Sal·lus Herrero i Gomar
Els darrers jorns d’octubre del 2022, a la Plaça del Llibre, 10a edició, a la Plaça de l’ajuntament de València, es van presentar un munt de llibres i revistes. A més de llibres, també hi hagué espectacles, conta-contes i El grúfal de Titelles la Matallina a càrrec de la Fundació Full, Monstres desagraïts, de Joan Ribas a càrrec d’Andreu Carles López (de Finis Africae), música, contaclown, teatre infantil i d’adults i castells de la Jove Muixeranga amb actes culturals i musicals esplèndids, com el concert de Francesc Anyó, acompanyat de dos músics excel·lents i organitzat per Acció Cultural del País Valencià; Anyó, amb una veu preciosa, va cantar poemes de Joan Fuster, «Criatura dolcíssima», poemes de Carmelina Sànchez-Cutillas, de Vicent Andrés Estellés i em sembla que de Maria Mercè Marçal… Es va presentar La sobirania musical. Reflexions des de la perspectiva d’Al Tall, de Vicent Torrent, a càrrec de l’autor i de Josep Forcadell, organitzat per la Universitat d’Alacant… Els llibres de les editorials en català uniren tot el País, que semblava tot u, coherent, deixant enrere les barreres provincials i les rivalitats i mentalitats provincianes; deixant al descobert un País Valencià cohesionat, unit, complet i sencer; inclús s’albirava, ni que només fos en l’esborrany, la possibilitat d’un país més cultivat i cívic, en defensar la nostra llengua i cultura catalanes, de Salses a El Carxe Gauradamar i de Fraga a Maó. (Sense oblidar l’Alguer).
L’ex-Plaça del País Valencià, de la «transició», per un temps, va esdevenir un dels centres de cultura més importants de tot el domini lingüístic catalanoparlant; i la vida es va tornar un esclat de petites meravelles i joies per recobrar el coratge i l’ancoratge vital, com si forem un país del tot ‘normal’, sense massa anomalies; xicotetes ‘meravelles’ com les que contava Estellés al seu Llibre de Meravelles; després «d’eixir», és un dir, de la barbàrie de la guerra incivil i dels morts al costat de la sèquia de Montcada, quan passa per Godella, dels camions que se’ls emportaven al cementeri de Burjassot, Godella o Paterna, en la tristor de la vida esmorteïda, podia obrir-se la llum en la foscor del cinema on pot tustar les cames de la seua novia en la postguerra, arrencar-li uns besos dels llavis i fer que torne la joia de la vida, com capolls de roses que esclaten… Allà exposa, Estellés, les maneres d’aüixar (fer fugir!) les propietats de la pena, foragitar les tristeses i les melangies i recobrar-se dels dols d’una postguerra trista, gris, plena de mediocritats, arbitrarietats, «Ley y orden», repressió, tortures, morts encara, ferides i dolors inesborrables, escrit entre el 1957 i el 1959, quan la dictadura semblava inamovible i eterna… Sovint encara ho semblen, les marques de les seues petjades estatalitzades, els seus residus en forma d’’humus’, les seues revifamentes pudentes i diverses reencarnacions en les vulneracions de drets humans fonamentals, llibertats individuals i col·lectives, drets, individuals, socials o col·lectius bàsics de la ciutadania catalanoparlant que es neguen i violen, encara ara al segle XXI; sobretot, quan les dretes i les ‘esquerres’ espanyolistes, només els reconeixen com a atorgament a les «particularidades regionales», com deien durant la dictadura de Franco. Mentre mantenen, culturalment parlant i en tots els àmbits (sobretot l’econòmic, fiscal, jurídic, legislatiu i executiu) un centralisme ferotge involutiu que ens fa retrocedir, en tot allò que «ells» consideren, com a patrimoni, les seues «perifèries», en propietat indivisa i permanent, a perpetuïtat ii que pot “incomodar-los” o “intimidar-los”… Òscar Escuder, president de la Plataforma per la Llengua, ho denunciava el 26 de novembre al Diari La Veu del PV, sense pèls a la llengua: «No hi ha cap llengua de la mida i vitalitat del català en el context occidental amb tanta des-protecció legal i en què s’inverteixi tan poc». I enfront tenim unes nacions que no ens reconeixen la llibertat d’expressar-se en català als respectius estats, que han minoritzat i esquarterat els Països Catalans. Ni tampoc als parlaments estatals corresponents. Ni a la UE.
De pas per València, de Barcelona a Dénia, en quedar-me a la tertúlia del Micalet (Fuster-Bausset), vaig poder assistir a algunes de les presentacions de llibres i revistes, posem per cas: Autopsia d’un país, de Lucas Marco, ed. Sembra Llibres, que van presentar Esther López Barceló i l’autor; Apunts del carner, de Josep Mir, EdictÒralia, a càrrec de Manel Rodríguez-Castelló, Josep Lluís Galiana i l’autor; Post de Pere Bessó, a càrrec d’Isabel Robles (representada per Jaume Pérez Montaner), Josep Lluís Galiana i l’autor, el llibre Sols vaig beure un glop de vida. Converses sobre Emily Dickinson, PUV, a càrrec de Carme Manuel i Vicent Berenguer, després fou el concert inoblidable de Francesc Anyó, que va cantar deliciosament, com si visquérem en un País on es pogués lloar els nostres poetes, escriptores i intel·lectuals (només fa uns anys encara perseguits, amenaçats i víctimes d’atemptats terroristes impunes de l’extrema dreta) sense que cap energumen ens insulte i agredisca; també vaig assistir a la presentació de la revista valenciana Trencadís, de caire cultural, patrimonial i memorialístic, a càrrec de Tono Gimenez, Tomàs Gorria i Francesc J. Hernàndez Dobon.
Vaig assistir a la presentació de Contra tot pronòstic. Una cultura en construcció, de Lourdes Toledo, editorial Afers, 2022. El dissabte 29 d’octubre el presentava, Lourdes, acompanyada per Adolf Beltran, que va iniciar la sessió en dir que era un llibre d’entrevistes, la majoria de les quals s’havien publicat al eldiario.es (altres a La Veu dels Llibres, altres inèdites), on ell fa de coordinador de la delegació del País Valencià. Va fer una al·lusió a Robert de Niro que no vaig copsar, va esmentar al periodista polonés Ryszard Kapuscinsky, que advertia que els periodistes havien d’estar atents al moment, per veure si en el breu espai de temps que tenen (en una entrevista o en qualsevol situació que viuen) es produeix l’‘accident’ que pot convertir-se en una notícia; Gabriel Garcia Marquéz deia que totes les seues entrevistes es podien integrar en la seua obra de ficció… No obstant això, les entrevistes de Lourdes Toledo no són breus ni són del gènere de ficció, va dir Adolf; són intenses i reals com la vida mateixa, parlen, preferentment, de literatura, de creació i de cultura, també de la situació de les dones, del periodisme, de l’escriptura, de la llengua i d’un País que sembla que «ja anem fent»… Ara, deia Adolf, es parla de la fugacitat dels mitjans de comunicació, dels dèficits materials, de la crisi, de la precarietat, dels recursos, del què és pot fer per viure una segona vida, que és la vida de la lectura i del llibre… En aquest context literari, li faria una pregunta a Lourdes Toledo: com s’ho fa? Perquè, sembla increïble, però, afirma en la introducció a Contra tot pronòstic que no enregistra les entrevistes; ¿com pots retenir la informació i quina ha estat la relació amb els personatges entrevistats? Perquè s’explicita l’ambient que s’ha creat, va més enllà d’una mera entrevista, hi ha una ‘literaturització’ per copsar l’altre i els seus interessos i inquietuds… Un exercici d’empatia, d’interessos i de connexió.
Lourdes explica que, les entrevistes estan considerades un «afer menor», cosa de principiants, i en realitat quan va anar a proposar-li a Adolf Beltran la possibilitat de fer entrevistes per al eldiario.es, ho sentia així… No obstant això, una entrevista cal preparar-la, llegir, extraure informació rellevant, conèixer el que tens al davant; més que un llistat complet de preguntes, m’agrada establir una conversa, cara a cara, sobre algunes qüestions. En realitat, em fa una mandra tremenda el fet de tornar a consultar l’entrevista enregistrada, preferisc centrar-me, atentament, concentrar-me en el que diu i com ho diu l’entrevistat… Efectivament, no grave, prenc apunts, tot i que una vegada vaig perdre la llibreta i m’ho vaig passar malament.
Indica Lourdes Toledo que va començar amb una entrevista a Majo Siscar Banyuls (Pego, la Marina Alta, 1983, periodista i autora de Tremendes. Lliçons de lluitadores llatinoamericanes, Ed. Pruna, 2019, que escriu sobre gent anònima, de rostres, noms i mirades que no ixen mai en les portades dels diaris ni en les capçaleres de les notícies, sobretot si aquestes mirades tenen ulls de dona; ella ho sap i ho deixa clar en el llibre: «Es un repte escriure sobre gent anònima, exposar-les d’una manera honesta i complexa i aconseguir que a qui llig li interesse tant com a mi […] en realitat l’essència de Tremendes és l’esperança». Diu, Lourdes Toledo que es va dir a si mateixa i a Adolf: «Vull entrevistar a valencianes i valencians que facen una tasca important i no isquen en els mitjans»; la gent li suggeria noms… «Potser açò és la segona escala del periodisme», no em fan res les etiquetes; les entrevistes en digital són efímeres, en un llibre de paper, com feia Montserrat Roig, estaria més bé… Per això vaig anar a Catarroja a comentar-li-ho a Vicent Olmos i s’ha pogut publicar en Afers; Julià Guillamon deia que abans, llibres com els de la Montserrat Roig divulgaven els escriptors, els donaven a conèixer al «gran públic» el que s’escrivia i es valorava; ara, la majoria de la gent que escriu és gairebé desconeguda, s’han arraconat en una vida escripturística d’inexistència, d’anonimat, d’un passar gairebé «clandestí», ignot.
Adolf suggereix que potser després de viure uns anys fora del País Valencià, tornar i escriure Amèrica endins (Bromera), 2020, Lourdes tenia la necessitat de reprendre el batec, reiniciar relacions, amistats, apropar-se a més gent, re-connectar amb la gent del País… Lourdes respon que tenim tendència a lamentar-nos, a queixar-nos, a veure l’ampolla mig buida i assenyalar els dèficits… i això pot caldre, però també cal veure els aconseguiments, allò que hem fet bé, en què hem avançat… Per això, Contra tot pronòstic. Perquè, políticament i econòmicament (amb tota la corrupció pel mig), s’ha acabat el malson del Govern del PP al País Valencià (durant vint anys!). Per primera vegada en la història hi ha tres generacions que conviuen i fan literatura i periodisme, escriuen en català al nostre País… I, és saludable, assenyalar, anotar, deixar constància, remarcar i celebrar els «èxits». L’agraïment per allò que s’aconsegueix col·lectivament, sense que se’ns apugen els fums al cap ni escarrassar-se en treure’ns els ulls els uns als altres, perquè són els ulls de la nostra pròpia cara; una autoflagel·lació permanent, plena d’enveges i d’altres insànies.
Abans de l’inici del llibre d’entrevistes, hi ha reflexions interessants sobre la conversa cara a cara com a font de cultura i civilització (Rafael Argullol); per tal de dir la veritat parlada i no tenir por del risc de les paraules (Mª Aurèlia Capmany); per deixar constància de les persones que han marcat un temps i la lluita contra l’oblit empobridor i la devastació de l’amnèsia sistemàtica i el fracàs de la incultura (Gustau Muñoz); que la mirada de dona és mirada d’escriptora que escriu el món, «subjectiva», com totes les mirades (Montserrat Roig); el que ens interessa dels altres és el que nosaltres posem en ells, aquell esforç de comprensió, de copsar-los com en una instantània… (Oriol Pi de Cabanyes).
En la Introducció, Lourdes Toledo explica que «Contra tot pronòstic és un llibre forjat en un moment clau dins d’aquest «procés de formació històrica d’un teixit cultural», un moment en què per primera vegada, i contra tot pronòstic, tres generacions d’escriptors, periodistes i professors i editors, amb una presència creixent de dones, conviuen a casa nostra en el món de la cultura i la literatura pensada i feta en català. En un país on la cultura es volia veure moribunda i mig liquidada, aquest reviscolament, aquesta consolidació, és un fet que cal tenir en compte i valorar». Venim d’un temps de plom i violència de l’extrema dreta, on es feien amenaces, s’insultava, s’agredia (a Ricard Pérez Casado, a Pere Riutort i Mestre…), s’assassinava (a Miquel Grau, a Guillem Agulló…) es posaven bombes a casa dels nostres millors intel·lectuals (a Joan Fuster i a M. Sanchis Guarner) i a les llibreries (Tres i Quatre…) per tenir llibres en valencià a l’aparador, per tal de matar el català, quan llegir, escriure i parlar català és la nostra forma de ser valencians… Les entrevistes, el retrats, les converses, amb tots els matisos i detalls que s’incorporen, esdevé una radiografia calidoscòpica del moment, captada pels ulls i la mirada de Lourdes Toledo, amb varietat, diversitat i la seducció de la pluralitat.
Adolf repassa alguns dels personatges entrevistats, Majo Siscar, a Mèxic ha fet d’aquest país una escola de periodisme brutal, contra la lògica patriarcal, retrata situacions de violència extrema, armes, l’angoixa, els segrests, les heroïnes de les dones en la lluita per l’aigua (El Salvador)… (que em va recordar la lluita de les dones per salvar l’horta de La Punta de València, a Natzaret, per tractar d’aturar la destrucció de les terres, les sèquies i les seues cases, on hi vivien i es guanyaven el pa). Les dones poden passar de ser vistes com a víctimes a ser protagonistes i agents de canvi, supervivents d’un teixit socials que cusen a les comunitats indígenes. Majo és una periodista d’abast internacional: «vaig començar una corresponsalia «a peça» amb Público, i vaig anar a poc a poc, col·laborant amb el diari mexicà El Universal, o diaris espanyols com El País, i fins i tot, La Razón, i més tard amb diaris nord-americans, com ara el The New York Times. Al principi tenia aquell pols de la rutina periodística i veia que els mitjans de comunicació em compraven amb facilitat notícies de sang i fetge, però gradualment vaig poder treballar amb revistes mexicanes locals on tenia més temps i més espai per publicar el tipus de reportatge que jo volia, la qual cosa em va permetre canviar l’enfocament i vaig acabar fent de Mèxic una escola de periodisme. Així, xino-xano, entre una cosa i l’altra, van passat set anys». Considera que els periodistes són narradors d’històries, i del que es tracta és de contar-les bé, acuradament, sense presa, posant en boca de les dones els seus problemes… Perquè no es el comissari representant de l’Assemblea del Poble el «qui carrega l’aigua als seus muscles ni dedica sis hores a les tasques de la casa perquè no té una aixeta. Ell no va al riu a llavar la roba ni a dutxar-’hi, mentre alguns bavosos l’assetgen. O en el cas d’»Arrelades», on parle de les dones que planten la rosella a partir de la qual produir goma d’opi. Es clar que també hi ha homes que en planten, però la majoria han emigrat als Estats Units i les que queden allà, arrelades, són les dones, que romanen a soles amb la càrrega familiar i davant dels atropellaments de la policia i els narcotraficants». Confessa que va posar, sovint, la seua vida en perill a Mèxic, Colòmbia, El Salvador o Hondures, i altres països, reconeix que l’olfacte per a fer periodisme i per salvar la vida en situacions extremes és vital… «Jo vaig deixar Pego molt jove per anar a Barcelona a estudiar periodisme. Li diu amb ironia: «Saps, Lourdes, jo soc una «poligonera». Poligonera, vols dir…? Sí -i aclareix-, una xica de poble, una mena de ‘xoni’, riu a cor què vols. Soc filla de llauradors, els meus pares no tenen estudis, i el més lluny que jo havia arribat era a París en un viatge familiar, però de ben jove vaig sentir una gran curiositat per veure món. Soc una persona curiosa i inquieta. Quan estava acabant en la Facultat, entre el 2006 i el 2007, Europa era un lloc molt avorrit on no passava res. En canvi, a Amèrica Llatina passaven moltes coses: Evo Morales, Lula, Chávez, etc. la disputa per la democràcia estava en joc»… A través de la Fundació Autònoma Solidària se’n va anar de cap a Chiapas, en un projecte de cooperació comunicativa i després a tot arreu d’Amèrica Llatina, que veia com una entitat única, tot i la seua gran diversitat. Esmenta de referent a «Susan Orlean, periodista del New Yorker molt compromesa socialment, autora de la novel·la El lladre d’oquídies (duta al cinema amb el títol Adaptation), diu: «Jo no vull escriure sobre gent famosa», i allò que ella fa, de fet, és explicar la vida americana a partir de famílies totalment anònimes amb les quals conviu mentre malda per conèixer-les en profunditat”. Després d’haver viscut anys i haver explicat al món sencer el que passa, reconeix que «Potser he escrit un llibre dur, però rescata la capacitat d’organització de moltes comunitats i pobles». «Explica el teu poble i explicaràs el món», creu que deia el poeta mexicà Javier Sicília, que ha escrit sobre els sobrevivents…Exclama. «He arribat a la conclusió que l’única solució a la violència a Amèrica Llatina són les comunitats indígenes. En són un antídot»… Teixit comunitari, control consensuat des dels valors i els vincles socials perquè «Tenen una cosmovisió molt forta ben poc occidental, i no permeten que ningú hi entre a fer el mal».
Esmenta, Lourdes, a Maria Lacueva Lorenz (València, 1980), que viu a Alemanya, des que hi va marxar com a lectora i ha fet molt de camí com a professora universitària i en recerca, especialitzada en dones i literatura; ha escrit Les dones fortes. La narrativa valenciana sota el franquisme, Institució Alfons el Magnànim/Centre Valencià d’Estudis i d’investigació, 2019, una part revisada i actualitzada de la seua tesi doctoral: «Elles prenen la paraula. Recuperació crítica i transmissió a les aules de les escriptores valencianes de postguerra: una perspectiva des de l’educació literària» (Maria Beneyto, Carmelina Sànchez-Cutillas, Beatriu Civera (Liberata, finalista Premi València, 1958), Luz Sanfeliu i les dones durant el blasquisme, Ana Aguado que inclou la lluita feminista i les dones en la història, cosa que li confereix més intel·ligibilitat, comprensió, complexitat i matís; en l’entrevista esmenta també a Aurora Bertrana, Mª Aurèlia Capmany, Montserrat Roig, Maria Mercè Marçal; Neus Real i Mª de los Ángeles Herrero, aquestes dues darreres han fet dos tesis sobre l’Edat Moderna, incloent-hi, en el cas de Zaragoza, autores de la Catalunya Nord, cosa que té molt de mèrit quan es tracta de la nostra llengua catalana en risc d’extinció a l’estat francès… Preguntada sobre si la literatura de dones no està en l’agenda del patriarcat i el risc que es consideren estudis superflus o secundaris si vols fer una carrera d’èxit, respon Lacueva que el ja desaparegut Alpera, Jaume Pérez-Montaner, Josep Ballester i Carles Mulet, han estat dels pocs que hi van apostar en un moment i van invertir el seu temps en aquestes veus femenines valencianes de postguerra.
Un altre dels entrevistats, Enric Iborra (1960), va ser professor a l’Institut Lluís Vives de València, de la seua germana Alícia Toledo, mestre de mestres de literatura; Iborra ha escrit, el 2010 d’un blog de literatura universal, La serp blaca. Notes de lectures i altres històries d’Enric Iborra, un espai de reflexió literària i un referent per a amants de la literatura; el 2013 va publicar Un son profund. Dietari d’un curs de literatura universal en Viena Eds; el 2018 Literatura retrobada. 101 contrapunts de lectures, també en Viena, un treball que naix com a lector i crític, un viatge literari. Fa poc, ell amb ajut de Francesc Pérez Moragón, ha acurat les obres pòstumes del seu pare, Josep Iborra, L’estupor, una reflexió sobre els llibres, el lector, la lectura i la relació amb la realitat i la vida, també els Diaris, escrits des del 1965 al 77, ja publicat, el 2022, el primer, el segon, des del 1977 fins als vuitanta encara l’enllesteixen. Com a lector voraç i crític, «mon pare sabia que la crítica literària és la consciència de la literatura. Aquesta és la funció de la crítica. Si no hi ha crítica, no hi ha una literatura amb existència real. Per això, ell se sentia en constant relació entre l’experiència personal, la realitat i la lectura, i per això en parla tant». Remarca amb Harold Bloom la capacitat que té un llibre de provocar una sensació d’estranyesa, per això advoca per llegir els pròlegs a posteriori, i les crítiques també; anota la manca de ressò, de resposta i de repercussió, com si no hi hagués «ningú» a l’altre costat… Sobre com veu la situació del català al País Valencià, explicita que arriben a l’Institut alumes com si no hagueren estudiat mai el valencià «Jo no puc ser molt positiu al respecte, des de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià de Ciprià Ciscar res no ha canviat molt. S’ha avançat en l’escola, però fora de l’escola no ha canviat la situació. Va arribar la televisió local i eixes coses, però també en un moment en què l’altra oferta televisiva era tan gran que tot quedava molt diluït. Fora del sistema educatiu no s’ha fet un gran canvi. I és clar, l’escola no pot assumir-ho tot ni solucionar-ho tot, ni la llengua, ni la violència de gènere, ni la prevenció contra el consum de drogues. Hi podem ajudar, però la feina s’ha de fer a casa i en els carrers, en la societat». Assenyala E. Iborra que «el govern del Botànic no roba, i això ja és molt d’agrair. En canvi, una diferència abismal i fonamental, no n’hi ha. Hi hagut una bona gestió, però no s’està fent una política per canviar els referents culturals i ideològics. No es qüestiona per a res l’estat actual al respecte, potser per por o per timidesa. El ben cert és que no volen enfrontar-s’hi, i si ho han intentat, ha estat molt tímidament: […] el silenci davant el Procés de Catalunya sorprén perquè, ¿com pots estar en silenci davant una cosa que sí que t’afecta. El partit que tu no prens, el prendran altres per tu. A més, s’ha actuat amb dubtes i poca decisió i s’ha fet marxa enrere en temes tan fonamentals com ara el requisit lingüístic o la connexió amb TV3. I això són coses senzilles que no costen molt, que es podrien fer i no les fan. Aleshores, quan pense en coses més ambicioses, ho veig impossible».
Preguntat, Enric, per com veia el seu pare, Josep Iborra, el País Valencià i què hagués dit del canvi polític del 2015 que no va poder veure en traspassar abans… Respon: «El meu pare era molt pessimista sobre el futur del País Valencià. Pensava que no hi havia res a fer, que a ningú li interessava la construcció d’un país, independentment de qui governara […] Igual que Fuster, veia amb claredat les possibilitats perdudes durant la Transició». Es mostra molt crític amb els dietaris, anotacions privades d’escàs interés per als lectors; més, com a contrapunt, indica que en el seu Diari, Joan Fuster, va eliminar les referències personals per tal d’aconseguir un text més dens i cohesionat.
Per manca de temps, es va esmentar, de passada, a l’escriptor i poeta, Enric Sòria, amb la paraula mesurada, el trellat i la gràcia (Incitacions, Sermonari laic, Mentre parlem, L’espill de Janus, La lentitud del mar...); a Margarida Castellanos, que va guanyar el Premi Octubre d’Assaig «Joan Fuster», 2017, amb el treball Les altres catalanes. Memòria, identitat i autobiografia en la literatura d’immigració, i a l’entrevista amb Castellanos s’esmenten escriptores d’origen marroquí que han adoptat el català com a llengua literària. És el cas, d’Agnès Agboton, Laila Karrouch, Najat El Hachmi, Asha Miró (aquesta darrera,d’origen biològic de La Índia, i adoptada per una família catalana).
Després apareix el nom, el savoir-faire per contar històries, la simpatia i la calidesa de Pepa Guardiola (L’engruna de cristall, El talismà del temps, Els collidors de neu, el Premi Enric Valor 2009 per la novel·la El desordre de les dames, La memòria de les ones...). Pepa va esperar a Lourdes fins que arribés en cotxe, asseguda a sobre d’una roca a la vora de la carretera per apujar a sa casa del Montgó, en la part de la solana de Xàbia, on hi viu; van generar una relació molt bonica en una conversa agradable i Lourdes es va quedar a dinar; Pepa guardiola ha estat una mestra d’escola durant 39 anys, de la línia Freinet, com la seua amiga Carme Miquel, Ferran Zurriaga que ens acaba de deixar, com Roser Santaeulària, mestres que han fet tot el que han pogut i més per defensar el català i el cooperativisme a l’escola valenciana, en temps encara de la dictadura que semblaven i n’eren més difícils, adversos i fotuts per un règim que tractava d’anorrear-nos com a catalanoparlants; Pepa (Xàbia), Carme Miquel Gata de Gorgos i Jesús Pobre) i Roser Cabrera (Benissa) han donat a conèixer el goig de la poesia i dels escrits de Carmelina Sánchez-Cutillas i de Maria Ibars, escriptores de la Marina (Altea i Dénia), i d’elles mateixa i organitzaven unes vetlades extraordinàries sota el lema «La Marina en veu de dona»; el que més m´ha “sorprès” del seu temps d’estudiant a Alacant, quan estudiava magisteri a Sant Vicent del Raspeig, és que les pròpies companyes de la ciutat d’Alacant, anomenaven «les valencianes» a ella i a la gent de la Marina… Pepa Guardiola, el 19 de novembre proppassat va rebre el premi el Porrot d’Honor de les Lletres Valencianes 2022 que concedeix l’ajuntament de Silla (Horta Sud)«per la seua trajectòria, indiscutible, en l’àmbit de la narrativa contemporània valenciana», cosa que ens alegrem i ho celebrem. Perquè s’ho ha guanyat a pols.
Un altre dels entrevistats, Xavier Serra (Espurna, El vicecònsol, les seues dues darreres excel·lents novel·les que analitzen la realitat del PV als anys seixanta i setanta des de dos prismes diferents, a més dels tres volums de Biografies parcials, amb unes entrevistes magistrals i el seu bagatge sobre la Hª social de la filosofia catalana i La filosofia en la cultura catalana i inclús La tertúlia de Fuster tan calidoscòpica), Lourdes, després d’al·ludir a les Biografies parcials, el va saludar perquè hi era entre el públic a la presentació i li va agrair que li fes un cuscús a sa casa de Sueca quan va anar a entrevistar-lo; i a Antoni Furió (Hª del PV, IVEI, 1995, Quinze dones valencianes, Afers, 2020…), que també estava entre el públic, va recordar on es van retrobar amb mascareta, al hall de la Facultat d’Història, en plena pandèmia… Parlen de l’obra de Joan Fuster, dels seus llibres, que està enllestint una biografia de Fuster, de la historiografia, i explicita Furió que li ha interessat sempre la dimensió nacional i la social, «perquè la història no pot ser només la història dels papes Borja o de Jaume I (de nou la història de reis i senyors): Per això ja des del meu primer llibre de 1982, la meua atenció es va desviar cap als camperols, i aquest camí és el que m’ha portat avui fins a les dones coma subjectes de la història. La història és sempre provisional, subjecta als canvis i les reinterpretacions produïts per l’aparició de noves fonts documentals, però també per la relectura de les que ja disposàvem. Relectura o revisió suggerida per les noves preocupacions del present. I al nostre present li importen molt les dones, els perseguits, els dissidents, els marginats… cosa que no passava abans». Detalla, Lourdes, alguns dels llocs on va fer les entrevistes: amb Pepa Guardiola, Xavier Serra i Raquel Ricart ( El quadern d’Àngela, Les ratlles de la vida, El temps de cada cosa, El dit de Deu…), van quedar a les seues pròpies cases, amb Albert Hauf ( saviesa i equilibri, que es pregunta per “l’anticlericalisme” de Xavier Serra, parla de la seua infantesa en un seminari, treballs, opcions, estudis i canvis de residència en distints països, com va arribar a València, des de Mallorca, del seu treball dels clàssics en la literatura catalana i sobretot el més recent estudi sobre Isabel de Villena) va quedar per conversar, entre flors i fonts, al jardí de Monfort, amb Martí Domínguez al Botànic… Esmenta Lourdes a l’entrevista, el treball d’Anna Esteve (El dietarisme català entre dos segles (1970-2000), Premi Serra d’Or, 2011, El compromís literari en la modernitat. Del període d’entreguerres als postfranquisme (1920-1980), (2016) els seus estudis sobre els dietaris i la literatura testimonial, la seua tasca a la Universitat d’Alacant i als moviments socials en defensa de la llengua i la cultura del País Valencià; Iolanda Batallé ( Atreveix-te a fer les coses a la teva manera: la revolució del lideratge de les dones (Destino, 2020), la seua tasca de traductora i de directora de l’Institut Ramon Llull; Àngels Gregori (una gestora cultural tot terreny, organitzadora del Poefesta d’Oliva, directora de la Fundació Brines, presidenta del PEN català, membre de l’AVL…), Julià Guillamon, un «valencià» (potser sobren les cometes) a Poblenou (El barri de la Plata, La fàbrica de gel, Les cuques, Vi i benzina…), diu que va començar a escriure a la revista a la revista Canigó que dirigia Isabel-Clara Simó i que li va presentar el Gonçal Castelló, on va publicar una sèrie de quinze articles que es deia «La novel·la al País Valencià». Era l’any 1982-83. Ningú ho feia això aleshores i Guillamon ho feia perquè«em sentia mig valencià i quan venien a Barcelona i quan venia jo a València, conversava amb Joan Francesc Mira, Carmelina Sánchez-Cutillas, Josep Piera, Josep Lozano, Rafael Ventura Melià i els coneixia. Sentia que allò era el meu món». El món català que abasta tot el domini ingüístic. Al·ludeix a Els treballs perduts de Joan Francesc Mira i a Arbúcies on va comprar els primers llibres de Josep Piera i Joan Navarro i a la revista Reduccions va escriure sobre un llibre de Piera editat per 3i4, Renou: la pluja ascla els estels: renou… Informa a Lourdes dels seus llibres a l’editorial Comanegra sobre Rosa Mª Arquimbau (L’enigma Arquimbau. Sexe, feminisme i literatura a l’època del firt, 2016) i de la biografia de Perucho (Joan Perucho, cendres i diamants. Biografia d’una generació, 2015) i esmenta a la Rodoreda, a Mª Aurèlia Capmany, a Montserrat Roig, a l’Anna Murià, per contrastar-les amb Rosa Mª Arquimbau i dir que el seu llibre sobre ella «té una mica de tot»…
Una altra entrevistada és Violeta Tena, una periodista de raça a la revista El Temps, nascuda a Vilafranca, els Ports, que el 2018 va coordinar el Manual per al tractament de la violència masclista i el llenguatge inclusiu i el 2021 l’informe Sostre de vidre al periodisme valencià, ha col·laborat a la publicació de 10 dones d’Escola Valenciana i Ara, País Valencià, editat per PUV, és presidenta del Centre d’Estudis dels Ports, des d’on ha coordinat l’Aplec dels Ports. 40 anys d’història col·lectiva i ha participat en el llibre plural País Valencià: present i futur (Afers, 2022), on va escriure: «Una nova cultura del territori per a un país en ebullició», on descriu amb precisió, assenyala Lourdes, com afecta al país el canvi climàtic i apunta a possibles solucions… Violeta Tena ha fet reportatges mediambientals preciosos sobre el Delta de l’Ebre, Amposta, les zones humides, ha assenyalat les similituds entre el paissatge de les terres de l’Ebre i l’Albufera i l’Horta de València, les barraques, les formes de treballar la terra, de pescar, de cuinar, menjar i viure; les mateixes situacions de risc d’inundació tant a les zones humides de Tarragona com a les de València, la necessitat de col·laborar conjuntament per tractar de salvar ecosistemes valuosos i vitals per al nostre País…
També, Martí Dominguez (El somni de Lucreci, Història de la llibertat de pensament, Confidències del comte Buffon, El secret de Goethe, El retorn de Voltaire, El fracassat (sobre Cézanne),o L’esperit del temps), la seua formació francesa, les oportunitats americanes de dedicar-se a la recerca que va deixar de banda per dirigir la revista Mètode a València, la seua barreja d’educació humanística i científica, referències a Fuster, Pla, Josep Mª de Sagarra, Pere Gimferrer, Antoni Martí Monterde i el seu Stefan Zweig i els suïcidis d’Europa; també a Pedro Salinas en La responsabilitat de l’escriptor i la crítica a la literatura del jo, a El nebot de Rameau de Diderot, a La passió intacta o Errata de Steiner, a Victor Klemperer, LT1. La llengua del Tercer Reich, a Jean-Henri Fabre i els seus Souvenirs entomologiques que van impresionar tant a Proust per a Larecerca del temps perdut. Càndid o l’optimisme i Micromegas són faules literàries, però pura literatura d’acció… S’escriu per a canviar el món. Esmenta a E.O.Wilson i Primats i filòsofs de Frans de Waal, sobre l’orígen de la moralitat humana i també el seu llibre Estudis d’art, entrevistes a viitanta-quatre artistes que retrata el nostre temps. Referència el llibre de Gustau Muñoz, Elogi del pensament crític, Afers, 2022, i diu «Per a mi el pensament crític per ell mateix no és suficient, aquest ha de venir acompanyat d’un pensament moral, si no, és la fredor de la ciència». És un tema que l’atrau i que han tractat altres escriptors com ara Géraldine Schwarz, en un assaig espectacular, Els amnèsics: història d’una família europea. Lourdes Toledo li pregunta pel generè memorialístta que conreen dones de la lucidesa d’Annie Dillard, i el seu lligam literari amb la natura, en Alfred Kazin, un gran referent de la crítica literària, o Maya Angelou, tan implicada en la lluita pels drets dels afroamericans o una escriptora com Barbara Kingsolver, de formació científica, i una de els millors novel·listes de les darreres dècades, i analitzen la manca de crítica de la societat nord-americana que li gira l’esquena a intel·lectuals com Noam Chomsky, la indiferència perquè són uns aixafaguitarres professionals, els obliga a pensar i no volen… Havien estat parlant sobre l’escriure: «Hi ha una part innata, el gust pel sabor de les paraules, per la líica de les frases, però també hi ha una gran part de dificultat adquirida, a base de treball i d’errors que vas esmenant. Com deia el comte Buffon, la genialitat és una llarga paciència»; més avant, Lourdes Toledo, li torna a treure l’escriptura i les dones, en preguntar-li d’una altra manera, en embolcallar una mica la preocupació pel menysteniment dels escrits femenins, assenyala, com de passada… «En tot cas, jo algunes de les reflexions més belles que he llegit fins ara sobre l’ofici d’escriure són les del Virginia Wolff, Natalia Ginzburg, Helen Gardner i darrerament, Annie Dillard, que em té fascinada amb Viure escrivint. I després diuen que no hi ha dones assagistes… Martí Dominguéz respon: «Ha, ha… respires per la ferida, Lourdes! I ella replica: «Més que ferida personal, és cansament col·lectiu i compartit»… I li diu «Tens tota la raó! […] Però si [George] Eliot ja es masculinitzava el nom per escriure novel·la, imagina’t si haguera volgut escriure assaig! No li hagueren deixat! Hauria semblat una impertinència. Que escriguen novel·letes, bé, però que vulguen ser Samuel Johnson!». Els humans som animals de joia i dol, tots respirem per les ferides, i sabem que algunes no cicatritzaran mai…
Agraeix, Lourdes Toledo, en la presentació a la Plaça dels Llibres, al seu editor d’Afers, Vicent Olmos, el fotògraf Jesús Ciscar, les imatges i les fotos que hi ha al llibre d’entrevistes, a Contra tot pronòstic. Una cultura en construcció. Afirma que aquest llibre d’entrevistes estaria coix si no tingués els rostres que copsa Jesús Ciscar; conèixer-lo, treballar junts, ha sigut una fortuna, he d’agrair-los, com a Adolf, les complicitats que hem teixit; Jesús sap treure del rostre, l’elegància, la calidesa, el retrat que es comunica amb el text. En les entrevistes dic que he vingut ací perquè em parlen dels seus llibres i aprendre… Si he pogut contribuir perquè la tasca d’aquestes persones siga més coneguda i valorada, doncs estaria molt devanida…
Adolf, conclou que al seu llibre d’entrevistes hi ha la voluntat per construir tot un món, pregunta on vius? No només en què treballes, hi ha una voluntat d’entendre, una voluntat omnicomprensiva, de comprensió intensa i qualitativa… Lourdes diu que a les entrevistes es trobes amb anècdotes que l’acompanyen, hi ha l’atenció de copsar els detalls quotidians, els gestos, la manera de dir, l‘estat anímic… No sempre som el mateix. Sovint, hi ha sorpreses, com quan vaig anar a entrevistar a Valèria Gaillard, traductora (que no apareix a Contra tot pronòstic) i li havien donat el Premi Nobel a Arnie Ernaux, de la que Gaillard ha traduït alguns del seu llibres entre els quals Pura Passió (Angle Editorial, 2022), Els anys (2019), Memoria de noia (2020) i L’esdeveniment (2022).
Si llegiu Contra tot pronòstic. Una cultura en construcció, editorial Afers, 2022, estirareu del fil de molts altres llibres, sabreu més de tantes coses importants de la vida, del nostre País, de la nostra llengua i cultura catalana… Sabreu dels llibres que ens interpel·len per tal d’aprendre molt més sobre allò que encara no coneixem… Una vida sense llibres, és una vida esquifida, estreta, asfixiant, enclaustrada… sovint, insípida, sense la ‘sal de la terra’ que ens fa sentir les vibracions de la vida a la Terra. ¿Com es pot viure sense les imprescindibles lectures que multipliquen la potència i amplien la nostra mirada, anàlisis, ulls, finestres i horitzons i poden tornar-nos la vida amb més densitat, significació i inclús més matisos, contorns i ‘sentit’?. Coneixereu periodistes i escriptors que breguen per expressar-se, analitzar, estudiar i retratar el país que ens habita i acull; per tal de construir una cultura de «Camins que el temps no esborra», com el títol del darrer llibre dietari de Vicent Alonso, editorial Afers, 2022. «Per donar compte del què i del com, és a dir, dels anys que s’hi apleguen»… com ens adverteix Alonso en la Nota preliminar.
