Adolf Beltran
Dies abans d’asseure’s en el banc dels acusats per a ser jutjat en l’Audiència Nacional per una de les peces finals d’aqueix llarg i escandalós procés judicial sobre la corrupció del PP que s’ha denominat cas Gürtel, Francisco Camps va comparéixer davant els seus seguidors més fidels a València per a parlar de la “pena de telediari”. Més específicament, per a queixar-se de ser víctima d’aqueix fenomen que, a causa de la difusió d’imatges de l’entrada i l’eixida dels afectats en seu judicial i a les informacions en els mitjans sobre els detalls de la instrucció recollits dels sumaris, deteriora la imatge dels imputats quan, segons la llei, gaudeixen del dret a la presumpció d’innocència.
Està molt queixós Camps de l’actuació de la Unitat contra la Delinqüència Econòmica i Fiscal (UDEF) de la policia nacional, de la Unitat Central Operativa (UCO) de la Guàrdia Civil i de la Fiscalia Anticorrupció, que en la seua opinió haurien de desaparéixer; així com d’uns quants jutges als quals desqualifica sense ambages perquè han actuat en algun moment en la seua investigació, i, per descomptat, dels socialistes i l’actual president de la Generalitat Valenciana, Ximo Puig, per actuar com a acusació. I, clar, de les filtracions als mitjans de comunicació, que haurien contribuït a “triturar” la imatge de la seua “extraordinària gestió” al capdavant de la Generalitat Valenciana entre els anys 2003 i 2011.
Com és obvi, les nombroses condemnes judicials que l’actuació de la trama que liderava Francisco Correa ha recollit aquests últims anys per la seua provada relació delictiva amb el poder polític a la Comunitat Valenciana, precisament durant l’època de govern de Camps, des del finançament il·legal del PP fins al saqueig de la televisió autonòmica amb motiu de la retransmissió de la visita del Papa a València, tot passant per la prevaricadora contractació del pavelló institucional en Fitur, es tornen fantasmagòriques en el discurs de qui va arribar al Palau de la Generalitat Valenciana com una esperança que se superara la sospitosíssima etapa d’Eduardo Zaplana i va acabar xipollejant en el mateix fangar. I imitant una actitud de prepotència partidista, maniqueisme ideològic i megalomania propagandística, que instrumentalitzava els telenotícies per a projectar-se sense el menor sentit del ridícul en un abús de poder completament obscé.
Camps no ho expressa així, però el seu propòsit real no és netejar una imatge deteriorada sinó salvar l’última acusació penal a què es veu en el tràngol de fer front. Sens dubte, l’expresident valencià aspira al fet que el seu cas quede en “pena de telediari”, tot i que això encara està per veure, sobretot perquè hi ha diverses declaracions d’imputats que l’assenyalen en l’adjudicació de contractes menors a la xarxa corrupta. Entre elles, la d’Álvaro Pérez, El Bigotes, amb qui va tindre tanta amistat com per a deixar-lo entrar a casa i relacionar-se amb la seua família. Pérez, des de l’empresa Orange Market, va dirigir la terminal valenciana de la trama de corrupció que, entre altres coses, va captar almenys 1,8 milions d’euros en adjudicacions de la Generalitat Valenciana per les quals aquesta setmana seran jutjats, a més d’El Bigotes, alguns antics alts càrrecs i consellers al costat de qui va ser el seu cap, ara convertit en un polític victimista, encara que no menys prepotent i maniqueu que quan governava.
Si hi ha una cosa patètica en la política valenciana més o menys recent és aqueix victimisme aprofitat de qui va tindre tot el poder i el va dilapidar amb companyies poc recomanables i, malgrat això, va aconseguir (en un gran “servei” del Tribunal Superior de Justícia, que el va desvincular així de la resta de la investigació traslladada a l’Audiència Nacional) eixir absolt pels pèls del judici dels vestits regalats pel Bigotes mentre altres acusats en les seues mateixes circumstàncies eren condemnats perquè van confessar; es va deslliurar de les investigacions per la ruïnosa organització de la Fórmula 1 a València o, gràcies al seu aforament i una altra vegada a la “protecció” del TSJ valencià, va eludir ser imputat en el cas Nóos, en el qual no obstant això, a més d’Iñaki Urdagarin, van acabar condemnats a les Illes Balears uns altres en situacions equiparables, com l’expresident Jaume Matas. Ara afronta la recta final de la depuració d’una època amb l’estratègia d’apel·lar a la pena de telediari per a deslliurar-se definitivament de qualsevol condemna. L’era de Camps, com l’anterior de Zaplana, va ser un període tristament corrupte, n’acabe o no condemnat el protagonista.
(Publicat a eldiario.es/cv, 22-1-23)
