Sal·lus Herrero i Gomar
No sé si vaig trobar al llibre de Ferran Carbó Joan Fuster, un viciós de la lectura, PUV, o a Intenet l’article de Joan Fuster sobre La cérémonie des adieux, consignat el dilluns 29 d’agost de 1983. Com escriu Fuster, un relat de Simone de Beauvoir rebut amb notable aprensió per alguns comentaristes; tant que fins fa ben poc havia perdut l’interés de llegir-lo. Recorde que la companya amb la qual vivia aleshores, em va dir que era un relat sobre la decrepitud de Sartre, la vellesa, les malalties, els pixats, els cagats, la ceguesa, la descripció de la dependència; em va suggerir que potser era una mena de revenja pels amors de Jean-Paul Sartre amb altres amants, quan el pacte entre ells era el mantenir un model d’amor lliure… I tanmateix, sabem que una cosa és la racionalitat i altra les passions de les emocions, sovint els afectes, la gelosia o la desesperació porten per camins (o escrits) que no es voldrien recórrer (o escriure) mai.
Fuster constata que és el relat dels darrers deu anys de la vida de Sartre no deixa de ser angoixant, com tots els que retraten la decadència final de qualsevol personatge il·lustre, més o menys «mític», com les pàgines que Thomas de Quincey va dedicar al vell Kant: «El cos es deteriora i les misèries fisiològiques aclaparen i la lucidesa sofreix eclipses o es dilueix». Això passa, indica Fuster, però el fet de «narrar-lo» per al públic, com a testimoni íntim, és el que produeix un amarg malestar. Una cerimònia on la Beauvoir s’acomiada de Sartre i aquest de la vida que va viure amb passió, angoixa i llibertat interrogant-se si l’existència era primer que l’essència… Especulacions metafísiques que a Fuster el treien de polleguera. Perquè darrere del bescoll de Sartre observava la petjada de Heidegger, tot i que el filòsof francés volgués embolicar la seua filosofia existencialista de «compromís» marxià. Fuster no es creia res del feia el segon Sartre, només li agradava el més jove, el de Les Mans brutes, el del teatre de la postguerra on es preguntava per l’angoixa, l’antifeixisme i la llibertat. En un dels articles sobre Sartre comenta que la censura eclesiàstica, perquè es definia ateu, va fer que volguera llegir-lo amb avidesa, va aconseguir els llibres de Sartre clandestinament, a preus cars, per després decebre’s per massa abstracte, difús, boirós i metafísic.
Es nota que aquesta parelleta parisina, una mica snob no li cau gaire bé, per això, rebla el clau Fuster: «Madame de Beauvoir, ja ho va fer altra vegada, amb l’agonia de la seua mare, devorada pel càncer. Era un paper impressionant. Aquest de Sartre també ho és. I sobretot perquè Sartre era Sartre. En general, aquests tipus d’episodis solen reservar-se per a les converses familiars i tot tendim a oblidar-les de seguida i no anar escampant-los entre el veïnat. Sembla indecent convertir-los en literatura». Inclús en les famílies es comenta amb xiuxiuejos, si pot ser que no se n’assabente ningú, es plany en secret i s’intenta amagar i s’accepta a desgrat perquè no hi ha més remei. Sandor Marai, com es conta en la seua biografia al seu Dietari 1984-1989, en observar la decrepitud de la seua muller fins a la mort, quan ell pensava que estava en procés d’estar a les últimes, va decidir treure’s la vida d’un tret.
Compara Fuster el que deia Unamuno de Cervantes i el Quixot com pures entitats de ficció, només existeixen sobre el paper, però no Sartre. El recordem als llibres, a la TV, a la ràdio, en les seues peripècies polítiques: la mort de Camus d’un accident «absurd», però la de Sartre ha estat una mort «lògica», la que imposa una edat avançada. Més trista. La de Fuster va ser un atac al cor, una mort molt ràpida, sense temps a patir la decadència de la vellesa. Es va estalviar les xacres quan estava a punt d’entrar en l’edat de la decadència. Va morir sense ganes, com deia que va viure i fa fer el seu epitafi; amb ganes o sense ganes, va llegir molt, fou la seua vida viscuda amb més goig, per a guanyar-se el jornal, per poder escriure just per poder viure, precàriament, de les lletres que escrivia. La seua vida estava trenada als llibres i no pot entendre’s la seua vida i les seues passions pel «país de paper», com observava Simona Skrabec, sense la literatura no hi ha nació; els «exercits» defensius dels Països Catalans, la nostra són un castell de paper, lletres, paraules i tinta. I emocions de lluitar perquè no ens facen desaparèixer.
Ens conta Fuster el per què de la tristesa de la mort de Sartre: Perquè el desmoronament (la solsida) corporal és si se’m permet «lleig», l’ancià perd el control dels esfínters, pateix buits de memòria, de raonament, delira sovint, es queda cec o li fan figues les cames. Tot això o més ressenya la Beauvoir sobre Sartre, les seues ebrietats, els seus suports, els seus capricis senils. Beauvoir ho anota tot, no se li escapa res, no eludeix els fets més escabrosos, de manera fluïda i desacomplexada, impúdica, sovint inclús potser obscena, descarnada, «cruel»… tenyida també de certa compassió i potser pietat. Em pregunte, inútilment si Sartre n’era consciènt que l’observava, com un entomòleg, i anotava fets en un diari que descrivia i anunciava la seua pròpia mort. Si ho van parlar alguna vegada. Segurament no n’era conscient, i fou un relat secret que es fa públic quan s’edita, amb pèls i senyals.
Fuster indica que la festa nacional francesa és la literatura, en canvi, a Espanya, la festa nacional són els bous; una cerimònia grotesca i sinistra. A Els Mandarins, Beauvoir va relatar el que li tocava de prop. Fuster defineix a Sartre com un escriptor precoç, pensador embolicat, polític d’una ingenuïtat total; ell no té cap inconvenient en confessar-ho, en la seua recapitulació; va donar moltes bandades i va entropessar moltes voles amb la mateixa pedra. Supose, indica Fuster, que eixa pedra era la seua filosofia… Es va acostar als comunistes i aquests el van rebutjar o l’acolliren segons les seues conveniències. Fuster afirma, vehement, que Sartre no entenia a Marx i si el va entendre el va bandejar perquè perquè no «encaixava» en el seu existencialisme. Sintonitzar Heidegger i Marx era un oxímoron que Sartre va provar de quadrar. També Gianni Vattimo i Santiago Zabala fa onze anys van publicar Comunisme hermenèutic de Heidegger a Marx, editorial Herder, 2010, traducció de l’anglès al castellà de Miguel Salazar, en un intent de reformulació de les teories marxistes que qüestionava els plantejaments de Negri i Hardt de l’esquerra revolucionaria; inclús Lev Marder va arribar a qualificar-lo, el llibre de Vattimo i Zabala, de Manifest comunista per al segle XXI, en debat amb El retorn de la història i la fi dels somnis de Robert Kagan (2008) i La fi de la història de Francis Fukuyama (1992). No obstant, dubte, amb Emmanuel Faye, dubte que Heidegger i la seua filosofia puga ser guia per a construir res. La seua aliança amb el nazisme l’invalida per a pensar, la seua manera de pensar és antifilosòfica, destrueix la tradició filosòfica, la crítica i la capacitat de pensar.
Fuster amplia la nòmina de marxistes, després de Sartre, esmenta a Gide, Koestler, Silone, Spender i tantíssims més, Garaudy, sense anar més lluny que, en aparença fou un estalinista acèrrim, i acabà demostrant que mai va passar de ser un pobre seminarista esquizofrènic. Compara Fuster a Garaudy amb Claudin i Tamames que han simulat rebutjar el «partit» quan el secret és que mai comprengueren de veritat la «doctrina». Sartre ni tan sols es va molestar en fer-ho. Perquè, en definitiva, l’existencialisme, que fou o no fou un humanisme, el seu existencialisme era, filosòficament, una teoria idealista més. Fuster que havia llegit una mica el Marx del Manifest Comunista, i prou bé a Gramsci i a Pierre Vilar, sabia que el materialisme històric i el relat existencialista de Sartre no podien coincidir ni coordinar-se. N’eren dos mons antitètics.
A través dels diàlegs de Sartre i Beauvoir, s’observa, diu Fuster, que Sartre «quallà» com a existencialista arran que, presoner dels alemanys, un cap nazi l’obsequià amb L’Esser i el temps de Heidegger. El problema per a Sartre després va ser compaginar el Ser de Heidegger i la seua tradició liberal francesa. Més tard, va «descobrir» el proletariat. Més tard per a ell, el proletariat només era una categoria sociològica tenyida de reminiscències romàntiques, i no el presumpte protagonista de la «lluita final». Si fullegem la seua revista Les temps modérns veurem els seus embolics intel·lectuals, el de Sartre i els seus companys maoistes, denuncia Fuster amb perspicàcia. El ja quasi oblidat Mérleau Ponty era un d’ells. Textos molt intel·ligents, per descomptat, però molt retorçuts, volien ser«socialistes en llibertat». Aquesta mateixa frase, «socialisme en llibertat» ens recorda l’eslògan del PSOE a principis dels vuitanta del segle passat. Després del colp d’estat del 23-F del 1982, el PSOE va arrasar electoralment i al cap de dos o tres anys el president del Govern Felipe González, segons els informes de la CIA desclassificat, que han fet públic, organitzava tropes patriòtiques per lluitar contra el terrorisme d’ETA, amb el terrorisme d’estat… Això de socialistes en llibertat, adverteix Fuster, no era un afer senzill: a Sartre que mai fou molt prosoviètic li va costar Déu i ajuda admetre que a l’URSS, Stalin mai passà de ser un tirà en la clàssica accepció del terme.
Fuster diu que Sartre es va enamorar de Castro i després es va desenamorar; Castro deia que «la Revolució no és un guateque». Lenin també ho va dir de manera més crua. Sartre de genealogia republicana i jacobina pensava en el «Terror» de Robespierre: un regicidi de tants i unes matances insignificants que portaren la burgesia al poder i les seues «llibertats formals» que eren les úniques que Sartre, coma bon francés, podia imaginar. I a la vellesa es fa maoista. Ser maoista als anys 70-80 era una manera de fer la punyeta els comunistes ortodoxos. S’interroga Fuster: No era en el fons una opció àcrata? Garaudy qüestionava la consistència filosòfica i doctrinal del maoisme a Europa. I Fuster afirma que el seminarista del PCF (Partit Comunista Francés) té raó. Recorde que als anys setanta, Paraula d’home de Garaudy es va tornar un best seller polític, després es va convertir a l’islam. Com observava Fuster, agudament, no deixava de ser un «seminarista», anava de religió en religió fins a la mort.
No obstant això, Sartre va morir creient-se maoista. Ni maoista ni res, sentència Fuster, només un liberal radicalitzat de l’espècie dels «lletratenients», com diria Manuel Sacristán, es torna un àcrata sense saber-ho. És una malaltia que patim molts. Mao va llegir a Marx, però no estava preparat per entendre la interpretació «manchesteriana» del capitalisme que Marx i Engels postulaven. La Xina era un altre món. Sartre meditava sobre si l’existència era abans que l’essència o al revés. O si la literatura de Flaubert. O la de Boudelaire. O Jean Genet. Com una mòmia sagrada va ser exhibit, Sartre, en mitings, manifestacions, revoltes. Va ser una manera de precipitar la seua defunció.
Hi ha Sartre per a temps, amb els seus llibres, documentals, articles. Ell s’assignava una posteritat de 50 anys. Serà més duradora, sentència Fuster. Un historiador de les idees, dedicat al segle XX i XXI haurà de tenir en compte a Sartre i a les seues derivacions. La seua temptativa l’articula una filosofia, i sobretot o en conseqüència una ètica basada en la «llibertat»… Sartre fou un dels pocs filòsofs radicalment «ateu» i des de l’ateisme havia de justificar una moral i un ordre de «valors». Prometeu o Sísif? Mo el Prometeu de Gide ni el Sísif de Camus ni la sencera filosofia de Sartre tenen en compte la plusvàlua ni els modes de reproducció ni tot això. O només per a lamentar-se de la desgràcia proletària o colonial, remota, merament professional. El bisbe Reig Pla, quan vivíem al mateix sostre al Seminari de Montcada, odiava a Sartre, no el podia veure perquè era ateu; l’insultava i es mofava de la mirada de miop, amb impietat, perquè darrere de les ulleres tenia un ull més gran que l’altre; per rebel·lia i per aquests mateixos motius, m’agradava Sartre, el llegia i no l’entenia del tot, el trobava massa «metafísic», molta llibertat i compromís, però poca claredat… un munt d’abstraccions, embolics i boirositats. Però els motius de burla de Reig contra Marx, Sartre, Marcuse em feia ‘estimar-los’, si més no, llegir-los; era una reacció quasi «instintiva», contra un un rector d’ideologia feixista que odiava tots els intel·lectuals d’esquerres. Amb ràbia, rancor i ressentiment. Aquest odi eclesiàstic, em va fer estimar-los i llegir-los, tractar d’entendre’ls, tot i les petjades heideggerianes de Sartre i Marcuse; tractar de ser just en les seues aportacions i importància. Li tractava de posar, a l’ara bisbe, un espill ‘cristià’ al davant dels seus nassos i li preguntava: si la doctrina afirma que la fe és una «gràcia divina», per què l’insultes i el culpes de no creure en Déu? Per què no acuses al mateix Déu? Preguntes retòriques absurdes davant de plantejaments absurds d’odi fonamentalista religiós.
Em sembla que Fuster, més modest que Sartre, pensava que la seua posteritat duraria 30 anys. N’han passat quasi trenta i la seua figura creix, com l’intel·lectual del País Valencià més important del segle XX i un dels més lúcid de tots els Països Catalans, trencant amb els regionalismes i proposant la construcció d’una consciència de catalanitat que abasta tot el domini lingüístic i territorial. Per salvar una llengua en perill que volia genocidiar la dictadura franquista, i ara en «democràcia» i durant el Govern «més progressista» d’Espanya, el Tribunal Suprem de Madrid dicta que la Generalitat de Valencià ha d’escriure en castellà quan vulga relacionar-se amb la Generalitat de Catalunya i el Consell Balear. Després els monarques corruptes sermonegen dient: «Nunca fué el español, una lengua de imposición». El mateix dia que es destapa un informe de la CIA afirmant que Felipe González va crear el grup terrorista d’estat dels GAL per combatre ETA, per assassinar i segrestar. Ara diuen que ho hem interpretat malament i no obliguen a escriure en castellà i que no tenen voluntat de dividir la unitat de la llengua… D’ara endavant no hi haurà qui entenga les sentències dels tribunals de justícia espanyols, caldrà ser un expert en hermenèutica jurídica per llegir les sentències, doncs és evident que es qüestionava la validesa jurídica del terme ‘àmbit lingüístic’, assumit en el nostre ordenament jurídic i en la creació de l’AVL (Acadèmia Valenciana de la Llengua). Sentencien contra la unitat de la llengua catalana, però ‘diuen’ que la volen potenciar, protegir i cuidar «especialment»… Cinisme jurídic i polític.
Sartre, anuncia Fuster, va passar la seua vida terrenal «filosofant». Quan va començar a filosofar sobre si mateix, com Montaige ja no podia escriure, estava cec, se li embarbussava la llengua, se li anava el sant al cel. Va escriure encara «Les mots». Suposem, pensa Fuster, que Madame Beauvoir ha de conservar quantitats immenses d’apunts de Sartre i cartes de corresponsals. Aquests inèdits eixiran alguna dia a la llum. Com havia de pensar Fuster que també la seua correspondència, que està curant Antoni Furió i ja van molts volums, eixiria a la llum quan ell morira… Explica Fuster que «no serà un altre Sartre sinó un més divers i dispers. I l’existencialisme seu passarà a les vitrines acadèmiques on es mostren als estudiants totes les filosofies que han existit al món (i per a que esdevinguen escèptics!). Continuarà tenint lectors, molts lectors i seguirà figurant un «símbol» desafiant contra un món hòrrid en que vivim i que ell compartia. Simone de Beauvoir, ja amb les galtes arrugades i ploma tremolosa, no afegirà res nou. Com no ha afegit res nou el seu «Segon sexe», obra mediocrement feminista i bastant «bova». Li arribarà la seua cérémonie des adieux, i li mancarà Sartre. Però això és la vida: algú es mor abans i ens fot. Algú a qui estimem, s’entén». Remata Fuster, en una mena d’advertència que li fa a Madame Beauvoir, a l’estil de: Tal faràs, tal trobaràs!». Una sentència expeditiva, com dir que El segon sexeno aporta res, quan és un dels llibres que fonamenta l’emergència del feminisme a Europa amb una influència a tot l’Occident. La frase, «la dona no naix si no que es fa», la feminitat com a construcció social, ha donat molt de si. Però no podem dir que no aporta res… El que passa que a Fuster no li agradaven aquests parisencs jacobins que es feien els revolucionaris maoistes i trobava indecent la narració de la cerimònia de l’acomiadament. No li queien bé i aquest relat de decrepitud se li feia antipàtic. I ho fa notar.
