Sal·lus Herrero i Gomar
A mitjan agost passat vaig quedar a sopar amb Isabel Donet i el seu company de vida, Lluís Carles, al restaurant de l’Ortisa del meu poble de naixement, Benigànim. Vam xerrar sobre les nostres vides enmig d’una pandèmia que minvava. Com que havia llegit a la premsa que Isabel havia participat en un llibre sobre la memòria democràtica i li vaig preguntar pels seus darrers escrits. Em va posar al dia. M’he llegit el que ha publicat als darrers anys i tot em sembla molt interessant. Perquè arran de les seues vivències i les del nostre poble, trena històries viscudes, imaginades i somniades, sobre la guerra, la República, la postguerra, les dones, la vida, l’amor, els maltractes, l’estima i la mort de manera exquisida, colpidora, punyent i malgrat tots els pesars, ‘joiosa’.
Hi ha a tots els seus escrits una barreja de realisme i de fantasia que cus hàbilment per contar històries de les ferides del nostre passat recent que encara ens afecten perquè no han acabat de cicatritzar; mostra el sofriment, les nafres de les vides que ens presenta, però remarca, per sobre de tot, el goig de viure i l’alegria, un somriure davant l’agradositat de la vida que venç totes les penes. Tot i que el dol i la ràbia també en forma part, com la ingenuïtat, la innocència i el desig de llibertat, és un dol que, sovint, abandona el negre i es vesteix dels colors vius de les papallones quan despleguen les seues ales, llançant raigs de llum al vent.
Nietas de la memoria, VV.AA. Bala perdida, 2020, Madrid, pròleg de Carmen Sarmiento, on Isabel Donet Sánchez, li fa un donatge a la seua àvia Isabel Vivas Moreno, amb el relat literari Vidámia, on la vida, l’amor, la guerra i el poder dels déus ho impregna tot, com les millors Iliades i odissees. Perquè les dones com la seua àvia no moren mai. Són de les imprescindibles (Bertolt Brecht). Per això fa un retrat de la seua infantesa (va nàixer a un poble de Terol, Manzanera, un poblet preciós, on van molts turistes de Catalunya i del País Valencià); ens conta coses de la seua adolescència i joventut, treballant de criada a València i Albacete, es casa amb Nicolás Sánchez,, que era membre de la CNT i va a mítings de la ministra Federica Montseny i del president de la República, Manuel Azaña; després de la guerra i el judici, Nicolás, fou acusat de defensar la causa ‘roja’, del que, al remat, va ser absolt. No obstant això, va perdre el treball a l’ajuntament, enmig de l’estraperlo, el racionament, les penalitats, Isabel i Nicolás, es van refugiar a Benissuera, al palau d’uns marquesos als que Isabel havia servit; Isabel Vivas va dedicar la seua vida a cosir les amargors, cicatritzar les ferides; criar les filles i els fills, prop del balneari de Bellús, com un paradís a la terra, treballant la terra, preparant el palau per a les vacances del propietaris, més tard naixen les netes i nets i els besnets… Nicolás, no només li parla a la seua neta, Isabel Donet Sánchez, de la Federica i les dones lliures anarquistes, també de Victoria Kent i Clara Campoamor, les dos diputades, que junt a Margarita Nelken, aconseguiren, enmig de discussions, el sufragi per a les dones; això era durant la fi de la dictadura, quan les dones encara estaven subordinades i inferioritzades al patriarcat dels homes, no podien participar en res i havien perdut les conquestes d’igualtat i reconeixement de la República… Isabel Donet Sánchez, més tard, visita a la tomba d’Azaña a Montauban (França) i llig un poema de l’escriptora valenciana Maria Beneyto… A pesar dels sofriments, de guerra i postguerra, Isabel Vivas, va mantenir la joia per la vida, l’estima, l’afecte per tots els que patien i va fer de l’amor la seua consigna fins a la mort; un exemple de vida plena de goig, d’alegria, de bondat i d’esperança, enmig dels patiments de dictadures, guerres (la de l’Espanya imperial contra les colònies del Marroc, el 1921, la guerra del 1936-39), la postguerra del temps de la fam, la ‘pau’ dels vencedors i la ‘transició’ a una «democràcia» que arrossega residus franquistes, d’entre altres la reinstauració de la monarquia, un cap d’estat imposat per un dels dictadors més genocides.
Un relat d’Isabel Donet i Sánchez, escrit, en part, en forma de ‘dietari’, es titula «Salomé, Dies i Gràcia» dins del llibre col·lectiu Les faules, I premi de relat breu Maribel Vendrell Mendoza. Premis Literaris Ciutat de Carlet, 2020 Editorial Neopàtria. Recrea, rememora part de la infantesa de xiqueta curiosa, escodrinyadora, entremaliada, espavilada, que es fixa en la realitat del seu voltant i creix aprenent, mirant el que hi ha i els tabús i les censures que s’ha fet crosta; malgrat els entrebancs per invisibilitzar la història recent, les pors i l’anestèsia generalitzada, veu fotos d’abans de la guerra causada pel colp d’estat militar el 1936 i pregunta pel passat, pels assassinats, pels vius que s’emportaren en un camió per afusellar-los a les tàpies dels cementeris, sense judicis o amb judicis sumaríssims, on les sentències eren del tot arbitràries i no tenies dret a defensar-te perquè no era cap estat de dret, era un estat de saqueig, de latrocini i de terror. Isabel Donet Sánchez posa el dit en les ferides obertes per furgar en un passat dolorós que encara no s’ha tancat, mentre hi ha assassinats sense un adeu, sense cap nom, morts com a gossos, als vorals de les carreteres, assassinats per la pluja de bombes, mentre fugien, llançades des dels avions de l’Alemanya de Hitler, la Itàlia de Mussolini i l’Espanya de Franco; una nena a la que li diu la seua iaia que ‘va per davant de les tronades’ i sa mare que ‘li fa eixir els cabells verds’, que ‘les desgràcies mai vénen soles’ li ho conta a la Teresa que es passen el dia bonegant-me i m’amenacen: « Que si vindrà la guàrdia civil, que si m’enviararan amb les monges tancades a fer hòsties o que se m’enportarà un saginero. Saps? A mi no em fan por»; quan Teresa li pregunta si sap llegir exclama la xiqueta: «-Vaig a tercer curs. A l’escola llegim l’Enciclopèdia i el catecisme i a casa de la iaia llig les revistes de la novel·la de la ràdio, Lucecita, les del Caso i del Ruedo». Una mena de «Dietari» de bocins de vida, que comença un dijous sant quan va a casa de Teresa perquè li faça la gràcia de passar-li la cinta i s’acaba el 26 de desembre, quan el millor regal de Nadal seria acostar-se a la ‘veritat’, la ‘justícia’, la ‘reparació’, que era el que anhelava Teresa fins que va morir; poder soterrar en pau i dignament als seus, al seu marit, Manuel, del que té una carta d’acomiadament abans de ser assassinat, i un botó per identificar-lo, com altres tenen alguna petjada, per poder retrobar-los, en forma de cinta, un floc de cabells, unes sabates, unes botes, una medalla, una postal, un escrit tremolós, un botó i uns dolors que agermanen en el desemparament, els maltractaments i la fragilitat de la vida humana…
Entre l’inici i la fi del «Dietari» tenim notícies dels cinc avions Savoia del grup feixista de l’aviació legionària italiana que van llançar a l’estació [de Xàtiva] i els seus voltants la seua mortífera càrrega; les «bombes queien com a calamarsa i els cossos s’escampaven sobre la terra com a draps. El tren venia amb els vagons plens de soldats aquell dotze de febrer. La 49 Brigada Mixta de l’Exèrcit Popular que tornava de permís del front. L’aviació italiana aliada de l’exèrcit franquista va bombardejar sense pietat, cent quaranta-cinc persones van morir quasi en l’acte, la majoria soldats, a més de xiquets i dones. Criatures que esperaven als seus pares i mares que esperaven els seus fills»; apareix en el relat literari, també, Francesc Ferrer i Guardia, el fundador de l’escola moderna, la feminista Carmen Burgos o la cantant Dorita que en realitat es deia Dolores, toreros i cantadores de coples… Se’ns recorda que «-Qui oblida la història, està condemnat a repetir-la, i repetir-la amb errors i amb dolor», les mestres foragitades com a «mestres nacionals» per la dictadura feixista de Franco, que s’autoproclamava règim totalitari, la importància de conèixer el passat i el present per poder construir un futur digne, des de la llibertat, la justícia i la fraternitat; les dones que eren agredides per una dictadura que les volia submises, sense drets i tutelades perquè no les volia lliures ni que pogueren fer servir l’arma més gran i poderosa del pensament lliure i crític, amb un llapis a les mans per escriure en defensa pròpia, per tenir dret a tenir drets… Els bisbes nacional-catòlics que lloaven a Franco com un Déu i el passejaven sota el pal·li a les processons i pregaven per ell a totes les misses (mentre maleïen els jueus), deien que les mestres eren la llavor de Caín, les dones com l’origen de la culpa, del mal i del pecat al món; hi ha també els camps de concentració i les presons de la postguerra, els comunicats per ràdio amb la veueta de flauta del cabdill per la gràcia de Déu, els enemics interiors o exteriors ( estrangers, jueus, maçons, comunistes i separatistes); l’hotel del balneari de Bellús que va acollir a centenars d’infants que fugien de l’Espanya castellana i dels militars feixistes i van trobar refugi, protecció, educació i menjar al País Valencià i a Catalunya; una escola al Balneari de Bellús, enmig de la pineda i al costat del riu Albaida i de les aigües termals de les basses d’aigua calenta, que va esdevenir «el millor laboratori per a aquelles criatures despertes i per a aquelles mestres ansioses de portar a la pràctica tot allò aprés sobre renovació pedagògica i els tallers a l’aire lliure», el contacte amb la natura, el treball en equip, els cants, la lectura i l’escriptura com a alliberament de la ignorància, de l’obscurantisme i de l’opressió del feixisme; les cançons posteriors de Gardel, Fred Asteire, la Piquer, Miguel Molina, el viatge de nuvis a Mallorca, Bella ciao, la música del piano, les cançons d’enamorats i els monuments del cementeri amb una làpida de marbre blanc macael, amb versos lorquians per recordar l’amor de les meues entranyes…
La xiqueta observa les dones del seu poble que cusen, que fan espardenyes, passen la cinta pel ventre, fan coca de llanda, moixàvenes, braços de gitano, pastissets de moniato, compren «arrop i talladetes, mistela i licor d’herbes de la Mariola, per brindar per la vida convertits en marit i muller, aliens a tot el que de manera imminent estava per arribar./ Unes hores tants sols unes hores les seues mans es van poder fondre, en espera de la lluna per unir els seus cossos/ Se’l van emportar en un camió. Va passar més d’una setmana fins que li van comunicar que havia sigut afusellat en la tàpia del cementeri. Teresa va quedar abatuda, buscava i no trobava aire per respirar. Volia saber i no veia cap pretext que s’assemblara a la veritat». Isabel Donet reconstrueix la vida de Teresa, una perdedora d’un feixisme que s’endú per davant i fa malbé la vida dels altres, els axaifa el coll, la boca i la llengua dels que no parlen castellà amb les botes militars i genocides, tant la gent del nostre poble catalanoparlant com la gent que consideren desafecta, partidaris ‘de la causa roja i republicana’, contraris al seu règim podrit de sang, por, presons, militars, corrupció i força bruta d’armes hitlerianes; s’ensinistraven bombardejant ka gent amb els seus avions i bombes, preparant la guerra per dominar el món sota els seus règims de barbàrie i terror.
A «Les filles d’Agnès» dins del llibre Las mujeres cuentan, XVII Premi Literari de Narrativa de Dones, Generalitat Valenciana, 2017, Isabel Donet Sánchez, ens conta els maltractaments, el martiri i el viacrucis de tantes dones agredides per mascles patriarcals; «els blaus en la pell no s’esborren d’un dia per a un altre, i no hi ha barnús de coll de cigne que cobrisca calvari tan gran»… Aquell estiu, ni podia gaudir d’un bany a la piscina, ni eixir amb la resta de xiques de la filà Mahometanes perquè portava gravada al cos la brutalitat salvatge d’un home cruel i miserable i a l’ànima els insults, les amenaces, els menyspreus, la gelosia obsessiva, les dèries paranoiques, els deliris d’un masclisme criminal… Tombada a terra, escanyada, apallissada, va dir ‘prou’ perquè no volia mudar-se al carrer de l’Esperança ni al de la Misericòrdia, que són carrers de les tombes del cementeri i recordava les històries de Lupe, Guadalupe, les de Teresa i les d’una monja sense nom…
Isabel Donet Sánchez posa el fil a l’agulla per narrar la desaparició durant la guerra del 36 de l’esquelet d’una monja beatificada, Josepa Agnés; més de quaranta anys després, al carrer de l’esperança, va aparèixer una dona vestida, religiosament, dins d’una tomba oberta i hi havia gent al poble, «les forces vives», que ‘creia’ que el cadàver momificat era de la desapareguda durant la guerra; aquesta desaparició d’unes despulles d’ossos, després de la guerra va causar la mort d’alguns joves als que acusaren de la desaparició de la mòmia de la monja beatificada pel Vaticà, al segle XVIII-XIX, per tractar de contrarestar el paper de les dones a la Il·lustració que reclamaven la igualtat i els drets de les dones des de la Revolució francesa, on es van escriure només «els drets dels homes»; la jerarquia eclesiàstica feia un elogi de la ignorància de les dones, de la humiliació, de la innocència, la castració sexual i de la submissió al patriarcat i a una institució eclesial masclista i misògina, que odia d’arrel les dones a mort, en subordinar-les, com a criades i serventes dels homes. Després de la guerra, les sospites que, potser, podien haver tingut alguna cosa a veure amb la desaparició de la monja morta feia segles, va suposar l’assassinat d’alguns homes acusats sense cap prova… amb la intenció del dictador genocida d’injectar el terror i manar fins a la seua mort.
També ens conta, Isabel Donet Sánchez, la història de Guadalupe, assassinada pel seu nuvi el 14 de febrer de 1947; mentre festejava amb Guadalupe, un xicot que es creia més bell, fort i atractiu que Kirk Douglas, es va embolicar amb una altra xica i la va deixar embarassada; quan es va assabentar Guadalupe va trencar la relació, aquell va anar a parlar amb ella perquè volia que tornaren a ser nuvis; ella li va dir, clarament, que la relació s’havia acabat i que ell havia de complir en casar-se amb la que estava prenyada, esperant un fill seu; als bars del poble, hi havia gent, «amigots» seus, destrellatats, que li deien que si acceptava el rebuig de Guadalupe, no era home ni res, que les dones no podien decidir el seu destí, que els hòmens havien d’imposar-se, «per collons»… Era la dècada dels quaranta del segle passat, la postguerra dictatorial, on les dones no tenien cap dret (i els homes, en general, tampoc, només els cortesans del dictador) només ser titelles i submises dels caps de la casa (pares, germans o fills), les dones condemnades a ser una ombra dels homes, sense voluntat pròpia ni dret a decidir… Aquell criminal, la va esperar, de nit i amb premeditació i traïdoria, al capvespre, mentre queia la foscor, camí del cementeri, prop de l’escorxador, on mataven anyells, bous, vaques, porcs, portava una navalla a la butxaca, li va dir que volia parlar amb ella, Guadalupe venia de comprar; ell li va dir, amb amenaces, que no acceptava la seua decisió de trencar el «festeig»: «si no ets per a mi, no ho seràs per a ningú» i com un torero, va entrar a matar-la, li va clavar la navalla l’estómac i la va assassinar, dessagnada a terra, com un bou a la sorra, tot i que ella carregada amb una cistella de taronges, va tractar de protegir-se de la punyalada amb les mans, vanament… Aleshores, recordem-ho, a la puta postguerra, els homes podien al·legar «crim passional», «infidelitat», «adulteri» o qualsevol imbecil·litat profunda i lliurar-se’n dels delictes de sang, podien anar-se’n a apuntar-se la Legión espanyola i els crims d’assassinat li eren condonats, podien cantar el caralsol davant d’un jutge franquista i els donaven un premi, un ascens o una medalla per matar a una dona que volia ser lliure, per torturar o per assassinar ‘maquis’… A l’assassí el van condemnar a un quants anys, pocs, de presó i a desterrament de per vida, que sovint tractava de vulnerar i vulnerava fins que el reconeixien.
La monja del cementeri que van trobar a la dècada dels setanta o vuitanta del segle passat, amb la «il·lusió» que podien ser les despulles de la ‘beata’ desaparegudes durant la guerra, no ho eren; la vida ens duu per camins inextricables: sovint una actriu de revista i cabaret que es va exiliar des del Port d’Alacant a Mèxic, el 1939, pot morir-se i els familiars la vesteixen de monja per soterrar-la. Per costum, per penitència, per expiació, pels suposats pecats de la carn, d’una actriu o ballarina de revista… que ha vestit per ballar el can-can i quan mor li posen un hàbit de monja per tapa-li les cames que ha ensenyat des dels escenaris més alegres i divertits de València, Barcelona o París.
D’aquests vímets, dels somnis, els malsons i les tragèdies de les dones en el passat i el present, estan fetes les històries i el material dels relats que Isabel Donet Sánchez ens narra a Les filles d’Agnès; perquè la vida importa, les vides de les dones importen. Perquè sí; perquè és un cant a la vida, la de les dones que volen viure i contra els homes, assassins, que les maltracten, agredeixen, insulten, violen o maten; contra els que les estan matant; cada dia, com una gota incessant, interminable. Perquè els estats no posen prou mitjans, ni lleis adequades, ni prou educació a l’escola i als mitjans de comunicació, per aturar aquests assassinats de dones, feminicidis quotidians; com si el masclisme fos la lava d’un volcà indeturable. I no. Els assassinats de dones no és inevitable. No pot ser-ho.
Post escriptum:
El llibre Nietas de la memòria, és un mosaic sobre les vides d’Isabel, Juana, Coronada, Juliana, Maria, Angelines, Luz, Lola, Benita, Vicenta, Maria Cristina; les autores, Carolina Pecharomán, Concha San Francisco, Cristina Prieto, Isa Gaspar, Maria Grijelmo, Isabel Donet, Noemí San Juan, Sara Plaza, Marián Álvarez i Carmen Freixa, han escrit relats esgarrifosos, emotius i molt interessants sobre la memòria de les seues mares i àvies; tot i que a la tapa s’invoca que aquests retalls d’un mosaic de vides que «uneix experiències de llocs diversos del «territori», de diferents orígens, ideologies i classes socials», s’ha uniformitzat, en afers de llengua, en escriure’s només en castellà; potser s’ha fet així perquè no hi ha costum de respectar la diversitat de llengües (sobretot si són les minoritzades) i perquè la majoria de els escriptores són castellanes, tret d’una de Barakaldo (Euskalherria) i dues només dels Països Catalans. Són relats que conten els estralls emotius, dolorosos i punyents de la guerra, camp de batalla contra les dones, com a cossos punitius, les violacions, les bombes contra les que fugen cap a l’exili del tot indefenses, els càstigs, les humiliacions de les vençudes, els assassinats, les mentides, la bogeria, els traumes i l’esforç de les dones (i homes) a la postguerra per sobreviure, cicatritzar les ferides i continuar la vida, malgrat tot, enmig d’una dictadura feixista i totalitària del nacional-catolicisme, enmig dels reiterats intents de genocidi contra la llengua i la cultura catalanes, enmig de les misèries, la fam i l’extrema pobresa de la majoria de la població, mentre uns quants jerarques del règim vivien en l’opulència fonamentada en l’estraperlo, de la corrupció d’un estat militaritzat, il·legal, podrit de reaccionarisme, d’anticatalanisme i un feixisme que divinitzava i sacralitzava els crims i el terror criminal del dictador,“Caudillo de España, por la gracia de Dios”. Les víctimes, “per llei i ordre”, eren declarades botxins, els botxins eren exonerats i declarats víctimes; la història l’escrivien els vencedors a sang, foc i terror. Un horror que encara sentim, tan sovint, com un calfred que recorre els nostres cossos, ulls, llengües i ànimes.
