Sal·lus Herrero i Gomar
(Vet ací la segona part de l’article de Sal·lus Hererro sobre el nou arquebisbe de València, que ha obert expectatives inèdites de renovació eclesial i social. N. de la red.)
Hi ha qui pot pensar que a la Facultat de Teologia s’hi ensenyava una filosofia «neotomista» per adoctrinar i caquetitzar els seminaristes; i certament, hi havia algun professor que compartia aquesta posició, però era minoritària i estava del tot desacreditada.
En segon de filosofia vam tenir de professor Pepe Talens, que ens va introduir, de manera competent, a la filosofia analítica, els límits, els paranys i els jocs del llenguatge, amb Wittgenstein, el Tractactus logico-philosphicus, les Investigacions filosòfiques, els Quaderns blau i marró; també a Rudolf Carnap, Alfred J. Ayer, Otto Neurath (una mica a la manera del llibre La nau del coneixement de Josep Lluís Blasco i Tobies Grimaltos. Cal recordar que Josep L. Blasco va passar uns anys al Seminari de Montcada… ). En sociologia tinguérem Salvador Blanco, que ens va fer llegir els clàssics de la sociologia i l’antropologia, entre els quals, els ‘mestres de la sospita’ (Freud, Nietzsche, Marx), La branca daurada de Fraser, sobre el matriarcat de Bachofen, Lévi-Straus, Edgar Morin… També vam estudiar la història de la filosofia, al Copleston, des dels presocràtics de Fernando Cubells, que impartia Juan José Garrido, a la història moderna (Salvador Cabedo), Descartes, Kant, Hegel, Marx… i contemporània, Sartre i Heidegger, el debat entorn ala Carta sobre l’humanisme, La decadència d’Occident d’Spengler, Veritat i mètode de Gadamer, el debat entre Gadamer i Habermas, entre seguir la tradició hermenèutica dels «horitzons de sentit» i la ruptura amb aquelles tradicions que romanen per inèrcia, sense cap qüestionament crític ni voluntat de canvi… També Lògica, amb Josep Lluís Prades, que va traduir amb Vicent Raga De la certesa de Wittgenstein (Edicions 62, Barcelona, 1983).
Teníem una assignatura de valencià que va impartir, de manera molt amena i instructiva, Avel·lí Flors Bonet, llavors magnífic rector del Seminari de Castelló, a Alfara del Patriarca, a més d’una excel·lent persona. Era un professor molt bo perquè ens va fer una introducció a la llengua catalana a través de la poesia de tot el domini lingüístic, des de Jacint Verdaguer, Joan Maragall, a Vicent Andrés Estellés, Joana Raspall, de manera que si hi havia algun despistat que no coneixia la unitat de la llengua i la cultura catalanes, Flor, els ho va aclarir de manera evident. Alguns dels professors que teníem havien estudiat a Lovaina, Alemanya, Suïssa o França i es percebia -i tant!- la seua formació a les universitats europees amb un tarannà més democràtic i obert.
Tot que ja havia aparegut aquella encíclica, Humanae Vitae, 1968, contra els mètodes anticonceptius de Pau VI, que ningú es creia ni se la prenia seriosament, encara no hi havia hagut una involució política, cultural i religiosa com la que hi hagué als anys vuitanta. La «transició» política no s’havia acabat de tancar i semblava que hi havia uns horitzons més oberts abans que definiren un model d’estat, bàsicament, unitarista i centralista, que impedia la federació de les comunitats autònomes de llengua catalana i només, aparentment, «descentralitzat» i amb escasses competències reals d’autogovern. Les diòcesis eclesiàstiques, abans barrejades, anaren dissenyant-se en funció del model i interessos de l’estat, tret d’alguna excepció com ara els pobles del nord de Castelló i sud de Tarragona, on Enric Benavent ha exercit de bisbe. Un model d’estat, radial i en bona part, continuista del règim anterior… En teologia, vam tenir Adolf Barrachina, Josep Mª Belarte, Ramon Arnau -que, llavors em deia que ell coneixia Joan Fuster i l’havia llegit i que, anys més tard, va ser membre de l’AVL-, Aliaga, Gelabert (Lévinas), Tudela, Heredia; en moral, Daniel Pla i Antonio Sanchis, que seguien els llibres de Bernand Häring, Mariano Vidal i de la teologia de l’alliberament, on deixaven de banda les morals casuístiques i condemnatòries i instaven al diàleg, el respecte i el reconeixement dels altres… on «la moral» no era la parella de la guàrdia civil d’El tramvia a la Malva-rosa de Manuel Vicent, que perseguia besos d’amats i pits «massa» escotats a la platja, i posava multes, com si la carn no volgués carn… Començàvem a llegir els clàssics catalans del nostre País, entre els quals, Ausiàs March. El curs 1978-79 vam anar a Montcada i Reixach a uns exercicis espirituals amb Lluís Duch, professor d’Antropologia de la Universitat de Barcelona.S’incrementaven les relacions entre l’església del País Valencià i Catalunya, i això, els rectors reaccionaris, antivalencians i anticatalanistes, com Reig Pla, no ho podien consentir. Em va fer fora, com a manera de boc emissari. Així va advertir Enric Benavent i la resta del curs, que no havien de «fer política», com no fos la que ell dictara, com ara fer misses a Cuelgamuros (El Valle de los Caídos) a les mòmies del dictador Franco i el feixista José Antonio i abraçar-se a Blas Piñar i a una extrema dreta que hauria volgut la continuïtat de la dictadura, tot i que haurien hagut de fer servir els mètodes de Pinochet a Xile i Videla a Argentina, amb ajuda d’associacions eclesiàstiques com l’Opus Dei. Cosa gens presentable a l’Europa Occidental de llavors. Per això no triomfaren, però el 23-F del 1981 anava per ahí.
El que intente explicar és que Enric Benavent té una bona formació filosòfica i teològica, és autor alguns llibres de teologia (valuosos per als catòlics i gent interessada en afers teològics), té una reputació destacada en teologia a Espanya. No els he llegit i no puc pronunciar-me amb solvència, n’he comprat algun però no he tingut temps encara de llegir-lo a fons, tot i que no n’he trobat cap en valencià. Segurament és l’Arquebisbe de València que més preparació intel·lectual té de tot el segle XX i el que portem del XXI. No només és una persona íntegra i honesta, a més de tenir una excel·lent competència lingüística en valencià, sinó que, fins ara, com a bisbe de València, de manera més tímida i de Tortosa, molt més decidida, ha estimat la nostra llengua i l’ha feta servir d’habitud, amb normalitat, sobretot quan va a pobles valencianoparlants; no ho diu, això que estima la llengua, gairebé mil·lenària, per quedar bé ni de manera hipòcrita, cínica i farisaica, com alguns que deien que «se sentien més valencians que ningú», afirmaven que volien estendre l’ús social del valencià a les tres diòcesis del País Valencia, però ni aprovaven els llibres litúrgics, aprovats per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (o el Llibre del Poble de Déu o d’altres), ni donaven instruccions perquè el clergat garantisca el valencià als pobles valencianoparlants (i els castellanoparlants que vulguen saber-ne més), ni movien un dit perquè l’església «valenciana» s’incorpore al procés de recuperació d’una llengua pròpia dels pobles valencians, catalans i balears (de la societat civil, l’escola, la universitat, les editorials, els músics, teatre…) i que sense una acció decidida i valenta, el més ampla possible, no podrà recuperar el lloc que mereix i li correspon per ser la llengua que ens agermana amb tot el domini lingüístic i cultural catalanopalant.
El recent nomenat arquebisbe de València, Enric, pot trencar les inèrcies d’arquebisbes castellans que imposaven el castellà i eren hostils al valencià fins al punt de perseguir-lo, bandejar-lo, censurar-lo i prohibir-lo. Des de fa més de tres segles, com va explicar Vicent Pitarch a Llengua i Església durant el Barroc Valencià, Biblioteca Sanchis Guarner, 2001, presentació d’Antoni M. Badia i Margarit. Enric Benavent pot canviar una nefasta tradició de segles de bandejament del valencià, per part de l’església, tret dels casos insignes de la revista Saó, de Cressol, del grup dels capellans del dissabte, els del centre Pare Tosca i algunes comunitats cristianes vinculades al Fòrum… Sé que hi ha qui, davant la indiferència i el menyspreu de l’alta jerarquia de l’església «valenciana», considera que, «com pitjor, millor».
Si la església, ignora i menysprea la nostra llengua cultura, cal respondre-li amb la mateixa moneda; és una reacció lògica, perquè a cap catalanoparlant li agrada que ens rebutgen i no reconeguen els nostres drets humans, lingüístics i culturals… Però, ens duu a la destrucció mútua assegurada (MAD), com les guerres nuclears, que no hi ha cap possibilitat de guanyar-les; per mantenir la diversitat de la vida, cal una major cooperació, com suggeria la biòloga Lynn Margulis; si algú a l’església pot canviar aquesta dinàmica suïcida, que allunya la tradició cristiana de la cultura catalana del País Valencià és un arquebisbe que ha compartit vida tant a les comarques valencianes com a les de les terres de l’Ebre i qu ha tingut el mestrage de Pep Vilaplana, del mateix poble que el gramàtic Lluís Fullana, que va ser també signant de les Normes de Castelló i de la unitat de la llengua catalana.
Durant la transició, a més de ser amics i companys al Seminari, vam treballar un estiu o dos junts a la fàbrica BalBellús, d’aigua mineral, del Balneari de Bellús (que, als anys vuitanta, va ser enderrocat i afonat pel pantà), per poder pagar-nos els estudis; el seu pare va tenir un accident i tant el seu germà Rafel, com Enric i jo mateix, vam anar a les vinyes de Quatretonda, que treballava el seu pare, per venemar el raïm i que no se’n perdés la collita… En la voluntat de recuperació lingüística de l’església, Enric Benavent Vidal, tindrà, sens dubte, el suport de la seua família, els dos germans seus son professor de valencià, així com les seues nebodes, la immensa majoria del seu poble, Quatretonda, la Vall d’Albaida, el País Valencià, Tortosa -el bisbat de Tortosa- i més enllà, disposats a defensar el dret que tenim els valencianoparlants a ser respectats i reconeguts, cosa que, malgrat que a mitjan anys seixanta, després del concili Vaticà II, es van recollir milers de signatures a favor del valencià, des del palau arquebisbal, les van llençar a la paperera i van passar del llatí al castellà, com si el valencià no tingués dret a existir ni a sobreviure; van recollir milers de signatures que havien replegat Josep Lluís Bausset (pare de Josep Miquel, monjo de Montserrat), Joan Fuster, Eliseu Climent i Enric Solà i Palerm, autor de Recuperem els Furs… i només vam trobar indiferència i menyspreu per banda de l’alta jerarquia, aliena i contrària a la llengua del País Valencià.
Si és capaç de dur a terme aquesta recuperació de la nostra llengua i cultura valenciana, Enric podria, probablement, arribar a bisbe de Roma, sobretot si continua la línia de Bergoglio, l’actual papa Francesc, en Laudatio Si, d’una manera més coherent, tot i que el qui espere innovacions doctrinàries seues (d’Enric), s’equivocarà de cap a cap; l’encíclica ecològica qüestiona el domini destructiu i explotador de la natura, en defensar la Mare Terra, però, com adverteix Ernest Garcia a Ecologia i Igualtat, continua en peu i sense qüestionar-se, irresponsablement, el mandat «bíblic»: «Creixeu i multipliqueu-vos», de manera que augmenten els problemes d’extrema pobresa, l’escassetat de recursos i la sobre-població al planeta Terra (ja en som 8000 milions)…
Un afer que hauria d’abordar (i no abordarà!) també és reconèixer la plena igualtat de dones i homes a l’església (ministeris inclosos!), la interiorització i el compliment dels drets humans al si de l’església, la fi de la misogínia, l’acceptació de la sexualitat i de l’homosexualitat sense discriminacions, el caràcter voluntari del celibat del clergat per dificultar i impedir els casos de pederàstia o garantir l’equilibri personal… I una església que prioritze la justícia social i la lluita contra les desigualtats socials i la pobresa, la lluita feminista contra la inferiorització i l’esclavatge de les dones, la defensa de la llengua i la cultura oprimida a la caritat «cristiana», al supremacisme dels poderosos, el patriarcat i les almoines…per tranquil·litzar les consciències corruptes i la cobdícia dels acumuladors. Sí, molts temes que l’afecten no sols a ell, per descomptat, sinó al conjunt d’una església que viu un moment decisiu: o es renova a fons o claudica i s’enfonsa amb els poderosos i reaccionaris, els menys evangèlics de tots. Ell no pot amb tot, cert. Però té l’oportunitat de moure alguna cosa…
Són molts els problemes que es trobarà damunt la taula d’un «Palau» (quin lloc més poc evangèlic!) situat a la vora de la Seu. Segurament no es poden resoldre tots en quatre dies i cal que se li done temps, suport i comprensió… Malgrat la seua concepció teològica ‘conservadora’, de «doctrina segura», hauria de copsar el batecdel cor del País Valencià i prioritzar les coses més urgents; una jerarquia que en comptes d’estar d’esquenes al poble valencià, envoltada de casos de corrupció, pederàstia, escàndols i excentricitats, sempre en favor de les «forces vives» (contràries als drets socials, al valencià i als interessos del nostre País), estiga al servei de la valenciana gent, que ha patit marginació i intents d’aniquilació; fer que s’òbriguen les finestres de l’església perquè entre aire fresc -l’aire de les comarques, la veu dels fills esclarits del País i de l’església-, gent vinculada als sindicats, a la universitat pública, a l’ecologisme, al feminisme i als moviments socials, tinguen possibilitat d’intercanviar impressions i cooperació sobre els reptes més urgents que tenim en aquesta tercera dècada del segle XXI des d’aquesta xicoteta «provincia humana» del planeta Terra.
Enric Benavent, que té la virtut de «tenir els peus en terra» i un «sentit comú» ‘aplastant’, sovint inclús excessiu (com observava Gustau Muñoz a propòsitd’Emèrit Bono), sap, perfectament, que, davant la gravetat de l’augment de temperatura, els canvis climàtics accelerats, sense la cooperació dels biòlegs, ecòlegs, sociòlegs, psicòlegs, economistes i inclús «teòlegs», els problemes materials, espirituals i humans es multiplicaran… Sense uns models econòmics, de producció i consum lligats al decreixement, la vida de les societats humanes, no podrà subsistir; si continua la pèrdua de biodiversitat i s’accelera, la vida esdevindrà inviable.
Estem obligats a tenir esperança contra tota desesperança, a donar-li la benvinguda i desitjar-li sort, perquè ell, com a teòleg ben ortodox i ben prudent, sap que sense encarnació no hi ha ni missatge ni vida; si el gra no cau en terra fèrtil, no fructifica. Una església sense encarnació, com diria Jorge Luis Borges, fa que la teologia esdevinga una disciplina de la imaginació estèril i l’església perd la seua concepció ‘universalista’ i es torna sectària… Joan Manuel Tesserras i Enric Marin a Obertura republicana feien servir el filòleg rus Bakhtin per explicar com la llengua catalana està més ‘depurada’ de termes imperialistes, militaristes, estatalistes i eclesiàstics que d’altres llengües i cultures farcides d’un llenguatge més pompós, ritualista i cerimoniós… i reivindiquen aquesta depuració més laica, sense influències religioses. No sé si és veritat el que afirmen, perquè Fuster concloïa tot el contrari en el seu examen de la història de la literatura catalana… des de les Homilies d’Organyà fins al Ai, Jesuset meu del segle XIX… Em qualsevol cas, em sembla com al sociobiòleg Edward O. Wiilson (La Creació: una crida a salvar la vida a la Terra), que tots fem falta per a construir un País Valencià i un planeta més habitable. No sobra ningú (només sobren els qui ens voldrien extingits, ensinistrats en la reproducció del franquisme). No pot fallar i ser còmplice dels qui apostem per alimentar l’odi, l’autoodi, la destrucció i l’aniquilació.. (tot i que aquesta opció sempre és una possibilitat oberta…). Una església que alimenta l’odi contra la pròpia llengua i ajuda a anorrear la llengua i la cultura catalana del País Valencià i de la resta de la comunitat és un disbarat injustificable, s’agafe per on s’agafe. No té cap sentit, donar fum en compte de llum. És absurd, al meu parer, perquè tergiversa i prostitueix l’Evangeli i es fa servir per nodrir la romanalla del nacional-catolicisme i d’un antivalencianisme que és un escarni de cap a cap… que és el que ha fet l’església «valenciana» als darrers segles, tret d’escasses i honroses excepcions: el valencià fora del Seminari i la facultat de teologia, fora de les facultats «catòliques» privades, fora de la vida eclesiàstica, mentre la societat civil del País Valencià, a l’escola, les universitats públiques, a les associacions cíviques (Escola Valenciana, Plataforma per la Llengua, ACPV, la Cívica, l’ACV Tirant, el Micalet…) i sindicats, més o menys, va resistint, com es pot, davant els constants intents d’arraconament i d’anihilament. Aquest País Valencià, un «país misericordiable», mereixeria un millor destí que el que ens imposen, des de l’odi,els que ens voldrien desdibuixats i al remat desapareguts.
Només des de la ignorància, la mala fe, el ressentiment i la maldat es pot desfer i destruir el que tants segles ha costat construir, en un camí cap al no-res. Només com una mata de jonc, podrem resistir més embats en contra, amb l’església, com aliada i sòcia en favor de la vida o com a enemiga. Fa anys que la pilota és a la teulada de l’Església Valentina…
