Juli Capilla
L’impossible no és una utopia.
Marina Garcés
El coronavirus ens ha canviat la vida. Ha capgirat per complet la quotidianitat en tot el món. Hi ha, però, precedents històrics de pandèmies de gran impacte, com ara la mal anomenada Grip espanyola, que va esclatar l’any 1918 i es va allargar fins al 1920. Una pandèmia global que es va saldar amb 40 milions de persones mortes en tot el món i que va sotragar també l’Estat espanyol, amb una allau de vora 300.000 morts i 8 milions de persones afectades, en un país que llavors comptava amb poc més de 20 milions d’habitants. El Covid-19 ens situa en uns paràmetres semblants, tot i que de dimensions -esperem- més reduïdes en termes de defuncions, però amb una paralització de l’activitat anímica i econòmica com no havíem viscut mai. Els governs malden per adoptar mesures per tal d’atendre les persones afectades, per fer front a la malaltia, per pal·liar-ne els efectes, si més no. Mesures que arribaran més tard o més d’hora -en ocasions, amb retards flagrants- a tots els racons del món. I els científics esmercen totes les energies possibles per tal de cercar una vacuna que erradique aquesta pandèmia insidiosa que tan fàcilment s’encomana i tan difícil és de combatre.
Mentrestant, els professionals de la salut fan un esforç ingent, doblant torns i, sobretot, posant-se en risc cada dia davant d’un virus molt encomanadís. No debades, són molts els sanitaris que s’hi han contagiat. Mai els podrem estar prou agraïts. Han caigut els Jocs Olímpics, les lligues de futbol, les convencions internacionals, les Falles de València, la Setmana Santa… Els estudiants veuen perillar el curs. S’ajornen les oposicions, la selectivitat i les activitats a l’aire lliure. Es prohibeixen les aglomeracions i les reunions massives, i l’estat d’alarma ens obliga ⸺oficialment, però sobretot moralment⸺ a estar-nos a casa per tal de minorar la crisi. L’activitat econòmica s’alenteix o cau desplomada. Les borses s’enfonsen. I es desferma el pànic. Els efectes materials poden ser devastadors i els qui més ho patirem som els ciutadans, perquè ja sabem que n’hi ha qui sempre s’aprofita de les circumstàncies adverses generalitzades i fa l’agost a costa de la desgràcia dels altres. Contra aquests capteniments èticament reprovables, els governs, els sindicats, els organismes de caràcter internacional que vetlen pels nostres drets han d’estar molt vigilants i han d’adoptar les mesures necessàries contra els especuladors. Han de prendre les decisions pertinents encaminades a fer efectives compensacions de caràcter econòmic en forma de subvencions, ajudes, prestacions sense interessos i subsidis per tal que el sotrac no esdevinga un abisme insalvable. És la seua responsabilitat. És el nostre dret.
A hores d’ara, les ciutats i els pobles de pràcticament tot el món presenten un panorama desolador, fantasmal, tristíssim. Entren ganes de plorar quan veus la quantitat de botigues i empreses que han baixat la persiana. Carrers i avingudes sense el trànsit habitual. Vianants que circulen amb pressa i por, molta por, amb les mascaretes i els guants de rigor. Hi ha cues en els supermercats i en els petits establiments de barri que encara són oberts, emparats per les autoritats. Venen ganes de plorar quan entres a una tenda i veus el patiment dels propietaris reflectit als seus ulls humits. Persones humils a qui ja els costava Déu i ajuda fer rutllar el seu petit negoci. Dones i homes l’únic capital dels quals consisteix a treballar dia a dia, quasi sempre més hores del compte per poder fer viable l’empresa, i encara com. Gent que ara veu trontollar el seu mitjà de subsistència davant una crisi inesperada de difícil encaix, impossible de digerir per a un ciutadà que s’havia acostumat en les darreres dècades a un benestar social i a una sèrie de prestacions públiques com mai s’havien tingut al llarg de la història de la humanitat. Dècades realment excepcionals, si tenim en compte el ròssec de desgràcies, morts, guerres, persecucions, fanatismes, pestes, pandèmies, genocidis, i tota mena d’ignomínies a què ha estat sotmesa l’espècie humana des que el món és món i l’ésser humà és molt més que un simple animal. Els béns materials consolidats a partir, sobretot, de l’últim terç del segle xx i començaments del segle xxi va ser possible gràcies a la racionalització, a la raó, als il·lustrats, a la ciència, al sentit comú, a la democràcia, al control del capitalisme a partir de mecanismes de moderació i de l’aplicació de mesures de correcció i compensació de caràcter social, per bé de la majoria, sempre a la recerca d’uns mínims de benestar que ens havien de garantir una vida plena, plàcida, feliç, d’acord amb uns principis ètics i d’humanitat compartida.
La vida es troba entre parèntesis ara com ara. Els nostres valors, qüestionats. Europa, en entredit. La globalització posada entre les cordes, al capdavall. La humanitat literalment entre l’espasa i la paret: davant la presència d’un virus invisible que ens amenaça i la necessitat imperiosa de recobrar la normalitat. Aquests dies que vivim reclosos a casa, fustigats per la incertesa i la por, ens haurien de sevir per reflexionar; per qüestionar-nos, preguntar-nos, amb tota la humilitat, en què hem fallat. No n’hi ha prou amb tancar-se i esperar la fórmula en forma de vacuna que ha de controlar definitivament la malaltia. No n’hi ha prou. Cal replantejar-se les coses, pensar en quin món vivim; si els costums, els hàbits i les pautes de conducta que apliquem cada dia són els més adients per a un planeta que s’ensorra en el context d’un canvi climàtic que ja és una realitat, i amb un futur problemàtic que es preveu demolidor per a bona part de la humanitat. Cal preveure i prevenir imponderables de la forma més eficaç possible. Cal evitar col·lapses com el que estem patint ara, en forma de pandèmia o de catàstrofe natural. Cal pensar quines són les nostres prioritats com a persones i com a espècie. Cal humanitzar la humanitat. Prioritzar les persones per davant dels interessos particulars i egoistes. La salut i l’educació són primordials. Els drets humans i uns mínims democràtics són bàsics també. Saber-nos partícips d’una humanitat global, més enllà de les creences i de les particularitats, contra el neocolonialisme rampant i la ferocitat insadollable del capitalisme ferotge. Cal superar les fronteres estatals. Cal ser més humans.
Tant de bo que aquests dies ens servisquen per fer un tomb radical en favor de la tolerància. Cal apostar per una forma de vida que respecte la natura -perquè en formem part! Cal empatitzar i estar molt més pròxims a les persones de qualsevol indret del planeta. Tant se val la raça, la llengua, l’opció sexual, la ideologia, les creences, la religió, les aficions, la condició social, el gènere… Som humans. Tenim un planeta. Una sola vida. Pensem-ho. Reflexionem-hi. No hi ha temps a perdre. De nosaltres depèn. De qui, si no? Cal fer un pensament. Una bona reflexió. Tant de bo que aquest parèntesi siga només això, un parèntesi i prou. Només un malson. Un punt d’inflexió a partir del qual puguem començar de nou i viure en harmonia, d’acord amb la natura, en consonància i connivència amb els altres, amb la resta de la humanitat. Amb les persones.
