Sal·lus Herrero i Gomar
Se li nota molt -massa- la desmesurada ambició política que destil·la i un sentiment de «fracàs» o de frustració per no haver pogut arribar a cotes més altes, a pesar del seu currículum acadèmic, que tampoc no és per a tant: és professor d’institut, i després fou agraciat amb una canongia a la UNED. Però no a la Universitat de València…
Sembla que no en va tenir prou de ser director general amb Ciprià Císcar ni tampoc amb el càrrec de diputat per València al Congrés dels Diputats (1986-2000). Es percep el seu gran i malaltís ressentiment quan escampa una taca d’odi contra els «nacionalistes d’esquerres» i sobretot contra alguns dels seus anteriors companys socialistes del PSPV, entre els quals, Alfons Cucó, Vicent Soler, Josep Lluís Albinyana, Joan Romero, Vicent Albero, Vicent Garcés, Ricard Pérez Casado, Muñoz Suay, Ernest Nabàs, Josep Sorribes, Ana Noguera i una llarga llista, perquè pensa que la majoria dels dirigents del PSPV-PSOE i del PSC (carrega contra Salvador Clotas), en el fons, simpatitzen amb les idees fusterianes i no són «autèntics» com ell voldria: nacionalistes espanyols, d’una sola peça, de pedra picada, a l’estil de Felipe González, Alfonso Guerra, Rodríguez Ibarra, Leguina, Pepe Bono…
Aquests són els seus referents polítics i no dubta gens ni mica a fer servir la insídia, la mentida, la calúmnia, que alguna cosa queda, la infàmia més miserable per desacreditar els que considera els seus enemics. Posem per cas, després de llançar acusacions molt greus contra Ricardo Muñoz Suay -diu que va ser confident de la policia franquista- li retreu que fos director de la Filmoteca Valenciana amb el govern del PSOE i després també amb el PP… quan ell, Paniagua, es va afanyar a mostrar-se obsequiós amb el poder emergent del PP, nomenant el diputat de Cultura de la Diputació Antoni Lis Darder professor associat a la UNED d’Alzira, perquè així teixia complicitats útils… Lis, un sequaç de Zaplana, fou un dels botxins de la IVEI. Humilià públicament Artur Heras. La Diputació de València subvencionava la UNED-Alzira. Així es tanca el cercle…
Després de posar “a caldo” l’alcalde de València Ricard Pérez Casado per treure l’estàtua del dictador de la plaça del País Valencià, apunta, sense venir a tomb, que el cunyat de Casado era Josep Lluís Blasco Estellés, al qual sovint li castellanitza el nom, com també el nomenclàtor d’algun poble, posem per cas, de Vilamarxant, com feien els falangistes a la postguerra.
Perquè seguint les consignes de «Hablad la Lengua del Imperio», aquesta concepció totalitària, de menyspreu a la diversitat lingüística, nia en el fons de la seua concepció ideològica. Esmenta el professor Josep Lluís Blasco perquè va contribuir a la fundació de la UPV i diu que son pare fou alcalde de Sagunt durant la dictadura, però, en canvi excusa que Ciprià Ciscar en fos, d’alcalde, durant el tardofranquisme a Picanya i no diu que el seu propi pare, el de Paniagua, va ser un militar africanista de l’exèrcit de Franco.
Li’n resta la musiqueta, de l’«españoles todos», sobretot quan considera que ‘tots’ els valencians se senten espanyols, una patrimonialització de la «valencianitat» totalitària com si ho haguera mesurat amb estadístiques científiques ben contrastades. No considera els que anomena «nacionalistes d’esquerres» interlocutors polítics vàlids, de manera excloent i prepotent, com si no pogueren viure, respirar i influir en la política del País Valencià, responsabilitza els dirigents del PSPV-PSOE de pactar amb els «nacionalistes d’esquerres» de la UPV el 1987 i els atribueix la pèrdua de les eleccions municipals de València ciutat el 1991… Voldria excloure de l’àgora pública els qui defensen que el País Valencià té dret a decidir el seu propi destí nacional i les relacions que vulga teixir i construir amb Catalunya i la resta dels Països Catalans, amb els que compartim llengua, cultura, memòria, història, economia, ecosistemes i interessos vitals.
Critica amb ferotgia a Joan Fuster i els fusterians, però, simptomàticament, no pot deixar d’esmentar-lo gairebé quaranta vegades, tot i que fa servir les tesis infames, tergiversades i malèvoles de Manuel Lloris, un tipus frustrat i d’escassa entitat, per tractar de desprestigiar-lo, però no li fa ni cosquerelles ni pessigolles; no pot evitar reconèixer la intel·ligència i la humilitat franciscana de Josep Iborra, l’únic fusterià que respecta, tota la resta els considera menyspreables i tracta de desacreditar-los amb desqualificacions gratuïtes. Posem per cas en el cas dels valencianistes d’esquerres, d’Ernest Garcia, Doro Balaguer, Josep Lluís Blasco, Gustau Muñoz… El cas de l’intel·lectual i assagista de prestigi Gustau Muñoz és paradigmàtic: com que no pot atacar-lo sense desacreditar-se ell mateix, l’ensabona i reconeix que té «una base cultural sòlida, un domini d’idiomes, el coneixement d’assagistes o autors de transcendència universal és un signe distintiu de Muñoz».. Textualment anota en castellà que «En el seu llibre 2001 Gener [sic per A l’inici del segle] cita a Robin Blackburn, antic editor de la revista New Left, com un representant d’un marxisme crític i original que fuig d’aquells altres enquadrats en un teoricisme marxista quasi escolàstic i que desentranya les contradiccions d’un sistema com el cubà, la història de la esclavitud o la crisi del sistema soviètic i els dilemes que es plantegen per eixir de la situació (Muñoz, 2002)». Però per tractar de degradar-lo, vexatòriament, potser perquè en algun article va qualificar Paniagua de «publicista», aquest el compara amb l’afamat anticatalanista i destarotat Carles Recio, esmentat i lloat com a «valencianista», un pobre xic que va arribar a assessor editorial de la Diputació i que amb el PP i fou acusat d’absentisme laboral, de malversació i corrupció, i cessat com a funcionari posteriorment. Un tipus que llançava rates, ous i tomaques contra el traductor nord-americà del Tirant lo Blanch, David Rosenthal durant la conferència de presentació del llibre a la Llonja de València a la dècada dels vuitanta, perquè Rosenthal -un gran traductor de Nova York- havia dit que el Tirant era literatura catalana…
Sembla que tot li fa el pes, a Paniagua, blavers, anticatalanistes, feixistes, etcètera, menys els «nacionalistes d’esquerres» del País Valencià, no sap la càrrega que li cau a l’esquena, tant li fa una cosa com l’altra per defensar el nacionalisme espanyolista, busca aliats entre els «regionalistes» anticatalanistes i entre qui siga per tal d’afeblir el poder polític del País Valencià davant d’un estat profundament anticatalanista (i antivalencià).
Comparar Gustau Muñoz amb Recio, per humiliar-lo, és com comparar -passeu-me la metàfora musical- Raimon, Lluís Llach o Maria del Mar Bonet amb el Chiquiliquatre que es va presentar a Eurovisión, tots són cantants però hi ha una diferència abismal i incommensurable… Quan escriu sobre Gustau Muñoz, es sorprén que critique la manipulació i la tergiversació de les emissions de Canal 9 en contra dels interessos valencians en reforçar la tendència castellanitzadora, alhora que com a subproducte permet incorporar sectors secessionistes a través de concessions i subvencions (G. Muñoz, 2001:53); sembla que Paniagua estava d’acord amb la línia de manipulació, castellanització i anticatalanisme de la Televisió «Valenciana» en mans del PP; critica els valencians que volen que el valencià siga la llengua prioritària del País Valencià i amenaça advertint que «O se li dona viabilitat intel·lectual i social al ‘bilingüisme’ o el problema no té, en el context actual, una solució factible». Ufff, ja sabem quina classe de «bilingüisme» és el de Paniagua, el valencià ha de ser sempre una llengua subordinada i minoritzada pel supremacisme castellà o espanyol, com ha estat fins ara, perquè, quan, als darrers segles, ha sigut el valencià o català la llengua prioritària del País Valencià o dels Països Catalans? Mai, i, cínicament i sàdicament, ho sabem perfectament. Per això s’acarnissa contra el llibre La cultura como trinchera (PUV), de Gil-Manuel Hernàndez et alii, en considerar que el fusterianisme «cava trintxeres» i fa «guerres culturals» per resistir davant el supremacisme i la dominació espanyolista, per defensar la seua «vertadera identitat» (Terry Eagleton), i fa com que s’escandalitza perquè, diu, posa en perill la integritat, la unitat i la permanència de l’Espanya (franquista) que s’ha reproduït, en bona part, en el règim del 78, mitjançant la força bruta, les lleis injustes imposades manu militari. Com va explicar Jordi Solé Turà a les seues memòries, les amenaces, les agressions feixistes i sembla que les temptatives militars, el colp d’estat militar del 23-F, foren un llast, però tot plegat és observat amb una certa aquiescència per Paniagua, de fet atribueix a aquest colp d’estat de 1981 la virtut d’haver posat, ràpidament, d’acord UCD i PSOE per aprovar un Estatut al País Valencià per la via del 143 perquè perillava la integritat, el trencament, l’explosió i la descomposició d’Espanya si s’aprovava l’Estatut del País Valencià pel 155. Calia impedir-ho per tots els mitjans, inclús mitjançant la violència i el terrorisme, operacions estatals induïdes. Per això, tracta de vexar fins a l’extrem Josep Lluís Albinyana, en fer comparacions humiliants, cruels, ridícules, vexatòries i cruels, perquè el considera un enemic a abatre per haver seguit algunes de les propostes de Fuster en defensa del País Valencià. Ja em perdonareu la broma, però no m’imagine a Gil-Manuel Hernàndez i els altres cavant trinxeres ni marxant al darrere de les marxes militars, si de cas, vestits de fallers ballant davant de les bandes de música festeres, en canvi els escrits de Paniagua tenen un aire de família guerrera i militarista de sainet amb els de Carl Schmitt d’impulsar la dinàmica política d’amic-enemic per al PV… I a l’enemic ni aigua.
Les dades i els informes com el de lVIE (publicat pel BBVA, 2015) indiquen que el País Valencià està infrafinançat, de manera concloent. No obstant això, el senyor Paniagua considera que les reclamacions en aquest sentit son producte del victimisme tradicional de la valenciana gent. No considera important ni greu que el PV estiga infrafinançat, que tinga greus problemes per cobrir les despeses en serveis socials bàsics (educació, sanitat…), ho considera «víctimisme», no considera que calga una reciprocitat lingüística entre el valencià i el castellà, ni cap política de reparació lingüística i cultura pels anys de persecució feixista i de genocidi cultural que s’ha continuat després de les dictadures en una «democràcia» de baixíssima qualitat que reprodueix dinàmiques de l’anterior règim; critica, amb molta gosadia i ignorància sobre afers filològics, les posicions de l’excel·lent sociolingüista Joshua Fishman sobre la necessitat de discriminació positiva de les llengües oprimides, perquè ell, com el monarca corrupte fugat de la justícia a les satrapies de l’Orient Mitjà, considera que la llengua castellana no ha sigut mai llengua d’imposició sinó “de encuentro”… Pur fariseisme i filibusterisme polític.
El problema amb les trinxeres de Paniagua és que les seues propostes condemnen la ciutadania valenciana de parla catalana a una permanent marginalitat, a la irrellevància i a l’exili al nostre propi País, a la desaparició i aniquilació del valencià, sense dret a tenir drets humans i de ciutadania efectius.
Les trinxeres de Gil Manuel Hernàndez són metafòriques, les de Paniagua tenen el suport les forces fàctiques que han tractat les províncies de les perifèries com a colònies interiors per mantenir-les per l’injust dret de conquesta, a sang i foc, dominar-les i saquejar-les i aquest sembla l’ideari que planteja per a fer front a les propostes fusterianes basades en les trintxeres de paper, d’escrits, d’arguments i de raonament contra la força bruta.
Ideològicament, es declara un pragmàtic de la socialdemocràcia, elogia les posicions neoliberals més nacionalistes i neoconservadores del PSOE, González, Leguina, Solchaga, Boyer, Borrell, Rodríguez Ibarra, Pepe Bono, Solana, etcètera i una obediència cega amb el que mane, sense considerar que la socialdemocràcia es va sostenir i encara es sosté en un paradigma productivista expansiu aliè a la urgent reconversió ecològica de l’economia i la societat…
El «pragmatisme» molt sovint és un oportunisme sense escrúpols ni miraments, tractant d’acomodar-se al sol que més escalfa. Quan exposa el cas de Iugoslàvia per advertir que la península Itàlica i la Ibèrica estan a la Mediterrània i podria repetir-se el que va passar als Balcans i la necessitat de qüestionar els «nacionalismes», en compte de tergiversar i manipular, hauria de saber que el principal responsable del que va passar als Balcans fou el nacionalisme d’estat serbi, tan semblant a l’espanyol (i al turc!), que volia imposar unes estructures d’estat centralistes, autoritàries, despòtiques, supremacistes i militaristes, la resta de nacions que hi havia al si de l’ex-Iugoslàvia es van veure obligades a defensar-se de les agressions sèrbies; el millor camí per resoldre els conflictes nacionals, com acorda les Nacions Unides, és acceptar els drets humans i el principi d’autodeterminació dels pobles que pateixen el jou d’una dominació i la repressió a l’estil colonial, la majoria de la població afectada, amb voluntat de decidir, ha de poder expressar en referèndum la seua decisió i voluntat de pertinença (o no) a un estat. Paniagua, en analitzar el greu problema de l’infrafinançament, tracta de situar com a problemes merament tècnics el que són estructures i mentalitats jacobines, tradicional picaresca espanyola, decisions polítiques d’un Estat inoperant, centralista, monàrquic, piramidal i verticalista que s’ha acarnissat espoliant econòmicament i culturalment els Països Catalans. Econòmicament, considera que a la dècada dels noranta del segle passat, des del País Valencià «s’interpretava» que el Govern central de l’estat no atenia igual les necessitats del País Valencià que a Andalusia o a Madrid, perquè els dirigents polítics eren andalusos o madrilenys (afig Catalunya per confondre), quan era evident que els grans esdeveniments del 92 a Sevilla, l’AVE, etcètera no era una cosa que formara part de la «mentalitat popular» valenciana, com assegura, sinó de la mateixa realitat, era així i tots ho sabíem; després de més de trenta anys encara està inèdit el corredor mediterrani perquè des de Madrid impedeixen que Catalunya i el País Valencià s’acosten; lingüísticament, hi ha una imposició sistèmica i totalitària del castellà a tots els àmbits. Paniagua menysprea inclús les reivindicacions agràries més elementals, quan els valencians es queixen que perdem nivell de vida, ho justifica per la competència dels mercats, per la globalització, com si fos un fenomen natural, quan calen polítiques reparadores i els polítics valencians podrien exposar a la UE les mesures adequades per defensar l’agricultura valenciana si tingueren accés directe a les estructures de la UE sense haver de passar, graciosament, per Madrid.
La tesi falsària i miserable que repeteix al llarg del seu escrit i amb la que conclou el seu assaig sobre l’accés fracassat a la «modernitat» és que els intents dels socialistes valencians d’apropar-se a les tesis «nacionalistes» de País Valencià de Fuster, van fer perdre les eleccions al PSPV-PSOE… Però, ¿quan i en què es van acostar els socialistes valencians a les tesis de Fuster, si sempre han seguit obedientment i submisa les consignes centralistes i subordinades de Madrid, seguint les ordres dels qui remenen les cireres a la metròpoli? Posar a Fuster com el culpable de tots els mals del País Valencià fa ois…
