb ajut de Fermí Cortés, Francesc de Paula Burguera i Vicent Ventura. La realitat agrària i industrial al País Valencià, era la que era, i Fuster ho recull i consigna, en basar-se en les dades que tenia i hi havia llavors; un dècada després, experts en economia, com Ernest Lluch, tenen en compte la perspectiva i les dades de Fuster i reconeixen la «poca fiabilitat» de les estadístiques i dels estudis sobre la realitat industrial del País; més, Lluch, ja pot constatar, que alguns dels tallers i les «artesanies», que descrivia Fuster, gairebé una dècada abans, arreu del País Valencià s’havien transformat en petites industries, base de la industrialització dels Països Catalans. Pretendre que Fuster adivinés com es concretaria el futur industrial del País és exigir-li massa, el que hi havia ho anota i assenyala una realitat migrada, amb mancances i dèficits estructurals, amb una burgesia sucursalista vinculada als interessos de la metròpoli, alguns d’alquests trets han romàs fins ara mateix; les crisis econòmiques(del ‘capitalisme’), fan surar aquestes insuficiènciessistèmiques(el monocultiu del turisme, la baixa qualitat de l’especialització laboral, la manca d’innovació tecnològica), les fan més paleses. I fins a la fi, de La via valenciana, Ernest Lluch manté, el debat amb Fuster, quan, després d’analitzar les estructures industrials i econòmiques del País Valencià, les referències de Fuster a la noció de ‘burgesia’ (industrial), els mitjans de producció i les relacions socials, de Marx, tant en El Capital com en El Manifest, a propòsit delPròleg de Fuster al llibre deTrinitat Simó, La arquitectura de la renovación urbana en Valencia, Albatros ediciones, València, 1973 (un «modernisme de façana»), les seues contradiccions, el turisme, la immigració i els punts de discrepància, de trobada i de connexió del País Valencià amb Catalunya, amb el proteccionisme i el lliurecanvisme, la comparació amb el mitjà italià, les tecnologies endarrerides,el seguiment del ‘fil industrial’ per comarques i per rams de producció (mobles, joguets, torró, colcer, ceràmica, tèxtil…), els costos i la força de treball, una «llambregada» sobre el futur, al remat afirma: «unes contradiccions [industrials] a les quals, almenys, caldrà afegir les provinents de l’agricultura. Com deiem al començament, la societat valenciana està en un moment singular de transformació. Una situació molt semblant a la que han tingut durant els darrers anys les regions centrals italianes i que les portaren ben aviat cap a uns governs de coalició socialista i comunista que fins més tard no arribaren a les regions d’industrialització més antiga. En el nostre cas quan els entrebancs més aclaparadors siguin esbotzats hi haurà a més a més, com un factor de radicalització, l’exigència del reconeixement de les característiques nacionals». Com apunta Gustau, en el diagnòstic de Lluch, la «radicalització» (no com a demanda de més democràcia, sinó en el sentit ‘d’extremisme’ o ‘nacional-populisme’, no ha vingut tant pel costat de les nacions «perifèriques» sinó per banda d’un «centre» o «metròpoli» estatal, tancat en banda en l’aplicació de mecanismes d’extracció fiscal «colonitzadora», d’un model fiscal, lingüístic, cultural, social i comunicatiu «radial», decimonònic, insuportable i lesiu per als interessos de la població dels Països Catalans del segle XX i del XXI, al marge de l’opció nacional que es tinga. Aquestes «exigències nacionals», amb la força bruta de les armes, les togues, les agressions i els controls totalitàris tipus Pegasus, venen només per un cantó; les respostes antidemoràtiques davant les legítimes reivindicacions de Catalunya, de les Illes i el País Valencià, erosionen una democràcia de baixa qualitat, anul·len el dret a decidir de la ciutadania, ajornen una fiscalitat justa i vulneren els drets humans d’unes comunitats objectivament discriminades.
El antepenúltim i sisé capítol, Llegir Fuster al segle XXI, explica la complexitat de les traduccionsde l’obra de Fuster: «la traducció», tota traslació «entre contextos culturals diversos, i sovint distants, és problemàtica, una operació tan imprescindible com plena d’equívocs de tota mena»… Aporta elements de comprensió decisius, a propòsit de l’obra de Fuster; assenyala l’article, del recentment i tristament traspassat, Vicent Salvador a «L’escriptor, de llengua en llengua, Joan Fuster i les traduccions», Caplletra, 40 (2006), Gustau Muñoz debat amb Enric Balaguer i Valentí Puig, per les afirmacions «reduccionistes»o plenes de prejudicis ideològics, sobre l’obra de Fuster, assenyala, amb Perry Anderson, «Timpanaro among anglo-saxons», New Left Review, 129 (2021), p. 109 que «La recepció d’un pensador fora de la seua pròpia cultura és sempre imprevisible i sovint paradoxal». Perquè depén de molts factors, el prestigi de la cultura de partida, les necessitats de les cultures receptores, els atzars editorials, i el moment històric de la seua formació i projecció… Si cau o no en terreny adobat, fèrtil, pròxim o en contrast amb les referències culturals del text traduït, la capacitat d’incitació, d’enteniment, d’empatia i de comprensió en la gent de la culturaa la que es tradueix una obra concreta; anota el predomini del menyspreu que sol rebre l’obra de Joan Fuster al castellà a Espanya, el silenci, la indiferència, millor no llegir-lo i desqualificar-lo d’oïda, no interessa remoure ni qüestionarl’essencialisme nacionalista espanyol que trobem a Contra Unamuno i els altres, a Nosaltres, els valencians, a Diccionari per a ociosos i en general a l’obra cívica, cultural, política i intel·lectual d’un Fuster corrosiu amb els «nacionalismes», només l’admet com ‘autodefensa’; s’interroga amb Enzo Traverso, si com Lukács, podem dir que Joan Fuster és un clàssic que sobreviu el seu propi temps i pot ser llegit en el present? Reconeix que a Anglaterra hi ha una recepció acadèmica, més o mnys voluntarista, impulsada per Dominic Keown; a Itàlia hi ha hagut una recepció interessant de Fuster, de la mà de Donatella Siviero i Costanzo Di Girolamo… No obstant això, amb França, tot i les credencials filofranceses de Fuster, hi ha més hermetisme, amb Alemanya no està gens clar, al món eslau, submergit en els seus propis problemes, encara és més complicat… Esmenta les citacions d’Eric J. Hobsbawm al seu llibre Bandits com a font a propòsit d’El bandolerisme català (1963), un tema que va reballar conjuntament amb Joan Reglà. I Pierre Vilar va dir que mai havia conegut una persona tan intel·ligent com Joan Fuster. Ha estat llegit, apreciat, la seua obra projecta una ombra allargada. És un clàssic contemporani. Cal llegir-lo, un referent imprescindible per entendre els Països Catalans del segle XX, amb suggeriments perdurables, com quan assenyala Fuster: «Caldria escriure una ‘història’ de les necessitats humanes». Un punt de vista, l’originalitat, la capacitat de suggeriment, de seducció, d’enginy, d’astúcia, de fer associacions que provoquen l’hilaritat,el sentit de l’humor, la jocositat, de treure-li trascendència a les coses,sobretot a les solemnitats i les «trascendències», d’anar més enllà del temps, és el que defineix un clàssic. La capacitat d’arrencar-nos la rialla, com passa quan llegim Sagitari, curat per Enric Sòria, 1985, Impremta Palacios, Sueca, en parlar de les malalties i els metges aconsella, si fa no fa, escriu Fuster: no et refies massa, sempre estem sans «de moment», si insisteixes, et trobaran el que cerques… On afirma que «Els reductes més implacables necessiten finestres”, obertures per a l’aire, per a la llum, per a mirar a fora, per esclarir…, a propòsit dels internats, els manicomis, les presons, les oficines de duana, les reixes, la tanca, el gas letal, o l’àtom esclatable, l telèfon vermell… I Fuster esdevé, una necessitat per a eixir a fer una glopada d’aire fresc, de treure el cap submergit per veure més enllà dels reductes, una finestra de llum en la foscor…
Al seté capítol, Comemorar Fuster, comenta el llibre d’Antoni Ferrando, catedràtic emèrit de filologia catalana de la Universitat de València, Llorente i Blasco Ibañez. Ente la política i la literatura (Institució Alfons el Magnànim, València, 2021); discuteix, Muñoz, la tesi de Rafael Roca sobre la Renaixença i el paper de Llorente, i la d’Antoni Ferrando, més matisada, s’interroga sobre la tesi del condicionament històric no és un determinisme mecanicista; posa, Muñoz, d’exemple el cas Fuster, que enmig de dificultats inimaginables, opta per residir al seu poble, Sueca i escriure en la llengua del seu poble, tot i els intens totalitaris del feixisme de l’estat espanyol d’exterminar la llengua, la cultura i la nació catalana. Resistir, no dimitir, superar els entrebancs i els intents d’arraconament, per una qüestió de dignitat personal i col·lectiva. La negació de la realitat del poble valencià era un pretext per dominar-lo i explotar-lo. No obstant això, en valencià/català es pot fer una gran cultura, com demostraren Enric Valor,Manuel Sanchis Guarner, Vicent Andrés Estellés, Carmelina Sánchez Cutillas, Joan Fuster, Isabel Clara Simó, Raimon, Ovidi Montllor… Com demostren tothora Emili Rodríguez Bernabeu, Obrint Pas, Zoo, Martí Domínguez, Joan Benesiu, Manuel Baixauli, Vicent Alonso, Enric Sòria, Maria Josep Escrivà, Josep Piera, Joan Francesc Mira, Josep Bodí, Borja Penalba, Marc Granell… En l’ámbit lingüístic català, del Pirineu a Elx i a les Illes, onze milions, tenim a Pla i Rodoreda, Foix i Villalonga… Som pocs a escala global, però encara viables. Alguns informes sociolingüístics afirmen que el català és una de les llengües més preparades per a les noves tecnologies i per reeixir, enmig d’una globalització que ens pot fer molt de mal, sense tenir estructures d’estat pròpies prou consolidades i solvents i molt més competències d’autogovern per decidir el destí col·lectiu dels Països Catalans. No podem però badar ni encantar-nos.
I al remat, al darrer i vuité capítol sobre Joan Fuster, «Pare de la pàtria», tot i que comença amb la frase de Raimon «En frases solemnes no hem cregut mai», i la titlla d’encertada i, Muñoz, és ben conscient que tenim al darrere del bascoll el «gen Bernat i Baldoví», tothora a l’aguait, per rebaixar-nos els fums, el ‘proclama’, amb molts matisos i prevencions, «Pare de la pàtria», sabent que Fuster se’n fotria; i, esmentant, a Emili Gómez Nadal, a Joaquim Reig, a Cambó, a Castelao, a Vicent Ventura, al Per què Fuster tenia raó, de Pau Viciano, a Joan Francesc Mira, a Friedrich Meinecke i a Hans Kohn, proposaredefinir la «catalanitat» de manera inclusiva i acceptable per amples capes de la societat. Aquesta consciència de catalanitat profunda, d’origen històric, de compartir molts interessos conjunts, reptes, dificultats, oportunitats i projecció de futur, és necessària per la supervivència de la llengua, del mercat cultural de dimensions viables, de resposta a les realitats del segle XXI, quan assistim a una acceleració de les interconnexions societals i de reducció i simplificació cultural. Conclou que cal sospesar-ho tot, bellugar-se amb la fórmula de Fuster, entre l’utopia i el pragmatisme. Reconèixer les limitacions i els imperatius de la realitat però no renunciar a res. Per què hauríem de fer-ho?
Un excel·lent assaig, Profeta de la raó. Sobre Joan Fuster, de Gustau Muñoz, que dona claus molt valuoses per a entendre millor els missatges, el context històric, l’obra i la projecció de futur d’un referent intel·lectual vital als Països Catalans; amb la voluntat decidida d’incloure, reubicar i empentar les col·lectivitats valencianes, balears i catalanes cap endavant, en tenir en compte les realitats, els reptes, les exigències i urgències del segle XXI.
