Sal·lus Herrero
L’estiu de 1975 vaig fer un viatge cultural per Castella (si no recorde malament, Toledo, Guadalajara, Avila, Segovia, Burgos, Salamanca, Zamora, Valladolid). Es celebraven els “35 años de Paz” a les ciutats castellanes plenes de cartells i pancartes franquistes (que sembla que avui encara continua amb carrers i places dedicades als militars, escriptors i dictadors feixistes). Anàrem amb l’actual bisbe de Lleida, Salvador Jiménez, que, els primers cinc anys del segle XXI fou nomenat bisbe de Menorca, l’actual bisbe de Huelva, Pepe Vilaplana (i un excapellà de Bellús que després es va secularitzar i lamente no recordar el seu nom perquè era un home jove, molt educat, atractiu i correcte) i uns nou seminaristes entre els quals, el bisbe de Tortosa actual, llavors, company i amic, Enric Benavent Vidal, en total érem 12 viatgers (com els deixebles de Jesús al darrer sopar), visitant obres d’art, museus, esglésies, catedrals, palaus i universitats. Un viatge ‘encara’ sota l’ombra allargada i la influència rectoral del tal Rodilla, que era un espanyolista absolut, com un àliga de bec, urpes esmolades… Perquè, des del País Valencià estant, ¿No tenia molt més sentit viatjar a conèixer el romànic català, els castells de Xàtiva i Peníscola, els monestirs de Santa Maria de la Valldigna, de Sant Jeroni de Cotalba, el de Poblet i el de Montserrat, Ripoll, Sant Joan de les Abadesses, Sant Pere de Rodes, Girona, Barcelona, Tarragona, Lleida, Perpinyà, Elna, Morella, Sant Mateu, Palau d’Altamira d’Elx, la catedral de València, d’Oriola, la Llotja, el palau Ducal de Gandia, el palau de la Generalitat, al meu parer, molt més interessant que el castellà en ésser bressol del nostre poble i de la nostra màtria, Catalunya?
Salvador Jiménez, avui bisbe de Lleida, llavors, l’estiu del 1975, era capellà a un poble de la Foia de Bunyol, Alboraig, després de fer filosofia al seminari de València i teologia a la facultat de teologia de Salamanca, va fer la llicenciatura en història a la Universitat de València i va ser director de l’escola de magisteri Edetània de Burjassot, per tant és un home il·lustrat i cult, que sap quina és la història atribolada i de l’antiga Corona catalano-aragonesa, actualment Països Catalans; coneix com, des de fa més de 300 anys, han intentat dividir-nos enfrontar-nos a dins dels Països Catalànics, com Aragó va jugar un paper decisiu després d’aliar-se amb Castella per anar contra Catalunya, les Illes i el País Valencià, perquè volia una eixida al mar, perquè va considerar que li convenia més aliar-se amb Castella i combatre els catalànics, com assenyala Joan Fuster a la primera part de Nosaltres, els valencians i l’historiador Mark Mazower a El Imperio de Hitler analitza brillantment en explicar les estratègies colonitzadores i d’extermini del nacional-socialisme alemany dels any trenta i l’articulació del sistema de domini alemany durant la Segona Guerra Mundial. Caldria comparar els sistemes de colonització que s’han orquestrat contra els Països Catalans des de l’estat espanyol i als diferents contexts del món, per explicitar i saber millor com funciona la relació dels colonitzadors i els colonitzats, entre les víctimes i els victimaris o botxins, com entre les víctimes es fan servir distincions jeràrquiques, recompenses i privilegis per incentivar la lluita d’uns contra d’altres.
A l’nici del curs 1974-75, vaig conèixer al seminarista Enric Benavent (de Quatretonda , la Vall d’Albaida), actual bisbe de Tortosa, perquè érem companys de classe de 6é de batxillerat a l’Institut Josep de Ribera de Xàtiva, a altres companys més i a Pep Vilaplana, perquè era professor de religió de l’institut i rector del seminari menor de Xàtiva, al col·legi del Claret que hi havia enfront de l’estació, on es feien activitats culturals, teatre, poemes i cinefòrum, on vaig ser convidat per anar-hi, també em van passar el llibre de Lluís Maria Xirinacs “Cartes de la presó”; vaig anar-hi perquè llavors l’església fou, per a mi, una finestra d’oportunitat i una porta per a la cultura, el coneixement i d’enorme creixement en tots els sentits, enmig d’una situació familiar greu, horrorosa i insostenible. Vaig haver de fugir de casa als setze anys pels maltractes causats per motius ideològics i les amenaces de ser denunciat a la guàrdia civil perquè aquests cossos policials militaritzats em torturaren per haver comprat i llegit La Comuna de París i El Segon Brumari de Karl Marx, amb el patetisme de ser acusat, com a crim greu, de voler formar una comuna… Un clima familiar autoritari i dictatorial, de poble beat medieval i clerical, ple de servilisme esclavista, de fanatisme religiós, d’autoritarisme dictatorial, de masclisme fastigós i de tribalisme clànic…
En aquell temps, enmig de la foscúria i el tempteig, vaig començar a llegir, a Garcia Salve, a Reyes Mate, el preu de la llibertat i cristians pel socialisme, els poemes i la comunitat de Solentiname d’Ernesto Cardenal, Alfonso Carlos Comín, a Xirinacs, a Roger Garaudy, a Pablo Neruda, Antonio Machado, Miguel Hernández, a Alberti, Julio Girardi i la religió, ‘paradoxalment’ (i l’inevitable pel context social que m’envoltava llavors), em va portar al marxisme, com a mètode per analitzar la història, l’economia, la societat, política, la religió, la cultura i l’art (gràcies també a les magistrals lliçons de la professora d’història a l’Institut de Xàtiva, Leonor Sanz i dels professors Joaquim Azagra i Juli Leal a COU, al CEU Sant Pau, en història i literatura, que orientaven en una lectura de la història i de la literatura liberal i influïda pel materialisme històric de Pierre Vilar, els literats i els historiadors de les corrents contestatàries i liberals d’esquerres), començava a conèixer els llibres de Joan Fuster, de Josep Vicent Marqués i personalment a Ximo Garcia Roca, que Azagra me’l va recomanar com el capellà més intel·ligent de tot el País Valencià i després el vaig tenir d’excel·lent professor de filosofia que ens va introduir en el coneixement de l’Escola de Frankfurt. No obstant això, després de pujar per aquella escala de la religió se’n va fer molt costeruda, estreta, curta i corcada. Perquè, aquesta porta lluminosa o “enlluernadora”, on semblava possible que entrara aire fresc i una mica saludable i “pur“(ificador), mitjançant la critica a la dictadura, les comunitats de base, la teologia de l’alliberament, la reclamació de la democràcia i el diàleg marxisme-cristianisme i inclús l’anarquisme, es va tancar per la irrupció del vendaval reaccionari i integrista, el tsunami que va representar Wojtyla i Ratzinger, i ara, de lluny, em sembla recordar-ho amb flaixos que em semblen d’una altra vida (quasi ignota). I la realitat actual de l’església em sembla com un malson, el d’una secta claustrofòbica, amb les mans, brutes de sang i de diner, de l’Opus, fosca i perillosa, malgrat els intents voluntariosos del papa Francesc d’obrir alguna “finestreta“, més retòrica que real, potser pel temor que se’l carreguen els del sínode episcopal del Valticà, com sembla que van assassinar a Joan Pau I, tot i que en afers d’ajuda als immigrants i en ecologia Francesc pareix que s’ho ha prés més seriosament. I tanmateix, el masclisme vexatori roman, l’antifeminisme, la vulneració dels drets de les dones i l’opció pels més rics també roman, sota una retòrica “peronista” que em sembla innòcua i molt poc transformadora. Perquè, en allò fonamental, deixa les coses com estan, només serveix per tranquil·litzar una mica les consciències catòliques `progressistes’ després de tantes dècades de suportar els patiments dels jerarques reaccionaris, li posen una mica de vernís d’aggiornamento perquè el sistema clerical continue, si fa no fa, igual.
Darrere ha quedat les restes desfetes de la teologia de l’alliberament i una jerarquia, que, tret d’alguna escassa excepció, en el seu afany per servir als totpoderosos es presta en ajudar a la colonització espanyola dels Països Catalans per mer amor per la dominació i l’atac a la llibertat i a l’alliberament, en fer servir sovint el llatrocini i el terror per a perpetuar el seu mandat, riquesa i poder, el de l’estat i l’església conjuntament. En aquesta conjuntura estratègica, hi ha, com a “obra mestra”, la descatalanització dels pobles del País valencià, sobretot els del nord de Castelló abans dins de la diocesi de Tarragona, el poder eclesial de l’Opus a Madrid, València, Saragossa, Pamplona i Balaguer per encerclar Catalunya en un combat contra el catalanisme, el saqueig de les obres d’art de Lleida per traslladar-les a Sisena, aprofitant que hi havia el 155 i la imposició d’una jerarquia als Països Catalans, en general, obedient a l’espanyolisme de l’estat i a l’esglesia espanyola, tot i que sovint els bisbes ‘catalans’ han denunciat els excessos feixistes de les emisssores de ràdio i TV “catòliques“, que prediquen un anticatalanisme exacerbat, que atia l’odi i l’apologia del terrorisme contra els Països Catalans.
De fet, una de les coses que remembre, de la manera més agradable, d’aquell viatge pel romànic castellà, fou la presa de consciència de la meua pròpia catalanitat (valencianitat o balearitat, que, per a mi fou l’horitzó d’un “nosaltres”, col·lectiu democràtic, contra les tiranies dictatorials, per aconseguir la llibertat i l’alliberament). Estàvem asseguts a la Plaça Mayor de Salamanca, mentre ens prenien un refresc, parlaven Salvador Jiménez (Muro d’Alcoi) i Pep Vilaplana (Benimarfull, ambdós pobles d’El Comptat), actual bisbe de Huelva, d’on van eixir els policies i guàrdies civils cridant “A por ellos” abans de venir a Catalunya a apallissar-nos criminalment per voler votar en un referèndum. Sense que se’ls hagi jutjat ni condemnat per ara. Aleshores, aquell estiu del 1975, va eixir en la conversa la batalla d’Almansa, el 1707, les conseqüències de la derrota dels maulets a mans dels botiflers i els Borbons, els crims i assassinats del monarca Felip Vé, com a Salamanca es van crear els primers camps de treball forçats de la modernitat, bàsicament de valencians, com a catalànics, que havien perdut la guerra per la traïció de les potències estrangeres (Anglaterra, Aústria, Portugal, Holanda…) davant Espanya i França que s’imposaren per la força bruta de la guerra i una conquesta com la que abans havien fet els espanyols contra els indígenes d’Amèrica després contra els “moros” del Nord d’Àfrica, com explicita Joseba Sarrionandia a l’assaig Som moros dins la boira?, Edicions Pol·len, 2012.
Afortunadament, Pep Vilaplana i Salvador Jiménez, no es van poder estar de dir que aquella mateixa plaça Mayor havia estat construïda per arquitectes, i treballadors esclaus valencians empresonats per la monarquia borbònica, absolutista, jacobina i centralista. Aquells primers camps de treball esclau de la modernitat, serien l’avant-sala o la prehistòria dels camps de treballs nazis posteriors i dels camps de concentració i d’extermini durant l’Alemanya nacional-socialista. El 1707, d’altres, els que no estaven als camps de treball esclau, havien sigut assassinats, penjats o afusellats i Xàtiva cremada, derrocada del tot, fins que no quedara pedra sobre pedra, com recorden els llibres d’història i les poesies d’Estellés. Per a ixò, al Museu Municipal de Xàtiva, Carles Sartorius, als anys seixanta, es va girar cap per avall el quadre d’aquell sàtrapa del Borbó Felip Vé que sempre que va voler i poder ens va reprimir i oprimir criminalment, assassinant, derogant les nostres lleis catalàniques, els Furs, prohibint la nostra pròpia llengua i cultura catalana i imposant el castellà “por justo derecho de conquista”. Des de llavors fins ara mateix.
Quan Salvador Jiménez i Pepe Vilaplana es van adonar que estaven oint-los, que paraven les orelles i que ens interessava, preguntant amb curiositat, pel que deien, sobre la construcció dels pòrtics de la Plaça Mayor de Salamanca i els camps de treball esclau dels maulets valencians o catalans, es van fer un gest mutu de complicitat, una picada d’ull, per canviar de conversa, explicitant que no havien de suscitar cap tipus d’animadversió i d’odi contra Espanya i van tractar d’assuavir una mica el que havien estat parlant abans, dels camps de treball arran de la batalla d’Almansa i la destrossa de Xàtiva el 1707, en dir, si fa no fa, que llavors les coses eren així, que les guerres tenien aquestes coses, etcètera, en veure que estàvem atents i els seguíem la conversa. Allò, no em va passar desapercebut i en compte de dissuadir-me, per la sospita que amagaven més crims i horrors amb la complicitat dels monarques, bisbes i de la jerarquia eclesiàstica vers la desvalencianització o descatalanització del País Valencià, em va fer interessar molt més per la història i el sofriment del nostre poble catalànic que ha patit una cacera brutal al llarg de la història i l’església catòlica, em compte d’estar a favor de les víctimes de la violència i la brutalitat estatal, en general, l’alta jerarquia, tret d’alguns moments a Catalunya, ha estat al costat dels opressors, cosa que els hauria de fer-los vergonya perquè és molt indigne i clama a la terra i al poble. Em sembla que els vaig respondre que havíem de saber i defensar la veritat perquè això no podia fer-li mal a ningú… Per decència; i emprant les seues mateixes armes, vaig insinuar que Jesús de Natzaret instava a conèixer la veritat, que deia que ens faria lliures, també les veritats de la història per molt doloroses que foren, i no deixar-se arrossegar per la equidistància, dels que no són ni carn ni peix; allò dels sepulcres blanquejats, dels hipòcrites i fariseus que, amb mentides, tapen les injustícies perquè no volen comprometre’s i els horroritzen les veritats perquè prefereixen viure en la hipocresia, en el cinisme i en la complicitat amb la falsedat i les mentides. Saber i dir veritats ens feia créixer més i estar al servei de la nostra gent i el nostre País.
Remembre amb goig, com aquell estiu del 1975, quan, per terres de Castellà, ens trobàvem gent dels Països Catalans, fèiem sonar el clàxon i ens saludaven amistosament, remarcant que tots els catalànics (valenciana, mallorquina i catalana gent) formàvem part de la mateixa nació, compartíem la mateixa llengua i cultura catalana i érem germans. Abans que s’escampés l’odiós anticatalanisme, malgrat la dictadura, la major part de la gent dels països catalanoparlants ens sentíem d’una mateixa llengua, cultura i horitzó nacional a construir.
La darrera vegada que vaig veure a Salvador Jiménez, fou en un acte de presentació d’un llibre de Rafael Roca, expert curador en l’edició de les obres completes de Teodor Llorente, Agustí Colomer, editor de la Col·lecció Rent, havia publicat el llibre de Llorente Lo foc sagrat de la fe. Antologia religiosa, si no recorde malament, llibres de poesia de Teodor Llorente, de Martí Domínguez i d’Estellés; el llavors bisbe de Menorca, Salvador Jiménez, amic de Rafael Roca i d’Agustí Colomer fou invitat perquè lloara la poesia religiosa en català a València. Fou al saló, autoproclamada, Bona Gent del carrer Ciril Amorós de València, al col·legi dels Dominics, el juny del 2011 i els tres presentadors van estar molt bé; explicitant l’interés que tenia, Jiménez, va explicar, amb modèstia i prudència, que no era cap expert en poesia valenciana en català i que l’única autoritat que tenia era ésser amic del curador i editor i acceptar la invitació, l’agraïment i el compromís de dir alguna cosa limitant-se a no errar-la massa i si podia ser encertar-la, i va dir algunes coses entenimentades sobre la poètica com a expressió religiosa de la fe cristiana en la pròpia llengua i cultura del País. Com alguns escriptors valencians expressaven els seus sentiments religiosos, malgrat que l’església antivalenciana i enemiga del poble valencià i de la seua llengua tracte d’impedir-ho per tots els mitjans, caldria haver afegit.
Després de l’acte de presentació del llibre de poemes religiosos, vaig anar a saludar a Salvador Jiménez perquè feia més de 35 anys que no el veia i compartim amics comuns, com l’Honori Pasqual, d’Agrés, que també hi estava a l’acte de presentació dels llibres de poemes religiosos en català, però no ens vam entendre del tot; li vaig dir al bisbe Jiménez que venia a saludar-lo després de tants anys de no veure’ns i em va dir que clar des que com havia marxat del seminari, tot i que, des de Menorca, sovint llegia alguns articles que em publicaquen al L-EMV; li vaig dir, gràcies per la lectura, però excusa’m, no me’n vaig marxar, em va fer fora del seminari Reig Pla que tractava d’instruir-nos, bàsicament, en el reaccionarisme feixista, en la misogínia insultant i en l’homofòbia i a sobre, quan em cridava al seu despatx per preguntar-me sobre el celibat, em tocava les cuixes sense demanar-me permís, va obrir uns ulls com a taronges, es va posar roig i em va dir que això no era possible que fos veritat… Sempre la negació i el corporativisme eclesiàstic i clerical, sense analitzar críticament les conseqüències d’una sexualitat antinatural, que nega els instints bàsics i pretén anul·lar el sexe, esborrar-lo, com si no existira i com si la pederàstia fos quelcom del tot alié a l’església, “sempre santa i immaculada” (i mai prostituta); i me’n vaig anar corrent, li vaig dir que podia creure el que volguera d’allò del Reig, que la meua companya m’esperava per anar-nos-en a casa. I em sap greu que aquell acte acabés així perquè de la incidència de Rodilla, “l’agenollament” fervorós perquè València ofrene noves glòries a Espanya, segurament Salvador Jiménez és una estranya excepció, que confirma la regla, i sempre l’he sentit molt correcte, proper, humà i valencià; posem per cas, al seu poble, Muro d’Alcoi, des de l’anomenada “transició”, el batlle ha sigut de la Unitat del Poble Valencià i del Bloc Nacionalista Valencià, junt a Pedreguer, poble de Josep Antoni Comés un dels fundadors de Saó), i alguns altres pobles de la Safor, la Marina, comarques valencianes entre la línia de les comarques dels pobles d’Alacant i València que lluiten per reconstruir un País Valencià amb gent que recobra l’estima per la nostra llengua i cultura catalanoparlant.
Perquè, evidentment, com advertia Joan Fuster a la fi de la seua vida i Isidre Crespo ha publicat a Joan Fuster de viva veu, com a converses i intervius, a propòsit de la nostra llengua i la cultura, “si la gent no vol, no hi ha res a fer”, pel que fa a estendre d’ús social del català a tots els àmbits i no només a l’escola i a mitges. Per desgràcia el pes de l’educació sentimental del franquisme en molts polítics espanyols (i valencians, mallorquins i catalans) està present de manera que els mitjans de comunicació, les institucions espanyoles i l’església incorporen una barreja d’oblit, d’indult i inclús de “lloança” i reproducció (implícita) del franquisme que ha contribuït a aprofundir la crisi del règim del 78 la “desafecció” (Montilla dixit) i la distància insalvable entre Catalunya i Espanya. “La variable mediàtica i cultural d’aquesta crisi entre Catalunya i Espanya és i ha estat tant o més rellevant que les variables econòmica i política”, com analitzen i remarquen Enric Marín i Joan M. Tresserras a Obertura republicana. Catalunya després del nacionalisme, Pòrtic, 2019, on es qüestiona i refuta la qualificació de “decadència” històrica de Catalunya aplicada des d’Espanya des dels segles XVII contra Catalunya i es reivindica la potència econòmica i cultural de Catalunya i la centralitat dels Països Catalans, del Mediterrani i i d’Europa en el desplaçament del poder de l’Atlàntic al Pacífic en ubicar, de nou, Europa i la Mediterrània enmig de les superpotències dels Estats Units i la Xina.
A la cinta de paper que fa de lligall del llibre Obertura republicana, que hem esmentat, posa: “La república que plantegen Marín i Tresserras és la superació del nacionalisme, una de les malalties infantils més contagioses de la política” (Josep Ramoneda), tot i aquesta malaltia esdevé més perillosa, quan més poder té l’estat que l’escampa o el club d’estats de l’UE quan no defensen els drets humans i els vulneren. És veritat el que afirma Ramoneda, però caldria matisar, i els matisos, en aquest cas, són molt importants, que en el cas dels nacionalismes d’estat, la malaltia esdevé epidèmia i si és un estat amb tics imperialistes i sacres, l’epidèmia es torna exterminisme i malvestat radical…
Esperem que la gent de tots els Països Catalans, siga nacionalista o no, vulga i sàpiga que perdre la pròpia llengua i cultura ens torna molt més pobres (material, cultural i d’esperit), molt més incults, molt més indefensos, vulnerables, mediocres i molt més miserables i simples, davant una espoliació globalista que no s’atura en la uniformització planetària, en una pèrdua de diversitat cultural i lingüística que es torna emergència cultural per respondre des d’una resiliència generadora de creativitat i vitalitat. Com anota Simona Skrabec, recollit de la lluita de Rodoreda, cal inspirar la confiança en un major ressorgiment, sense tants paranys i enganys, per cohesionar les nostres societats sense defugir les qüestions més difícils (Una pàtria prestada. Lectures de fragilitat en la literatura catalana, PUV, 2017).
