“Espill d’un temps”, un llibre de Gustau Muñoz (i 2)

Sal·lus Herrero i Gomar

El propòsit d’aquest llibre (Espill d’un temps), com explicita Gustau Muñoz, és transmetre idees i reflexions a partir d’un compromís primerenc i sostingut en el temps. I que, afortunadament, es resisteix a defallir… A l’inici després d’explicar el sentit de l’assaig , aclareix què entén per cultura, elaboració d’idees i la creativitat, com a llenguatge i com la baula entre passat i present; que la política l’entén com la millor forma per a la resolució dels conflictes, organització de la convivència, de participació, de ciutadania i de compromís per evitar el pitjor; el país que hem de fer perquè qui fa abstracció del seu entorn més directe, segurament no s’implicarà ni en el propi país ni més enllà i la memòria com la matèria primera del pensament i el vincle a un lloc històric concret… Sovint bufen mals vents que s’insinuen en un horitzó ominós, esperona a aixecar la mirada i estar atents per això comparteix les reflexions, perquè servesquen per estimular i ajuden a reflexionar sobre la nostra condició humana concretada espai-temporalment. Hi ha notes personals, on tracta de temes complexos des de la ponderació i el matís, sobre la vida, la fe, l’esperança, les nacions, comunitat i societat, art, literatura, els clàssics i la contemporaneïtat, la revista Trellat, la lucidesa de Tomàs Llorens, Papers inicials, la inflació de nacions, sobre Emili G. Nadal, l’intel·lectual més intel·ligent de la postguerra que no va voler tornar mai a l’Estat espanyol, sobre Espanya entrellucada, sobre la superioritat moral de les minories oprimides, sobre l’anticatalanisme de Pío Baroja i altres, la literatura del jo com a religió, sobre una manera de ser o de dir a propòsit dels valencians… Sovint hom pensa que entre la manera de ser de la valenciana i la catalana gent hi ha moltes diferències, quan coneixes millor, te n’adones que la tendència a la concreció, a l’escatologia, a l‘humor salpebrat, és tan popular a Catalunya com al País Valencià… No podem generalitzar, però si analitzen, comparem i fem distincions i matisos, també convé fer semblances i similituds, perquè hem compartit la mateixa història, llengua, cultura, dificultats per alliberar-nos del jou opressor, perquè la nostra llengua puga tenir plenitud de drets… Són més les coses que ens agermanen que les que ens diferencien, malgrat els intents de separar-nos, dividir-nos i esquarterar-nos per desintegrar els Països Catalans.

 

A ‘Vita activa’, afirma que segons alguns fer-se gran, definitivament, és perdre l’interès per les coses, perdre el sentit de la inserció en el món, que va escurçant-se a mesura que es va estretint l’horitzó vital… A l’excel·lent entrevista que li va fer Esperança Camps a Vilaweb, https://www.vilaweb.cat/noticies/gustau-munoz-es-imprescindible-normalitzar-la-collaboracio-politica-dels-territoris-amb-historia-compartida/ quan li pregunta si ha perdut l’interès, respon amb un no rotund, al contrari, des que s’ha jubilat, ha fet una embranzida lectora i escripturística més gran que quan exercia l’ofici per obligació, voluntat i plaer en la tasca de direcció editorial de Publicacions de la Universitat de València, de la revista L’EspillCaràcters, etcètera. L’espanta o li fa angúnia la possibilitat de declivi físic o moral i fa una crida a viure la vida activa fins al final, per estalviar-se la defallença i la desconnexió. I termina amb un «Res no està garantit, però. No tot depèn de la voluntat, per bé que sense voluntat no hi ha res a fer i tot s’enfosqueix». Reprèn l’afer de l’esperança del ‘causar-se d’esperar’ de Fuster i a «Quan no esperes res» afirma que tot el que puga vindre serà per escreix i potser es reconciliarà amb el món. Invita a fugir de la desmesura, de llepar-se les ferides de la desconsideració i fa una lloança a les pertorbacions de la vida, perquè sense elles seríem molt poca cosa… No res. En aquesta entrevista parla clar i català sobre la necessitat de normalitzar la col·laboració institucional i a tots els àmbits, no pot ser donar-se l’esquena, ignorar-se, fer com si no existírem quan compartim llengua, cultura, història, amenaces, riscos i incerteses davant l’avenir. Complir en el propi deure per poder mirar-se a l’espill la cara amb serenitat; sense esperar res de res.

 

En “professió de fe”, analitza la religió i les seues patologies, les diverses classes de creences i afirma que no creu en déus però sí en el sants, gent que es lliura a fer el bé pels altres, per servir a la societat en la que viu… i que ha conegut comunistes que han sigut sants, tot i que no ho diu, segur que pensava amb Doro Balaguer o amb Ramir Reig; esmenta el llibre de Neil Mac Gregor Viure amb els déusL’home i allò diví de Maria Zambrano, de Yuval Noah Harari D’animals a deus, les idees de Richard Dawkins, Cristopher Hitchens, Daniel Dennett i Sam Harris a Els genets de l’Apocalipsi, una conversa sobre la religió, que «no deixa estaca en paret», el vici de pensar acaba amb els dogmes i les il·lusions fantasioses de les religions; analitza el patriarcat i la misogínia de totes les religions, tot i que comencen a haver-hi rabines, teòlogues, pastores, les bisbesses anglicanes; el respecte a les creences dels altres perquè potser tenen les seues raons, consol, refugi, evasió… La denuncia de la religió com a empresa lucrativa, com la desmesurada Universitat Catòlica Sant Vicent Màrtir de València, els Legionarios de Cristo, els kikos, l’Opus i altres sectes, recorda una cita d’Erasme el 1508 a Elogi de la follia: «Els summes pontífexs, els cardenals i els bisbes, ja fa molt de temps que imiten a consciència la conducta dels prínceps, i gairebé la superen». Fa una anàlisi critica del clericalisme, «fet de vanitat i orgull dissimulat, d’humilitat i mansuetud impostades, de voler regir i manipular, superbs, comportaments aliens emparant-se en la comunió amb la transcendència i de sentir-se, alhora, fora del món, al marge, en realitat humiliats, anorreats com a individus. Amb un sentiment agut de menyscapte». Com hem comentat abans, en aquest llibre recorda les conclusions que extrau Rafael Xambó, sociòleg de la comunicació, psicòleg i cantant, de la seua experiència eclesial. Fou escolà i un capellà li clavà una pallissa monumental, estigués uns anys al Seminari de Montcada, una institució «total», de control dels cossos i les consciències, fins que l’expulsaren. Encara recorda «la consciència de pecat que m’injectaven cada dia en sessions ordinàries de terrorisme psíquic», “les dosis de tenebrisme catòlic que m’administraven»... I conclou: «em queda la ràbia de qui se’n va poder escapolir, la ràbia del que feren amb mi i amb tanta gent, de tot el patiment que sembraven. La llarga història fosca del catolicisme ha deixat un terrible patrimoni emocional a la humanitat…Les mans suades dels capellans que es palpaven el sexe dins del confessionari, l’olor ranci dels homes amb sotana, les monges poms pansides, milers d’homes i dones reclamats per l’absolut, imantats per l’absolutisme»…O el llibre de Guillem Frontera, Tirannosaurus (1977) sobre el seu pas obscur pel seminari, la submissió, la repressió, el lliurament a un ens totalitari que decidia vida i destí, al si d’una estructura de poder total que sotmetia i imposava la desfeta de la personalitat lliure i autònoma… I rebla el clau dient: «No m’estranya que tants clergues o ex seminaristes hagen estat clients assidus de psiquiatres i psicoanalistes». Un afer tan delicat i espinós, on hi ha gent disposada a matar o a deixar-se matar, castrar i anul·lar-s i anul·lar els altres per la seua fe i el seu Déu, Gustau Muñoz, tracta aquest tema amb subtilitat, molts matisos, complexitat i delicadesa «No creure en deus, però creure en els ‘sants’” i acceptar els motius (foscos o clars) d’altres per inventar-se creences, és una manera elaborada d’acostar-se a tractar un tema difícil, que aporta tant de sofriment i potser consol a uns i d’altres. De subtilitat i matisos n’està ple aquest assaig Espill d’un temps, per entendre millor les nostres vides, les viscudes, les llegides, les contrastades, des d’una observació crítica i atenta de la realitat que ens envolta, sense les mentides (piadoses o cruels) que solen adornar els dogmes, mites i imposicions imperants en cada temps, en tractar de fer-nos combregar amb rodes de molí de les sectes i dels Éssers sobrenaturals que vigilen i imposen el control dels cossos, consciències i pensaments. Institucions totals, totalitàries.

 

La quarta part del llibre, després de “Notes personals”, “Ciutats vistes” i  “Abecedari de contemporanis”, són les “Instantànies”, reflexions més o menys breus que s’obren amb un apunt sobre hispanistes i valencianofils (Robert I. Bruns, Joseph Gulsoy, Robert Archer, Thomas F. Glick, Dominic Keown, Marie Claire Zimmerman, els historiadors Pierre Guichard i Mark Meyerson, Costanzo De Girolamo… David Rosenthal i Fritz Vogelsang traductors del Tirant o d’Ausiàs March, o fins i tot, n algun sentit, Paul Preston, que no sé perquè quan va a Barcelona s’expressa en català i a València, en canvi, diu unes poques paraules en català i se’n passa al castellà, segurament està mal assessorat per gent que estima molt poc el valencià, la llengua i la cultura catalana del País Valencià… ¿Com ens han vist aquests valencianòfils sense l’interès i els prejudicis derogatoris i menyspreadors dels savants castellans i espanyols, que ja sabem com se les gasten? Són interrogants necessaris, per alliberar-nos d’un estat que fa tot el que pot perquè no tinguem prestigi, ni aliats internacionals per aconseguir decidir per nosaltres mateixos com volen ser-hi al món. Fa un comentari sobre la personalitat i el llibre sobre Domènec Guansé, L’exili perdurable. Epistolari selecte (ed. Afers, 2019, a cura d Montserrat Corretger i Francesc Foguet), l’escriptor que nascut a Tarragona el 1894, es traslladà a Barcelona el 1922, col·laborà estretament amb Antoni Rovira i Virgili a la Revista de Catalunya, malgrat la dictadura de Primo de Rivera es va professionalitzar en l’ofici d’home de lletres, el 1939 hagué de marxar a l’exili a Santiago de Xile i va fer de pont entre els ambients literaris de l’interior (tornà a Catalunya el 1963 i l’exili americà; testimoni d’un passat literari, polític i intel·lectual de la República, la guerra, la desfeta i el franquisme per salvar els mots i la memòria, amb Retrats literaris (1947) que havia de dir-se «Abans del naufragi» que la censura va vetar. A l’epistolari hi ha el valencià J.E. Martínez Ferrando. Els curadors de l’epistolari, recolliren en un volum Retrats de l’exili (Adesiara, 2015), amb un conjunt d’articles originals. Refer la vida cultural catalana de l’època anterior a la desfeta, tan a Catalunya, a les Illes, a la Catalunya del nord i al País Valencià, posar-la dempeus amb cara i ulls. Una tasca titànica, que encara hem de fer perquè siga reeixida, a tots l’àmbit catalanoparlant, tot i que hi ha diferent ritmes i nivell de concreció, però els avanços han de ser col·lectius i conjunts, tot el domini catalànic està connectat, a pesar dels entrebancs, tant les consecucions com les adversitats d’una part repercuteixen en les altres. Prendre consciència de la totalitat dels Països Catalans, és una tasca encara pendent. «Però això és una altra història».

 

Sobre Gerald Brenan, un “vell conegut” que analitza Espanya des d’Andalusia, Personal Memory 1920-1975Una vida pròpia (traducció de Marta Pessarrodona) que són les memòries d’infància i joventut. La faz actual de España (1950); un volum d’aforismes dispersos que va ser traduït al català: Pensaments en una estació seca, per Josep Marco, ed. Tres i Quatre, 2009, on l’edició original és del 1978. Un testimoni del segle XX que ens ajuda a pensar-nos, tot i que, al meu parer, va aprofundir poc en el coneixement dels Països Catalans, la seua és una Espanya castellana vista des dels pobles de les Alpujarras de Granada. En “No he anat mai a Buenos Aires”, explica perquè aquesta ciutat, amb llibres i films, li resulta tan coneguda, esmenta a Borges, a Victoria Ocampo, a Cortázar, a Bioy Casares, a Ricardo Piglia o a César Aira, a Beatriz Sarlo, a la revista Sur, a Sònia Mattalia, professora de Filologia Hispànica (i més enllà) a la Universitat de València, col·laboradora de la revista Pasajes (va fer el dossier “Pugnes culturals a Amèrica Llatina”) i Muñoz va editar el llibre de Mattalia Onetti: una ètica de la angustia (PUV, 2012); va morir massa aviat; rememora el film «Martin Hache», on l’actor argentí Federico Luppi afirma, contundent: «Argentina és un país on no es pot ni s’ha de viure» i venia a dir que la pàtria era un invent, arran d’això Gustau Muñoz reflexiona sobre eles contradiccions i limitacions desesperants de la nostra societat i recorda la llarga tradició de blasmar del propi país, la «pútrida pàtria» (W.G. Sebald), l’ofec i l’estretor mental, l’ambient esquifit i mediocre (James Joyce, Karl Kraus, Thomas Bernhard i molt més…). Els matisa dient, «Per descomptat que tenen raó. Però no tota la raó». En un altre escrit, reivindicarà la possibilitat de dir pàtria, de manera positiva, sense aprofitats, enganyifes ni podridures. Com la manera de servir al País que pertanyem i ens defineix mitjançant el llenguatge, les relacions socials i la memòria, la cultura i l’horitzó de futur. Les aportacions solidàries per millorar les societats que ens embolcallen. Un article contra Sergio del Molino, «l’inventor» de l’Espanya «buidada» per impulsar el caciquisme rural i les subvencions a les «províncies» despoblades a causa d’un Madrid extractiu devorador… Critica el seu antivalencianisme i reaccionarisme. Potser és millor no fer-li publicitat gratuïta. Sobre la mala imatge dels valencians, la possibilitat de superar la hipoteca reputacional (Ximo Puig), de viure en una societat que no humilie els seus membres, una societat decent (Avishai Margalit); esmenta el llibre de Francesc Arabí Ciudadano Zaplana, sobre els casos de corrupció del PP al País Valencià (Zaplana, Camps, el cas Taula de l’ajuntament de València de Rita Barberà; els tres presidents de la diputació imputats, José Juaquin Ripoll (Alacant), Carlos Fabra (Castelló) i Alfonso Rus (València), etc., etc.), unes corrupcions institucionals i polítiques a mans del PP que és impossible de netejar i d’oblidar… Repassa els viatgers estrangers que visitaven València el segle XVIII i XIX, l’escriptor anglès Kenneth Tynan (als anys seixanta del segle XX), cartes de Pio Baroja a Azorín, se’ns veu com a fenicis, de tracte esquerp, superficials o poc fiables, em sembla que és una imatge fabricada des de Madrid, no només dels valencians, de la majoria de la catalànica gent. El Govern del Botànic sembla que «ha començat a aixecar la hipoteca reputacional. Però encera en resta molta, molta, feina per fer». Fa una crítica als pseudohistoriadors espanyols o catalans que fabriquen una història mítica, ajustada a les seues creences o dogmes per sobre dels fets de la realitat… I invita els historiadors d’ofici a descendir per debatre els llibre de pseudohistòria d’Elvira Roca, de Pio Moa, de César Vidal i un llarg etcètera, com han coordinat Vicent Baydal i Cristian Palomo a Pseudohistòria contra Catalunya. De l’espanyolisme a la Nova Història. Esmenta el llibre de Ferran Garcia-Oliver Valencians sense ADN per tal de desmuntar les aberracions dels doctrinaris de l’anticatalanisme a propòsit de la història dels valencians… Arguments per desmuntar mentides i falsedats. Fa una critica encertada entorn als cartoixans de la Cartoixa de Portaceli, en plena Serra de la Calderona, arran d’un article de Sergi Pitarch, aquests frares no volen retre comptes al propietari legítim, la Diputació de València, el poble valencià, per comprovar si es compleixen els clàusules de cessió o si cal rescindir el conveni… Aquests frares creuen que només han de retre comptes al seu Déu. A un cert dèficit de biografies fa un repàs prou complet dels escriptors en català de tots els Països Catalans des de Josep Pla i Maurici Serrahima, passant per Marta Pessarrodona «Donasses» (2006), dedicat a Carme Serrallonga, Maria Aurèlia Capmany o Montserrat Roig; Pla va explicar qui eren Prat de la Riba, Pompeu Fabra, Ruyra, Ramon Turró, Gaudí, Nonell, D’Ors, Bofill i Mates, Riba, Crexells, Pujols, Esterlich i tants altres… A Homenots també fa retrats de Verdaguer, Oller, Vayreda, Casellas, Ruyra, Maragall, Bertrana, Víctor Català, Carner, Gaziel, Riba i Segarra… J.V. Foix a Catalans de 1918, Antoni Rovira i Virgili Els polítics catalans. Domènech Guansé (Abans d’ara); Albert Manent (Solc de les hores, Semblances contra l’oblit. En un replà del meu temps), o Josep M. Castellet (Seductors, il·lustrats i visionaris. Sis personatges en temps adversos) i Josep Massot (llibres sobre erudits i escriptors de Catalunya i Mallorca). Apòstols i mercaders, de Pere Foix (Tigre de Paper, 2019) sobre el moviment obrer anarco-sindicalista català (Salvador Seguí, Àngel Pestaña o Joan Peiró), les Biografies parcials de Xaver Serra, a l’editorial Afers, Francesc Pérez Moragón sobre Adolf Pizcueta i Joan Fuster; Adolf Beltran o Pau Viciano també han escrit sobre diversos personatges… Al País Valencià, suggereix que podria analitzar-se més la vida i les obres d’Ignasi Villalonga, Emili Gómez Nadal, Josep Renau, Joaquim Reig, Joan B. Peset, Max Aub, Vicent Andrés Estellés, Eliseu Climent, Josep Palacios, Vicent Ventura… O un Lluís V. Aracil que és cas d’estudi a banda i desatés, sobretot pels seus deixebles… Carmelina Sánchez-Cutillas, Enric Valor (Joan Borja, Enric Valor, memòries), Maria Ibars, Emili Rodríguez Bernabeu, Enrique Cerdán Tato, Manuel Vicent, Josep Espasa, Antoni Seva, Pedro Ruiz Torres, Antoni Bru, Josep Vicent Marqués, Antonio Montalbán, Artur Heras, Andreu Alfaro, Carles Santos, Ximo Puig, Carmen Alboch, Anna Lluch, Anna Sánchez, Vicent Pitarch, Josep Piera, Ferran Garcia-Oliver, Anna Esteve, Lliris Picó, Martí Domínguez o Tomàs Llorens… Comenta que ell, als seua escrits, a la manera de l’abecedari de contemporanis ha valorat a gent que ha conegut i tractat de prop com ara Valerià Miralles, aDoro Balaguer, Rosa Serrano, Josep Bertomeu, Ramir Reig, Carles Jorro o Alfons Roig… Per no oblidar mai d’on venim i quin és el nostre teixit social, de País Valencià, de Països Catalans, com es va fer el 2018 a Tots els colors, de Josep Vicent Marqués a cura de P. Garcia Pilán, a Damià Mollà Beneyto. L’home, el mestre i la nació i a Crònicas obreras de Ramiro Reig, a cura de Pere J. Beneyto. I se’ns explica qui eren tos tres, Josep Vicent Marqués, que preferia Madrid i els programes a TVE de Maria Teresa Campos a Barcelona, potser perquè no li van oferir anar-hi, Damià Mollà que, al bar de l’antiga Facultat d’Econòmiques, quan fèiem els cursos de doctorat m’alliçonava que era ‘impossible’ ser i sentir-se català des de la Vall d’Albaida (però si blaver? Li preguntava, me n’he d’anar a viure a Catalunya?); Ramir Reig, jesuïta i comunista, professor de la Facultat d’Econòmiques de València, historiador del blasquisme i de la València del segle XIX i principis de XX, persona amabilíssima i delicadíssima…

Sobre la traducció del pensament al català, parla dels llibres d ‘Arcàdia Construir i habitar. Una ètica per a la ciutat, de Richard Sennett; De la traïció d’Avishai Margalit, el col·laboracionisme, la traïció a la pàtria; Errata. Una vida a examen, de George Steiner;  esmenta que l’editorial Afers ha publicat El pensament nacional a Europa del neerlandès Joep Leerssen, sobre el nacionalisme «bo» i el «dolent», sobre la complexitat de la història que no es pot reduir a visions simplistes i egocentristes. Els llibres de Thomas Piketty a Edicions 62; Els nous rostres del feixisme, d’Enzo Traverso, Balandra edicions; i a la Insritució Alfons el Magnànim La idea de socialisme, d’Axel Honneth; Populisme, de Cas Mudde i Cristóbal Rovira Kaltwasser; Com acabarà el capitalisme, de Wolfgang Streeck; La política de l’enemistat, d’Achile Mbembe; i La paradoxa de l’alliberament, de Michael Walzer. L’editorial Tres i Quatre, per la seua banda, ha encetat una col·lecció sobre marxisme, amb llibres com Escrits contra el feixisme, del frankfurtià Leo Löwenthal (que apareixerà al setembre de 2021). Recomana audàcia i bon olfacte per reeixir en l’edició en català d’obres importants per a la reflexió de la nostra contemporaneitat.

Ressegueix la vida de Walter Benjamin des del llibre de Gershom Scholem Walter Benjamin. Història d’una amistat; el 7 d’abril de 1932 des d’Hamburg s’embarca rumb a Barcelona al vapor «Catània» i de Barcelona a Eivissa, a casa de la família del seu amic Felix Noeggerath. Una Eivissa abans del turisme de masses, el va impactar aquesta illa de la Mediterrània; el 17 de juliol va reprendre el seu pelegrinatge cap a Niça. I d’ací cap a Itàlia, on va trobar aixopluc amb Wilhelm Speyer i temps per enllestir Infantesa a Berlín cap al 1900, reelaboració de la Crònica berlinesa. El novembre de 1932 tornava a Berlín i ja demanava de nou asil als Noeggerath a Eivissa. Havia de marxar d’Alemanya; era l’ascens del nazisme. Passant per París, el 10 d’abril de 1933 s’establí novament a Eivissa, tot continuava igual tret de la presència d’alguns alemanys que «volien construir-se vil·les», i parlaven en veu molt alta, trista premonició del que vindria després, molt després. Walter Benjamin sabia que calia ser molt discret i reservat, abandona l’illa i es trasllada a París, on va viure la resta de l’exili fins a l’ocupació alemanya, el 1940, que l’empenyé cap al sud, cap a Marsella. I des d’ací, travessant els Pirineus, cap a Portbou, on l’esperava la mort que tant havia evocat. L’horitzó s’havia clos definitivament. Europa en tenebres sota la tragèdia de la dominació nazi… Sobre l’estada de W. B. a Eivissa esmenta Experiencia y pobreza. Walter Benjamin en Ibiza de Vicente Valero; també Cartas de la época de Ibiza, un epistolari impactant, amb correspondència amb Theodor Adorno, Gretel Karplus (-Adorno), Siegfried Kracauer i Gershom Scholem, entre d’altres. El volum Historias y relatos, 1991, recull narracions i fragments que Benjamin va escriure sobretot la primavera de 1933, sobre el seu estat d’ànim desolat i visió del món d’aquell moment històric a Eivissa, de l’autor de les tesis sobre El concepte d’història o L’obra dels passatges.

Una contextualització històrica, política, cultural i artística de l’Equip Crònica i el context polític dels seixanta, ds del seus autors Rafael Solbes i Manolo Valdés, al voltant també hi ha Doro Balaguer,la revista Trellat i el PCPV; les aportacions d’Alexandre Cirici, el 1969, a L’art català contemporani, que ofereix uns primers besllums, sobre l’etapa primerenca de l’Equip Crònica, emmarcat en el «nou realisme valencià», les anàlisis de Tomàs Llorens, de Valeriano Bozal, de J.F. Yvars que han permés una comprensió més aprofundida. L’impressionant Catàleg Raonat. Equipo Crònica, a cura de Michèle Dalmace (IVAM, 2001), presenta el balanç d’una evolució ascendent i d’una obra decisiva que es va forjar del 1964 al 1981 i es reflex d’un temps de canvis, una obra que tracta de reflectir el sentit d’una època. «Perquè al capdavall la vida és cerca de sentit», en les coses que fem, en allò que estimem, que protegim, que tenim cura, que volem que  perdure en el temps… La lluita contra allò efímer, absurd i malvat de la nostra existència. Donar sentit a una època, reflectida en art: l’Equip Crònica i les imatges impactants, les experiències i suggestions duradores, perdurables en el temps.

Al remat, en ‘retorn a la novel·la històrica’, fa un recorregut, molt interessant, per la producció de la narrativa històrica dins de les lletres catalanes, constata la gran floridura que ha tingut en èpoques recents, reflexiona sobre la literatura històrica que es fa en català al País Valencià i la resta dels Països Catalans, la més tradicional i rural i la més renovadora i urbana, celebra la recerca del passat en una cultura com la nostra que ens han robat la història i més coses, fa unes quantes preguntes incisives i invita a reflexionar sobre la possibilitat de cavar més profund per reflectir el temps i els problemes de l’actual present, conclou «Perquè la ficció necessita la vida, com la vida necessita ficció». En un intent de cercar una major qualitat literària, que trenque les inèrcies i s’enfronte a allò que incideix més en la nostra situació i circumstància present i complexa.

Comença assenyalant «los años veloces», el títol d’un dels volums de memòries de Carlos Barral, com ens han fet patir una síndrome molt greu, ens han robat i suplantat la història, com cantava Raimon, ens han intentat convèncer que no en tenim, o en tot cas, que la nostra és una història menor i subalterna, prescindible, sense místics ni gran capitans, sense conqueridors, ni monarques absoluts, sense estat propi… No patim cap angoixa existencial, som molt terrenals, no ens agraden ni «la triste figura» ni ens fa gracia «el pícaro», el mort de gana aprofitat, el corrupte, el vividor. Mai de la vida se’ns acudiria dir coses com «la vividura», «vivo sin vivir en mi», muero porque no muero», o «que inventen ellos» perquè la recerca científica, mèdica, per millorar la salut i la vida ha sigut una constant a ls universitats de València, Tarragona, Barcelona, Girona, Perpinyà, Mallorca, des dels inicis de la seua creació al segle XV. Han procurat, sense que es note massa però es nota i molt, «No una història per enorgullir-nos-en. Que «la nostra és la d’ells»: la màxima expressió d’alienació, d’espoli cultural i moral…

I tanmateix, hem tingut història, afirma Gustau Muñoz amb fermesa. No som un poble sense història, com pretenia Hegel, d’aquells que no tenien estat propi. Hem tingut Estat, regne i furs. Corts i estructura política privativa, moneda pròpia i Justícia. Inserits en la Corona catalanoaragonesa. Com va dir, col·loquialment, Pau Casal al seu discurs emotiu a les Nacions Unides, als anys setanta, els parlaments catalànics, foren dels primers parlaments ‘democràtics’, avant la lettre, d’Europa, on es discutien i s’aprovaven ls lleis pròpies, amb un monarca que devia obediència i servei al poble i als que representaven els contrapesos civils i no podia ser absolutista ni actuar arbitràriament i despòtica. Després en la monarquia hispànica. I posteriorment en el Regne d’Espanya, tot i que a disgust. Amb un malestar somort que comença després de la Nova Planta i que es refermà, literàriament, amb l’historiador liberal Vicent Boix i la Renaixença, enyoradissa d’un passat de plenitud nacional en el qual la llengua i la cultura, o els usos i costums, el dret civil, l’organització política, nostrades no patien el jou castellà. Els feixistes, propagandistes del pensament josentoniano, ens assenyalaven com la «gaita», el folklore subaltern per a extingir, les llengües no castellanes, les cultures locals, dels pobles i regions sense llibertat, ni lleis ni estat propi. «La lira» era Roma i el destí imperial inexorable, la musiqueta celestial; uns érem els «aldeanos», localistes, els altres transitaven per «naciones», «estados» i «rutas imperiales» i gaudien de destins universals. Per això encara hi ha intel·lectuals espanyols que es proclamen «no nacionalistes» amb més barra que esquena. Per tant, el tractament de temes narratius, en la ficció, del passat, d’un passat sovint difuminat o conscientment esborrat, aporta un matís substancial i molt positiu i confesa Muñoz: «que sóc el primer a valorar com cal». Però afig: «I tanmateix, la fixació en el passat també pot ser un problema, un llast. La reiteració dels temes i els personatges, la insistència quant a situar la ficció en èpoques allunyades, i més o menys remotes, també pot ser una rèmora. d’aquí el neguit». Esmenta el que va explicar sobre «El triomf de la novel·la històrica” www.paisvalenciaseglexxi.org, 2014, inclòs també al seu recull La vida dels llibres, Afers, 2019) reconsiderar algunes idees, entomar el repte de desfer alguns nusos argumentals i replantejar, ,fet i fet, la matèria que hi havia tractat de manera breu o amb més o menys traça i encert. I ampliar una mica el camp, per incloure-hi aspectes més generals, i la producció d’altres entorns del nostre àmbit lingüístic, és a dir, per deixar-nos d’eufemismes, de la resta dels Països Catalans.

Fa servir la interessant novel·la El metge del rei de Joan Olivares, 2014, centrada en el metge Lluís Alcanyís, d’origen jueu, nascut a Xàtiva i víctima del furor inquisitorial; Joan Olivares explicitava que en aquesta obra havia volgut «reflectir com era el Regne de València al segle XV i com la Inquisició i la persecució dels conversos jueus va ser l’inici de la decadència del regne, un dels més influents de l’època. Un gran tema, sens dubte, exclama Gustau Muñoz, en el qual es fan presents la intransigència, el fanatisme, la Inquisició, la llibertat de pensament amenaçada, la identitat perseguida i estigmatitzada, temes recurrents des de la imposició de l’estat espanyol, de les lleis i normes de Castella a tot l’estat i a les colònies, arran de la conquesta, el genocidi, la persecució, la dominació i l’extermini dels altres. Olivares havia publicat abans Dies de verema i Pana negra, novel·la eròtica i novel·la històrica de bandolerisme. L’Hospital públic de Xàtiva, com bé saben els malalts de bona part de la Vall d’Albaida i de la Costera i els seus familiars, porta el nom del metge Lluís Alcanyís.

De Ferran Garcia-Oliver, destaca La melodia del desig, 2013, on reconstrueix la vida i els amors entre un jove i bell orguener (jueu neoconvers)… i una monja culta de noble família que s’atreveix a pensar per si mateixa. Tot això a la València del primer quart de segle XV. De Lluís Miret assenyala la novel·la L’ombra del mal, 2014, «ambientada en la València del segle XVII en el context de l’expulsió dels moriscos», combina històries, inclou aventures, revoltes, debats teològics, intrigues de palau… Tomàs Llopis Hi ha morts que pesen cent anys, 2012, Josep Vicent Escartí, Barroca mort (1988) o Dies d’ira (1991). Crim de Germania, 1979 de Josep Lozano, fou una de les novel·les fundacionals de la novel·la històrica, sobre les Germanies, al segle XVI: Germana de Foix, el rei Encobert, Vicent Peris, el duc de Calàbria, les festes cortesanes… La solsida, 200, de Rafael Arnal, sobre la República i la guerra civil, però amb poca projecció pública; el medievalista Juli Alandes, amb Trencatenebres també s’inspira en la guerra civil amb una rellevància innegableper transmetre les experiències familiars inter-generacionalment.. El mut de la campana, de Josep Lozano, o Borja Papa de Joan Francesc Mira, La Rondalla del retorn de Josep Piera, que va causar ‘impacte’ a l’Institut de Xàtiva als anys setanta perquè apareixia una escena un jove masturbant-se a la platja i un regidor del meu poble, primer franquista i després de la UCD i del PP, va protestar, em sembla que contra Vicent Salvador, en la realitat, no dins de la trama novel·lística, per considerar-ho una intolerable apologia de la masturbació… Perquè, assegurava, el professor volia que els alumnes s’acostumaren a masturbar-se; una escena medieval, la dels que estaven i encara estanobsessionats contra el sexe… per extirpar-lo; Victus, d’Albert Sànchez Piñol, hi ha també de Francesc Mompó, en diferents sentit, El vol de l’esparver, sobre el temps de la batalla i la derrota d’Almansa vist des de l’Olleria; l’obra de Jaume Cabré o d’Antoni Vives, entre tants altres… La novel·la al País Valencià i a la resta dels Països Catalans, ha fet una contribució decisiva i valuosa per a la formació de la consciència col·lectiva, a la fixació de referents nacionals en l’imaginari d’un seguit de generacions, a l’assentament de la visió d’una història pròpia, d’un passat valuós (quan teníem institucions, lleis, furs, personatges, literatura, cort, sants, màrtirs i una dinàmica singular i específica), potser com a ‘forma compensatòria’ de no tenir un estat propi i no ser plenament subjectes, partícips i agents de la nostra pròpia construcció històrica… Remarca Muñoz la vàlua literària de les novel·les històriques que s’han fet, tot i que han servit també per contrarestar la comparació amb les grans gestes imperials de la història inventada pel nacionalisme espanyol.

I tanmateix, es demana si no ha arribat el moment de fer un pas més en el procés de maduració que ha comportat, domini creixent de la llengua catalana com a matèria primera de la literatura i el llenguatge literari. Proposa que «Potser seria cas d’avançar en el temps i recollir en la literatura el seguit d’emocions, tensions, relacions, vivències, percepcions i ambigüitats de la societat contemporània, marcada pels esquinçaments del temps que vivim». Una societat de predomini clarament urbà, més complexa i diversificada, marcada pels desnivells socials, desigualtats, precarietats, limitacions ambientals, colpejats per les crisis, la pandèmia, la indignació, privada d’expectatives de futur… I en aquest sentit assenyala l’obra de Ferran Torrent, Xavier Aliaga, Urbà Lozano, Vicent Usó, Adolf Beltran, Xavi Sarrià, Manuel Baixauli, Joan Benesiu, Raquel Ricart, Joanjo Garcia o Maria Folch, entre altres, que indaguen en la subjectivitat contemporània a partir de les coordenades del present (feminisme, el colp d’estat del 23-F, les bandes feixistes, els amors desfets, els cors trencats i recomposts, les relacions de parella…). Recorda a Josep Palacios, Joan F. Mira, Martí Domínguez, Josep Piera, Pepa Guardiola, Raquel Ricart, Núria Cadenes o Anna Moner, on el passat és vist des de perspectives molt diferents i irreductibles, junt a «la gernació de poetes, autors de dietaris, dramaturgs, assagistes i crítics, composen un panorama literari sense precedents, molt més ric i enlluernador del que es podria pensar, a vista dels silencis impenetrables dels mitjans convencionals. I dels menyspreus de la societat més establerta, rutinària i desentesa». També destaca a Eduard Mira (Escacs de mort, 2010), El tinent anglès, 2019) i a Josep Franco (Els hereus de la derrota, 2019, un fresc de la societat valenciana del segle XVIII, ben escrita com va fer a L’últim roder (1986) i explica els seus currículums literaris tan extensos i interesants; també esmenta a Martí Domínguez, L’assassí que estimava els llibresLa sega (2015), sobre el maquis al nord de Castelló, semblant al que va escriure abans Alfons Cervera (Maquis, 1997) i Joan F. Mira (Viatge al final del fred, 1983), i l’excel·lent L’esperit del temps (2019) sobre la tasca s’assimilació nazi a Polònia i el robatori d’infants; afig Ducat d’ombres, 1982, de Joan M. Monjo, Crim de Germania, de Josep Lozano, Les cendres del cavaller, de Silvestre Vilaplana sobre Joanot Martorell, que abans havia publicat La mirada d’Al-Azraq (1998). Joan Andrés Sorribes, l’any 2000 havia escrit Noverint universi, Tàndem edicions, dirigida per Vicent Alonso, situada a les terres de Morella. En l amateixa col·lecció, La mel i la fel de Carme Miquel, en l’escenari singular i l’ombra màgica del Montgó, que parla i s’expressa de moltes maneres, contant tradicions, les llegendes i la memòria de la Marina Alta enmig d’una vida que passa, però la muntanya roman… S’interroga si s’ha esgotat el filó de la novel·la històrica i assenyala signes actuals, com ara l’èxit de la narrativa de la «subjectivitat ferida», especialment de les dones joves o en la primera maduresa, com és el cas de Llucia Ramis, Eva Baltasar, Bel Olid o Marta Rojals. O en obres que ens parlen de la relació complexa mare-filles, com Mare, d’Ada Castells, o Mare de llet i mel, de Najat El Hachmi… Apunta que potser en el panorama de literatura internacional i la catalana s’obri camí, amb referents com Kapuscinski, Martin Amis o Helen Garner (i les seues Històries reals), una mica en la línia del que plantejava Fam de realitat, un manifest de David Shields, com fa Xavier Serra a Espurna (2021). Remembra a Lluís Racionero i la seua novel·la històrica Cercamón, de la Catalunya medieval, la projecció vers Occitània, el món trobadoresc, els comptes reis, l’abat Oliba, la Croada, la batalla de Muret, Jaume I, el tomb cap al sud, cap a Mallorca i València, fou el tret de sortida a començament dels anys vuitanta, de la proliferació de la novel·lística històrica; Albert Sánchez Piñol publica Víctus (2013) i els aventures d’en Martí Zuviria, que adverteix Muñoz, va aparèixer just in time… en el moment del Procés. També l’obra de Martí Gironell, El pont dels jueus, ambientada al Besalú medieval; Miquel Ferrà, Sòller, amb Allah Akbar (El morisc), sobre un morisc valencià del segle XVI; Jaume Cabré, amb Senyoria ens du a la Barcelona de 1799; Alfred Bosch, amb Inquisitio (2007) explica el procés i la crema com a heretge del darrer reu de la Inquisició a València, el mestre de Russafa d’origen català, Gaietà Ripoll; Andreu Claret amb El cònsol d Barcelona (2019) sobre la Barcelona de la guerra incivil i els enfrontaments entre les esquerres; les obres de Víctor Amela, La filla del capità Groc (2016) entre novel·la històrica, romàntica i best sellers, sobre un guerriller carlí… i s’interroga sobre la qualitat literària dels llibres creats per vendre’ls al cabassos. Es refereix, en contrast, a una narrativa rigorosa i respectuosa amb els fets històrics, com la d’Éric Vuillard i les seues novel·les L’ordre del dia i La batalla d’Occident, sobre l’ascens de Hitler al poder a Alemanya i l’annexió d’Àustria i en aquest context elogia la novel·la, L’esperit del temps, de Martí Domínguez, per la documentació històrica exhaustiva, fidelitat als fets coneguts, recerca de primera mà, una novel·la històrica plena de realitat, clau per entendre la nostra contemporaneïtat. Anota tendències prometedores que cal seguir atentament. I termina advertint que òbviament el reflex de les vivències del passat i del present, «no exclou, ans al contrari, l’element fortament narratiu, la ficció inherent a la creació literària. La ficció necessita la vida tant com la vida necessita la ficció».

Les propostes, els interrogants i els suggeriments de Gustau Muñoz, fets amb elegància i delicadesa, amb arguments, matisats, que insinuen respostes alternatives al que hi ha de molt valuós per expressar millor la realitat actual, són fets per millorar el que hi ha… i, si pot ser, anar més enllà. No es pot entendre sinó com un repte, una oportunitat de millora, una exigència creativa feta des del rigor, el respecte i l’autoexigència. Perquè la literatura en català aconseguisca un lloc preeminent internacionalment; que destaque per la qualitat literària i per la capacitat de seduir i d’expressar la complexitat dels conflictes més greus del nostre passat més recent i del món i l’actualitat de les societats contemporànies, urbanites, en crisis ecològiques molt greus que amenacen la continuïtat dels humans. Des del nostre racó de món i amb la nostra llengua catalana, d’arreu dels Països Catalans, sense caure en el «localisme regionalista» on ens voldrien encerclar i reduir els que pretenen anorrear-nos, doncs Francesc Eiximenis, que elogia la saviesa i el coneixement com l’element més important en la vida dels humans, posem per cas, era d’origen gironí i després va ser català de València, va recórrer bona part dels Països Catalans, com sant Vicent Ferrer, ¿per què en les novel·les històriques valencianes, sovint només s’ubiquen els personatges en escenaris estrictes de València, com la si la resta dels Països Catalans estigueren vetats per imaginar un món de relacions i reflectir les connexions contínues que hi hagut i hi ha arreu de les terres de totes les comunitats catalanes des del segle XIII fins ara? .

 

País Valencià, Segle XXI © 2021 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER