Sal·lus Herrero i Gomar
Fins fa poc temps, havia llegit a Hannah Arendt d’una manera massa ingènua, em mancava informació, més coneixement sobre ella, una lectura més acurada i amb més contrast, criteri i perspicàcia; el primer que em va ‘alertar’, com una picada d’ull o un toc d’atenció, va ser un comentari «de passada», de Gustau Muñoz, em sembla que a l’assaig, a El vertigen dels dies. Notes per a un dietari (L’Avenç, 2019), també a La vida dels llibres (Afers, 2019), hi ha alguna al·lusió, en el primer cas, quan analitza i exposa el seu gust literari i els seus autors preferits, allà expressa que Hannah Arendt no li feia del tot el pes, que hi havia alguna cosa que no li acabava d’encaixar, segons recorde. A La vida dels llibres remarca que, hi ha molt traduït a Clàssics del Pensament Modern, a la col·lecció de clàssics de la Bernat Metge, a Clàssics del Cristianisme, a la col·lecció Textos Filosòfics, etc., del pensament filosòfic, social i religiós de la tradició occidental i més enllà. No obstant això, són molts els buits que encara resten per traduir al català, molt importants i massa notoris. Per exemple, Els orígens del totalitarisme de Hannah Arendt, per exemple Economia i societat de Max Weber… Jo afegiria, entre altres, el Diccionari de filosofia de Josep Ferrater Mora. Des que ho vaig llegir, tant la crítica com l’elogi, no podia deixar de pensar-hi. Perquè Arendt ha estat un dels meus referents en alertar dels totalitarismes i de la destrucció del poble jueu. Afers ben importants i greus en la història tràgica que travessa el segle XX. I que, ara mateix, observem rebrots fonamentalistes i totalitaris a tot arreu.
I tanmateix, allò definitiu, prèviament alertat per Gustau Muñoz, va ser, a l’inici de la pandèmia de la Covid-19, que Martí Domínguez va escriure un article a El Temps sobre la banalitat o la transcendència del mal, i Vicent Cremades me’l va enviar a l’abril per whatssapp. En aquell article Martí Domínguez s’interroga sobre el sentit de la “banalitat del mal”, després de la publicació de la seua novel·la L’esperit del temps; allà concloïa Domínguez que el mal no és banal, que és transcendental, que és molt important, sobretot per als que en són víctimes i han de patir les conseqüències de la maldat. Perquè foren les universitats d’Alemanya i Àustria les que planificaren l’extermini i la creació d’estudis d’estudis racials i de genètica. De fet, Heidegger va advocar per la raça i va fer lobby amb el Ministre provincial de Cultura per a crear una nova càtedra d’estudis racials i de genètica, «a fi de preservar la salut de l’Estat» afegint que «les qüestions de l’eutanàsia han de ser considerades seriosament». Fou el rector Heidegger, durant el govern nacional-socialista, qui va començar a escriure cartes condemnatòries de diversos col·legues a la policia nazi. En una d’elles instigava a la la investigació d’un dels farmacèutics més distingits del món, el professor Friedberg Hermann Staudinger, que obtindria després un Premi Nobel. El seu pecat era tenir tendències «pacifistes». Heidegger ideà també la falsa acusació que el químic podria ser un espia i va informar la Gestapo amb aquesta recomanació: «Perquè Stadinger és poc entusiasta en el que respecta a la recuperació nacional. Més que oferir-li la jubilació hem de pensar en l’acomiadament. Heil Hitler. Heidegger». Heidegger fou el causant que l’aterrit científic es veiera investigat, interrogat i empaitat. Va sol·licitar una reunió amb un funcionari nazi superior i, casualment, Staudinger fou forçar a marxar. El rector Heidegger va tractar també de destruir les carreres d’altres col·legues, entre els quals el catedràtic de filosofia Edmund Husserl que l’havia reclutat de professor (a Heidegger), per ser jueus i dels quals considerava que no eren lleials a la seua causa nazi, tot i que després de la guerra, Heidegger va tenir cura d’amagar tant com va poder les cartes incriminatòries.
Aquest que hem vist era el Heidegger a qui Arendt li va fer la gara-gara, el va defensar i va tractar de prestigiar la seua filosofia al llarg de la seua vida, mitjançant elogis i traduccions a l’anglés. Va mirar de donar-li una presència mundial. Sense passar-li comptes ni retreure-li la seua «banalitat», millor dit, la seua transcendència de col·laborar en l’aniquilació del poble jueu, aportant la seua pàtina d’intel·lectualitat i de prestigi internacional per legitimar un règim genocida que organitzà l’aniquilació dels qui no combregaven amb el racisme i la criminalitat nazi. Un prestigi intel·lectual, el de Heidegger, que llavors ja era qüestionat en àmbits democràtics, progressistes i d’esquerres, com ara la revista del País Valencià Nueva Cultura, de crítica cultural i política, des del prisma del marxisme. Gràcies a l’empenta i el segell distintiu del cartellista valencià Josep Renau i els seus col·laboradors -entre els quals Emili G. Nadal- fou un referent cultural i polític als anys trenta. Gustau Muñoz a Corrents de fons. Cultura, societat i política (Lletra Impresa Edicions, 2019), ens explica com als primers números de Nueva Cultura, tot i el marc cultural espanyol, exhibia una clara obertura internacional; a les seues pàgines «es criticava Unamuno, Baroja, Azorín, les restes de la generació del 98 que s’havia fet cada vegada més de dretes i més confusa, i es mirava de reüll Ortega y Gasset i tota la resta». En aquest apartat Gustau Muñoz adverteix que «sabien obrir de bat a bat les finestres del resclosit ambient hispànic. Al número sobre el feixisme, per exemple, hi apareixia una crítica extensa i rigorosa de la filosofia de Martín Heidegger (que feia forrolla llavors) a càrrec d’E. Litauer, i al costat reproduïa un text polític del mateix Heidegger que palesava el seu compromís amb el règim nacional-socialista i acabava amb un “Heil Hitler!”. N’estaven ben informat doncs». És impossible que Hannah Arendt no coneguera la implicació i la complicitat de Heidegger amb el nacional-socialisme
Des que vaig acabar de llegir l’article de Martí Domínguez, 16 de març 2020, a El Temps, “La transcendència del mal”, per esclarir la confusió i la imprecisió de l’ús del terme banal aplicat al nazisme, i el vaig rumiar, i he llegit i consultat alguns llibres sobre la relació de Hannah Arendt i Martin Heidegger. També he tractat de pensar sobre l’ús del terme «banalitat» per a qualificar la maquinària de planificació burocràtica nazi de mort i extermini, sobretot del poble jueu, però també del poble gitano, demòcrates, esquerrans i cristians crítics amb el nacional-socialisme i el feixisme. Per tal d’analitzar la seua imprecisió i el per què del seu ús per part d’Arendt. L’ús d’aquest terme «banalitat», des dels inicis del seu ús fins ara mateix, no ha deixat de provocar polèmica, tant l’ús del terme «banal» per qualificar el nazisme i l’Holocaust (la Xoà), com l’acusació d’implicació dels mateixos jueus en la Xoà, la presumpta complicitat dels líders religiosos de les comunitats jueves en l’extermini nazi per a la destrucció del poble jueu a Europa. També l’acusació de ‘passivitat’ dels jueus davant l’Holocaust. Aquest problema del mal, el genocidi del jueus i l’intent d’extermini del poble jueu, no pot deixar-nos indiferents. És un tema que ens afecta, ens hauria de preocupar i inquietar, com a humans. Per a no oblidar-ho. Per ell mateix. També perquè ens servisca d’advertiment i d’alerta davant possibles intents d’aniquilació de minories nacionals, culturals i lingüístiques. Perquè és important que s’analitze de manera adient l’extermini del poble jueu (i qualsevol intent de genocidi d’altres pobles, cultures o llengües…). Perquè els genocidis no poden ésser banals de cap de les maneres. No és un afer banal. Remarquem-ho: No ho és, no pot ser-ho. Com no ho és la possibilitat de col·lapse planetari per les crisis socio-ecològiques que s’acumulen a les actuals societats de riscs extrems i possibilitat de col·lapse planetari. No podem mirar cap a una altra banda. Perquè el que està en joc és massa greu. Com, en l’esfera ambiental, explica Antonio Turiel a Petrocalipsis (Alfabeto, 2020), sobre la vida després de la fi del petroli i el decreixement energètic general, els límits de les energies renovables, el tecnoptimisme, la crítica a la idea de ‘Green New Deal o transició verda’, el decreixement a les bones o a les males, les disrupcions i el probable col·lapse, el risc de l’ecofeixisme…
Richard J. Bernstein a El mal radical, ho analitza a bastament. Tracta de justificar el terme que fa servir Arendt des de la perspectiva que només el bé te arrels ocultes, profunditat, arrelament, en canvi, el mal és superficial, està en la superfície, pot ser extrem, però no radical perquè no té profunditat ni dimensió demoníaca, darrere del mal no hi ha res consistent, només hi ha «banalitat»... Bernstein analitza aquest terme d’Arendt, recorda les paraules que fa sevir en la seua resposta a Scholem, en la Correspondència de Scholem i Arendt repeteix les paraules de Jaspers quan aquest es va negar a parlar de l’element «demoníac» en Hitler, declarant: «Crec que hem de veure aquestes coses en tota la seua banalitat, en la seua prosàica trivialitat, perquè això és el que caracteritza en realitat. Les bactèries poden causar epidèmies que esborren nacions senceres, però continuen sent meres bactèries». Ara que som en plena pandèmia (la pulsió centralitzadora, des-escalada massa ràpida, rebrots continus per tot arreu, onades interminables, judicialització de la pandèmia…), sabem una mica més què fa el virus causant de la Covid-19.
La malaltia, no sempre s’encomana «aleatòriament», sinó que la territorialització importa, té tendència a acarnissar-se en els barris i els sectors socials més pobres de la societat, les persones amb més mobilitat social, amb més indefensió i desprotecció. El virus s’encomana més si es baixa la guàrdia i no es mantenen les mesures de seguretat i higiene, si no es respecten les distàncies físiques, les mans netes i les mascaretes… El virus no actua amb criteris ètics, polítics, nacionals o morals, però la ciutadania, amb les seues accions, pot contribuir a augmentar o mitigar la seua expansió encomanadissa. La responsabilitat individual i col·lectiva és molt important per estendre el virus o reduir els seus efectes devastadors. No podem delegar en els altres la nostra pròpia consciència i responsabilitat. El nazisme com a virus, com a metàfora i realitat, té els seus límits i possibilitats. Però el que importa remarcar és la consciència individual i col·lectiva front el nazisme i la seua interpretació encertada, sense cap legitimació ni confusió. Giorgio Agamben a El que resta d’Auschwitz. El arxiu i el testimoni. Homo sacer III, Pre-textos, València, 2ª edició, 2005, traducció de l’italià (Ciò che resta di Auschwitz. L’Arxivio e il testimone (Homo sacer III), 1999, al castellà d’Antonio Gimeno Cuspinera incideix en el significat ètic de l’extermini dels jueus i la pròpia comprensió humana del que va passar, en darrer terme, la seua actualitat. Des de la perspectiva d’Agamben, Auschwitz no es presenta només com el camp de la mort, sinó com el lloc de l’experiment, encara impensat, en el que els confins entre allò humà i allò inhumà es difuminen. La necessitat de repensar millor el nostre temps i l’ètica del testimoni.
Interpreta Bernstein que Arendt vol remarcar el fet que el mal està a la superfície, i tot i que Bernstein admet que és un terme confús, ella que havia fer servir a Els orígens del totalitarisme, el terme «mal radical», a Eichmann a Jerusalem, en analitzar les motivacions, ella se n’adona que, tot i saber que enviava milions de persones a una mort segura, era extremadament eficient alhora de mantenir actives les deportacions; fins i tot en les condicions més adverses, enmig d’una guerra en diversos fronts. Això no implica que els seus motius en si foren malvats o demoníacs… En paraules d’Arendt «Per molts monstruosos que els actes foren, l’implicat no era ni monstruós ni demoníac, i l’única característica específica que es va poder detectar en ell així com en la seua conducta durant el judici i la prèvia indagatòria policial era quelcom totalment negatiu: no era estupidesa, sinó una curiosa, molt genuïna incapacitat de pensar» (H. Arendt, «Thinking and Moral Considerations: A lecture», Social Research, 38/3, tardor, 1971, pàg. 417, citat per Bernstein a El Mal radical, pàg 306I. Bernstein tracta d’entendre el sentit de banalitat en Arendt, en el cas concret d’Eichmann i la seua capacitat o incapacitat per pensar, analitzar, judicar, tenir un criteri cabdal per fer-se responsable de les conseqüències de la malvestat de les seues accions malvades. Remarca molt Arendt, aquest concepte de la banalitat lligat a la inconsciència, la manca de reflexió pròpia… És una remarca i una insistència sospitosa. Per un ‘emfasització’ excessiva. La necessitat de comprendre que remarca a Converses amb Hannah Arendt, d’Adelbert Reif (ed.), Lleonard Muntaner, traduït de l’alemany (Gespräche mit Hannah Arendt, R. Piper & Co., Verlag, München, 1976), al català per Ramón Farrès, 2006, quan es tracta de Heidegger tot s’enterboleix.
Un problema de la societat contemporània que com assenyala Tony Judt Quan els fets canvien. Articles, 1995-2010, edició i introducció de Jennifer Homans (Taurus, traducció de Juan Ramón Azaola i Belén Urrutia, 2015, de l’original When the Facts Change, 2015), quan analitza el problema del mal a l’Europa de la postguerra recorda que Arendt, el 1945 va escriure que «el problema del mal serà la qüestió fonamental de la vida intel·lectual de la postguerra a Europa, com el de la mort fou el problema fonamental després de la guerra anterior», es refereix a la primera guerra mundial, on els europeus estaven traumatitzats pel record de la mort: sobretot per la mort en el camp de batalla a una escala fins aleshores inimaginable; la poesia, la ficció, la cinematografia i l’art d’Europa d’entreguerres estigueren amerats en imatges de violència i mort, en general crítiques, però sovint nostàlgiques, exalçant «l’heroisme», el «combat», la «cavallerositat», «l’honor» (com en els escrits d’Ernst Jünger o Drieu La Rochelle). Aquesta violència armada es va infiltrar en la vida civil de l’Europa d’entreguerres: grups paramilitars, pistolerisme, assassinats polítics, colps d’estat, guerres civils i revolucions… La pregunta sobre com era possible i per què un poble europeu (els alemanys) podia tenir la intenció d’exterminar a altre (el poble jueu) van ser per a una observadora atenta com Arendt, les obsessives qüestions amb les quals de manera evident s’anava a enfrontar el continent. Això és el que volia dir per a ella «el problema del mal». Un problema filosòfic d’arrels teològiques lligades a la teodicea, els interrogants sobre el mal en el món i el contrast amb la presumpta bondat de l’ésser diví, que, tot i que Agustí d’Hipona va iniciar i altres teòlegs medievals, Leibniz va explicitar a Teodicea d’una manera més sistemàtica; i Voltaire a Càndid, arran el terratrèmol de Lisboa. També després d’Auschwitz alguns filòsofs es van interrogar sobre el mal com a força motora del pensament. I després de l’11 de Setembre de 2001, en assenyalar la fragilitat i la vulnerabilitat humana. Les greus incerteses del nostre temps de risc i possibilitat de col·lapse global. La filosofia ofereix models d’anàlisi per a les manifestacions del mal que puguen servir per a altres futures situacions de malvestat davant les quals ens podem trobar.
En aquest context de l’anàlisi de l’intent d’extermini del poble jueu, em semblava que l’anàlisi per conèixer la Xoà, l’intent de genocidi dels jueus a Europa, era fonamental, tot i que, com denuncia Judt durant molt anys després de la segona guerra mundial de cap manera fou la qüestió fonamental de la vida intel·lectual d’Europa (o als Estats Units), ni a cap altre lloc del món, tret d’Israel i pocs historiadors o intel·lectuals, com Raul Hilberg, Hannah Arendt, Jaspers (la seua dona era jueva), Adorno i l’Escola de Frankfurt… Per què els intel·lectuals no jueus, en general, es van desentendre d’aquest afer? Com pot ser que no colpejara les consciències i sobretot l’interés de recerca de tants historiadors i intel·lectuals per «comprendre» les causes que havien causat la destrucció dels jueus a Europa durant el nazisme?
En algun sentit, Arendt, va analitzar a contracorrent, perquè tant a l’Europa Occidental, a l’Europa de l’Est, a la URSS, a «tot arreu», l’Holocaust era un afer molt incòmode, cadascú tenia prou problemes durant la segona guerra mundial, per preocupar-se pels jueus, afirma Judt a les pàgs 146 i següents, i adverteix que «si ensenyem la història de la Segona Guerra Mundial sobretot -i sovint exclusivament- a través del prisma de l’Holocaust, potser no sempre estem ensenyant una bona història. Per a nosaltres és difícil acceptar que l’Holocaust desenvolupa un paper més important en les nostres pròpies vides del que va ser durant l’experiència bèl·lica als països ocupats. Però si volem comprendre el vertader significat del mal el que pretenia Hannah Arendt a l’anomenar-lo banal- aleshores haurem de recordar que el que és realment terrible pel que fa a l’eliminació dels jueus no és que importara tant, sinó que importara tan poc». Com s’interrogava Hitler amb tot el cinisme, mentre planificava la «Solució final» de l’extermini jueu «Qui se’n recorda ara del genocidi armeni?; Qui se’n recordarà d’ací uns anys…»; només havien passat molts pocs anys de l’extermini armeni a mans dels turcs, però elrecord no roman durant molt de temps i s’oblida molt fàcilment i ràpidament, inclús les més gran atrocitats; la tendència des humans és a soterrar el passat per les urgències i el pes del present.
Judt també s’interroga sobre la excepcionalitat de l’Holocaust, davant l’emergència d’altres assassinats en massa i genocidis des de Cambodja a Ruanda, des de Turquia a Sèrbia, des de Bòsnia a Txetxenia, des del Congo a Sudan i sobre si estem perdent la capacitat per a distingir entre els pecats i desgavells normals del gènere humà -l’estupidesa, el prejudici, l’oportunisme, la demagògia, el fanatisme- i la genuïna maldat i esmenta Hannah Arendt perquè fa setanta anys temia que no sabríem parlar del mal i que per tant, no n’entendríem la importància que té. Avui parlem del mal a teothora, però apunta Judt que potser n’hem diluït el ignificat. Com denunciava Martí Domínguez pel que fa a la mateixa Arendt. Adverteix del risc de considerar el terrorisme o l’antiseminisme, com els únics problemes, perquè no pot ser una excusa per ignorar altres crims i sofriments i anota esmentant una citació d’Arendt pel que fa al totalitarisme que el problema del mal, del mal totalitari, del mal genocida, és un problema universal:
«El major perill de reconèixer al totalitarisme com la maledicció del segle seria obsessionar-se amb ell fins al punt de tornar-se cecs davant els nombrosos mals petits i no tan petits amb els que està pavimentant el camí de l’infern».
I finalment, Judt alerta sobre la possibilitat que l’Holocaust perda la seua significació universal. Hem de fer perquè no siga aquest el cas i ens cal trobar la manera de protegir la lliçó essencial que la Xoà pot realment donar-nos: la facilitat amb la qual un poble, un poble en la seua totalitat, potser ésser difamat, deshumanitzat i destruït. Aquests lliçó pot ser qüestionada i oblidada. Hem de pensar que el que li va passar al poble jueu, pot passar-li a qualsevol altre poble. D’altra manera, amb altres mètodes i disfresses. No necessàriament vestits a la manera dels nazis. Com adverteix Judt quan parlem del problema del mal hem d’anar amb compte perquè Arendt va parlar de la banalitat: l’inquietant, normal, quotidià mal dels humans. Però hi ha una altra banalitat: la banalitat de l’ús excessiu, l’insensibilitzador efecte de veure o dir o pensar el mateix massa vegades fins que hem adormit la nostra audiència i l’hem tornat immune al mal que estem descrivint. I aquesta és la banalitat, o banalització, a què ens enfrontem avui dia. La necessitat que el problema del mal continue essent la qüestió fonamental per a la vida intel·lectual, sense caure en la generació de després de 1945 quan el deixaren de banda perquè, per a ells, contenia massa significat. Les generacions següents poden restar atrapades perquè ara conté massa poc significat. Aquesta qüestió tan important és el que pensa Tony Judt que va plantejar Hannah Arendt fa setanta anys (en realitat fa quasi vuitanta), i creu que plantejaria avui encara. Aquest article de Tony Judt es va publicar per primera vegada a The New York Review of Books el febrer de 2008.
Havia llegit en castellà Rahel Varnhagen: The life of a Jewess, on Arendt no només va trobar un esperit afí que, a l’igual que ella, havia sigut rebutjada en l’amor [Hannah Arendt per Martin Heidegger], sinó també una nova identitat. Hannah citava Rahel, que en el seu llit de mort havia afirmat: «Allò que al llarg de la meua vida ha suposat per a mi la major deshonra, la font de tota desgràcia haver nascut jueva no voldria ara per res del món que em mancara». Arendt, que fins aquell moment s’havia interessat per la filosofia alemanya i el pensament catòlic, influïda de manera determinant per Heidegger (i Goethe, Fichte, Schelling i els romàntics alemanys), va descobrir el judaisme gràcies a la seua identificació amb Varnhagen i es va sumar a l’activisme sionista a Berlín (inclús es mostrava agressiva davant la passivitat dels seus amics jueus als qui acusava de «maldestra ceguesa»; a Anne Mendelsosohn, per la tranquil·litat amb la que vivia malgrat tot el que estava passant, la criticava adjectivant-la de «boja», inclús no li agradava que el seu marit de llavors, Günter Anders, es mostrara menys compromés que ella en les seues apassionades activitats a Berlín i al seu exili a Paris, on van sobreviure gràcies a la solidaritat de la comunitat jueva. De fet quan, a la primera dècada del segle XX, vaig passar dues setmanes a París, vaig anar amb la meua companya a veure la casa on s’havia reunit Karl Marx amb les primeres organitzacions sindicals comunistes europees i també al carrer i la casa on va estar refugiada Hannah Arendt, prop del parc George Brassens, si no recorde malament. Aquells temps, finals de la dècada dels anys trenta i inici de la dècada dels quaranta del segle passat, foren temps foscos de la victòria del feixisme a Espanya i Itàlia i de l’ascens del nazisme a Alemanya, quan va estar refugiada a París, Hannah Arendt, també hi havia Walter Benjamín que el 26 de setembre de 1940 va fugir cap a Portbou. Davant les traves burocràtiques de la guàrdia civil i la policia franquista, va decidir suïcidar-se ja que no li permetien el pas per arribar a Portugal i marxar als Estats Units; el volien retornar a França on havia patit el confinament i la presó als camps de treballs francesos. D’això fa vuitanta anys.
La identitat jueva de Hannah Arendt, després de conèixer la vida d’una bella jueva del Romanticisme, RahelVarnhagen, a la qual Arendt l’anomenava «la seua millor amiga», va atraure la seua atenció, poc després que Heidegger la hagués abandonat, va començar estudiar-la i escriure articles sobre ella al Kölnische Zeitung i al Jüdische Rundschau. Rahel es va convertir en l’eix central la seua vida, com assegura Ivonne Sherratt a Hitler’s Philosophers, 2014, hi ha edició en castellà a Càtedra, «Los filósofos de Hitler», tot i que, si llegim la «Correspondència 1925-1975, Herder, 2000, entre Hannah Arendt i Martin Heidegger, després de la primera etapa d’amor i desamor, quan es tornen trobar al febrer de l’any 1950, després de desset anys sense veure’s ni escriure’s, hi ha un intercanvi epistolar on Hannah Arendt li confessa a Heidegger que «Mai m’he sentit com a dona alemanya i des de fa temps he deixat de sentir-me com a dona jueva. Em sent com allò que soc, sense més ni menys: com la xica de terra estranya».
Arendt va atreure la meua atenció no només perquè alguns dels atacs, insults i deshumanització en el procés de destrucció dels jueus [els observe molt sovint en els atacs contra la llengua i la cultura catalana, ponderant tot el que calga ponderar per a no banalitzar l’extermini jueu, sense deixar de denunciar els atacs als pobles catalànics] i em va agradar especialment allò de si ens ataquen com a jueus, ens hem de defensar com a jueus. També m’havia llegit Els orígens del totalitarisme, tot i que he de reconèixer, com adverteix Raul Hilberg a «Memòries d’un historiador de l’Holocaust» (Arpa, 2019), que aquest llibre se li queia de les mans. En el context de l’emergència de Hannah Arendt com a teòrica política assenyala Hilberg anota que els mentors d’Arendt havien estat Heidegger i Karl Jaspers, que va haver de fugir dues vegades: el 1933, de Berlín; i el 1941, de França per marxar cap als Estats Units, on estava de moda el totalitarisme, i dues de les especialitats d’Arendt eren el totalitarisme, ja que la ciutadania [nord-americana] tractava de trobar el denominador comú entre l’Alemanya nazi que acabaven de derrotar i la Unió Soviètica, el seu nou enemic, literalment: «Per descomptat, vaig fullejar el tractat de Hannah Arendt a propòsit del totalitarisme, però quan vaig veure que només constava d’assajos mediocres sobre antisemitisme, imperialisme i temes generals associats amb el totalitarisme (com les «masses», la propaganda i el «domini total») vaig deixar el llibre. Mai la vaig conèixer ni em vaig escriure amb ella. L’únic que recorde d’aqueixes dues conferències és el to emfàtic i insistent en què parlava». Hilberg esmenta la Correspondència d’Arendt amb Jaspers, on s’anota que quan Hannah Arendt va cobrir el judici d’Eichmann per a la revista New Yorker, va anar de Jerusalem només després de deu setmanes, just tres dies abans que començara la llarga declaració d’Adolf Eichmann». Imagine que es refereix Hilberg a la declaració final d’Eichmann.
No obstant això, quan vaig llegir Eichmann a Jerusalem, em va impactar l’acusació d’Arendt contra els líders de les comunitats jueves, d’haver sigut còmplices en el genocidi del poble jueu… Isaiah Berlin, entrevistat per Steven Lukes, a Pensar la contemporaneïtat. Divuit converses sobre la història (Agustí Colomines & Vicent Olmos, eds., Afers, Catarroja, 2005) en reflexionar sobre si alguns valors són incompatibles, com s’hi pot trobar, de tota manera, una transacció entre ells? Berlin anota que transacció és un concepte comercial. Potser caldria dir-ne, més aviat, un «compromís». En determinats casos morals dolorosos, potser podria trobar que no hi pot haver transacció de cap mena. Es presenta aleshores una situació en què ningú no guanya. Prenga l’exemple de jueu en la situació descrita de Hannah Arendt. Imagine que és el cap d’una comunitat jueva a Lituània. Es presenta un oficial nazi i li diu: «Vosté és responsable dels jueus d’ací, ells confien en vostè. Done’ns els noms i les adreces. Naturalment, també els descobrírem sense la seua ajuda, però ens costaria més temps. Si ens dona les dades que li demanem el deixarem marxar, i a més, podrà emportar-se unes altres setanta-dues persones amb vostè. Si no ho fa, ja sap què li passarà a vostè i a tots els altres». En aquesta situació, un pot demanar-se: «Com faria una cosa així? Qui sóc jo per a elegir de tota aquesta gent setanta-dues persones que podran salvar-se?. Arendt deia que no tenia dret a menjar a la taula del dimoni, que havia de deixar-se afusellar i punt, ja està. La meua opinió és una altra», conclou Berlín i exposa les diverses maneres de pactar o no pactar, primera no entrar al seu joc, segona suïcidar-se, tercera, donar els noms i immediatament avisar tots els jueus per amagar-se i fugir de seguida, sent conscient que et pelaran, i la quarta, acceptar l’oferta i salvar-se junt a setanta-dues persones més… Les coses són més complexes, que el rigorisme moral d’Arendt, s’interroga Berlín sobre quina és la resposta moralment correcta? I es respòn, sense voler ofendre a Arendt, que en una situació tan extrema, ho no pot condemnar cap de les accions de les víctimes. Seria una arrogància indicible, per part de qui no s’ha vist mai en una situació tan terrible, d’emetre judicis sobre les decisions d’aquells que s’hi han vist embolicats. «Lloances i censures, ací són fora de lloc: les categories morals normals ací no tenen validesa». Però em sorprèn, enormement, una exigència tan «purista» d’Arendt amb els líders jueus, que, sota tortures o amenaces greus, van transigir a les demandes dels nazis i les escasses o nul·les demanes de responsabilitat política, filosòfica, ètica o moral al paper de Heidegger durant la seua col·laboració i complicitat tant important, en el règim nacional-socialista de l’Alemanya de Hitler.
No obstant això, Arendt descriu, amb detall, la sentencia, el recurs i inclús l’execució, quan Eichmann «es va dirigir cap al patíbul «amb gran dignitat», abans havia sol·licitat una ampolla de vi negre, de la que es va beure la meitat. Va rebutjar els auxilis que li va oferir un ministre protestant, el reverend William Hull, que li va proposar llegit la Bíblia, els dos junts. A Eichmann li restava únicament dues hores de vida per la qual cosa no podia «perdre el temps». Calmat i dret, amb les mans lligades a l’esquena, va caminar els cinquanta metres que hi havia entre la seua cel·la i la càmera d’execució. Quan els cel·ladors li lligaren les cames a l’altura dels turmells i els genolls, Eichmann es va demanar que afluixaren la pressió de les lligadures, a fi de poder mantenir el cos dret. Quan li oferiren la caputxa negra, la va rebutjar dient: «Jo no necessite això». En aquells instants, Eichmann era totalment amo de si mateix, més que això, estava perfectament centrat en la seua vertadera personalitat. Res pot demostrar de manera més convincent aquesta última afirmació com la groetsca estupidesa de les seues darreres paraules. Va començar sentant emfàticament que ell era un Gottgläubiger, terme usual entre els nazis indicatiu que no era cristià i que no creia en en la vida sobrenatural rere la mort. Després, va prosseguir: «Dins de molt poc, cavallers, tornarem a trobar-nos. Tal és el destí de tots els homes. Visca Alemanya! Visca Argentina! Visca Austria! Mai les oblidaré». Inclús davant la mort, Eichmann va trobar el clixé propi de l’oratòria fúnebre. En el patíbul, la seua memòria li va jutjar una darrera passada; Eichmann es va sentir «estimulat», i oblidà que es tractava del seu propi soterrar». Conclou Arendt: «Fou com si en aquells darrers minuts resumira la lliçó que la seua llarga carrera de maldat ens ha ensenyat, la lliçó de la terrible banalitat del mal, davant la que les paraules i el pensament se senten impotents». Arendt expressa la seua tesi sobre la banalitat del mal en Eichmann, critica la seua estupidesa, els seus clixés, la retòrica del «destí dels homes vers la mort», tan heideggeriana, davant la que les paraules i el pensament se senten impotents… És impossible que no li vingués al cap la memòria de la filosofia i el llenguatge de Heidegger…
I tanmateix, Arendt fa trampa, mentre s’acarnissa amb la incapacitat de pensar i la banalitat del mal causat per Eichmann, tractant de negar les evidències de les seues responsabilitats criminals i decisions tant en la Solució Final com en les deportacions i l’extermini nazi, Arendt fa de pantalla, exagerant la manca de decisió d’Eichmann i la seua capacitat de pensar per exonerar la responsabilitat intel·lectual i política del seu amant i mentor Martin Heidegger en les atrocitats del nazisme a l’Alemanya dels anys trenta i quaranta. Si Heidegger era «aquest monarca sense corona de l’imperi de la idea», «un rei secret», com Hannah Arendt l’elogia en la famosa conferència apologètica de Hannah Arendt per a Martin Heidegger, en el seu vuitanté aniversari , el 26 de setembre, on fa una defensa abrandada del seu mestre, en comparar-lo amb l’estranya fama de Kafka o a la de Branque i Picasso, desconeguts per a l’opinió pública, exerciren, tanmateix, una influència extraordinària, anota Arendt abans de la publicació d’Ésser i temps, el 1927, afirma que no hi havien «secrets» (ella que tants n’havia compartit), reconeix que es formaren alguns grupuscles, però afirma que «mai hi hagué un cercle ni hi hagué res d’esoterisme», quan qualsevol que llegesca aquest afamat llibre de Heidegger pot comprovar que és un llibre del tot esotèric, un llenguatge del tot críptic, que s’aclareix millor quan llegim Heidegger i el nazisme de Víctor Farías, Muchnik Editores, 1989, Heidegger. La Introducció del nazisme en la filosofia.
Entorn als seminaris inèdits de 1933-1935 d’Emmanuel Faye, Edicions Akal, 2009, traducció al castellà d’Óscar Moro Abadía, Arendt i Heidegger. L’extermini nazi i la destrucció del pensament,d’Emmanuel Faye, Editorial Akal, 2019, Els filòsofs de Hitler d’Yvonne Sherratt, Càtedra, 2013, The Reckless Mind. Intel·lectuals in Politics, 2001, The New York Review of Books, traduït al castellà com a Pensador temeraris. Els intel·lectuals en la política, de Mark Lilla, Debate, 2004 i altres llibres on s’analitza a Heidegger de manera crítica, com també la seua deixebla Hannah Arendt presonera del «magnetisme» i la seducció perillosa d’un Heidegger que va donar un suport decisiu al nacional-socialisme, va posar tota la seua retòrica filosòfica, acumulada de la tradició catòlica a la que havia pertangut i el coneixement del món clàssic, grec i llatí, al servei de l’exaltació del nazisme i de l’antiseminisme. Això ho sabia Hannah Arendt i en compte de denunciar la impostura, falsedat i misèries de la filosofia de Heidegger i la seua complicitat amb les atrocitats del nazisme i en l’extermini dels jueus, ho va ocultar volgudament, carregant sobre la persona d’Eichmann el terme de banalitat, lligat a vulgar, groller, comú, incapacitat de pensar, perquè ningú fixés la mirada amb del seu «gran pensador»; en ajudar-lo a traduir els seus llibres a l’anglès el va ubicar a escala planetària; fa tot el possible per «traduir-lo convenientment» en tractar d’esborrar les seues petjades nazis, el seu antisemitisme, des de posicions acrítiques i benvolents, suporta humiliacions per banda de la dona de Heidegger, Frielde, quan li demana si ella pot ajudar-los a la venda dels manuscrits originals dels apunts sobre Kant o Nietzsche, en dir que ells no entenen gens de diners (tot i que un germà de Heidegger havia treballat en un banc) i es dirigia a Arendt, com si ella pel fet de «ser jueva» (entengués de diners), tot i que no s’explicite, podia saber com vendre’ls al millor postor, per poder-se fer una reforma en la cabana de la Selva Negra… Arendt, obedientment, s’interessa, s’informa i els recomana a alguns que poden ajudar-los tot i que reconeix que lla no és cap experta en aquests afers de venda de manuscrits.
Esmenta Hilberg que llegint el segon lliurament en el número del dia 16 de febrer del 1962, va trobar un comentari elogiós sobre ell, en referència a les dificultats de l’acusació per a desembolicar el laberint de les institucions alemanyes, va escriure [Arendt]: «Si el judici es celebrara avui, la tasca seria molt més fàcil perquè, al seu llibre La destrucció dels jueus europeus, publicat a Chicago el 1961, el politòleg Raul Hilberg descriu clarament per primera vegada aquesta embolicada maquinària de destrucció». Continua dient Hilberg que va fantasiejar «amb el que podria haver afegit Arendt si haguera sabut que, el 1958, els experts del Yad Vashem, que havien col·laborat amb l’acusació aportant proves, ja havien llegit la meua descripció de la maquinària i que, a pesar que Israel tenia constància d’això, no m’havien demanat ajuda per a preparar el judici». Quan es va publicar la seua crònica del judici en forma de llibre Eichmann a Jerusalem, Hilberg va cercar notes a peu de pàgina. Hi n’hi havia. En les dos pàgines a la fi del llibre, Arendt manifestava que les seues fonts fonamentals havien sigut les transcripcions i altres escrits que s’havien lliurat a l’editorial de la revista New Yorkermentre estava al judici. Adverteix Hilberg: «Sembla que les còpies dels documents alemanys originals inclosos com a prova no formaven part d’aquests paquets. El 1964 es fa fer una edició revisada i ampliada del llibre, novament sota el segell de Viking. Aquesta versió sí que contenia un epíleg en el que Arendt assenyalava que no s’havia publicat cap acta completa del judici i que no era fàcil accedir a ella. Després deia: «Com es desprén del text, he fer servir La solució final de Gerald Reitlinger i m’he basat més encara en La destrucció dels jueus europeus de Raul Hilberg» (pàgina 163).
Havia llegit la correspondència de Hannah Arendt i Mary McCarty, Homes en temps de foscor, Rahel Varnhagen. Vida d’una dona jueva, part d’Els orígens del totalitarisme, Eichmann a Jerusalem, la biografia d’Elisabeth Yaoung-Bruehl, Hannah Arendt. Una biografia, comentaris elogiosos, la correspondència entre Arendt i Gershom Scholem… Havia llegit comentaris elogiosos d’un historiador de la solvència intel·lectual de Tony Jundt «Quan els fets canvien», quan anota que durant molts anys, els europeus occidentals preferiren no pensar en el sofriment patit pels jueus en la guerra. S’interroga Judt com ensenyar la història de la segona guerra mundial a través del prisma de l’Holocaust, en tractar de comprendre el difícil que esdevé acceptar que l’Holocaust desenvolupa un paper més important en les nostres vides del que ho va fer durant l’experiència bèl·lica als països ocupats: «Però el vertader sentit del mal- el que pretenia Hannah Arendt en anomenar-lo «banal», aleshores haurem de recordar que el que és realment terrible pel que fa a l’eliminació dels jueus no és que importara tant, si no que importara tan poc».. A través de l’assaig de U. Beck, A. Giddens i S. LashModernització reflexiva. Política, traducció i estètica en l’ordre social modern, Alianza, 1994, en l’anàlisi de Beck, crítiques i rèpliques, sobre l’auto-dissolució i l’autoamenaça de la societat industrial i les reflexions sobre la modernitat i la seua complexitat i incerteses en les societats del risc, argumentava Beck que «En primer lloc– i a grans trets- la globalització dels «efectes col·laterals» en l’estat nuclear i les catàstrofes ecològiques silencioses: el fora de la capa d’ozó, el canvi climàtic, etc. Com Günther Anders, Hans Jonas, Karl Jaspers, Hannah Arendt, Robert Jungk i altres han mostrat de manera impactant, la possibilitat de suïcidi col·lectiu pretés o no pretés és, de fet, una novetat històrica que fa saltar pels aires tots els conceptes morals, polítics i socials, inclús el de l’efecte col·lateral. Però el poder destructiu de els megatecnologies modernes, que no hem descobert ni desenvolupat fins a la meitat d’aquest segle, atès que abasta a generacions encara no nascudes, fa que parlar d’»externabilitat» siga una broma, una síndrome de la ceguera davant l’apocalipsi» (Günter Anders) dominant...». Observava aquest grup, inclús els deixebles heideggerians, que parlaven de les amenaces tecnològiques, nuclears i atòmiques suïcides, com, una crida a la responsabilitat i en tenia una opinió favorable… L’article de Martí Domínguez, m’ha fet girar la perspectiva com un mitjó i llegir-los amb més ‘desconfiança’, tret potser d’Anders i Jaspers, que, segurament, són els més crítics amb Heidegger.
Quan es tracta d’analitzar el mal, les polítiques i filosofies lligades al mal, hem d’anar amb molt de compte, per a no enganyar-nos ni enganyar els altres, amb trampes, falses associacions, vincles, mentides, enganys i autoenganys, com s’analitza i ens recomana Susan Neiman a Evil in Modern Thought. An Alternative History of Fhilosophy, Princeton University Press, 2002, (El mal en el pensament modern. Una història no convencional de la filosofia), traduït al castellà per Felipe Garido i publicat en el Fondo de Cultura Econòmica, 2012. Com també l’estudi d’Alan Wolfe, Politica Evil, 2011, Randon Hause Inc., (La maldat política), traduït al castellà per Anna Herrera amb el subtítol Què és i com combatre-la, publicat a la Galaxia Gutemberg, el 2013. Les anàlisis, els advertiments, les precaucions i les reflexions ponderades, no són mai poques. La maldat política és una de les grans qüestions intel·lectuals del nostre temps. Wolfe ens adverteix que com que no desapareixerà mai, la maldat política, hem d’estudiar les respostes més adients. Perquè ens serveixen de guia. Al meu parer, les reflexions que suscita la novel·la de Martí Domínguez L’esperit del temps i el seu article sobre la transcendència del mal aporten una llum sobre la complicitat de les universitats alemanyes i austríaques en l’ascens del nazisme i en l’extermini dels jueus inquietants. També les universitats espanyoles, després de 1939 fins a 1945 i després, col·laboraren, de manera entusiasta, amb l’estigmatitació i criminalització dels jueus i en el suport al nazisme per a l’extermini dels jueus. Perquè els poders de l’estat totalitari de Franco havien de saldar el deute que tenien amb Hitler. Per l’ajut en la victòria feixista contra la República espanyola. Caldria estudiar-ho amb més atenció. Per qüestionar els mites de la defensa «espanyola» en temps de Franco dels jueus, que no s’ajusta a la realitat dels fets ni a la ideologia antisemita del nacional-catolicisme franquista. Fou una propaganda d’estat per capgirar la realitat dels fets: una col·laboració incondicional amb el règim nazi i en la destrucció dels jueus. Per a exterminar-los.
