C
Taras Bilous
Escric aquestes línies mentre Kyiv està sotmesa a un atac d’artilleria.
Fins al darrer minut havia esperat que les forces armades russes no llançarien una invasió a gran escala. Ara només puc estar agraït a aquells que varen filtrar la informació als serveis d’intel·ligència nord-americans.
Ahir vaig passar mig dia considerant si havia d’afegir-me a una unitat de defensa territorial. A la nit següent, el president d’Ucraïna Volodimir Zelenski signà una ordre de mobilització general alhora que les tropes russes avançaven i es disposaven a encerclar Kyiv, la qual cosa em va estalviar de prendre jo la decisió.
Però abans d’anar al lloc que tinc assignat, vull explicar a l’esquerra occidental el que pense de la seua reacció davant l’agressió de Rússia a Ucraïna.
Primer de tot, estic agraït a aquella gent d’esquerra que es manifesten davant les ambaixades russes, i també als qui han esmerçat temps a prendre consciència que Rússia era l’agressor en aquest conflicte.
Estic agraït als polítics que donen suport a les pressions exercides sobre Rússia per tal que ature la invasió i retire les seues tropes.
I estic agraït a la delegació de parlamentaris britànics i gal·lesos, unionistes i activistes que vingueren a donar-nos suport i a escoltar-nos els dies previs a la invasió russa.
També estic agraït a la Campanya de Solidaritat amb Ucraïna del Regne Unit per la seua ajuda al llarg dels anys.
Aquest article tracta de l’altra part de l’esquerra occidental. Dels qui s’han empescat una imaginària “agressió de l’OTAN a Ucraïna” i son incapaços d’adonar-se de l’agressió russa, com ara la secció de Nova Orleans dels Democratic Socialists of America.
O el Comité Internacional dels DSA, que va fer pública una vergonyosa declaració en la qual no hi havia ni una sola paraula crítica contra Rússia (estic molt agraït al professor i activista Dan La Botz i altres que criticaren aquella declaració).
O els qui han criticat Ucraïna adduint que no havia complert els Acords de Minsk, callant sobre les violacions d’aquests acords per part de Rússia i les anomenades “repúbliques populars”.
O els qui han exagerat la influència de l’extrema dreta a Ucraïna alhora que no diuen res de l’extrema dreta a les “repúbliques populars” i no critiquen mai la política conservadora, nacionalista i autoritària de Putin.
Tot això forma part d’un fenomen més ampli del moviment “no a la guerra” occidental, habitualment anomenat “campisme” [pertanyent al “camp anti-imperialista, n. del t.] per crítics d’esquerra. L’autora i activista siriana-britànica Leila Al-Shami li va adjudicar una caracterització encara més forta: “l’anti-imperialisme dels idiotes”. Llegiu el seu meravellós assaig del 2018 si no ho heu fet encara. Em limitaré ací a repetir algunes de les seues tesis principals: l’activitat d’una gran part de l’esquerra del “no a la guerra” occidental pel que fa a la guerra de Síria no tenia res a veure amb cap temptativa d’aturar la guerra. Només s’oposava a la ingerència occidental, tot ignorant o fins i tot donant suport a la intervenció de Rússia i Iran, per no parlar de la seua actitud envers el règim d’Assad, “president legítimament elegit”, a Síria.
“Moltes organitzacions del no a la guerra han justificat el seu silenci pel que fa a les intervencions russa i iraniana assenyalant que ‘l’enemic principal és a casa’”, va escriure Al-Shami. “Així s’estalvien cap anàlisi seriosa de les forces en presència per a determinar quins han estat els actors principals impulsors de la guerra”.
Malauradament, hem vist el mateix clixé ideològic repetit en el cas d’Ucraïna. Fins i tot després que Rússia reconegués la independència de les “repúbliques populars”, Branko Marcetic, col·laborador de la revista d’esquerres nord-americana Jacobin, publicà un article gairebé totalment dedicat a criticar els Estats Units. Quant a les accions de Putin, l’única cosa que arribava a dir era que el líder rus ”només ha mostrat ambicions més aviat moderades”. De veritat? Ho diu seriosament?
No soc un entusiasta de l’OTAN. Sé que després del final de la Guerra Freda l’organització va perdre la seua funció defensiva i va dur a terme una política agressiva. Sé que l’expansió de l’OTAN cap a l’est ha soscavat els esforços adreçats al desarmament nuclear i a aconseguir un sistema de seguretat conjunta. L’OTAN ha tractat de minimitzar el paper de l’ONU i de l’OSCE a Europa, desacreditant-les com a “organitzacions ineficaces”. Però no podem rebobinar el passat i ens hem d’atenir a les circumstàncies actuals si volem trobar una via d’eixida a la situació.
¿Quantes vegades ha esmentat l’esquerra occidental les promeses informals dels Estats Units a l’antic president rus Mikhail Gorbatxov pel que fa a l’OTAN (“ni un metre cap a l’est”) i quantes vegades ha parlat del Memoràndum de Budapest del 1994 que garantia la sobirania d’Ucraïna? ¿Quantes vegades ha donat suport l’esquerra occidental a les “legítimes preocupacions de seguretat” de Rússia, un estat que disposa del segon més gran arsenal nuclear del món? ¿I quantes vegades ha esmentat les preocupacions de seguretat d’Ucraïna, un estat que va haver de bescanviar les seues armes nuclears, sota pressió dels Estats Units i de Rússia, per un tros de paper (el Memoràndum de Budapest) que Putin va llançar finalment a la paperera el 2014? ¿Mai no se’ls ha acudit als crítics esquerrans de l’OTAN que Ucraïna és la principal víctima dels canvis que ha comportat l’expansió de l’OTAN?
Una i altra vegada, l’esquerra occidental ha respost a les crítiques a Rússia fent referència a l’agressió dels Estats Units contra Afganistan, Iraq i altres estats. Per descomptat, aquests estats han d’entrar en el debat, però com exactament?
L’argument de l’esquerra hauria de ser que en 2003 altres governs no pressionaren bastant a Estats Units a propòsit d’Iraq. No que cal exercir ara menys pressió sobre Rússia a propòsit d’Ucraïna.
Un error evident
Imagineu per un moment que en 2003, quan Estats Units s’estava preparant per a la invasió d’Iraq, Rússia hagués actuar com Estats Units les darreres setmanes, amb amenaces d’escalada.
Ara imagineu el que hauria fet l’esquerra russa en una situació així, d’acord amb el dogma “l’enemic principal és a casa”. ¿Hauria criticat el govern rus per aquesta “escalada” dient que “no havia de reduir les contradiccions inter-imperialistes”? És molt evident que una actitud així hauria estat un error. Per què no ha estat tan evident en el cas de l’agressió a Ucraïna?
En un altre article a Jacobin, Marcetic va arribar a dir que Tucker Carlson, de Fox News, tenia “tota la raó” pel que fa a la “crisi d’Ucraïna”. Carlson havia qüestionat “el valor estratègic d’Ucraïna per als Estats Units”. Fins i tot Tariq Ali, a la New Left Review, citava aprovant-lo el càlcul de l’almirall alemany Kay-Achim Schönbach segons el qual mostrar “respecte” a Putin respecte d’Ucraïna tenia molt poc cost, fins i tot cost zero, atès que Rússia podia ser útil com aliat enfront de la Xina. Parleu seriosament? Si Estats Units i Rússia assoliren un acord i llançaren una nova Guerra Freda contra la Xina en tant que aliats, seria això realment el que volem?
Reformar l’ONU
No soc un entusiasta de l’internacionalisme liberal. Els socialistes han de criticar-lo. Però això no vol dir que hagem de donar suport a una divisió basada en “esferes d’interès” entre estats imperialistes. En comptes de cercar un nou equilibri entre els dos imperialismes, l’esquerra ha de lluitar per la democratització de l’ordre de seguretat internacional. El que cal és una política global i un sistema global de seguretat internacional. Això darrer ja ho tenim: és l’ONU. Sí, està plena de banderes i sovint és objecte de crítiques que no manquen de raó. Però un pot criticar per a desfer una cosa o per a millorar-la. En el cas de l’ONU la segona opció és la bona. Necessitem una visió d’esquerres adreçada a la reforma i la democratització de l’ONU.
Per descomptat, això no significa que l’esquerra ha de donar suport a totes les decisions de l’ONU. Però un enfortiment general del paper de l’ONU en la resolució de conflictes armats podria ser positiva per a l’esquerra en ordre a minimitzar la importància de les aliances militar-polítiques i reduir el nombre de víctimes. (En un article anterior vaig escriure sobre com haurien pogut ajudar els guardians de la pau de l’ONU a resoldre el conflicte del Donbas. Malauradament, això ara ja no té cap rellevància). Al capdavall, també necessitem l’ONU per a resoldre la crisi climàtica i altres problemes globals. L’escassa disposició de molts sectors de l’esquerra internacional a actuar en aquest sentit és en la meua opinió una errada monumental.
Després que les tropes russes envaïren Ucraïna David Broder, editor europeu de Jacobin, va escriure que l’esquerra “no ha de demanar disculpes per oposar-se a una resposta militar per part dels Estats Units”. Certament, no era aquesta la intenció de Biden, com va manifestar moltes vegades. Però una gran part de l’esquerra occidental hauria de reconèixer honestament que la va espifiar a l’hora de donar una resposta a la “crisi ucraïnesa”.
La meua perspectiva
Acabaré referint-me breument a mi mateix i a la meua perspectiva.
Al llarg dels darrers vuit anys el Donbas ha estat la principal qüestió que ha dividit l’esquerra ucraïnesa. Cadascun de nosaltres ha hagut de prendre posició sota la influència de l’experiència personal i altres factors. D’aquesta manera, un altre membre de l’esquerra ucraïnesa hauria escrit aquest article d’una altra manera.
Vaig nàixer al Donbas, però en una família de parla ucraïnesa i nacionalista. El meu pare es va arrenglerar amb l’extrema dreta en la dècada de 1990, quan va observar el declivi econòmic d’Ucraïna i l’enriquiment dels antics dirigents del Partit Comunista, als quals s’havia oposat ja des de mitjan anys 80. Per descomptat, tenia opinions molt anti-russes, però també anti-americanes. Encara recorde les seues paraules l’11 de setembre de 2011. Quan contemplava per la televisió l’enfonsament de les Torres Bessones, va dir que els responsables d’això eren “herois” (ja no pensa així, ara considera que els americans les varen volar a propòsit).
Quan començà la guerra del Donbas, el meu pare s’enllistà al batalló d’extrema dreta Aidar com a voluntari, ma mare fugí de Luhansk, i la meua avia i el meu avi romangueren al seu poble, que havia caigut sota control de la “República Popular de Luhansk”. El meu avi va condemnar la revolució ucraïnesa d’Euromaidan. Dona suport a Putin que, com diu ell, “ha restaurat l’ordre a Rússia”. Tanmateix, tots tres tractem de parlar entre nosaltres (per bé que no de política) i d’ajudar-nos mútuament. Jo mire de mostrar-me atent amb ells. Al cap i a la fi, el meu avi i la meua avia han passat tota la seua vida treballant en una granja col·lectiva. El meu pare era obrer de la construcció. La vida no ha sigut amable amb ells.
Els esdeveniments de 2014 -la revolució seguida de la guerra- m’empentaren en direcció oposada a la majoria de la gent a Ucraïna. La guerra em va purgar de nacionalisme i m’impulsà cap a l’esquerra. Vull lluitar per un futur millor per ala humanitat, no per a la nació. Els meus pares, amb el seu trauma post-soviètic, no entenen les meues posicions socialistes. El meu pare menysprea el meu “pacifisme” i tinguérem unes paraules una vegada que vaig anar a una protesta antifeixista amb un cartell que demanava la dissolució del regiment d’extrema dreta Azov.
Quan Volodimir Zelenski esdevingué president d’Ucraïna la primavera del 2019 vaig tindre l’esperança que això evitaria la catàstrofe actual. Al cap i a la fi era difícil demonitzar un president que parla rus i que va guanyar amb un programa de pau al Donbas, els acudits del qual eren populars tant entre els ucraïnesos com entre els russos. Però m’equivocava, malauradament. Si la victòria de Zelenski canvià l’actitud de molts russos envers Ucraïna, això no evità la guerra.
Els darrers anys he escrit sobre el procés de pau i sobre les víctimes civils en tots dos costats durant la guerra del Donbas. He tractat de promoure el diàleg. Però tot plegat ha quedat en no res. No hi haurà cap compromís. Putin pot planear el que vulga, però fins i tot si pren Kyiv i hi col·loca un govern d’ocupació, resistirem. La lluita durarà fins que Rússia marxe d’Ucraïna i pague per totes les víctimes i tota la destrucció.
Per això les meues darrers paraules s’adrecen al poble rus: afanyeu-vos i feu caure el règim de Putin. En el vostre interès tant com en el nostre.
Taras Bilous és historiador i activista de l’organització Moviment Social. Com a director de Commons: Journal of Social Critique ha escrit sovint sobre la guerra i el nacionalisme. Aquest article -amb data del 26 de febrer de 2022) es va publicar originalment a openDemocracy i el va reproduir la revista d’esquerres nord-americana dissent. Traduït de l’anglés per Jaume Soler.
