Política de campanar

Manuel Alcaraz

Estic preparant el Pròleg a un llibre sobre Joan Fuster i Alacant, que és quasi com dir una reflexió sobre les relacions d’Alacant amb les ideologies operants al País Valencià cap a la fi del franquisme i la Transició, tan febles i, en alguna proporció, culpables de desencisos que s’arrosseguen infinitament, fins a ser tan senyals d’identitat com la Cara del Moro. El cas és que, amb aquest motiu, repasse alguns escrits del pensador de Sueca i en un diu que, en el fons, tota autèntica política és política de campanar, la més pròxima, la tangible, la que s’encarna en els perfils dels veïns. Em du a pensar que aquesta és una de les causes de la crisi del valencianisme. Però no puc deixar d’admirar que s’anticipés en dècades un dels components de la nova política. Perquè és cert que per a molta gent, i gent amb comandament en plaça, la política de proximitat és essencial. Jo mateix he defensat això de vegades, davant la inhibició  de molts electors, com a element per tal que la política puga ser llegible, comprensible.

            Però ara ve el problema, el problema gros. El problema és que els tocs de la meua campana, s’escolten a Kíev o a Roma o a Santiago de Xile. I viceversa. Aquí en el meu barri retrunyen les canonades d’una guerra, els brams de neofeixistes o la confusió després d’un referèndum constituent. Observeu que no he al·ludit a la globalització, sense més. No. Això és una altra cosa. La globalització s’estén com un eixam sense aparent jerarquia, o amb jerarquies contradictòries, regit en darrera instància pels impulsos dels mercats. I alguns governants intentaven –ara més- introduir algunes limitacions, algunes modulacions institucionals i legals, singularment la UE i, a estones, els EUA. Això està fent algun tipus de crisi però, en realitat, no sabem el seu abast ni els remeis plausibles.

            Del que parle és de relacions directes, encara que, a vegades, difícils de percebre, entre els problemes d’aquí i els d’allí. Però “allí” no és el sinònim d’un món invisible, sinó reaccions, successos o decisions que ens afecten, de les quals se’n poden llegir els recorreguts, definir les causes i percebre perfectament els efectes. N’hi haurà prou amb un exemple: el que passe a Ucraïna i als corredors del Kremlin determinarà qui podrà tindre calefacció aquest hivern a Espanya; el que determinen els espanyols i els seus germans comunitaris, afectarà el tipus d’obusos que els ucraïnesos usaran per a defensar-se. No parlem, doncs, de vaguetats, de coses de no res, d’estranyes determinacions sobre les quals no tenim control. Parlem d’una nova geografia amb fronteres múltiples i variables i amb colors pintats en altres tons. Necessitem allunyar la imatge dels nostres nassos, buscar una perspectiva adequada.

            Una altra cosa és que les nostres formes de control i de presa de decisions siguen molt imperfectes, pensades per a uns altres campanars. Dit d’una altra manera: gairebé tot s’ha tornat política internacional i els partits i molts activistes no s’han assabentat. No és que vulguen política de campanar: en tenen prou amb les alarmes dels rellotges dels seus líders. La minva de la democràcia que això genera és, òbviament, tremenda. Hi ha consens en la ciència política en què una de les raons per a la cultura de la sospita, el creixement de la “antipolítica” i l’ascens del populisme ultradretà és que les institucions són massa grans per a resoldre problemes petits, o massa petites per a resoldre problemes grans. Amb la pandèmia ho vam veure. Amb les grans disposicions sobre Intel·ligència Artificial i digitalització ho veurem. I amb l’absència de fons per a millorar la sanitat pública o per a situar definitivament l’atenció a la dependència com un Dret i no com un favor de caritat. 

            Això de “pensar globalment i actuar localment” s’ha quedat relativament obsolet. La necessitat d’atendre campanes de batall creixent, insistesc, exigeix una altra manera de pensar i altres institucions. Nosaltres disposem, i ja va bé, de la UE, per això bona part del debat hauria de consistir en com podem democratitzar les institucions europees. Però alguns líders partidaris, campaners d’ermita, semblen escassament disposats a incloure en les seues agendes les torres de les catedrals. No és estrany que la política, per als qui encara fan política, esdevinga un recull de tòpics.

            Ara a Compromís, com en el PSOE i en altres partits, s’entra en un aquest malaurat procés anomenat primàries, que significa falsejar els principis democràtics a còpia d’enaltir una quimèrica democràcia en la qual els caps anteriors no reten comptes. Veurem alguns dels i les candidates parlar d’aquestes coses? A un o dos. Els altres estan pendents d’una altres coses: fer càlculs, conjecturar percentatges; i en el moment precís presumir de les seues cavalcades pel país, carregats amb les seues campanetes i sonalls. És així com cullen avorrits aplaudiments que amaguen la seua despreocupació per les causes de les coses preferint el vernís del món a les arrels dels mals. I és comprensible: explicar com estem suposa enfrontar-se a les conviccions de la militància, al dibuix en blanc i negre de la realitat, a la distribució exquisida en bons i dolents. Com més complexa és la política, més obstinació posen els líders a ocultar-ho, posant davant una pantalla per a lluir ombres xineses.  

El poeta Machado va parlar de les “llàgrimes sonores de les campanes velles”, i Pablo Neruda va al·ludir al repic de “les campanes d’incendi” i somiava una mar que satisfaria “soterranis de passos, de campanes, cadenes i gemecs”, però també advocava per omplir Saturn de “noves campanes”. En el bronze ens l’estem jugant: fins on serem capaços d’escoltar i entendre, de reaccionar a l’avís i de canviar les contrasenyes de l’acció política. 

Davant tota aquesta confusió, què li farem, un no té més remei que invocar la copla i brindar-la a la política:

“Que se me paren los pulsos
si te dejo de queré,
que las campanas me doblen
si te farto arguna ve.
Eres mi vía y mi muerte,
te lo juro, compañero,
no debía de quererte,
no debía de quererte
y sin embargo te quiero”.

Manuel Alcaraz, ex conseller de la Generalitat Valenciana (per Conpromís), és professor de Dret Constitucional de la Universitat d’Alacant. Article publicat a Información.

País Valencià, Segle XXI © 2022 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER