Sal·lus Herrero i Gomar
La novel·la, amb pròleg de Vicenç Villatoro, reconstrueix la vida a l’exili de l’últim alcalde republicà del Port de la Selva i de la seva família. Un poble, ‘encara’ (tot i que s’albira l’inici de la destrossa), dels més bells de la Costa Brava, on al segle XX, estiuejaven escriptors com Josep Mª Segarra i J.V. Foix; la presència d’aquests escriptors resta en forma d’estàtues al passeig marítim i rajoles a les cases on hi van viure que ho indiquen. De l’alcalde republicà, Jaume Massot, no hi ha cap rastre, a no ser per aquesta novel·la sobre els seus avatars de l’exili.
El 7 d’agost passat, al vespre, es va presentar el nou llibre del periodista Vicenç Relats, Somiant el retorn (Ed. Gent i Terra), un relat novel·lat amb pròleg de Vicenç Villatoro, que ressegueix la vida a l’exili de l’últim alcalde del Port de la Selva, Jaume Massot i Galceran –conegut com en Cai– i de la seva família. L’acte, als jardins del darrere de l’església de façana blanca del Port de la Selva, estava presidit pel batlle del poble, Josep Mª Cervera, l’escriptor Vicenç Villatoro –autor del pròleg-, Miquel Martí Massot (net d’en Cai) i l’autor, Vicenç Relats. La vuitantena de places disponibles, en una acte d’aforament limitat, estaven ja al complet abans de l’inici, fet que va deixar públic al carrer.
La presentació la va obrir l’alcalde Josep Mª Cervera, que també participa a Somiant el retorn amb una introducció titulada “Mantenir la dignitat”. Va agrair a Miquel Martí, d’haver contat les seves vivències personals de refugiat i dels seus antecessors, a través de les confidències fetes a Vicenç Relats, de qui va destacar el “minuciós treball d’investigació” en diversos arxius històrics per confegir “un relat novel·lat que atrapa”. “Aquest és de tots els llibres de Vicenç Relats el que més m’ha emocionat”, va confessar l’alcalde, referint-se a obres anteriors de l’autor d’El Port de la Selva sota les bombes i El Port de la Selva després de les bombes (Ed. Gent i Terra), entre d’altres.
Relats continua furgant en el passat del Port de la Selva i aquesta vegada ho fa resseguint la història a l’exili de Jaume Massot i Galceran, en Cai, i de la seva família, per sobreviure al feixisme del règim franquista. “En Cai va ser alcalde del nostre municipi durant l’etapa més convulsa del segle XX, entre els anys 1934 i els primers de 1939”, va remarcar l’alcalde, indicant que es va estrenar en el càrrec amb un any i mig de presó, pels fets del 6 d’octubre de 1934, i que va viure en primera persona l’assassinat, per part del comitè d’Orriols, de cinc veïns del municipi la fatídica nit del 6 al 7 de maig de 1937, que va tractar d’impedir, a més de gestionar tot el període bèl·lic amb bombardejos repetits fins a les acaballes, quan va abandonar el Port de la Selva i va emprendre el camí de l’exili. “Un exili duríssim del qual mai més va poder tornar, però que li va donar la possibilitat, a ell i a la seva família, de tirar endavant reeixint i sobreposant-se a l’adversitat”, tal com escriu l’alcalde en la presentació del llibre. Comparant la presó i l’exili d’en Cai amb la dels presos polítics i exiliats actuals, va indicar que “la presó i l’exili fan perdre moltes coses, però també ens atorga alguna cosa, com l’acte d’avui. En Cai va perdre molt, però va conservar, el més important, la dignitat. Avui li ho reconeixem i ho celebrem”.
Una història humana universal….
Vicenç Villatoro va agrair a Vicenç Relats que li hagués demanat el pròleg i de fer-ne la presentació i va fer una crida a la lectura de Somiant el retorn a persones que potser no es consideren cridades a llegir-lo. “Perquè està escrit amb voluntat narrativa, d’empatia, de divulgació dels patiments de l’exili”.
“No cal convèncer perquè el llegeixen els familiars d’en Cai, ni a la gent del Port de la Selva o dels pobles de la Mar Amunt, ni als qui van compartir temps i espai amb ell, ni a aquelles persones de proximitat ideològica o vital… Jo vinc des de Terrassa per dir aquí que un llibre com aquest va molt més enllà dels que ja estan predisposats per llegir-lo, perquè Somiant el retorn explica una història humana certa, rigorosa, viva, apassionada i apassionant, que afecta a tothom”. Va argumentar que de l’explosió recent d’un magatzem d’explosius a Beirut, amb 350 morts, els llibres d’història en diran les xifres dels morts i ferits, de la mateixa manera que donen les xifres de la «Retirada» republicana parlant de l’èxode de més de cinc-centes mil persones. La història i el periodisme, davant les catàstrofes, donen les xifres, “que si ens descuidem, acaben esdevenint estadístiques…”, va indicar Villatoro. “Cal que algú posi cara i ulls als exilis, al morts, als ferits, que ens conten històries humanes per no convertir un drama en pura estadística”. El reconegut escriptor va dir que el llibre de Vicenç Relats és un exponent de com “la literatura serveix per humanitzar la vida, per presentar les vides dels humans amb la seva complexitat; per explicar-les i comprendre-les millor, amb més matisos”. Va remarcar que darrere del darrer llibre de Relats hi ha una història, uns patiments, uns ideals. Perquè va vida no pot ser substituïda per les xifres. “Es tracta d’una història individual que ens explica un drama col·lectiu. Perquè cada cas és un món (no hi ha un exiliat típic), se’ns explica el món de l’exili en la seva singularitat. Per això, aquest llibre pot interessar a tothom. Perquè l’experiència humana és universal”. Amb distància reflexiva, va dir Villatoro, podem analitzar que des del 1939 al 1945 va passar molta densitat i intensitat històrica dins de la història, per tant, a aquell exili, podria haver-hi la temptació de considerar-lo un afer de segona, comparat amb la magnitud de la segona guerra mundial. Tanmateix, “aquell exili es va emportar a altres països a la gent més inquieta, més preparada, més formada intel·lectualment i científica; els exiliats de la guerra del 1936-39, van vivificar les societats d’arribada, era gent molt bona, el millor d’aquella època”, va assegurar. “Somiant el retorn valora el drama individual i exposa el desastre col·lectiu de la guerra i de l’exili”, va dir.
Miquel Martí Massot va contar que havia sigut concebut just després de la II guerra mundial, com els sis nets d’en Cai i la Joana Marés que van viure a Occitània, a la Catalunya del Nord (a Banyuls i al Portús), a Alsàcia, a París, etc. “Jo sóc la corretja de transmissió dels meus avis, una corretja desgastada, amb molts records de la infantesa i l’adolescència. He tingut la sort que els meus pares, Rossita i Nardet, em parlessin des seus records, les històries dels seus pares. Sovint els exiliats no parlen, no volen parlar, ni dir res del passat; és molt comú això; però en el cas de la meva família, parlaven del passat per una qüestió terapèutica, per tornar una mica, oralment, al Port de la Selva”.
Tres anys de feina Vicenç Relats va explicar que va iniciar l’escriptura d’aquest llibre fa tres anys, quan Miquel Martí, coneixedor dels seus llibres anteriors, es va oferir a explicar-li històries del seu avi i de la seva família. Uns treballs que s’han conclòs durant el confinament per la pandèmia del coronavirus, que “ens ha deixat a tots tocats i ens ha fet estar més introspectius”, segons l’autor, que va indicar que en aquest procés havia patit la mort de la seva mare, Mercè Casas Palau. El periodista i escriptor va explicar que a Somiant el retorn havia volgut fugir de la biografia documental per fer un relat novel·lat“esporgant les moltes dades que tenia per donar-hi més color i força narrativa”. Vicenç Relats va explicitar que s’ha plantejat el llibre en dues dimensions. “En l’àmbit local, vol contribuir a fer que els portselvatans se sentin orgullosos d’un alcalde que és injustament desconegut, que va haver de fugir del poble que s’estimava amb passió per haver-lo volgut servir en democràcia”.Amb tot, va remarcar que, més enllà del poble que el va veure néixer en Cai i la seva família, cal entendre les peripècies que tots plegats van haver de viure –als camps de concentració, en batallons de treballadors estrangers en la França ocupada pels nazis, la pèrdua de les pertinences, la impossibilitat de retornar al país…- són un testimoni molt més general de tants milers de persones i famílies que van haver de fugir, sent gent corrent, de carrer, en una situació diferent de la de destacats intel·lectuals o autoritats republicanes, que es proposa arribar a un públic ampli. “Si com diu Villatoro el relat aconsegueix humanitzar l’estadística, n’estic molt content, perquè aquest ha estat el meu propòsit”, va confessar Vicenç Relats.
