Sal·lus Herrero
El proppassat 18 de juny va morir Carme Miquel, una de les mestres més excel·lents que he conegut i de les que més han fet per promoure el català a molts àmbits de la societat valenciana. La darrera vegada que ens vam veure, em sembla que fou a la tertúlia del Micalet, quan va venir a explicar-nos el seu ofici de mestra i la seua vida dedicada a estendre l’ús social del valencià, les primeres reunions a “Lo Rat Penat” (des de la secció pedagògica, amb Pilar Calatayud i Ferran Zurriaga). Ho vaig escriure en una crònica a “La veu del PV”, l’1 de març del 2016, sobre la seua xerrada al Micalet i el debat posterior, quan encara vivia el seu germà, que fou secretari de l’ajuntament de València durant molt anys, des de la batllia de Ricard Pérez Casado a Rita Barberà, En Vicent Miquel i Diego, ambdós s’estimaven; sé que la va colpir molt la mort del seu germà. Ella considerava que el seu germà gran li havia encomanat la passió pel valencià i l’obertura a Europa en temps de dictadura i d’autarquia.
A la tertúlia aquella, quan ens va contar la seua trajectòria i el seu projecte des de la renovació pedagògica i la incorporació del valencià a l’escola, li vaig dir que m’hagués agradat tenir-la de mestra al meu poble, perquè havia tingut uns mestres horrorosos, ens pegaven amb vares de vímet i regles, per qualsevol ‘fotesa’ (per parlar en català, per equivocar-nos, per no saber respondre a una pregunta, si ens tapàvem el cap o la cara quan ens pegaven…). Carme, em va dir “et pegarien perquè devies ser molt entremaliat”… Em vaig quedar com si m’hagués llençat un poal d’aigua freda, no em tocava parlar i se’m va passar replicar-li, volia tenir l’ocasió per repreguntar-li-ho en què es basava. Ara no ho podré fer mai més. Em sembla que Carme, com que era tan bona mestra i els seus pares també havien sigut mestres d’escola, no concebia que pogueren haver-hi mestre cruels, malvats, sàdics, ineptes, mediocres, grisos … però el context polític era així, el d’una dictadura. I aquesta ‘grisor’, molt sovint, ha continua a massa escoles. Una “democràtica” i banal grisor que ha reproduït part del receptari del règim anterior, potser amb més subtilitat. Al anys seixanta, quan jo anava a escola “nacional”, la meua escola era una merda i l’aire dictatorial feia pudor “a mitjons bruts», com deia Vázquez Montalban i cantava Ovidi, al disc “De manars i a garrotades”, en la cançó l’Escola de la Ribera, “La regla era/ per la mà./La mà era/ per tancar-la./El càstig era/ sever./El càstig/ era: / Por.”
Coneixia Carme Miquel d’ença de molts anys, a les escoles d’estiu, després quan era la presidenta de l’Escola Valenciana i es feien els Congressos per impulsar una de les associacions valencianes més importants per impulsar l’educació valenciana en la nostra llengua i la cultura catalana pròpia del País Valencià.
Ella, que havia aprés el valencià escrit a “Lo Rat Penat”, quan era una entitat valenciana que encara no s’havia fet reaccionària, anticatalanista i antivalenciana (que és el mateix) i acceptava que el valencià era una variant del català i tant el valencià, com el balear i el català, era la mateixa llengua a recuperar per salvar tots els mots de cada cosa. Perquè en aquell “Lo Rat Penat”, (abans de foragitar durant la“transició” a empentes a l’excel·lent filòleg valencià Manuel Sanchis Guarner, “La llengua dels valencians”, amb el que va treballar Carme Miquel), s’apuntaven alumnes de tots els Països Catalans, inclòs l’Alguer, com ens indica Santi Cortés a “Ensenyament i resistència cultural. Els cursos de llengua de Lo Rat Penat (1949-1975). Paiporta (l’Horta Sud, País Valencià): Denes Editorial, 2006.
Recorde a primers anys noranta del segle passat, quan Carme Miquel encara era mestra d’Alcàsser, ja la coneixia personalment, la van entrevistar per TV3 sobre els crims masclistes que van assassinar a tres adolescents; en aquell context d’explotació morbós per part de la premsa sensacionalista i la tele-porqueria, ella responia serenament, aportant arguments raonables i propostes sàvies des de l’educació, els serveis socials, la impugnació dels models masclistes, violents, militaristes i patriarcals i feia de l’escola el lloc del canvi i de la transformació social per tal de fer un món millor, més igualitari, més pacífic i respectuós amb els drets de les dones, els drets humans, per aprendre a respectar el medi ambient, la justícia social, la lluita contra la pobresa, la pau i la desmilitarització del món, fer minvar la violència, l’estima a la natura, els drets dels animals, la cura dels humans més necessitats, la lluita contra la pobresa…Llavors jo feia classes de filosofia i ètica a Secundària, tractava de fer dossiers sobre temes “d’importància” social i ètica, sovint seguia el llibre de Ferrater Mora i Priscilla Cohn Ètica aplicada, feia servir els informes mundials anuals sobre el medi ambient de la Unesco, sobre la pobresa, de SOS Racisme, d’Amnístia Internacional, d’ACNUR, feminisme, sexisme, critiques a l’homofòbia… la necessitat d’analitzar els papers socials assignats, la construcció dels gèneres, la invenció de la sexualitat des de Michel Foucault, Erich Fromm, Alberoni, Martín Gaite…
En llegir els llibres de Carme Miquel destinats a les seues filles, “A cau d´orella. Cartes a Roser”, “Murmuris i crits, Cartes a Mireia”, els vaig incorporar al meu repertori ètic perquè, d’una manera molt senzilla i entenedora explicava les urgències i els reptes del món actual per conèixer-los i incitar a resoldre’ls de la manera més adient, on s´observa la seua mirada feminista, solidària, de preocupació per les drogues, per la pobresa al món, sobretot als països del sud, pels efectes de la globalització, pels okupes, per problemes socials, en defensa de la llengua del nostre país i també, de manera permanent, hi ha la critica a la destrucció de la natura, la mirada ecologista, de remarcar la necessitat de tenir més cura de la nostra Mare Terra.
Carme sabia com fer-ho, tenia molts habilitats pedagògiques, incorporant la mediació local, la manera de dir-ho senzillament, en parlar de la destrucció de l’Horta, de l’excés de cimentació, de la destrucció dels paisatges de l’Horta de València, tan ben llaurats, que semblaven com catifes de colors, amb línies aritmèticament traçades per l’aixada dels llauradors, que elogiava el botànic Josep Antoni Cavanilles al segle XIX en mirar-la des de les muntanyes de Torrent. I jo amb el “savoir faire” magistral, de Carme Miquel, podia arribar a tot l’alumnat, aplicant les regles cooperatives de Freinet, de l’escola de Barbiana, la pedagogia de l’alliberament de Paulo Freire i d’Ivan Illich que relacionava educació, escola i ecologia; sempre li ho vaig agrair; sempre li ho agrairé. A més, va escriure la novel·la infantil «Els papers de la capsa» i altres contes que li he llegit a les meues filles i llibres en defensa de la nostra llengua catalana, «Escola i llengua al País Valencià”, “Estimem la nostra llengua” (escrit junt amb Maria Conca, Robert Lafont i d’altres)
A la segona dècada del segle XXI, vam coincidir a la Marina, jo vivia a Xàbia i ella entre Gata de Gorgos i Jesús Pobre. Ens vam retrobar. El 28 d’agost de 2012, Carme Miquel, Roser Cabrera i Pepa Guardiola, van organitzar una jornada per recordar els estius de les seues infanteses en defensa de la Marina, quan anaven en carro a la platja de l’Arenal per banyar-se: 1)“El mes d’agost a Gata” (Carme); El mes d’agost a Benissa (Xaro) (Escolta Laia. La vida rural a La Marina); El mes d’agost a Xàbia ( Pepa) (Dies d’Escaldà), contant-nos com es feia la pansa als riuraus… 2) Mirades al paisatge: Vinyes verdes (Xaro) (El conreu de la vinya i l’elaboració de la pansa a La Marina ). El Montgó, muntanya màgica (Carme) del seu llibre “La mel i la fel”. Amics margallons (Xaro). “La Font d’Aixa” de Pepa). 3.- Cursa irada per les nostres terres: Quilòmetres de tones de ciment ( Pepa d'”Els Grumets del Cap Negre”. L’amenaça de les grues (Carme). 4.- Carta a la Marina Alta, escrita per Pepa, Carme i Roser, suplicaven, demanaven, exigien que s’aturés la destrucció de la Marina perquè si no no seria possible viure-hi. Fou un acte molt bell on es va barrejar literatura i reivindicació del paisatge i de l’ecologia. Un crit pel decreixement (Serge Latouche) i la supervivència teixit de mots i de música a l’explanada de davant de l’ajuntament de Gata de Gorgos.
El 2013 Carme va publicar “Mataren el verd. Crònica novel·lada dels fets de la Punta”, per recordar les atrocitats i destrosses ecològiques i agrícoles que van fer els Governs del PP a València, des d’un autoritarisme destructor que no respecta ni les cases de la gent, ni l’agricultura periurbana, ni l’Horta de València, ni res, l’excusa era la ZAL, moltes mentides, molta corrupció, molts negocis per robar la terra als pobres i lliurar-la amb més rics i una violència institucional i policial intolerable, que la «justícia» va emparar perquè va jutjar massa tard, quan s’havia destruït quasi tot; Carme Miquel es va implicar per defensar la Punta, el Cabanyal i també la Marina i tot el País Valencià sencer, es va embolicar en explicar el temps de pansa a la Vall d’Albaida, amb Casimir Romero i Carlos Fuster, en congressos sobre riuraus i patrimoni arquitectònic de les comarques d’Alacant..
Des fa anys publicava setmanalment la seua columna, des del diari Levante-EMV, per recordar-nos que cada vegada feia més calor pel canvi climàtic, l’augment dels incendis forestals, l’escassetat d’aigua, la indignitat d’un tal Cañizares parlant a favor del govern del PP i dient que no hi havia pobres des d’un Palau luxós en contra dels informes de Càritas i de qualsevol entitat defensora dels drets humans i recordava a Gandhi quan deia: “La pobresa és la pitjor forma de violència que existeix”, sobre l’energia solar, sobre el papa i el canvi climàtic, l’alegria de les eleccions del ‘canvi’ el 2015, l’any que va publicar “Llum i estel”, “El meu nom és un poema” amb Mercè Viana. Des que va publicar la seua primera novel·la més coneguda “Aigua en cistella”, el 1998, una història d’una dona en defensa de la seua dignitat per no deixar-se trepitjar per cap senyoret i ha de fugir a Barcelona i a Montpeller (perquè hi ha la dita, “amor d’amo, aigua en cistella”), la vaig seguir llegint fins a la fi, tot el que escrivia.
Als darrers anys, ja retirada de mestra i de la presidència d’Escola Valenciana, va treballar des de l’AVL perquè el valencià (el català de tots!) siga una llengua més respectada, parlada i estimada al País Valencià. Sempre la recordarem, la Carme, amb un somriure als llavis per haver-la conegut i els ulls humitejats perquè ens ha deixat massa prompte i de manera “sorprenent”, quan el seu treball per dignificar i estendre la nostra llengua i cultura pròpia a tots els països de parla catalana, encara ens cal.
P.S.
Carme Miquel, fou membre de Valencians pel Canvi, va participar en les negociacions entre Els Verds del País Valencià i el Bloc Nacionalista Valencià per tal de fer el pacte electoral tant al Congrés de Madrid com al parlament valencià, es va treure més de cent-mil vots, però la barrera del 5% va impedir entrar-hi. Van mancar uns pocs milers de vots. Vingueren la seu d’Els Verds, del carrer Navellos, Alfons Cucó i Carme Miquel, els Verds del PV havíem acordat, provar de proposar-la a ella com a candidata número u al Congrés. Pensàvem que Carme Miquel tenia molta sensibilitat ecològica, era independent, molt coneguda a l’àmbit escolar, universitari, de renovació pedagògica i als grups feministes i ens donava prou confiança política perquè fera propostes d’energia alternativa, qüestionés les centrals atòmiques, en defensa de l’Horta, etcètera, amb cert ‘escepticisme’, em va tocar plantejar-ho i Alfons Cucó es va emprenyar moltíssim, es va posar roig, encoleritzat, dient que si era una proposta definitiva, s’alçaven de la taula i s’havia acabat la reunió per pactar res; emfàticament va proclamar que el candidat era Quico Mira i que això era inqüestionable… Llavors, vam recular, vam dir que ens havia interpretat malament, que era l’expressió dels nostres desitjos polítics en preferir la candidata en considerar que ens representava millor, però, si no podia ser, volíem que el Bloc i Valencians pel Canvi feren que J.F. Mira es comprometera per a dur endavant les propostes ecològiques d’Els Verds si arribava al Congrés (així com el model d’estat confederal, la reivindicació del plirulingüísme i del dret a l’autodeterminació…). A Cucó, se li va passar de seguida l’enrabiada, i ens va dir que estava d’acord, que això era molt més raonable… Cucó va fer una demostració d’amor pel seu amic Mira. El pacte es va salvar, però, no es va poder arribar a entrar al Congrés, tot i que des dels Verds del PV votàrem el candidat que s’havia pactat, confiant amb els compromisos adquirits. Perquè els pactes cal complir-los, tot i que sovint no passa això.
