Sal·lus Herrero i Gomar
Aquest estiu 2020, de rebrots de pandèmia a tot arreu i especialment al meu poble de naixement, Benigànim, m’he dedicat a llegir alguns llibres. Entre els quals Històries de Josep Pla de Josep Valls, de l’Editorial Gavarres, primera edició març 2020, 308 pàgines, de gran format.
Josep Valls, de Sant Feliu de Pallerols, 1944, va cursar estudis eclesiàstics al Seminari de Girona. El 1969 es casà amb Carme Busquets i es traslladaren a viure a Figueres on, durant 36 anys, treballà com a gerent del Motel Empordà, junt a Josep Mercader i Jaume Subirós, propietari i maître de cuina respectivament. Valls ha publicat més de 22 llibres sobre temes diversos: gastronomia, viatges, biografies, pintura, escultura, comerç ciutadà, entrevistes, històries del seu poble natal i de Figueres. Des del 1982 col·labora al diari El Punt Avui.
El darrer article que li he llegit a Josep Valls a El Punt Avui, el diumenge 20 de setembre del 2020, titulat Pla d’estiu, remarcava que “El personatge Josep Pla, malgrat els contraris i no interessats en sa vida i obra, encara mou gent, tant anys (39) d’ençà la seva desaparició física”, a propòsit de les iniciatives de la Fundació Josep Pla de Palafrugell i del correu que li havia enviat la gerent Anna Aguiló pel que fa al balanç de visites a la fundació i l’assistència a les rutes planianes que havien sigut un èxit aquest estiu. A més a més, Valls, reprodueix les oracions de Pla quan esmentava a Montaigne, això que la vida és ondoyante, i ell afegia, diu Valls, “La literatura també”. Concretament deia Pla: “Passats deu, vint, trenta anys de la meva mort, ja em parlarem de quanta gent em llegirà i de qui es recordarà de mi”. Valls en diàleg amb Pla li replica: “Doncs miri, senyor Pla: la fundació que porta el seu nom, aquest any que ja fa quasi quaranta, ha funcionat millor que mai, els seus llibres segueixen interessant, i la seva figura humana literària sona molt encara en tertúlies de ràdio, en cròniques de societat, en blogs d’internet, etc.“. Potser Valls també anota en ell seu haver que el seu llibre Històries de Josep Pla, una bona part diàlegs seus amb el cèlebre escriptor empordanés, s’ha venut bé aquest estiu, si més no per l’Empordà. Segur que Pla, amb els seus interrogants monetaristes (de tot això, qui ho paga?), li preguntaria: perdoni, senyor Valls, però, quants, quants llibres s’han venut? Ha fet caixa?
Quan férem la presentació del primer volum de la Història de la cuina catalana i occitana de Vicent Marqués al Motel de Figueres, a finals de l’any 2018, el director i propietari actual, Jaume Subirós, gendre de Mercader, ens contava que Josep Pla venia per Motel Empordà i hi vivia molt sovint al mateix hotel, ens va assenyalar cal a «la seua» cambra. Ens va també indicar la seua taula habitual, amb la mirada, assenyalant la barra on llegia els diaris. Allà, Josep Vall, hi conegué, el 1974, Josep Pla, a qui tractà assíduament. Josep Mercader i Jaume Subirós li donaren permís a Josep Vall perquè s’encarregara de Josep Pla, feia d’amic, de confident, de taxista, d’acompanyant al metge, de conversador infatigable i va tenir l’encert, la paciència, la constància i l’habilitat d’anotar els monòlegs, les diatribes, els diàlegs i el centenar de converses amb Josep Pla. El Pla més col·loquial i espontani, més despullat dels artificis erudits, tot i que també n’hi ha i s’agraeixen. Roman el Pla murri, que de seguida té un punt mordaç, l’acudit agut, el pensament càustic, referits sempre a una situació molt concreta i a una persona molt determinada.
En aquest aspecte no va mai amb vaguetats, confessa Valls, algú que se li acosta per saludar-lo, Pla aprofita per preguntar-li, indaga, comenta, pontifica inclús profetitza que d’ací pocs anys, (em sembla que en diu set o vuit!), Franco seria el polític més valorat. Perquè enmig dels desgavells que solta, els tics ideològics i lingüístics, amb les seues filies i fòbies, amb no poques obsessions i manies, en plena decadència i senectut, ens apareix un Pla, sovint, brillant, quan parla amb el filòleg i historiador de la llengua, Modest Prats, recorda a Pompeu Fabra i Joan Coromines, quan descriu el paisatge de l’Empordà, les fulles de les oliveres girades per la tramuntana, les ciutats del món que ha recorregut, Nova York, Buenos Aires, Madrid, Perpinyà, Cotlliure i sobretot les ciutats d’Itàlia que estima amb delit, les coses de la cuina, elogia la cuina italiana, com la millor del món; també apareixen pampallugues de llum quan parla de la passió per la llengua catalana, de Joan Fuster, de literatura, de la seua enorme obra escrita en molts volums i molta erudició, quan es pregunta per la bellesa i diu que un paisatge ben cultivat és una forma de bellesa, com “l’equilibri” que encara tenim a l’Empordà i també defineix la cultura com «tenir la paciència de saber obeir, cosa que ningú no sap fer en aquest país, i així estem com estem”. També diu que ‘cultura’ és això: «una manera de fer bé les coses de manera que es projectin sobre el temps i durin. La cultura és un esforç important per fer bé les coses, ordenades, acabades, com més perfectes millor. Tota la resta són manera de passar l’estona». Ubica el cim de la bellesa en la Grècia clàssica. L’1 de maig de 1974 Valls li exposa que està llegint el número tretze de la seva obra completa. Les Escales de Llevant, «em penso que és a la plana número seixanta-sis, diu que va estar exiliat. No sabia, és la veritat, que Pla hagués estat exiliat. M’ho explica:
–Miri: era el temps de la dictadura del general Primo de Rivera. Jo escrivia a un diari de Mallorca, que era propietat del senyor Joan March i se’n deia El dia. En una ocasió el senyor March em digué que no havia dret de donar a la tropa, els soldats del quartel, un tabac tant dolent com el que fumaven […]. Jo em vaig limitar a escriure al diari el que havia dit dons Joan March. El capità general de balears, que es deia Carbó, es degué emprenyar. Ho va dir a Primo de Rivera, i en Primo em va fotre fora. Cap a França! M’hi vaig anar una temporada llarga. Potser no em va fer tant de mal com això. No ho sé…».
Hauran notat alguns castellanismes, al pròleg, l’escriptor Joan Ferrerós adverteix que les vivències de Josep Valls no tenen més, ni menys, pretensió que oferir un aspecte de la personalitat de l’escriptor Josep Pla des de la calidesa que permet la distància curta. I, és clar, des de l’edat que tenia Pla quan van relacionar-se, des del 1974 al 1981. Són consideracions generalment coincidents amb les que, molt més reflexionades, matisades i extenses, trobem en les pàgines de l’Obra completa. Les novetats més sorprenents són el canvi de registre que va de la llengua literària a la parlada, l’espontaneïtat acolorida pel gust o la indignació, dependent de la simpatia o antipatia de la conversa, de l’amabilitat de la meteorologia, de l’estat de salut… Valls manté una escrupolosa fidelitat també en aquest aspecte: el registre de les converses, les imprecacions, les reflexions que van passant al llarg de les pàgines són la transcripció exacte de la parla del protagonista; ha respectat tots els col·loquialismes inclosos els castellanismes, i les expressions en italià, en francès o en anglès, amb que l’escriptor il·lustrava la conversa. Un testimoni afectuós i entretingut sobre les vivències compartides amb el gran prosista en català del segle XX. Les repeticions, tics, crosses esdevenen significatives.
Ignasi Aragay, al diari Ara, el 9 de maig del 2020, a l’article Gran ‘cuidado’ amb Josep Pla, escriu que aquest text acompanyat d’unes bones fotografies, configuren «un document imprescindible per conèixer el Pla vell, alhora geniüt i seductor, tan solitari com necessitat de companyia, còmode en el personatge murri que s’havia construït, un escriptor apagesat que no es casava amb res ni ningú però que fins al final va conservar la curiositat per tot. En les seues pròpies paraules, sempre va ser un «badoc empedreït i extraordinari. El llibre té la gràcia de ser repetitiu i ultrarealista. Valls no pretén en cap cas endolcir el testimoni o el record. Seguint una mica l’esperit planià, fa de notari del personatge, reproduint fil per randa les paraules de l’escriptor de Palafrugell, i en algun cas, descrivint els gestos de mà tan característic seu, «gairebé bisbalenc, de fer voleiar la mà a l’altura del rostre en una benedicció urbi et orbi» O d’aquell altre: quan sentia parlar algú que no li interessava o no el convencia, es girava la boina al cap de l’inrevés, i apa, ja estava tot dit. El mostra en pijama al mas de Llofriu…».
També ens el descriu a Pla en calçotets, endormiscat al cotxe, protagonista a les llargues sobretaules de cafè i whisky, esmolat director de tertúlies que esdevenen impagables i desordenats monòlegs, confrontat i emprenyat amb un món que ja no és el seu (que no entén, ni es capaç d’aprehendre ni suportar) o emocionat fins a la cursileria davant la façana de la catedral de Girona, a l’escoltar cançons com Rossinyol que vas a França o davant les sotanes dels clergues que reivindica que se les han de posar perquè a ell li agraden i li fan una gran impressió, sobretot si són de l’Opus Dei (un sacerdot que el visita per a fer adeptes), tot i que l’adverteix que no faran clientela a l’Empordà; està obsedit perquè els que manen mostren el garrot per a fer que la gent obeeixi ipso facto i que els clero porte sotana, per a ell la millor vestimenta. No puc evitar recordar que en aquells anys, finals del setanta, quan començaven a estendre’s les platges nudistes, un sacerdot catòlic gallec, dels que li agradaven a Pla, anava vestit amb sotana fosca i garrot, repartint garrotades entre els nudistes de les platges, segurament amb l’aplaudiment d’alguns gallecs i espanyols per civilitzar. Pla, un altre ateu, conservador, que s’embadoca davant la religió catòlica, les sotanes, els uniformes militars, les catedrals, els dogmes, el garrot i tota la pesca. Sense cap anàlisi crític de les opressions i injustícies que generen aquestes vetustes institucions, instruments i artefactes. Com el garrot vil que va assassinar a Salvador Puig-Antich i encara rebutgen judicar el jutge que el va condemnar; en algun moment, Pla defensa la pena de mort. Potser pensava que no hi havia prou morts des del 1936, que no calia tenir cura del compliment íntegre de tots el drets humans. Sembla que se’n re-fot de tot això, que li devien semblar ‘collonades’, que la força bruta, les guerres i el domini dels més forts preval a tot. És la manera de mirar el món de Hobbes i de Maquiavel, on els homes són uns llops per als altres homes. El que importa, en la pràctica, és tenir i retenir el poder, no importa com. Per això admira tant els militars i els poderosos, com detesta els pacifistes.
Per a Pla, el gran ‘cuidado, adverteix que’ l’hem de tenir amb les polítics de Madrid que ens fotran per davant i per darrere als catalànics, gran ‘cuidado’ amb la cultura alemanya, Goethe, Schiller… Tarradellas i Jordi Pujol, han de tenir ‘gran cuidado’ amb els militars; ‘tots’ han de tenir gran ‘cuidado’ amb els barbuts perquè tots són antimilitaristes, comunistòides i socialistòides, com els maquisards, a no ser algú que li va dir que es deixava barba per no haver d’afaitar-se tots els dies. Alhora repeteix que als militars cal obeir-los, que són els únics que saben ‘posar ordre’, i ell, cínicament afirma que «prefereix la injustícia al desordre». I també gran ‘cuidado’, a tot arreu, perquè ens fotran la cartera… Perquè, segons ells, els catalans no són treballadors, n’hi ha molts bandarres i volen treballar el mínim i guanyar el màxim. Per tot plegat, Ignasi Aragay titula el seu article “Gran ‘cuidado’ amb Josep Pla”, al diari Ara, el 9 de maig del 2020 amb la ideologia reaccionària, tradicionalista i misògina que destil·la en algunes de les seues converses.
Josep Pla va morir el 23 d’abril, dia de sant Jordi. Uns mesos abans, quan viu entre una clínica de Figueres, el mas Pas de Llofriu i el Motel Empordà, no es troba bé enlloc. El 24 de febrer de 1981, Josep Valls va a per Josep Pla a la clínica perquè vinga a l’hotel. »Avui el tema obligat és el «cop de força», tal com diu Pla, que alguns guàrdies civils, han fet al Congrés dels Diputats a Madrid. A tres quarts d’una, l’hora que l’anem a buscar, ja s’ha acabat tot. Almenys el «cop de força», perquè les conseqüències són imprevisibles. Ja han sortit els diputats i el tinent-coronel Tejero ja s’ha lliurat. Pla no està de gaires brocs. Fa dies que a poc a poc va perdent l’humor, les ganes de parlar i pràcticament les ganes de tot. Aquella curiositat per qualsevol tema que ell mateix deia que era la conditio sine qua non de tot periodista, està somorta. Pregunta poc. Crec, i és una opinió personalíssima, que Pla és veu limitat. No pot llegir amb prou feines, i encara menys escriure. Aquestes limitacions seran les que el portaran al cementiri, em penso. Pla un home sol, solitari per pròpia voluntat, aïllat, rapatani, individualista, ara depèn de tothom fins per aixecar-se d’una cadira. Això em penso que, per a ell és greu. No fa comentaris, però la cosa es pot entreveure. Pla pateix. De cos no sé si pateix, però d’esperit, n’estic segur que sí. Parlant d’aquest intent de cop d’estat diu:
-I doncs, que es pensa vostè? Res home, res. Quaranta anys aguantant aquí… Això ens ha donat una certa cosa… Què és pensa? Si no haguessin estat aquests quaranta anys, no s’hauria fet ni una carretera, ni un pantano, ni una autopista. Els militars de vegades són emprenyadors, però en aquest país saben governar. Si vostè no pot admetre que saben governar, almenys admetrà que tenen un sentit de l’ordre i de la jerarquia que no té ni vostè… ni potser jo mateix, i que potser saben a cada moment el que convé més al país […] Ara bé: jo he de fer un llibre per explicar que soc l’home més burrro del món, perquè amb tot això que passa, no hi entenc res de res. O potser és que aquest home, el monjo de Poblet, no m’ha explicat prou bé tot el que passa, perquè fa dies que no llegeixo cap diari sap?». Fa una arega contra El diari El Punt i repeteix que «Els militars, potser algú els troba emprenyadors, però posen ordre… que és el que convé aquí. Si no hi ha ordre, un país no pot tirar endavant de cap de les maneres. Si hi ha ordre, un país pot tirar».
Explica Valls que Pla sap molt poca cosa del que ha passat al Congrés, perquè tant fra Marc, el monjo de Poble que el va cuidar els darrers mesos, com Jaume Subirós com ell mateix, li han passat la informació pel sedàs de la prudència, perquè no li agafe cap atac al cor. «Només quatre paraules, que era una cosa minoritària, que el rei ja s’ha fet càrrec de la situació i ho ha dominat tot al cap de molt poques hores d’haver començat el succés. Que la cosa s’ha acabat. Però les reaccions de Pla són d’un pur, puríssim, conservador: més que conservador, retrògrad, si se’m permet l’expressió. A Pla, pel que diu, sembla que no li faria res una involució pura i pelada a nivell polític. Dona a entendre que si tots els militars es posessin d’acord per governar, ell estaria encantat de la vida». Sentència i profetitza que els militars sempre estan a l’ordre del seu capità general que és el Rei d’Espanya. «Si hi hagués una República, si hi hagués hagut un president de la República, els militars no estarien a la ordre del president de la República, no. Perdonin: les repúbliques sempre han estat nefastes en aquest país. Perdoni: ara vostè no vingui a embolicar la troca amb aquesta collonada que «a la tercera va la vençuda». Li canto que, si Espanya fos una República, en aquests moments ja tindríem una guerra civil. Aquest país el que ha de fer és obeir, cosa que ningú no fa. No m’emprenyi ara vostè». Si recordem que als anys setanta, la dictadura franquista, amb una guerra incivil i els milers d’assassinats des del 1936 fins el 1975, també les tortures i morts a les dictadures a Amèrica Llatina, sobretot Xile, Argentina, Brasil, Paraguai, Uruguai, Guatemala… foren molt sagnants, criminals i cruels, esdevé una indecència aquesta defensa de les dictadures militars.
En una conversa posterior, Josep Valls li suggereix a Pla que el diari El Punt de Girona, potser no és el millor diari del món i és perfectible, però ho fa tot en català i mereix un cert crèdit de confiança. Inclús li proposa que escrigui alguna cosa per enviar-ho i contribuir a millorar-lo. Pla, tot i que el compara amb ironia amb The Times (i l’anunci de la primavera, no pel calendari, sinó pel primer lector que sent cantar un ocell), farà seus els arguments de Valls i dirà en una conversa que cal defensar els diaris que ho fan en català. Perquè són els ‘nostres’. Perquè parlen dels problemes del nostre país i de la nostra gent, tot i que voldria reflectira la realitat d’una manera més objectiva. Sense tan de subjectivisme. Això ho diu Josep Pla que no s’està d’opinar individualment i subjectiva, a tort i a dret.
Josep Pla és un personatge contradictori, complex, difícil de definir, perquè s’esmuny com una anguila en les seues obres més reflexionades, tot i que sempre deixa la seua petjada. Però aquí se li veu encara més el llautó, d’una manera molt clara, contundent i vivaç. Sens dubte és molt conservador, afirma que els conservadors, ‘els seus’, saben manar. Els liberals, que ell associa a l’esquerra, ho prometen tot, donarien hasta lo que no tenen, però de paraula. I després no saben manar… Aquesta gent de Poblet sí que en sap! Hi ha un pare abat i prou. Poca conya! Obediència, fora dones i calé cap! Aquest és el problema del país: que la gent no sap obeir». Noten que la majoria de les vegades que esmenta ‘el país’ es refereix a Espanya, tot i que hi ha al·lusions constants a Catalunya, al català, «això que en diuen llengua catalana, és una cosa descuidada, deixada… pobra, poc cultivada. Ho he escrit en el pròleg d’aquest últim llibre meu, i algú em penso que s’ha emprenyat. Els catalans ho arreglen tot amb paraules com bueno, vale... El català, en riquesa d’expressions, no es pot pas comparar ni en vocabulari tampoc, amb l’italià, ni amb el francès, ni molt menys amb l’alemany. Gran cuidado amb l’alemany! Goethe, Schiller…». Curiosament, aquests mots castellans, Pla els fa servir contínuament a les converses i si a les Obres completes els seus textos són més acurats, potser es deuen al seu editor Vergés. Caldria esbrinar-ho contrastant els manuscrits amb allò editat, tot i que una vegada vaig observar un manuscrit d’El quadern gris i em va semblar la seua lletra prou pulcra i ordenada, amb moltes correccions, que és el cal per escriure molt bé i sense errades.
I tanmateix, l’11 de març, Pla parla de Ferran Soldevila, i suggereix que, «una Història de Catalunya, en serio, encara s’ha de fer. En Joan Fuster va col·laborar en una d’aquestes històries. En Fuster és un tipus molt divertit, que es llegeix molt. Sap moltes coses de València, en Fuster, però tothom l’emmerda. Quin país que ens ha tocat de viure! Vostè en pot dir qui ha inventat el català? Mossèn Cinto era un home que no s’hi pensava ni un moment per anar allà on fos: a Cuba, a Israel, i demani! Vostè creu que l’Atlàntida va existir mai? Mossèn Cinto era un home enamorat del Rosselló… Parla de Segarra, de Pere Miquel d’Esplugues, de Riba, de Plutarc, del Cant espiritual i l’Oda infinita de Maragall, de Goethe, de que mentre a Catalunya mossèn Cinto escrivia L’Atlàntida i Canigó, a Europa ja s’havien escrit Les fleurs du mal, i Rimbaud ja versificava, i ja s’havien escrit els Essais de Montaigne i les Pensées de La Rochefoucauld, i d’en Chamfort, i de Vauvenargues… Em penso que quan una literatura arriba allà on van arribar els cafards francesos, ja està tot dit».
En aquest context literari, parlant de Joan Fuster, deixa enrere la seua vesant més reaccionària i inclús la «conservadora» i li diu a Valls, mostrant una altra faç: «Vostè és d’esquerres. No s’enfadi, home! Ara li ho explicaré: no vull pas dir amb això que vostè sigui partidari de la implantació del comunisme, no! En dir que vostè és d’esquerres vull dir que és un analític, que dubta de tot i tot ho vol examinar abans. Sí, home, sí! El que vulgui! En aquest sentit, si vol dir-ho així, jo també ho soc, d’esquerres. Què diu, ara? Que està content de sentir-me dir això? Això el fa content? Ja ho tornaré a dir, si vol. Ja estem entesos». No obstant això, des de «l’escepticisme», ataca el racionalisme i la ciència, afirma que el ‘progrés’ només s’ha produït en el water clossed… defensa la irracionalitat, les dogmes de l’Església, l’ordre, l’obediència i les jerarquies, etcètera. Encara com, sovint esmenta a Pompeu Fabra, a Joan Coromines, a Comadira, parla amb el, llavors, periodista, Rafel Nadal, ara escriptor d’èxit; recorda a Unamuno, a Pio Baroja, a Azorín que escriu en català tot i que sota la forma castellana, a Tolstoi, no pot suportar a Dostoievski, esmenta a Balzac, a Chateaubriand, a André Gide, a Pascal, a Raymon Barre, a Espriu, a Les Caractéres de La Bruyère, a Chamfort Màximes, Pensées, Anecdotes, a Bernat Metge, a Ramon Muntaner, a Verdaguer, a l’Alcover, a Sem Tob, a Josep Sebastià Pons, el poeta del Rosselló, a Pau Casals, a Xamar, a Paul Valéry, a Manolo Hugé, a Picasso… Afirma que als capellans se’ls omple el cap de culottes i deixen el ministeri… Algú ho hauria d’explicar, tot això, no troba? Tot se’n va aigua avall, tot es deboleix. Ja em parlarem d’ací uns anys, i riurem. Ja ho crec que riurem! I jo més que ningú. Segur. Ara li ho canto i li ho repeteixo: jo no hi entenc res. De res. Com vol que sàpiga de què va tot això, la religió, els capellans… I tot això, si no sé ni el que és un sofregit?». Repeteix i repeteix frases fetes, crosses lingüístiques, mots claus, «colossal», «plausible», «tremendo», «Gran cuidado», «immens”, sovint defensa una idea «a peu i a cavall», i les coses que no li agraden són «collonades», per a la captatio benevolentiae diu a l’interlocutor: «li vaig a dir una cosa que es quedarà parat», «els participo que» o «els canto que»; també fa servir com anota Aragay, mantes vegades el «vet-li aquí» per tancar una explicació o preguntes retòriques com «ho veu clar?, què en pensa vostè? I no dubta a reforçar les seues opinions assegurant que responen a «la realitat pura i pelada» i és «una evidència», «és evident», com si el que afirmara fos tan inqüestionable com un dogma catòlic. Es mostra com un xerraire impenitent i pensa que la literatura ha d’imitar els pagesos i ha de ser crítica, cínica i pessimista. No et creguin aquell camelo que diu que el català és un gran treballador… res de res. El català el que vol, com gairebé tothom, és fer molts diners sense haver de suar gaire». Jo em penso que si no es treballa la vida, el món, resulten avorridíssims», El cor no té res a veure amb l’amor, els ho canto. Segons els antics, la víscera amatòria era el fetge… sí, el fetge!, «Només es diuen de tu els feixistes i els comunistes, i jo no soc, gràcies a Déu, ni una cosa ni l’altra». «Jo sempre he procurat escriure i dir i fer coses divertides». Ja n’hi ha prou de misèria al món, no li sembla». Per a ell el que compta és la realitat material, el poder, els diners, el pragmatisme: «Siguin conservadors! No destrueixin mai res, que els catalans ens hem passat la història sempre tornant-ho a començar tot». I sense que quedi clar en què creu flirteja, apassionadament, amb la religió, l’Església,, i fa amistat amb l’abat de Poblet, Maur Esteva, i amb mossèn Modest Prats, l’historiador de la llengua. I pontifica: «En la vida hi ha d’haver misteris. I dogmes. I veritats eternes i intocables». Quan algú es mor, Pla no li diu traspàs, li diu que “se’n anat avall”.
La lectura d’aquest llibre sobre la vellesa de Josep Pla ens farà llegir i rellegir, millor, amb uns ulls més atents, l’obra completa de Pla, tot i que l’amor per l’ordre, la misogínia, la seua ideologia conservadora, l’amor per la cuina tradicional catalana, que hi ha a El que hem menjat, a El quadern gris i altres llibres de la seua Obra completa, ja es podien veure sense les Històries de Josep Pla de Valls. Ara, però, tenim un testimoni més eloqüent, més directe, en uns moments que s’observa un Pla debolit, que desbarra i insulta a les xiques que van a demanar-li un autògraf; també que a penes (però encara!) manté la seua erudició i agudesa lingüística i literària i la seua ideologia de dreta-dreta. Contrasta el que deia Pla després del 23-F, elogiant als militars i preguntant-se si el rei d’Espanya se’n sortirà i el que va escriure Joan Fuster contra els militars, i estan a les antípodes, Fuster a la cartellera valenciana Qué y dónde, atacava els colpistes, els militars, els polítics que volien aprofitar-se del colp d’estat i al monarca, a tots els posava al mateix sac de l’extrema dreta i del franquisme, que havien fet una Constitució anticatalana per continuar el franquisme molt anys més, tot i dir-li «democràcia»; esmentava El Gatopardo i criticava un sistema que es basava en mantenir la sagrada i indissoluble unitat d’Espanya, amb l’amenaça militar, amb el garrot, atacant les nacions històriques d’Euskal Herria i els Països Catalans. En aquest aspecte, em sembla que haurien discrepat del tot Pla i Fuster. I no s’haurien entès. Malgrat tot, Pla quan parla i esmenta sobre Joan Fuster, ho fa sempre en un ambient cordial, diu que Fuster és molt trempat, que ho llegeix tot i que ho sap tot del País Valencià, mentre exclama que a Franco tot això dels catalanistes i ceballuts (voldrà dir ‘cabelluts’?) no li feia cap gràcia. «Si no, el canonge Estela hauria estat el bisbe de Girona, diu «I prou. Catalanistes, que en siguin els xarnegos… I diu que Ibañez-Escofet li va dir que el catalanisme era una força subjacent. Deu ser molt subjacent, molt, perquè no en veig cap enlloc o amb prou feines… Coneix en Marx Cahner, vostè? És un home que gairebé va tan ben vestit com en Botanch… Un dia, em penso que vostè hi era, Max Cahner va venir al mas, amb en Joan Fuster, i aquell noi que es diu Josep Gulsoi, i que és professor de català, agafi’s, a Toronto! Oh, aviat està dit, això, no troba? El país com pot veure és divertit. Aquest Gulsoi parla un català colossal: és l’únic personatge d’aquest món que jo conec que pronuncia els pronoms febles… I és del Canadà. Com pot veure aquest país no té remei. Abans em pensava que tot estava per fer. Ara, hi ha una cosa, em penso, evident: que la bellesa ha fet parlar i escriure molt. Moltíssim […] I em converteixo en un emprenyador tremendo… Vostè, Vostès són joves i ho han d’arreglar. De tota manera són els cansats que fan la feina. Vostès progressies, cientificistes, racionalistes… No sigui mai racionalista, cony! La vida, si no té cap misteri, no val res. Això l’Església catòlica ho ha entès perfectament. I els que no són dins de l’Església catòlica són els que creuen en les ratlles de la mà, i adoren els gats, i es fan tirar les cartes. D’aquesta mena de gent als suburbis de Barcelona, els voltants de Barcelona, en son plens. I és que quan la moral baixa, la passió puja. Això és evident». No hi ha cap altra eixida, segons ell: o els misteris de l’Església catòlica o les supersticions espiritistes. Com si els dogmes catòlics no foren també supersticions, amb l’excusa d’enterrar els morts, exercir un domini sobre les ànimes i els cossos de la seua clientela i més enllà. Pla creu que el món no té remei. Està en contra de totes les màquines, el frigorífic, el telèfon… El món de finals dels anys setanta i principis dels vuitanta, ja no és el seu món.
Sobre la cosa catalana a Perpinyà, afirma Pla que “al revés del que diu la gent, no és pas ben morta encara, no. I l’amo ho té tot dominat: es passeja pels carrers de Perpinyà com si es passegés pel rebost de casa seva. I després van anar a Cotlliure. Vam anar a Chez Pous. Afirma que la cuina italiana és la més pobra de tot el Mediterrani, però amb quina imaginació! La pasta italiana no té rival enlloc. Ho repeteixo: enlloc!“
El 1975, el monarca (ja emèrit, fugit recentment) i la seua esposa van anar a fer-li a Pla una visita al seu mas de Llofriu. Sembla que quan van anar a visitar-lo els monarques, els va dir que «no hi ha cap pagès català que digui que la collita ha estat fenomenal o que ja té prou diners a la llibreta de la Caixa… cap ni un. I jo, ara quedaran parat, els hi canto: m’estimo més un pagès de l’Empordà que no pas tots els intel·lectuals del món plegats». Per si no hi havia prou amb l’antiintel·lectualisme del monarca i en seu afany acumulador i espoliador en negocis bruts des de fa anys i anys, Pla encara atiava més el foc i li confessava a la regina Sofia: «Quan em diuen «aquell senyor és multimilionari», jo pregunto: sap escatir oliveres? No? Doncs deixem-ho córrer… I el rei d’Espanya, quan jo explicava tot això a la seva senyora, ell reia i reia», I tant que riuria, pensaria, si aquest senyor il·lús sabera els negocis que tinc entre mans, no em diria aquestes coses tan fotudes i simpàtiques; també el va advertir Pla al llavors rei que a l’Empordà hi ha molt pocs monàrquics… i també es va posar a riure. Potser el monarca ja sabia que la majoria dels que es declaren ‘republicans’, són cortesans i monàrquics, que ho tenia tot prou ben lligat. I si es descobrien els seus negocis bruts, sempre tindria centenars de dipòsits bancaris repartits arreu del món. I si corria el risc que la justícia suïssa demanara la seua extradició, sempre podria fugir (amb la complicitat de la Casa Reial, del Govern de l’estat i de l’oposició!) a una dictadura dels emirats àrabs i tenir una cambra cada nit de 12 mil euros, més del que guanya, en tot un any de treball molt dur, un treballador o treballadora a Espanya. I encara com; i molta gent, massa, tot això, ho aplaudeix. Perquè consideren que la monarquia és sagrada, «cosa divina». No un modus operandi (i vivendi!) d’una família amb trets tradicionalment mafiosos, posada a dit per un dictador feixista, si no cap «misteri». Anys i anys d’injectar la por i la ignorància en el cos del poble, per tots els mitjans. Com sovint feia Pla, amb l’excusa de l’atzar, ple de cites i erudicions, tracta d’apuntalar institucions cimeres en mantenir l’opressió, la misèria i la dominació, com l’Església, l’exèrcit, els monarques i la dreta (també «l’esquerra» espanyolista) de tota la vida.
Quan Pla va dir aquella ‘boutade’, aparent, que un espanyol de dretes és igual a un espanyol d’esquerres, sembla que ho va encertar prou. Sovint enmig de la boira i la confusió, ix un raig de llum. Pla fou un gegantesc fabricant de papers sobre el seu temps i sobre el passat. Fa poc m’he llegit alguns papers, d’entre els quals sobre Keynes, al volum 33, El passat imperfecte, de l’Obra completa. Pla s’informa molt bé sobre el que va a escriure i tot i que pensa que el creixement econòmic dels Estats Units és perquè la gent és molt treballadora. No denuncia les atrocitats del capitalisme i de l’imperialisme, com fa Noam Chomsky. No podem esperar res d’això… I tanmateix, copsa les idees fonamentals i la importància d’un dels millors economistes del segle XX. No obstant això, no tinc del tot clar, que Keynes considerara que la lectura del “Capital”de Marx com a supèrflua i innecessària, potser sí que va dir que com a doctrina econòmica el comunisme era un fenomen arcaic i superat. Recordem, a favor de Keynes, que hi havia un leninisme cap vegada més autoritari i, després, l’estalinisme. A parer meu, la lectura de Marx és imprescindible per conèixer les condicions de la classe obrera a Anglaterra, al segle XIX, l’explotació, la plusvàlua, les crisis del capitalisme, la pobresa i el salari, la demanda i l’oferta del mercat, temes nuclears per a Keynes. Potser Keynes diguera que algunes de les anàlisis de Marx, del segle XIX amb els canvis del capitalisme al segle XX podrien resultar desajustats. Però, tot economista, no pot deixar de tenir en compte els coneixements d’Adam Smith, de Ricardo i també els de Marx, El Capital inclós. Altra cosa és d’una simplicitat i banalització ideològica esfereidora.
Algunes escenes descrites a les Històries de Josep Pla, escrit per Valls, són literals dels escrits de Josep Pla a Madrid. L’adveniment de la República (1933), quan els periodistes, entre els quals Pla són invitats, pel secretari del fiscal de la República, el dia 15 d’abril, per tal d’anar a la Casa de Campo. Segons Pla el poble h ha envaït tot. Passen en cotxe entre la gentada i punxen algunes rodes, el secretari li ordena a Pla que agafe una bandera republicana amb un pal i que la mostre ben alta, i una dona grossa, ficant el cap dins del cotxe per la finestra, li etziba: «Este cabrón de la bandera». Sobre Espanya: “diuen que és un país amb molta profunditat, intensitat, apassionament. No sé… Sovint pense que no és veritat. De vegades pense que Espanya és un país tan superficial, tan ple de coses superficials, tan desordenadament superficial, que pot ser que siga el trompe-l’oeil d’aquest desordre i d’aquesta confusió, i aquesta abundància sensorial, el que produeix la ficció de profunditat”. També l’escena d’Estanislau Figueres, primer president de la I República espanyola; era un advocat català molt educat i d’una pulcritud extrema. Li van posar tants entrebancs per governar, que un dia al Consell de Ministres va exclamar en català (hi havia molts catalans a la Primera): «Senyors, ja no aguante més. Vaig a ser-los franc: «¡estic fins als c… de tots nosaltres». Aquest «nosaltres» demostra fins a quin punt Figueres era comprensiu i tolerant». A l’elogi del caciquisme, Pla, amb ironia i cinisme, intenta provar la necessitat de caciquisme perquè les coses funcionen «en interès general»; afirma que el que a Europa es diu política, a Espanya es diu caciquisme i oligarquia. En canvi, considera que el nou caciquisme de la República, molt menys eficaç que el tradicional: «Tot el poder per als comitès!». I conclou denunciant que «a Rússia, el caciquisme està organitzat i és intocable, absolut». Al llibre sobre el Homenots, quan conta la seua experiència d’un viatge a la URSS des de Berlín, l’estiu del 1926, (amb Eugeni Xamar i la seua dona), i la relació amb Andreu Nin. Pla elogia una mica la tasca d’escriptor i traductor de Nin, però critica el comunisme estalinista i el trotskista, el caos i l’anòmia social i descriu a Nin com un fanàtic capaç de cremar un llibre d’Alexandre Herzen, emigrat rus a Londres del segle XIX. En aquest llibre Herzen defensava la importància de no ajornar la llibertat i la felicitat indefinidament a causa d’abstraccions ideològiques futures i incertes.
Segons Oriol Pi de Cabanyes a l’article «Sentenciós Pla» del llibre Sobre Maragall, d’Ors, Espriu, Porcel i altres, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2013, escriu que a Pla li agradava les afirmacions rotundes, de l’exabrupte i de la paradoxa, de les generalitzacions abusives, sentències brillants… Però adverteix que les generalitzacions (locals o nacionals) tendeixen perillosament al tribalisme, tot i que Pla es rendeix a les generalitzacions i a l’aforisme rotund, i s’interroga si aquestes afirmacions tan contundents, denoten seguretat, però també un totalitarisme més o menys velat. I reclama el Pla dels matisos més que el de les sentències. En aquest context esmenta el llibre, massa breu, de Josep Vall,Josep Pla oral, 2011, a Contravent. En aquest altre sobre les Històries de Pla, Valls s’esplaia molt més i ens conta moltes coses d’un home que ha escrit unes de les obres més completes de la literatura en català del segle XX. Malgrat la seua ideologia tan conservadora, ha fet un treball ingent per la llengua i la cultura catalanes al segle XX. Per contar-nos les històries, els paisatges, els personatges i les formes de vida catalanes. Des d’una mirada aguda, d’un murri que observava la realitat amb uns ulls mig aclucats, de kulak, per veure-la amb més detall. Sovint amb brotxa grossa, de tall conservador i, sobretot, conversador. Un curiós impenitent.
