Joan de l’Alcázar
Demà diumenge és dia electoral. De nou cal obrir els col·legis i de nou la ciutadania està convocada a manifestar el seu recolzament a una o altra de les candidatures que pugnen per obtindré major representació en el congrés dels diputats de Madrid.
Tothom parla del cansament de l’electorat, i és un lloc comú afirmar que estem davant unes eleccions que no haurien d’haver-se convocat. És cert.
En les celebrades en abril, els dos partits principals de l’escenari espanyol van rebre un missatge clar de la ciutadania: el PSOE havia de governar, amb una majoria insuficient que obligava a pactes amb altres formacions polítiques; mentre que el PP era castigat amb el pitjor resultat de la seua història, com a resposta de l’electorat conservador a la radicalització reaccionària de Pablo Casado.
Pedro Sánchez, candidat socialista a la presidència del govern no va saber gestionar la seua victòria. Ni va voler explorar un camí poc conegut quant al govern central d’Espanya, que és el dels pactes i les negociacions entre adversaris. Entre aquells que, tot amb tot, comparteixen valors y propostes de progrés per a la societat espanyola.
No tota la responsabilitat en el fracàs de formar govern és de Sánchez, però si és al que cal adjudicar-li la major part. Una barreja d’altivesa i miopia; unes pretensions entre infantils i maquiavèl·liques d’anar per casa; uns assessors doctorats en ruleta russa i una direcció que acata muda allò que diga el líder, han desembocat en la cita electoral de demà.
Les altres formacions de l’esquerra també carreguen amb una bona dosi de responsabilitat, especialment Unides Podem i el seu líder Pablo Iglesias. D’altres, com ara Esquerra Republicana de Catalunya haurien d’explicar igualment la seua actuació en aquests darrers mesos que, sens dubte, hauria d’haver sigut més valenta.
Pepe Mujica, l’ex president uruguaià es preguntava recentment, amb incredulitat, què passa a Espanya i, acte seguit, afegia “L’esquerra allà no s’uneix ni per decret”. Són molts anys i molta saviesa les que acumula Mujica. A parer seu: “la plaga de l’esquerra ha estat la poca capacitat d’ajuntar” (…) “no sap negociar; cada segell es creu que les sap totes i l’única cosa que fa és dividir les forces que haurien d’estar lluitant conjuntament muscle amb muscle per la superació del seu poble”.
Contràriament a la incapacitat de l’esquerra, el líder uruguaià sentència: “les dretes, que són molt més pràctiques, tendeixen a ajuntar-se per interessos”. Massa que ho sabem. Ningú dubta que si diumenge a la nit el PP, Ciudadanos i Vox sumen per a formar govern, Pablo Casado serà president i Santiago Abascal vice president abans que acabe la setmana.
El post-feixisme de Vox, per dir-ho amb Enzo Traverso, ha entrat en escena de la mà de “la derechita cobarde”, com els neofranquistes qualifiquen al PP i a Ciudadanos. Ells l’han obert la porta per a governar de manera indirecta però efectiva en Andalusia, en Madrid i en altres regions i ciutats. Ells han fet possible que els seus dirigents campen pels platós de televisió en prime time mentint, difamant, insultant i amenaçant als altres partits polítics, a les dones, als homosexuals, als immigrants, als que no comparteixen la seua visió uniforme i castradora d’Espanya. Són els “Novios de la muerte”, com cantaven ahir a la Plaça de Colom en el mitin de tancament de campanya.
Constitueixen, a no dubtar-ho, un perill efectiu, tangible, possible per a la democràcia espanyola, a la que volen fer marxa arrere fins a tornar a l’època prèvia al debat constitucional dels anys setanta.
Cal, doncs, que els demòcrates es mobilitzen massivament demà i omplin les urnes de vots progressistes, de vots a favor de la llibertat, la convivència, la negociació i el pacte per a conformar, aquesta vegada sí, un acord de legislatura que permeta afrontar tantes borrasques i turbulències com tenim al davant amb un govern de garanties.
És cert que n’hi ha desànim i ràbia entre els electors progressistes; és cert que la temptació de castigar uns líders insolvents pot ser forta per a molts. Però, cal pensar en el que pot passar dilluns si “Los novios de la muerte” y la “derechita cobarde”, de bracet, es fan amb el govern d’Espanya.
És un imperatiu democràtic evitar-ho, i l’única forma de fer-ho és votar per les candidatures de l’esquerra, tan diversa i variada ella.
