Sal·lus Herrero i Gomar
Al recull d’articles de l‘Avui, Un pensament de sal… mentre tractava de guarir-se d’un càncer, hi ha algunes al·lusions, des d’Amadeu, no em toquis el pronom feble, on recorda la fascinació que compartia amb Fabregat pels cambrers del barri del Carme, “No hi ha cambrers com a les nits valencianes”, i li critica, amb una elegància exquisida, la censura de “543 paraules que no podran ser pronunciades, al canal de televisió on tu ets l’amo, sota pena d’excomunió […] Encara hi ha una mica de lluna, a València. Si te’n penedeixes, t’hi faré un racó”. (21-IX-1990), passant per Uns intel·lectuals tan preocupats, on denuncia la destrucció de les barraques al barri valencià de Natzaret per les excavadores que les enderroquen i desnonen gent pobra, perquè ja se sap que les famílies gitanes practiquen les nomadisme com un luxe, i no entren dins la geografia dels Països Catalans, dins del concepte de Nació que últimament tant fa reflexionar els nostres intel·lectuals (23-IX-1990), fins a El dificil art d’escriure senzillament a propòsit del Dietari iniciàtic d’Enric Sòria (Mentre parlem), on cita Joan Fuster, Montaigne, Josep Pla, Diderot, Azorín, Hegel, Juan de Mairena, on elogia l’escriure senzill com un regal que, de vegades, arriba massa tard (12-X-1991)… També a Francesc de B. Moll o la bonhomia quan no és postissa, i el mestre de Moll, Antoni M. Alcover, l’Institut d’Estudis Catalans, el Diccionari català-valencià-balear al que va dedicar quaranta-un anys de la seva vida… Ho escriu per la mort de Francesc de B. Moll. Conta Montserrat que li va explicar Moll, en una entrevista a “Personatges” que en un programa de ràdio sobre afers de llengua, un oient li va dir que ell l’havia ferit en dir-li que el mallorquí era català. “M’ho va explicar així. Jo li vaig dir: ‘Que li he fet mal?’ I ell em va tornar a demanar. ‘Però vostè ho sosté?’ ‘Sí que ho sostinc’. ‘M’ha tornat a ferir’. I jo vaig afegir: ‘Ara ja estic exposat a matar-lo si el torno a ferir’.” També va contar en l’entrevista que després li va telefonar un altre oient i li va dir: “’Jo només telefono per dir-li que estic empegueït per les bajanades que li han dit aquests que han parlat ara’. Això va ser un contrapès molt important”. Afirma Montserrat Roig que l’ideal d’en Moll era que tothom estigués content de conviure i cercar la conciliació i no li feia por morir perquè ja vindrà, un dia o altre ha de venir (20-II-1991). A l’entrevista de “Personatges” Moll explica que va haver d’interrompre una conferència el 1956, on estavaparlant sobre Menéndez Pelayo i la llengua catalana; es veu que algú va avisar al Govern Civil que això era una cosa rojo-separatista o una cosa semblant. “Va venir la policia per dir que havia d’acabar en castellà, la conferència ja estava a la meitat, i van dir: ‘Ha de terminar en castellano’. Jo em vaig girar al públic i vaig dir: ‘La conferència ha terminado’. Efectivament, es va acabar en sec i hi va haver un esvalot que no hi hauria hagut si no haguessin vingut a molestar aquests senyors.” Moll conta el seu pas pel Seminari a Ciutadella, la seua relació amb Antoni Maria Alcover, la col·laboració de Josep Mª Llompart, de Manuel Sanchis Guarner, els records de les seues Memòries… Una vida sencera dedicat a l’estudi de la llengua catalana (en les modalitats de les Illes, País Valencià, Catalunya central i del Nord), per haver de suportar poca-vergonyes que voldrien destruir-la de dalt a baix.
Un pensament de sal, un pessic de pebre… és un llibre contra la guerra, el dolor, el terror, les ferides, les armes, els militars, la pobresa, la misèria, la marginació, l’exclusió i la mort, les diverses morts de la vida; tots els matisos de la mort, que Montserrat Roig, dia a dia, va escriure enmig del seu confinament per la malaltia i de l’hospitalització que va dur-la a la mort, tot i que, pocs dies abans que es morira, Josep Maria Castellet va anar a visitar-la a la Clínica del Pilar per parlar sobre la publicació d’aquest llibre. “La resposta de Montserrat va ser tallant: ‘Jo mateixa faré la tria i, en tot cas, la discutirem tots dos’. No vaig insistir, perquè sabia que ella ja no la podria fer i, en conseqüència, que em tocaria a mi ocupar-me de l’edició pòstuma dels seus articles periodístics”. Va decidir publicar tots els articles sense cap tria perquè hi va trobar “un dietari de reflexió sobre fets quotidians curosament triats, el qual tenia una coherència que desvetllava la cosmovisió d’una escriptora madura, notablement culta i d’una gran sensibilitat moral”.
Com que un llibre ens du a d’altres, com quan estires el fil d’un cabdell o unes cireres d’un cistell, trenades, la lectura d’aquests llibres d’entrevistes i personatges, tan treballades, en llegir-se i assabentar-se’n, amb ofici,bona part de l’obra i de la vida dels qui va a entrevistar, em vaig recordar del llibre de M. Àngels Francés sobre Montserrat Roig que havia adquirit a la Fira del Llibre uns mesos abans; el vaig agafar per devorar-lo en pocs dies; i entendre molt millor l’obra sencera de la Roig que sempre l’he llegit amb admiració i interés, en sorprendre’m com en una vida tan curta, 46 anys, va fer tantes coses (jornades i activisme feminista i catalanista, militància política, lectura, periodisme, entrevistes, literatura, assajos, viatges, casoris, fills, amistats, baixar a l’infern dels camps d’extermini…) i va escriure i viure tant intensament. Es va deixar la pell en cada lletra; la seua mare, Albina Fransitorra, els darrers mesos, li demanava que reposès i deixés per a més endavant el darrer llibre que va escriure abans de morir Digues que m‘estimes encara que sigui mentida, Edicions 62, maig 1991, però no li feia cas perquè per a ella era molt important reflexionar sobre el seu ofici lector i d’escriptura i li calia deixar clar: “En aquest llibre que teniu a les mans, no hi he pretès ser doctoral, ni erudita, ni crítica literària. El meu bagatge literari és confús, desordenat. Però jo em considero una lectora indisciplinada encara que feliç. La vida i els llibres m’han acompanyat mentre intentava aprendre l’ofici d’escriure. Si m’obliguessin a posar en unes balances la vida i els llibres, no sé pas que pesaria més. Però tant la vida, com els llibres, com la ciutat on vaig néixer, s’han anat transformant en les meves pàtries. Primer t’ho trobes, després ho esculls. Aquest llibre, doncs, és un recorregut personal per aquestes pàtries, les lectures, l’aprenentatge de viure i Barcelona, la real i la imaginada, s’hi barregen”. Una mena de metaescriptura (i metalectura), on exposa bona part dels seus referents literaris, no en va el subtítol és “Sobre el plaer solitari d’escriure i el vici compartit de llegir“. Recorde que quan es va publicar aquest llibre i encara no l’havia llegit, enderiat en la sinceritat, la veritat i la transparència comunicativa, vaig pensar que per posar un títol així “Digues que m’estimes encara que sigui mentida“, cal tenir moltes mancances i dèficits afectius, ser molt desgraciada, valenta i agosarada per explicitar un desig tan límit, que no es gosa expressar. Em va fer “pena“; ara, l’entenc molt més i m’inspira tendresa.
Al Pròleg del llibre Montserrat Roig: feminisme, memòria i testimoni de M. Àngels Francés Díez, Montserrat Palau, remarca l’afirmació que Montserrat Roig (1946-1991) va escriure en el seu llibre Digues que m’estimes encara que sigui mentida: «Si hi ha algun acte d’amor, aquest és la memòria», que també reitera, si més no, en L’hora violeta, Un pensament de sal, un pessic de pebre. Dietari obert 1990-1991, que eren articles al diari Avui que va publicar entre el setembre de 1990 i novembre de 1991 -excepte les vacances del mes d’agost de 1991- just fins dos dies abans de la seva mort. Començades quan ja se li havia declarat la malaltia que la conduiria al final, aquestes pàgines són testimoni de la seua vida, de la seua època (anys setanta i vuitanta) i de la seua manera de veure el món; subratlla Montserrat Palau que resta en la memòria no només de les generacions que l’havien coneguda sinó de les noves és un mèrit de Montserrat Roig, morta prematurament als 46 anys, a causa d’un càncer.
Aquest és el cas, el de restar en la memòria de les generacions joves, de M. Àngels Francés, la seua tesi doctoral, Literatura i feminisme. L’hora violeta de Montserrat Roig (Arola, 2010), llegida el 2008 a la Universitat d’Alacant. Frise perquè s’acabe el confinament i poder adquirir aquest llibre i llegir-lo perquè em donarà una visió més completa de l’obra de Montserrat Roig i perquè no compartesc el prejudici d’alguns crítics afamats, reputats i, en general, solvents, entre els quals, Josep Maria Castellet i Joaquim Molas, que consideren que la seua obra assagística i periodística és millor que la novel·lística, potser, segons “ells”, no havia arribat a la maduresa i les consideren a la manera d’esborranys, però les seues novel·les destil·len l’expressió d’un temps, en el context de les jornades i vindicacions feministes, els temps convulsos de la ‘transició’, el desencant posterior, les contradiccions entre l’amor a la humanitat i la incapacitat d’estimar en concret i d’expressar les emocions de la majoria d’homes que semblen castrats per una racionalitat abstracta i genèrica, molt incapaç i maldestre per posar-se en el lloc de les dones i expressar sentiments i afectes. En aquest assaig (de tesi doctoral, que no he llegit encara!), Maria Àngels Francés se centra en l’anàlisi del fet literari i la seva obra narrativa, des del principi fins a la fi, des de Molta roba i poc sabó… i tan neta que la volen!, Barcelona, Edicions 62, 1970, que li van anunciar que havia guanyat el premi Víctor Català, just quan estava tancada al monestir de Montserrat, el 13 de desembre d’aquell any, en protesta contra la dictadura perquè corrien rumors que el general Franco volia condemnar a mort els famosos etarres del judici de Burgos i anys després en una reedició posterior d’aquesta primera novel·la, on criticava les dones que assumien el model patriarcal des de la submissió, la renuncia, el sacrifici.
Montserrat Roig reconeixia que aquest premi, Víctor Català, 1970, li va confirmar de quina manera no et pots sostreure del país i del moment en què vius, perquè estàs pastada del mateix fang i respires el mateix aire que els teus. Passant per Ramona, adéu (1972), El temps de les cireres, premi Sant Jordi 1976, L’hora violeta (1980), L’opera quotidiana (1982), La veu melodiosa (1987) fins Cant de la joventut (1989). En aquesta novel·les, hi ha l’anàlisi de la literatura grega, els personatges i les trames de la Ilíada i la Odissea, les guerres, l’amor, els déus i els herois, l’anunci del temps de les dones i dels marginats, la necessitat d’independència de les dones, les decepcions, el destí dels deportats als campa de concentració nazis, la memòria, la dignitat, sobre les estafes, les frustracions, les depressions, el dolor i la mort… El que passa que molts crítics, homes, massa sovint, quan llegeixen sobre afectes, conflictes de parella, amors romàntics o no, el sexe i les emocions, ho consideren coses de dones, i ho inferioritzen i menystenen perquè es col·loquen unes ulleres de gènere masculí i sovint un pèl masclista, interessats per gran temes de la humanitat. Com exemple, Josep Pla, que en una entrevista per TV, li va etzibar a Montserrat Roig, com era possible que amb unes cames tan boniques volgués dedicar-se al periodisme… El sentit de l’humor, inclús en el sexe, sempre és saludable i ens allunya del purisme clerical dels talibans, però aquesta del Pla més que una broma de mal gust, és un “elogi” masclista, una ofensa embolicada “d’afalagament i compliment“, en realitat un insult masclista i paternalista d’un misògin que ubica les dones a la cleda del llit, com a satisfacció sexual i estètica del desig dels homes; no és cap transgressió, sinó una imposició de la norma patriarcal destinada a vincular les dones a la prostitució. Montserrat Roig, admirava l’escriptor (als lectors els interessa el resultat final. “Senyoreta, escrigui com si escrivís una carta a sa mare”, em va dir una vegada Josep Pla. Un bon consell, encara que depèn de la mare de cadascú. Si un mateix no entén el que diu, com ho pot fer entendre als altres?), que adjectivava com un déu i detestava l’home que menysprea les dones i les confina en un reducte molt estret, des del Gènesi fins ara, de temptadores, d’objecte sexual, d’eina excitadora, de meuca, bagassa, puta… com a segell genèric i marcatge a ferro roent sobre la pell de tot el gènere. Montserrat Roig, en aquella escena televisiva, li va dedicar un somriure i un esguard distant, abaixant les parpelles, com dient “passem full” i no em mostre les seues vergonyes i misèries, perquè és un espectacle denigrant per a les dones i els homes.
El feminisme està present a tots els seus escrits, però no és una posició fixa, sinó canviant i en contínua renovació, Catherine Davies a Contemporary femimist fiction i Spain. The work of Montserrat Roig and Rosa Montero, Oxford – Providence, Berg Publishers, 1994, opina de Montserrat Roig que «the type of feminism they espouse is not radical feminism («feminismo de la diferencia» in Spanish), nor overtly psichological, nor the feminism associated with the better known French theorists, nor lesbian feminism, and political feminism positions». Les etiquetes d’hetero, socialista i polític són un bon punt de partida per definir el feminisme de Montserrat Roig, segons M. Àngels Francés, sobretot als inicis de la seva activitat intel·lectual, vers els anys setanta; amb una influència decisiva de Simone de Beauvoir, llegida a través de la versió que fa la seua amiga M. Aurèlia Capmany, de l’amistat amb Isabel-Clara Simó (que va escriure sobre qui era Montserrat Roig) i de la curiositat lectora del feminisme tant de l’estat espanyol, com del francés i anglosaxó, que és del que rep més influències, de manera que llavors va criticar que en la redacció de la Constitució tot eren pares i no hi havia cap mare, les propostes i reivindicacions feministes foren menystingudes, poques dones van accedir a càrrecs importants i foren minsos els avanços com l’eradicació de la violència masclista, la compaginació de l’àmbit públic i privat o les polítiques de producció i reproducció; les seues teories sobre les construccions del cos i del gènere estan mol pròximes a les que, en els darrers anys, ha desenvolupat Judit Butler a Gender Trouble. Feminism and the Subversion of Identity, Nova York-Londres, Routledge, 1990; les dones “volem escriure’ns a nosaltres mateixes” i la necessitat de tenir una veu pròpia sense intermediaris ni manipulacions, d’esdevenir ‘subjectes‘ amb tots els ets i els uts. A principis dels anys vuitanta, però, el seu compromís amb les esquerres (PSUC) travessarà una profunda crisi, davant les actituds patriarcals de molts companys de partit; també el feminisme com a teoria abstracta, que no soluciona els problemes reals de les dones, serà objecte d’una dura crítica, sobretot en la novel·la L’hora violeta. Aquesta novel·la ens mostra l’anàlisi psicològica, el ressentiment, l’angoixa vital, l’assimilació de la història de la història i del passat com un element de comprensió, perquè les dones miren el món sense el filtre d’una altra mirada, amb ulls propis; denuncia el patetisme dels homes que donats en cos i ànima al servei d’un ideal acaben perden les essències de la personalitat, l’impàs entre un temps de trànsit entre el passat i allò nou que s’inicia.
En els llibres d’assaig, de testimoni, de feminisme i de l’obra periodística de Montserrat Roig, podem comprovar com dona veu a qui no s’ha pogut expressar, com, per exemple les dones o els deportats als camps d’extermini nazi. Dos temes, el feminisme i l’Holocaust, encara ben vigents que són els eixos centrals que recorre tots els seus escrits, tant les novel·les com la resta que Maria Àngels Francés analitza amb detall, sistematicitat i profunditat admirable. Remarca M. Àngels Francés, citant Pere Meroño, que, a nivell teòric, la feminista que més li ha interessat a Montserrat Roig ha estat Juliet Mitchell, per tal d’harmonitzar el feminisme i el socialisme; Betty Friedan li va agradar al principi, però no li satisferen els darrers punts de vista; també explicita la seua preferència pel feminisme angloxasó, “més intuïtiu. Més instintiu” (Virginia Wolf, A Room of One’s Own ( Una cambra pròpia), Doris Lessing, The Golden Noteboock (El quadern daurat…), perquè el feminisme francés no li feia tant el pes, el considerava massa pedant i exagerat, tot i que Simone de Beauvoir li va obrir els ulls en El segon sexe, amb l’ajut de Maria Aurèlia Campmay i li va fer prendre consciència de la condició subordinada de les dones, construïda socialment i cultural pel fet de ser dones marginades per un paradigma androcèntric que les infravalora i exclou dels llocs decisius.
(Segona part de l’article sobre Montserrat Roig. N. de la red.)
