Sal·lus Herrero i Gomar
Amèrica endins, de Lourdes Toledo va obtindre el XX Premi d’Assaig Mancomunitat de la Ribera Alta, promogut per aquesta mancomunitat i l’ajuntament d’Alzira. Formaven part del jurat Anna Esteve, Antoni Ferrando, Leo Giménez, Gustau Muñoz i Ramon Ramon, un jurat magnífic. En una dedicatòria molt sentida, expressa: Aquestes cròniques de viatge i de vida estan dedicades als meus fills, Joan i Marina, i a son pare, Jose, que em van acompanyar per Amèrica amb valentia; a ma mare, que va creuar l’Atlàntic als setanta-cinc anys per a creure-s’ho; a la memòria de mon pare; a Vicent Berenguer, que em va esperonar a contar-ho, i als amics i amigues amb qui vaig descobrir Nou Mèxic. A tots i a totes els desitge bona ruta en allò que els queda d’aventura». Abans d’iniciar la seua crònica hi ha una cita de Simone de Beauvoir, en castellà, de la seua obra L’Amérique au jour le jour, que en espanyol tradueixen per Norteamérica al desnudo: «Hi ha en els viatges moments que són promeses i altres que són records: aquest es basta. Servirà de mesura a molts moment de l’avenir». Aquests viatges i trossos de vida de Lourdes Toledo també han deixat una petja inesborrable, a ella i als que llegeixen una crònica plena de passió, emocions, reptes, aprenentatges contrastos i reflexions interessants, entre dos o tres cultures; a ningú pot deixar indiferent.
La Introducció comença d’aquesta manera tan fulgurant que sembla pròpia de «L’esplendor en l’herba» o d’Incerta glòria, escriu: «L’atzar desconcerta i sovint fa por, però ens deixa també molts bons moments i ens ajuda a entendre el món. Soc conscient que el meu tarannà aventurer ha sigut el millor còmplice i conseller sovint, i si en ocasions he envejat l’estabilitat aliena, tampoc no m’hi he deixat enlluernar. En tot cas, aquesta inclinació aventurera, que m’ha dut a dispersar-me puntualment i a tastar alguna fel, també ha sigut equilibri, epicentre de desitjos i impulsos. Així, doncs, certa inquietud per assaborir el món i la vida des de molts angles i una actitud optimista i juganera, m’han deixat al bell mig del camí, sense pena pels revolts, ni glòria en les arribades». I ens explica l’espenta que la va dur als Estats Units l’hivern de 1994-1995 a Albany, Nova York, i com que no em va tindre prou i encara en volia més, vint anys després, l’estiu de 2014, juntament amb la seua família, va tornar de nou als Estats Units per viure unes aventures entranyables, enmig del caos, les ganes de conèixer món i avatars i peripècies diverses, còmiques i quasi dramàtiques, sempre contat amb bon humor. En el programa de professora visitant que convoca el Ministeri de Cultura, per a tres cursos màxim. Des de Terol va arribar a Santa Fe a final de juliol del 2014, els seus fills amb el seu pare (no d’ella, sinó pare de la seua filla i fill, la Marina i el Joan), que arribarien tres mesos després, en una relació que penjava d’un fil amb el seu companys i es va trencar, com sol passar quan penja d’un fil de teranyina. Perquè els viatges sempre posen més a prova les relacions de parella i perquè, segurament, en un ambient estrany i sovint «hostil», les tensions dels animals humans augmenten; no diga’m dels humans matrimoniats en la gabia d’una olla a pressió de les novetats, els obstacles i les dificultats incessants.
Com indica Lourdes Toledo a la introducció, va ser una moment històric per als Estats Units i per al món sencer, quan ells arribaven Obama terminava el seu mandat, i quan van deixar aquests estats, Trump ja havia sigut proclamat president, deixant-nos amb l’esglai al cor de manera permanent durant els seua anys a la presidència; per tant van viure i així ho conta, campanyes electorals, entre Bernie Sanders, Hillary Clinton i Trump, temps de canvis i de lamentacions, de manifestacions multitudinàries als carrers, de protestes, d’esperança i desesper: la marxa mundial de les dones el gener de 2017, la vaga a les escoles públiques de Santa Fe el març de 2017, i la marxa per la ciència convocada per les escoles i centenars de col·lectius el maig de 2017. Aires de descontentament, de decepció, de desesperació, i fins i tot de por, els anomenats il·legals, que viuen amenaçats de ser expulsats dels Estats Units en qualsevol moment. Es qualifica, d’haver tingut l’oportunitat de ser una «espectadora de primera fila» de tota aquesta convulsió social i política, però també d’haver-se posat en contacte amb la bellesa natural d’Amèrica, i adquirir coneixences noves de la literatura, l’art i la cultura xicana, dels pobles natius americans; esmenta la barreja de pobles natius americans, molts d’ells mesclats amb noms i orígens espanyols, de Santa Fe, descendents d’espanyols que en reclamen l’autenticitat i menyspreen els nouvinguts mexicans, com si «l’autenticitat», des d‘una mirada vers els orígens, fos contrària als drets dels migrants; explicita que la van captivar les roques, els quadres de Rothko, el roig i el verd, les grans extensions, els colors de la bandera mexicana, una gent valuosa i explotadíssima mà d’obra, els quadres de la pintora Georgia O’Keeffe, als anys trenta, atreta per la llum i els colors de Nou Mèxic, els moviments hippy posteriors i els anglosaxons arribats d’arreu dels Estats Units que cerquen aquest destí com a renovació i font d’inspiració artística; se li va desvetlar una mirada solidària i compassiva en la lluita diària de tantes famílies mexicanes, salvadorenques o guatemalteques, pares, mares i avis dels seus estudiants, que malden per donar als fills i als nets una vida millor; malgrat el racisme i les amenaces de la dreta extremista estadounidenca, que representa Trump.
Aquestes pàgines, plenes de sorpreses, emocions, reflexions, art, coneixements, estupor, accidents i bellesa i emocions de la vida quotidiana, palesen allò que comporta deixar espais i rostres reconfortants i coneguts quan es llançava al buit, a paisatges i a rutines estranyes. Inquieta en arribar a un lloc on no era ningú, on no coneixia les normes, on cap rostre ni carrer li resultava amic ni familiar, on cada gestió diària esdevenia titànica, emig d’aquest tràfec, va començar a inventar i refer referents, fer amics i lectures noves com si foren taules de salvació per a entendre un altre món i fer-lo seu, conscient que no era el seu… Un treball laboriós de reinvenció de la seua pròpia identitat (valenciana, catalana, aragonsesa, espanyola, europea i ara, xicana i nord-americana); Lorena Toledo sembla una esponja capaç de metabolitzar i anar absorbint i afegint capes de ceba identitària, diferents, inclús contradictòries i «antagòniques», a la manera d’Amartya Sen, a la seua personalitat oberta per tal d’anar pel món «sense prejudicis», amb un somriure a la boca, entrenyent les dents i avant, inclús en moments de pàcnic i de convulsió profunda, davant accidents demolidors, passejos en carretera per un bocs interminable, de més de 50 quilòmetres, a punt d’esgotar-se la gasolina dl cotxe, visitant els parcs nacionals i reserves índies, arribant a pobles i ciutats mig perdudes, amb tempestes d’aigua, de vent i de neu… «nobody is perfect» que diu Jack Lemmon. Des de les imperfeccions dels Estats Units, que són nombroses, Lourdes Toledo sentia que aquest «era un país que em convidava a començar de zero i buscar un horitzó amb esperança. Potser el somni americà encara existeix i, si més no, vull somiar-ho». No puc deixar de remembrar llegint això de l’estil de vida americà els cartells de Josep Renau descrivint «el somni americà» i les novel·les i films sobre les misèries, l’enlluernament, l’esplendor i la «cutror» del malson de l’Amèrica endins, que en part es descriu també en aquest llibre, Amèrica endins, l’Amèrica profunda, l’Amèrica del consumisme, de les religions, del racisme, del genocidi dels indígenes, de les reserves índies, de les compensacions impossibles, de l’alcoholisme, dels negocis dels jocs, dels negres encara en la lluita pels drets civils, el reconeixement i la igualtat, dels hispans, del menjar ràpid, de l’estrés, de la violència, «del temps és or», del corre, corre, corre, del no parar, dels viatges estressants i contaminants en avió i en cotxe, i molt més tranquils, nets, relaxants i divertits en tren, de converses amb amics i amiques (Josep Mir, els Soto, Lídia, Betty i Scott Beckman…) que l’acompanyen mentre es recomponia de les desfetes de la vida.
Efectivament, aquest llibre és un viatge llarg sobre una muntanya russa o com un «tio vivo», una sènia daltabaixos, un carrusel, el tren de la bruixa, que, quan et descuides et fot un colp amb la granera en tot els llavis; el risc i l’emoció acompanyen el vertigen del descens en cada revolt, en cada dia que comença, en un recorregut que no cessa, amunt i avall, i on penses que va a estavellar-se contra un mur de ciment… Perquè quan no t’atures, la vida, el destí o l’atzar t’atura per força. Sorpresa, goig, instint de supervivència i admiracions verbalitzades. Per tal d’explicar-se a si mateixa com ha arribat fins ací, com la riuada a València, per tal d’encertar a seguir endavant en el projecte vital quotidià des de l’estranyesa d’allò pròxim i estimat. Una travessia i un fum de vivències acumulades, que ens fa patir i gaudir amb ella, enmig d’uns dolors, rosaris, d’uns suplicis, d’uns calvaris, d’uns patiments, gemecs, renecs i goigs, morta d’incerteses, inseguretats, desficis, gestions burocràtiques, reclamacions, morta de dubtes, fatigues i cansament, demostrant dia a dia la seua innocència fent ús de l’instint de supervivència més primitiu. En qualsevol situació quotidiana, als Estats Units, es pot tornar «extraordinària», problemes de visat, angoixes, malentesos, entrebancs i inconvenients diversos, pèrdues de maleta, oblits, de Terol a Madrid, i de Madrid a Cancún, les dificultats per nadar sense biquini i la impossibilitat de dormir, pel jet lag, per tantes emocions, o pel que fora. Sota una aparent «lleugeresa», plena de dessassossec, inquietuts, curiositats, indignacions, esperances, desesperances, plaers i gojos, Lourdes Toledo aprodundeix en gairebé tot o tot allò que toca i eleva a literatura l’univers dels petits detalls i la quotidianitat xicana als Estats Units. Darrere d’una narració aparentment senzilla, hi ha una intensitat poc habitual i penetrant.
Ens explica el seu manual de supervivència; també que els vols barats eixen cars, s’autoqualifica, al seu pesar, d’habitant de «província» que hem d’anar a fer vols des de la «capital» de l’estat imperial, matinant de manera inhumana, s’adjectiva d’»agosarada», «decidida», potser «intrèpida», sovint del «pensat i fet», a la manera tòpica valenciana, però es reconeix que té traça a l’hora d’escriure precs i reclamacions, fins i tot amb Hisenda ha aconseguit indults… Em sembla que el seu llibre és un manual se supervivència, material i espiritual, per superar les adversitats, o tractar de superar-les, en temps d’inclemència, d’aclaparament, de dolor, de pèrdues i de dols; va aprendre a ser forta i gran amb rapidesa; amb els nervis per si no li arribava el visat que li mancava, el dia 21 de juliol li va aribar i el 25 va eixir de Terol per a fer un viatge llarguíssim, de tres anys; ens defineix què és això del Workaholics, l’obsessió per treballar i ser puntuals, peça clau de l’engranatge, que recorda Temps moderns de Charles Chaplin. En canvi, en contrast, descriu l’acollida que li van fer la família Soto, que van ser i són per a ella amistat, recer, afecte i sobretot companyia per a l’ànima i per al paladar. Un record que evoca amb nostàlgia, innocència i candor en aquest testimoni de vida americana. El primer dia a sa casa a Santa Fe, un matalàs a terra per dormir i poc més, en prendre consciència d’allò que és superflu i prescindible i estalviar per portar la família en avió, tot i els maldecaps i sorolls insuportables de les turbines d’aire condicionat, el soroll infernal dels electrodomèstics, la tortura de la rentadora, l’asecadora diabòlica, la nevera, un malson nocturn, i el rentavaixelles, no rentava però ho omplia tot d’un rum-rum esgotador… Observa el procés d’acumulació de moltes coses (joguets, roba, ferralla, tota mena d’artefactes) que fa la gent i després els ven a la porta de casa. La vida quotidiana esdevé pura mercaderia, desfer-se del que els sobra per a poder tornar a acumular andròmines de nou, en una roda interminable. En aquest context ubicat a la urbanització «Rancho Carrera», un nom prometedor i obert a la broma i als suggeriments de tot tipus, esmenta a la Lídia, empordanesa de Figueres, i els sobrenoms que li va posar a la Huesitos o a la Grumos, dos oficinistes que et rebien amb un somriure d’orella a orella mentre t’oferien te, café, dolços, com quan t’aunciaven que anaven a apujar-te el lloguer o que podien multar-te per estendre la roba al balcó del darrere…Sembla que a Lourdes Toledo se li ha encomanat, una mica, el tarannà de l’Ossets i la Grumolls perquè les majors adversitats són contades amb un somriure a la boca, amb un sentit de l’humor acreditat i a tot risc. Amb molta gràcia, que fa ganes de tornar-lo a llegir i descrobrir, de nou, més matèria humana on poar, entretindre’s, aprendre i trobar més llum i interés.
Contra tot pronòstic, el 8 de maig vaig llegir al Posdata del L-EMV, un article de Lourdes Toledo «Escriure contra tot pronòstic», sobre la recent publicació del llibre de Natalia Ginzburg Domingo. Relatos, crónicas y recuerdos, ed. Acantilado, Barcelona, 2021, on remarca que «Ginzburg mesura el pes del desassossec, però també la lleugeresa dels instants fugaços, el goig i la felicitat»… Igual com al llibre de Natalia Ginzaburg, a Amèrica endins, hi ha moments de desassossec, «plens d’angoixa, però també d’esperança» i de joia, d’indignació i de felicitat, quan «ressorgeix amb força de els vicissituds quotidianes», dels entrebancs, dels imprevistos o imponderables, quan narra les odissees familiars i el retrat pròxim i llunyà, sovint sarcàstic, dels vicis i virtuds de la societat nordamericana. Els textos de Lourdes Toledo també tenen l’empatia i el compromís amb els desheretats de la terra, amb els que pateixen discriminació, racisme, genocidi, espoliació, per qualsevol motiu, siguen dones, indies, negres, barrquistes o marginats. Tant la Natalia Ginzburg com la Lourdes Toledo es despullen la seua ànima mentre d’aferren a l’amor per la vida i pel seu ofici, escriure, escriure contra tot pronòstic. I les dues són clàssiques, perquè allò que conten aporta llum i interés per descobrir la manera de funcionar de la societat italiana o americana, que va escampant-se arreu del món, en educació, en el menjar, en política, en tecnologia, en la manca de reconeixement de les minories nacionals… En aquest article, al Postdata, Lourdes Toledo ens recorda Les petites virtuds de Natalia Ginzburg, un llibret delíciós, on ens conta part de la seua vida, com maldava per trobar temps de dedicació per complir amb la seua vocació d’escriure enmig de la criança dels fills: «Continuava preparant la salsa de tomàquet i la sopa de sèmola, però mentrestant, pensava en coses per escriure», ens conta el trucs per desevolupar l’ofici d’escriure, l’atenció al que passa, la imaginació, la creativitat, l’amor a la vida, trobar i seguir la pròpia crida, remarca allò que és important en l’educació: «Pel que fa a l’educació dels fills, crec que no se’ls han d’ensenyar les petites virtuds, sinó les grans. No els hem d’ensenyar l’estalvi, sinó la generositat i la indiferència cap als diners; no la prudència, sinó el coratge i el menysteniment del perill; no l’astúcia, sinò la franquesa i l’amor per la veritat; no la diplomàtia, sinó l’amor al proïsme i l’abnegació; no el desig de l’èxit, sinó el desig d’ésser i de saber». Després la Ginzburg ho explica, matisa i adverteix que les petites virtuds no estan tan allunyades de les grans; inclús en una societat d’hiperconsumisme, malbaratament i hipercontaminació, com l’actual, l’austeritat, la sobrietat i l’estoicisme són, sens dubte, grans virtuds, justes, necessàries i urgents; la prevenció i la prudència davant unes societats en perill d’extinció tampoc semblen sobreres… al contrari. Lourdes Toledo, en remarcar les virtuds com a escriptora de Natalia Ginzburg assenyala també les seues pròpies virtuds i la seua vocació d’escriptora; tant ella com la seua germana Alicia s’haurien de dedicar, bàsicament, a escriure. Perquè ho fan molt bé i perquè gauderixen llegint i escrivint; alguna institució, no sé quina, lligada a les lletres valencianes i a l’escriptura (la universitat, acadèmies, instituts o recerca), les hauria de becar perquè es dedicaren a llegir i escriure; amb la condició, temporal, de no viajar en avió.
Sentir-se a casa (lluny de casa), Santa Fe, 26 d’octubre de 2014, s’esmenta el viatge de Simone de Beauvoir i la comparació i contrast que fa entre Santa Fe i altres ciutats dels Estats Units que havia visitat, com Chicago, Nova York, Los Angeles o San Francisco: «Quin canvi més encantador! Els carrers són torts, no hi ha cap angle recte: la majoria de les cases són d’estil mexicà, tenen parets sòlides de terra cuita, sense finestres. Al volant de la plaça central hi ha arcades com a Madrid o Ávila»; escrivia Beauvoir que «En la plaça es conversa, es passeja, com en les rambles de Barcelona, Indis vestits esmeradament venen argent repujada i turqueses». La plaça, escriu Lourdes Toledo, acull els llegendaris concerts d’estiu i nits càlides durant les quals la música ompli el cor de la ciutat de rock, jazz, folk i blues, el techno, el country, el flamenc, l’òpera, la música llatina, la música noumexicana, sons nadius i de gent de totes les edats que es deixen dur pel ball i la llum; esmenta el Lensic Theater i la llibreria Colleted Workshop i a l’escriptora Sandra Cisneros que a la llibreria llegia fragments de les seues memòries, recentment publicades, A Hause of My Own, Stories from My Life i no s’ho va voler perdre; afirma que cal fer girs de 180 graus quan s’escau perquè és bo per al cos i la ment, tot i que als Estats Units tot ha d’anar programat, planificat, controlat i detallat, «saltar-se, doncs el programa i improvisar és un plaer exquisit, un signe de rebel·la e difícil renúncia, almenys per a mi». Reconeix que escoltar a Sandra Cisneros llegint els seus records i la conversa oberta que va mantenir amb el públic va ser fantàstic, inoblidable; segueix l’escriptora «en les seues pujades i baixades vitals, una mena de muntanya russa excitant i vulnerable alhora. Irresistible i provocadora la Cisneros». La visita a la llibreria, la presentació de llibres, la fan sentir a casa quan estàs lluny de casa. Al capdavall, casa teua «no és simplement el lloc on has nascut», com afirma l’escriptor i viatger Pico Lyer-, és el lloc on es transformes i arribes a ser tu mateix».
A les Interrupcions, explica com és un dia a dia a les escoles de Santa Fe, amb missatges de magafonia i interupcions constants per qualsevo motiu o excusa; després de les salutacions i els desitjos de bon dia i The Pledge of Allegiance, el jurament a la bandera, i en acabant, l’ordre del dia i de seguida un minut de brain brake, o descans mental o mindfulness, i amb sort, ja podem començar a centrar-nos, Demanen treballar molt i després tot són visites inesperades i interrupcions, sense previ avís, que al principi l’indignava, però, ara, respita fondo i s’ho pren amb sentit de l’humor, desafiant la llei de la interrupció en l’intent de concentrar-nos en alguna tasca o treure’n trellat.
A el Veterans’ Day, el dia dels Veterans o Dia de l’Armistici, que es celebra als Estats Units cada onze de novembre des de 1918, s’inicia amb una cita de Simone de Beauvoir «Es comprén que després d’haver respirat durant tota la joventut l’optimisme nord-americà, després d’haver viscut en un país que nega l’existència del mal, eixos joves hagen estat perturbats per una confrontació brusca amb el món de la guerra, i que la seua experiència no s’integre ja en el sistema en el que tenen en el que s’han de situar-se novament» i també una cita de Philip Roth, de La marca de l’home: «Pel que veig, aquest país s’està idiotitzant més cada hora que passa». Remembra Toledo que durant el segle XX, els Estats Units s’han engrescat en conflictes nous, cada vegada tenen més honor i glòria a celebrar en aquest dia del veterà, la societat nord-americana s’ha militaritzat acceleradament, els militars van per les escoles, prediquen, tots els dies fan el jurament de fidelitat a la bandera que canten a les escoles, l’himne de la nació, proselitisme, sermons i oracions que proclamen la grandesa dels Estats Units beneïts per la gràcia divina, lloances a l’exercit que protegeix i vetla per la ‘llibertat’, per la pau, la justícia, la democràcia, el seu benestar, ara i ací i on siga… Mentre escolta aquests discursos mlitars, recorda Toledo la matança de quaranta-cinc maies, homes, xiquets i dones a Chiapas la vespra de Nadal de 1997 i les paraules de la Cisneros: «Sé que els morts a Chiapas estan connectats a la meua vida ací als Estats Units. Sé que la massacre està relacionada amb el fet de desarrelar la gent nativa de les seues terres, perquè encara que la gent siga pobra, la terra és molt rica, i el govern mexicà ho sap. El deute mexicà està connectat amb el meu estil i nivell de vida, i aquesta presència militar a Chipapas és necessària per a tranquil·litzar i calmar els ànims dels inversors dels Estats Units, i la música continua girant i es fa present ara i ací». Sobretot perquè els indígenes de Chiapas foren assassinats perquè s’oposaven a les perforacions de mines i prospeccions de pous de petroli, dels que es creuen amos del món per extraure la riquesa que hi ha al subsol d’arreu del món. S’exposa el drama dels veterans de guerra, la presència nord-americana en genocidis, el festeig del trauma, les despressions, les vides i famílies dislocades, la inadaptació després de la guerra, els milions de guerra destinats a la guerra, a les pensions a gent que es jubila després de vint anys de servei incondicional a la pàtria, i cobren una paga mísera, que els obliga, a més, a continuar treballant per a viure… Per mostrar al món que són «els àngels de la guarda», fer guerres a tot arreu, excepte a sa casa; per fer marxar el seu estoc armamentista i poder omplir el tanc d’un cotxe gegant tot terreny amb quaranta dòlars. Estil de vida americà, malbaratament i consumisme. La desmesura ho ompli tot. Per a molts nord-americans que ni han llegit La taca humana de Philip Roth (2000) ni han vist la versió cinematogràfica que en va fet Robert Bentton el 2003, i que ni han reflexionat mai, sobre el gran drama dels veterans de guerra, ferits, esgarrats, amputats, embogits, traumatitzats…. és un dia per a celebrar «l’honor» de servir i pertànyer als Estats Units amb «dignitat», tot i que augmente la pobresa, els ancians viuen els darrers anys de vida en la solitud més extrema i on molta gent pot comprar més fàcilment una arma que no una tomaca fresca.
Analitza la manera de menjar permanentment als Estats Units, a Una forqueta a la carretera, on l’estómac no descansa mai, l’obsessitat, els menjar fem, greixos, carns, verí, mejar ràpid, precuinat i congelat, sense gaudir de la bona taula, enmig d’un ritme veriginós, on no existeix ni l’entaular-se tranquil·lament ni la sobretaula. Tot és de presa, de presa, gent ensisnistrada per al rendiment, per allò pràctic i instantàni en tot i es trenquen el glamur quan a meitat del menjar el porten el compte. Impacte de l’slow food, no ha arribat per aquesta racons de món, potser només als populars potlucks, on cadascú porta un plat diferent… Remarca la gran ignorància culinària, amb ingesta de sucre en dosis descomunals, menjar plàstificat, menjar sense descans, perquè «Time is money»; supermercats a les perifèries, si no tens cotxe no pots comprrar menjar fresc, només bosses de papes, sopes de pot, conserves i salses diverses; un desastre i una catàstrofe alimentària, que l’escriptor Michael Pollan, al seu llibre Food Rules, traduït al castellà per Debate amb el títol Saber comer. 64 reglas básicas para aprender a comer, que són producte d’escoltar la saviesa i els consells populars, i de sguir el sentit comú, el menys comú dels sentits, afirma Lourdes Toledo, seguint l’advertiment de Hume; recomana menjar menjar i no menjar artificial, amb aspecte de tub de pasta de dents o d’aerosol; evitar aliments anunciats per televisió, menjar aliments fets amb ingredients que han crescut al camp, i menjar a poc a poc; no fartar-nos a la nit, no menjar a tot hora, fugir dels aliments que enverinen a la gent, que són contaminants, embolicats amb plàstic, amb química i que generen obsessitat perqueè es tradueix en què es destinen més despeses mèdiques que en combatre el càncer.
Un viatge a Las Vegas, els grans casinos on el qui van es gasten els diners a la recerca del paradís perdut, de la nolstàlgia de les estrelles de la cançó. Recomana, amb un gest de sensatesa que l’honora, fugir per cames i no tornar mai més; i s’acomiada per a sempre de Las Vegas, Nevada, amb un «adeu-siau, ni vega ni nevada». A Reunions, cursos i correu electrònics, se la nota una mica estresada, tot i que és el 22 de desembre del 2015, afectada greument de «reunionitis», està fins al capdamunt, li envien misstges per recordar-li que s’ha oblidat de passar llista (és obligatori passar llista?, es pot objectar?), correus per a tot, reunions de programació, de desprogramació, d’evaluació, correus per convocar-te a un curs, per convocar voluntaris, per a una col·lecta benèfica, document adjunts, horaris, llistes, planificacions… Uff Demolidor. «T’exigeixen treballar alhora que no et deixen treballar». I afirma amb rotunditat: «La cosa va així». I per reblar el clau escriu: «He passat més temps pegant tombs pels passadissos d’aquesta escola, gegant per cert!, que asseguda o concentrada en la meu taula de faena».
Escriu una cita de la Barbara Kingsolver, Animal Dreams: «The very last you can do in your life is figure out what you for. And the most you can do is live inside that hop» (El mínim que pots fer a lateua vida és esbrinar el que esperes i el màxim que pots fer és viure dins d’aquesta esperança), tot depén d’allò on deposites les teues esperances, si les persones, idees o coses on les poses, ho mereixen o no… Ens explica perquè la distància es traïdora, com idealitzem els absents, i ens conta descepcions, malentesos, recances, trecaments de cor, inclús entre germanes que semblen bessones, per desajustaments horaris.
Ens conta un somni esgarrifós, un crit d’alerta, amb una cita de Barbara Cisneros, a Caramelo, «A dream is a poem the body writes. Even if we lie to ourselves in the day, the body has compelled to speak its truth at night» («Un somni és un poema que el cos escriu. Tot i que si nosaltres mateixos li mentim pel dia, el cos ens obligarà a dir-nos la veritat per la nit»). Escoltar el cos quan ens parla, és un advertiment. Si en el menjar la improvisació i la transgressió són igualment ingredients del sentit comú, també en la vida, quan el cos ens indica que les coses no poden continuar anant tan malament. I reflexiona sobre el sentit dels mots, desemparellar-se, separar-se, divorciar-se, la maduresa, i s’interroga en veu alta sobre la capacitat per prendre decisions i afrontar canvis. Ens explica un viatge de Winona a Wisconsin, entre vins, en un descans escolar de primavera, al que li diuen en anglés l’Spring Break, un ‘descans’ que en realitat és un trencat, perquè break és ‘trencar’, ‘tallar’, breakdance (‘ballar trencadorament’), o breakfast (‘desdejunar-se’ o ‘tallar ràpideament el matí’). Trencar amb rapidesa, però amb contundència, perquè com diu Lourdes, els esmorzars americans i en especial els noumexicans, són quasi un dinarot nostre. Quilòmetres i quilòmetres en cotxe i en avió, per tornar mig trencada. Denver, Minesota, del dakota, Minne (‘aigua’) i to (ta, ‘blau’). Sota pot traduir-se per ‘lletós’ o ‘nuvolós’, per tant, ‘aigua tacada de cel’. Minesota, terra d’aigües i un cel de colors aquàtics. Potser també terra tocada pel cel, o fusió de terra, aigua i cel… El Mississipí, els molins, el blat, la farina, la navegació i la revolució industrial, Mineapolis i els camins celelstials, els skay ways, amb capvespres amb banys de colors; trrobada amb la seua amiga Holly Green que havia conegut a Terol, com a mestra dels seus fills; camí a Winona, visiten els joguets de Lark Toys Museum,a Kelogg, que em recorda el museu dels joguets de Figueres. A Winona, visiten el Garvin Heights City Park Overlook i la fàbrica històrica de Watkins amb els sabons, espècies i perfums. Després Wisconsis i les vinyes del Maro envoltades de postes de sol, raïm, vi i formatge.
Al llarg del llibre, Lourdes exposa les propostes transformadores de Bernie Sanders (Feel the Bern, burn, ‘calor de flama’), per eixir de la pobresa, la vergonya de les vides miserables, mentre altres viuen en plena opulència, la població que viu sense opció a menjar bé, ni a tractaments mèdics, ni a transport públic, ni a escoles infantils per als seus fills, ni a llocs de treball dignes. Sanders és la possibilitat de tenur «un futur en el que creure»… Encertadament, Lourdes Toledo, adverteix de l’expansió de l’odi, del racisme i del desgavell que representa Trump, del perill per a la democràcia i la convivència als Estats Units, el malson americà, d’un aspirant a president que menysprea, ataca i insulta els immigrants, els afroamericans i el natius que treballen i lluiten per estar presents a tots els llocs de la societat, que es presenta com el ‘salvador’, el mesies dels blancs més desgraciats, convençuts que la immigració suposa una amenaça per a les seues vides i els seus llocs de treball. Un Trump, que es presenta com el salvador d’una classe mitjana empobrida, desclassada i que ha anat a menys i que vol tornar a tenir el protagonisme imperial del «somni americà» a costa dels més pobres, de la destrucció de la natura i del consum barat del petroli que encara resta per consumir. Profèticament i encertada, Lourdes, desmunta aquesta estratègia perversa d’elogiar els pobres amb cinisme, d’adular la gent sense cultura ni preparació i no cessa d’evocar la valentia de les persones sense recursos. Una perversitat demolidora, d’un dels homes més rics d’Amèrica, que no mostra cap respecte per les institucions democàtiques ni pels votants, que fa servir la mentida sense cap escrúpol. Una amenaça per a la democràcia, com ho és l’extrema dreta a tot arreu, que procuren beneficiar-se ells i beneficiar els més rics, mentre escanyen els més pobres… Hi ha una frase de Simone de Beauvoir «El ciutadà nord-americà podrà consumir la seua llibertat en l’interior de la vida que se li imposa sense advertit que eixa mateixa vida no és lliure» i una dedicatòria «A Josep Mir, en record d’aquell viatge», Santa Fe, 6 de juny de 2016 a «Only You, Only Nosaltres», puritanisme, multes contra el nudisme, hipocresia, el control, no ficar-se en problemes, tot senyalitzat perquè ningú se n’isca del camí marcat, policialment, de manera que Lourdes Toledo farta d’advertimenst, controls i prohibicions s’ho munta per transgredir les normes de la piscina on estava prohibit beure alcohol, però no ens diu com s’ho va fer per fer-se la cervesa sense que la veieren i eludir els controls, ni ens ha fet un llistat d’infraccions de quasi totes les normes i els procediments que ha fet servir per infringir-les. Per tal de fer-se la vida més digerible, sensual i divertida.
Hi ha un capíitol molt interessant, dedicat a l’herència del seu avi, Lectures i vida, amb la famosa frase de Joan Fuster «Els llibres no supleixen la vida, però la vida tampoc no supleix els llibres» i de Joy Harjo «Crucial to finding the way is this; the is [biginning or end]. You must your own map. Sobre la importància de fer el propi camí, de tenir un mapa propi. Assenyala el llibre L’univers o el no-res d’Elena Poniatowska, i ens explica les seues lectures infantils i juvenils (Robinson Crusoe, La cabana de l’oncle Tom, La fontana de oro de Pérez Galdós, Sunié l’egipci de Mika Waltari, de Pearls S. Buck, El Manantial d’Ayn Rand, Tolstoi, Dostoievski, Els Buddenbrook, de Thomas Mann; recorda el verí de la lectura que li han encomanar els seus professors de llengua i literatura catalana a l’Institut Lluís Vives de València, Enric Iborra i Josep Lluís Navarro, que la van fer descobrir Mercè Rodoreda, Víctor Català, Josep Maria de Segarra, Josep Pla, Gaziel, Joan Fuster, Carles Riba, Josep Carner, Salvat-Papasseit, Llorenç Villalonga, Manuel de Pedrolo, Pere Calders, Carme Riera i Quim Monzó entre d’altres, i es va famliaritzar amb la literatura universal contemporània, com Flaubert, Balzac, Stendhal, Tolstoi, Mann, Joyce, Svevo, Kavafis, Hrabal, Joseph Conrad, i Conan Doyle, va anar forjant la seua passió i ofici per escriure, a viure en els llibres, tot i que assenyala que en un moment es sentia massa contreta pel model masculí i necessiitava, com aigua de maig, llegir més llibres de dones. Per anar-se de casa a Santa Fe, va posar en la seua motxilla The Bean Tree i Homeland de Barbara Kinsolver, i In the Time of the Butterflies, de Julia Alvarez, i recorda que va llegir per primera vegada Barbara Kingsolver fa quinze anys, després d’aquella versió iniciàtica de Jaume Pérez Montaner d’Arbres de mongetes el 1991, d’Edicions l’Eixample, Barcelona; i ens confessa que la primera obra que va llegir de Kingsolver va ser La Blíblia de l’arbre del verí, després Estiu pròdig, en aterrar a Amèrica reprén el gust per la lectura, la música i el piano, que havia ajornat massa ofegada per les seues preocupacions, atrafegada… estranyada de la seua pròpia vida, com diu un fado que tant li agrada, Estranha forma de vida, allunyar-se dels llibres, que potser siga també allunyar-se de la pròpia vida, d’allò que més ens agrada. Evoca Sandra Cisneros, A House of My Only, a Julia Alvarez, Cafetito Story, sobre el conreu i les cooperatives de café a la República Dominicana, també When the Garcia Girls Lost Their Accents, per entendre l’univers Alvarez i les xiques Garcia; les germanes Mirabal en In the Time of the Butterflies, En el temps de les papallones (2005); a l’hivern va començar a entrar en Jhumpa Lahiri, autora hindú americana que es mou entre dos cultures. I iens conta les seues pròpies transformacions que causen les lectures, els forts vincles que res pot trencar, no és poc en un món ple d’incerteses, i esmena les novel·les, els assajos i poemes que li han salvat la vida, de la noslàgia, la tristesa i el desànim, entre les quals, les obres de Julia Alvarez, Sandra Cisneros, Joy Harjo, Barbara Kingsolver, Elena Ponitowskaia, Maya Angelou, Annie Dillard i Jhumpa Lahiri. Explorant les dreceres de l’univers femení amb detall, compromís i passió, escoltant les dones, les cultures subalternes, oprimides, les contradiccions vitals que suposa viure entre dues llengües, xicans o catalans… Fugint de l’asfixia familiar, troba les novel·les de Joy Harjo (Crazy Brave), d’Annie Dillard (An American Childhood), de Gloria Anzaldúa, de Maya Angelou, per fer-se un mapa persona, una segona pell, per protegir-se de les inclemències de la vida; això és la literatura per a ella i per a tants altres; cercer per aprendre a surfejar en les mudances i els canvis de pell.
Ens conta anècdotes divertides amb la seua família, la visita de la seua mare, als setanta i escaig anys per «creure-s’ho», que la seua filla viu als Estats Units, la nit en què van salvar la música i van poder ballar, avia, filla i neta a la recerca de la febre del ‘dissabte nit’, i altres no tan joioses, quan va tenir un accident, tota la paperassa burocràtica que ens roba la vida, segurs, viatges en avió, pèrdues de temps, de maletes, cues, esperes, reclamacions… que llegint-ho et preguntes, quina necessitat hi ha de tenir cotxe, de viatjar tant en avió? No ens devora la vida? Tot això cal? Ens parla de calvaris, suplicis, tortures, rosaris, equivocacions del GPS, accidents, estafes d’agents de segurs, l’horrorós trànsit de les caravanes plenes d’autos per les autopistes nordamericanes, cremant benzina barata que roben mitjançant les guerres a altres pobles, les proves de paciència i conformitat mentre condueix, entrant o eixint de San Francisco, la badia de Monterrey, el Golden Gate National Recreation Area, tot i que enmig dels sofriments tanca els ulls i es troba a la vora de Massalfassar i del Puig, els seus paissatges d’infantesa, i la descobreta agradable de la platja de Tennessee i la platja Muir. El 10 de juliol del 2016, darrer dia a San Francisco, visita a la vall de Sonoma i Napa, les valls més vinícoles de Califòrnia, entre vinyes, oliveres i ametlers. Sonoma, el paradís del vi i un racó de bellesa, que van fer que Jack London, el triara com a residència a començaments del segle passat, on hi ha el Jack London State Historic Park, on hi ha la casa antiga de l’escriptor al Beauty Ranch, on va posar en marxa mètodes i procediments agrícoles innovadors i enginyosos, del que ara és agricultura orgànica i ecològica. La bellesa de la terra inspira la paraula, i la paraula ens ajuda a compartir-la. Davant les adversitats, recomana armar-se de paciència i el sentit de l’humor que no ens manque, contra la desídia, la incompatència, la bartardia dels ineptes i malintencionats de les asseguradores que contracten a tots els més maldestres del món. Esmenta la dita dels que «Diuen que Déu estreny però no ofega», li arriba un premi la nit de Halloween, en forma de xec per l’avaluació odel curs anterior… Cas d’haver-ne, com ja sabem des de Grècia, els deus estrenyen, ofeguen, desorienten, enceguen, enlluernen, emmirallen i fan perdre l’oremus a tots els humans.
For The Love of Learning, Santa Fe, 25 d’octubre de 2016, comença el seu tercer curs escolar com a mestra a Santa Fe. Ens narra totes les vicisituds i experiències escolars, demanen treballar però amb tanta programació, planificació i reunions, no et deixen treballar. Per a sobeviure va trobar l’Acadèmia «For the Love of Learnig», per amor a aprendre, una espècie de moviment de renovació pedagògica per poder cercar suport i consol enmig de la jungla del’ensenyament. Trump. L’endemà, Santa Fe, 13 de novembre de 2017, comença amb una cita d’Alexis de Tocqueville: «No hi ha res més meravellós que l’art de ser lliure, però tampoc res més difícil que aprendre a utilitzar eixa llibertat», exposa les reflexions i els sentiments després de la victòria electoral de Trump, les mirades tristes i apagades a l’escola, la grisor i la desesperació que un energúmen com Trump fos el president dels Estats Units, la por en els ulls de l’alumnat mexicà i les seues famílies en risc d’expulsió, la població hispana atemorida i necessitada de suport psicològic i legal per defensar-se d’un president racista, masclista, homòfob i desastrós. La desesperació davant de tanta barbaritat i exhibició de força bruta i destrellatada va fer que s’organitzés una marxa internacional de protesta contra Trump. Afirma que s’ho mira amb tristesa i incredulitat, però també amb distància i sentit i de l’humor, perquè «encara els passa poc». Perquè, assegura, que els demòcrates no van saber veure on estava el camí cap al canvi urgent que representava Sanders, tot i que sap que als Estats Units hi ha una por paranoica a tot el que ells senten com una amenaça d’una esquerra extrema, de tot el que sona o fa olor de socialisme, i Sanders és vist com un extremista. Els cal un exercici de reflexió profunda. Perquè posats a extremismes a Trump no hi ha qui el guanye; corren notícies esgarrifoses sobre camps d’internaments de joves immigrants ben a prop de Santa Fe, a les White Sands. Fa una al·legat més contra les enquestes i la burocràcia per disposar del seu temps com a ama i senyora, seguint l’advertiment de la seua àvia: «Fins a la mort, tot és vida». Inclús li arriben a demanar un qüestionari per a fer-se un massattge terapèutic després de l’accident de cotxe. Escriu sobre un viatge a Socorro, Silver City, la Ciutat d’Argent, Truth or Consequences, el calvari del bosc de Gila, tot i que decidida a tornar de nou pel bosc que l’havia fet patir, «decidida i inconscient», amb entrebancs i imponderables; però sort que ara duia ple el depòsit ple de gasolina. En aquestes visites descobreix que la veritat i les seues conseqüències és desoladora, i sovint, quasi sempre, posa els pèls de punta. Escriu sobre les reserves, l’espoli, l’opressió i la imaginació, amb una cita de Serman Alexie: «De vegades sembla que l’única cosa que poden fer els indis és parlar sobre els desapareguts […].La imaginació és l’única arma a la reserva». L’11 de febrer de 2017, Santa F, Denver, Silver City, i la festa del Dia d’Acció de Gràcies (Thanksgiving) i la lluita dels natius americans en la lluita per recuperar la dignitat, les terres i la vida que els han robat i prohibit viure. Res a celebrar sobre les victòries dels blancs imperialistes i genocides. Fa una altra cita de Tocqueville en La democràcia a Amèrica: «No són, doncs, en sentit propi, els europeus els qui foragiten del territori els indígenes d’Amèrica: és la fam (producte de l’expulsió per part dels nous pobladors europeus dels animals salvatges que els indis caçaven per la seua subsistència)». I un altra on expresa que «A mesura que els indígenes s’allunyen i moren, ve i creix incessantment en el seu lloc un poble immens. Mai no s’ha vist entre les nacions un desenvolupament tan prodigiós ni una destrucció tan ràpida». Tot i que caldria esmenar a Tocqueville, perquè mai la destrucció ha dut cap desenvolupament més que l’opressió de les minories per una majoria hegemònica uniformitzadora; quan grates sobre l’aparença de «progrés» i «desenvolupament», hi ha també barbàrie. Beauvoir ho ha observar i va retratar la realitat dels natius quan va viatjar als Estats Units el 1947, que als indis els van robar les seues terres fèrtils amb el pretext que no sabien explotar-les, i els van deixar els pedregars sense aigua on el conreu era quasi impossible. «A banda d’alguns privilegiats, escriu Beauvoir, els indis son pobres. Però poden vegetar quasi apaciblement pels territoris que els han assignat; no tenen títol de ciutadania nordamericana no els drets que aquest títol implica. No tenen tampoc sinó una part de les càrregues corresponents i sota protecció paternalista dels blancs gaudeixen d’un simulacre d’autonomia». Aquesta reflexió tan encertada de Simone de Beauvoir, sobre els indígenes nordamericans, a pesar de la distància i diferència, podria extrapolar-se a la situació d’opressió i de manca de ciutadania igualitària de la població catalanoparlant als Països Catalans, amb una «autonomia» recentralitzada i uniformitzadora; m’ha sorprés que L. Toledo no fes cap comparació, ni que li dediqués cap ratlla al referèndum de l’1 d’octubre de 2017 a Catalunya i les conseqüències opressores d’un estat espanyol que nega el dret a l’autodeterminació, el dret dels catalans a decidir el propi futur. Després de llegir sobre el genocidi dels indis als Estats Units, haguera volgut alguna al·lusió a l’arrraconament i al genocidi de les altres llengües diferents als castellà o espanyol per banda d’un estat que fa tot el que pot i més per anorrear-nos, lingüísticament, culturalment i nacional, no només a Catalunyya sinó a tots els Països Catalans (Galicia i Euskalherria). Afirma Lourdes que se li encomana una mena de «solidaritat natural» que sentim envers els pobles indígenes castigats pel genocidi, però al meu parer, aquesta ‘solidaritat’ ens ha de servir per a prendre consciència de la nostra pròpia situació amenaçada de genocidi per les ínfules imperials d’uns estats imperialistes, incapaços de reconeixer els drets de ciutadania de els «minories nacionals» minoritzades fins a l’extermini. A l’apartat sobre els blancs i els indis denuncia que «Ningú en parla als Estat Units i molta gent gira la cara. Ho saben però ningú n’assumeix responsabilitats»… Exactament igual passa a l’estat espanyol, molta gent d’esquerres, sap perfectament que a la població catalanoparlant la menen cap a un genocidi lingüístic i cultural, però giren l’esquena, tant se’ls en fot. Saben que després de la dictadura feixista de Franco que va tractar de genocidiar per tots els mitjans la nostra llengua i cultura catalanes, no hi hagut cap reparació sincera de tot el mal causat, però arronsen els muscles i tot i ser de Podemos, d’Izquierda Unida o PSOE, prefereixen creure’s les mentides i falòrnies de la premsa nacionalista espanyola de Madrid que cerca la nostra derrota total, la humiliació i el genocidi cultural, generació rere generació, en dictadures i «democràcies», des de fa més de 300 o 500 anys. Amb ajut de Tocqueville, analitza la religió als Estats Units, el profund sentiment religiós, que potser vaja acompanyat per la necessitat d’agraïment pel saqueig als indis i a altres pobles del món, els colons solen tenir sentiments religiosos per apavaigar la«culpa» que senten pel que han causat en els seus genocidis i destruccions per a enriquir-se; s’inventen un Ésser sobrenatural, projectiu, on descarrregar les pròpies responsabilitats i decisions. Hi ha un viatge emotiu a Amherst, a la ciutat i la casa d’Emily Dickinson, una poeta amb una extraordinària sensibilitat, delicadesa i un ric món interior; esmenta l’assaig d’Adrienne Rich Vesuvius at Home: The Power of Emily Dickinson, la sensació de pau i benestar que s’hi respira en arribar a Amherst. Un racó de calma. La visita a Amherst Coffee, un local antic remodelat amb subtil senzillesa, elegància i gràcia que convida a passar-hi hores o almenys moments fugaços ben satisfactòris, amb «una d’aquelles taules on sempre he somiat fer l’amor un dia», que recorda el film d’El carter sempre crida dues vegades de Jack Nicholson i Jessica Lange. Esmenta la traducció de poemes de la Dickinson que han fet Carme Manuel, en la col·lecció «Edicions de la Guerra», Denes, València, 2004. En va fer 1.789 poemes, una xifra que evoca convulsions i canvis revolucionaris. Vora dos mil poemes, en diu Adrienne Rich en On Lies, Secrets Silence. Selected Proses 1966-1978, W.W. Norrton & Company, Nova Yortk, 1979. A l’eixida de la cassa museu d’Emily Dickinson hi ha una extensió de gespa amb dues escultures, una dedicada a Emily Dickinson (1830-1886 i l’altra a Robert Frost (1874-1936), poeta i professor a la Universitat d’Amherst; estátues escolpides en ferro i pintades de negre, les seues siluetes en dues dimensions estan assegudes sobre dues pedres grans i irregulars. Tots dos poetes tenen un llibre obert al costat i un posat seré i contemplatiu els deixa descoberts a la mirada de tots els passejants que volen acostar-se a ells… Inevitablement, no puc deixar de comparar les escultures d’aaquests dos poetes, amb la del nostre poeta Vicent Andrés Estellés, autor de Llibre de les meravelles i del Cant al País Valencià, i la nostalgia que sent de viure en un país salvatge i incivilitzat que trenca l’escultura d’Estellés a Burjassot. Perquè les autoritats ho permeten i no posen els mitjans per a fer-ho impossible. Segur que als Estats Units ningú gosarà trencar l’estàtua d’Emily Dickinson ni de Robret Frost ni de cap altre poeta. La colonització espanyolista dels Països Catalans, genera que els nostres millors escriptors valencians en català hagen sigut atacats amb bombes, insultats, profanats i escarnits, en vida, i inclús després de morts, que no puguen descansar en pau; com passa també amb la família de Guillem Agulló i Salvador, assassinat i escarnit per un estat que ho afavoreix, ho estimula i ho permet. No posa els mitjans per evitar-ho. Per això, s’envaneixen, una vegada i una altra de fer-ho; perquè els compensa.
Esmenta alguns llibres més, entre els quals, el d’Into the Badlands, de John Williams, traduït al castellà amb el títol Viaje al sueño americno (València, 1992); a la llibreria Amherts Books va descobrirA Song Flung Up to Heaven (2002), el darrer dels sis volums que componen l’autobiografia de la poeta afroamericana Maya Angelou, de la que cita: «Caminar per un nou camí és difícil, però no més difícil que romandre en una situació que no és apropiada per a totes les dones», a Orgullosos de ser negres, passant pel blues. Maya Angelou (Arkansas, 1928-2014) va mostrar els lligams culturals entre Àfrica i els afroamericans, en una sèrie de televisió titolada Blacks, Blues, Black! on narra els negres africans abans de ser portats a l’Amèrica del Nord com a esclaus, on havien creat el blues i on en plena dècada dels seixanta tornaven a alçar-se amb dolor i orgull per la seua llibertat, que ara una presidenta de Madrid, en una banalització i estupidització sense precedents, ha tornat borratxera, anar de canyes i no prendre mesures de seguretat contra la pandèmia, prioritzar el negoci a la salut i a la vida, fer cadascú el que li rote… El primer volum de la seua autobiografia, I Know Why Cage Bird Sing (Jo sé perquè canten els ocells engabiats), Angelou, s’havia compromés amb Martin Luther King per les ciutats més grans de l’Amèrica del Nord durant trenta dies, en la lluita pels drets cívics, el vil assassinat a mans de l’extrema dreta racista ho va impedir. Per això, a A Song Flung Up to Heaven (Una cançó que se’n fuig cap al cel) conta com el 4 d’abril de 1968, quan la seua amiga Dolly MacPherson li va telefonar i li va fer prometre que no engegaria la ràdio ni el televisor abans que ella arribara a sa casa; en veure-li la cara que portava Dolly en arribar, Maya li va dir: «Entra no deu haver-n’hi per a tant»; si que n’hi havia, era l’esgarrifosa notícia de l’assassinat de Martin Luther King, i Maya escriu: «hi ha paraules que no poden ser escoltades perquè les orelles no les reconeixen, són els ulls els que les visualitzen». Encara remembre, d’infant, l’espant que em va causar la notícia de l’assassinat de Martin Luther King que lluitava, pacíficament, per la igualtat i la fraternitat entre els éssers humans, sense cap tipus de discriminació, contra un racisme espantós i miserable; i em feia les mateixes preguntes que milers d’afroamericans que es van sentir abandonats, si han assassinat a Luther King, què vindrà ara? I ara què? Abans havien assassinat a Malcom X, a l’àvia de Maya, al seu estimat oncle Tommy; per això en aquelles circumstàncies, la pèrdua de M.L. King era una punxada massa aguda… El darrer estiu a Santa Fe i el retorn a València, La brisa del Hudson (Adeu als Estats Units).
Un llibre ben recomanable, sota l’aparença de ‘lleugeresa’ (en realitat amenitat en la lectura), toca temes de literatura, de política, de l’ofici d’escriure, escenes estructurals i quotidianes de la vida americana, la indigeneïtat, el racisme, l’orgull de la negritud, dels hispans, de les dones i homes, de tribus, pobles i nacions, de gent subalterna en lluita per la pròpia lliibertat, dignitat i reconeixement. Un llibre que exposa la barreja de cultures, d’art, de sentiment, d’emocions, vivències i reflexions que desperta la vida als Estats Units d’una mestra amb ganes d’aprendre, viatjar i menjar-se el món que ha vist per descriure’l i contar-nos com ha sobreviscut a tantes peripècies i com s’ha enriquit en el fer el seu propi camí. Des d’una mirada -malgrat tot- bàsicament, joiosa, curiosa, delicada, agosarada i divertida.
