Banalitat o transcendència del mal?

Sal·lus Herrero i Gomar
El 16 de març del 2020, a la revista d’El Temps, núm. 1866, Martí Domíngez publicava un excel·lent article sobre la transcendència del mal, on a partir de la informació de la periodista Rosa Mª Artal, parlant dels migrants siris atrapats en la frontera entre grecs i turcs, el feia servir reiteradament. Aquest de la ‘banalitat’ és un terme encunyat per Hannah Arendt a Eichmann a Jerusalem. I davant el risc de banalització i trivialització del nazisme, argumenta Domínguez, tracta de refutar un terme que considera inadequat, confús, paradoxal, “massa inexacte”; i assenyala que les darreres investigacions historiogràfiques, com a referents que va fer servir per a construir la seua novel·la L’esperit del temps (Proa) mostren que “rere l’holocaust hi havia un pla perfectament dirigit de colonització i de germanització de l’Est, on van participar activament les acadèmies alemanya i austríaca fins al punt que resulta esborronador. Per tant, tot aquell mal no s’infligia per un sadisme poca-solta, o per un desig de refocil·lar-se en la desgràcia aliena, cosa que sí que haguera estat banal, sinó que era mogut per un ideal de caire aparentment superior, de crear un poble més fort i sa, més indoblegable i més invencible. Al darrere del mal hi havia un pla, horrorós i cruel”.

Pensava que a l’article sobre “Les apories de Hannah Arendt” publicat a la web País Valencià Segle XXi havia aclarit la qüestió que s’analitza. Però el resultat d’aquella explicació m’ha deixar perplex. Potser no ho he argumentat adequadament. Perquè alguns amics i amigues que ha llegit l’article m’han preguntat si qüestionava la importància de Hannah Arendt en la filosofia política. Res més lluny del meu propòsit. Perquè només em limite a assenyalar algunes possibles apories, contradiccions o incoherències en el seu relat aplicat a la comprensió del nazisme del seu amic M. Heidegger a partir del terme sobre la banalitat del mal, en seguir els suggeriments de l’article de Martí Domínguez sobre aquest afer. També m’interrogaven si considerava que Arendt tenia tan poca ètica per construir una argumentació només amb la finalitat d’encobrir Heidegger i si això no la desacreditava internacionalment… Davant de preguntes tan punyents he respost que Hannah Arendt va restar orfena de pare molt aviat, a l’inici de l’adolescència, tenia una autoestima molt baixa, Heidegger va ser el seu mestre i amant fins que se la va treure de sobre perquè temia que la seua esposa el descobrira; potser estava atrapada emocionalment i afectivament per la  seua relació amb Heidegger. I tanmateix, pense que això no li resta importància com a pensadora sobre el totalitarisme i el mal; mostra les possible errades. Jo també puc errar i equivocar-me en les meues hipòtesis. Algunes coses, però, em sembla que apunten, cm a indicis, al que indique. Perquè a Heidegger, Arendt no li va retreure res (o a penes li va retreure res) de la seua complicitat amb el nazisme, va tractar de llevar-li importància… Només mentre mantenia una relació sexual secreta li va preguntar per les seues relacions amb l’antisemitisme i Heidegger li va respondre que això era “xafarderies” (i ella ho va deixar córrer, ni li replicar ni va tractar de comprovar les evidències), en un article sobre els camps de concentració a la dècada dels anys quaranta, el va criticar dient que considerava que Heidegger era capaç de tot, en el sentit de cometre accions criminals; en canvi altres autors interpreten aquest article de Arendt de manera contrària, que Heidegger no era capaç de ser còmplice d’accions criminals. No sé si aquesta ambigüitat i contradicció absoluta en la interpretació d’un text d’Arendt crític amb el nazisme d Heidegger es degut a que va escriure que era capaç de tot i després va capgirar el sentit totalment. Caldria investigar-ho millor. El que és un fet, en que arran de reprendre la sua relació d’amistat als anys seixanta, després d’haver trencat qualsevol relació comunicativa durant dues dècades, Arendt va tabuïtzar aquest afer sobre el nazisme de Heidegger i es va dedicar, amb cos i ànima, a elogiar-lo i prestigiar-lo, sense analitzar críticament els seus textos filosòfics, com ha fet Víctor Farias, Emmanuel Faye i altres que denuncien la complicitat de Heidegger en l’extermini nazi i en la destrucció del pensament filosòfic.

Tornem al text que va motivar la meua reflexió sobre aquests afer, prèviament “advertit” per alguns paràgrafs crítics i suggeriments entorn Hannah Arendt per banda de Gustau Muñoz en alguns dels seus llibres publicats l’any passat, tant Corrents de fons quan fa referència a la revista Nueva Cultura, com El vertigen dels dies o a La vida dels llibres quan afirmava que hi havia algunes coses en el seu pensament filosòfic que “no li feia el pes”. Això em va fer recordar la meua lectura d’Eichmann a Jerusalem, la inicial perplexitat que em va provocar, internament, quan vaig llegir el terme sobre la banalitat del mal i sobre l’acusació de la complicitat dels líders religiosos de les comunitats jueves, que va causar un gran escàndol. No obstant això, en un primer moment l’argumentació sobre la banalitat em va convèncer. Aquests afers polèmics, però, no vol dir, al meu parer, que s’invalide la seua importància i significació dins del pensament filosòfic del segle XX. Però això, si és el cas, per banda de Gustau Muñoz, ho haurà de dir ell mateix. Només puc escriure des de mi.

Martí Domínguez considera que quan Arendt diu que Eichmann era un buròcrata quan signava el transport dels combois de trens a Auschwitz, “Eichmann era ben conscient del que significava tot allò, dels milers i milers de morts de gent innocent, i si podia dormir per la nit no era perquè fora un inconscient, sinó perquè estava del tot convençut que ho feia pel futur de la seua pàtria. Rere aquelles accions hi havia una hipnosi general, una infecció col·lectiva, una obnubilació que va afectar tota una societat. Després de la guerra, i de l’absoluta i tràgica degradació de la cultura alemanya, va seguir un període d’amnèsia col·lectiva, i el poble alemany va prescindir per complet de la vida emocional, com assenyalava George Sebald al seu assaig Sobre la història natural de la destrucció. Aquesta percepció d’un poble profundament trastornat també l’explica la periodista Géraldine Schwarz a Els amnèsics, on la culpabilitat és tan aclaparadora i generalitzada que l’única manera de sobreviure és creant aquell gran parèntesi en blanc”. Explica Domínguez que: “En el nazisme, doncs, no hi ha banalitat. És una màquina de destrucció implacable, amb un greixatge perfecte i d’una espaordidora eficiència. Eichmann, en tot cas, és un perfeccionista, i gaudeix amb el treball ben fet. Raul Hilberg, el reconegut historiador de la xoà, també va criticar aquesta expressió: Eichmann war nicht banal (“Eichmann no era banal”), va escriure al diari Die Welt, el 28 d’agost de 1999. I altres comentaristes de l’holocaust també han expressat els seus dubtes. Conclou Martí Domínguez: “Cada vegada que ho diuen (la banalitat del mal) m’entra un calfred. Ans a l’inrevés: era un mal transcendent, al servei d’una idea poderosa, que va conduir tot un poble a la major tragèdia col·lectiva de la història de la humanitat”. Efectivament, Eichmann no era banal, si llegim l’extensa participació d’Eichmann en la solució final al llibre sobre la destrucció dels jueus de Raul Hilberg, no comprovem fàcilment, si llegim a Hannah Arendt a Eichmann a Jerusalem, el que ella manlleva de Hilberg, dels interrogatoris periodístics, del mateix judici observem com resulta contradictori afirmar que el paper d’Eichmann en el transport de jueus al camps de concentració i d’extermini fos banal , si rastregem la participació activa d’Eichmann al llibre de Mark Mazower El Imperi de Hitler, tant en la ‘solució final‘ com en les deportacions, resulta insòlit concloure que Eichmann era un actor secundari…

Si el voles llegir sencer l’article de Martí Domínguez, ací tenen l’enllaç, paga la pena, tot i que he tractat de posar-lo gairebé tot per si algú no podia entrar:

https://www.eltemps.cat/opinio/9656/la-transcendencia-del-mal

Em sembla una reflexió molt interessant i acurada la que planteja Martí Domínguez, és un afer recurrent a la filosofia després de l’holocaust en analitzar l’origen, l’efectivitat, les causes i la vigència del mal; abans d’Arendt el mal era un tema teològic lligat sovint al pecat original i a la teodicea, al Gènesi, a Agustí d’Hipona, del que Arendt féu la tesi doctoral, de Leibniz; però, des dels grecs, Socrates, els sofistes, Plató, Aristòtil i sobretot amb Voltaire, Kant, Hegel, Marx, Hume, Freud, Camus, va passar a ser sobretot un tema filosòfic i antropològic… sense deixar de ser teològic, tot i que l’hem d’entendre a la manera de Marx, com a representacions consoladores d’una humanitat desgraciada que anhel·la i sospira per l’alliberament definitiu després de passar penalitats. Al llibre de Raul Hilberg Memòries d’un historiador de l’Holocaust”, 2019, arpa, explica que, quan van arribar a Cuba fugint del nazisme, abans d’instal·lar-se als Estats Units, el seu pare es va fer càrrec de les lliçons d’hebreu perquè temia que l’oblidara: “En una mostra de valentia, va intentar fer-me aprendre de memòria tantes parts del Gènesi com fora possible en l’idioma original. La concisió de l’hebreu, assegurava, era una de les meravelles del món […] Quantes més frases fora capaç de memoritzar, millor home seria. Jo entenia perfectament l Gènesi i la influència literària que va tenir sobre mi és evident“… Observem el títol del llibre més important de Hilberg “La destrucció dels jueus europeus, Akal, és sinònim de fi, d’extermini, d’eliminació, al genocidi, a la mort, antònim a la creació, al Gènesi, a l’inici, a la generació de vida…

Aquestes mutacions en la història i reflexions sobre el mal, estan recollides al llibre de Susan Neimon, Evil in Modern Thought. An Alternative History of Philosophy, (El mal en el pensament modern. Una història no convencional de la filosofia), Fondo de Cultura Económica, 2002, traduït al castellà per Felipe Garrido, quants les catàstrofes ens sotraguen, en forma de terratrèmols, pandèmies, desastres naturals, genocidis, guerres, una barreja de reacció i reflexió ens porta a qüestionar el sentit que tenim de nosaltres mateixos, del mal, de la fragilitat i de la vulnerabilitat que som en la seua presència i la necessitat de tractar d’evitar aquests mals en l’avenir, el per-venir. Per tant, podríem concloure amb Domínguez que tot mal és transcendental, si mirem les conseqüències i la manera de planificar els danys que causaren els nazis; la qualificació de “banal”, escrita per una de les màximes pensadores sobre el totalitarisme i l’holocaust, no pot entendre’s, probablement, sinó com una manera de banalització, trivialització, justificació o excusa; més, per descomptat, aquestes no són les pretensions ni les intencions d’Arendt que va ser perseguida pel nazisme. I tanmateix, pot ser aquesta “inexactitud”, aquestes  imprecisions o confusions, esdevenen un resultat inevitable perquè Hannah Arendt estava atrapada, abduïda, en la manera de pensar heideggeriana? La relació d’amor continuada entre el professor i l’alumna fidel, servicial, ‘generosa’, ella tracta de subvertir, només en part, les formes de pensar de Heidegger, i sovint, ho aconsegueix (com Herbert Marcuse o Jean-Paul Sartre… també “heideggarians”), quan inverteix l’ésser vers la mort, la “Mortalität”, per la naixença, la “Natalität”, com a novetat; a diferència de Heidegger que retorna al Ser dels grecs i es perd en els camins boirosos del bosc, i diu que ha ‘abandonat’, als anys cinquanta, les qüestions polítiques (que va tenir abans, amb una implicació total, durant el nacionalsocialisme), ella es torna filosofa de la política i analitza els esdeveniments que l’obliguen a pensar, on l’examen del mal dels camps de concentració i d’extermini nazis, són un eix central en la seua vida de pària fugint del terror nazi. Aquesta fugida va fer que els primers anys de l’estada als Estats Units es dediqués a investigar i escriure sobre el totalitarisme, tant sobre el nazisme com sobre l’estalinisme, i analitzar el problema del mal al segle XX que posava en marxa les màquines burocràtiques de la mort en forma de camps de concentració i d’extermini (i també el gulag).

Per això, en els termes que ho planteja Martí Domínguez, efectivament ho enceta Hannah Arendt als Orígens de totalitarisme primer, on fa servir el terme ‘mal absolut’ o ‘mal radical’, però després a Eichmann a Jerusalem, on fa servir aquest terme de la “banalitat del mal”, Arendt “trenca”, només en part, amb la tradició kantiana (i la segueix a la seua manera) i també discrepa de Gadamer perquè l’holocaust és inèdit i trenca amb la tradició anterior al nazisme; el mal després de l’holocaust no pot ser associa’t als Deu Manaments (hi ha una inversió radical dels preceptes religiosos, el “No mataràs” esdevé Mataràs al màxim de jueus gitanos, socialistes…); ni tampoc pot vincular-se a l’egoisme i la instrumentalització (Kant) ni és possible tampoc seguir encabint-lo en la tradició entesa com a fusió en un horitzó de sentit (Gadamer); en la necessitat de pensar de nou a partir de les facticitats de la Xoà hi ha en Arendt, la inevitabilitat d’una ruptura, una disrupció o trencament amb la tradició filosòfica anterior i els conceptes d’abans no li serveixen per explicar i per ‘comprendre’ el concepte del mal causat en el totalitarisme nazi (ni en l’estalinista, tot i que no es poden equiparar). El totalitarisme lligat a l’aplicació d’una maquina de terror que fabrica humanitat sobrant, exterminable i uniforme que anul·la i erradica el pluralisme, la diversitat, la individualitat, la dignitat i l’espontaneïtat humana. Després del nazisme, el mal radical i “banal” alhora, no fou el símptoma inevitable d’un estat de la civilització o un moment de l’espècie, pels que la humanitat hauria perdut la noció de si mateixa i caigut en un tremend desvari alié a la seua naturalesa, com si d’un cataclisme es tractara. No, el mal només existeix pels seus responsables. No només perquè hi ha dany, sinó, i sobretot, perquè hi ha intencionalitat de cometre’l. S’obeeixen ordres, perquè aqueixa és la responsabilitat que imprimeix el caràcter de culpa i no només de danys a les conseqüències d’obeir unes ordres que no es poden ignorar que condueixen a l’aniquilació d’altres éssers. Ho recorda Norbert Bilbeny, després d’assenyalar el qüestionament, en part, d’això d’esmentar el Mal en majúscula perquè es revesteix de caràcter total i metafísic i la tendència a no pensar en tals termes perquè ens allunya el mal del dolent concret, al Pròleg d’Ana Rubio Los nazis y el Mal. La destrucción del ser humano, Ed. niberta, 2009, tot i que admet que podria acceptar-se el Mal en majúscula com a denuncia i advertència perquè el mal només existeix pels seus responsables, perquè hi ha intencionalitat en cometre’l, conclou l’autora en assenyalar que la singularitat del nazisme rau en l’erradicació de la humanitat de tot ésser humà, víctima o botxí, en la construcció d’una maquinària pesada, peces simples d’un engranatge i rebuig de massa excedent que havien d’acatar l’univers concentracionari i exterminista en la lluita per estendre a tot el món el domini d’Auschwitz… Potser hi ha “transcendentalitats”, ‘cientificismes’ que esdevenen banalitats, en el sentit que fan servir moltes energies, dedicació i programes per a genocidiar i exterminar les altres llengües, cultures o éssers humans, des de la ignorància, la vulgaritat, la irreflexivitat, la manca de respecte i reconeixement pels drets a tenir drets i integritat a la vida d’aquests altres?

En un escrit, Hans Jonas, dins del llibre sobre L’orgull de pensar” de Hannah Arendt, compilat per Fina Birulés, Jonas distingeix entre actuar conèixer i pensar, com episodis diferents en l’obra d’Arendt; el pensar és la font per a la producció artística perquè les obres d’art [sorgeixen] a partir de la capacitat humana de pensar i meditar; el conèixer, en canvi, desenvolupa un paper rellevant en tot els processos de producció; el pensar que naix de l’activitat artística, es manifesta, segons Arendt en tota gran filosofia, mentre que el conèixer […] es mostra en les ciències”. La filosofia estaria emparentada amb l’art, i la ciència amb l’artesania (o la tècnica). El conèixer perseguiria un determinat fi. El pensar, en canvi, no tindria metes ni finalitat fora de si mateix i, en rigor, ni tan sols té resultats, seria tan inútil com les obres d’art; el pensar seria interminable i tan impossible de respondre com preguntar pel sentit de la vida… El conèixer de les ciències, segons Arendt, no seria el pensar, seguint la xarxa del llenguatge de Heidegger, que és insostenible perquè una filosofia que pense al marge del coneixement científic esdevé cega, sense comprensió i, fet i fet, un joc de llenguatge encobridor i legitimador de la barbàrie. La tasca de pensar és com la de Penélope, diu Arendt, un vent que desfà i descongela el que el llenguatge ha congelat en el pensament; desfer i descongelar és una activitat demolidora que caracteritza el pensament contemporani des de Nietzsche, explica Marina Garcés a Filosofia inacabada, Galaxia Gutemberg, 2015, que comprendre per a Arendt no és perdonar sinó “reconciliar-se amb el món en el que s’ha nascut com a estranger”, seguint els dictats de Heiddeger i Gadamer. De la reflexió sobre el què fem i sobre què ens fa pensar es derivaran els diagnòstics d’un món modern caracteritzat per l’absència d’una acció vertadera i d’una efectivitat del pensament. Per a Heiddeger, el que es jugava en l’oblit del ser era la ‘inautenticitat‘ de l’existència humana, condemnada a l’errancia i l’allunyament de la seua essència…

Per a Arendt, fidel a l’esdeveniment que ha fet nàixer el seu pensament, el que està en joc és el mal. El mal radical, que és la possibilitat de destruir-ho tot i fer l’ésser humà superflu. Mal radical que s’expandeix com un fong sobre la superfície del planeta des de la total banalitat. Això és el que es juga en la possibilitat de l’acció i el pensament. Comprendre el totalitarisme com a règim polític d’aquest mal significa, per tant, ser capaços d’interrogar per la possibilitat d’aquesta acció i pensament… Arendt, afirma Marina Garcés, pensa des de cap lloc, el pensament només es dona fora de l’ordre. La seua condició és apàtrida. Arendt explora models i referents i sempre té present la figura de Sòcrates i incorpora com a criteri contra el mal, la seua exigència dialògica: cal pensar de tal manera que, si més no, estem d’acord amb nosaltres mateixos, tot i que tinga’m, com deia Sòcrates a el Gòrgies, a centenars en contra. Aquesta amistat amb u mateix, ¿serà la clau de la reconciliació amb el món?. Dubte que la figura socràtica fora la clau del pensament de Hannah Arendt perquè, quan es llegeixes la correspondència entre Arendt i Heidegger, s’adonem d’una admiració, una reverència i un fervor devocional pel Heidegger que roman durant tota la vida, una manca de crítica cap a la filosofia heideggeriana, que ella compartia plenament, la considera «excel·lent», 29 d’abril de 1954, li escriu per informar-lo que el professor Robinson de la universitat de Kansas prepara l’edició anglesa de l’“Ésser i temps“, encara conté errades i complicacions innecessàries, segons ella, perquè el traductor sempre s’esforça per ser el més literalment possible. Afirma Arendt: “Estic convençuda que una traducció només pot aconseguir-se per aquest camí i m’ha alegrat constatar que el senyor Robinson ha preferit en tots els casos el camí més complexe al més fàcil (i per tant més fàcil de banalitzar). M’he permés cridar-li l’atenció sobre algunes incongruències i pense que ho faig d’acord amb vosté”. I esmenta la possibilitat d’una traducció en una edició bilingüe perquè afirma que “a tot arreu em preguntaven per la filosofia de vosté. Però és també precisament el moment en que el mals entesos sorgeixen amb particular facilitat. Per això he sigut i sóc potser un poc exageradament precisa a l’hora de revisar el text. Espere que el senyor Robinson entengui la intenció -d’animar-lo i no acoquinar-lo. Més, pel poc que he vist, pense que el resultat final podria ésser excel·lent”. És a dir, Arendt, com alumna, lectora, auxiliar de traductora dels escrit de Heidegger, coneixia la seua obra, i no era capaç d’adonar-se que aquest llenguatge heideggarià contribuïa decididament a fonamentar el totalitarisme i la “banalitat del mal” nazi? ¿No hi ha al darrere dels camps de concentració i extermini el pensament de Heidegger, com a legitimació, justificació, obscuriment i encobriment abans, durant i després de l’ascens i la caiguda del nazisme? Com a trencament amb la tradició filosòfica anterior per tal de posar la filosofia al servei del nazisme?.

Arendt, tracta d’explicar al llarg de les descripcions i reflexions sobre el judici a Eichmann a Jerusalem, la possibilitat de repetició dels delictes comesos pels nazis, “la temible coincidència del modern i explosiu increment de la població mundial  amb el descobriment del mitjans tècnics que, a través de l’automatització, atorgaran a amplis sectors de la població el caràcter de “superflus”, inclús des del punt de vista laboral, i que, mitjançant l’energia atòmica, permeten fer front a aquesta doble amenaça, amb instruments en comparació amb els quals les instal·lacions de gasejament de Hitler semblen un joguet per a ús d’infants amb males inclinacions, hauria de ser suficient per a induir-nos a tremolar“… Esmenta i tracta de definir millor que són els “delictes contra la humanitat” i adverteix que “en l’actualitat el genocidi és una possibilitat de futura realització, cap poble del món -i en especial el poble jueu, tant si és el d’Israel, com si no- pot tenir una raonable certesa de supervivència, sense contar amb l’ajuda i la protecció del dret internacional”.

Explicita que el seu llibre sobre Eichmann i les opinions que emet, no tracten de fer una crònica sobre el totalitarisme, ni del desastre sofert pel poble jueu, ni la història del poble alemany en temps del Tercer Reich, ni tampoc, ni molt menys, un tractat sobre la naturalesa del mal. Tot procés es centra en la persona del acusat, en una persona de carn i ossos, amb una història pròpia, individual, amb les seues formes de comportament, i amb les seues circumstàncies (el poble jueu en la Diàspora, la història de l’antisemitisme, la conducta del poble alemany, les ideologies imperants o la maquinària de mort governamental del Tercer Reich, en tant serven relació amb els actes de l’acusat).

Afirma Arendt que no la sorprendria que hi haguera qui considerara que no els ha tractat amb suficient profunditat, i amb gust entraria en la discussió del significat general dels fets globalment considerats, que tindria major profunditat quan més s’atenyera als fets concrets. És a dir que no pretén teoritzar sobre el mal ni sobre la naturalesa teòrica del mal en el nazisme, sinó sobre la ‘facticitat’ del cas concret d’Eichmann. I afig: “També comprenc que el subtítol de la present obra (Eichmann a Jerusalem. Un estudi sobre la banalitat del mal) pot donar lloc a una autèntica controversia, ja que quan parle de banalitat de mal ho faig només a un nivell estrictament objectiu, i em limite a assenyalar un fenomen que, en el curs del judici, va resultar evident. Eichmann no era un Yago ni era un Macbeth, i res va poder estar més lluny de les seues intencions que “resultar un home vil”, al dir de Ricard III“. Arendt insisteix que Eichmann “no era estúpid. Únicament la pura i simple irreflexió -que en cap cas podem equiparar a la estupidesa- fou allò que el va predisposar a convertir-se en el major criminal del seu temps. I si bé açò mereix ser classificat com a “banalitat”, i inclús pot semblar còmic, i ni tan sols amb la millor voluntat cap atribuir a Eichmann diabòlica profunditat, també és cert que tampoc podem dir que siga quelcom normal o comú“.

Al Diccionari de la llengua catalana, la definició de banal és “que no té cap originalitat o cap interès, comú, vulgar”. En aquest sentit, Arendt, quan qualifica el cas d’Eichmann de ‘banal’, em sembla que l’aplica a la seua pròpia personalitat, un funcionari militar nazi que té un llenguatge comú, primari, reduït, esquemàtic, ple de tòpics, de llocs comuns, clixés, trivialitats, obediència deguda a la llei, complir les ordres, peça d’una gran maquinària, incapaç per pensar per si mateix, per escoltar la veu de la seua consciència i la dels altres amb judici, incapaç de dialogicitat… Què significa pensar? Què significa banalitat? L’ofici d’Arendt és el de pensar, per a ella el paradigma del pensar crític i referencial és el de Sòcrates, que a través de Plató coneixem, pensar per a fer el bé, cercar la bellesa, emetre judicis des de la responsabilitat moral i el benestar de la polis, desenvolupar la màxima capacitat per “comprendre”…  Amb l’ajuda de Sòcrates, de Kant, de tota la tradició filosòfica anterior que li proporciona eines per analitzar ell sistema de pensar totalitari, l’acció de control concentacionari, el sistema exterminista, el genocidi…

En aquest sentit, ni Eichmann ni la banda de criminals de les universitats alemanya i austríaca, que Martí Domínguez descriu en L’Esperit del temps se semblen a Sòcrates, capaç d’apel·lar a la consciència, la seua i la dels altres, al coneixement, a la crítica, al saber, a la bondat i a la bellesa; pensar com capacitat de judici, d’examinar la pròpia vida i posar-se en el lloc dels altres, capacitat d’argumentació, d’interlocució, de diàleg, de gratitud i reconciliació… El mateix Domínguez, tot i analitzar el programa “científic” de colonització, de germanització de l’Est i d’extermini dels jueus basat en la puresa de sang, per un afer tan “transcendent” com la pàtria alemanya, segons els propòsits de la “raça ària”, de la terra i la sang, del poble (völkisch), entés com a comunitat de raça, “amb una forta connotació antisemita“, ens mostra també les misèries, les “banalitats“, l’oportunisme curricular d’aquell que volien substituir as jueus en les càtedres, Heidegger a Husserl, el que volien obtenir subvencions per a les seues investigacions sobre els ànecs, com l’etòleg Konrad Lorenz que és el fil conductor de L’esperit del temps...

Richard J. Bernstein, a Radical Evil. A Philosophical Interrogation, 2002, traduït al castellà per Marcelo G. Burello, El mal radical: una indagació filosòfica, Buenos Aires, 2004, Edicions LILMOD, exposa el punt de vista d’Arendt que tracta de fer compatible el mal radical amb la banalitat del mal, a la seua anàlisi sobre la “lògica” de la dominació total, distingeix tres etapes analítiques: la matança de la persona jurídica, la de la persona moral, i per últim, l’intent d’eliminar tot rastre d’espontaneïtat, impredictibilitat, pluralitat i individualitat humanes. la tortura, la humiliació, les massacres, els pogroms, les orgies sàdiques, i inclús el genocidi, tenen una llarga història. Arendt assenyala quelcom sense precedents: l’intent sistemàtic de transformar als éssers humans de manera que ja no exibeixen els trets peculiars de la vida humana. Per això conclou que els caps de concentració i d’extermini dels règims totalitaris serveixen com a laboratoris en els que es verifica la creença totalitària de que tot és possible…

Quan Arendt introdueix la noció de “banalitat del mal“, sobre tot estava pensant en les qüestions de la intenció i de la motivació; més específicament els motius d’Adolf Eichmann. Arendt identifica un nou i temible aspecte del mal en el segle XX; en la tradició filosòfica anterior es considerava que els que fan mal han de tenir motius dolents (éssers monstruosos i demoníacs). Quan més dolents són els actes, més malvats els motius. Aquesta és la creença que Arendt critica; individus que no són ni monstres, ni pervertits, ni sàdics, ni fanàtics, individus moguts per poc més que l’ambició, el desig de complaure els seus caps i ascendir en les seues carreres, poden -en circumstàncies totalitàries- cometre els fets més horribles. En altra societat i en altra situació històrica, Eichmann podria haver sigut un petit buròcrata innocu. Gent absolutament comuna, moguda pels més mundans desitjos, pot, en circumstàncies extraordinàries, cometre fets monstruosos. Lo aterrador de les condicions burocràtiques de la modernitat és que aquestes incrementen el potencial d’aquest tipus de mal. Així com després de les epidèmies el virus està latent, Arendt avisa que el mal radical continua sent una possibilitat activa després de la desaparició dels règims totalitaris, i això mateix val per a la banalitat del mal.

A l’inici, després de llegir l’article de Martí Domínguez, em trobava vacil·lant entre les arguments d’Arendt i els de Domínguez, entre acceptar el terme sobre la banalitat del mal o la seua transcendència, entre considerar que la tradició filosòfica no li havia proporcional a Arendt la perspicàcia per encertar en el diagnòstic acurat sobre el totalitarisme nazi o acceptar la crítica demolidora de Domíngez que trastoca l’afirmació d’Arendt sobre “la banalitat del mal” en el nazisme que des de primer moment fou objecte de debat, d’enfrontament i de polèmica apassionada. Tan aquesta frase com la complicitat de les comunitat jueves durant el nazisme en l’extermini.

Enmig d’aquest estat de perplexitat, cercant indicis, m’he llegit la versió castellana de Briefe 1925 bis 1975 and andere Zeugnisse, Vittorio Klostermann GmbHm Fracfort del Meno, 1999, [Correspondència 1925-1975, entre Hannah Arendt i Martin Heidegger, traduïda per Adan Kovacsics, segona edició, 2000, Herder, Barcelona i he trobat un text d’Arendt a Heidegger, escrit a Königsberg, l’abril de 1925, havia sigut professor i ella amant servicial i li exposa, quan a penes tenia 19 anys, un retrat autobiogràfic dels seus somnis, sentiments, emocions, caràcter, pensaments, anhels constitutius i, fet i fet, de la seua personalitat i ‘essència’ vers ell, es despulla amorosament i epistolar de manera que li confessa literalment: “Doncs el fet era, en el fons, que la seua autonomia i raresa es basaven precisament en que cultivava una autèntica passió per allò rar i estava acostumada a trobar coses dignes d’atenció en lo aparentment banal i natural, fins al punt que quan la simplicitat i quotidianitat de la vida l’estremien, en cap moment se li ocorria, en els seus pensaments i inclús en els seus sentiments, que quant li succeïa pogués ser banal, un no-res menyspreable, al que tot el món s’habitua i de la que ja no paga la pena ni parlar-ne […] La seua destrucció, els motius de la qual potser només eren deguts a la joventut desemparada i traïda. es manifestava en l’estar-empentada-a-si-mateixa, de tal manera que fins tapava i entrebancava la mirada i l’accés a si mateixa. El doble caràcter de la seua essència eixia així la llum, tancant-se ella mateixa el camí i quan major es feia, tant més cega, radical i exclusiva era. En la maledicció, en allò inhumà, en allò absurd no hi havia per a ella ni límit ni sostén. Un radicalisme que sempre buscava l’extrem li impedia protegir-se i posseir armes i mai li regalava la gota més amarga de la copa apurada fins a la fi. Tot allò bo acaba mal, tot allò dolent acaba bé. Resulta difícil dir què era més insuportable. Doncs precisament això és el més insuportable, el que talla la respiració pel mer fet de pensa-ho enmig d’un temor sense límits que anihila el pudor i impedeix que tal persona arribe alguna vegada a sentir-se en casa: sofrir i saber, saber de manera amatent i sarcàstica, saber a cada minut i a cada segon que és precís donar les gràcies fins pel dolor més maligne, sí, que és justament aquest sofriment pel qual, en general, tot açò paga i mereix la pena. Així doncs, no existia el refugi en la cultura ni en el bon gust…”. M’interessa remarcar que aquest és el primer text d’Arandt que he trobat on esmenta el terme ‘banal’, està associat a allò ‘natural’, un ‘no-res menyspreable’, a allò que tothom ‘s’habitua’, i, en part fou així, durant el nazisme la barbàrie es va naturalitzar i normalitzar, era l’hàbit imposat, la llei que emanava del mateix Hitler i el règim de terror del Tercer Reich. Però també hi  hagué resistència, gent que a pesar del terror i d’unes circumstàncies adverses s’enfrontà al nazisme.

La intenció de llegir la Correspondència era per conèixer més acuradament el pensament i la personalitat de Hannah Arendt i la seua relació amb Martín Heidegger a través de les seues cartes, per trobar pistes sobre el significat de banal, de banalitat, i veure si ens podia il·luminar una mica per descobrir l’enigma d’aquestes «inexactituds» o «inadequació» en l’ús de la banalitat del mal d’Eichmann; quan vaig llegir el llibre de Hannah Arendt sobre Eichmann, em va sorprendre comprovar que era un expert en judaisme, inclús lector de Kant, però Hannah Arendt l’etiqueta d’irreflexiu, de no pensar, que no tenir capacitat de raonar… Em preguntava el per què d’aquesta formulació aplicada a Eichmann, es veritat que feia una interpretació, grollera i maldestre, de l’imperatiu categòric de Kant per justificar-se,  i m’interrogava sobre el seu significat i abast.

Per tant, el terme ‘banal’, està associat per a Arendt en ‘natura‘, ‘normal’, vulgar, irrellevant, en aquest sentit a Arendt, al judici a Jerusalem, Eichmann li semblava banal malgrat ser un expert en judaisme i lector de Kant entre altres… La seua personalitat, la d’Eichmann, en l’engranatge nazi no és gens irrellevant, i grinyola l’esforç d’Arendt d’ubicar-lo en la “irrellevància”, la vulgaritat i la “banalitat“, perquè va tenir un paper important en la maquinària de mort del nazisme, fins al punt de participar en l’acord de la “solució final” i al remat, quan les vies de tren estaven trencades i interrompudes, va decidir la marxa a peu cap als camps d’extermini… Per tant, les seues accions i participació en l’extermini nazi, d’Eichmann, no poden ser considerades banals sinó transcendents, importants, decisives, per dur a terme iniciatives que contribuïren a l’aniquilació dels jueus durant el nazisme. Per què Arendt força la realitat per a encabir-la en els seus esquemes mentals? Pot ser per salvar-li la vida a Eichmann? Ella manifesta, explícitament, que això tant li fa… tot i que manifesta que potser seria millor que els judiqués un tribunal internacional. De fet, tan interessada que estava en assistir per a fer la crònica del judici a Eichmann, se’n va anar uns dies abans que terminara el judici a Eichmann, no va assistir a l’al·legat final d’Eichmann… El comportament d’Arendt, en aquest judici, resulta estrany, enigmàtic, contradictori, com si hagués fet les seues conclusions i en tinguera prou abans de terminar.

Al llibre homenatge a Hannah Arendt “L’orgullo de pensar”, (Fina Birulés, compiladora), amb textos de Salvador Giner, Hans Joanas, Claude Lefort, Seyla Benhabid, Albrecht Wellmer i altres, en aquest llibre,  Richard J. Bernstein, s’interroga si va haver-hi un canvi de Hannah Arendt d’opinió: Del mal radical a la banalitat de mal, i assenyala que es notori que Arendt va fer servir la frase “la banalitat del mal” i que presumiblement va abandonar la seua idea primerenca d’un “mal radical”, hi ha hagut una confusió enorme sobre el sentit d’aquestes expressions. Després de publicar Eichmann a Jerusalem es publiquen unes cartes creuades entre Hannah Arendt i Gershom Scholem. Scholem termina la seua carta amb una crítica feroç de la “tesi” d’Arendt a propòsit de la “banalitat del mal“. Bernstein cita la critica de Scholen i la resposta d’Arendt de forma extensa per a entendre tot el que ve a cntinuació. Scholem, a penes dissimulant el seu disgust i el seu menyspreu, escriu en to sarcàstic:

“He llegit el seu llibre i no m’ha convençut la seua tesi sobre la “banalitat del mal”, una tesi que, si s’ha de donar crèdit al subtítol de l’obra, subjau a tot el seu argument. Aquesta nova tesi em sembla un simple eslògan. Certament no em fa la impressió que siga el producte d’una anàlisi profund, una anàlisi com el que vosté ens proporcionava de manera molt convincent, posat al servei d’una tesi bastant distinta i certament contradictòria,en el seu llibre sobre el totalitarisme. En aquell moment vosté, pel que veiem, no havia descobert que el mal era quelcom banal. D’aquell “mal radical” sobre el qual la seua anàlisi d’aleshores aportava una saviesa tan eloqüent i erudita, res resta llevat aquest eslògan d’ara. Per tal d’anar més enllà hauria d’haver-se investigat, a un seriós com un concepte rellevant en la filosofia moral de l’ètica política. Sento molt -i crec que dic açò amb franquesa i sense esperit d’animadversió- no poder prendre seriosament la tesi del seu llibre. Amb el seu anterior llibre en ment, jo esperava quelcom distint” (a Eichmann in Jerusalem: An Exchange of Letters betwenn Gernshom Scholem and Hannah Arendt, publicat en Encounter, gener de 1964, pàgs. 51-56; que després foren reimpreses en Hannah Arendt, The Jews as Pariah, compilació de R. H. Felman, Nova York, Grove Press, 1978, pàgs. 240-251). L’acusen perquè consideren que això de la banalitat del mal és una frase ofensiva que trivialitza no només el que havia fet Eichmann sinó tot l’horror de la Xoà.

Referint-se a les crítiques que rep, Arendt, li replica Scholem: “Vosté té molta raó: he canviat d’opinió i ja no parle de mal “radical”. Ha passat molt de temps des de l’última vegada que ens veiérem, i potser d’haver-ho fet hauríem discutit abans sobre aquesta qüestió. (Per cert, no entenc per què qualifica vosté d’eslògan el meu terme “banalitat del mal”. Pel que jo sé, ningú l’ha fet servir abans que jo. Però això no és important). Ara estic convençuda que el mal mai pot ésser “radical” sinó únicament extrem, i que no posseeix profunditat ni tampoc cap dimensió demoníaca. Pot estendre’s sobre el món sencer i llençar-lo a perdre precisament perquè és com un fong que envaeix les superfícies. i “desafia el pensament”, tal com vaig advertir, perquè el pensament intenta abastar certa profunditat, anar a l’arrel, però quan tracta la qüestió del mal aqueixa intenció es veu frustrada perquè no hi ha res. Aqueixa és la seua “banalitat”. Només el bé té profunditat i pot ser radical. Però aquest no és lloc per a tractar aqueixes qüestions amb serietat. Estic tractant d’elaborar-les de manera més extensa en un context distint. Eichmann podria ser molt bé el model concret del que vull dir (pàgs. 250-251).

El pensament de Hannah Arendt, analitza Bernstein, es veu profundament afectat per l’experiència traumàtica de ser testimoni del que semblava impossible, remembrem que va haver d’escapar de l’Alemanya nazi,el 1933, després de ser interrogada per la policia nazi i més tard va tornar a fugir d’un interrogatori de la policia francesa, el 1941, a París, un govern de Vichy i una policia francesa al servei del nazisme: que un moviment totalitari sense precedents pogués sorgir amb una ideologia basada en el “principi” de que “tot és possible”, inclús la transformació de l’espècie “humana” en quelcom menys que humà, ésser superflus, com s’interrogava Primo Levi a Si això és un home, quan als camps de concentració i d’extermini eren tractats de manera brutal i infrahumana per una maquinària sistèmica de treball esclau i de fabricació de la mort, en sèrie i a gran escala, com va analitzar Zigmunt Baumann en associar el nazisme al productivisme, com un fenomen lligat tecnologia de la “modernitat” instrumental vinculada a una acaparament de recursos i una producció destructiva i mortífera creixent. Arendt a Origens del totalitarisme, analitza el pas de la brutalitat i la bestialitat cega de les S.A. als assassins d’oficina de les S.S.: Quan eren els de les S.A., aquests tropes nazis sovint ocultaven un odi i un ressentiment intensos cap a aquells que tenien més diner, estaven millor situats socialment o estaven millor dotats físicament que ells, i ara, com en una materialització de les seues fantasies més desgavellades, es trobaven en les seues mans. Aquest ressentiment, que mai va terminar d’esgotar-se als camps, hem d’entendre’l com el darrer residu d’una emoció humanament comprensible… Tanmateix, el vertader horror comença quan les S.S. assumiren l’administració dels camps. L’antiga bestialitat espontània va dona pas a una destrucció absolutament freda i sistemàtica dels cossos humans, dissenyada per a destruir la dignitat humana. La mort fou evitada o post-posada indefinidament. Els camps ja no eren parcs d’atraccions per a bèsties amb forma humana, és a dir, per a homes per als quals el vertader lloc eren les institucions mentals o les presons. Va passar el contrari: es convertiren en “camps d’instrucció” […] on homes perfectament normals eren ensinistrats per a tornar-se membres fets i drets de les S.S. L’analisi sobre els camps de concentració es va publicar el 1948 a Partisan Review “The Concentrations Camps” i més endavant els seues anàlisi sobre el nazisme s’ampliaren als Origen del totalitarisme. En aquest moment abans d’Eichmann a Jerusalem, el mal estava associat al mal absolut, mal radical, brutalitat, bestialitat, maquinària de la mort… Després d’Eichmann, quan publica La vida de la ment, escriu, quan analitza el mal a la història, des de la concepció del mal, com ens han ensenyat, és quelcom demoníac. “La seua encarnació és Satanàs, “un estel caigut del cel” (Lluc, 10:18), o Llucifer, l’àngel caigut (També el diable és àngel”, diu Unamuno), el pecat del qual és l’orgull (orgullós com Llucifer), a saber, la mateixa supèrbia de la que només son capaços els millors; no volen servir a Déu sinó ésser com ell. Els malvats, se’ns diu, actuen moguts per enveja”… Hannah Arendt esmenta a Ricard III, a Macbeth, a Caín i Abel, l’odi de Iago, l’odi al moro, l’odi de Claggart, l’odi de Melville, com a depravació, com a cobdícia, «com arrel de tots els mals (Radix omnium malorum cupiditas). I tanmateix, amb el que jo m’encarava era quelcom totalment distint i no obstant això, un fet innegable. Va cridar la meua atenció la superficialitat manifesta en l’artífex que feia impossible rastrejar la malvestat incontestable de les seues accions fins un nivell més profund que el de les motivacions i els orígens. Les accions eren monstruoses, però el seu artífex – si més no l’artífex material al qui s’estava judicant- era bastant ordinari, vulgar, i no resultava monstruós ni demoníac. No hi havia en ell cap senyal de conviccions fermes ni de motivacions malvades específiques, i l’única característica notable que es podia detectar en la seua conducta passada, així com en la seua conducta durant el judici i al llarg de l’examen policial previ al judici era quelcom negatiu; no era estupidesa, sinó “irreflexivitat“. La incapacitat d’Eichmann per a pensar i emetre judicis. Arendt pensa que el que ella considera el mal radical és tornar els éssers humans superflus, erradicar les condicions de possibilitat per a poder viure una vida digna. Aquesta anàlisi anterior, li permet a Arendt a la llum dels fets, per haver presenciat i analitzat el judici a Eichmann, que cal filar més prim i qualificar aquests genocidis nazis en massa, de “banalitat del mal”, no per tal d’exculpar-los, sinó perquè observa que a Eichmann li manca la profunditat de pensament necessària per entendre inclús que aquesta era la conseqüència de les seues “accions monstruoses”. Es pregunta Bernstein, si “va arribar Arendt a creure mai que els crims nazi podien ser explicats de manera adequada com les “accions de monstres i dimonis”? No. Va expressar de manera explícita i contundent un “rebuig total” a aquesta idea dels crims nazis. Va pensar Arendt alguna vegada que quelcom semblant a la “grandesa satànica” era un concepte rellevant per entendre la dominació total? No. Ja el 1946 deixa perfectament clar que rebutja aqueixa idea i inclús les formules que ella mateixa fa servir i que suggereixen aqueixa noció del mal nazi… Només des de “la irreflexivilitat”, “l‘ordinarietat“, la “normalitat”, la “vulgaritat”, la “banalitat” entesa des de la complexitat i el matisos en el seu intent d’entendre el “mal radical” de la maquinària del terror nazi…

En aquest sentit, el sociòleg valenciano-català, Salvador Giner, que va ser alumne de Hannah Arendt en el seu “Record personal”, a Hannah Arendt. L’orgull de pensar, compilat per Fina Birulés, Ed. Gedisa, 2000, Barcelona, assenyala que ella va introduir el llenguatge de la responsabilitat en la filosofia del segle XX (Manuel Cruz). “I afegiria jo, el de la culpa. La seua exploració de la barbàrie a que condueix el que més tard, a l’Argentina, ha sigut anomenat “obediència deguda” no tenen parangó. Els aparats polítics i organitzatius són irresponsables i alliberen a gent mediocre, no necessàriament sàdica, per a la posada en vigor del terror, per a l’execució rutinària de la barbàrie […] Em trobe entre els que opinen que el pensament d’Arendt sofreix d’ambigüitats endèmiques, sobretot enn la seua pòstuma i inacabada obra Vida de la ment. Però no detecte tals ambigüitats (o vaguetats) en el seu tractament de les implicacions morals del somni modern de crear un novus ordo, ni en els danys immensos que causa imposar ordre als altres amb violència burocràtica i organitzativa en nom d’una virtut o una veritat arbitràriament definida pel poder. És a dir, per la gent que el detenta. Les anàlisi de la maldat en els temps moderns tal i com va proposar Hannah Arendt no és doncs ignorable”. Jo també pense que hem d’anar a pams abans de llençar per terra del tot les reflexions sobre el mal d’Arendt, tot i que cal preguntar-se si un Eichmann detingut, entrevistat i judicat, no es feia passar per un home irreflexiu, poc hàbil, maldestre, funcionari obedient, sense iniciativa pròpia, sense responsabilitat, incapaç per pensar, que inclús tenia la gosadia d’esmentar a Kant per a tractar de justificar els seus crims, perquè volia mostrar aquesta imatge i, de pas, treure’s totes les responsabilitats de sobre, que fora vist com una pobra víctima d’un engranatge que el sobrepassava i ell era una peça banal i insignificant…

Per això cal tenir en compte, també i sobretot, les crítiques de Raül Hilberg a Arendt a La destrucció dels jueus europeus, són interessants perquè fa una reflexió històrica molt interessant i detallada i, pel que fa al cas d’Eichmann, mostra les seues complicitats rellevants en la redacció de la Solució Final i en la seua aplicació per a l’eliminació del poble jueu. No entenc les crítiques d’Arendt al primer capítol del llibre de Hilberg sobre La destrucció dels jueus europeus, on s’analitza els canons de l’església catòlica o es relaciona l’origen de la imatge nazi del jueu amb els escrits de Martin Luter, com a petjades en sintonia amb les mesures nazis contra els jueus entre 1933 i el 1941 que terminarien en l’intent d’aniquilació del poble jueu.

Hilberg, ho explica a Memòries d’un historiador de l’Holocaust, arpa, 2019, Barcelona, traduït al castellà per Àlex Guàrdia Berdiell, amb el títol original  The Politics of Memory, 1994, amb pròleg de Florent Brayard; escriu Hilberg: “quan Hannah Arendt va escriure l’epíleg per a la segona edició del seu llibre sobre Eichmann, s’havia tornat ressentida. No era ella la que havia afirmat que “els jueus s’havien matat a si mateixos”. La “coneguda” idea de la “mentalitat de gueto”, que atribuïa als israelites i que, recordava, havia sigut propugnada per Bruno Bettelheim, no era seua. Després va dir: “Algú que evidentment veia massa insuls tot el debat va tenir la brillant idea d’evocar teories freudianes i atribuir a tot el poble jueu un “desig de morir”; inconscient, per descomptat”. Però, qui era aqueix algú? es pregunta Hilberg i explica que la primera vegada que va llegir aquestes línies d’Arendt va ser incapaç de resoldre l’enigma: “Simplement no coneixia a ningú que escrivís o digués que els jueus havien desitjat morir. Hagueren de passar més de vint anys fins que vaig llegir la correspondència d’Arendt amb Karl Jaspers. El 24 de març de 1964, el segon li va preguntar si jo l’havia defensat” [dels atacs rebuts per l’ús de la banalitat del mal i de les crítiques dels líders de les comunitats jueves quan expressava la seua complicitat en l’extermini jueu]. La seua resposta data del 24 d’abril:

No he sentit en cap moment que Hilberg s’haja posat de la meua part. És bastant neci i està boig. Ara no para de parlar sobre un suposat “desig de morir” dels jueus. Sí, el seu llibre és realment excel·lent, però només perquè és una simple crònica… El capítol introductori és prou abstracte i una autèntica porqueria. (Perdó, per un moment he oblidat a qui li estic escrivint. Tant fa, em vaig a reafirmar en això).

Aclareix Hilberg que a la traducció a l’anglés, que va eixir el 1992, Piper Verlag no contenia la frase amb les paraules “neci” i “boig“, va indagar sobre la seua supressió i li van dir que havia estat per recomanació legal. Comenta Hilberg que “als anys seixanta, a Piper Verlag li preocupaven molt més les difamacions que el 1985. Quan l’editorial va estudiar treure Eichmann a Jerusalem en el mercat alemany, les possibles demandes foren un escull. Com que no hi havia notes al peu, el reguitzell inacabable de declaracions sobre persones vives, la major part de les quals en Alemanya, no tenia cap fonament. En una carta de quatre pàgines del 22 de gener de 1963, responent com podia a preguntes detallades de Klaus Piper, en un moment donat Arendt deia el següent:

“En aquest cas, així com en tants altres, he usat material del llibre de Raul Hilberg publicat el 1961. És un llibre de referència que fa que totes les investigacions prèvies, com les de Reitlinger, Poliakov, etc., semblen antiquades. L’autor ha treballat quinze anys només amb fonts. De fet, si no hagués escrit un primer capítol tan absurd, en el que demostra que no entén molt la història d’Alemanya, el llibre seria pràcticament perfecte. Ningú podrà escriure mai sobre aquestes qüestions sense recórrer a ell“.

Llegint, la Correspondència 1925-1975 entre Hannah Arendt i Martín Heidegger, comprovem, òbviament que un dels temes centrals que s’acompanya al llarg de la intensa relació afectiva i intel·lectual és la filosofia, les preguntes sobre què és això de pensar, sobre l’ofici de pensar, sobre la cosa de pensar, el pensar sense baranes i sense especulació, però en llibertat, fa un atac al desordre que genera per al pensar el moviment feminista, esmenta, des de Nova York, el 12 de març de 1970, que això dels moviment d’alliberament és una ximpleria, literalment, escriu: “Aquestes xiques talentoses ho tenen difícil, tant més quant menys es mostren disposades a reflexionar seriosament sobre totes aquestes qüestions de la dona, que han sigut bastant desordenades entre altres coses pel moviment feminista. Aquí, tota aquesta ximpleria torna a posar-se en marxa en relació amb els moviments d’alliberament, i les estudiants et pregunten com es fa per a continuar sent estimades pels homes. Llavors, quan els dius que cuinant bé, que el treball no deshonra, etcètera, es queden esbalaïdes“. Es nota molt que Arendt cerca complaure Martin Heidegger, integra en les seues reflexions la “gratitud” la “reconciliació”, la manera de pensar del seu mestre i tutor intel·lectual, fa alguns retocs, contra el desentendre’s de la política que fa Heidegger, diu, als anys cinquanta, el 12 d’abril, apel·la al “misteri de la llibertat, que afirma que és la font de la llei que es forma” mira una fotografia d’Arendt i li diu que com tu ets en ella, ho ha reunit. Però també esta recollir en ella tot quan t’ha foragitat i impulsat pel món: Omnia et sublata et conservata et elevata. Per això, i perquè ara la tranquil·litat i l’ajuda estan més pròxims, res artificial pot introduir-se en allò conegut, esmenta la creixent amenaça soviètica. “Stalin no necessita declarar la guerra a la que tu et refereixes. Ell guanya cada dia una batalla en ella […] Tampoc em faig il·lusions pel que fa a què, pel meu pensament, forme part dels més amenaçats, dels que seran eliminats en primer lloc. No només podem acabar “físicament” atropellats en pocs dies; pot ocórrer també que durant molt de  temps ja no existesca la possibilitat d’una transmissió de lo gran i d’un retorn d’allò essencial; que ja no existesca quelcom així com: confiar en un futur que descobresca quelcom ocult i que serve lo originari […] un pensament que es para a pensar fins a quin punt la història esdevinguda només representada històricament no determina de forma necessària el ser essencial de l’ésser humà i que la duració i la seua extensió no és mesura per a allò essenciant […] que el ser humà ha de preparar-se per aquest “Ser” i aprendre altra memòria; que amb tot açò li espera quelcom suprem; que el destí dels jueus i dels alemanys, té per descomptat la seua pròpia veritat que el nostre càlcul històric no abasta. Si el mal, el que ha ocorregut i ocòrre, és, llavors només a partir d’allí ascendeix el Ser al misteri per al pensar i suportar humans; llavors, pel fet que alguna cosa sigam açò no és de per si ni lo bo ni lo recte. Però tampoc pot ser un afegitó real adduïda moralment, per a la voluntat humana”. I té la barra de dir Heidegger: “No estic familiaritzat amb allò polític ni tinc talent per a això. Però entretant he aprés, i en el futur vull aprendre encara més, a no obviar res en el pensament”

En algunes de les seues cartes a Heidegger, sembla que Arendt fa servir l’estratègia de fer tot el possible per no incomodar i continuar sent estimada per l’amor de la seua vida, del que anomena el seu mestre, del que es pot aprendre a pensar, on el pensament ha tornat a revifar, a “cobrar vida”, els tresors de la cultura del passat es posen a parlar de manera insospitada, el que ha determinat la fesomia espiritual del segle, un pensament que planteja tasques, que tracta de “problemes“, pel pensador de “gran profunditat“, de les dreceres del seu pensament en aquesta dimensió profunda només explorada pel seu pensament penetrant, un rei format per grupuscles, però on mai hi hagut cap cercle ni n’hi hagué res d’esoterisme, que havia trencat el fil de la tradició i descobria de nou el passat… Després de tant elogis i compliments que li fa al llarg de la seua vida, notem la fascinació i devoció que li professa, des del principi fins a la fi, però, descobrim que quan, ella el 1929 li escriu al seu estimat Martin suplicant-li que “no m’oblides i no oblides fins a quin punt i amb quina profunditat sé que el nostre amor és la benedicció de la meua vida. Res pot alterar aquest saber, ni tan sols en el dia d’avui, en què he trobat una llar i una pertinença per al meu desassossec en la persona de la qual potser més et coste creure’l. Sento parlar bastant vegades de tu, però sempre d’aqueixa forma estranya aliena i indirecta ja implícita en la pronunciació de l’afamat cognom -o siga que a mi em resulta difícil d’identificar. Tanmateix, és enorme i fins i tot torturant el meu desig de saber- com et va, en què treballes i com et senta Friburgo. El bese el front i els ulls, la teua Hannah.

A la pregunta subtil, a penes insinuada d’Arendt de sentir parlar d’ell de manera estranyament aliena i indirecta (les acusacions sobre la seua complicitat amb el nazisme, amb la persecució al professorat jueu…)  i li comunica, sense incomodar-lo que ha trobat una llar i a la persona de Günter Anders, el seu primer marit, amb el que es va casar sense estimar-lo; en una altra carta, 1930, li diu que quan el veu es desperta en ella una i altra vegada la consciència de la continuïtat més clara i urgent de la meua vida, de continuïtat- deixam dir-t’ho, per favor- del nostre amor” li demana a Heidegger, i li conta que quan era una xiqueta, la seua mare li havia contat el conte del nan “Nas”, el nas del qual creix tant que ningú el reconeix i li va entrar un terror cec cridant una i altra vegada que era la seua filla, Hannah… Una manera de demanar-li que la reconega sempre i que la seua tasca, com sempre és consentir, esperar, esperar, esperar; a l’hivern 1932-33 li respon Heidegger que tot el que diuen sobre ell són “rumors”, “calumnies”, “difamacions“… En diverses cartes, almenys en les que coneguem, perquè el fill de Heidegger, Hermann, que dirigeix la fundació i els arxius del seu pare, controla, amb comptagotes les autoritzacions de la consulta dels seminaris inèdits per a la recerca, es nota que quan Arendt esmenta alguna cosa, sobre el nazisme, posem per cas, El rostre del Tercer Reich i les memòries d’Speer, ho fa per parlar d’afers d’interés per a Heidegger, passant de puntetes, de manera tan pudorosa que put… Per desgràcia, Arendt, no va ser capaç d’alliberar-se dels lligams i vincles d’amant que havia establert amb Heidegger quan era la seua alumna; definia el mal que va causar Eichmann de “banal”, tractava d’apartar la mirada sobre el “gran” pensador alemany, que havia sigut acusat d’antiseminisme rabiós, tot i que Peter Trawny, professor en la Universitat de Wuppertal i fundador de l’Institut Martín Heidegger, Heidegger und der Mythos der jüdischen Weltvershwörung [Heidegger i el mite de la conspiració mundial dels jueus, editorial Herder, Barcelona, 2015, traducció al castellà per Raúl Gabás] afirma que l’antisemitisme de Heidegger, és diferent del nacional-socialisme a l’ús; no obstant això, Heidegger beu de les fonts de La meua lluita de Hitler, els seus discursos abrandats contra els jueus i  també dels Protocols dels savis de Sió, se’ls haguera llegit o no… Al meu parer, Arendt estava també, en certa mesura, ‘contaminada’ i ‘enverinada’ per l’antisemitisme de Heidegger, o millor dit, per la seua personalitat aclaparadora; les seues tesis a Eichmann a Jerusalem, van en la línia de no incomodar al seu mestre i amant, tot i que incòmode a les comunitats jueves del món i a les investigacions sobre la influència i capacitat de decisió d’Eichmann en l’extermini, els fets investigats per Raul Hilberg, la informació de la mateixa Hannah Arendt i de Mark Mazower va en la línia de denunciar la participació decisiva d’Eichmann en la Solució Final, en l’oficina d’emigració jueva, en les deportacions hongareses, a Viena, a Berlín, a Romania, a França, a Auschwitz sobre el trens i les disposicions de les vies per a liquidar sense pietat els jueus i els gitanos, i quan no es podien fer servir els trens, en organitzar les marxes a peu, sense rumb, per a fer matar a la gent de fred, fam i misèria…  ; als anys cinquanta es produeix el retorn a Heidegger per banda de Hannah Arendt que li professava una devoció profunda, tret de la seua època crítica on l’acusava de ser un criminal en potència; altres afirmen que la seua presa de posició nacionalsocialista com a rector de les universitats per posar-les en sintonia amb les polítiques exterministes de Hitler, van causar milions de crims, no només potencialment, sinó de facto.

Per això, Emmanuel Faye a Heidegger, l’introduction du nazisme dans la philosophie. Autour des séminaires de 1933-1935, Éditions Albin, 2005, [hi ha traducció al castellà  a l’editorial Akal, 2005], Faye analitza que Heidegger fa servir habitualment paraules d’ús comú entre els nacionalsocialistes com “combat” (Kampf), sacrifici (Opfer), destí (Schick sal) i “comunitat de poble” (Volksgemeinschaft); també els termes nazis d’un marcat caràcter polític, com völkisch, Volksgenosse, Führung, etc. li són familiars. Heidegger no dubta en fer seus els mots de la doctrina racial i de la mitologia del nazisme amb les connotacions més dures, com sang (Blut), el terra (Boden), la disciplina (Zucht) i la raça (Stamm, Geschlechnt, Rasse). Aquests termes adverteix Faye apareixen associats i clarament identificats, amb les nocions centrals de la seus “doctrina”, com ésser, ent, existència històrica, “metafísica“, essència i veritat de l’ésser. La recerca de Faye, com abans els de Víctor Farías i d’Hugo Ott la filosofia de Heidegger reposa sobre el principis més extrems del hitlerisme i el nazisme al llarg de milers de pàgines, discursos, seminaris, conferències, cursos, seminaris o fragments personals. És impossible separar la seua obra del compromís polític de l’autor; es mostra la realitat de l’empresa a la que Heidegger es va consagrar: la introducció del contingut mateix del nazisme i del hitlerisme en la filosofia. Per exemple, en el seu seminari hitlerià de l’hivern de 1933-1934, Heidegger identificà al poble amb la comunitat de la raça i intentà constituir una nova noblesa per al Tercer Reich, exaltant l’eros del poble pel seu Führer. A més a més, i al contrari del que s’ha vengut sostenint fins ara, el nazisme de Heidegger no només no es va atenuar després de 1935 sinó que es va radicalitzar; així, el juny de 1940, Heidegger va definir la motorització de la Wehrmacht com un acte “metafísic” i, el 1941, qualificà la selecció racial com “metafísicament necessària”. Per altra banda, tampoc convé oblidar que després de la derrota del nazisme, les idees heideggerianes sobre el nacionalsocialisme i els camps d’extermini alimentaren discursos revisionistes i negacionistes. Va participar directament en l’elaboració de la doctrina hitleriana i postulant-se com a “guia espiritual” del nazisme, Heidegger no només no va enriquir la filosofia sinó que va va utilitzar per a destruir la possibilitat mateixa de tot pensament, de tot humanisme. Per aquest motiu, la tasca més urgent del filòsof ha de ser impedir aqueixa empresa de destrucció…. D’aquesta empresa de Heidegger, es va encomanar fins i tot una víctima de nazisme com Arendt, que va haver de fugir d’Alemanya durant l’ascens del nazisme perquè no l’assassinaren, abans de fer servir la “banalitat del mal” per catalogar les accions i la participació d’Eichmann a l’aniquilació del poble jueu, hauria d’haver llegit amb ulls crítics i demolidors la complicitat del seu “mestre“.

El que m’interrogue, reconeixent la conveniència de criticar, revisar i qüestionar la validesa de considerar banal el mal, per millorar l’anàlisi i el diagnòstic és si la intenció de Rosa Mª Artal, quan compara la situació dels migrats sirians, en camps de refugiats en la frontera entre Grècia i Túrquia, exposats a amenaces, extorsions, mort, desídia, situacions d’infrahumanitat, epidèmies… [amb l’adjectivació de “la banalitat del mal” aplicat als sirians refugiats], és trivialitzar el nazisme; en el cas d’Arendt em sembla que és així, i quan es fa servir aquesta fórmula inadequadament es banalitza el nazisme. Però, potser Artal fa servir la fórmula que Arendt utilitza en el judici d’Eichmann, per provar de sacsejar les consciències europees davant la passivitat amb els refugiats sirians abandonats entre dues fronteres, que fa servir Erdogan com a botí de guerra i de xantatge enfront una UE ostatge del mandatari turc; potser si algú critica que la democràcia “perfecta” de l’estat espanyol, amb Govern “progressista”, banalitza la democràcia quan castiga empresonant a líders independentistes a un total de cents anys de presó per fer un referèndum consultiu i premia amb sobresous i ascens als policies, militars i guardiacivils que, com “Billy el Niño”, van anar a agredir i maltractar a la ciutadania catalana indefensa que volia votar pacíficament, no vol rebaixar les tortures ni els crims de la dictadura franquista, sinó denunciar els maltractament i les agressions impunes i recompensades per l’estat espanyol en “democràcia”. Si algú, com Josep Benet, fa servir el terme “genocidi” del règim franquista per exterminar la llengua i la cultura catalanes, no intenta rebaixar l’extermini nazi sinó denunciar l’intent sistemàtic del franquisme per anihilar la llengua i la cultura catalana; com si algú aplica el terme extermini, genocidi a la població musulmana als Balcans i compara les matances sèrbies amb els crims nazis, no ho fa per trivialitzar el nazisme, si no per tal de remarcar les bestialitats dels humans quan destrueixen, erradiquen i aniquilen altres humans. Infligir violència als altres designats com a pàries, jueus, comunistes, republicans, gitanos, homosexuals, enemics del nazisme, era allò “normal”, normat per les lleis del Tercer Reich. Arendt veu en el cas d’Eichmann la superficialitat, la incapacitat per a pensar d’aquells que participaren en els règims totalitaris, i ens adverteix de la necessitat de protegir-nos perquè no passe de nou, evidentment sota formes, sovint “atractives”, “a fi de bé“, un “nou ordre mundial“, amb aparença de “normalitat“…  Sovint el mal es disfressa d’“inevitabilitat”, de “lleugeresa“, de “moda”, d’irreflexibilitat, de “banalitat” en el sentit d’una extrema superficialitat que aconsegueix estendre’s com una taca d’oli pel seu poc pes intel·lectual, tot i que darrere hi hagi els científics més reputats i una ciència sense consciència, els documentalistes, els periodistes i els publicistes més competents per a l’adoctrinament i la propaganda. La qualificació d’Arendt és equívoca, pot servir la seua denuncia per posar-nos alerta, no per relaxar-nos…

En el debat, sobre la “banalitat del mal”, he hagut de concloure amb Martí Domínguez, que explicita la incongruència d’aquest tipus de qualificació de la malvestat nazi, que fou possible amb la complicitat de les universitats alemanya i austríaca, equips de científics, investigadors i professors que van fer servir el seu saber, els seus coneixements, actes i dades científiques, bàsicament, per a la liquidació del poble jueu i la germanització de la població de l’Est, que Domínguez descriu magistralment a L’esperit del temps. El que passa que per a Arendt, tocada per l’elitisme filosòfic de Heidegger, només la seua filosofia pot arribar a pensar des de les profunditats perquè tant ella com Heidegger consideraven que les ciències, que s’ocupen de la producció, des de la tècnica, no ho poden fer.. Voldríem “creure“, amb Sòcrates i Arendt, que el mal no té profunditat, que només el bé, associat a la bondat i la bellesa, pot tenir radicalitat, arrels, densitat i profunditat, en poder pensar… La facticitat ens indica que la maldat nazi va ser preparada, planificada amb la tecnologia més avantguardista, la recerca i els coneixements científics més “avançats”, tot i que moralment foren una porqueria. La facticitat de les crisis ecològiques (i les pandèmies o sindèmia, perquè el virus afecta diferent en funció dels factors de desigualtat social i pobresa) que posen en risc la supervivència de les societats humanes i ecosistemes vitals, ens indica, de manera fefaent, que la possibilitat de la destrucció de la “Creació”, és a dir de l’habitabilitat del món pels humans i altres animals, no és una hipòtesi a llarg termini, sinó una possibilitat ben plausible… Si no pensem la manera d’evitar la letalitat radical aquest mal, per als humans i altres espècies animals no humanes, la superficialitat arrelarà d’una manera tan profunda que la tornarà irreversible, inevitable. Aquest és avui el problema radical per a la humanitat. La possibilitat de la destrucció de la “Creació“, si més no per als éssers humans; tractar de debatre sobre la bondat o maldat de la ‘creació’ (Deu o la natura) em semblen debat ociosos. El major risc som els humans, la formes insostenibles d’estructuració d’una part important de les societats actuals via productivisme industrial (de mercat o d’estat) i consumisme destructor.