Gustau Muñoz
L’espai obert i renovat de la Plaça del Mercat de València, entre el Mercat Central i la Llotja, que fita amb l’avinguda de Maria Cristina per un costat i amb el carrer de la Bosseria per un altre, és un punt neuràlgic de la ciutat. Un lloc on passejar, un punt de trobada, molt del gust dels habitants de València i freqüentat també per tota mena de turistes. Una invasió subtil que de moment no provoca estralls greus. Amb un mínim de vigilància per qui correspon s’evitarien els que ja s’endevinen… Però no és d’això del que volia parlar.
En aquest espai tan singular passa una cosa que crida molt l’atenció. S’hi donen cita tot un seguit d’estils arquitectònics amb una combinació i proximitat extraordinàries. El que més em sobta és que el conjunt no grinyola, que és harmoniós, un paisatge urbà realment ben parit. Fruit de la causalitat, segurament, dels afanys de generacions successives. Sense cap propòsit…
Perquè, vegem-ho: la Llotja és un edifici gòtic sensacional del segle XV. El Mercat Central és una mostra de modernisme funcional i pràctic -en ple ús- molt ben resolt. L’església de Sant Joan, ara en procés de restauració integral, és un esclat barroc, amb una façana posterior a manera d’escenari de teatre. I encara a la Plaça del Mercat cantonada amb el carrer dels Ramellets hi trobem una joia d’edifici d’un modernisme arquetípic, ple de detalls decoratius Jugendstil magnífics. Però també s’hi poden veure, a més d’edificis del segle XIX de tipologia tradicional (cases de tres a cinc plantes), alguna construcció racionalista dels anys vint o trenta del segle passat. I per si tot això fos poc, a banda i banda del Mercat Central hi ha dues edificacions bessones -les Llotgetes- d’estil vagament flamenc, amb teulades en pendent, i maons vermells a la vista.
Podria ser un garbuix informe, però no. Podria ser un desgavell estètic, i no és el cas. Aquest espai atrau com un imant. Els espais arquitectònics ben resolts ens convoquen perquè, per alguna raó misteriosa, generen serenitat, bona disposició, encoratgen la vivència tranquil·la de la gent. La natura prístina també encomana pau i tranquil·litat, associades al gaudi estètic. Quina diferència amb aquells paisatges o paratges informes i desagradables, degradats i desgraciats que tant abunden, ací i allà. Que fan vindre ganes de fugir-ne, com més aviat millor.
València -ciutat desaprofitada durant tant de temps, objecte d’especulació, en declivi amagat en una fumaguera de tòpics i mentides-, entre moltes altres mancances llegades pel franquisme i el període de Barberà, no tenia quasi espais públics on aplegar-se i passejar. Ara n’hi ha quatre grans places en un radi molt proper: la plaça de l’Ajuntament, la plaça de la Reina, la plaça del Mercat i la plaça de la Ciutat de Bruges. Quatre espais interconnectats. Un assoliment -i no és de cap manera l’únic- del consistori que presideix Joan Ribó. La ciutat per a la gent. Serà un gran llegat, igual com el Jardí del Túria anirà per sempre associat a un altre gran alcalde, Ricard Pérez Casado. Un llegat, evidentment, quan arribarà el moment, perquè a Joan Ribó li queda corda per a estona. Tant de bo!
