Toni Mollà
Ja tenim, per segona legislatura consecutiva, govern progressista a la Generalitat. Ens n’hem de felicitar, per descomptat. El record de la glaciació popular, amb totes les seues derivades malignes, encara fa tremolar. La corrupció, el nepotisme, la política extractiva i les promiscuïtats “familiars” amb el món del diner vénen de seguida al cap. Però no faríem bé de llançar les campanes al vol com si s’haguera acabat la processó reaccionària. La partida, no ho oblidem, va anar de molt poc –d’uns milers de vots a penes. De fet, la dreta manté bons ressorts de poder, que farà servir amb tota la contundència que podrà. Principalment, per erosionar qualsevol intent de modernització sociocultural del país –que és, al meu entendre, el que més por els fa. Al capdavall, l’endarreriment cultural és el caldo de cultiu del pensament reaccionari i de la “personalitat autoritària” que va estudiar Theodor W. Adorno. Precisament per això, els conservadors de la terra, tots a una veu, es reprodueixen en les aigües estantisses del prejudici, l’obscurantisme i l’explotació de la por.
Tot això no és una casualitat sobrevinguda, sinó un comportament social pautat. Per això mateix, sorprén que els teòrics botànics hagen fet tan poc per desgastar el poder social en què recolza el pensament reaccionari, en què es reprodueix, com els mosquits en els bassals, la biodiversitat política de la dreta. El poder mediàtic, en primer lloc, però també el cultural en un sentit molt ampli. En el pecat portarem la penitència perquè la constel•lació de valors que s’escampa pels mitjans de comunicació, festes i combois que omplin el país reforcen una cosmovisió involucionista que, com el morrut de les palmeres, colonitza des de dins el nervi vital de la societat valenciana.
Guanyar les eleccions no és poca cosa, ja ho sé. Això no obstant, amb la repetició de l’èxit, ens hem escapat de les flames, però no de les brases que mantenen viva la penetració de la “consciència ideològica” de la dreta en el disc dur de l’esquerra. El resultat és una –falsa?– consciència que, segons vam aprendre de Wilhelm Reich i companyia, no està determinada exclusivament per l’estructura econòmica, sinó també per la manipulació de factors psicosociològics –amb l’irracionalisme obscurantista i la xenofòbia al capdavant. Una manipulació que provoca, com es veu a tot Europa i als Estats Units, que les classes populars i mitjanes voten elits que les menyspreen. Per això mateix, la lluita ideològica i discursiva és determinant en qualsevol procés de modernització social i l’únic antídot contra la síndrome d’Estocolm, tan habitual entre una bona part de la socialdemocràcia.
Crida l’atenció que el Botànic, entre l’autocomplaença i l’arrogància, no s’haja plantejat aquest tema ni en les nits de ressaca electoral, quan solen aparéixer instants de lucidesa passatgera. Per contra, el seu discurs comunicatiu –compte, que el “relat” no és ben bé el mateix– respon només a un tacticisme de vol curt destinat a la premsa amiga i les respectives colles digitals. El pensament estratègic, tan de moda entre els empresaris més dinàmics, no apareix en el Botànic, malgrat la urgència de nous marcs de referència mental i conceptual que –The political mind de George Lakoff en mà– imposa la complexitat de l’entorn general en què viu el país i les seues especifitats competitives. Sense un model productiu clar en un entorn econòmic en transformació accelerada, amb l’aposta cega pel turisme low cost i totes les seues externalitats negatives, amb un brain drain que dessagna el país, i sense un model sociocultural –i una expressió discursiva– que lligue tradició i modernitat, la societat valenciana se’ns presenta cada dia més anòmica –zombie, segons les característiques que atorgava a aquestes societats Ulrick Beck. Una societat que en fia la supervivència a l’assistència financera de l’estat i les molles del FLA no pot tampoc il•lusionar ningú, fora de l’entorn agraït que genera el poder.
Els votants d’esquerra som plurals, però m’agrada pensar que compartim un denominador comú –cultural, econòmic i polític– enfront de la dreta, i que faríem bé de recuperar. Els discursos de la modernització i de país han estat la doble columna vertebral d’aquest programa de mínims des dels temps republicans, reelaborats als anys seixanta amb l’oposició al franquisme i l’emergència del valencianisme il•lustrat, finalment consolidats amb la creació d’una cosmovisió sargida entre la intelliguèntsia cultural i els partits d’esquerra durant el primer postfranquisme. Per molt que s’hi hagen esforçat els nostàlgics del franquisme, no hi ha hagut al País Valencià cap altre programa de vertebració col•lectiva que no haja nascut d’aquella confluència entre el discurs valencianista il•lustrat i els “temps moderns”, per dir-ho com Adolf Beltran.
Passat el primer govern socialista, el sociòleg Josep Picó ja criticava que els governs de Joan Lerma havien modernitzat les infraestructures socioculturals del país però havien assumit acríticament el discurs de la dreta. El model de televisió d’Amadeu Fabregat en va ser la punta de llança. No parle només d’universos simbòlics. Parle de la funció social de la cultura i les indústries connexes –amb la radiotelevisió al capdavant– en la construcció d’algun ideal col•lectiu lligat a la llibertat individual i la justícia social. Però, alhora, de forma indestriable, en la transformació d’aquell model productiu indefinit a què ens referíem adés, en la línia de les economies creatives que han estudiat, entre altres, Josep Sorribes o Pau Rausell. No oblidem que les societats més modernes són precisament les que més diners inverteixen en cultura, més població hi ocupen i en les quals la cultura aporta més percentatge directe i induït al PIB. Parle també de la concepció d’alguna mena d’Estat del Benestar “a la valenciana”, retòrica assistencialista al marge. I finalment de la construcció d’una idea de ciutadania lluny del comboi de “ser poble” d’una forma romàntica i contrail•lustrada. Més enllà, per descomptat, de la reivindicació inconcreta, sempre amb la boca petita, d’un nou model de finançament per banda de l’estat, que fa confondre les necessitats col•lectives de la societat valenciana amb el mercadeig de la part alíquota d’una partida pressupostària.
La necessitat “discursiva” no és privativa dels valencians. Des del triomf de Donald Trump, els progressistes dels Estats Units miren de reconstruir l’anomenada “cultura liberal” enfront del mateix Trump, del Tea Party, de la FOX i de les esglésies que redueixen la justícia social a una simple charity. Mark Lilla, que no és precisament un esquerrà extrasistema, ha expressat en el El regreso liberal la urgència de bastir una alternativa discursiva als EUA que supere les reivindicacions kitch d’una esquerra que, amb l’excusa de la defensa dels valors individuals, ha abandonat o minimitzat els col•lectius. Des d’un angle més esquerrà i més pròxim, Josep Fontana també s’havia referit a aquests biaixos ideològics respecte de la ciutadania, els drets territorials i també –ai!– els de classe. La suposada superació del binomi dreta-esquerra és, en aquest context, la darrera cortina de legitimació conservadora per banda dels progressistes que ocupen el poder.
Quin és el discurs col•lectiu del Botànic? Quin és el seu projecte sociocultural? Quins són els seus objectius reals més enllà de conservar el poder? Em fa l’efecte que cada dia hi ha més valencians frustrats davant de l’absència d’un projecte de país sociocultural, econòmic i polític. Frustrats de les polítiques públiques botàniques –de la gestió territorial, de l’ensenyament, de la sanitat, dels serveis socials i dels mitjans de comunicació públics, en una mateixa deriva neoliberal al servei de grups empresarials i que dessagna el sector públic. Incòmodes alhora davant de l’absurda i incomprensible inhibició respecte de la situació de Catalunya –un país que, faça el que faça políticament, sempre estarà geogràficament entre nosaltres i Europa! Farts, finalment, de les persecucions i els “vetos” en les tribunes i mitjans de comunicació pròxims al poder contra aquelles veus que no combreguen amb determinats mantres.
Mai no he volgut creure que el valencianisme va quedar soterrat definitivament en aquella transició teixida sobre el silenci de la memòria republicana i el blanqueig del franquisme i la seua excrecència blavera. El meu optimisme patològic em va vacunar contra el desànim i em va fer creure, durant la glaciació popular, que havíem de continuar invertint en una utopia més necessària que mai. L’arribada botànica era només una condició necessària, però del tot insuficient. Vistes les coses com van, o capgirem el discurs col•lectiu i les polítiques públiques que es desprenen de la Generalitat o haurem d’acceptar que, com el cacau que se’ns queda als peus quan el llancem a racó, som un país fallat.
(La Vanguardia, 20 de setembre 2019)
