Joan de l’Alcàzar
El curs acadèmic ha sigut tan extraordinari com sabem, i no cal explicar fins a quin punt ha posat les universitats potes per amunt. La crisi sanitària ha provocat a les institucions acadèmiques uns danys que ara per ara és prematur avaluar. D’una banda, el maleït virus ha acabat amb la vida de valuosos companys i companyes. D’una altra, cal parar compte en el traumatisme que han patit la docència, la investigació i la seua transferència, així com la capacitat de generar cultura de les institucions d’ensenyament superior.
Quant als danys provocats, uns són tangibles, però segurament les pitjors conseqüències de l’impacte de la crisi sanitària sobre el sistema universitari seran més visibles a mitjà termini.
El primer que cal dir quant al balanç del curs que ara finalitza és que els responsables universitaris han fet -diguem-ho amb caràcter general- el millor que han pogut el millor que han sabut. No crec que calga haver tingut responsabilitats de gestió universitària per a ser conscients del que ha significat la pandèmia per als diversos equips de direcció dels departaments, de les facultats o de les pròpies universitats. Qui tenia un protocol establert per a donar resposta a la nova situació?
N’hi ha hagut i n’hi haurà errors, contradiccions, insuficiències i dèficits de funcionament, però cal ser solidaris i comprensius amb els responsables acadèmics.
Quasi de la nit al matí van haver d’improvisar-se mesures per a convertir unes universitats presencials en alguna cosa dalt o baix pareguda a una universitat a distància. S’han hagut de generar amb urgència materials docents i s’han hagut de posar en marxa noves formes de transmissió de coneixements, així com s’han hagut de desenvolupar unes noves formes de relació entre els estudiants i els professors, entre els mateixos estudiants i també entre els propis professors.
Tenim eines poderoses per a la docència, per al control de la gestió docent i administrativa i d’altres recursos que, tot i la seua validesa, estaven dissenyats i programats per a fer-los servir com a ferramentes secundàries i no centrals i úniques, que és en allò que hem hagut de convertir-les.
Hem fet tots, professors, personal no docent i estudiants, de la necessitat virtut. Hem intentat minimitzar els danys mentre fèiem el possible per treure el màxim profit de les coses positives. Els membres del personal docent i del personal d’administració i serveis hem mantingut el motor universitari en marxa, tot i les immenses limitacions.
Tot amb tot, entenc que el més dur i difícil d’avaluar, però, és el que ha significat i significarà com a efecte durador el trencament, la ruptura, la desaparició de les relacions interpersonals entre professors i estudiants i entre els propis estudiants.
Un exemple farà llum sobre el que dic. Faig classe, durant un mateix curs acadèmic, a estudiants de primer any i a estudiants de màster; és a dir, als reclutes i als més veterans, i són els primers els que més m’han preocupat i els que més em preocupen per al curs vinent.
Vaig començar el curs amb els nouvinguts en el segon quadrimestre, a finals de gener; és a dir que a penes vam fer mes i mig de classes fins que vam tancar la Facultat.
Com he fet des de fa anys amb els que acaben d’aterrar a les aules de la Universitat els propose combinar treball individual i treball en grup. Pel que fa al segon el meu objectiu -i els ho explique- és que aprenguen a col·laborar amb altres, a comprometre’s amb altres, a ensenyant-se observant els altres; que incorporen la bona praxi que significa planificar, dissenyar i executar una tasca acadèmica raonant, argumentant i cedint davant el grup. Generalment aquesta proposta dóna bons resultats.
Enguany he de reconèixer que els resultats han sigut més que decebedors. En alguns casos, terriblement decebedors. Com explicar-m’ho?
És cert que ni s’han pogut reunir entre ells, ni tampoc amb mi com ha sigut habitual en cursos anteriors. Comptat i debatut, crec que tres raons expliquen, el que ha passat: el contacte digital és un succedani de poca qualitat en comparar-lo amb el contacte personal; la realitat individual i familiar dels estudiants és extraordinàriament diversa, i uns gaudeixen d’unes condicions tecnològiques, logístiques o de pura intendència que altres ni somnien; la relació amb el professor canvia de forma radical, i la distància que ens separa per definició s’ha fet -amb uns estudiants més que amb altres- més ampla.
En l’adaptació dels nous estudiants a la universitat pesa, i molt, el currículum vital de cadascú, i no sols l’acadèmic. De forma que en una mateixa aula, en un mateix grup, el nivell dels estudiants pot arribar a ser sorprenentment distint. Amb la col·laboració, amb el treball en comú, amb la proximitat, eixa distància tendeix a reduir-se. Amb la pandèmia, amb l’aïllament individual, s’ha eixamplat. He llegit treballs magnífics, molt pocs. La majoria, però, han resultat decebedors, preocupants i, en algun cas, alarmants.
La universitat, com qualsevol altra etapa formativa no és simplement transmissió i recepció de coneixements. És per això que la meua posició a favor de la universitat presencial és irreductible. La formació a distància és necessària, però no és ni la desitjable ni la aconsellable, si més no en condicions d’aquelles que en diguem normals.
El balanç, llavors -parlant de docència, que la investigació és un altre cantar- és que, com ja he dit, també professors i estudiants només hem pogut fer -amb caràcter general- el millor que hem pogut el millor que hem sabut.
Però, m’esglaia pensar en el proper curs. No sols per com ens organitzarem, per com seran els grups, per com combinarem docència presencial i docència on line, per com farem front a la sobre càrrega que això va a representar per a tota la comunitat universitària, per com tindrem cura de la distància interpersonal, per com farem per a ventilar i per a netejar les aules i els espais comuns, per com es pagaran les noves despeses que tot açò origina, per com s’eixamplaran les distàncies entre uns estudiants i altres en funció del nivell de recursos familiars, per com respondrem al repte amb una plantilla de professionals -docents i no docents- envellida per la duresa de la taxa de reposició zero dels anys de l’austericidi.
Quin és el volum dels professionals universitaris que han de ser considerats personal vulnerable? Quan es parla de semi-presencialitat, ¿és parla sols dels estudiants, o s’inclou al personal docent i investigador i al personal d’administració i serveis? Si és així, ¿podrem atendre amb les plantilles delmades les necessitats imprescindibles per a funcionar amb uns nivells de qualitat acceptables?
Pessimisme de la raó, optimisme de la voluntat? Ja ens ho farem, però no va a ser fàcil, així que des d’ara convindria que assumirem que la conjuntura és molt complexa, a més de perillosa, i que -com tradicionalment propose als estudiants-, caldrà que ens afanyem en la nostra voluntat de col·laborar més i millor amb altres, de comprometre’ns més i millor amb altres, i d’aprendre dels altres en l’esforç col·lectiu per minimitzar els danys que la pandèmia li està originant a la universitat. Que no en són pocs, per cert.
Tanmateix, sapiguem que farem el que faça falta per pal·liar la situació provocada per la pandèmia, però en el millor dels casos sols podrem fer això: pal·liar-la.
A més, no n’hi haurà prou amb bona voluntat i ganes de fer-ho bé per part dels universitaris. També caldran recursos econòmics, inversió en el sistema públic de formació superior. Ara, quan tothom demana ajudes i subvencions a l’Estat, caldrà que aquest valore i destine recursos suficients per a sostindre i millorar les universitats públiques. Aquestes són una peça bàsica i insubstituïble per a qualsevol societat avançada.
