Joan del Alcázar
És cosa de parlar amb el personal, amics i coneguts, per a constatar que, finalment, són molts els que ja tenen veredicte. Ja han decidit qui és el culpable de la no formació d’un govern de progrés a Madrid.
Sánchez i Iglesias s’han esforçat, ells i les seues maquinàries de partit, per convèncer l’electorat progressista de que si no és possible formar un govern de progrés que mantinga les dretes insaciables en l’oposició és per culpa de l’altre. El veredicte majoritari sembla ser que el guanyador de la batalla del relat és Pablo Iglesias. És a dir, que el principal responsable –el culpable, el dolent de la pel·lícula- és Pedro Sánchez.
No és, tanmateix, una culpabilització absoluta, total, no. També n’hi ha qui centra la censura en Iglesias, a qui també n’hi ha qui li adjudica la responsabilitat principal. Però, sens dubte, el partit l’ha perdut Pedro Sánchez, podríem dir que 70 a 30. Estimació personal, és clar.
I ara, què? Una vegada dictada la sentència, què li queda al ciutadà progressista? ¿De què li aprofita haver assistit –incrèdul i atabalat- a la guerra del relat i haver repartit les culpes i responsabilitats entre els dos líders que haurien d’haver sigut capaços de raonar, de cedir, de pactar un govern de progrés?
Fem balanç dels resultats obtinguts per molts homes i moltes dones que s’ubiquen en l’esquerra de l’escenari polític. Han pogut confirmar el gen caïnita de l’esquerra, han comprovat que les diferències programàtiques dels partits de l’esquerra constitueixen murs insalvables entre ells, i han certificat que els representants elegits destaquen per la seua incapacitat per a posar per davant l’interés general de la ciutadania i no el del seu partit.
A hores d’ara, quan tot fa pensar que estem a les portes d’unes noves eleccions que ajornaran sine die l’abordatge de problemes crucials per als ciutadans, l’electorat que va votar pel PSOE o per Unides Podem està irritat o abatut, segons els casos.
En la batalla mediàtica entre Sánchez i Iglesias, que més li dóna als homes i dones de progrés allò que l’un li diga a l’altre, o allò que l’altre li diga a l’un? Tant se val. El que queda, ai, negre sobre blanc és que són dues persones d’escassa solvència per a l’ofici que han triat i pel qual cobren. La bona qüestió és que a tot eixe electorat l’importa un rave si l’un és més incapaç, superb o inconscient que l’altre. Un rave.
La situació de crisi entre els líders i els seus partits ens aboca a eleccions, és a dir a campanya electoral. Una campanya en la que els dos dirigents ens faran pensar en el Duel a garrotades de Goya. Si en les eleccions de novembre guanyen les dretes, game over. Si no, si el resultat és d’aquells que exigeix la col·laboració de tots dos partit, el més probable és que tornem a la casella d’eixida d’abril de 2019. Així doncs, si això passa haurem de repetir les eleccions les vegades que faça falta fins que guanyen les dretes. Les dretes podrien guanyar, inclús, amb un pacte PSOE-PP, per exemple, o PSOE-Ciudadanos.
Si la victòria de les dretes és més convencional, quan es constitueixca el nou govern presidit per Pablo Casado, amb Albert Rivera, Inés Arrimadas, Cayetana Álvarez de Toledo y Rocío Monasterio de ministres, serà aleshores quan Pedro Sánchez i Pablo Iglesias, tots dos, es posaran d’acord en convocar-nos a manifestacions i manifestacions contra els abusos del Trio de Colom.
Tornaran a entonar les lletanies de sempre, la de la unitat necessària dels progressistes per a evitar les regressions en la defensa de l’ensenyament i la sanitat públiques; la de les urgències en matèria de polítiques socials, des de les pensions a la dependència; la de la imperiosa necessitat de defensar el marc de llibertats individuals assolit després de dècades de lluita, d’afrontar el canvi climàtic, la reforma laboral, la violència de gènere, etc., etc.
Així que ens tornaran a convocar a manifestar-nos, a protestar, a exigir, una vegada més; moltes vegades més, que protestem, que els recolzem, que pressionem el govern reaccionari de Casado i companyia.
No és lamentable i decebedor? Doncs sí, ho és. Però, ara per ara podem fer poques coses. Una, la primera, pregar als déus per a que encara que siga en el temps de descompte eviten les eleccions. Dos, que si no ho aconsegueixen, el duel a garrotades de la propera campanya electorat no siga tan ferotge que eixample l’abisme entre els ciutadans progressistes. Tres, que el dia assenyalat tornem a votar majoritària i disciplinadament. Quatre, que creuem els dits i preguem als déus que el resultat de les eleccions no permeta que les dretes sumen per a constituir govern. Si això passa, si les dretes sumen, en cosa d’hores n’hi haurà govern. Aleshores serà el plor i cruixir de dents.
