Lourdes Toledo
Per a Gustau Muñoz (València, 1951), assagista, editor i traductor d’ofici i vocació, pocs temes queden fora del seu abast. La prova n’és el balanç de llibres publicats en els darrers anys, els títols de dècades passades, i una presència continuada des de fa un temps en els mitjans de comunicació, com ara eldiario.es i el programa Pròxima parada en À Punt, entre altres.
Un apartat aquest, “Notes personals”, que pot despistar perquè —tot i que Gustau Muñoz hi fa alguna concessió autobiogràfica, com ara en “Ordenant papers vells” i “Papers inicials— l’adjectiu personals no és, ni de bon tros, sinònim d’íntimes. Tampoc no cal, ni és pas el tarannà de l’autor. Notes com ara “Comunitat i societat” “Convivència entre generacions”, “Els clàssics i la sensibilitat cultural contemporània” parlen de temes que li preocupen a ell, però que ens afecten a tots, i és aquesta, al meu parer, una de les grans qualitats del llibre. Difícilment podem passar de puntetes per sobre de les qüestions i les reflexions que ens hi brinda. Un llibre sui generis que obri molts panys de la memòria, i que abraça la crònica cultural i política, però també el retrat literari, passant per la reflexió instantània i la nota breu.
Proper, però equidistant alhora, sense fredor, però tampoc efusivament, Muñoz ens desvela episodis de la seua vida lligats als llibres llegits, traduïts i publicats, als viatges professionals com a editor, o personals, als descobriments de persones i, molt especialment, a l’amistat i els companys de feina i aventures literàries, als seus contemporanis. Amb humor i certa ironia burxeta en ocasions, però sempre mesurada– una de calç i una d’arena– l’autor no desemmascara secrets, però despulla realitats, i això és d’agrair perquè ajuda a mirar els fets i les persones des d’una altra perspectiva, a desmitificar i alhora a valorar en la justa mesura allò que som i fem els valencians, a desempallegar-nos de l’estigma com a poble mandrós i antipàtic, amb una imatge endèmicament nefasta, agreujada encara més pels vint anys de govern corrupte i xaró del Partit Popular.
Gustau Muñoz, militant del pensament crític, és un autor d’una prosa clara, expositiva, raonada i esmolada de tant en tant, i que desgrana el passat amb humor i estima. Perquè potser no hi ha manera de ser valencià si no és amb humor i amor, i ell ben bé que ho intueix des del seu “compromís primerenc i sostingut en el tems que es resisteix a defallir”…
Aquest és un llibre miscel·lani, ple de sorpreses i anècdotes sucoses, però també d’anàlisi, de crònica d’un temps passat, Espill d’un temps, banyada d’un cert to reivindicatiu, posant els punts sobre les is, i que ningú més haja de venir a dir-nos què som i que no som, ni a fer política per nosaltres. Un llibre que llança un missatge esperonador, però que subtilment demana també coherència i responsabilitat. Tret de la pluja, i quan vol, res no cau del cel.
Espill d’un temps convé llegir-lo amb llapissera amb mà, anant amunt i avall de l’índex, contrastant, confirmant… Prenent nota d’alguns títols i autors, d’anècdotes, de dates clau. Era també el cas de La vida dels llibres. Amb tot, cal dir que l’autor no satura els lectors en cap moment, no hi ha un excés d’erudició —i podria haver-ne— sinó que quasi tot cau quan toca, més o menys per a reblar el clau.
Present, passat i futur conformen una dialèctica constant en Espill d’un temps, el títol no enganya, és més, en dona pistes. La relació entre el pretèrit, l’avui i l’avenir amara gran part del llibre: “la cultura com a baula de relació entre passat i present i entre els humans en general”, escriu l’autor. Tanmateix, el passat té un pes contundent en aquesta obra, i això és un fet innegable, la balança es vincla cap a un ahir de gran abast, no amb nostàlgia, però sí amb certa recança i decepció que podem llegir entre línies, tot i que el to vitalista hi impera.
Deia Xavier Serra en les seues Biografies Parcials: «Jo formo part d’una generació que gairebé ho ignora tot sobre el propi país, perquè les generacions anteriors, absorbides durant molts anys per les disputes polítiques immediates, a penes han deixat escrits informatius útils». I no li falta raó. El mateix Gustau Muñoz hi ha reflexionat en el seu escrit “Un cert dèficit de biografies”. Els protagonistes del passat són importants i Muñoz ho sap, convé saber d’on venim per a no perdre el nord i no caure en més paranys. Un altre tema és si els lectors nascuts en els setanta o els vuitanta connectaran amb aquesta lectura, però mesurar la vida i la societat per franges generacionals és empobridor i l’autor mateix reflexiona sobre el tema.
En definitiva, tot és qüestió d’inquietuds i ganes de conèixer d’on venim. I ara almenys si volem esbrinar-ho ja tenim, en part, on anar, i això ja és d’agrair.
