Manuel Alcaraz
Fa dos mesos vaig dedicar un article a reflexionar –a avisar, si se’m permet– sobre el fet que només queda mig any per a les eleccions, per si servia de res de profit al Botànic. Ara faig avinent que només en falten quatre, dels quals dos se’ls emportarà la campanya electoral en la qual -paradoxalment- poca cosa es pot fer en sentit polític per alterar tendències. Una altra cosa són els presumptes miracles que fa el màrqueting electoral, que gairebé mai no es produeixen. Reconec que gose escriure això, en part, endut per la nostàlgia d’un temps en què gent com jo eren requerides pels partits –fins i tot per aquells en què militaven- perquè reflexionaren i esbossaren algunes idees que podrien servir per a definir estratègies. “Gent com jo”, per descomptat, significa: ser gran, portar anys dedicats a aquests tripijocs de les idees i les accions polítiques. Tanmateix ara, com que els temps canvien, l’experiència sembla ser un demèrit. I molts dirigents opinen que tot el que siga eixir-se’n de les seues intuïcions i bones intencions és un destorb prescindible. De la mateixa manera que establir una planificació atenent objectius sembla una suprema pèrdua de temps: la improvisació i el meme són -creuen ells- més eficaços. En l’economia del desconeixement en què ens trobem, la concentració per a llegir o pensar o argumentar són peces lleugerament arqueològiques.
Igual tenen raó, ves a saber. Al capdavall, aquest pensament regirat, entre el woke ideològic i l’amanida programàtica, amb molt de sucre i poques vitamines, satisfà com cap altra cosa els líders enderiats a mirar-se en rius, espills i pantalles. I sobretot, deixa de costat qualsevol compromís greu, del tot sobrer davant les urgències de la posa. Sí, tot plegat contribueix a desballestar la democràcia a base d’ocurrències més o menys afinades, però, a canvi, permet als caps que pensen i senten d’externalitzar la culpa i encetar la campanya convençuts que res de dolent que puga passar serà responsabilitat seua. Amb això dit, ja he fet el diagnòstic i, curant-me en salut –ni que siga una salut entristida-, deixe clar que no es tracta, de cap manera, de res personal –la meua ambició en aquestes coses va d’asimptomàtica. Però sí de sentir neguit per un fenomen col·lectiu, una de les derives de la política actual. Potser exagere, qui sap. O no. El pitjor, per mi, és que del mal de considerar la democràcia com una cosa a mig camí entre un concurs de pirotècnia i un festival de danses populars, en pateixen més els partits d’esquerra que no pas els de dreta, ara i ací. En fi, endut pel vent de la inèrcia, i més per costum que no per convenciment, m’atreviré a fer aquestes remarques:
1.- La situació global farà que aquestes eleccions es juguen més a “Espanya” –o Madrid, si assumim que Espanya és només una part de Madrid- que no ací. No queda cap tema d’interès capital per dilucidar en aquests mesos al País Valencià, mentre que el neguit a les institucions espanyoles continua, els atreviments dels imprudents no afluixaran i, tot plegat, la volatilitat de la situació s’inclourà en els relats essencials. Com ara -diguem- ficar en la campanya Ucraïna, la Covid a la Xina, la inflació, l’ocupació, les picabaralles judicials o el puzle català, tan complicat. Els atacs despietats a Pedro Sánchez potser el desgasten, sí, però alhora subratllen els seus èxits i els del seu Govern, mantenint-lo en primera línia de qualsevol debat. I encara que la població està farta de la polarització, escapar-ne serà cada vegada més difícil a mesura que s’apropen les eleccions. Polarització en matèria estatal, però gens d’autonòmica o municipal. La tensió pot desembocar en abstenció o més participació, segons successos d’última hora. Jugar sabent-ho, és cabdal. Les forces del Botànic són, alhora, forces de la majoria que dona suport a Sánchez. Intentar alterar massa aquesta percepció només generaria desconcert entre els electors. Reforçar el Govern –encara que de vegades faça coses de molt difícil justificació–, reforça el Botànic… sempre que aquestes forces convencen Sánchez de no emprendre més accions que es perceben com a perjudicials per a la CV. En tot cas, la sensació que tinga quant a això l’electorat d’esquerres o dubitatiu podrà variar el vot. Segurament en marges molt reduïts: un 2, un 4%, potser. Suficient per decantar la majoria final en un sentit o altre.
2.- Fora bo que les forces del Botànic s’apaivagaren completament: aquí hi ha tota la feina institucional feta. Abans que inventar coses noves, valdria més que feren l’exercici democràtic de donar compte de la seua gestió. I quan dic gestió no ho dic com demanava el president fa poc –parlar de gestió per no parlar de política– sinó, precisament, per parlar de política. Per descomptat que cal fer recompte de realitzacions –i, també, de frustracions, explicant-ne les causes-, però sobretot és essencial mostrar com aquests 8 anys han canviat el PV. Han estat 8 anys d’estabilitat -els pressupostos parlen-, d’integració de les diferències, de capacitat de diàleg social, de desaparició pràctica del clientelisme. Només cal imaginar el que hauria estat aquesta Comunitat, durant la pandèmia, i en la gestió de les dificultats posteriors, sota governs marcats per la sospita generalitzada –sovint ben fundada-, sota el focus de la premsa i la policia, amb una crisi radical del model econòmic especulatiu. Que no hi ha hagut errors? N’hi ha hagut molts, és clar. I no hi ha hagut força suficient per acabar amb l’infra-finançament. Però s’ha encertat amb la línia essencial: l’eficàcia mostrada no és el simple resultat d’algunes opcions tècniques, sinó el fruit complex de decisions polítiques de pes, d’una cultura compartida per les forces d’esquerra que tenen com a eix central buscar la cohesió social i defensar les virtuts de l’entesa. Això és el que cal explicar i convèncer la gent que no es perdrà en el futur, encara que canvien els instruments o les cares.
3.- El fet que bona part dels resultats es juguen a les institucions de l’Estat no vol dir que el paper de les forces del Botànic haja finalitzat. Ben al contrari: han de filar molt fi perquè el marge de la capacitat d’influència és més escàs que altres vegades. Escolte darrerament alguns dirigents de diversos partits del Botànic dir que “no es votarà el Botànic” sinó un o altre partit, per la qual cosa és essencial marcar les diferències. Sens dubte és el més còmode. Però aquesta mateixa comoditat conduirà a simplificar la qüestió, amb atacs puntuals però cada cop més continuats i enverinats als companys de govern. Així no s’aconseguirà ni un vot més. D’una banda, una gran majoria d’electors d’esquerra el que vol és votar el Botànic, precisament, o dit altrament: votar una de les forces del Botànic justament perquè esperen que repetiran l’experiència. Si el que perceben és que la part de conflicte intern, inevitable en una coalició, però que molesta els electors, es magnifica a les portes de les urnes, s’incrementarà la desmobilització d’aquest electorat i creixerà l’abstenció d’esquerres: el millor escenari per al PP i Vox. És legítim defensar idees, prioritats i accions concretes empreses per cada partit, però entossudir-se a defensar “allò que hem fet” en tant que siguen iniciatives que van sortir d’una o altra Conselleria –o de Presidència– és ridícul: el nombre de ciutadans que sap quin partit deté cada Conselleria ha de ser extraordinàriament exigu. I, a més, no ha estat sempre un missatge i un orgull del Botànic aquesta certa dilució en el projecte comú, aquest mestissatge tan dur de suportar de vegades? Llevat que una força d’esquerres avise que no vol un Botànic III –i estiga disposada pagar-ne el preu- aquesta política de bona entesa en allò essencial fins al final, és el que més beneficia tothom. No soc ingenu: això potser donaria un plus al PSOE –partit majoritari, partit de Puig, que, per cert, equilibra ací alguna mala imatge de Sánchez; un PSOE que, per poc que et descuides, treu part de la seua cultura de la prepotència. Però el contrari fa que el PSOE traga tota la seua cultura de la prepotència i, al capdavall, no ajuda els altres per a res, ni els donarà un vot. Les diferències s’han de marcar, doncs, en la mirada al futur: no recordant els desencontres acumulats sinó competint per l’originalitat i la seriositat de les propostes programàtiques a integrar en el futur Botànic III.
4.- També hi ha Municipals i no veig cap partit esbossar unes línies mínimes de Programa Marc. Error manifest que impedeix crear sinergies entre el que es defense per a les autonòmiques i les locals. Sobretot és molt important la coherència a les grans ciutats. En un cert revival rural que vivim, hi ha qui pensa que el més important és guanyar molts petits pobles. Sociològicament no se sosté de cap manera aquesta tesi. Les grans batalles es donaran a municipis de més de 50.000 habitants que, d’altra banda, seran els que tindran un efecte arrossegament per al vot autonòmic.
5.- Tot sembla indicar que el major perill per al Botànic es dona al sud, i no dic província d’Alacant perquè parle d’Altea cap avall, de Castalla cap avall. I ací, ara, a 4 mesos vista, els partits d’esquerra segueixen amb els seus entreteniments habituals i les lamentacions històriques. Malament.
6.- Els partits no són fins per a la seua major glòria: són mitjans per assolir fins essencials a la democràcia. Entre aquests, organitzar candidatures amb criteris de racionalitat i capacitat per conformar equips de govern o oposició al servei de la ciutadania. No poden ser grups constituïts entorn de les bones intencions i de les meres promeses de voluntat o federacions de greuges per problemes particulars. Les candidatures haurien, per això, d’obeir a principis essencials: persones que atraguen vots, amb capacitat per integrar demandes i construir ofertes generals, i que tinguen experiència i coneixements per conformar amb comoditat aquests futurs equips. No excloc altres elements, com ara visibilitzar sectors socials, territoris, etc. Però no serveix a la democràcia entossudir-se a atendre prioritàriament les necessitats partidàries, practicant el clientelisme intern, abans que afirmar la seua funció de servei democràtic als representats: els candidats representen el partit o coalició, els electes representen tot el poble. En aquest moment en què s’estan decidint algunes candidatures en els partits del Botànic, de vegades mitjançant procediments extravagants, és bo deixar-ne constància, per si és que, simplement, s’havia oblidat.
Amenace de reprendre aquestes qüestions d’ací a dos mesos.
(Article aaregut al diari Información, d’Alacant)
