Sal·lus Herrero
(A propòsit de: La desobediència civil en els processos de canvi social. Entre legalitat i legitimitat” d’Artur Domingo)
El propassat 31 de maig, a la Casa de Cultura de Llançà, hi hagué una conferència del professor d’història, Artur Domingo i Barnils; va ser presentat per la presidenta d’Òmnium Cultural de l’Alt Empordà, Lourdes Godoy, que va assenyalar que Artur havia nascut a Barcelona i viscut després també a Sabadell i ara a Garriguella (Alt Empordà); fou durant 5 anys director de l’IES de Cadaqués i al darrer tram com a ensenyant, abans de jubilar-se, el va passar a l’Institut Deulofeu de Figueres, on foren companys de claustre i on va deixar petjada. Perquè Artur Domingo és un especialista en la figura i el llegat de Gandhi, i està preparant un llibre sobre la seua incidència ideològica en l’àmbit del canvi social. Escriu sovint a la revista de pensament marxista i impulsora de transformacions socials, “Viento Sur” (anticapitalista, internacionalista i de solidaritat), darrerament ha publicat articles sobre la situació de Catalunya arran l’1-O, “El que ens hi juguem a Catalunya i a tot l’Estat espanyol” https://www.vientosur.info/spip.php?article14649, i abans “Sortir del desconcert” https://www.vientosur.info/spip.php?article14446, un “desconcert”, que, recordem que arriba després de l’espant i l’horror que provocà l’acció repressiva de brutalitat d’estat per tal de desbaratar les possibilitats de canvi social de l’1-O, inclús la seua sola expressió política (o simbòlica) basada en la llibertat d’expressió i participació; com una revolta democràtica i pacifista per a l’exercici de drets fonamentals coma minoria nacional estructuralment oprimida.
Artur Domingo ha estat vinculat, durant anys, al trotsquisme, on, a l’estat espanyol destaca la personalitat política del que fou un dirigent de la Lliga Comunista Revolucionària, el valencià que viu a Madrid des dels anys seixanta, Jaime Pastor, també Miguel Romero, que va treballar en afers lligats a la solidaritat i el català Martí Caussa; Jaime Pastor ha escrit assajos i treball sobre les possibilitats de la via federal o confederal de l’estat en solitari i amb l’actual síndic de Greuges de Catalunya, Rafael Ribó, amb Javier Pérez Royo, Miguel Herrero de Miñón i altres; en la línia d’un canvi de l’actual model de l’estat des del pacte fiscal i reconeixement de la plurinacionalitat i del dret a l’autodeterminació, ancorat en la tradició marxista.
Amb sentit de l’humor, Artur Domingo, comentà que quan començà a interessar-se per la desobediència civil i Gandhi, fa anys, molta gent el mirava de manera commiserativa, fotent-se una mica de les virtualitats del pacifisme. No obstant això, actualment, la immensa majoria de la gent a Catalunya i el nuclis de l’esquerra radical dels Països Catalans i de l’estat, se n’han passat a aquestes posicions polítiques lligades a la desobediència civil i la noviolència i se sent més acompanyat. I va subratllar, que, com va dir Jordi Cuixart al Suprem, amb molta valentia, l’1-O del 2017, com a president d’Òmnium Cultural, que allò fou un dels actes de desobediència civil més grans que mai s’havia fet abans a Catalunya i a Europa. I que s’havíem de sentir orgullosos d’haver pogut fer-lo sense cap violència per banda de la gent que volia votar i exercir el dret a decidir el futur que li pertoca. Cosa que no va impedir que l’estat descarregués la seua brutalitat i violència contra la gent que volíem votar i la posterior i vergonyosa repressió.
El professor Artur Domingo va estructurar la xerrada entorn, a tres punts: 1) concepte de desobediència civil, 2) al recordatori dels precursors i precursores i 3) al debat sobre si és legítima en un règim democràtic, i concretament la qüestió vinculada a la situació de Catalunya, la pràctica avui dia sobre com s’ha d’estructurar bé la desobediència civil en processos de canvi i transformació social. Immediatament, anant als orígens dels clàssics grecs, va esmentar a Antígona de Sòfocles com a precursora de la desobediència. El rei Creont i oncle d’Antígona li prohibeix que soterre al seu germà Polinices, ella prioritza la compassió, la pietat, la legitimació i la fidelitat al seu germà a les lleis; l’amor al seu germà per davant de la “legalitat” del Consell de Savis del monarca que prohibia enterrar-lo perquè els voltors se’l menjaren extramurs de la ciutat.
Artur Domingo exposa les fotos dels precursors: de David Toureau, d’Emeline Pankhurst, de Tolstoi, de Martin Luther King, de Rosa Parks, de Mandela; amb realisme, modèstia i amb els peus a la terra, Artur Domingo, en servir-se de les definicions teòriques, de filosofia política, sobre la desobediència, explicita que la desobediència civil no ho és tot, que té unes característiques molt específiques que la defineixen, que la desobediència no és l’única forma de lluita, sinó una manera específica que cal combinar amb altres formes i estratègies de resistència, treball i lluita. Bàsicament la desobediència civil tracta de desobeir lleis i mandats que es consideren, manifestament i clarament, injustos, quan s’ha comprovat, fefaentment, que no es pot canviar pels procediments habituals marcats per l’estat i les lleis en vigor, que es consideren injustes i lessives.
John Rawls, un dels grans teòrics de la desobediència civil, que als anys seixanta, va publicar “La teoria de la justícia” per tal d’explicitar el que considerava una societat democràtica ben ordenada i amb capacitat d’esmenar-se on en un capítol extens explica que la desobediència civil és un acte públic, no violent, conscient, col·lectiu, amb el propòsit d’aconseguir un canvi en la llei que es considera clarament injusta i no s’ha pogut canviar pels procediments institucionals habituals i previstos, amb l’objectiu de corregir les disfuncions democràtiques i la vulneració de drets; els “desobedients” han d’estar disposats a entomar i fer-se’n càrrec de les conseqüències i les responsabilitats penals de l’acció de desobediència civil (amb el ‘ben entés’ que en una societat democràtica, pluralista i liberal, les penes haurien de ser proporcionades, si no encara s’explicita més la manca de legitimitat i d’injustícia d’aquest l’estat “de dret”.
Henry David Thoureau (1817-1962), es va oposar a l’esclavisme nord-americà i a la guerra imperialista dels Estats Units per anexionar-se les terres de Texas, que eren de Mèxic, davant aquesta guerra, pel rebuig de la violència i la denúncia de la pobresa, va decidir negar-se a pagar impostos, va ser condemnat a presó però la seua família va pagar la fiança. Enmig d’aquest context va escriure:
“Si (la injustícia) és de tal naturalesa que us obliga a ésser agents de la injustícia, llavors us dic, infringiu la llei. Que la vostra vida sigui un fre que aturi la màquina. Allò que heu de fer és assegurar-me que no m’avinc a fer el mal que jo mateix condemno“. També va reblar el clau proclamant: “En una societat injusta, el millor lloc d’una persona justa és la presó” (Thoureau, Sobre el deure de la desobediència civil). També va dir la celebre frase de tendència anarquista: “La llei mai ha fet els ésser humans més justos; i, en raó del seu respecte, inclús els millors disposats esdevenen a diari en agents de la injustícia”. Thoureau barreja elements de desobediència civil, d’objecció de consciència i de noviolència, que metodològicament caldria distingir-los, per entendre’ls millor, tot i que sovint els podem trobar junts.
Lev, Tolstoi (1828-1910), un dels més grans escriptors de finals del segle XIX i principis del XX, va escriure, entre d’altres, les excel·lents novel·les “Anna Karenina” i “Guerra i Pau“, que són una crònica de la Rússia i del món de la seua època, davant la situació de classisme i d’extrema pobresa en la que vivia la pagesia russa, Tolstoi va decidir potenciar l’educació, les escoles cooperatives i autogestionàries des de la seua singular vesant d’un cristianisme anarquista, la insubmissió, la resistència, la noviolència i la desobediència civil; la seua obra “El Regne de Déu és a dins teu”, va influir decisivament en Gandhi, com també les cartes que es van intercanviar entre Tolstoi i Gandhi, quan aquest estava a Sudàfrica i lluitava, com a advocat contra la discriminació dels treballadors indis que eren explotats, racialitzats i vexats per lleis injustes.
Gandhi (1869-1948), va estudiar dret a la Gran Bretanya, però on va elaborar les seves teories i eines polítiques va ser a Sudàfrica. Algunes de les seues paraules claus bàsiques per entendre la vida i la filosofia de Gandhi són:
· “Satyagraha”, del sànscrit, que significa “aferrament a la veritat”, relacionat o equivalent a la “justícia” i a “Déu”.
· “Ahimsa” (noviolència)
· No cooperació
· Programa constructiu de canvi personal i social perquè sense la millora personal i interior no pot haver-hi transformació social. La no cooperació amb el mal és un deure tan important com la cooperació amb el bé. la lluita justa requereix mètodes justos, si no no serveix. No pot haver transformació social sense transformació personal. Gandhi preparava a fons els seues accions i tenia molt de saber no només de les lleis i dels mitjans de comunicació, sinó també de la capacitat de connectar amb els sentiments populars del seu país i també habilitat per conèixer els sentiments de la metròpoli i copsar el context geopolític internacional.
Martin Luther King (Atlanta, Georgia, 15 de gener de 1929-Memphis, Tennessee, 4 d’abril de 1968), els seus dos referents foren Jesucrist i Gandhi. Va ser un dels més important activistes contra el racisme des de la noviolència.
“…açò és el que realment proposa l’acció directa. L’acció directa no-violenta tracta de crear una crisi tal, i d’originar tal tensió, que una comunitat que s’ha negat constantment a negociar es veu obligada a fer front a aquest problema”… Per això la desobediència civil és sobretot una crida al diàleg i a la negociació per tal de trobar una sortida justa. (Carta des de la presó de Birmingham).
Luther King considera que una desobediència civil sense la preparació, la justificació i l’organització adequada pot portar a l’anarquia. Però, quan l’estat nega la democràcia, la llibertat i la justícia té sentit la desobediència civil, es torna un deure cívic.
Hannah Arendt (filòsofa i teòrica de la filosofia política, d’origen jueu), Va reflexionar i escriure sobre el totalitarisme, la revolució, els drets humans i sobre la desobediència civil, sobretot als anys seixanta, quan hi havia la guerra dels Estats Units contra Vietnam i les revoltes d’estudiants contra la guerra, l’objecció de consciència, la insubmissió i les protestes a les universitats nord-americanes el 1968.
Per a Arendt: “La desobediència civil sorgeix quan un significatiu nombre de ciutadans ha arribat a convèncer-se bé que ja no funcionen els canals normals de canvi i que les seues queixes no seran escoltades o no donaran lloc a accions ulteriors, o bé, pel contrari, que el Govern està a punt de canviar i s’ha embarcat i persisteix en modes d’acció on la legalitat i la constitucionalitat reten obertes a greus dubtes.”
• “La llei pot, per suposat, estabilitzar i legalitzar el canvi, una vegada que s’hagi produït però el canvi és sempre el resultat d’una acció extralegal.”
• “la no violència és la segona característica generalment acceptada de la desobediència civil.
John Rawls (1921-2007), com hem vist abans, va desenvolupar les reflexions polítiques i morals entorn a la desobediència civil; de fet, la catedràtica de filosofia, Víctoria Camps, que va fer la tesi doctoral sobre Rawls, no reconeix el dret a decidir, igual com Adela Cortina, accepten la desobediència civil o l’objecció de consciència potser quan es tracta de drets individuals, des d’un liberalisme polític de lectura individualista, sense reconèixer els drets col·lectius de les minories, a la manera de Will Kimlicka i d’altres que defensen el dret a decidir de les minories per no deixar-se aixafar per les majories nacionals que dominen l’estat. Per això, en la relació entre la desobediència civil i les minories, Rawls escriu:
…el problema de la obediencia es problemático para las minorías permanentes que han sufrido la injusticia durante muchos años. [Rawls, p. 324]
“… los llamados a la mayoría política se han hecho de buena fe y han fracasado. No han servido los medios legales de reparación. Así, por ejemplo, los partidos políticos existentes se han mostrado indiferentes a las demandas de la minoría o se han mostrado renuentes a atenderlos. Se han desdeñado los intentos de revocar las leyes, y las protestas y manifestaciones legales han sido vanas“.
Jürgen Habermas (1929, fillòsof i sociòleg alemany de l’Escola de Frankfurt), explicita que la desobediència potser és “problemàtica” d’ubicar en el món del dret i reconeguda per l’establisment, des d’una perspectiva conservadora, però correspon, com a dret, a les minories estructurals que han sofert la injustícia durant molt anys i no han trobat cap fórmula per canalitzar les seves justes reivindicacions. Perquè aquestes minories permanent davant de les majories no poden canviar la seva situació injusta i, sovint, la manera d’aconseguir reconeixement o drets vulnerats només es pot fer a través de la desobediència civil.
• “Tot Estat democràtic de dret que està segur de sí mateix considera que la desobediència civil és una part component normal de la seua cultura política, precisament perquè és necessària.”
• “… l’Estat de dret que persegueix la desobediència civil com si fora un delicte comú incorreix en la relliscada pendent d’un legalisme autoritari. … El legalisme autoritari nega la substància humana d’allò multívoc precisament quan l’Estat de dret es nodreix d’aquesta substància“.
La desobediencia civil es mou entre els llindars de la legalitat i la legitimitat. Desobeir la legalitat ha de ser un acte públic, polític, col·lectiu, amb l’objectiu de canviar la llei; l’objecció de consciència potser un acte individual (o col·lectiu), però en la desobediència s’assoleixen les conseqüències, des d’una actitud cívica, ètica i moral, col·lectiva. Després d’intentar tots els mecanismes legals, perquè els mecanismes legals tendeixen a l’immobilisme i a perpetuar-se, conservadorament, la desobediència civil és una eina col·lectiva que pot propiciar els canvis socials i legislatius convenients, tot i que ha de ser un estat suficientment democràtic, com la Gran Bretanya o el Canadà per seure’s davant Escòcia o El Qubec, per resoldre el conflicte mitjançant un referèndum. Actualment, l’estat espanyol encara imposa la força bruta, la violència i una hegemonia imposada autoritàriament, sense reconèixer ni respectar els drets de les minories nacionals, com les catalàniques.
Bertrand Russell (1972-1970) és un filòsof britànic que va davant la bomba atòmica, va crear el comité contra l’amenaça nuclear, en companyia d’Einstein i altres científics i intel·lectuals. Va escriure sobre la desobediència civil i l’amenaça de guerra nuclear.
Es va oposar a la guerra de Gran Bretanya contra Irlanda i la va posar d’exemple abans d’abastar la independència en dir que “formalment” la població irlandesa tenia els mateixos drets democràtics que els britànics… Però la realitat no era aquesta perquè n’hi havia una vulneració dels drets nacionals de la ciutadania irlandesa, que no hagueren recobrat sense trencar la llei britànica que els oprimia.
Textualment deia Russell: “Hi ha molts casos en els que governs nominalment democràtics deixen de fer efectius principis que els amics de la democracia respectarien. Agafem per exemple el cas d’Irlanda abans d’abastar la independència. Formalment els irlandesos tenien els mateixos drets democràtics que els britànics. Podien enviar el seus representants a Westminster i defensar la seva posició mitjançant tots els procediments democràtics admesos. No obstant això, malgrat això, estaven en minoria, que hauria sigut permanent si s’hagueren limitat als mètodes legals. Guanyaren la seva independència en violar la llei. Si no l’hagueren violat, no haurien pogut guanyar.”
Artur Domingo, va posar una diapositiva amb aquesta frase, en castellà:
“...La desobediència civil puede ser concebida como un método legítimo de disidencia frente al Estado, debiendo ser admitida tal forma de pensamiento e ideologia en el seno de una sociedad democrática…”, Sentència nº 480/2009, data del 22/05/2009 i va preguntar si podíem adivinar l’autor; era quasi impossible de saber-ho perquè darrere d’aquesta frase, hi ha la sentència de Juan Manuel Maza, l’anterior fiscal general que va iniciar el procés contra l’independentisme, tot i que el ponent era Juan Ramón Berdugo, però Maza formava part de la Sala…
Al meu parer, potser ‘al darrere’ d’aquesta sentència hi ha la legitimació de la desobediència civil davant l’avortament o davant l’assignatura de ciutadania o de l’obligació dels regidors d’acceptar el matrimoni homosexual o lèsbic, és a dir, quan es tracta de defensar els valors individualistes conservadors, els jutges dels tribunals espanyols acceptarien la desobediència, però si es tracta d’un canvi social col·lectiu, s’oposen amb el codi penal en la mà, símptomes d’una democràcia autoritària.
Les sufragistes, entre les quals, Emeline Pankhurst, va ser un moviment que va agafar una gran embranzida a principi del segle XX a Gran Bretanya i als Estats Units; a la Gran Bretanya es feia servir el cantó de Hide Park per fer mitings i concentracions molt nombroses, fins a 300.000 persones que es van dirigir a la residència del primer ministre per pressionar-lo per aconseguir el dret al vot. El film “Les sufragistes”recull la lluita de les dones i l’organització del moviment feminista per la igualtat de drets amb els homes, amb lluites que s’arribà a fer servir el coctel molotov, tècniques de desobediència, encadenaments, vagues de fami l’acció directa; el 1918 es va reconèixer el dret de vot, però limitat a les dones amb propietats, però el 1928 a més dones, sense les restricccions classistes. Als Estats Units les estratègies foren més pacífistes que a la Gran Bretanya. Gandhi va elogiar la lluita de les dones per la igualtat de drets.
Rasa Parks, va ser una activista molt important en la lluita pels drets dels negres nord-americans contra la segregació i la discriminació racista; la sua acció negant-se a cedir el seient a un blanc, no fou un acte improvisat, ella era una destacada activista pels drets humans dels negres als Estats Units; la seva acció va provocar un boicot als autobusos molt llarg i planificat, que a Alabama va durar un any; es va crear una associació on es va implicar Luther King, com que havien d’anar a treballar es va organitzar un servei alternatiu als autobusos, al remat es va guanyar, en forçar la llei mitjançant la desobediència. Luther King va fer una campanya contra la segregació social a Birmingham, contra els comerços que discriminen els negres. Fou una experiència molt potent de desobediència civil (Carta oberta des de la presó de Birmingham). Després fou la marxa a Whashington “I’have a drim…“, un manifest per la igualtat entre tots els éssers humans,sense cap racisme ni discriminació; tot respon a una estratègia molt pensada i estudiada. Res és improvisat. Rosa Park deia “Saber què cal fer elimina la por”. I tamnateix s’hagueren d’enfrontar a les ofensives de l’extrema dreta racista, del Ku Klus Klan i del racisme institucional, que defensava, amb terrorisme, assassinats i violència, els privilegis i el supremacisme dels blancs.
. El 1913 va fer “La marxa a la frontera de Natal i el Transvaal”. La lluita de Gandhi va començar a Sud-àfrica, però quan va tornar a la Índia va iniciar un altre tipus de lluita per la dignitat humana dels seus conciutadans. A Sud-àfrica promou lleis a favor dels indis que treballen a les mines de Sud-àfrica en condicions infrahumanes, lluita pel reconeixement dels matrimonis no cristians, contra la discriminació racial, política, econòmica i fiscal, amb formes de desobediència cremant públicament els certificats, es neguen a pagar impostos, fan marxes, hi ha empresonaments, pèrdua de propietats, a la fi aconsegueixen la victòria i les lleis discriminatòries són derogades.
La marxa de la sal Gandhi va dir: “Estem decidits a fabricar lliurement la sal a cada casa, com solien fer-ho els nostres avantpassats… i ho seguirem fent així arreu on sigui possible fins que el govern cedeixi. Si el despertar de la gent al país és real i veritable, la llei de la sal quedarà abolida.” (Gandhi. Discurs a Dandi. 5 d’abril de 1930). Gandhi tenia un gran sentit de la justícia i s’enfrontava a allò que considerava que vulnerava els drets i la dignitat humana de la gent de seu poble.
El 1919-1922 encara estaven vigents les lleis de la guerra que limitaven els drets dels indis, quan ja havia terminat la guerra, hi ha grans manifestacions i una gran indignació. Gandhi fa dejuni i oració contra aquesta injustícia, en arrelar-se en la tradició espiritual de la Índia. Hi ha una gran repressió, una matança de 400 persones, cosa que mostra que els anglesos no eren tan civilitzats com alguns pensen i el Govern britànic no sanciona al coronel repressor causant dels assassinats. Com a resposta, el 1922 hi ha una crema de casernes militars, però Gandhi decideix aturar el moviment perquè no està d’acord amb les revenja i amb la mort dels policies a la caserna… Artur Domingo remarca la personalitat estratègica i “entremaliada”, en tenir molt clara la influència de la premsa i la necessitat de publicitar les accions i aglutinar més gent per ampliar la base social del moviment independentista; en un moment de repressió contra el moviment, Gandhi li envia una carta al corresponent comissari responsable de la policia preguntant-li: “Puc enviar-li un exemplar d’un diari prohibit que s’ha publicat i sóc editor?“. Era la manera de desobeir obertament i enfrontar-se a lleis injustes que volien dur-los a la clandestinitat.
Al Congrés Nacional Indi de Lahore, hi ha el debat entre els Nehru (pare: Motilal, fill Jawaharlal) i Gandhi hi intervé. Es discuteix que hi ha hagut un pacte perquè la Índia sigui reconeguda, però encara no ho ha estat i donen un marge d’un any i si no s’aconsegueix es mobilitzaran de nou per la independència. El 1930 és el moment del crak als Estats Units, es convoca una gran mobilització social, Gandhi decideix fer una marxa de més de 390 quilòmetres, de Karachi a Bombai, de Ahmedabad a Dandi s’aturen als pobles per on passen, incorporen més gent, de 80 de la sortida a unes 6.000 (60.000 seran els detinguts) a l’arribada, mobilitza a la premsa britànica i estadounidenca, desobeeix la llei de la sal i decideixen agafar sal i fabricar-la, tot i que estava prohibit expressament… Gandhi és detingut i empresonat, hi ha una repressió brutal, i en conseqüència, el Govern Britànic se n’adona que això és imparable… En aquest context, Rabindranath Tagore declara que Occident no pot donar cap lliçó a Orient, perquè ha perdut tota legitimitat. Gandhi, en l’estratègia de no cooperació amb els teixits britànics, va a veure a les treballadores tèxtils de l’imperi britànic, per explicar-los la seva posició i cercar complicitats, malgrat que la seva decisió de fabricar-se els vestits indis, pugui perjudicar a les treballadores britàniques.
Vandana Shiva és una de les continuadores de es lliçons de Gandhi des d’una perspectiva antiimperialista i anticapitalista, contra les multinacionals, com la Coca-Cola o Montsanto, en defensa dels drets i la supervivència del camperolat de la India, en defensa dels boscos i reivindica el moviment Chipko, des del gandhisme, el pacifisme, l’eco- feminisme i la desobediència per preservar ecosistemes vitals contra l’emergència climàtica.
Sobre la desobediència civil Jorge Cagiao considera que és una opció, però no està gaire segur que molesti gaire a l’estat. Depèn de la manera com s’organitzi, com es faci, de la determinació que es tingui. Té la impressió que es parla de la via unilateral com si es parlés de la Diada. I no és igual. No és un acte festiu, és un moviment de desobediència sostingut en el temps, la qual cosa requereix sacrificis. No creu que el nacionalisme català tingui aquesta determinació de sacrificar gent d’una manera continuada. Pensa que la repressió que li ha caigut ha estat més una jugada de l’estat que no pas un sacrifici dels mateixos líders independentistes. Afirma que no s’imaginaven presó per rebel·lió i la tenen. I pensa que això també ha generat –i se’n parla poc– por, to i que la gent cride pels carrer “No tenim por” i continue mobilitzada sistemàticament. Creu que s’ha generat por, una por tant gran com comprensible. La desobediència està molt bé, conclou, “passa que no pot ser cosa d’un dia; ha de ser continuada, i eficaç”.
En conclusió: la desobediència civil s’ha fet servir des de molts moviments socials per a canviar lleis injustes i situacions de desigualtats i d’injustícia i sovint s’ha aconseguit canviar: el moviments d’objecció de consciència, la insubmissió al servei militar, contra el transport i la venda d’armes, contra el transport de residus radio-actius, des del moviment ecopacifista contra les centrals nuclears o les bombes atòmiques, les dones de la “Plaza de Mayo” a Argentina, la Plataforma pel dret a l’habitatge i contra el desnonament, etcètera. A Catalunya, la desobediència civil pot ser una eina útil si es desobeïx de manera concreta i col·lectiva per visibilitzar aquesta oposició per aconseguir un dret. L’1-O va ser una gran experiència de desobediència civil, col·lectiva, programada, amb molta capacitat organitzativa, i a pesar de la repressió, és un patrimoni fonamental, un llegat d’aprenentatge col·lectiu.
Jean Marie Müller, que ha reflexionat sobre la noviolència considera que aquesta no significa passivitat sinó acció definida estratègicament. A l’estratègia de la noviolència considera que ha de ser una estratègia molt reflexionada perquè sigui eficaç. Els eixos principals són, la necessitat que l’objectiu sigui clar i assumible per una majoria, però sense dispersar-se amb un objectiu massa vague; no es poden reclamar 300 coses a la vegada, l’objectiu ha de ser concret i ha de tenir possibilitat real de tenir èxit; en un sentit l’1-O va tenir èxit, per internacionalitzar el conflicte de Catalunya i l’Estat espanyol, en un altre no perquè no es va aconseguir ni
defensar la independència… (Però és un llegat molt positiu que pot donar fruits si es sap interpretar) Una clau en l’estratègia és esglaonar els objectius a aconseguir en la línia de la transformació; s’ha de proposar una negociació des d’una posició de força i no de feblesa; cal triar el moment més escaient i a manera d’iniciar la campanya, anunciar les accions prèviament, crear expectació, capacitat de lideratge, disciplina i autodisciplina.
Per a fer canvis socials importants no hi ha prou amb la legalitat establerta, sovint cal actuar des dels marges i trencar la legalitat imposada per canviar-la. Els mots claus de la noviolència per tornar a treballar per un referèndum d’autodeterminació, mesurant les forces, amb imaginació i tenir els objectius clars per implicar a la majoria de la població i cercant complicitats a l’estat espanyol i a Europa, serien: estratègia, organització, lideratge, intel·ligència i valor.
Després hi hagué un debat sobre la utilitat, l’eficàcia i les possibilitats de la desobediència civil, davant democràcies autoritàries o règims nacionalistes d’estat que es fonamenten en tradicions autoritàries, d’escàs pòsit democràtic i inclús amb tarannàs ‘totalitaris’; la desmesura en la resposta dels estats quan es qüestiona la seva integritat territorial, tret del casos de la separació entre Noruega i Suècia, el divorci amistós entre Txèquia i Eslovàquia, el referèndum del Quebec amb Canadà, el d’Escòcia amb la Gran Bretanya, inclús el referèndum de la jacobina França sobre les illes de Nova Caledonia…
L’autocrítica com a manera d’aprenentatge i esmena perquè dels assajos, les errades i els fracassos d’aprén socialment a fer les coses millor a la pròxima; sobre la necessitat de mesurar els riscos de la repressió estatal i la manera de minvar-la per prendre el menor mal possible i aconseguir el major èxit en els objectius a abastar.
