Hi ha encara una quarta i darrera part, a la revista L’Espill, sempre molt suggeridora i d’interès, que és Llibres, la recensió de llibres , les novetats bibliogràfiques. En general, però, en aquesta revista número 68, segona època, 2022, especialment.
La primera ressenya és de Miquel Nicolàs, Assumir la història, superar el passat, entorn a la lectura del llibre Llorente i Blasco Ibañez: entre la política i la literatura (a propòsit, sobretot, de la guerra de Cuba) d’Antoni Ferrando (València, Institució Alfons el Magnànim, 2021).
Inicia el text, Nicolàs, apel·lant a l’àrdua tasca dels historiadors, «mirant d’explicar-ne els condicionants de l’època i tries personals, errors i encerts, assoliments i mancances, ja siguen particulars i col·lectius […]. L’historiador ha de destriar el gra de la palla, ordenar les veus confuses del passat i desentranyar el sentit valuós per al nostre temps. Considera que el llibre de Ferrando, ha aconseguit fer tot això, «els reptes interpretatius al·ludits i sortir-ne airós». Tant Llorente com Blasco foren «dos líders amb una extraordinària personalitat que marcaren durant molt de temps la vida política i literària del País Valencià». Ens els presenta confrontats i enfrontats ideològicament, sobretot per l’idioma, amb partidaris i detractors, tot i que en l’àmbit personal «s’entenien» i Blasco li demanava favors i «s’admiraven», mútuament, en privat. En aquesta lluita per les paraules del poder i el poder de les paraules, ocupa un lloc especial en l’anàlisi de Ferrando, les opcions idiomàtiques. El conflicte sociopolític era també, i sobretot, un conflicte sociolingüístic.
El llibre s’estructura en sis capítols, una introducció, les conclusions, l’aparell bibliogràfic i uns apèndixs documentals, més un índex antroponímic molt útils. Adverteix Nicolàs que va molt més enllà del clàssic estudi acadèmic, per la vigència del debat i per l’amenitat expositiva. En realitat és tracta d’un assaig historiogràfic amb la pertinent reflexió personal i cívica. Amb pròleg encomiàstic de Rafael Roca que agraeix al mestre Ferrando que l’orientés envers l’estudi i la reivindicació de la figura política i literària de Llorente.
El primer capítol aborda el context polític i cultural valencià a les acaballes del segle XIX; l’Espanya de la Restauració, dèficits profunds de la revolució burgesa i liberal, l’alliberament de les colònies de l’opressió imperialista espanyola, la guerra d’Espanya contra Cuba per mantenir l’opressió colonial (1895-1898), que animarà les nacions interiors de l’estat espanyol, en aquest cas, Catalunya, per lluitar pel sobiranisme i l’alliberament. Nicolàs, diu que en aquest teló de fons destaca l’àmbit valencià, dominat políticament pel centralisme monàrquic borbònic sense fissures, als quals servirà Llorente, obedient, com a cap local del partit conservador. Les reivindicacions obreres són encara febles i el republicanisme anticlerical, sovint erràtic, liderat per Blasco Ibáñez, Fèlix Azzati i altres dirigents, gaudeix d’un ampli suport entre l’estament popular. Explicita Nicolàs que llavors a València cap sector social havia iniciat un gir de reivindicació regionalista, semblant al que s’engegarà a Catalunya a les portes del segle XX. No obstant això, a les manifestacions massives dels finals de la dècada dels vint i principis del trenta del segle XX, ja hi haurà reivindicacions regionalistes i inclús nacionalistes i independentistes, reclamant un «Estat Valencià», federat o confederat amb Catalunya i les Illes.
La Renaixença valenciana, amb la fundació de Lo Rat Penat (1878), on hi havia Llorente, des de la dreta i també Constantí Llombart, des de posicions progressistes republicanes, tracten de recuperar parcialment la llengua catalana, però sense alterar l’estatus lingüístic predominant i aclaparador del castellà o espanyol en tots els àmbits. Jocs Florals, poesia i teatre popular, però escassa prosa, res de traduccions, Llorente traduïa de l’alemany o del francès al castellà i no al català. No escrivia prosa en català, que li deien «llemosí», sinó només versos en valencià. El conflicte entre «la parla del carrer» o una llengua literària acostada als textos clàssics, «poetes de guant» i «poetes d’espardenya». Llombart va fer una temptativa de literatura en català, però no resultava versemblant, els dèficits, l’escàs conreu de la llengua pròpia i els prejudicis lingüístics, ho entrebancaven.
Al segon capítol, Ferrando analitza «l’ofensiva» mediàtica de Blasco contra la guerra de Cuba, des del diari El Pueblo, des del 1985 al 1898, contra la política militar de Cánovas. Blasco no qüestionava l’ocupació militarista espanyola al Carib, ni s’oposava a la guerra contra els independentistes de Cuba. Ben al contrari, exhibia una orgull patriòtic espanyol abrandat. Des de posicions republicanes denuncia les errades del govern i la imperícia dels militars espanyols. I sobretot, blasmava contra la injustícia que els rics, pagant una certa quantitat -la quota-, quedaren exonerats del servei militar i els pobres no poguessin eludir les misèries i el risc de ser assassinats en una guerra que només beneficiava els empresaris sense escrúpols, els «negrers» i traficants d’esclaus.
Al tercer capítol ens mostra la resposta política i mediàtica de Llorente a la qüestió cubana. El fundador i director de Las Províncias adoptà una posició progovernamental i va publicar dos poemes, Cartes de soldat, premiat als Jocs Florals de 1896, i Pro Pàtria (Benicolet), amb les que pretén enganyar a les classes populars en elevar la moral patriòtica de les classes més pobres perquè els seus fills vagin a la guerra de Cuba, a deixar-se matar per una Espanya que oprimeix i tracta el País Valencià, les Illes i Catalunya com a colònies. Tant Blasco com Llorente, es barallen i competeixen a veure qui és més espanyolista, el primer amb un odi immens contra el valencià o català, i el segon fa servir els poemes, en valencià, com a instrument d’opressió i de submissió a l’Espanya imperialista que tracta d’anorrear la llengua dels catalanoparlants.
Al altres capítols, Ferrando analitza els prejudicis lingüístics espanyols per anorrear el català i com aquests prejudicis fan forat i tenen conseqüències a tot el domini lingüístic catalanoparlant. No obstant això, destaca l’habilitat de Llorente per barrejar llengua literària culta i extracció popular, considera que «dignifica» la llengua malgrat els seus límits de no reclamar la llengua catalana a l’escola, la vida cultural i a l’administració. Perquè la depura de castellanismes i incorreccions i contribueix a consolidar la unitat de la llengua i tot el domini lingüístic catalanoparlant.
Al sisè capítol, Ferrando, contraposa, pel que fa al valencià, la figura de Blasco i la de Llorente, un, inicialment, escriu contes en valencià, i després abandona la llengua catalana davant l’èxit assolit amb la publicació de La araña negra (1892). No només deixa d’escriure en valencià, sinó que es mostra contrari a l’ús públic del valencià de manera oberta, rotunda; amb contumàcia, ignorància i displicència defensa el «lingüicidi», en «associar el valencià a la incultura», al «retràs social» i a tot el pitjor, Blasco va esdevenir un enemic de la llengua i la cultura valenciana. El contrapunt de Blasco, tot i que de manera limitada, va ser Llorente, que va conrear el valencià en poesia i va mantenir relacions i contactes personals i epistolars amb escriptors catalans, baleàrics i occitans; tot i que Llorente manifestà sempre una clara desconfiança envers la projecció pública del valencià o català. No volia incomodar els «seus», la dreta social del País Valencià. La seua defensa del valencià limitada a la poesia, suscita interrogants: va ser Llorente un «espanyolista preventiu» com interpreta Roca, i, per tal d’evitar «mals majors», va deixar de fer servir el català en la prosa literària, en traduccions, en la crítica periodística i erudita? Va deixar d’avalar la implantació del valencià a l’escola per por a ser acusat de sospitós separatista? O perquè temia perdre els privilegis de classe? Per càlcul polític o per convicció personal d’un propietari burgés temorenc dels canvis?
Tant Roca, que considera que Llorente va escriure «tant» en valencià, tot i que només foren poemes, com Ferrando i molta més gent (entre els quals Joan Fuster, tot i que critica els dèficits, Archilés…), es reconeix que Llorente va ser una baula essencial en la cadena de transmissió de la consciència identitària que arriba fins avui. A la presentació d’aquest llibre a l’Octubre-CCC, Gustau Muñoz, va dir amb encert: «Blasco i Llorente són dos tòtems que hem d’acarar dialècticament, assumint-los i negant-los alhora».
El segon llibre comentat és el Diari 1952-1960, Joan Fuster, 448 pp., 2021, València, Edicions 3i4. En fa l’anàlisi Pere Antoni Pons: “Joan Fuster, el clàssic que es llegeix com el més brillant dels coetanis”. Assenyala que la commemoració del centenari de Joan Fuster (Sueca, 1922-1992), és la d’un escriptor estimulant i imprescindible, i més en temps de confusió, comèdia, servilisme i desercions. Calsuposar, tant des d’un punt de vista editorial com institucional que la commemoració estigui a l’altura d’El descrèdit de la realitat i de Nosaltres, els valencians. En contra d’algunes opinions «destacades» que blasmen els assajos polítics i elogien només els literaris o referits a l’art, com si en Fuster es pogués fer aquesta dicotomia, Pons elogia les dues vessants, també caldria fer-ho dels denominats «Pamflets» El blau a la senyera, País Valencià, per què?, Ara o mai, Destinat (sobretot) als valencians, com de Diccionari per a ociosos, Sagitari o bé Consells, proverbis i insolències etcètera. Afirma Pons: «Llegir Fuster és sentir-lo viu, provocador, atent i sempre al dia, no només com un clàssic vigent, sinó també com el més brillant dels nostres coetanis. Que va néixer fa cent anys, dius? És tan lúcid i escriu amb una gràcia tan enèrgica que m’ho creuria, si em diguessis que va néixer demà»… Una construcció intel·ligent, dels Països Catalans, com a procés de l’avenir, d’utopia necessària davant el totalitarisme de l’anorreament.
Elogia Pons el pròleg substanciós i orientador d’Enric Iborra al Diari 1952-1960, on denuncia que fals cosmopolitisme, «En un grau important, l’actitud antinacionalista és encara un instrument del nacionalisme» (d’estat, contra el nacionalisme sense estat). Desmunta els arguments de cartó-pedra, les dicotomies tramposes, els paranys, les mentides, hipocresies i discriminacions… Vuit anys de la seua vida, on el que hi ha és riquíssim i immens, cervell i prosa de Fuster; intel·ligència, una veu i un estil inconfusibles. Ni és refia mai de ningú. Ni d’ell mateix. Sempre indaga i remou. Mai esdevé adotzenat, escleròtic o previsible. Fuster és descregut, matisat i escèptic, tot i que també hi ha un Fuster «idealista», optimista i vitalista, tot i saber les ambigüitats del «progrés» científic, aposta decididament per allò que deia «l’aspirina», tot i saber que hi ha bombes nuclears i centrals atòmiques, considera, aquestes darreres, una font de progrés eficaç davant de «barbuts» com Josep Vicent Marqués, que voldria tornar-nos a les cavernes» i que prescindírem de l’ascensor, del cotxe i de l’aspirina.. La seua veu, precisa, puntualitzadora, aclaridora, és de camaraderia foteta i càustica. Com en el cas de Marqués i «els ecologistes», sovint exagera i carrega sobre l’altre per a fer-lo risible. No obstant, publica L’Albufera de València, que és una joia en reivindicació de l’Albufera com el paisatge més bell i presentable de València. El seu bagatge literari (Rabelais, Carner, Valéry, Claudel, entre tants d’altre) demostra que fou un lector complet, barreja, discrimina i destria. El pensament, per a Fuster no és un simple joc d’idees pures. El cor, l’estómac, les circumstàncies socials, les emocions, la classe social, la doctrina, la ideologia i les baixes passions, les vanitats i les ports, també hi compten. Són determinants. No es mama el dit quan analitza la ‘realitat’, amb la seua mirada escrutadora i, sempre lúcida.
Reivindica el paper del crític, perquè és el que «orienta, classifica, discuteix, ordena i identifica el sentit subjacent de les forces creadores de la literatura en un instant determinat». Lamenta que el sistema literari el relegui, al crític, a un paper subordinat i menystingut, com es miraria un lacai o un acòlit… Fuster és un humanista que lluita contra els piròmans, per això, aquests, li posaren un parell de bombes a sa casa per assassinar-lo. Fuster no és perfecte, ni mai va aspirar a ser-ho a no ser fer-ho el millor «literàriament»; diu Pons, que es poden trobar judicis temeraris, errades, exageracions, els estirabots (diu que les novel·les de D.H. Lanwrence semblen escrites per «una ninfòmana intel·ligentíssima»; ho diu amb sentit de l’humor i les equivocacions, algunes caigudes en el tòpic, però, això el fa fascinant en veure que és un clàssic fill del seu temps, tot i que el copsa i el transcendeix. Eminentment observador, d’una vigència fresquíssima, si hagués escrit des de Paris, en francès, seria considerat un savi o un geni, i estaria soterrat al panteó de les glòries eternes de França. Com que va escriure en el català de València, és un prodigi o un miracle, tot i que ell deia que això dels miracles són falòrnies. Llegiu Fuster. Prescriviu-se’l com a medicina i aliment per a la salut… És un vigoritzador i un desinfectant molt potent; contra la idiotesa.
Ferran Garcia-Oliver escriu el tercer comentari: “Un encaix magnífic de fons i forma”, sobre No sé què mor. Dietari 2017-2019, Ramon Ramon, 236 pp., 2020, València Edicions 3i4.
Li fa un elogi superb i una filípica per treure-li de sobre a Ramon les teranyines formades per timideses, modèsties massa accentuades i complexes infravaloracions… amb les seues paraules: «No li feu cas, Ramon és un tímid amb un gep d’honestedat que me’l fa caminar una mica vinclat, com demanant perdó, per gosar irrompre en el born de la literatura sovint tocat pel vedetisme de les xarxes socials. No li feu cas, de veres, perquè amb No sé què mor ha confegit, al meu entendre, un dels millors dietaris des que va començar el segle XXI, i se n’han fet un grapat d’excel·lents. I conste que no m’agraden els elogis hiperbòlics…». Amb adjectius ben trobats i justos qualifica aquest dietari de Ramon “d’escriptura destil·lada, uns pensaments servits en la copa de la saviesa, una crònica de persones i espais subalterns que grimpen fins a la llum gràcies a una prosa eficaç, unes afortunades imatges poètiques del qui al cap i a la fi és poeta [..], «dins l’embolcall d’una modèstia gairebé eremítica» […] No sé què mor és un obra escruixidora, que va merèixer el Premi Andròmina de Narrativa 2020 […], domina el ritme i la gràcia de la bona narrativa i molts altres anàlisi sobre «la malenconia lúcida i el desencís intermitent, és un colp moral enfront de l’estultícia per part d’aquell que no oblida els compromisos ètics des d’una radicalitat democràtica».
Combina pessimisme i escepticisme, Catarroja, on viu i es guanya les garrofes, és en bona part el seu laboratori d’observació extern i des d’on «contempla l’esperpent i les delícies del món i pateix per un país amb el qual no hi ha mans i puja la família colze a colze amb Marieta, una dona que tots estimem a través de les paraules del seu home. L’enyor de la infantesa, les històries familiars», la destrucció del paisatge, els desastres urbanístiques, que puntualitza Ferran, s’inicia als anys seixanta, amb el «desarrollismo», l’Albufera, «Aquells dies sants de la infància em van marcar per a tota la vida», quan li rentaven els peus a l’església i no pot oblidar quan la seua àvia li feia mandonguilles d’abadejo i se les fot, com si foren l’aliment espiritual:«Hauria de donar gràcies a Déu in aeternum, perquè el meu concepte de felicitat no va més enllà d’una platerada de mandonguilles d’abadejo». Ramon Ramon té moltes coses a dir, i les diu molt ben dites, i en companyia d’una penya ben fiable com són Carner, sant Agustí, Sagarra, Pessoa, Braudel, Aristòtil, Semprún, Fuster, és clar, o Josep Pla... No sé què mor és una invitació al diàleg, sense pretendre convèncer a ningú. Es conforma en entendre’s a si mateix. Explicita dubtes i neguits ,la discrepància entra en el pes pel descomptat, diu Garcia-Oliver. Entre el desassossec i l’esperança, Ramon, camina pel seu país, de Salses a Guardamar, tan costerut de Vinaròs a Oriola, com assenyala Garcia-Oliver, expert en costeres històriques, geogràfiques i literàries, amb Marieta, Llum i Andreu i aquells que vulguin acompanyar-lo en un viatge per la vida per fer un món per habitable, on el pensament i la creació literària es donen la mà… Sens dubte tots els hem enamorat de Marieta (i de Ramon), com (de)mostra l’escrit excels de Ferran.
Joan Riba, a “Walter Benjamin, les «Tesis» i la Història”, analitza el llibre Walter Benjamin. Avís d’incendi, de Michael Löwy, traducció d’Arnau Pons i David Cuscó, 240 pp., Barcelona, Editorial Flâneur.
El 1939, Benjamin va tornar a la capital francesa fugint del nazisme. Allà no atenent el consells dels seus amics, que li recomanen viatjar immediatament cap a Marsella, per des d’allà traslladar-se als Estats Units, va optar per renovar el carnet de lector de la Biblioteca Nacional. La ciutat dels passatges es convertí en una de les últimes etapes del seu darrer viatge, que va concloure a Portbou. Hi ha qui pensa en el maletí negre que portava en el pas pels Pirineus, potser portava una reelaboració de Les «Tesis» de la Història; una còpia va restar a París, lliurada per Benjamin al seu amic i bibliotecari de la Biblioteca Nacional, George Bataille, que l’hauria fet arribar anys després a Theodor W. Adorno el qual les va donar a conèixer. És tracta d’un dels textos més importants del segle XX, objecte d’anàlisi de molts pensadors i on hi ha sintetitzats els elements fonamentals del seu pensament. La seua originalitat filosòfica de la contemporaneïtat, la manera insòlita de barrejar una filosofia de la història amb els fonaments del romanticisme alemany, el messianisme jueu, el marxisme; també l’ascens del nazisme, l’impacte dels mitjans de comunicació, l’art, la destrucció de la natura i els efecte de les potencialitats de control, explotació i la producció causada per la tecnologia industrial. La seua filosofia, remarca Riba, se l’ha d’emmarcar dins la tradició del pensament crític, emancipador,heterodox, per aturar el tren de la història i un «progrés» que pot esdevenir un munt d’enderrocs… Analitza el quadre de M.K. Ciurlionis a la portada de l’edició original del llibre de Löwy, que representa una campana sonant en un campanar que sembla més una torre d’un camp de concentració i al costat de la qual es veuen una branques que s’assemblen a una filferrada… Cal organitzar el pessimisme contra el totalitarisme. Les Tesis constitueixen un manifest filosòfic per a l’obertura de la història, camp de possibilitats, d’alternatives… Un estímul per a la reflexió i l’anàlisi dels problemes actuals amb una mirada critica.
Finalment, Carles Cabrera, a “Tot el temps del món… Ai las!”, analitza Dietaris. Paisatge amb flames. L’enigma i Octubre, Miquel Pairolí, 400 pp., 2021, Cassà de la Selva, Editorial Gavarres (Narratives, 2).
Data la vida de Miquel Pairolí (1955-2011) i una part important de la seua obra, L’enigma (1999), La vida a la menuda. Dietaris(1990-2010), edició 2016, de l’extinta Curbet Edicions. Felicita Cabrera a la col·lecció «Narratives» del segell Gavarres per la publicació de La geografia íntima de Josep Pla (2022) de Pairolí, que no s’estava «de reblar que resulta més aviat anecdòtic determinar si el que s’hi esdevé va succeir realment, bo posant en la picota la distinició entre dicció i autobiografia».
Pairolí havia nascut a Quart d’Onyar, al peu del massís de les Gavarres. Va debutar en el terreny de la literatura del jo arran dePaisatges en flames (1990), als trenta-cinc anys, a la dècada dels vuitanta; una dècada després Enigma i a cinquanta-cinc el corprenent Octubre (2010). El qualifica dels dietaristes més sublims de la literatura catalana de les darreres dècades; Vicenç Pagès Jordà (malauradament desaparegut aquest agost del 2022) afirmava que «es torna més curt i concret»…
Paisatge en flames, diu Cabrera que fa pensar en Rosselló-Pòrcel i el recurs del foc inclement que acaba destruint tots els records. Tria de textos publicats al diari El Punt, des del 1981. Indica les estacions de l’any, com a home de camp; llaura el tos trepitjant constantment la natura. I observa la primavera, que renaix de la mort. Esmenta el vers més cèlebre i paradoxal de Pere March d’«al punt que ho naix comença de morir», amb que arranca la novel·la Prosceni blau, de Francesc Mompó.
«Viure és caminar lentament cap a la destrucció» amb mirada enlluernadora, cendrosa i mòrbida; analitza i recerca l’espectre i els excrements de la mort en les seues diferents formes (potser una pruna, una figa que cau), però la vida també d’una merla, un ocell, un ca, un eriçó, un mussol o una serp. O la contemplació estàtica d’un alzina que creix perquè la vida i la mort s’imbriquen constantment… Afirma Cabrera que Pairolí, beu de la millor literatura (Carner, Sagarra, Pla, Rodoreda, i jo afegisc J. Fuster…) i alhora dels veïns més senzills i pagesos vells de la comarca… El trànsit entre la vida i la mort; el cos humà, la mortalla del mort, és el vestit rebregat que hom penja després de la festa de la vida: «La mort és la fi del cicle. S’acaba el regal, tan generós, de l’existència i d’allò que va néixer de la terra hi torna per confondre-s’hi. I així és la roda infinita i misteriosa, que també ens du a nosaltres».
Açò és només un llarg tast de L’Espill 68, segona època, 2022, publicada per la Universitat de València, que se’ns ofereix amb una coberta de color rosat fort. La contracoberta du l’índex complet del número. Un «tast» no pot substituir la revista sencera, només és una incitació, de la mateixa manera que les recensions no poden suplir els llibres, o la lectura la vida… Si volem que romangui, entre nosaltres, L’Espill, per mirarcríticament el present, el que ens passa en el món català i més enllà, com a catalanoparlants, és imprescindible recolzar-la i sostenir-la. A la darrera pàgina hi ha una butlleta de subscripció, cal subscriure’s o comprar-la, cal llegir-la i sobretot, difondre-la; el boca orella, sovint, és molt efectiu. Perquè sense L’Espill tots -de Salses a Guardamar, de Fraga a Maó- seríem culturalment una mica més pobres, indefensos, vulnerables. I no estem per a perdre defenses.
