Sal·lus Herrero i Gomar*
Ernest Garcia, científic socio-ecològicament fonamentat, pren bona nota sobre el destret en què es troba la humanitat (i la resta dels éssers vivents i ecosistemes de la Terra). Per això, al seu darrer llibre, Ecologia i igualtat. Cap a una relectura de la teoria sociològica en un planeta que s’ha quedat petit, (publicat, en castellà, per l’editorial Tirant lo Blanch, València, 2021, 663 pàgines) recull els debats més interessants sobre economia, ecologia, població, subsistència, tecnologia i justícia social o redistribució de riquesa dels darrers segles… En realitat, dibuixa un mapa de la situació actual causada per les crisis socioecològiques sistèmiques i estructurals que posen en risc la supervivència mateixa de les societats organitzades de la «modernitat» industrial fossilista. A hores d’ara, s’estan configurant uns canvis sistèmics planetaris que ens han tret de les característiques bàsiques dels 12.000 anys de l’era geològica de l’Holocè caracteritzada per temperatures temperades. Ara, ens trobem en l’Antropocè iniciat en l’era industrial, canvis climàtics causats pels humans, que ens porten a un atzucac pel que fa a la supervivència, per l’ús d’energies fòssils contaminants a gran escala… Ens enfrontem al repte més decisiu i arriscat en la història de la humanitat; caldran transformacions socials i institucionals, canvis sistèmics i globals, regionals i locals. Un canvi de rumb a gran escala.
Als anys vuitanta, com E.P. Thompson va assenyalar fent referència a la Guerra de les Galàxies, es pot dir que amb les bombes atòmiques «millorades» en el seu potencial mortífer respecte de les que es feren servir a Hiroshima i Nagasaki, s’iniciava l’escalada cap a un procés d’extermini, com a darrera fase històrica de l’era industrial, al servei de les empreses d’armament i dels complexos militars. Günther Anders, al seu L’home dalt del pont. Diari a Hiroshima i Nagasaki, reflexiona sobre la possibilitat d’aniquilació i extermini de l’espècie humana, un llibre del 1958, publicat recentment (2023) en català, traduït per Joan Ferrarons, amb post-faci d’Stefania Fantaizzi, a Club Editor. Les «guerres» ja no són guerres ‘habituals’, de destrucció d’una part de l’exèrcit, hi ha la possibilitat que les darreres guerres pels materials de subministrament (energia fòssil, gra, terra…), esdevinguen una guerra d’extermini total amb l’ús de les armes atòmiques i biològiques.
També les crisis ecològiques i el previsible col·lapse constitueixen una profecia de Cassandra avalada pel millor coneixement disponible des que el 1972 es va publicar l’informe Els límits del creixement encarregat pel Club de Roma; les funestes previsions que s’anunciaven en aquell informe han sigut confirmades pels successius estudis posteriors, tant globals com locals, sobre els creixents impactes humans. Per desgràcia, l’estat dels sistemes naturals de la Terra arriba a un deteriorament preocupant. L’ordre industrial fossilista d’expansió i abundància de productes barats arriba a la seua fi. No hi ha futur possible, ni viable, ni habitable per perllongar una economia expansiva que alhora que consumeix acceleradament els béns materials finits de la Terra produeix gran quantitat de tòxics que enverinen els seus metabolismes biogeneratius vitals.
El problema és que aquesta descripció científica del panorama actual a la Terra reclama canvis urgents en tots els ordres socials que comprometen els individus, les societats i les institucions per adaptar-nos i tractar de mitigar les situacions catastròfiques que ens venen damunt si es manté l’actual paradigma productivista creixentista completament inviable i sobrepassat. Aquestes crisis son herència de l’èxit històric de la«revolució industrial», d’un paradigma energètic fatalment addictiu als combustibles fòssils del subsòl (carbó, petroli i gas) en absència d’unes energies alternatives (solars, eòliques…) prou eficaces per a garantir la sostenibilitat de més de 8000 milions d’humans.
* * *
Ernest Garcia, seguint el fil històric del pensament de Malthus i del neomalthusianisme, el «reivindica» i qüestiona les interpretacions errònies que se n’han fet en la relació amb la fonamental realitat de fons al·ludida pels plantejaments maltusians: el desajustament i la sempre conflictiva relació entre població i subsistència. Analitza les propostes dels corrents dominants des del segle XVIII fins a l’actualitat: la ideologia productivista de liberals, socialdemòcrates, socialistes, comunistes, anarquistes, catòlics, des de fa segles fins a una anàlisi, pormenoritzat, de l’enciclica Laudate Si del papa Francesc que canvia el paradigma tradicional del «domineu la Terra” inspirat pel pensament teològic de Francesc d’Assís sobre la germandat dels humans amb la natura i la resta d’animals i la necessitat de tenir cura de la Terra, tot i que silencia el paper ineliminable del creixement exponencial de la població humana en l’actual cursa d’acceleració de les devastacions de la xarxa simbiòtica de la Terra a que pertanyen els éssers humans; és a dir, no té en compte, els sofriments que genera el factor demogràfic descontrolat al si de les societats i les alteracions dramàtiques de les condicions d’habitabilitat de la Terra per als humans, la resta d’espècies i els ecosistemes vitals malmesos.
Ernest Garcia fa una crítica a la convergència productivista aliena a la finitud i a la degradació biofísica en quèes sustenten el liberalisme i el marxisme (més enllà del tipus de règim de propietat dels mitjans de producció, siguen privats, d’estat o mixt). També remarca els intents dels anarquistes per frenar la reproducció humana mitjançant l’ús dels anticonceptius i la contenció poblacional del model xinés mitjançant la norma imperativa d’un descendent només per família.
En analitzar la recepció a l’estat espanyol i a Europa de l’obra de Malthus, remarca la lectura que en varen ferels catòlics reaccionaris, els socialistes utòpics i les revistes anarquistes i naturistes sobre les relacions sexuals lliures de reproducció, tant a Catalunya, com al País Valencià i a Andalusia; concretament analitza les teories lligades a l’Escola Moderna, de Francesc Ferrer i Guàrdia, Lluís Bulffi, Mateo Morral i Anselmo Lorenzo, creadors de la Lliga Universal de la Regeneració Humana. Remarca la importància de l’anarquisme als Països Catalans, pel que fa al naturisme, a la medicina alternativa i als corrents més partidaris d’una vida menys contaminant, més lliure i més saludable; així com a certa desconfiança envers les «societats industrials», tot i que dins de l’anarquisme també hi havia seguidors dels paradigmes productivistes i creixentistes.
El sociòleg valencià (nascut a Alacant, catedràtic emèrit de Sociologia a la Universitat de València) afirma:«Tal com percep el canvi social al segle XXI, la transició a una societat post-carboni, els primers passos de la qual presenciem, comportarà restriccions materials, no sé com de grans, a les facilitats d’accedir a informació ara existents. En cert sentit, doncs, és una sort haver pensat fer aquest treball just en aquest període. No molt abans i, sospito, no molt després, hauria sigut molt més difícil». Aquest llibre recull els greus i accelerats problemes associats al fet d’haver ultrapassat els limits ecològics i la conseqüent degradació de les capacitats biogeneratives del planeta causats, en darrer terme, per l’auge de les societas industrials alimentades pel saqueig dels minerals i la crema de materials de carboni fòssil finits, contaminants i no renovables, és a dir, esgotables.
Ernest Garcia desenvolupa una anàlisi socioecològica rigorosa, entrant a debatre, de primera mà, amb allò que han plantejat els més destacats representants de la sociologia des del segle XVIII fins a l’actualitat. Aquest llibre, tot i que, als darrers anys, l’ha concretat i ha redactat, els materials que presenta a Ecologia i igualtat, és una obra que recull un treball intens dedicat a la lectura, l’estudi, la recerca i la reflexió que em sembla una obra, en el terreny científic-social, semblant a les novel·les Guerra i pau o Anna Karenina de Tolstoi, on es conten històries del segle XIX per tal d’exposar i definir les formes de vida del seu temps i anàlisis sobre la indústria, l’agricultura, les tècniques, l’educació, la població…
Però en l’obra d’Ernest Garcia no hi ha literatura: fa servir les eines de la sociologia ecològica per cartografiar la situació actual; analitza els escenaris ‘terrorífics’ del futur pròxim causats per l’inevitable col·lapse de l’ordre econòmic basat en el paradigma del desenvolupament industrial fossilista en l’abundància de materials barats i la consegüent simplificació i decreixement material que tenim al davant… més destructius i dantescos com més s’ajorne en actuar, globalment i localment, per tractar de suavitzar, “prevenir”, adaptar-se, mitigar o “evitar” en allò possible algunes de les seues pitjors conseqüències sòcio-ambientals.
També ha recollit al llibre Ecologia i societat, reflexions que va publicar en altres llibres i articles anteriors, que són l’avantsala d’aquesta darrera i gran obra, algunes de les quals, directament o indirecta, són recollides i desenvolupades a Ecologia i igualtat.
La columna vertebral de la proposta actual és tractar de ‘rehabilitar’ Malthus dels malentesos i les interpretacions esbiaixades del passat per tal d’ubicar-lo en el context històric deñ debat entre Condorcet, Godwin, Wallace, Morelly, Fourier, John Stuart Mill, Engels, Marx, Kropotkin, sobre si les institucions socials són les que degraden la humanitat o si hi ha una relació i conflicte no eliminable entre societat i natura que no es circumscriu exclusivament a les institucions i les relacions econòmiques.
Després dels debats històrics amb els exponents dels principals corrents ideològics dels darrers segles, Ernest Garcia posa el focus en les visions de Malthus, la relació de la població i els recursos disponibles, i de Marx i el seu enfocament analític sobre les relacions d’explotació econòmica en la producció i la dominació política, i conclou que no es poden conciliar…. És una equació difícil de quadrar perquè el creixement poblacional superlatiu dels darrers segles, ha estat possible pel «progrés» de les societats industrials; més encara, només ha sigut possible per l’ús addictiu dels combustibles fòssils contaminants i esgotables. No obstant això, l’economia convencional ha tret de l’equació crematística les conseqüències indesitjables, en tots els terrenys, mitjançant la màgia idealista de reduir l’intercanvi a preus i a l’equilibri entre l’oferta i la demanda del mercat… Ni la croada de la Santa Indústria en les seues noves versions de «modernització ecològica» ni la croada de la Santa Revolució alteren aquestes caselles economicistes que eliminen la percepció i la contabilitat de la finitud, la fragilitat i l’escassetat crònica de materials i recursos biològics de la Terra. En realitat, tracten d’eliminar, d’arraconar i invisibilitzar, des del centre del nord enriquit, les «factures» i fractures ambientals que passa el nostre nivell de vida, a la natura, a la resta d’espècies, a ecosistemes claus i a molts dels habitants, empobrits, del pobles «perifèrics del sud del planeta Terra i del nord.
Aquest és un llibre d’un enorme interès i força corrosiva contra el negacionisme pràctic de les polítiques públiques, els governs dels estats, les forces empresarials i sindicals que han optat per allargar els terminis del desenvolupament econòmic i material fossilista alhora que entronitzen a l’uníson els cants de cigne de la «sostenibilitat» (impossible) i l’economia «verda» de transició cap a les «energies renovables» (insuficients) per a l’electrificació del naufragi col·lectiu del Titànic. En aquest sentit, el llibre Ecologia i igualtat, esdevé un ‘aixafaguitarres’ en la gran festassa basada en la farsa de la «sostenibilitat», proclamada per les elits polítiques i econòmiques, de manera irresponsable, enganyosa i tramposa.
Perquè la sostenibilitat al·ludeix sobretot a la possibilitat que un distema puga durar i siga viable durant un període de temps; un sistema només pot ser sostenible si compleix les condicions que a la seua pròpia continuïtat. Ernest Garcia recorda la citació contundent de Georgescu-Roegen: «… el qui cregui que pot dissenyar un pla per a la salvació ecològica de l’espècie humana no comprén la naturalesa de l’evolució, i ni tan sols la de la història, que és la d’una lluita permanent sota formes sempre noves, no la d’un procés fisico-químic predictible i controlable com els de bullir un ou o enviar un coet a la Lluna».
Els camins de la simplificació i el decreixement material, costera avall, en descens, processos inprevistos i segurament catastròfics en cadena, els camins d’aquesta costera avall no estan absolutament determinats i són relativament incerts per tal com depenen de les decisions que es prenguen en el present i l’avenir immediat, com passa sempre en la història. Així que tota pretensió de definir encertadament i precisament les línies d’aquest canvI, està destinada a la frustració i al fracàs… S’insisteix molt al llarg del llibre en els processos d’incertesa i indeterminació que es produiran, previsiblement… No obstant això, també cal recordar, a la llum de les dades temibles dels organismes internacionals sobre l’estat dels sistemes naturals i els impactes destructius de la pressió humana sobre el conjunt del planeta, que els marges de resposta i de maniobra seran cada vegada més estrets, hi haurà menys “indeterminació” i més determinació imposada pels actors, per les entitats fisico-naturals i per la trama dinàmica dels seus metabolismes.
Per això, conclou Ernest Garcia a “Repensar la sostenibilitat” -amb l’ajut de les aportacions de G. Hardin (1986) i Ostrom sobre la tragèdia dels béns comuns d’accés lliure causada per la suma d’accions individuals guiades per les metes de l’interés propi- que en la situació col·lectiva actual de molt alt risc i indeterminació és obligat que les decisions es guien pel pricipi de precaució, no per l’aprenentatge de l’assaig-errada, ni pel l’aprenentatge posterior al trauma… També analitza les societats on s’han produït col·lapses, tot i que a una escala local o regional; ara és a escla global.
* * *
Aquest llibre d’Ernest Garcia, Ecologia i igualtat, recull els millors debats intel·lectuals dels darrers tres segles sobre teoria sociològica i ecològica per tal d’analitzar la situació de les societats actuals, la relació amb la natura i les altres espècies, en una pèrdua i destrucció de biodiversitat enorme, esbrina les possibilitats d’eixida i les enormes dificultats del present i de l’avenir, enmig de les incerteses, les fragilitats, els riscos, la indeterminació i l’augment de les dificultats causades per aquesta desmesura erosionadora d’ecosistemes vitals, per l’acceleració i la combinatòria nefasta de diverses crisis socio-ecològiques en marxa.
Un llibre fora de sèrie, extraordinari, que hauria de servir de guia per acarar unes condicions, com més va més preocupants, complicades i problemàtiques. Unes reflexions crítiques i punyents que clamen per reequilibrar la població, per aturar les extraccions de materials fòssils per tal de garantir la subsistència de manera adient, renovable i perdurable; es planteja també el debat sobre la redistribució de la riquesa, la igualtat, la justicia social enmig d’una gravetat enorme per l’explosió demogràfica i uns riscos colosals pel deteriorament i l’erosió de les condicions de subsistència i la fi del model de «desenvolupament» insostenible per sobrepassat. La qüestió central, al meu parer, és: davant la translimitació, l’excés i la desmesura humana, de les darreres dècades industrials, ¿com fer un decreixement el més ‘conscient’ i ‘benigne’ possible?
Un assaig teòricament, molt potent i amb una argumentació impecable, on es critica i s’mpugnen les ideologies del productivisme, consumisme i creixentisme del tot insostenibles, sobretot de les tradicions d’esquerres (i, per descomptat, també de les dretes).
*L’autor vol fer constar amb agraïment la col·laboració de Mara Cabrejas en la redacció d’aquest treball.
