Joan de l’Alcàzar
Seria per a atipar-se de riure si no fos per com de dramàtica és la situació que vivim, amb la pandèmia que ens està colpejant. Però no, provoca moltes coses: ràbia, por, preocupació, vergonya aliena; moltes coses, però de riure en absolut.
En temps de crisi aguda com l’actual, és clar, hi ha una sèrie de protagonistes que conciten tota l’atenció dels ciutadans. Des dels governants al personal sanitari, és clar; però també els experts en temes centrals o col·laterals als de la urgència: des dels epidemiòlegs als economistes. A més, han aparegut a l’escenari professionals que abans de la crisi amb prou faenes tenien projecció pública: des dels agricultors als transportistes, des dels empleats dels supermercats a un col·lectiu fins ara gairebé clandestí: els professionals de la neteja, una gent absolutament estratègica, del grup dels imprescindibles. Cosa que molts ignoraven.
Hi ha, però, un grup humà, no massa nombrós, però sí tan excitat que tendeix a la sobreactuació; molt acostumat als focus i als micròfons, que de sobte s’ha quedat en els marges de l’escenari públic: són els polítics de l’oposició, ja siga al govern central o als governs autonòmics. Els polítics que estan actualment a l’oposició ho estan portant pitjor que fatal. Malgrat l’agosarat esforç dels mitjans de comunicació que els són afins, aquests opositors estan patint una insuportable síndrome d’abstinència.
Cert és que els seus mitjans amics han arribat a ser més de intoxicació que de comunicació, però ni així aconsegueixen fer-se un forat que els calme el mono que els genera que la majoria dels ciutadans no els preste la menor atenció. ¿A qui li importa el que opine A o B quan el que la gent vol saber és què fan, que diuen, que anuncien els que tenen la responsabilitat real de fer, dir i anunciar?
La resposta d’aquests polítics d’oposició ha estat vociferar, insultar, entorpir, difamar per intentar fer-se un buit en els telediaris i en les notícies de ràdio i de la premsa escrita. Són els impecables que busquen desesperadament una càmera i un micròfon perquè ho treguen al telenotícies.
Dic impecables perquè prenc prestat el concepte que Rafael de l’Àguila va encunyar, fa ja anys, per referir-se a determinat tipus d’intel·lectuals que ell identificava amb facilitat perquè els trobava dues característiques extraordinàriament acusades: 1) que sempre exigeixen amb altivesa i a grans veus solucions perfectes a els problemes més complexos; i 2) quan no se’ls complau, el que pel pes de la realitat succeeix pràcticament sempre, culpen inequívocament a tothom, auto-eximint-se, és clar, de qualsevol tipus de responsabilitat en l’assumpte en qüestió, siga el que siga.
Crec que, salvant les distàncies que no són poques, podríem adaptar l’etiqueta de Rafael de l’Àguila i on ell deia intel·lectuals impecables utilitzar una altra: “polítics impecables”. Són els que sempre tenen la certesa i la [suposada] capacitat per fer el que cal fer en cada moment, no importa com de difícils o adverses siguen les circumstàncies.
Però aquests nous etiquetats no són només impecables, són també implacables.
Com poden anar tan sobrats? Són diverses les raons a enumerar, però crec que es poden condensar dient que barregen a parts iguals dos defectes molt grans per a qualsevol ésser humà: la supèrbia i el desvergonyiment .
¿Qui no ha vist aquests dies aquesta imatge patètica de Pablo Casado amb corbata i en mànegues de camisa, davant d’una immensa pantalla en què apareixen els seus barons regionals, en un intent de donar la rèplica a Pedro Sánchez quan manté reunions virtuals amb els seus homòlegs europeus? Sembla que el petulant líder del PP estigués coordinant un nou desembarcament de Normandia, o una nova arribada de l’home a la Lluna.
El dirigent popularista exigeix a Sánchez i als seus ministres que arreglen el drama sense demora, cosa que resulta fins a cert punt esperable de qui es considera l’alternativa de govern d’un país. Perd la raó, no obstant això, quan els constrenyiments els formula al marge de la realitat, ignorant, tot i saber-ho, que hi ha moltes decisions que els responsables actuals voldrien prendre, però que, senzillament, no poden. Ignorant, tot i saber-ho, que es mouen en sorres movedisses, en un escenari desconegut i canviant dia a dia, en què els errors per acció o per omissió són lògics.
El desvergonyiment, però, aconsegueix les seues més altes cotes quan Casado i altres dirigents del seu partit, com l’actual presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, parlen com si no tinguessen ni un gram de responsabilitat en el que està passant .
Aquests liberals de soca arrel només ho són quan hi ha beneficis de dur a les butxaques. Ara, aquests partidaris de l’Estat mínim volen que aquest rebaixe al màxim els impostos i que, al mateix temps, no repare en despeses i compre tot el que calga; que subvencione a les empreses i que pose remei les terribles desigualtats socials que ells mateixos van disparar quan en la crisi de 2007 van començar a retallar, a retallar i a retallar la despesa social.
Aquests neoliberals ortodoxes, criats als pits ideològics d’Aznar i de la FAES, tenen el desvergonyiment d’haver torpedinat a consciència la sanitat pública per afavorir els interessos de la privada; ells van delmar les plantilles del personal sanitari, ells van tancar pavellons i hospitals o els van lliurar al que van anomenar la gestió públic-privada. Tot això es va sacrificar a l’altar del mercat i de la seua suposada eficiència. Ara han arribat els efectes perversos d’aquelles polítiques.
Hi ha responsables polítics del PP que tenen una capacitat il·limitada per al cinisme. Pablo Casado és l’hereu de Rajoy i d’Aznar, i a més va ser el cadell d’Esperanza Aguirre, que va fer tot el que va poder per destruir la xarxa pública sanitària de Madrid.
Isabel Díaz Ayuso, aquesta dona increïble [en el sentit que hom no es pot creure que siga la presidenta de la Comunitat de Madrid] va començar sent la responsable del goset de la mateixa Esperanza Aguirre. De redactar els tweets de Pecas, el cadell en qüestió, va passar, meteòricament, a la més alta responsabilitat política madrilenya.
Vint anys porta el PP governant aquesta regió, però cap dels dos es fa responsable de res. Ni tan sols de la inqualificable situació en què es troba la xarxa de residències de gent gran, responsabilitat d’aquest partit des de fa dues dècades, on estan passant coses que ni en els nostres pitjors malsons haguérem pogut concebre. Però d’això no hi ha res a dir.
L’important, el realment transcendent, és el que deia fa un parell de dies el diari ABC, premsa de partit sense embuts. Amb una foto a tota pàgina de la pancarta del PSOE el 8M en portada, el titular va ser: “El Govern ja ho sabia”.
Tot va arrencar, doncs, el 8M. El Govern sabia que se’ns venia una pandèmia, però així i tot Pedro Sánchez va enviar les seues ministres, fins a la seua pròpia esposa, perquè es contagiessen si calia, abans de desconvocar la manifestació i irritar així a les feministes anti-sistema.
Tot el que passa, doncs, és culpa de Sánchez, Iglesias i del 8M. I no es parle més. De l’extrema dificultat de gestionar la pandèmia, de les carències de material que ningú pogué preveure [ni a Itàlia, ni a França, per poc que llegeixen la premsa internacional ho saben], ni de la selva en què s’ha convertit el mercat exterior, d’això no es reconeix res.
Dels intents de demolició de la Sanitat Pública dels diferents governs de PP, de les retallades a mansalva, de les taxes de reposició zero de les plantilles, tampoc hi ha res a dir.
Els impecables implacables només volen que la càmera els grabe pel seu costat més fotogènic i els posen un micròfon davant per exigir amb grans escarafalls que el Govern ho arregle tot i rapidet. Ells ho tenen molt clar: perquè aquestes càmeres els treguen al telenotícies estan disposats al que calga. Fins i tot a fer el ridícul. Per exemple, en l’últim ple extraordinari del Congrés, després dir-li a Sánchez tot el rematadament mal que ho ha fet tot, Pablo Casado va proposar tres accions de govern imprescindibles: una missa d’Estat per les víctimes, que les banderes onegen a mig pal i que es faça a Madrid en monument a les víctimes. Un programa que, per descomptat, resultaria d’allò més efectiu per acabar amb la pandèmia. Tot siga per eixir a la televisió.
