Gustau Muñoz
Ja trigaven, ja han arribat. Com cada vegada que hi ha una crisi sanitària o d’un altre tipus, però especialment en aquests casos d’epidèmia generalitzada o pandèmia, n’apareixen les versions més esbojarrades, les teories conspiranoiques. Un clàssic. El virus que causa la malaltia tan estesa aquests dies (la Covid-19) en realitat s’hauria originat en algun laboratori dels Estats Units (concretament, a Maryland), d’on se’ls hauria “escapat”. Vinga!
Ja es va dir una cosa semblant, per cert, quan l’epidèmia de la SIDA. Ja es va dir el mateix -o paregut- en altres casos. Una fosca maniobra de la CIA, segur.
I en temps de la pesta negra… l’enverinament dels pous pels maleïts de sempre, els qui mataren Crist i feien servir sang de nens cristians….
Sense prova, sense demostracions, sense aplicació de cap mètode científic, a partir d’indicis sense comprovació, a partir d’elucubracions gratuïtes, d’impressions, brandant “estranyes” coincidències i molta imaginació (alimentada de pel·lícules i literatura de ficció), ja s’ha trobat l’origen de tot, el Màster de l’Univers, el comitè de dolents-dolents, que voldrien fer malbé el poder creixent de la Xina o eliminar l’excés de població mundial…
Poc importa que, de retruc, el virus també ataque els seus teòrics instigadors, poc importa que els científics hagen proposat amb credencials el lligam entre els mercats d’animals salvatges i l’origen de la difusió del virus, originat en rates penades que haurien infectat animals salvatges venuts -un vertader drama, un desori- en aquesta mena de mercats que tant proliferen a la Xina sense cap garantia sanitària.
Poc importa la racionalitat. Sembla que la teoria de la conspiració lliga amb un mecanisme irracional profundament arrelat en la psique d’alguns sapiens que es mantenen fixats i no han acabat de superar els estadis primerencs de l’evolució cultural de la humanitat.
Una cosa semblant -en un altre nivell, i a tall de comèdia- es dona també molt a prop nostre, amb les teories increïblement elaborades i difoses de l’Institut de la Nova Història segons les quals -agafa’t!- Colom, Cervantes (Sirvent), Shakespeare, Erasme i Leonardo da Vinci eren en realitat… catalans. I tot això s’hauria amagat per mor d’una Gran Conspiració de tots els poders de la terra contra els catalans.
Si una bestiesa tan enorme -tan barroera- és defensada per gent que rep subvencions públiques (de la Generalitat de Catalunya) i compta amb un cor difús -de la vessant més friki de la cultura catalana: admiradors de Francesc Pujols, de la psicoestètica, d’Alexandre Deulofeu, d’un cert Dalí…- que els riuen les gràcies… és per a pensar.
En algun punt caldrà aturar tot això, i dir prou. Les teories conspiratives tenen un guió, una narrativa, que d’alguna manera sedueix , que enganxa i compensa mancances (d’explicació racional) en temps de dèficit emocional. Que apel·la als instints (“el culpable -del que no sabem- és eixe!”) i als nivells més primitius de la psique humana. Segurament rau ací el seu relatiu èxit. Però són francament nocives. Un element distorsionador, una regressió… I a la fi també una llauna.
Deixeu-vos de bajanades i llegiu ciència!
