Sal·lus Herrero i Gomar
He trobat molt interessant i «vigent» en moltes qüestions, el nou llibre de la col·lecció Biblioteca de Pensament Crític (de l’editorial Afers), Aspectes de la nova extrema dreta, de Theodor W. Adorno, traduït per Gustau Muñoz, amb un epíleg magnífic de Volker Weiss, on explica la seua extraordinària significació avui dia, quan l’extrema dreta és de nou una amenaça…
Weiss, a més de relligar la conferència d’Adorno amb les referències intel·lectuals de la Teoria Crítica de l’Escola de Frankfurt i obres d’Adorno i Horkheimer, com Dialèctica de la Il·lustració, les anàlisis sobre la personalitat autoritària i els Studies on Prejudice, a partir de material empíric recollit als Estats Units. Tots dos, conjuntament amb l’economista Friedrich Pollock, formaven el nucli intern de l’Institut de Recerca Social. Cap al 1949 prengueren la decisió -difícil- de retornar a Alemanya. Aquest pas va estar motivat també per analitzar les restes dels ideals de la Bildung i de la subjectivitat burgesa, és a dir, les restes de la cultura europea que havien desaparegut en la vida accelerada dels Estats Units. També feren «l’experiment en grups que es va encetar el 1950 segons el model dels Studies, que es proposava estudiar l’actitud dels joves alemanys envers la dictadura nacionalsocialista i l’ocupació, la culpa i la democràcia, s’empraren mètodes empírics que seguien les pautes nod-americanes. El resulta de la recerca retratava un feoòmen demoscòpic conegut encara avui: una opinió no pública (…) que en el seu contingut pot apartar-se considerablement de l’opinió pública pròpiament dita, però les manifestacions de la qual circulen al costat de les manifestacions de l’opinió pública d’una manera molt semblant a les peces d’una segona moneda». Això demostrava la feblesa de la reconversió civilitzadora-democràtica que amb prou feines podia mantenir al seu lloc la latència de les motivacions feixistes. No li calia cap partit per a la supervivència del feixisme que romania amb el recurs a aquests sentiments «no públics» transmesos d’aquesta manera, com una moneda falsa que s’amaga per poder enganyar. Perquè una de les claus del feixisme és donar-li aparença de veritat, agafar algunes «veritats», descontextualitzar-les, i dur-les vers la mentida, com una mercaderia avariada que es pretén fer passar per bona. Per això, tot i entendre-ho, l’anàlisi d’Adorno en esmentar els factors psico-socials, ‘subjectius’ i ‘objectius’, i apel·lar a ‘l’última ratio’, no hi ha cap raó per optar pel nazi-feixisme que du la humanitat a estimbar-se en l’abisme, en la vulneració dels drets humans fonamentals sistèmica i sistemàtica, en l’apogeu del sadisme i la vilesa, en l’agressió bestial a la humanitat…
Adorno adverteix -idea que manté tota la seua validesa- que «en els moviments d’extrema dreta la propaganda és també la substància de la política». En aquest punt, Adorno, explicita Weiss, connecta directament amb Falsos profetes de Leo Löwenthal. L’anàlisi de l’agitació feixista als Estats Units en l’estudi sobre els prejudicis, van destacar la importància cabdal que té la en la propaganda la invocació de l’estat d’excepció. També, relaciona Volker Weiss l’anàlisi de la relació entre economia, societat i estructura del subjecte de la Teoria Crítica, l’esment que fa Adorno amb l’atur tecnològic com a conseqüència de l’automatització i l’ubica en la discussió sobre la relació entre la constitució del subjecte i el desenvolupament tècnic en el capitalisme. Ja en 1941, Herbert Marcuse s’havia referit «a les conseqüències socials de les tecnologies modernes», i concretament a la vista del caràcter «tecnocràtic» del nacionalsocialisme, a la degradació del subjecte burgés i a la seua transformació en un simple portador de l’eficiència i el rendiment.
Dos anys abans, «el 1939, Max Horkheimer havia descrit de quina manera «la indústria altament desenvolupada des d’un punt de vista tècnic» soscava la base del liberalisme, puix que el seu desenvolupament feia «impossible per a grans sectors de la població la venda de la seva força de treball. La tendència a la crisi és estructural i genera en la ciutadania «una premonició de catàstrofe» com a distorsió de la teoria marxisme de l’esfondrament».
Tot i «l’adaptació», amb contradiccions flagrants, a les regles democràtiques, l’extrema dreta actual aprofita aquestes situacions de crisi, recessions econòmiques, malestars socials, per tractar d’accedir al poder, que és l’únic que els interessa, per retallar drets i llibertats, des de posicions contràries a una democràcia digna i als drets humans, socials i de les nacions sense estat a decidir el seu propi futur… Weiss esmenta que Adorno havia presentat el 1944 els resultats de Löwenthal en un simposi del psicoanalista Ernst Simmel. Sabia que les devastacions polítiques produïdes pels demagogs no eren accidents que podrien ser reparats, sinó producte d’un càlcul premeditat. Per a ell, no hi havia dubte que «la propaganda feixista amb la seva lògica retorçuda i les seves fantàstiques distorsions està planificada i organitzada a consciència». Però no obeïa a «cap lògica discursiva» sinó que era «una mena de flux organitzat d’idees» que mobilitzava els impulsos emocionals». Això fa que les apel·lacions a la raó adreçades a l’agitador manquen de sentit… Amb el feixisme, no es pot raonar, cal combatre’l, en desxifrar les seues falsedats i misèries i amb lleis i formes educatives i comunicatives que el facen inviable perquè mostren les seues fal·làcies i les seues fonts de finançament… Recorda Weiss l’objecció de Löwenthal a les reflexions de Walter Benjamin, massa optimistes, sobre la cultura de masses, quan deia «la difusió de les obres d’art que permeten les tècniques mecàniques i electròniques de reproducció pot tenir un sentit políticament bo, cosa que ja aleshores havien desmentit les «experiències polítiques» dels membres de l’Institut (Leo Löwenthal: «Mitmachen…», op. cit, p. 284. Afirma Weiss: Després de quasi tres dècades de comunicació digital, es pot concloure que no s’ha fet realitat l’esperança d’un nou impuls democràtic amb el suport de les noves tecnologies, i no es complirà si predomina el marc de la indústria cultural que es basa en el kitsch i l’espectacle. El mateix es planteja pel que fa a l’ascens de l’extrema dreta, quan s’apliquen els mateixos models. La mera defensa de l’statu quo fracassarà coma estratègia si no es té clar que el ressorgiment de l’extrema dreta és el seu torn resultat d’aquest mateix statu quo. Per a Adorno i per a Löwenthal, aquesta connexió estava molt clara fa ja més de mig segle». Weiss assenyala les semblances i les transmutacions de la vella a la «nova extrema dreta i conclou que «és més important prendre consciència de l’agitació feixista i dels fonaments psicosocials del seus èxit. Els treballs d’Adorno i de l’Institut für Sozialforschung són per això imprescindibles»
Realment és imprescindible orientar-se, davant la tercera dècada del segle XXI, en el panorama mundial pel que fa a l’ascens electoral de l’extrema dreta i les respostes adients que cal fer des dels moviments democràtics i d’esquerres. No només Trump i Bolsonaro, desactivats, per ara, i derrotats «pels pèls» i in extremis, sinó l’extrema dreta de Giorgia Meloni ‘conduint’ el Govern d’Itàlia (ancorada en l’admiració a Musolini i el feixisme italià, causant de les guerres imperialistes contra Etiòpia i el suïcidi d’Europa, ensems Hitler i Franco, en la II Guerra Mundial) i la respectiva extrema dreta a Suècia que decideix el govern, el risc de Marine Lepen a França amb més del 40% de vots i la perspectiva, segons alguns mitjans de comunicació ultra-conservadors, d’una dreta i extrema dreta espanyola, anticatalanista i franquista, en coalició en un hipotètic Govern a Espanya. Remembrem, una dreta que menysprea, amb sarcasme i burla, la memòria democràtica i es mostra renuent a reconèixer la llengua i la cultura catalanes (i basca, perquè el gallec ja està reconegut amb el portugués), com a llengua oficial al parlament espanyol i europeu (junt al PSOE!)… Els socialistes espanyols haurien de fer un pensament per veure si volen seguir acordant en afers lingüístics i culturals, pel que fa als Països Catalans, amb el PP, Vox i Ciudadanos, negant l’oficialitat del català i la llibertat d’expressió i tria de llengua als parlaments o amb ERC, Compromís, Junts, Podemos, Bildu, BNG, PSC, PSE, PSG i sectors del PSPV, que són els que els han permés la formació i el sosteniment del Govern actual de l’estat; igual com el bloqueig a la reciprocitat dels mitjans de comunicació en català a tot el domini lingüístic catalanoparlant.
D’aquesta manera ho explicava, sintèticament, Gustau Muñoz (a propòsit del llibre de Piertro Calamandrei El fascismo como régimen de la mentira, Ed. Tirant lo Blanch), a l’article La dreta clàssica i la nova extrema dreta, el 3 de novembre al PV Segle XXI, davant el panorama actual de clima ‘generalitzat’ de «resorgiment» de l’extrema dreta, tot i que sempre ha estat present, com al conte «Quan despertà, el dinosaure encara hi era»(d’Augusto Monterroso).
«L’extrema dreta ha avançat molt a Europa. A les darreres eleccions presidencials a França la candidata Marine Le Pen aconseguí el 41,5 % dels vots. A Suècia acaba d’aconseguir un èxit considerable i ja determina el nou govern. Pertot arreu -AfD a Alemanya, Chega a Portugal, Vox a Espanya- es reprodueix el mateix model: l’explotació de les frustracions i el malestar social, la convergència en temes i propostes amb la dreta conservadora majoritària, el nacionalisme excloent i l’exasperació del prejudici. A Europa de l’Est (Hongria i Polònia) ja governen. A Holanda, Bèlgica o Àustria son força creixent, entre el 10-15% dels vots o molt més. El mateix passa a Txèquia, Eslovàquia i Romania en major o menor mesura. La tendència és aquesta, estretament relacionada amb el tombant ultraconservador del Partit Republicà als Estats Units i la deriva lamentable de Donald Trump, afortunadament fora de joc ara com ara. Però l’amenaça és global, amb Bolsonaro al Brasil, i tants altres líders autoritaris que proliferen al món. La ingenuïtat postmoderna i ahistòrica havia apostat per una expansió global de la democràcia liberal, però ens trobem davant una cosa molt diferent: la proliferació de règims il·liberals. Una regressió en tota regla. No és fàcil establir-ne les causes, que son probablement sistèmiques, lligades als límits socials i materials de tot tipus a què s’enfronta la humanitat actual. Aprofundir en aquest aspecte, que és fonamental, ens duria massa lluny». També alertava, Muñoz, sobre la porositat i confluència d’interessos governamentals entre la dreta clàssica i la nova extrema dreta, que només, aparentment, accepten les regles del joc democràtic, per subvertir-lo, com a enemics de la democràcia, la institucionalització de la mentida i la corrupció, en una vulneració sistemàtica dels drets humans, advertia Gustau Muñoz i concloïa sobre la urgència de reflexionar per tal de «desmuntar una a una les fal·làcies d’una nova extrema dreta que, desxifrada, només ofereix més del mateix: privilegis per als poderosos, repressió per als qui no combreguen amb les seues mentides».
En conseqüència, això de «desxifrar una a una les fal·làcies», mentides, contradiccions i falòrnies (la construcció de relats falsos, erronis i exagerats amb l’objectiu d’enganyar i fer creure que un ase vola, sense cap dada real o amb mitges «veritats»), és el que Adorno fa en la seua conferència a la Universitat de Viena, el 1967 i es recull a Aspectes de la nova extrema dreta, ja que fins ara només existia una gravació magnetofònica, i havia romàs gairebé desconeguda.
Inicia, Adorno, la conferència a Viena, en recordar que «El 1959 vaig pronunciar una conferència -»Què vol dir elaboració del passat» – en la qual defensava la tesi segons la qual l’extrema dreta, que llavors no era realment visible, s’explica pel fet que les premisses socials del feixisme han continuat existint tothora». És a dir, que tot i l’enfonsament del feixisme i el nazisme, després de 1945, «les premisses que el determinen els moviments feixistes persisteixen, es mantenen vigents». La tendència a la concentració del capital que denunciava Adorno, amb el consegüent desclassament social de capes socials que, en termes de consciència de classe, es perceben, subjectivament, com a totalment burgeses i que voldrien preservar els seus privilegis i estatus social, fins i tot augmentar-los en la mesura del possible. Perquè tenen com a referència i aspiració la vida dels grans capitalistes i, transversalment, fins al lumpenproletariat, tendeixen a covar odi cap a socialisme o allò que ells anomenen socialisme (sovint només són «figuracions», «configuracions» o interpretacions deformades que no tenen res a veure amb la realitat).L’anomenada lunatic fringe (franja llunàtica), com se’n diu als Estats Units. Perquè, explicita Adorno, «descarreguen el seu eventual desclassament no pas en l’aparell que el determina, sinó en aquells que s’havien mostrat crítics -si més no segons concepcions tradicionals – envers el sistema en el qual ells havien gaudit de cert estatus». Com els friquis que ovnis tothora, que creuen adivinar el futur en els horòscops de les revistes xafarderes, els que estan pendent de la liquació de la sang de sants i verges o es deixen menar per les teories conspiratòries i negacionistes més extravagants….
Recorda Adorno, el 1967, les seues crítiques, feia vuit anys, a l’SPD, el Partit Socialdemòcrata Alemany, per la seua identificació amb un liberalisme keynesià, que, per una banda, «exclou la possibilitat de transformació de l’estructura social, per l’altra potència l’amenaça d’empobriment de les capes socials a les que feia referència». Relaciona la inflacció subjacent, com a conseqüència de l’expansionisme keynesià (avui potser l’esmentariem com model productiu (de mercat o estatalitzat) d’un creixentisme il·limitat que sobrepassa la capacitat de càrrega i genera una petjada socio-ecològica inassumible i l’amenaça de risc de col·lapse per a la subsistència de les societats humanes), malgrat la plena ocupació i tots els símptomes de prosperitat, «l’espectre de l’atur tecnològic continua rondant fins al punt que indueix a pensar que en l’era de l’automatització (…) fins i tot les persones inserides en el procés de producció comencen a considerar-se ja com a potencialment supèrflues» (en el sentit que va tractar Bauman a Vides desperdiciadas: la modernitat i els seus pàries, Paidós, 2005, tot i que em sembla que Ernest Garcia a Ecologia i igualtat, ho encerta més i, per això, produeix més angoixa, tot i que conèixer la gravetat de la situació, a escala planetària ens pot servir per fer front als greus reptes que hi ha al davant. Perquè presenta el debat sobre la sobrepoblació i les desigualtats socials de manera més crua, analitzant les aportacions de Malthus, Stuart Mill, Hardin, Bateson i altres en un context de translimitació o crisi ecològica).
(continuarà)
