Sal·lus Herrero
El darrer llibre de Simona Skrabec «Torno del bosc amb les mans tenyides» (L’Avenç, 2019) és imatges i mots, com diapositives de la vida, exposades meticulosament i analítica, com un procés de depuració d’alquímia per convertir escenes aparentment «trivials» en reflexions acurades sobre el llenguatge, les emocions, les identitats, la pertinença, les barreres, la diversitat, ‘la unicitat’, l’estranyesa, la proximitat, la llunyania, «l’estrangeria», els riscos dels mots, de la felicitat i els «sentits» de la vida, del paradís i de la mort, com a descans etern, observant l’arquitectura d’un monestir; també “la llum que acarona les fulles dels ceps”, entre d’altres afers, sobretot cavalcant sobre el llenguatge i la figura de Rilke que “no va trobar mai una casa estable i es va atrevir a pensar i escriure en idiomes diferents“:
“L’eina més esmolada és la llengua. Cavalquem damunt el llenguatge, units amb els nostres propis mots, soldats en la figura del centaure, dia rere dia, sempre“.
I tanmateix, les paraules no obeïssen sense brida, s’analitzen imatges, la llengua que no és “ni un cavall dòcil ni tampoc una força ensalvatgida que no acabem de dominar del tot”, analitza figures, narracions, connexions amb sentit.
Hi ha fotos i oracions, que expressen la seua faceta més creativa, en una obra singular, «íntima» i «personal», de viatge interior i exterior, d’anada i tornada, d’una escriptura subtil i una biografia excepcional, potent, baixada i arribada d’altes muntanyes subalpines, ‘misteriosa’, com anota Gustau Muñoz, a el diario.es «Un nou llibre de Simona Skrabec”, l’11-2-2019, que la coneix millor des de fa una pila d’anys i la qualifica també «d’una mica valenciana» pels vincles que té des de fa temps a la redacció de L’Espill i a les Publicacions de la Universitat de València, per això, com qualsevol persona que ha viatjat pel món, que coneix i ha viscut associa, ‘naturalment’ (culturalment), les Illes, Catalunya i el País Valencià, reconeix els Països Catalans, com Joan Fuster, convertit en una «pàtria» de paper, de tinta, de lletres, digital i de literatura davant exèrcits ple d’armes de sang i foc d’un estat amenaçador, que té una identitat acomplexada, insegura, temible perquè ni sap escoltar (Joan Maragall), ni entén el reconéixement, ni el respecte a l’alteritat.
Hi ha fotos, fetes per ella mateixa, per saber mirar més enllà del paisatge extern, la superfície, els contorns i la profunditat dels mots, per pensar amb més cura o amb més sentits, estar alerta i fluir com els rius que no tenen pàtria ni fronteres, acompanyada d’àlbums, de diagrames xinesos, de cartells i rètols ciríl·lics, de postals, dibuixos, mirades, reflexions, pensaments que s’enfilen com collarets de perles, sentiments i cal·ligrafies infantils, que s’ordenen, «macroscòpicament» i «microscòpica», amb el zoom d’angular obert o tancat de la vida i dels instants copsats de llum i d’ombres, de l’aigua que s’expressa de moltes maneres, perquè corre pels ulls dels ponts dels rius, sovint « El riu i jo som un quan em submergeixo fins la cintura, […] Em converteixo en el corrent càlid i verd. El meu cos és líquid i la meva mirada és transparent. […] Pujo a la roca i la roca i jo som un […]. De sobte, el vent canvia […] És un vent fred que porta l’olor de tardor des de molt lluny. Tanco els ulls. Tinc por». Més sobre l’aigua i el riu, que és un recurs reflexiu molt important en aquest llibre, les tonalitats, la superfície i la fondària, els còdols blancs, metall líquid, el cabal, el líquid verd, els sons, el doll, el toll, el broll de l’aigua, la resclosa, els molins, els ponts, les ribes, l’avinguda, els afluents, els remolins, les aigües tèrboles, la fúria de les aigües, les ones, els càrstics… «Entro al riu descalça» […] qui sap a quin país pertany […] Tot just ara, quan finalment s’ha instaurat una bona pau a la regió, han aparegut les tanques de filferro de pues a banda i banda del pont. Ara sí que hi són. Mai abans n’hi havia hagut. Ara sí el riu si que sembla un riu fronterer […] per protegir la fortalesa d’Europa…».
En un altre capítol “Davant del castell” […] constato que em mesuro només a partir de la diferència […] l’anacronisme d’unes estàtues que pretenen preservar el record de l’ocupació cruel i de les lluites fratricides. Davant els partisans amb el fusell em puc distanciar del relat, puc intentar establir el meu grau d’implicació, exercitar-me en l’aprenentatge de la memòria compartida, puc cultivar l’esperit crític a través de la no identificació, contra allò massa feliç, massa fàcil, massa fals, pel dret a tenir somnis, perquè «amb l’acceptació de les condicions de vida com a prou bones s’esmussa tota utopia», doncs «les ferides han de ser motor de canvi, no causa de l’oblit». La vida ha de ser concebuda com un instant perquè la felicitat no pot perdurar, la felicitat és un producte consumible.Tot és efímer. «Cal obeir el mandat de comprar la felicitat». «Volen ser feliços costi el que costi», i costa ben poc, tot i que han «de pagar per cada pas que fan». «Ja no somien» […], «no s’adonen que el sistema els ha convençut de viure a la intempèrie». La‘intempèrie’ no com a sinònim del risc de viure sense sostre per ampliar horitzons, sinó associat al viure aixafats pel sostre dels miserables, atrapats en els engranatges subalterns que tornen el cor de pedra. Anàlisi de similituds, di-similituds, semblances, diferències, advertiments sobre els perills del cicle de la vida… A “Segueixo una pel·lícula de Bollywood“, se’ns avisa que “el gest cruel i la violència són els principis que governen el món. El poder ens inculca l’obediència a través del terror. Però tota arma de ferro es pot fondre dins la fusta tova, càlida i olorosa”. Però la princeseta de l’Índia que ha triat l’home bel·ligerant, “no sabrà com són de suaus les mans d’algú que ha acaronat un arbre ple de saba viva“.
Una observació i descripció «diferent», amb múltiples detalls, hermenèutica afilada, colors, formes i líquids que acompanyen i defineixen les nostres emocions i reflexions, observacions de prop, de lluny, ample, estret, amb el llarga-vista o amb el microscopi, abastant contextos de mar infinit i a sobre afegeix, posem per cas, illes, vaixells que son illes dins de la mar, piscines abans nadades que ara són buides com un abisme o penya-segat, els salts mortals sense xarxa, tot i que adverteix que els salts als buits sí tenen recompenses, els jocs d’infants, mercats a la coberta de gent atrafegada, almenys entre Orà, Tànger i Barcelona, com a estació d’enllaç, o Gènova-Barcelona, mentre es gitem en distints hotels cada nit i recòrrem distints països en un dia, «els menuts balbucejaven mots d’alegria incontenible. Aquella nit, havien intuït la dimensió de la pàtria. Havien dormit entre uns desconegut, però no s’havien sentit estrangers», parlem amb gent que no coneguem, de llengües diferents i observem la diversitat de la vida, enmig de viatges constants, com una fira diària, varietats. De paradeta en paradeta sense caure en l’embafament del sentits i sovint caient, observant el canvi dels vents i dels núvols, el pas del temps, mirant les fulles, el vent, les figures dels núvols com passen pel cel, el vaixell dintre del mar inabastable, que de tant navegar i per efecte del salnitre es tornen lletjos, perquè els vaixells tenen història, «En les civilitzacions sense vaixells –diuen els somnis s’esgoten de seguida. Potser». «Els vaixells transporten una realitat tancada dins d’ella mateixa», «uns dels espais més carregats d’il·lusions que conec»,«la imaginació d’una altra vida possible es materialitza en aquesta illa flotant que salpa i torna dia rere dia»[…] «Una línia regular que connecta Àfrica i Europa, quina contradicció, quina prova irrefutable que sí podem viatjar tots en un mateix vaixell. Entre els somnis i les esperances, però, s’hi fan lloc la desconfiança i l’engany fàcil», el ferri és un mercat, «una estampa alegre», rastre d’anades i vingudes, els vaixells envelleixen com els humans, el rovell de la cuirassa de la pell que ens el fa com humans envellits, es retiren i, «a vegades es queden ancorats als ports, simplement, i serveixen de presons o per allotjar policies armats. Tot això ho sabem. I oblidem el pes de la història». Els vaixells són antropomorfitzats i els humans ‘vaixellitzats’. «Els vaixells no només salpen per descobrir les llunyanies, sinó que tornen al port d’origen carregats d’una memòria que no es deixa suprimir». «Tots els ports d’aquest planeta testimonien que el mar és infinit. La confiança en una llibertat il·limitada topa contra la realitat com contra els esculls. Però el mar és tanmateix infinit». La llibertat quan es materialitza sempre és context, concreció, història, finitud… Pedaços de «constel·lacions verbals»que «ens guien i desorienten», mentre parlàvem «el dia es va il·luminar i es va apagar». Com una primavera la podem veure en una branca de cireres en flor. Un text carregat de sentits, de distintes capes de ceba.
Les fotos i els textos evocadors, insinuants, suggerents, es fixen en un constant bellugueig en imatges i mots, que ens obliguen a «identificar-nos» i desidentificar-nos, els fils de la vida que s’emporta el vent, com les milotxes, els estels, els fils que s’emboliquen en un manyoc a pesar que hi ha dos puntes d’un principi i un final, ens agrada refer la linealitat d’un fil, desfer els nusos per poder guardar tot allò que hi ha hagut perquè «Dos camins mai no es poden fondre en un de sol». Per molt embullat que sigui el cabdell. «Cada estel deixa el seu rastre únic, destriable. La línia del vol sempre es pot reconstruir, com el fil d’una vida, per molt que sigui feta un manyoc». Viatges, viratges i giragonses. Tremolors de cossos fràgils, plors, abrics, abraçades, acollides, maletes, ocells, relats, cruïlles, guions… Perquè «A diferència de les obres teatrals, a la vida no se sap mai quants protagonistes han intervingut en un relat». No podem assajar, prèviament, abans de viure.
S’ha posat un títol a la tapa «Torno del bosc amb les mans tenyides» que, quan l’escoltes per primera vegada, inspira horrors, tot i que no és tenyida de sang sinó de fruites dels boscos, concretament del suc dels nabius silvestres, amb la foto de color d’un tros de fulla verda tacada de sang, no, de fang, de vulnerabilitat, de fragilitats, amb les ratlles de la vida i de les venes marcades, les que veiem a la palma de les nostres pròpies mans, als astres o d’altres fulles, (ales o mans), la claredat d’una pell de fulla plena de clorofil·la a sobre d’un erm de pedres inertes, el contrast entre la matèria viva i la morta. La matèria de «la realitat» i dels somnis. La fulla a sobre d’una catifa calidoscòpica que sembla ésser un terreny boscos, potser l’humus que configura l’humà, amb petits porus de forats foscos on s’endinsa el gruix de la realitat canviant si la veiérem amb una perspectiva analítica i profunda, com la infinitud del mar… ara densament ple de plàstic. Els títols de cada relat, no són decoratius o enunciatius, formen part del text, continuadament. Al principi, rucament, llegia el títol i iniciava el text sense connectar títol i text que hi havia a sota i no entenia els inicis i ni tan sols entenia perquè iniciava el text en lletra minúscula … pensava que era una innovació estètica com els que decideixen no posar comes ni punts. Escriu mots com un ganivet esmolat, colpejant amb precisió mil·limètrica per endinsar-se, amb destresa i habilitat, sobre les ferides, els ossos la carn de la realitat i de les il·lusions. Sense renunciar a la memòria ni a la nostàlgia, però distanciar-se de les simplistes identificacions, sovint, ho admet, no fa preguntes, s’atura, s’arrapa a aquella mirada que cicatritza, no deixa que res esborri el que sap i necessita el silenci perquè «el peu necessita primer un suport ferm, abans de poder mirar enrere». Ara sabem que mirar enrere, no ens torna estàtues de sal, ni ens atura, sinó que si sabem mirar cicatritzadorament, ens fa bellugar-nos, per avançar, amb fermesa, caminar, per anar més endavant; sense cicatrització no hi ha cura.
Ha posat, Simona Skrabec, «Torno del bosc…», però, podria haver posat títols amb infinitat de combinatòries, com feien, enjogassats, Borges o Cortázar, jugant amb el llenguatge com nens i seria una tirallonga interminable: «Observo el que ja he vist», aquest me’l invento, «He vist el que observo, he pensat i sentit i us ho conto com si us contés un conte», «I escolto el que tinc emmagatzemat a la memòria», «Les tasques invisibles de les dones», «Aquell dia vaig topar amb la contradicció mateixa», «Alló que havia de ser una icona de placidesa domèstica…», «La jove planxava enmig del tràfic eixordador», «La quietud ha estat interrompuda», «Recordo amb exactitud el lleu remoreig de les ones», «Però jo només veig el seu somriure», «Riu com un condemnat amb tot el seu cos», «I jo em podré treure l’angoixa de parlar amb tu sense por del teu cervell que s’inventa càstigs i ferides», «Has sabut fer de bufó perquè el bufó és l’únic que pot dir el que vol» (i encara recollir un bon cabàs d’aplaudiments), s’atansa a la bogeria amb tendresa, amb rebuig contra un anunci de triomfadors que no té escrúpols de xafar caps per tenir èxit i sobreeixir, «La vida és un riu tèrbol, amenaçador», per triomfar com ens indiquen els anuncis triomfants «Només cal copiar la tècnica del rèptil», «Obro les urpes com un ventall desplegat i moure les potes amb prou velocitat com per poder levitar»; en canvi «Cuino amb la fe ingènua d’un alquimista que intenta negar el pas del temps», «Em colpeix la sensació que tot se m’escapa de les mans», «Sobre la líquida inseguretat de la realitat quotidiana», «Jo també sucumbeixo davant la felicitat», «Els dracs humans que converteixen les altres persones en pedres planes», «La consistència freda de les roques allisades pel pas de l’aigua», «Els cossos càlids dels meus companys de viatge», «La sang es gela a les venes perquè no hi ha horitzó», «En lloc d’identificar-me amb els vencedors», me’n recordo de tots els instants vençuts, «Visc des d’aquest pànic que m’ofega la gola»…, és un estil especial de prosa narrativa, meditada i reflexiva, lenta, pausada, brolladora, mastegada a consciència, contrastada amb la complexitat de la mirada i de tots els altres set sentits enllaçats, les olors, el tacte, les humitats, les asprors, la tendresa, les eixuteses, les ombres i les llums, les emocions pictòriques, sentir que «estem emmurallats entre les parets altes» [he recordat les cançons dels Pink Floyd a «The Wall»] impulsada pel desig de volar, de tallar totes les arrels amb un colp de destral, com tallar totes les amarres i transmutar-se, canviar de pell, de mirada, d’ulls, de llengua… la pretesa bogeria de tenir-ne una sola llengua, soldada a la ‘realitat’ com un genet al seu cavall, però, tot sabem que això no és pas possible. Escriu des del record de 1989, contemplant la bellesa en una postal o llibre d’art, i més tard com la Rambla es materialitza, abans plena d’aus i animals engabiats que ens lligava a la natura i als nostres pobles petits envoltats d’ocells que volen (des)escrivint figures geomètriques i mots, ara convertida en un aparador de turistes.
Fa descripcions del temps, dels arbres, les flors, els rius, els boscos, les muralles i de les nines de porcellana minuciosament i exacta, per desxifrar les línies del mapa del llenguatge i de la vida, Un espectacle de l’observació, del silenci, de la solemnitat i la bellesa de la llum, que recull el brogit lleu de l’aigua on se li desperta la pregunta de si la vida és una tragèdia o una comèdia. Hi ha nens sords, petrificats en una conversa muda abans de decidir, enmig d’una cruïlla, quin carrer agafar. Mostra «L’instint de sobreviure», una clínica dental, genives, dents, llavis, queixals «Corre noieta, corre que la vida et té preparat un ganivet esmolat. Corre noieta, corre que la vida aviat t’haurà atrapat», una cançó antiga, el dolors, les ferides, cosir les ferides obertes, l’anestèsia de la llengua, «fujo per una escala estreta i cargolada», «M’endinso en la boira espessa que avui encara no s’ha aixecat», «La condició subalterna ens roba la dignitat, ens tornem durs de cor, incapaços de veure la bellesa, de reconèixer-nos en el mirall dels altres. Quan ens sentim fràgils, som cecs per a qualsevol bondat». «Una setmana abans d’ anar a l’escola uns nois em van fer una cremada al coll amb una bengala […] Ho van fer intencionadament. […] Jo seia a la primera fila tota sola, contenta i confiada. Em sentia tan gran, tan responsable […] A més, tenia una cicatriu sota el coll de la camisa, però no la mostraria per res del món. Volia ser la més forta, la que podia amb tot. Em va salvar el fet que jo em creia més llesta que els bordegassos del bloc de pisos de l’altra banda del carrer. Tot i tenir set anys, jo sabia que aquestes coses no es feien, que els nois estaven equivocats. Aquesta superioritat moral em va ajudar a tancar la ferida sense cap seqüela […] La consciència del perill ens fa pensar doblement ràpid […] Però els perills no els podem expulsar, les preguntes no es responen mai soles. Cal qüestionar-se des de molt endins per què les coses se’ns han escapat de les mans». Hi ha ferides invisibles i ferides visibles, les que s’han cicatritzat, les que encara no ho han fet, les que s’han podrit, les que segreguen pus, les que s’han tancat i les que continuen obertes, les que encara sagnen, les que llencen sofre a sobre, les que no es volen veure, les que no es miren, les que no es veuen, les que no es volen ensenyar, les que no es volen mirar tot i que siguen solcs llaurats sobre la carn, ferides que s’han sembrat i conreat de segles… Les ferides de la pell, de la carn, dels ulls… la geografia del dolor del cos humà. «La capacitat d’oblit encara no m’ha començat a protegir de la consciència de les pèrdues irreparables. I per això, el dolor és immens». «M’estic distanciant lentament de tot»… El distanciament i la des-identificació com a estratègia de protecció, de defensa, de supervivència.
Més endavant, ens assenyala algunes reflexions sobre la seva particular condició lingüística, com a traductora d’ofici, com catalana d’origen eslové (o eslovena que resideix a Barcelona des de la dècada dels 90, com posa a la solapa). No podem deixar de sentir un goig incommensurable comprovar que una ‘eslovena’ (o catalana d’origen eslové) fa servir la llengua i s’incorpora a la llengua i cultura catalana per transmetre’ns emocions subtils, intenses… als «nadius», «adoptats» i «incorporats» i benvinguts. Ens ensenya paraules que no hem fet servir abans per enriquir el vocabulari (dolina, ràfec…). Com s’escriu a la tapa del darrere Skrabec modifica les regles del joc. Els canvis constants quallen en imatges perdurables. Allò que és llunyà sembla a prop. I el que és familiar esdevé estrany i nou, talment una descoberta. Qui ha emprés un viatge, mai no pot tornar exactament al mateix lloc d’on ha sortit. El camí recorregut ens ha canviat per sempre. Els marcs identitaris que hi ha Europa, analitzats, contrastats, connectats, interconnectats i al mateix temps marcs que s’aïllen i que dicten fronteres que s’alcen com muralles de filferro amb filsferros a prop de boscos; un viatge interior on no hi ha manera de tornar a casa. La identitat sempre és una construcció mòbil, làbil, fràgil, bellugadisa…
A una entrevista a TV3 reconeixia Simona Skrabec, a la manera de Fernando Pesoa, que no escriu per fer bonic, però és una prosa literària amb referents quotidians. Un «manual d’autoajuda» per aprendre a viure amb el caos, enmig del caos, des del desordre de les realitats liquides que ens envolten i ens «sostenen», per ara, com hem dit abans, la confiança en una llibertat il·limitada xoca contra la realitat. Hi ha metàfores, aforismes, contrastos, al·legories, comparacions, perquè l’art pot crear un món que no serveix, però és més amable, i l’objectivitat de l’art, està per sobre de la ‘veritat’; Skrabec ens ajuda a llegir millor i copsar «el parany» de Rilke, el genet, l’home que va a sobre d’un cavall, tots voldrien ser soldats a la sella del cavall per ser d’una sola peça, tenir només una llengua per estar ben pegats a la realitat, però no podem ser una mateixa cosa, fusionar-nos amb la realitat, perquè tenim varies llengües, els llocs monolingües són cada vegada més escassos i empobreixen la mirada ‘monolingüe’ de la realitat perquè simplifica i empobreix la diversitat humana, la riquesa i la qualitat de la complexitat. Se’ns adverteix que hem d’aprendre a mirar i desempallegar-se dels models obligatoris, simplistes… Ara miraré i veure com descriuré. El coneixement surt (com sabem pel naixement de la filosofia a Grècia), pel xoc, pel contrast de la mar Mediterrània , quan veus que les coses, els mites, els relats, les normes, els deus, els costums que t’envolten poden ser diferents en un altre lloc, aquest contrast és guspira de coneixement, com els conflictes posen sobre la taula i el prat la necessitat de mirar-los, d’observar-los, d’analitzar-los, d’acarar-los, si no es podreixen. Com les ferides. És un llibre on es conten moltes ferides.
D’entre les diverses reflexions filosòfiques d’interés que hi ha, m’ha agradat la interpretació del text de Rilke sobre l’estel i el genet, sobre les llengües i la figura del cavall, «el genet» i les constel·lacions del cel, Skrabec s’enfila per relacions d’interés, precises, metafòriques i suggeridores, la seua experiència com a experta poliglota: «Em veig obligada a fer servir més d’un cavall per bellugar-me. Les llengües, fa temps, s’han multiplicat sota la meva sella i a vegades les he de canviar de galop. Sé molt bé per què Rilke, que no va trobar mai una casa estable i es va atrevir a pensar i a escriure en idiomes diferents, celebrava aquesta imatge d’un genet soldat amb cavall. A tots ens agradaria pertànyer d’una manera tan obligatòria i ferma, però no és pas possible. No hi ha cap constel·lació a dalt del cel que es digui «genet». I encara que n’hi hagués, no existiria com a tal […] La llengua ni és un cavall dòcil ni tampoc una força ensalvatgida que no acabem de dominar del tot […] adonar-nos de la materialitat de les paraules, del fet que la llengua no només representa allò que ens envolta, sinó que crea espais». «Les constel·lacions verbals s’acaben instal·lant als nostres firmaments per guiar-nos i desorientar-nos, tot alhora» .
Comença el llibre de Simona Skrabec amb una Taula amb alguns apartats «La fugida» 13, «El mimetisme» 59, «Els olors» 99, «Els desequilibris 139» i 186 pàgines en total, després hi ha una foto de Simona que s’acompanya d’un poema de Rainer Maria Rilke, «Sonets a Orfeu, 1922», traducció de Simona Skrabec, XI «Mira el cel […] I que no es cert també que l’anhel és/ primer foragitat i llavors domesticat? El camí i el canvi. La pressió, però, és acordada./ Nous horitzons. I els que eren dos, esdevenen un de sol./ Però ho són realment? No deu ser que tots dos junts no són més que el camí recorregut? […] La constel·lació del cel també enganya./ Però que n’és de bo, creure en la mera possibilitat/ de la figura. Amb això, n’hi ha ben bé prou». Després, a l’altra «fulla» una foto en blanc i negre, ombres d’una nau, un magatzem, un sostre metàl·lic, una estació, un escenari «inquietant», amb un cartell de diagrames xinesos recolzat entre el sol i la paret, que recorda els dazibaos de la «Revolució cultural» de Mao, una llum fosforescent, que sembla una finestra artificial, penjada sobre la paret plena d’ombres i de llum, les línies que travessen el cartell escrit en xinés es confonen en la frontera entre el sol i la paret. A l’altra fulla, que acompanya aquesta foto hi ha «La fugida» Pearl S. Buck, 1956, on s’interroga sobre si «-No és estrany que les flors de pruner i els crisantems siguin a la mateixa pàgina? No és deu haver confós d’estacions? Lady Miao es va enutjar. -No és convenient parlar de confusió si parlem de Wang Wei –va dir-. Si el mestre vol barrejar les flors de pruner amb els crisantems és perquè vol expressar un sentit. No és un error. Pensi que entre les seves pintures més famoses hi ha aquella de les fulles de bananer sota la neu. És possible que la neu cobreixi les fulles de bananer? Si Wang Wei ho ha pintat, és possible». El sentit de les errades, esdevingudes «sentit» per banda de la ciència, amb assaig i error, o de l’horror que pot causar el poder.
Hi ha altres fotos i cites, unes muntanyes erosionades, quasi desèrtiques, al costat d’un text de Bakhtin, 1975 «El futur no és homogeni amb el present i el passat, no importa quant de temps hauria d’ocupar, li és refusada l’encarnació més bàsica, resulta buit i fragmentat -ja que tot el que sigui afirmatiu, ideal, obligatori, desitjat s’ha transposat, gràcies a la inversió temporal, al passat (i una mica també al present); en aquest procés, el passat s’ha fet més lleuger, més autèntic i més persuasiu». De tant lleuger, el passat i sovint el present i inclús el futur, se’ls volatilitza i dinamita, se’l colga en un forat fosc perquè ens fan nosa, o en un procés d’aprofundiment en l’autisme esdevenen enyorança, nostàlgia enllaunada, prec o lament pels mals averanys de l’avenir.
En un altre apartat, una foto d’un camp de fenolls, em sembla que també hi ha roselles, a la pàgina del costat, «Les olors»: «-Només el pa àzim de pasqua és capaç d’esbocinar-se així digué amb humor negre el pa àzim trepitjat per un llarg tren de mercaderies-. Del gerro xinès en va quedar sencer un únic tros, de la mida d’un palmell, la imatge que representava el Riu Groc amb el pont de pedra». Dezsö Kosztolányi, 1931, traduït per Kálman Faluba, 1990.
La darrera foto mostra unes gandules de ciment a la vora de la mar, per convertir la mirada del mar en un espectacle de cinema observant l’horitzó, un dia embravit que minva, d’onades encrespades que dibuixen bromera i com una llengua llançadora d’aigua humiteja els contorns de la mar, al costat hi ha «Els desequilibris» amb una cita de Czeslaw Milosz, 1981, traduït per Xàvier Ferrés, 2006. «Xafogor a l’octubre, fred al juliol, al febrer floreixen els arbres. Els vols dels picaflors en zel no anuncien la primavera. Solament un auró fidel treia fulles cada any sense necessitat perquè així ho aprengueren els seus avantpassats».
Al relat «He fet de turista», Skrabec, conta un viatge a Sarajevo «és el lloc de la derrota definitiva, l’esvoranc que no puc travessar. Hi va nèixer la meva mare el 1948 sense haver conegut el seu pare perquè «se l’havia endut la guerra». «Ella es va fer adulta amb aquesta frase fins que un dia, de cop, va comprendre l’engany. L’havien estat alimentant amb silencis i vaig heretar d’ella aquesta mudesa espantosa. Hi ha preguntes que no puc ni formular, la ment s’hi nega i el cos se’m rebel·la amb un espasme de fàstic». Després d’esmentar els nois púbers, imberbes, com si els hagués atrapat la càmera de Pasolini, proclama «D’aquesta ciutat em voldria endur una única impressió que la vida continua, l’alegria de les noies joves que surten de festa i dels xicots que gasten les seves energies en jocs que només tempten el perill».«De vegades ho admeto, no faig preguntes […] M’arrapo a aquella mirada que cicatritza, no deixo que res esborri el que veig. Assumeixo el silenci que no oblida, perquè sé que el peu necessita primer un suport ferm, abans de poder mirar enrere».
Entre d’altres coses, hi ha també, no poden faltar, l’assumpte de les fronteres «L’eix nord-sud i l’anhel d’allò desconegut, inscrit a l’orografia de vell continent, m’ha obligat a assumit a meva pròpia inconsistència, o la meva adaptabilitat, que és potser exactament el mateix». En un viatge, vaig entendre que «la Palestina perduda no és cap miratge, que el somni del retorn a Israel existeix, que la terra de promissió no és només una figura retòrica». La realitat plena de naixences, com la balada irlandesa sobre grans extensions dels camps de civada. «Un paisatge desolat i inhòspit, podria pertànyer a una terra qualsevol». «La terra ens nodreix i ens estima, ens rebutja i ens mata. La terra d’Anat és estrangera i és familiar. El recer no existeix per a ningú i tornar a casa és impossible per a tothom, aquesta és una conclusió inapel·lable. Per tot arreu hi ha miralls». Els espills serveixen per veure’ns, per veure, per observar-nos, per observar el que hi ha al darrere, com un retrovisor, per mirar-nos i mirar, amb més fondària, amb més perspectives i ampliar els nostres horitzons. El risc és emmirallar-se o que ens emmirallem en una realitat fictícia, tot i que en realitat què veiem quan mirem la «realitat»?
Sempre em cal explicar les connexions; fa temps, després d’una conferència de Simona Skrabec a la Facultat de Filosofia de València,en una jornada de la Càtedra Josep-Lluís Blasco, en preguntar-li sobre la realitat, va respondre que la realitat no era com la suposàvem, coherent, no tenia solidesa ni compactació, estava plena de buits, arestes, forats, pedaços, de desendreços i de caos, si la mirarem com és potser era terrorífica, no podríem suportar-la, com deien que eren els àntics déus; després, baixant per les escales que duien al hall, li vaig preguntar pels Balcans, per la Croàcia associada als nazis durant la II Guerra Mundial, per l’ustatxi, un botxí de guerra, que hi havia a meu poble, Benigànim, protegit per la dictadura franquista i després va marxar a Carcaixent, on el van matar el 1969, crims, guerres i malsons que pertanyen a la meua infantesa, uns dies més tard, Simona Skrabec em va enviar per correu un llarg llistat de llibres per «entendre» ‘els horrors’ balcànics, encara major que als països occidentals, que encara recórrec, a poc a poc; en llegir el títol d’aquest darrer llibre «Torno del bosc amb les mans tenyides» creia que era un assaig sobre l’horror, els camps de concentració, les guerres, la sang dels rius, Drina, Danubi… l’aigua tenyida de roig i la terra sembrada de cadàvers… També ens conta a «La gent»als «països de l’est»: «El comunisme que els va seduir uns quantes dècades abans, potser sí que inculcava l’odi a la religió, però ara aquesta mateixa llengua russa, dúctil com la mel, no desaprofita cap escletxa per tornar a conquerir els seus cors». Potser també hi ha el pas del comunisme al consumisme.
He descobert en aquest llibre, «Torno del bosc…» de Simona Skrabec algunes gotetes d’aquells rius tacats de sang fratricida, de la Península Ibèrica, com els Balcans, amb les cruentes guerres caïnites, acarnissades, les crueltats, les ferides, la bogeria, la por, l’odi cultivat, durant generacions i generacions, amb el propòsit d’enfrontar-se com bocs que colpegen les banyes fins a trencar-se-les o aconseguir llançar «l’altre» a l’abisme. Un pou sense fons. Ens aboquem als balcons de la realitat de les notícies d’ara i observem els abismes, els esvorancs quotidians estructuralitzats, persistents, interminables que s’intenten tapar perquè no es vegen; he volgut llegir que un estat pot ser una clínica dental estafadora, paraules boniques i enganyoses, promeses buides, una llengua anestesiada, fils de sang, una boca plena de ferides que brollen… on et parlen remarcant i dictant les síl·labes com si fórem imbècils (o ‘estrangers’).
La darrera vegada que vaig veure a Simona, a La Calders, durant la presentació del llibre de Gustau Muñoz, «Corrents de fons», no la vaig saludar perquè estava conversant i no volia fer nosa i després no poguérem quedar-nos fins a la fi del debat perquè perdíem l’últim tren de la nit cap a Portbou o Cervera. Per tornar a Llançà. Ens diu «La felicitat és veure-ho tot des del racó. Pensar. I llavors agafar la llibreta i documentar aquest moment de gràcia». També ens indica com es tornem adults, oblidant el tacte i l’olfacte, atrofiant-los, quan érem capaços de percebre l’entorn amb la pell. «Hi ha altres mons tot al nostre voltant, però no els veiem, ja no tenim mots per entrar-hi, «celles, pestanyes, parpelles, hi veig», són ara només paraules soltes. Han perdut la força d’un conjur». Expressem el nostre món amb els sentits, els colors, els contorns, la textura, la pell, la carn, el ossos i els matisos de les paraules. Simona Skrabec torna del bosc amb la saviesa del pas del temps, de les traduccions, de les lectures, dels viatges, les nostàlgies, les joies, del joc de l’escriptura que fa a colps d’esclop i martell sobre un marbre que tastem com té gust de mel.
Al remat, després d’exposar-se davant l’aparador de la vida i mostrar-nos els pensaments, les emocions, companyies i solituds, els viatges, l’alquímia de la cuina, de l’escriptura, de la vida, els sentiments davant el paisatge i la matèria inclús de la llum, de l’ombra, de l’aigua, del temps i dels somnis, s’afirma, educadament i humil, com demanant excuses «Agafeu-me tal com sóc». I tant!.
