Sal·lus Herrero i Gomar
L’Avenç és una revista que convé llegir: informada, crítica, amb continguts sempre interessants i variats. El contingut de la revista L’Avenç del passat octubre, per exemple, ha estat molt ben fet. La portada du una dibuix de L’Equip Realitat, 1968, d’un Joan Fuster representat com el «Justicier», as de bastos». Un Fuster que a més del bastó a la mà i al damunt del muscle, en l’altra porta una balança per a mesurar totes les coses, una xicoteta rata-penada i un núvol de glòria. La cara de Joan Fuster hi mira tot amb escepticisme i des de la distància que hi ha del cel a la terra. Hi ha una editorial on es destaca que hem tornat a l’eslògan de l’Spain is different, posat en circulació l’any 1960 pel franquisme per atreure el turisme europeu i capgirar la percepció de subdesenvolupament que en tenia la resta d’Europa; es refuta l’explicació per la qual l’estat espanyol estava al cim de tota la Unió en contagis i en destrucció de llocs de treball i l’atur més alt. Més que buscar les causes en l’extrema ‘sociabilitat mediterrània’, que també hi ha a Portugal i Itàlia, les explicacions s’han de buscar en el treball precari i en l’economia submergida que són un tret distintiu de la societat espanyola: les condicions laborals, la por a perdre la faena i la manca de garanties i drets socials. La renda de garantia mínima s’aprova, es proclama que és un punt d’inflexió històric i després no arriben a la gent que ho necessita. Com els ERTOs . En aquest context s’esmenta un article d’Ignacio Sánchez-Cuenca, «Un estat fràgil» (La Vanguardia, 19/09/20), on afirma que no «es tracta que siguem gent bulliciosa i una mica anàrquica, sinó que l’Estat (en tots els nivells: nacionals, regionals i local) s’ha mostrat incapaç de gestionar eficaçment la informació sobre contagis i morts, la compra de material sanitari, la creació d’una xarxa de rastrejadors, la posada en marxa d’una aplicació informàtica de rastreig o el reforçament del sistema d’atenció primària». Sánchez-Cuenca assenyala que «la capacitat de l’Estat és un factor clau en el desenvolupament dels països» que l’indicador clau al respecte de la fortalesa de l’Estat és «el poder de recaptació fiscal», on Espanya es troba a la cua d’Europa: a això cal afegir-hi les retallades del sector públic, que han deixat un «Estat escanyolit» del qual patim ara les conseqüències. En un article anterior Sánchez-Cuenca, s’especifica, havia analitzat el desfasament que hi ha entre l’aparent modernitat espanyola fortament llastrada per la manca de modernitat de les seues estructures estatals i per la fragilitat mateixa del seu aparell d’Estat. Haurien d’afegir, una organització estatal autoritària, cortesana, reaccionària i antidemocràtica, al servei de les élites més extractives , una casta política, militar, judicial, religiosa, econòmica, cortesana i provinciana, que es reprodueixen i es retroalimenten en una estreta col·laboració simbiòtica.
Entre d’altres, hi ha un article de M. Àngels Cabré El feminisme tebi de Llucieta Canyà, que en la seua col·laboració a La Veu de Catalunya i en el seu llibre L’etern femení (1934).Canyà defensava un «feminisme ben entès» que no fes perdre la feminitat, molt lluny de la igualtat entre homes i dones; prioritzava una idea de la dona perfecta i amant esposa, aquell àngel de la llar que Virgínia Woff rebutjava i que Maria Aurèlia Capmany simbòlicament va escanyar a les seues Cartes impertinents. No obstant això , malgrat la seua visió conservadora, com a bona defensora de la condició femenina va posicionar-se a favor del sufragi universal en el debat entre Clara Campoamor i Victòria Kent al Congrés dels Diputats. Sufragisme sí però sense escarafalls, formació sí però sense abandonar la llar, feminisme sí però sense massa bel·ligerància. El 1957 va publicar L’etern masculí, on condemnava sense embuts el Codi Penal que justificava que el marit agredís la dona adúltera si li venia de gust. També insistia repetidament en la idea que calia augmentar la participació de les dones a la societat a tots els àmbits. Però hi és molt lluny d’altres plantejaments més radicals del canvi que va suposar en tantes dones la Segona República i que es van haver d’exiliar: Rodoreda, Murià, Bertrana i tantes altres. A l’any Bertrana s’acaba de recuperar Paradisos oceànics, de la mà de Julià Guillamon.
Hi ha un article sobre Denominacions i construcció nacional de Lluís Quintana Trias, entorn a la guerra de la Independència, per esclarir que en la contribució a la nation building, la denominació dels esdeveniments històrics no és una qüestió menor, com no ho és la dels esdeveniments encaminats a fer història, com l’èxit del terme procés a Catalunya als darrers anys.
Al barri del vermut, Albert Forns, analitza la cultura de la ruta a Barceloneta, on conclou que el turisme és necessari, perquè hi ha molts llocs de treball vinculats al treball de la restauració, l’hoteleria, els creuers… Però no cal arribar al límit, no ens cal ser Venècia!
Josep M. Muñoz entrevista a Simona Levi titulada La política a l’era digital, és directora de teatre, dramaturga, activista, estratega tecnopolítica, gestora i curadora cultural, artista multidisciplinària, investigadora, reportera i docent, d’origen italià, però es defineix com a troblemaker, que es podria traduir per esvalotadora o busca-raons. En una de les respostes més destacades de Simona Levi, en preguntar-li per la seua formació, conta que va estudiar com a directora de teatre a Paris a la mítica escola de Lecoq, «per on van passar des de Dario Fo a Ariane Mnouchkine i alguns directors de cinema… Per a mi, Jacques Lecoq abans que un home de teatre, era un filòsf. Sempre preguntava per què fem el que fem? I aquest «per què» m’ha acompanyat tota la vida. A mi, que ja venia d’una altra formació molt polititzada, m’ha ajudat a entendre el teatre com una eina de transformació. No és tracta que jo sigui una artista i que el que a mi m’agrada hagi d’agradar als altres, sinó quina funció té el que faig?» Després de contar la seua experiència teatral lligada a l’activisme social i política, el 15-M, el Partit X, a Conservas, la producció Femina ExMachina, explica que «Des de petita que tinc una formació feminista. Jo li he contat que la meva mare m’explicava històries de bruixes, i als 14 anys, en el moment que a Itàlia es lluitava per aprovar la llei de l’avortament, vaig participar en la meva primera manifestació. El feminisme italià va ser molt interessant, molt lliure, molt relacionat amb una sexualitat sana, i la meva adolescència va estar molt vinculada a un feminisme bastant punkie i bastant alliberat. Si hi afegim que vaig patir una història de maltractament, és evident que tot el tema de la dona i de l’alliberament de la dona els porto sempre amb mi. Els dos primers treballs teatrals meus, encara que l’altre es diu No treballarem mai [7 Dust, non lavoreremo mai show, 2003], tot dos són sobre les dones, sobre l’empoderament femení. I de crítica d’una feminitat victimista, també». Afirma que «Les dones tenim molt desenvolupada una capacitat de mediar, de combinar, de solucionar, d’encaixar, d’enganyar també: és a dir, tot allò que la política requereix. I tenim l’avantatge que, com que ningú no ens fa cas, per obtenir coses hem d’utilitzar l’estratègia i no pas la força bruta». En esmentar el 15-M diu que «va haver-hi moltes experiències de partit que volien «representar» el 15-M, però el 15-M demanava no ser representat. Després va arribar Podemos, que no hi té res a veure: és un partit trotskista de tota la vida, és una OPA hostil d’Izquierda Unida al moviment dels indignats». I sobre la tecnopolítica i l’ús de els noves tecnologies, diu que «L’important és l’ús de la filosofia dels digital per a la transformació democràtica. L’internet és una estructura en xarxa descentralitzada, que es pot traslladar a la governança. La idea de governar mitjançant una xarxa descentralitzada amb un lideratge distribuït és genial: tan genial com la invenció de la impremta». Ha publicat un llibre col·lectiu a l’editorial Raig Verd, sobre el fenomen de les ‘fake news’ amb l’expressiu títol de #Fake you. Fake news i desinformació, «que naix dels poders fàctics de tota la vida: governs, institucions, partits i les seves xarxes clientelars, poders econòmics, mitjans de massa com per exemple a Amèrica la Fox, que després es viralitzen a les xarxes socials». Reclama la vigilància digital des de la societat civil i exigeix l’adequació de la classe política a l’era en què vivim.
Hi ha també un reportatge sobre la cultura catalana que m’ha interessat molt i està ben documentat, de Marta Vallverdú Països Catalans als anys 60. La proposta de Joan Fuster, encapçalada per la coneguda frase de J.F.: «Dir-nos ‘valencians’, en definitiva, és la nostra manera de dir-nos catalans». Per a escriure’l ha entrevistat a Eliseu Climent, Gustau Muñoz, Francesc Pérez Moragon i Josep Massot i Muntaner. Hi ha fet servir una bibliografia essencial i molt encertada, on hi ha, Adlert, Ferran Archilés Una singularitat amarga: Joan Fuster i el relat de la identitat valenciana, Catarroja, Afers, 2012, Max Cahner Com arribà Joan Fuster a plantejar-se la qüestió nacional, Serra d’Or, núm. 301 (oc. 1984), p.41 , Cano Mateu Les relacions literàries i culturals entre Carles Salvador i Joan Fuster: La correspondència inèdita», Actes del XVIIé col·loqui de l’AILLC,València: Publicacions UV, 2015, Santi Cortés El compromís amb la cultura. La història de Tres i Quatre, València: 3i4, 2014, llibres bàsics de Joan Fuster, des d’El descrèdit de la realitat a Nosaltres, els valencians, passant per El País Valenciano, Qüestió de noms i algunes correspondències, el vol. 13 i 14, Albert Manent Joan Fuster dins Solc de les hores: retrats d’escriptors i de polítics, Barcelona, Destino, 1992, Josep Massot Els intel·lectuals mallorquins davant el franquisme, Barcelona: Abadia de Montserrat, 1992, J. Melià Els mallorquins, Gustau Muñoz La vida dels llibres, Catarroja, Afers, 2019, Josep Mª Muñoz, El falcó de Sueca, Barcelona, Proa, 2002, Josep Pla Joan Fuster dins Homenots, 9a, sèrie, Barcelona: Destino, 1962, Damià Pons,, Vicent Sanchis, Valencians encara, Barcelona, Proa, 2012, Sardà Zeneida, Eliseu Climent dins dePerfils, Abadia de Montserrat, 1999, Robert Surroca Joan Ballester i Canals (1913-1980), Barcelona, Òmnium Cultural, 2007, Jaume Vicens Vives «Presència valenciana», Serra d’Or, núm. 5 (maig 1960), Pau Viciano, Per què Fuster tenia raó, València, 3i4, 2017.
Inicia l’article, clarificador, desmentint que Joan Fuster fos l’inventor de la denominació Països Catalans; aclareix que el terme es troba documentat el 1876, en un recull legislatiu del jurista valencià de Catarroja, Benvingut Oliver. A finals del segle XIX, hi ha termes com Catalunya Gran, Catalunya Integral, Països de Llengua Catalana… I Oliver encunya el terme Països Catalans, perquè compartim llengua, lleis, institucions, economia, cultura, història, interessos, compromisos i vincles socials i polítics des del segle XIII fins ara mateix. Als anys 40 i 50, Francesc de Borja Moll, avivava la flama del tronc lingüístic, a Mallorca, en fer-se càrrec de sufragar i continuar l’elaboració del Diccionari català-valencià-balear, editat per la Biblioteca Raixa, amb la col·laboració de la seua filla, Aina Moll i l’assessorament del professor valencià Manuel Sanchis Guarner, que fou confinat a Mallorca entre 1943 i 1959 per les autoritats franquistes, després d’haver estat a la presó per haver lluitat en defensa de la República. Als anys 1950, s’inicia el sorgiment de Joan Fuster, en distanciar-se de l’editorial Torre (fundada el 1943), de Miquel Adlert i Xavier Casp, i apropar-se a Carles Salvador, mestre, lingüista i difusor de les Normes de Castelló (1932), ordenadores del valencià estàndard, que feia classes de valencià al si d’uns institució valenciana arcaïtzant, tolerada pel règim, Lo Rat Penat. Salvador era d’esquerres i independentista, i reivindicava una cultura de tall popular quan proclamava: «Valencià de la ciutat de València, declare que sóc català». Relata els vincles de Joan Fuster amb els exiliats d’Amèrica, Quaderns de l’exili (1943-1947) del 1943: «Catalunya, València i Balears són tres països i una sola nació». Des de Mèxic, Vicenç Riera Llorca, secretari de redacció de La Nostra Revista (1946-1954) li demana col·laboracions, que després s’estendran a Pont Blau (1952-1963), dirigida per Riera Llorca. L’article bàsic fou «València en la integració de Catalunya», publicat l’any 1950, on afirmava de manera clara, entenedora, decidida i valenta: «Mentre el problema de València no serà considerat pels catalans com un problema llur -des del punt de mira econòmic, polític i cultural- el catalanisme no deixarà d’ésser un moviment fracassat en potència».
Després de l’1 d’octubre del 2017, podríem afegir, que no deixara d’ésser un moviment fracassat, en potència i en acte. Perquè un moviment d’alliberament nacional, per aconseguir l’èxit i esdevenir la possibilitat de construir un estat propi, hauria de tractar d’abastar, si fos possible, tota la nació. Tot i que és ben legítim, i sempre he defensat fins ara, que una part de la nació tracte d’alliberar-se’n de la presó de ferro que és l’estat espanyol, que ens reprimeix i nega la nostra possibilitat de confederació nacional formant part de l’estat espanyol tan deficient en termes democràtics i de respecte als drets humans, individuals, socials i dels pobles que «l’integren» (per raó de la força de les armes, de les amenaces, de la violència). Per què les comunitats amb la mateixa llengua i cultura no han de poder federar-se o confederar-se segons la Constitució del 78? La situació de repressió, de frustració i de decepció, posterior a l’1- d’octubre, ens hauria de servir per replantejar-se altres estratègies, posem per cas, que potser és millor augmentar al màxim la col·laboració econòmica, lingüística, cultural, comunicativa i política a tots els Països Catalans. Preparar el terreny per a un alliberament de la nació sencera i completa i convocar la intervenció dels organismes Europeus perquè es dissenyen els procediments adequats en cas de conflicte polític i voluntat democràtica i pacífica d’exercir el dret a decidir… I en el «mentrestant» fer camí, de solidaritat, cooperació i ajuda mútua de tots els Països Catalans de Salses al Cartxe i de Fraga a l’Alguer. Preparar-nos per a la cooperació i l’ajuda mútua en defensa dels nostres interessos, econòmics, culturals i polítics, pragmàtica, al marge de la ubicació estatal d’una part o l’altra de la nació. Si Catalunya s’independitza, el País Valencià i les Illes romandrien sota les urpes de l’estat espanyol, com ho està la Catalunya del Nord de l’estat francès i l’Alguer de l’estat italià… Per tant, consolidar les màximes relacions institucionals, econòmiques, culturals i polítiques al marge de l’statu quo estatal de cada bocí de país catalànic. L’article de Fuster sobre la integració de València en els Països Catalans el porta l’any 1962 a la publicació de la guia turística País Valenciano, l’assaig Nosaltres, els valencians i l’opuscle Qüestió de noms, tot plegat va desfermar una campanya fulminant contra Fuster, demonitzat com a enemic del país. Aquesta campanya serà persistent i durant la ‘transició’, sense mitjans de comunicació en català, al País Valencià s’ampliarà contra qualsevol que reconega que el valencià és una variant del català o que «dir-nos valencians és la nostra manera de dir-nos catalans». Explicita Vallverdú que Max Cahner vol comptar amb Fuster per a Serra d’Or, no únicament per la seva solvència intel·lectual, sinó perquè en comparteix el projecte nacional: «Hem de donar de València una visió més íntegra perquè els lectors s’acostumin a considerar-la catalana en tots els aspectes». El catalanisme és víctima d’una criminalització i demonització implacable i furibunda. El greu problema és que, lògicament (s’entén, la violència de la dreta extrema), aconsegueix atemorir a molts intel·lectuals i a una població indefensa i temerosa de conflictes bel·licistes (la por a la confrontació i a la guerra civil encara hi és) que es plega a les exigències dels grups feixistes (paramilitars i pro-estatalistes) que actuaven amb absoluta impunitat; com es va veure, als anys setanta, amb l’assassinat de Miquel Grau a Alacant per penjar cartells per la Llibertat, L’Amnistia i l’Estatut d’Autonomia, i als anys noranta amb l’assassinat de Guillem Agulló i les múltiples amenaces, agressions, pintades i dinamita contra les llibreries i entitats socials, cíviques, culturals, sindicals i polítiques per esmentar el nom del nostre País Valencià o dir-li català a la nostra llengua valenciana. L’estat espanyol defensa els nacionalistes d’estat i els que no són nacional-estatals o no es consideren espanyols (francesos o italians) a la manera que dicta l’estat, són perseguits a sang i foc; a tot l’àmbit dels Països Catalans. Com hem pogut veure, recentment, un grup de feixistes i nazis d’un club de futbol de Gandia provoquen aldarulls, amenaces, insults i agressions, a Pego el jovent pegolí va a protestar al seu camp de futbol, i la guàrdia civil acudeix a protegir a llurs cadells. Posteriorment, en compte de demanar comptes als feixistes de Gandia, imputa, deté i acusa de delictes als joves antifeixistes de Pego que protestaren davant les provocacions i els aldarull nazi-feixistes. Com sol ser habitual. Però no deixa d’ésser un escàndol.
En la conclusió després de fer un balanç de l’obra de Joan Fuster, distingeix Marta Vallverdú, per una banda, la via culturalista, majoritària, que representa Joan Francesc Mira, en La nació dels valencians, que en qüestionava la traducció política fusteriana: «El seu «fracàs» (i ho escric molt conscientment entre cometes) és no haver pogut convertir en hegemònica la seua pròpia proposta. Potser perquè la proposta mateixa no s’ajustava a les condicions reals, a l’evolució històrica, a les necessitats i a les expectatives del conjunt de la societat valenciana». Sense considerar suficientment, al me parer, la violència estatal i provinciana de la transició i posteriorment que atiaren una persecució d’agressions, pintades, pedrades, còctels molotov, dinamita. Joan Fuster va patir dos atemptats a casa seva (1978 i 1981), els enderrocs dels estralls de la bomba i la decepció política serviren per enterrar-lo en vida; Sanchis Guarner, un altre (1978); divuit, la llibreria 3i4 i diverses entitats i llibreries d’arreu del país, també uns quants. Sense considerar prou el franquisme sociològic que roman a les estructures estatals centrals i provincials, sense considerar prou, al meu parer, els mitjans de comunicació que han reproduït, tret d’escasses excepcions el predomini lingüístic castellà i el supremacisme nacionalista espanyol. Aquest sector espanyolista i reactiu a Fuster i als Països Catalans, va derivar cap al blaverisme i, amb els anys, va tenir una certa incidència política. D’acord amb la tesi de Vicent Flor en Per a ofrenar noves glòries (a Espanya), aquest «blaverisme» s’hauria estès a la majoria dels partits hegemònics del País Valencià; l’anticatalanisme ha minvat perquè s’ha estés, ‘superficialment’, com una taca d’oli, a tot arreu. De manera que inclús el Govern «més progressista de la història de la Generalitat Valenciana», no gosa dir «País Valencià», ni molt menys «Països Catalans», no gosa concretar la reciprocitat televisiva (signada en temps de Govern del PP!), ni la necessitat d’integrar-se a tots els organismes en defensa de la llengua i la cultura catalanes, per tal de protegir l’agricultura, el comerç, la industria i les exportacions, l’economia ( a la UE), i les infraestructures viàries del corredor mediterrani que abasten els Països Catalans, ni modifica la comarcalització en un sentit de vertebrar més el País Valencià i d’augmentar, dràsticament, les relacions de tot tipus amb la resta dels països de la Comunitat Catalànica (que feien servir Casp i Adlert), etcètera. Sense complexos d’inferioritat ni dependències centralistes en funció d’un estat jacobí que imita el pitjor de l’estat francès per uniformitzar i aniquilar de la diversitat cultural. Evidentment, sabem que l’oposició de dretes encara faria menys per la llengua i la cultura valenciana i encara faria més per liquidar-la. Ja vam veure els crits de la bretolada de la dreta nacional espanyols bramant contra la llei d’educació perquè tracta de «prioritzar» les llengües oficials, pròpies i històriques de cada nació, tot i que les hores de castellà de cada comunitat lingüística es decidiran encara des del Ministerio.
Mata Vallverdú constata que un sector catalanista, observa les tesis de Fuster amb una certa cautela: el poeta Josep Mª Llombart, a Mallorca; Manuel Sanchis Guarner o Ernest Martínez Ferrando, al País Valencià; i al Principat, el mateix Jordi Pujol. La lluita per una llengua i una cultura que ha patit un genocidi és acceptada, en general,; però insinuar dur-la al terreny polític, es considera estratègicament contraproduent i fins perjudicial. Perquè, després de tants anys de dictadura, i un adoctrinament totalitari en el nacional-catolicisme espanyol, en el hi ha una correlació de forces extraordinàriament desigual. No hi ha prou recursos per combatre l’estat, ni mecanismes de defensa més enllà de la denuncia i la resistència. No obstant això, el prestigi intel·lectual de Fuster brilla sòlidament entre els cercles barcelonins, no només la Barcelona intel·lectual del 1954 a propòsit de la presentació de La poesia catalana fins a la Renaixença, publicada per les Edicions Catalanes de Mèxic, amb l’arquitecte Oriol Folch i Camarasa i el sociòleg Joaquim Maluquer, Carles, Riba, Joan Oliver, Joan Triadú, Joaquim Molas, Pere Bohigas i Jordi Rubió, entre d’altres, sinó més tard, el 1960, 1961, amb Max Chaner, Vicens Vives, Miquel Tarradell, Ramon Bastardes, Jordi Pujol, Albet Manent, Josep Benet, Ferran Soldevilla, Josep Pla, Grabriel Xammar, Alexandre Cirici Pellicer, Antoni Badia i Margarit (Llengua catalana als Països Catalans, 1964, edicions 62), el naixement de la Nova Cançó, 1961, d’Edigsa amb Josep Mª Espinàs, Lluís Serahima, Miquel Porter, Remei Margarit, on s’incorporen cantautors de tots els Països Catalans, Raimon, del País Valencià, Maria del Carme Girau i Marià Albero, més tard, Ovidi Montllor, de les Illes arriben Guillem d’Efak, Joan Ramon i Maria del Mar Bonet; del Rosselló prové Teresa Rebull, exiliada.
Hi ha un apartat dedicat a les tertúlies i les Ballarines en acció, on Vallverdú, amb entrevistes i lectures de textos de Vicent Simbor, Eliseu Climent, Josep Mª Muñoz i Francesc Pérez Moragon, defineixen la personalitat de Joan Fuster i la seua altura intel·lectual, la seua lucidesa i escepticisme; L’assagista Gustau Muñoz el defineix així: «Era accessible i de molt bon tarannà, informat, d’una cultura increïble, i sempre amb un punt d’humor, però seriós. El més allunyat del vanitas vanitatis i de la supèrbia que tan abunda en el gremi…»; tenia les portes de casa seva obertes per a moltíssima gent, acostumat al diàleg i a la conserva de les tertúlies i bars, la seua capacitat de convicció, la seua qualitat d’idees i suggeriments, la seua fisonomia ocellivola, com a «falcó» i la seua aguda perspicàcia; la seua influència universitària amb el grup de tendència catalanista de l’Eliseu Climent, Josep Vicent Marqués, Rafael Ninyoles, Vicent Àlvarez, Enric Solà, Valerià Miralles, Ferran Zurriaga, Alfons Cucó, Raimon, etc. L’altre grup vinculat a Lo Rat Penat, que van anomenar Front Marxista Valencià que sonaren suport a les vegues dels miners d’Astúries, on hi havia els germans Codonyer, Jaume Pérez Montaner, Tàrrega, etc. El grup de dones valencianistes, Rosa Raga, Cèlia Amorós, Olga Quiñones, la historiadora Eulàlia Duran, amiga de Fuster. Els aplecs a Llíria, Alcoi, Castelló, Bocairent, El Puig… Les editorials valencianes en català Estel, Garbí, Gorg, Sicània, Senent, el Diccionari català-valencià-balear, la revista Serra d’Or i la Gran Enciclopèdia Catalana, que al País Valencià, assoleix ja al 1969, 3750 subscriptors. L’èxit de l’editorial 3i4 en fabricar llibres en valencià, el d’Antoni Seva, 30.000 pieds noirs (1968), La Renaixença al País Valencià de Sanchis Guarner (1968), El conflicte valencià de Rafael Ninyoles… Santi Cortés descriu la importància de l’editorial 3i4, del Secretariat de l’Ensenyament de l’Idioma que va ser l’embrió de la que el 1978, un cop legalitzada, es va dir Acció Cultural del País Valencià. El nucli central estava format per Rosa Raga, Eliseu Climent, Joan Fuster, Manuel Sanchis Guarner, Vicent Ventura i Adolf Pizcueta…. Joan Fuster no es va inventar el terme de Països Catalans ni el concepte, però ell va ser-ne el gresol, qui el va fer irradiar en totes direccions, i qui el va fer créixer i argumentar de forma matisada i aprofundida. Des de la dècada dels 60, en plena dictadura, Fuster impulsa la utopia de la fraternitat de tots els Països Catalans per tal de construir un futur democràtic, lliure i coherent, en defensa de la pròpia llengua i cultura catalanes. Una integració dels Països Catalans encara per aconseguir. És un somni d’una minoria cultural assetjada i arraconada per l’ultranacionalisme espanyol. És un somni que enmig de la presó de la dictadura del terror de Franco, Fuster proposés avançar en la col·laboració i la integració fraterna de tots els Països Catalans. És un somni bell i raonable, bastit des de la inclusió, el respecte a la diversitat, la resiliència i la capacitat de defensa davant el genocidi lingüístic, cultural i nacional. Sense aquest somni, no restaria res en peu, si més no al País Valencià. Un somni com un referent utòpic, com l’horitzó d’Eduardo Galeano, que serveix per avançar, per a caminar, encara que es torne a allunyar quan s’apropem… I perquè una vida mediocre, plana i uniformitzada, sense reptes, somnis i utopies no paga la pena de viure. El problema és que hi ha massa gent, al País Valencià i les Illes, que vol aniquilar aquesta utopia minoritària i per aconseguir-ho estan disposats a fer que el somni i la vida esdevinga un malson.
Hi ha també un article de Joan Esculies sobre El problema de Catalunya segons Josep Tarradellas, només li interessava l’encaix de Catalunya a Espanya a partir del model de l’inici de la II República, amb una Catalunya autogovernada; un anàlisi de Vicenç Pagès Jordà, La geologia i nosaltres arran del llibre d’Élisabeth Filhol, Doggerland, d’Anagrama, traducció d’Albert Pejó, 2020; un anàlisi de Jordi Borja del llibre d’Enric Juliana Aquí no hem vingut a estudiar, Arpa, Barcelona, 2020, 344 p., on es reconstrueix la vida del militant comunista Manuel Moreno Mauricio, antic guerriller, reclòs des del 1947 i fins al 1964 al penal de Burgos, s’analitza la dictadura de Franco i les estratègies divergents del «partit de l’antifranquisme» per oposar-s’hi. També de Joan Todó, L’art contra la salut sobre Thomas Mann i Venècia, des dels Bubdenbroock fins a Confessions de Fèlix Krull, lladre i farsant (traduït per Jordi Llovet), La Muntanya màgica i El doctor Faustus (traduïts per Carme Gala i per Fontcuberta respectivament) i Mort en Venècia, (amb traducció de Fontcuberta, revisada i pròleg de Jordi Llovet, a l’editorial Navona.
Albert Fabà escriu l’article Pensar la realitat. Una anàlisi autocrítica del procés, del llibre de Jordi Muñoz, Principi de realitat. Una proposta per a l’endemà del Procés, Barcelona, L’Avenç, 2020, 224 p., escrit des del sobiranisme, es mira el procés amb una distància crítica que esdevé molt necessària. És, abans que res, un text que fa pensar. Des de l’autocrítica i des de l’anàlisi del passat i del present. Sense complaences ni explicacions senzilles. Analitza les tres hipòtesis de l’octubre, forçar una negociació, la insurrecció per desbordar l’estat mitjançant la mobilització massiva i continuada i la desconnexió en confiar que l’estat no gosaria actuar de manera violenta. Es reconeix que Catalunya no és independent, no per cap tipus de traïció des líders (una explicació massa simplista) si no «perquè a la tardor de 2017no es donaven les condicions necessàries per aconseguir la independència». Una majoria interna massa feble, una polarització política i nacional massa gran i sense aliats internacionals. Analitza les opcions de futur per guanyar electoralment i socialment des del dret a decidir. Per tal d’aconseguir un referèndum acordat o una proposta seriosa de l’estat d’ampliar l’autogovern… «Un text, en definitiva, que fa pensar. Que d’això és tracta», conclou Fabà sobre l’anàlisi polític de Jordi Muñoz del Principi de realitat.
Lourdes Toledo escriu sobre l’esclat de la literatura valenciana en català, a El bon moment de la narrativa valenciana: al llindar del segle XXI, una nova generació d’autors renovava el panorama de la narrativa al País Valencià. Aviat s’hi sumarien les veus de les dones, per configurar entre tots una situació que es troba molt lluny d’aquella de què es lamentava Fuster fa cinquanta anys., quan tant va fer per dignificar la llengua i la cultura catalanes, entre les quals, Isabel-Clara Simó, Carme Miquel, Àngels Moreno, la Mary Higgins Clark de la Safor, Núria Cadenes, Esperança Camps, Raquel Ricart, Anna Moner, Gemma Pasqual, Lliris Picó, Pepa Guardiola, etcètera, en saber que l’essència de la novel·la és el tremp narratiu, la impredictibilitat, l’exploració, la variació i el canvi permanent. Per això conclou Alícia Toledo, «no deixen de sorgir veus noves, encara que -com saben vostès- ja estiga tot dit». I tanmateix, potser no està tot dit, hem de qüestionar el tòpic bíblic de «res nou hi ha a sota del sol».Perquè encara resten històries incògnites per contar amb imaginació i vivacitat. De manera sorprenent.
Hi ha un article d’Enric Sòria, Amants, visionaris i assassins sobre Joseph Roth, el seu Viatge a Rússia, L’Avenç, 2018,Històries de l’exili, traduïts per Pilar Estelrich i Montserrat Franquesa, en Pagès, editors (2019), i el més inclassificable, com l’etiqueta Sòria, L’Anticrist (2020), definit per Pilar Estelrich com un asaig disfressat de reportatge autofictici; s’anuncia la traducció al català de Jaume Creus, a L’Avenç La marxa de Radetzky, l’acta de defunció de tot un món. A L’Anticrist, l’autor dona solta a la vena més religiosa i sermonaire, que no trobem ni als seus articles antinazis (que podem llegir en La filial del infierno en la Tierra), traça la radiografia crispada, però lúcida, dels perills del món modern i de la catàstrofe imminent que planava sobre Europa: la deshumanització inherent a la societat industrial i mecanicista, el capitalisme desbocat, els totalitarismes i els nous mitjans de comunicació de masses, especialment el periodisme i el cinema. Esmena que al pròleg hi ha una petita errada, «(Heike van Lawick no és una professora austríaca . És una professora, sí, alemanya de naixement i criança i valenciana de vocació i residència)».Anota Sòria que Roth coneixia bé Rússia i el món soviètic, com mostra en Fugida sense fi, així com l’amenaça nazi del que substitueixla devoció del Déu de l’amor pel culte fanàtic al poder. De les Històries d’exili, es destaca que és un conjunt de relats que tenen el nomadisme com a fil conductor; relats amorosos tractats amb ironia; creu que Abril, no inclós és el seu millor relat; quant als altres dos, El bust de l’emperador, sobre l’anacrònica supervivència de l’univers austrohongarés, on la ironia voreja el grotesc piadós, i considera que el millor relat és Confessió d’un assassí, sobre la manca d’identitat i el remordiment.El món es dirigia a tot estrop cap a l’abisme i Roth fou un observador atent. Com Walter Benjamin. Narradors excepcionals per analitzar la modernitat, els mecanismes de repressió i manipulació i els totalitarismes dels anys 30 del segle XX.
Hi ha dos articles de música; un d’Antoni Pizà Un cementiri a Broklyn. Claudi S. Grafulla, l’improbable inventor del jazz. El músic mallorquí, emigrat a Nova York el 1838, és avui poc recordat, però va transformar el repertori de els bandes de música dels Estats Units i avui la seva música es continua tocant. També de Joaquim Rabasera El rei demana corona on explica que fa dos-cents anys, l’Himne de Riego, el primer himne nacional espanyol i una herència musical del Trienni Liberal, és una cançó que ha tingut una història intermitent de prohibicions i de proclamacions i que ha arribat fins avui, quan moltes persones el reconeixen, ja sigui com a propi o impropi. S’afirma que després de la mort de Ferran VII i durant els inicis de la Primera Guerra Carlina, l’Himne de Riego va arribar a ser una manifestació de suport a Isabel II. Tot i que més tard de la dècada de 1870 es vincula l’himne a les idees republicanes i hi ha l confrontació entre els dues Espanyes, la monàrquica i la republicana, mitjançant el xoc entre l’Himne de Riego i la Marxa granadera.
A l’aparador hi ha interessants novetats de llibres:
Xavier Domènech Un haz de naciones. El Estado y la plurinacionalidad en España (1830-2017), Barcelona Ediciones Península, 2020, 383 p., 18,90 euros.
Benjamin Moser Sontang. Vida y obra, Barcelona, Anagrama, 2020, 823 p., 24,90 euros.
Rellegir Maria Àngels Anglada, Ed. a cura d’Eusebi Ayensa i Francesc Foguet. Figueres: Eds. Calígraf, 2020, 354 p., 20 euros.
Albert Forns Canal Abans de les cinc som a casa, Barcelona: Eds 62, 2020, 304 pp., 20,50 euros.
Theodor Kallifatides Una altra vida, encara. Traducció de Motnserrat Camps. Barcelona: Galaxia Guntembert, 2020, 160 p., 14,50 euros.
Paul Valéry. Tal qual. Traducció d’Antoni Clapés i pròleg de Jordi Marrugat. Martorell: Adesiara, 2020, 450 p., 25 euros
I finalment un article de Jordi Puntí a La màscara d’Arvid Jansen, esmenta la recent literatura escandinava, novel·les policíaques i l’autoficció de Knausgaard, sobre la violència, la moral, la solitud; explicita que Arvid Jansen és l’alter ego literari de Per Petterson, que entre d’altres ha escrit Sortir a Robar cavalls (2003, Club Editor); també un recull de contes, Cendres a la meva boca, sorra als meus peus, no traduïda al català, que descrivia el món referencial d’un nen, Arvid Jansen, a través de la seva família i els paisatges que habitava. A partir dels traumes tracta de reconstruir episodis familiars, com si volgués despertar la memòria d’aquelles relacions estroncades de colp. Un altra novel·la és Cap a Sibèria (1996) on la mare pren la paraula per explicar la seua infància i joventut en un poble de la costa de Jutlàndia als anys 1930, la invasió del nazis a Dinamarca i l’entrada en guerra, la fugida. L’amistat al llarg dels anys, el dol continuat, els miratges de l’amor o el despertar de la consciència política són l’espina dorsal de les novel·les que tenen Arvid Jansen de protagonista, com passa a Maleeixo el riu del temps (2008) o Homes en la meva situació, del Club editor en català. L’autoconsciència irònica del ridícul, el desfici vital, l’amor a la ciutat d’Oslo i la impossibilitat de «donar-se» als altres, són trets que assenyala Puntí de l’obra literària de Per Peterson (Oslo, 1952) que s’ha convertit en un referent de la literatura europea. Conclou Puntí que el lligam que unia Philip Roth i el seu personatge Nathan Zuclkerman ho podria signar Peterson quan deia Roht en una entrevista: «Inventar-se una existència mig imaginària a partir del drama real de la meva vida és la meva vida. En aquesta feina hi has de trobar algun plaer, vet aquí. Actuar com un personatge. Fer-ho veure. La mascarada astuta i entremaliada».
