Guillem Chismol
Recorde com Íñigo Errejón, estant en Podemos, comentava pel prehistòric 2018 que era molt difícil presentar-se a eleccions i construir un partit tot alhora, “cuesta mucho atarse los zapatos y correr al mismo tiempo” li deia a Àngels Barceló. Sembla que tant que no ho va aconseguir i va acabar abandonant el vaixell.
La marxa d’Errejón de Podemos era irremeiable després d’eixir a la llum pública el seu acord amb Carolina Bescansa per fer fora de la direcció a Pablo Iglesias i el seu cercle més proper. Una direcció de la que ell mateix formava part, del cercle més proper ja no per les desavinences que tothom recorda.
Segurament la clau de volta d’aquella discussió radicava en el record de la diatriba entre prendre els cels a l’assalt en una postal pròpia de l’octubre de 1917 o acceptar el trágala d’un govern de PSOE i C’s, amb un paper incert per al propi Podemos, que parava molt lluny preses de palaus hivernals o similars. Segurament tot això era més complicat però més o menys així ho va difondre l’opinió publicada.
Més enllà d’aquell moment concret del pacte, la forma d’entendre la política d’Errejón sempre m’ha semblat molt suggeridora i més radical que la de Pablo Iglesias i altres. Primer, el fet d’entendre que la democràcia liberal burgesa és el joc del possible. Per a prendre els cels a l’assalt hi ha moltes vies i no sembla aquesta la més recta.
Sempre m’ha semblat que Errejón tenia molt clar això i treballava bé en eixe marc: paraules mesurades, finezza transalpina, modals educats, fer pivotar el discurs sobre consensos socials, tracte correcte i proper amb la premsa, etc. No dic que per al votant de Podemos, o per a mi mateixa, siga el camí més excitant, però sí que em sembla el més intel·ligent dins del joc de poders i pressions en el que el grup d’amigues i amics de la Complutense s’hi van clavar fa ara uns anys quan encara bevien els fruits d’eixa amistat.
L’altra qüestió que em sembla molt interessant d’Errejón és més de fons i no tant de forma com l’anterior. Crec que pot ser un projecte interessant construir un subjecte poble, com a moviment suprapatidari. Crec que voreja l’entelèquia en l’Estat espanyol? Sí. Em sembla interessant? També.
Ambdues qüestions són el que podríem definir grosso modo com a errejonismo i crec que és molt més útil per a la contesa política en la democràcia (?) espanyola actual. Les propostes del pablismo són molt més engrescadores i profundament més mobilitzants que aquestes altres. De fet, en moments d’emergència social la denúncia frontal d’un sistema que va contra els drets humans, com l’actual, pot tindre cert, o molt, rèdit electoral.
El gir copernicà que dóna títol a l’article va vindre en les darreres eleccions estatals, després que el PSOE portara ja uns mesos governants amb el clar recolzament d’un Podemos ja orfe d’Errejón. En eixos comicis Pablo Iglesias i tot el seu equip van canviar, com tothom recordem, el discurs radicalment.
El pas de les cançons que remetien a la II República a la Constitució del 78 com a Bíblia laica va ser la notícia en tots i cadascun dels mítings de Podemos la passada primavera. Iglesias la va citar sense descans per a defensar drets socials que hi conté mentre la brandava a la mà. Podemos es plegava així al gran consens social per antonomàsia contra el que havia en part nascut (Règim del 78).
No es va analitzar en massa profunditat en aquell moment la importància del gir. Tampoc va produir un terratrèmol electoral, tot i que el canvi d’estratègia va fer remuntar en les enquestes ràpidament al partit i lila, i pot ser per això cap part ha volgut detindres més en aquell episodi.
El Podemos que havia aconseguit depurar als seus ideòlegs díscols va prendre sorprenentment la ideologia dels mateixos. Em sembla un fet d’una rellevància certament important en la història del partit i un fet paradigmàtic en la història política espanyola.
Errejón, ja mort en un partit competidor, a lloms del seu cavall blanc va ser capaç d’imposar la seua ideologia a les antigues companyes i companys a les que havia maldestrament traït després de l’assetjament patit per part d’alguns adlàters de Pablo Iglesias. Una actuació pròpia de Charlton Heston i les epopeies medievals.
