Manuel Alcaraz
En l’època de Breznev vaig estar a Moscou com a membre de l’Executiva de Joventuts Comunistes. Dir que vaig tornar-ne horroritzat és poc. En tot cas vaig tornar amb el ferm convenciment que l’URSS havia de desaparèixer com a trama polític-mafiosa si l’esquerra havia d’avançar. Això no significava sentir-me imperialista ni ignorar que l’URSS havia jugat un paper immens en la derrota del feixisme i a l’hora de pressionar indirectament al capitalisme europeu perquè avançaren els Estats del benestar. Senzillament: el comunisme soviètic estava mort i era un perill mundial. Per això quan va començar la perestroika em vaig sentir políticament, i íntima, feliç i la meua admiració pel valor i intel·ligència de Gorbatxov va ser immens. Encara que no deixava d’apreciar contradiccions. L’ambaixada soviètica va enviar emissaris a reunions amb el PC per a “tranquil·litzar” als camarades. Una ONG va portar a la Universitat d’Alacant a una jove russa a parlar del moment, que va dir: “Ja ha avançat molt la democràcia. Però és molt imperfecta. Ja es venen pantalons texans en moltes botigues, però són molt cars, no tots poden comprar-los”. En aquesta frase, tan ingènua, se sintetitzen moltes de les desgràcies posteriors i, en definitiva, la manera com les democràcies occidentals varen lliurar al capitalisme més desaforat la gestió d’un fet històric.
Vaig celebrar amb alegria la caiguda del Mur de Berlín i aquell dia em vaig considerar més europeu que mai. I quan Gorbatxov va venir a una entrevista a Canal 9 i em van convidar a conèixer-lo –jo llavors era vocal del Consell d’Administració de la RTVV- em vaig acostar a ell amb una emoció que poques vegades he sentit. Més tard, sent diputat, vaig formar part de la Delegació OSCE-UE que va acudir a Moscou a observar les eleccions presidencials que va guanyar Ieltsin i que, en la meua opinió, amb l’estúpida complicitat occidental, varen comportar el declivi del rumb democratitzador a Rússia. Gorbatxov, si no recorde malament, va obtenir menys del 3% dels vots. En les reunions mantingudes amb l’ambaixador i altres diplomàtics espanyols i europeus preguntàrem per aquesta desfeta, que ja es percebia en la campanya –va guanyar Ieltsin, seguit del PC i d’un grup d’ultradreta. Ens van aclarir que el poble rus desconfiava de Gorbatxov per tres raons: A) Nosaltres vèiem que havia acabat amb un règim totalitari i molts russos hi coincidien, però, alhora, havia rematat “el seu” Imperi, que els donava seguretat i dignitat. B) Consideraven que la seua dona, Raisa, culta i d’estètica occidental, el dominava. C) No bevia.
No hem de menysvalorar aquesta dada. Quan al candidat comunista li van preguntar per la seua ubicació política va dir que bevia molt menys que Ieltsin, però molt més que Gorbatxov. Aquest intent de transformar el centralisme democràtic en centrisme etílic va concloure amb l’èxit del radicalisme de destil·leria. L’escenari estava preparat per a mafiosos i ex membres de la KGB. Putin estaba a l’aguait
Per tot això em vaig permetre el meu personal i íntim minut de silenci per la mort de Gorbatxov. I pel que podia haver estat i no va ser. O per l’heroisme d’algú que, potser, sabia que no podia ser aquest socialisme amb transparència i benevolència en un Estat com l’URSS. L’ajudaren a desmuntar: ningú es va preocupar d’ajudar-lo a construir.
Uns perquè estaven embriacs de victòria –des del President dels EUA al Papa polonès- altres, més il·lustrats, perquè trobaven en el que havia passat una conclusió lògica del que havia passat en les últimes dècades –a part de la immensa immoralitat de la dictadura comunista.
Si va haver-hi algú que ho va plasmar amb claredat en una frase –un títol- fou Francis Fukuyama, el politòleg nord-americà d’origen japonès que va aconseguir enorme fama: la Història s’havia acabat. No és el lloc per a tornar sobre els debats teòrics que va provocar. I la veritat és que mereixia algun respecte suplementari: en realitat s’embullava –en el bon sentit- amb pensadors hegelians. Però també és veritat que la conclusió era que el liberalisme venia a representar per a sempre l’esperit universal, oferint la coartada intel·lectual precisa –llavors encara passaven aquestes coses- perquè els padrins i enginyers de la globalització sense límits tingueren en el neoliberalisme econòmic una justificació moral. La Història no s’acabava, si es llegia a Fukuyama, però es convertia en variacions d’un mateix tema i intentar encoratjar canvis en profunditat era tan inútil com pervers.
I en això, fet i fet, hem viscut. La culpa de molts mals no és de la globalització sinó del paradigma neoliberal que, senzillament, ha provocat gairebé tanta destrucció com la guerra freda: un preu ja insostenible en vides, en destrossa mediambiental, en desigualtat que destrueix les bases de les democràcies. Ha calgutl’acumulació de molts desastres –i la intuïció que n’hi ha més en llista d’espera- perquè el paradigma haja fetfallida. Paradoxalment ha calgut, sobretot, que la Rússia postperestroika, s’alçara contra un sistema que imaginem segur en la seua impredictibilitat de mà invisible. No són justiciers: els qui ataquen són el pitjor, els residus del que no va poder ser. I la clau és el seu poder d’aliança amb altres realitats –la Xina- també contaminades de neoliberalisme o amb enemics interns d’ultradreta als quals els ve molt bé considerar els seus adversaris locals com a comunistes i punt i a alguns comunistes llunyans com a patriotes exemplars.
Mai més ben dit: hi ha molta justícia històrica en el fet que Fukuyama, ara, escrigai diga que el neoliberalisme s’ha passat de rosca, que és impossible un món detingut sobre els seus prejudicis i que la socialdemocràcia ha de tornar perquè siga possible un ordre mundial, la pau i aquestes coses que se suposava fetes amb la globalització dels rics. No he tingut temps de llegir al Fukuyama tornat d’entre els morts i no seria just abundar en la crítica. El llibre es diu “El liberalisme i els seus desencantats” i un crític sintetitzava el seu sentit dient que és una defensa de l’ordre liberal-democràtic però sense demonitzar l’Estat.
Més poèticament me l’imagine caut, tranquil, dirigint-se a una porta mítica a la qual ell havia posat forrellat, obrint-la, traient el nas i preguntant: “Hi ha algú?”. Perquè la cosa dolenta és que una socialdemocràcia com la tantes vegades mitificada ja no és possible i l’economia digital fa inviables determinats retorns. En fi, és tot plegat, que Gorbatxov s’ha mort i Fukuyama ens demana que empenyem. Una coincidència, sí. Però, senseuna altra cosa a fer, commou i fa pensar.
