Sal·lus Herrero
A principis d’enguany, es va publicar el llibre Tres dies a la presó de Jordi Cuixart i Gemma Nierga, Rosa dels Vents, editorial Penguin Tandon House, 2019, abans de l’inici, adverteixen “Aquest llibre ha estat possible gràcies a l’empenta i la intel·ligència de dues dones: l’Eva Pallarès, que ha estat amb nosaltres, a la presó per apuntar totes les paraules, i l’Eva Piquer, que s’ha quedat fora per ajudar-nos a posar les paraules en ordre”. No permeteren entrar a la presó cap magnetòfon per gravar la conversa.
Hi ha una cita de Virginia Woolf: “Tanqueu les nostres biblioteques si voleu; però no hi ha cap porta, cap pany, cap forrellat que pugueu imposar a la llibertat de la meva ment“.
Al Pròleg, Gemma Nierga explica que la foto d’aquest llibre és un muntatge. “Jordi i jo no hem estat mai esquena contra esquena, no ens hem abraçat, ni tan sols ens hem pogut tocar. En tot moment al llarg d’aquestes trobades ens ha separat el vidre gruixut del locutori. Després conta com va anar a la presó de Lledoners amb la dona de Cuixart, Txell Bonet, i el fill dels dos, l’Amat, d’un any i mig, que anava remugant “Papa, papa” des del seien posterior del cotxe.
Uns mesos abans d’anar a la presó, l’havien telefonada, a Gemma Nierga, des d’Òmnium Cultural per proposar-li que entrevistés al seu president. Afirma que la proposta la va sorprendre. I “aquell primer dia amb en Jordi vam parlar de l’assassinat d’Ernest Lluch i de la manera improvisada com vaig demanar als polítics, durant la manifestació tristíssima del novembre del 2000, que recorreguessin al diàleg per resoldre el conflicte. L’Ernest hauria intentat dialogar fins i tot amb la persona que el va matar. El diàleg hauria de ser sempre la via. I ara m’estaven proposant que dialogués amb un líder social que feia més d’un any que estava en presó preventiva i que volia mostrar-se al món. negar-me a aquest diàleg em va deixar de semblar una opció”.
A més a més, reconeix que és una periodista a la que li agrada fer preguntes i que la conversa ha estat un luxe, malgrat la separació del vidre. Diu que Josep Ramoneda, quan li va explicar les anades i vingudes a Lledoners li va dir: “avui, en aquest temps present apressat, ja no hi ha temps per a fer entrevistes de debò, converses reposades en què el personatge arribi a oblidar que l’estan entrevistant. i és curiós haver tingut una oportunitat així justament en un entorn hostil com la presó, amb trobades autoritzades pels responsables d’institucions penitenciàries i amb un vidre que ens força a saludar-nos com es fa entre reixes. posant les mans a la mateixa altura, palmell contra palmell”.
Abans de la conversa va anar a veure els pares de Jordi Cuixart a Santa Perpètua de Mogoda. Un mecànic jubilat de Badalona i una carnissera nascuda a Múrcia. També va parlar amb les germanes de Cuixart Navarro, la Neus i l’Esther i recordaren quan la seua mare, Maruja, li va preguntar al seu fill: Vols dir que això d’Òmnium no et portarà problemes?, quan va veure que el seu fill es presentava amb guardaespatlles als dinars familiars. Inclús ella mateixa, Gemma Nierga, li va preguntar a Marcel Mauri, actual vicepresident d’Òmnium quan li van proposar fer aquest llibre: “Vols dir que això no em portarà problemes?”. L’estat s’imposa atemorint i els estats són temibles, tot i que uns més que d’altres. Hi ha estats que respecten i reconeixen la diversitat i la pluralitat cultural o nacional, d’altres no.
Reconeix que ha fallat el debat públic i que els periodistes poden ajudar a explicar què està passant ara i aquí. Conclou Nierga que no coneixia a Jordi Cuixart abans, més enllà de la imatge pública que projectava com a president d’Òmnium, i es pregunta que no sabria dir si l’ha enganyat gaire, perquè un amic seu advocat, generalitzant, la va advertir que els presos menteixen molt (i els advocats, no?). No obstant això, la persona que he conegut és diferent de la persona que esperava conèixer. És algú que riu i et fa riure, que et transmet entusiasme, l’energia del monitor d’esplai que mai no ha deixat de ser, que et rep amb gestos eufòrics i amb un somriure acollidor. Després de les salutacions, Jordi, que va per feina, “va deixar de mirar-me i es va posar a cantar al seu fill “L’elefant del parc”. La visita només durava quaranta minuts i establir un vincle afectiu amb la criatura era prioritari. El nen se l’escoltava embadalit: el pare li cantava la seva cançó. Potser va ser llavors quan vaig entendre que sí, que em venia de gust conversar a fons amb aquest monitor d’esplai que ha acabat tancat a la presó”. Gemma Nierga. Gener del 2019
Són tres sessions, a la presó, de quatre hores cadascuna. La primera, “Qui és Jordi Cuixart, Lledoners, 23 de novembre de 2018; la segona, A la presó, Lledoners, 5 de desembre de 2018 i tercera, Política, Lledoners, 18 de desembre de 2018.
A la primera sessió conta qui és ell, la seva infantesa, la seva família, els seves pors d’infant a la foscor, la identificació amb el Jaume de Vidre, un conte de Gianni Rodari, d’un nen que és transparent i el dictador el tanca a la presó més fosca de totes, però les parets de la cel·la on hi ha el Jaume engarjolat es tornen transparents i els seus pensaments continuen sent transparents, la gent veu que és més fort que el dictador, tot i estar tancat. Perquè la veritat és més forta que qualsevol altra cosa. Li conta els seus embolics amorosos, amb la Cris, l’Anna, la Txell, les relacions amb els seus pares i germanes, fills, els estudis, els amics, la seva barreja identitària, entre la seva mare murciana, les llengües, el castellà i el català a casa seva, els treballs dels pares, els seus treballs, com va començar agranant el sol d’una fàbrica, la presó, els patiments, el Jordi insubmís, que no va voler anar a la mili, el retrobament amb el seu pare, la reafirmació en les seves arrels; que cada dia té més al·lèrgia a les banderes (com Joan Fuster, quan parlava de les percalines, tot i que distingia entre banderes de països opressors i oprimits), que no hi ha cap bandera que el rep a el representi, que la independència de canvi de banderes no l’interessa, els estudis a l’Escola Industrial de Sabadell, on va estudiar FP i disseny tècnic. Explica com es va emancipar de casa dels seus pares, com el revolten les injustícies, com va decidir, quan era tresorer d’Òmnium, l’any 2010, tornar els diners públics a, president Mas que finançaven part de l’entitat, perquè no podia ser rebre diner mentre tancaven ambulatoris i hi havia barracons a l’escola, va tenir el suport de Muriel Casals.
Després, conta com es va implicar a Òmnium perquè es fes el referèndum d’autodeterminació, i que el resultat fos vinculant. “Jo no volia un 1 d’Octubre com una moneda de canvi, No, No volia una posada en escena per pressionar. Per a mi, el que era important era que es pogués votar“. Parla de Puig Antich i confessa que no és gaire de partits. “Sóc més àcrata. M’encanta treballar a la Junta d’Òmnium, els voluntaris, la gent del territori, perquè el que diem allà és el que expliquem que farem, és el que fem. I si no ho podem fer és perquè no tenim prou poder, però som coherents”. Explica els seus referents (Josep Ventura, Josep Umbert, el seu tiet Josep Navarro, però sobretot les tres dones, la cantant Teresa Rebull (exPOUM), que va viure exiliada a Banyuls de la Marenda (molt prop de Portbou, però a l’altra banda de l’estat francés), la Muriel Casals (ex-PSUC) i la seva mare. Es declara amant de Lorca i de Martí i Pol, esmenta, rient, a Francesc Pujols i a Sòcrates, la visita a Roda de Ter, quan va morir Miquel Martí i Pol, on va veure a Paco Candel, a Lluís Llach, entre d’altres, quan va decidir crear la seva pròpia empresa de maquinària de packaging, AraNow.
A la segona sessió, sobre la presó, Cuixart parla una mica trist després de l’entrada de Vox al parlament d’Andalusia, tot i que diu que confia en Andalusia, en la gent treballadora, no es vol creure que els que voten aquest partit feixista siguin feixistes, “no pot ser que quatre-centes mil persones siguin feixistes a Andalusia” i li preocupen aquests vots que són contra Catalunya; l’anticatalanisme i el feixisme han anat sempre oo gairebé sempre lligats, com sabem al País Valencià; preguntat perquè li conte el món de la presó, que la majoria de la gent no coneixem, esmenta “Escrits de presó” de Quim Forn, li va dir que amb la publicació “Ho vaig fer passar malament a la meva família”, Cuixart li diu a Forn que l’ha llegit i que “no veia res que pogués tenir conseqüències, res que fes mal”, però llavors Forn li va dir: “Tu no, perquè ho llegeixes amb els teus ulls, però la meva dona ho llegeix amb els ulls de la meva dona”. Li conta els seus pensaments i meditacions per superar els neguits i les pors, la versió dels mitjans espanyols contra Catalunya. Afirma, vehement, que “Catalunya i Andalusia són pobles germans, estem tots barrejats! Jo sóc mig murcià!”. La necessitat de viure el present, la presó com la seva gran família, la seva cel·la, els companys presos, l’aigua freda o calenta, la dutxa, els esmorzars, els estris (forquilla, ganivet, cullera), la pasta de dents i el raspall, l’entrepà de tonyina, els recomptes dels presos, les dietes, la frugalitat, la lectura de Walden o la vida als boscos de Toureau, les entrevistes a la ràdio per internet de Sant Joan de Vilatorrada al Pep Guardiola i a l’Ai Weiwei, que va anar a visitar-lo a la presó i a fer un taller d’art amb els presos; preguntat si li sap greu fer patir els seus pares, s’exclama contra la cultura judeo-cristiana, diu que patir no és sinònim d’estimar; estimar no vol dir que hagis de patir per aquesta persona, ni vol que des de la religió es digui que només ets bona persona si pateixes molt. “Com més pateixes, més bona persona ets. Ja n’hi ha prou de patir!“.
Jordi Cuixart, parla de la seua parella, Txell Bonet, li ensenya la foto de la seva colla d’amics, el document d’identitat de la presó i un poema de Miquel Martí i Pol imprès en un paper, li llegeix el poema: “I, sobretot, no oblidis que el teu temps/ és aquest temps que t’ha tocat de viure:/ no un altre, i no en desertis,/ orgullós o covard, quan et sentis cridat/ a prendre part, com tothom, en la lluita,/ car el teu lloc només tu pots omplir-lo”. I li ensenya la fixa per fer les trucades de vuit minuts a la cabina. Diu que, quan s’estava debatent el 27 d’octubre del 2017 sobre al declaració d’independència, Marcel Mauri li va preguntar què en pensava i li va dir “Decidiu el que decidiu, m’estarà bé”. La posició de la Junta d’Òmnium, sigui quina sigui, sera bona. Feu allò que cregueu que és millor per a la societat catalana”, tot i que va advertir que si es coses estan com els últims dies, no estem preparats. El que vam fer el 20 de setembre i l’1 d’octubre va ser reaccionar davant d’una situació injusta. i amb els meus actes d’aquells dies no tan sols vaig legitimar la meva desobediència civil, sinó que ho vaig fer per preservar drets fonamentals, com el de la manifestació (el 20 de setembre) o el dret a la dissidència política (1 d’octubre). I si això va en contra de la llei vigent, aleshores tinguem en compte que hi ha drets, drets fonamentals com aquests, que estan per sobre de la llei“.
Li conta els primers dies a la presó, on va passar molt fred, però va connectar amb els lluitadors dels segle XIX, amb totes les persones que han lluitat per la democràcia i per les llibertats. Explica com és “el president d’Òmnium Cultural, una entitat fundada per burgesos, fill d’obrers i empresari fet a si mateix, de família castellanoparlant que abraça la causa trencant qualsevol estereotip identitari. Ara estic més còmode. M’he trobat defensant una cosa més èpica que el dret a l’autodeterminació de Catalunya. Ara estic defensant la democràcia. És una cosa tremenda. I si vols que et digui la veritat, preferiria que la meva acusació fos perquè m’he lligat a una central nuclear i que estigués tancat a la presó per defensar el planeta. La meva vida ha agafat una dimensió més gran a la presó perquè la causa que estic defensant és la democràcia“. Esmenta a Bertolt Brecht que el millor regal que pots fer als altres és l’exemple de la teva pròpia vida i considera que no és incompatible abraçar la democràcia i al seu fill Amat, com li havia preguntat Nierga, en retreure-li que no podia abraçar el seu fill. Li va escriure Cuixart una carta a Empar Moliner al voltant de paraules com “abraçar“, “acaronar“, “tocar“… perquè “Només puc abraçar a la meva família i els presos”. Es mostra com una persona afectuosa, expansiva, que irradia estima, que enyora les carícies, la tendresa i abraçar els que estima.
Sobre el conflicte polític entre Catalunya i l’estat espanyol, Jordi Cuixart denúncia que “hi hagut violència física per una banda i hi hagut ciutadans catalans i espanyols que s’han sentit agredits. Hi ha hagut gent que ha tingut por, molta por. L’1 d’octubre hi va haver molta gent que va tenir molta por de votar i el 27 d’octubre hi va haver molta altra gent que va tenir por perquè es pensaven que passarien a ser ciutadans de segona“. Considera Cuixart que només hi ha un enemic: la por. Hem de poder parlar del dret a l’autodeterminació, de la sobirania de Catalunya, sense que això generi por ni en una banda ni en l’altra. Hem de parlar amb l’adversari i dir-li: “Com ho hem de fer per deixar de tenir por tots plegats?. L’Estat, quan va mobilitzar vint mil tios per aturar el referèndum, ho va fer perquè tenia por que marxéssim. Si no hagués tingut por que marxéssim, no ho hauria fet”. Tot i que es declara ateu i cristià, alhora, recorda al bisbe Buxarrais, que és del seu poble i que ara viu al Brasil, i explica que quan la gent veu un arbre, en general, es fixen en les fulles, en les branques, en el tronc, que sigui un bon tronc, i, si és un arbre fruiter, en els fruits… però ningú no pensa en les arrels. I per a mi les arrels són molt importants. Afirma que a la presó s’ha conegut més. “M’he alliberat. Aquí puc ser jo mateix. Puc dir el que vulgui i puc ser més tendre amb l’adversari. Aquí no he de fer cap miting. Des ‘aquí escric una carta als cent trenta-cinc mil socis d’Òmnium i els explico que anirem a judici, que estiguin tranquils, que serem forts,que persistim… i ja no he de cridar […] Sé que hi haurà condemna. Sé que hi haurà condemna. Sé que serà alta. I sé que sortiré potser abans gràcies a Estrasburg.
A la tercera sessió, la Política, quan li ho proposa, en el que Nierga diu que aquestes converses se li ha mostrat “en sabatilles”, com les que va voler per anar per la cel·la i sentir-se com a casa; unes converses en sabatilles, li conta la visita de l’Ai Weiwei, que va estar tancat vuitanta-un dies perquè defensava els drets humans i denunciava la repressió que pateixen a la Xina. Conta com els dos es van emocionar i es van mirar, es van quedar en silenci, “l’Ai Weiwei s’aixeca i refrega la cara contra el vidre, d’una banda cap a l’altra, imprimint el rostre al vidre. I jo em vaig aixecar i vaig fer el mateix”. Diu Cuixart que el primer que li va dir és: “El meu destí no em pertany. Pertany a una causa col·lectiva”. Després va fer un taller d’art als presos i Cuixart l’anava traduint de l’anglés al català i els presos van connectar amb l’art contemporani, que és el més democràtic de tots. Ai Weiwei quan li van preguntar per Cuixart va dir que era un artista i que la presó el farà més fort. Li va dir “Descalça’t” i li va fer posar el peu damunt del fang perquè s’hi imprimís la seva petjada. I va dir que la faria servir per a la bandera de commemoració dels setanta anys de la declaració dels drets humans. Va ser un moment molt màgic. Després del taller d’art, a la presó, van fer un concert Maleïdes guerres (i aquell qui les va fer).
Jordi avui parlarem de política. “Ui, quina mandrota!”, Riuen els dos. Comença dient que tot és política, que li preocupa molt la cohesió social, per això des d’Òmnium treballen amb Coop57, una cooperativa de banca ètica, i ECAS, que agrupa les entitats del tercer sector. Des del 2014, quan amb la Muriel van veure que no es podien permetre el luxe de no atacar els problemes quotidians de la gent, cosa que ens pertoca fer com a entitat, sobretot el percentatge de població que està en risc d’exclusió social. Òmnium és “Llengua, cultura, país”. Lloa l’exercici de valentia i de generositat que ha fet Zapatero quan ha animat el Govern espanyol a continuar el diàleg amb Catalunya (tot i que ara veiem quin cas li han fet a ZP els del PSOE!). Li pregunta Nierga pel seu independentisme no-identitari, al·lèrgic a les banderes en contrast com l’eix identitari, i explica que en el sobiranisme hi ha dos components, una decisió individual i també d’autodeterminació col·lectiva, que comença pel dret a decidir de cadascú; assenyala com a màxim responsable del procés a la societat catalana i espanyola, però també a la monarquia que ha negligit el paper d’actuar com a interlocutora, ha ignorat el paper que havia de fer, el que li toca (segons la seva pròpia constitució espanyola). I cal recordar que un 70% o un 80% dels catalans no aproven l’actuació de la corona després de l’1 d’Octubre. La monarquia a Catalunya no té cap suport social a no ser de les èlits corruptes, de la burgesia catalana, al servei de l’IBEX-35 extractor de Madrid.
S’afirma com a republicà, i inclús com a “republicà espanyol frustrat“. Per a Cuixart la pàtria vol dir compartir, cosa que el capitalisme i les religions teistes no ens ensenyen a compartir, i considera que la independència és per solucionar les qüestions socials. Compara quan es troben, dos grans intel·lectuals catalans com Josep Benet i Paco Candel, “llavors hi havia algú a l’altra banda” (Cuixart comença a cantar la cançó “Espanya camisa blanca”, d’Ana Belén, “España camisa blanca de mi esperanza…” i continuen un vers cadascú perquè s’afig a cantar la Nierga “Quererte tanto me cuesta nada…”/ Nos hizo libres però sin alas. La puc cantar tota, Machado, Lorca i Hernández són tant meus com de qualsevol persona de la resta de l’Estat. Son una aportació a la cultura universal. Durant els anys setanta i vuitanta Catalunya va intentar encaixar en el conjunt de l’Estat més enllà de la “conllevancia”, des d’un marc d’actuació de certa prudència. Per al conjunt del catalanisme era el punt de partida, però la classe política espanyola es va agafar la Transició com punt d’arribada. Més endavant, durant el segon govern d’Aznar, hi ha una part important de la població catalana que diu: “Prou. Fins aquí hem arribat”.
Li pregunta Nierga, Què diries a la societat espanyola? Què diries als ciutadans espanyols que han sentit que els catalans volen marxar, que no se senten estimats?… Diu Cuixart que “més que dir-los res, els escoltaria […] a mi, res no m’enfronta amb els ciutadans espanyols. Tenim lluites compartides. Cal que ens traguem de sobre la por. Tot el que passa és perquè la gent té por. Hem de parlar sense cotilles, només parlar. Sense que hàgim d’arribar necessàriament a cap acord immediat. Jo sóc molt fan d’Ernest Lluch, que ens va llegar la cultura del diàleg. Formava part d’un grup d’homes visionaris que tenien una capacitat de projecció cap al futur descomunal. Van arribar a un acord i van fer la sanitat pública universal. Els polítics d’ara no podrien fer una cosa com aquesta. Ernest Lluch deia: “Mentre criden, no maten”. [Caldria re-preguntar-li a la Nierga, que els diria als espanyols i als catalànics, que des de fa més de 300 anys, han sigut i son oprimits, reprimits, vexats, humiliats, insultats, no respectats, no reconeguts i espoliats pel nacionalisme estatal espanyol? Què els diria als espanyols quan no respecten i odien, malaltisament, la nostra llengua i cultura catalana a tots els Països Catalans, i, des de l’estat, no reconeixen la nostra realitat nacional? Què els diria als que no ens permeten votar per a tenir estat propi?]
Els partits independentistes van prometre que farien un referèndum per la independència de de Catalunya i ho van fer. “Els ho reconec […] Van complir el que havien posat al programa electoral. I aquesta gent, per complir el que van prometre, han d’anar a la presó. La llei permet que presentis un programa electoral concret, però si el compleixes, et fiquen a la presó. Hem banalitzat la paraula, el valor que té donar la paraula. Jo faig el que em comprometo a fer”.
Després, Cuixart, fa un elogi de la desobediència civil, de l’aprenentatge del sobiranisme amb errades, recorda la lluita pel dret del sufragi universal femení, que el que perseguia no era només el dret a votar, sinó viure en plena igualtat de drets amb els homes. Nosaltres no només volem votar amb igualtat, ens volem autodeterminar amb igualtat. El dret a l’autodeterminació engloba molts altres drets, implica la defensa dels drets i de les llibertats fonamentals: llibertat d’expressió, llibertat de reunió, llibertat de manifestació, llibertat ideològica, dret a la dissidència política, dret d’associació, dret de participació… Inclús un crit per la justícia social i contra el feixisme, durant la manifestació del 20-S davant la seu de la Conselleria d’Economia, es torna acusació, vaig cridar “No passaran!“. M’acusen d’això! D’haver fet un crit que avui és un lema antifeixista arreu del món.
Esmenta al Che Guevara, afirma que hem compartit lluites a l’Estat espanyol, com la projecció de la campanya “Demà pots ser tu – Mañana puedes ser tú“. La revolució a Catalunya es pot fer. Hi ha una llavor en la societat catalana que permetria fer canvis que no es poden fer a la resta de l’Estat. Apostem per la transformació social i per la immigració… Que la manifestació pro-refugiats organitzada per l’entitat Casa Nostra Casa Vostra fos un èxit internacional no és casual. Per què això passa a Barcelona i no passa a Madrid? Doncs potser perquè Barcelona és més permeable avui dia als temes socials i Madrid no ho és tant.
Remarca que Òmnium Cultural, no només defensa la llengua i la cultura catalana, sinó la justícia social, la cohesió de la societat catalana, l’obertura al nouvinguts, als altres, un “nosaltres” que no exclou a ningú ni s’enfronta a cap “vosaltres”; reclama la flama del Canigó i la Feria d’Abril, les sardanes d’origen turc, que arribaren a Catalunya des de Grècia, les havaneres en castellà, el fandango i la rumba catalana. Perquè, esmentant a Vicenç Villatoro, diu: “la cultura catalana és tot allò que es fa en terra catalana“.
Afirma Cuixart que cal reconèixer la plurinacionalitat i la pluriculturalitat de l’Estat i defensa que hauria d’haver una televisió pública en castellà per als ciutadans de Catalunya; i també caldria que la resta de televisions públiques de l’Estat se sentissin pròpies tant la llengua com la cultura catalanes. [Com també seria desitjable, afegesc, que els Països Catalans (o de Parles Catalanes) tingueren mitjans de comunicació de masses, TV, compartits per tot el domini lingüístic, de Salses al Cartxe i de Fraga a l’Alguer].
Assenyala Cuixart que la migració a Catalunya és estructural i ho hem d’aprofitar, com passa als Estats Units i Israel, des del sentit de pertinença que tenen [tot i que si és a costa de les terres de Palestina, del “pati del darrere” o per fer-se amb el petroli mundial, és molt discutible]. I remarca que quan el Tribunal Constitucional tomba les lleis del parlament de Catalunya, no atempta contra el sobiranisme, sinó que atempta contra les classes treballadores. Perquè la societat espanyola està clarament dividida entre els que tenen més i els que tenen menys. Hi ha hagut gent a Catalunya que no ha pogut exercir els seus drets perquè l’estat ha actuat amb violència i ha fet por amb l’amenaça de presó.
Elogia el federalisme que hi ha a Catalunya, que representava Xavier Domènech i esmenta a Miguel Herrero de Miñón i a Ignacio Sánchez-Cuenca quan defensen possibles vies federals o confederals, des de Madrid, afirma que si foren proposades per l’estat espanyol des de la sinceritat i l’honestedat a Catalunya es debatria [no em ressistisc a dir: sobretot si es pogueren federar o confederar les comunitats autònomes amb la mateixa llengua i cultura dels Països Catalans] . Afirma que quan hi ha una proposta mínimament creïble des d’Espanya, Catalunya s’hi afegeix. Des de Francesc Pi i Maragall i els federalistes. [I tanmateix, jo pense que aquestes propostes“federalistes”, d’uns pocs intel·lectuals espanyols, arriben massa tard; els maltractaments de l’estat han sigut enormes, amb la complicitat de la majoria de la “intel·lectualitat” espanyola al servei d’un estat uniformista, repressor i anticatalà].
Per últim, expressa el desig d’eixir de la presó i veure el món amb uns altres ulls; creu, amb un punt d’ingenuïtat excessiva, que al judici ho tindran difícil per condemnar-los perquè saben que som bones persones; saben que el delicte que ens imputen no és punible. El codi penal no el recull. Això suposarà un ‘punt d’inflexió’, esmenta el projecte Som Escola, el premi Sambori, la Festa de les Lletres Catalanes… diu que Valentí Puig, molt conservador, fou un dels guardonats dels Premis Nacionals de Cultura, diu que li agrada Isabel Coixet o Miguel Poveda, encara que siguin crítics amb el sobiranisme, defensa el Taller de Músics de Barcelona, on es fa el millor flamenc i elogia la catalanitat de Rosalia i de Peret, fill de Mataró.
Al remat, recorda la foto de Lluís Companys a la presó del Puerto de Santa María… Porta un vestit de jaqueta i pantalons, corbata i un mocador aquí al pit.. Estava a la presó, però no volia fer pena. I Jordi Cuixart tampoc vol fer pena, diu Gemma Nierga, i terminada la conversa se’n va fuig cap la seva cel·la.
