Sal·lus Herrero i Gomar
Cadascú pateix i gaudeix a la seua manera; m’agrada anar a les llibreries, de nou i de vell, a les Fires del llibre, la de la Gran Via o a la dels Vivers, a les llibreries de llibre de segona mà del carrer La Nau de València, a la llibreria Auca de llibres antics de la Plaça de la Mercè, a les del carrer Ferran de València o de Barcelona; passejar, mirar, fullejar i comprar allò que m’interessa, posem per cas, a la Fira del Llibre de Barcelona, de l’any passat, vaig trobar el llibre de M. Àngels Francés Díez, Montserrat Roig: feminisme, memòria i testimoni, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, biblioteca Serra d’Or, 2012, 216 pàgs.
És un estudi profund sobre l’obra assagística i articulística de Montserrat Roig. Quan el vaig pagar i portar a casa, el vaig deixar a la prestatgeria, pendent de llegir fins fa poc. En aquella Fira de Barcelona vaig tafanejar molt detingudament, moltes parades de llibreries de Catalunya, i em vaig detenir, especialment, en les de les Illes Balears i del País Valencià que duia llibres de la Universitat de València i de la Institució Alfons el Magnànim; potser observem amb més deteniment i atenció, tant allò el que ens és més pròxim i conegut, com, allò que ens és més llunyà, ignot i estrany.
Uns dies abans de l’inici del confinament del març passat, vaig anar a Barcelona, al barri de Sants, on viu la meua filla, Amaranta, el seu company Kevin i el fill d’ambdós, i net meu, Nanuk; prop de la plaça dels Països Catalans, on hi ha una escultura en memòria de l’anarquista, sindicalista de la CNT i ministre de la II República, Joan Peiró, al carrer Galileu 11, m’he fet habitual d’una botiga de llibres de segona mà, Llibresolidari.org (amb parades a l’estació de Metro de la Sagrera, Diagonal, Universitat, Catalunya, Hospital Clínic, Verdaguer i la Sagrada Família), on la venda de llibres que s’han lliurat debades, ajuda a mantenir infants sense llar, gent sense sostre, discapacitats, marginats socials… Allà, a la tenda de llibres del carrer Galileu, vaig trobar Personatges de Montserrat Roig, on entrevista, entre d’altres, a Marta Mata, Neus Català (on hi ha l’esborrany breu del que després esdevindria la novel·la Un cel de plom. La vida de Neus Català, de Carme Martí), Francesc de Borja Moll, Pere Quart, Maria Aurèlia Capmany, Vicent Andrés Estellés, Lola Anglada, Antoni Tàpies, Joan Ponç, etcètera, de Pòrtic, 1979 dedicat “A la Pilar Aymerich i a la meua germana Carmina Roig i a tots els qui han treballat i cregut en aquest programa” de TVE a Catalunya, una sèrie d’intervius que va poder fer, després la foragitaren i la tornaren a contractar i foragitar definitivament. Tal com deia Montserrat Roig l’agost de 1978, “una televisió a casa nostra seria una esplèndida finestra oberta al món a través dels Països Catalans”. Aquest projecte encara està pendent i no s’ha posat en marxa des del 1978!, com si en afers catalànics, no acabàrem d’eixir del tot dels dictats i constriccions de la dictadura. També Retrats paral·lels/3, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1978, on, entre d’altres, entrevista a Josep Ferrater Móra, Joan Fuster, Vicent Andrés Estellés, Miquel Tarradell, Lluís M. Xirinacs i Jordi Carbonell, abans de l’inici hi ha una nota que adverteix “Entrevistes publicades entre 1972 i 1977 a les revistes Destino, Triunfo i Serra d’Or. Les de Joan Oró, Oriol Martorell, Jordi Gol i Pau Vila han estat emeses a la televisió catalana el 1978. Originàriament les entrevistes a la Mary Sempere, en Josep Solé i Barberà han estat escrites en castellà. L’autora agraeix les col·laboracions de Montserrat Rodés i Carmina Roig“. Són entrevistes que encara ara tenen interés perquè ens mostren les inquietuds el temps, els jorns i els afanys d’una època que encara no s’han complert.
Al primer volum de Retrats paral·lels, Montserrat Roig escrivia: “M’agradaria que aquest llibre no fos més que un començament. Un començament d’una petita crònica del nostre país a través d’alguns dels seus homes i les seves dones més representatius, la majoria d’ells personatges que el viuen i sobreviuen amb prou lucidesa per a ésser ‘exemplars’“. Aquestes paraules obren el primer dels tres toms de Retrats paral·lels, recull d’entrevistes que Montserrat Roig féu entre 1970 i 1978 i que majoritàriament publicà a Serra d’Or. Així comença la Presentació de Converses amb catalanes d’avui, Pilar Godayol (ed.), Eumo Editorial, 2012, on es nota la presència i la influència de Montserrat Roig en l’entrevista a Isabel-Clara Simó, en Marina Subirats, Carme Valls-Llobet, Maria Antònia Oliver, entre d’altres.
Als anys setanta, Montserrat Roig confessava que estimava, i alhora desconeixia, la seva terra i que primer “inconscientment i després amb ganes i una bona dosi de mala llet” havia anat “escorcollant sobre aquest país que m’agradava, però que no en sabia res”. Així, amb tafaneria i amor per la memòria soterrada de casa nostra, havia decidit entrevistar homes i dones rellevants “des de dintre”, personatges ben diversos amb els quals va anar perfilant una imatge de Catalunya plena de “matisos, de contrastos, d’actitud diverses i conflictives i de vegades de ferotges oposicions”. Destacava que la seva idea del país havia anat canviant: “d’una intenció sentimental i reivindicativa a nivell fisiològic” havia passat “a una idea més complexa, a una idea d’una realitat distorsionada, caòtica, ambigua o fotuda -com vulgueu-, però una realitat”. I que aquesta evolució cap a una realitat menys falsa, més concreta i lúcida, encara que de vegades desconcertant, havia estat fortament marcada per les persones que entrevistà durant aquesta època: “alguns amb la seva grandesa intel·lectual o elegància dialèctica, d’altres amb la seva profunditat humana, i alguns -molt pocs- amb la negació d’aquestes coses”. “Tractant tota aquesta gent” afirmava, “m’ho he passat molt bé. Ells m’han ensenyat més que els llibres. M’han donat una idea aproximada del país” (1975: II-14) (Pilar Godayol, a la Presentació dConverses amb catalanes d’avui.
D‘una concepció merament regionalista i ‘provincial’ de Catalunya, que imposà la dictadura franquista (i encara es manté des de Madrid i províncies), Montserrat Roig passa a una concepció de Països Catalans. Als Retrats paral·lels/3, al capítol VI. “Vosaltres els valencians”, a començaments de juliol li fa una visita a Joan Fuster, a sa casa del carrer Sant Josep de Sueca, Fuster li diu, “Els del PSAN? Una mica massa radicals, però són necessaris. No et sembla? –em va dir”. I escriu Montserrat Roig.: “A l’Homenot que li va fer en Josep Pla, ja en Joan Fuster hi exposa les seves idees sobre com cal cobrir totes les zones de la política valenciana. Cal un partit dels petits propietaris, un altre on els exportadors de taronges s’hi troben satisfets, un altre que recordi la unitat nacional dels Països Catalans, etcètera”, tot i que tantes elucubracions polítiques d’un Fuster, que pensa tots els papers de l’auca, li depassen (ho escriu en agost de 1976); també quan entrevista a “Vicent Andrés Estellés, entre el sexe i la mort”, conta que a començaments de juny de 1972, en una visita curta a València, Vicent Ventura li presentà a Estellés i en llegir-lo i conèixer-lo se n’adona que li suscita una inquietud eròtica i trista alhora, que li havia deixat un ròssec violent, com li havia passat llegint Ausiàs March i Gabriel Ferrater; esmenta els ulls d’òliba d’en Fuster, les mans de l’Alfaro, el cel lluent de l’Albufera, el Perelló, Cullera, Gandia, l’illa del Palmar, les llargues barques que semblaven taüts enmig de l’Albufera, l’escenari de Canyes i fang de Blasco Ibañez, el crit d’en Raimon i la sensualitat, humida, vegetal, de l’Ovidi Montllor, la suor de Vicent Ventura, l’Iborra, en Sanchis Guarner, en Santiago Bru, Jaume Roig, Carles Riba, Llompart, les “brutícies” de l’Andrés Estellés giren sempre al voltant del sexe i la mort, aquests dos eixos que formen les obsessions de la nostra vida quotidiana, dibuixa el panorama dels Països Catalans, passant per l’estudi sobre Els catalans als camps nazis fins arribar al darrer llibre Un pensament de sal, un pessic de pebre. Dietari obert 1990-1991, on la presència dels Països Catalans ompli les pàgines de l’obra de Montserrat Roig amb una naturalitat ‘plausible’ (que era una paraula que li agradava usar molt a Josep Pla).
(Aquest article sobre Montserrat Roig, en raó de la seua extensió, l’hem dividit en tres parts; la segona i la tercera apareixeran en dies successius. N. de la red.)
