La “infal·libilitat” del jutge Marchena

marchena
 Sal·lus Herrero
Al judici del Suprem, que popularment es coneix com ‘el judici de la vergonya’, s’hi han produït alguns fets que m’han ‘xocat’, tot i que, com que n’hem vistes ja de tots colors, no ens estranya res. Per exemple, quan passaven policies nacionals espanyols (PNE) testimoniant la increïble ‘violència’ de la ciutadania contra els policies i la guàrdia civil. Uns policies i uns guàrdies civils sotmesos a la ‘violència’ dels qui, desarmats, inermes, inefensos, ells – ells!- varen apallissar brutalment.  Amb aquestes declaracions inventades es volia donar una imatge internacional més deplorable encara que la de les imatges de terror que veiérem l’1-Octubre de 2017 i que han circulat per les televisions i les xarxes socials d’arreu. Imatges d’una realitat fefaent, d’una realitat dolorosa, terrible, impròpia a l’Europa del segle XXI.
Ara, al judici, hi ha una reiteració de la brutalitat, una repetició del trauma de la violència, inesperada, inaudita, contra la ciutadania catalana, contra milers i milers de ciutadans pacífics, gent normal i corrent del poble que volien votar en consciència. Ara verbalment, en boca dels comandaments polítics i policials s’ha de reviure tot això. Han de reviure-ho les víctimes i les persones acusades, i el públic en general que segueix el judici, escoltant declaracions que consideren ‘culpables’ els mossos, i els acusen de “passivitat” o “complicitat criminal”. Els acusen perquè ‘no’ van fer córrer la sang, als col·legis electorals, de la gent que volíem votar, perquè els caps dels mossos consideraven que si hi havia als centres electorals persones vulnerables (infants o ancians) i gent pacífica, no calia intervenir violentament i era preferible mitjançar. Per una banda, hi ha una concepció autoritària de la policia espanyola i, per l’altra, la catalana, molt més respectuosa envers els manaments judicials i el respecte als drets humans i la integritat de la gent.
En canvi, els caps polítics i policials dels agents de la PNE i la GC, i els mateixos agents policials i militaritzats que intervingueren, entenen que calia ‘desobeir’ l’auto de la magistrada que prioritzava la seguretat i la convivència ciutadana i, consideren que l’auto els donava el ‘vist-i plau’ per aturar el referèndum “per qualsevol mitjà“,“a qualsevol preu”, “de qualsevol manera”, en fer servir el monopoli estatal de la violència suposadament legítima (Max Weber), la barbàrie i la brutalitat d’estat, sense cap respecte pels drets humans, la llibertat i la convivència ciutadana. En contra de tots els protocols policials democràtics.
Aquest referèndum podria ser “il·legal“, perquè així ho va considerar un Tribunal Constitucional del tot deslegitimat i desacreditat: derivat en la seua composició d’una correlació de forces polítiques que no és la de Catalunya, on el PP és ttoalment marginal, i això no és un tema menor. Però no és ‘delicte’, com repeteixen, sistemàticament, al judici del Suprem (“delictiu”“il·legal”, com a sinònims, en una confusió fatal i ‘mala fe’ penible).  Perquè haurien de saber que està despenalitzat fer un referèndum, des del 2005. Però, “ells”, repeteixen, mantes vegades, “delicte”,delicte“, per veure si allò que estava fora del codi penal, ho tornen delictiu en repetir-ho moltes vegades, a l’estil de Goebbels; a la manera de la neollengua ‘creativa’ de “1984″ d’Orwell, on es denuncia la tergiversació del sentit de les paraules. A la manera dels règims totalitaris, on a la mentida li diuen“veritat”, a la violència li diuen “proporcionalitat”, a l’abús de poder i a la brutalitat , “justícia, llei i ordre“. Com solen fer els partits reaccionàris d’arreu del món. Una perversió del llenguatge i de la lògica jurídica democràtica.
Els policies, com abans els guàrdies civils, tornaven a parlar de “murs humans“, de “muralles humanes“, d’agressions, d’insults… I no dubtem, que, davant el clima de la barbàrie estatal generat setmanes abans i durant l’1-O, en l’escorcoll sistemàtic per localitzar les urnes i el material de votació, segurament s’expressaren quan la ciutadania indefensa fou agredida amb les porres, alguns dels qui veien com coneguts, familiars i persones amigues, eren apallissades, en esberlar-los els cranis i la majoria dels que ho veien en directe cridaven: “votarem”, “fora les forces d’ocupació“, “torturadors“, “policia assassina“; segur que alguns, molt pocs, com va dir posteriorment l’ex-diputat de la CUP, David Fernàndez, de manera molt marginal, algú també els va dir “fills de puta“, “cabrons“, com declarava un ex-policia nacional espanyol de Sant Joan de Vilatorrada, en Nemesio Fuentes, que va fer de president de la mesa pel referèndum i a preguntes dels advocats de Vox, deia que no hi havia hagut cap amenaça per banda de la gent, però insults, els “normals“, donades les circumstàncies de les agressions policials…
A d’altres col·legis electorals, diuen que també els digueren “gossos de l’estat”, “assassins“, “gossos de Rajoy“, però, sobretot, la immensa majoria de les persones expressaven que volien votar, cridaven “Som gent de pau“, “votarem” i feien resistència pacifica i no violenta. No obstant això, sembla que molts policies, bé no ho sentien això de “violència, no!“, “pau”, “som pacifistes“, o bé no li donaven cap ‘credibilitat’ (per prejudicis nacionalistes antagònics, que consideren els catalànics com a enemics i estrangers, sense dret a tenir estat) perquè, deien que mentre cridaven que eren gent de pau, “algú” pegava alguna potada contra els escuts dels policies o algun colp al seu cascs, potser tractant de protegir-se dels colps de porres o de les escopetes que portaven com a arma de guerra per agredir la ciutadania… com si estiguérem al segle XIX, al quadre de Ramon Casas “La càrrega“, 1899, amb la guàrdia civil carregant a cavall i amb sabre contra la gent a la plaça de Vic, que no deixaren exposar a Madrid perquè no volien veure les seues malifetes.
La versió policial és molt esbiaixada, sovint menteixen descaradament. Un taller de resistència pacífica organitzat per “En peu de pau“, esdevé, a ulls dels PNE i la GC, de la fiscalia, l’advocacia de l’estat i el partit feixista vox, tots plegats, un taller de “guerrilla“, i la resistència pacífica, per a “ells” es torna un ‘clima’ de “violència i terror”, i els plors i el pànic de la gent apallissada brutalment, esdevenen “mirades d’odi”, “cares d’odi”, “mirades amenaçadores”, inclús “amenaces de mort” que cap testimoni civil confirma, això de les ‘amenaces de mort’, ni cap imatge gravada i és absurd i inversemblant… Perquè, recordem, els policies i la guàrdia civil anaven armats, eren perillosos i, aquests votants, haurien estat detinguts immediatament si hagueren insinuat la més mínima amenaça. Al contrari, el que sabem i està gravat és que els policies apallissaren violentament, abaixaren els pantalons de votants, els emmanillaren i els deixaren tirats a la plaça pública, ferits, colpejades les testes dels cranis i la cara amb porres, els vexaren i humiliaren, els insultaren, els agafaren pels testicles, pels cabells, per les orelles per llençar-los per terra, els escopiren i s’orinaren al damunt a Calella, encoratjats pels crits d'”A por ellos!”, amb què els animaren els seus caps, hooligans, familiars i amics i connacionals; justificats pel rei (sense cap empatia pel miler llarg de votants ferits, sinó d’exaltació de les brutals agressions policials). Els borbons, ja des de Felip V, sempre han atiat aquestes coses, sempre han anat contra els Països Catalans. Recorde ara 1707 i la crema de Xàtiva, les malvestats a Vila-real, a tants pobles valencians.
El que “sorprén” (o no tant) és que les declaracions, tant de la guàrdia civil com de la PNE, semblen ensinistrades, preparades i “afinades” per la fiscalia perquè diuen, si fa no fa, tots el mateix, repetint les mateixes estructures lingüístiques i continguts, un lèxic elemental, simplista i maniqueu, amb una semblança de família i de pensament únic, lligat a l’adoctrinament i l’obediència als seus “superiors”, faltant a la veritat que tots veiérem i encara podem “veure” als vídeos que Marchena no deixa que es vegin al Suprem i els posterga i ajorna vers una visió descontextualitzada i sense contrast amb els testimonis falsos de molts dels policies i militars; versions del tot antagòniques als de la pacífica ciutadania.
Perquè gairebé tots els policies han repetit, si fa no fa, el mateix patró ideològic; evidencien que menteixen, tret d’algunes honroses excepcions, els PNE i la GC, exageren i parlen de colps, potades, pluja d’objectes, de pedres, pluja d’escopinades (plovia!), llançament d’ampolles, quan els advocats de la defensa els pregunten es redueix només a una pedra, algun colp de paraigües d’alguna anciana, alguna escopinada, que no es pot generalitzar, alguna ampolla de plàstic mig buida, tot i que sovint davant les preguntes hi ha qui exagera i augmenta el volum de les respostes, en una versió inventada, com si els votants foren personatges del film “L’exorcista” amb “efectes especials” del cinema de fantasia i terror, gent que llença bromera per la boca o un cotxe policial que s’ha tornat blanc a causa de les escopinades…
El que declaren els policies, és tan “subjectiu” que sembla un relat imaginari de Jorge Luis Borges, sobretot per als qui estiguérem allà l’1-O, la majoria dels supòsits dels quals parteix la fiscalia, l’advocacia de l’estat i el partit feixista i llurs preguntes, ens sonen a extraterrestres. Ni trames criminals organitzades, ni “cabecillas“, ni armes, ni encaputxats ni violència de cap mena; fou una auto-organització popular fonamentada en una societat civil articulada i acostumada a mobilitzar-se contra un estat opressor i repressor. Encaputxats, violència, insults, amenaces, porres, pals i agressions? Sí, per banda de les forces de ‘seguretat’ de l’estat. Per desbaratar que el referèndum pogués tenir cap efecte polític, ni que fos simbòlic.
Exageracions, anècdotes, afegits fantasiosos, descripcions i valoracions pel·liculeres, amb poques limitacions per banda de Marchena, com el d’un policia nacional espanyol, de València, declarant al Suprem que deia que sa mare a Gandia, s’havia hagut de dutxar centenars de vegades aquell dia pels insults que va haver de suportar “ell”; en parlar dels votants ho feia, de manera despectiva “aquella gente”, afirmava que tot i que proclamaven que eren gent de pau, estaven “plens d’odi“, ho deia des d’un odi que s’ha construït, conreat i nodrit al País Valencià contra Catalunya, des de fa molts anys, injectant l’anticatalanisme a les venes, des de tots els mitjans espanyols i “valencianos“, com quan va parlar de “la tigresa de Badalona“, una xica, deia, que mullada no pesava ni 40 quilos, que no podien reduir-la entre dos o tres policies armats i vestits de RoboCop, agredint-la i arrossegant-la per terra, i inclús arribà a comparar la situació de l’1-O amb la violència al País Basc (com feren alguns altres policies i guàrdies civils, sent tallats per Marchena per incomparable); o un altre PNE que parlava de la “massa” (votants), com gent amb la que ‘no es podia raonar’, que estaven ‘fora de si’, que ‘no atenien a raons’, i de manera estigmatitzadora al·ludia, en aquest context, a un jove amb la síndrome de Down que es resistia més que els altres… Ens observen als “catalànics”, indepes, des d’una concepció genèrica, racista, la mirada d’odi de l’enemic.
Uns agents de policia, que, tant en la seua violència, com en les seues declaracions falses i despectives, mostren que són la continuació d’una policia de la dictadura, autoritària, maltractadora, sense cap “reforma”, a les ordres dels seus caps, amb obediència cega, que considera que la gent, que “ells” diuen ‘massa’ és el seu enemic a abatre i cal combatre’ls, sense cap proporcionalitat, ni coherència, ni racionalitat… I quan més afirmen el contrari, més es remarquen les seues mentides. Els jutges, si estan interessats per la “veritat jurídica”, haurien de veure-ho també, si miren els vídeos i les imatges brutals, només causaren violència les forces de l’estat. No la pacífica ciutadania. Els insults i les agressions que projecten els policies en la ciutadania, expressen el seu propi odi contra les víctimes de les seues malvestats. En realitat s’odien a si mateixos, però, ho canalitzen projectant l’odi contra els altres.
Uns dies abans del referèndum, un grup de persones pegava uns cartells pels carrers de Badalona, “Escolta, Europa”, “Hola, Europa!“, “Hola, República”, “Hola, Nou País”… Uns policies locals de Badalona, en considerar que eren cartells sobre el referèndum, quan eren cartells intemporals, decidiren segrestar els cartells; una dona del grup telefonà a l’alcaldessa de Badalona que havia impugnat als tribunals la prohibició de posar cartells polítics que afavorien la participació ciutadana per a la mobilització de l’1-O, i la batllessa li va dir a la dona que digués als policies que es posaren per a comunicar-los que deixaren a la gent pegar els cartells en pau; els policies, no van voler posar-se al telèfon i van continuar en la seua tasca per decomissar els cartells i deixar-los als seus cotxes; mentre identificaven a la gent, va arribar Jordi Cuixart, que estava sopant a prop després de fer una xerrada, i l’havien telefonat perquè anés, per l’altra banda, també va arribar el regidor de Badalona En Comú Podem, José Tellez, que els va dir a la policia que ell es responsabilitzava i els tornava els cartells a la gent; Cuixart, per treure ferro, els va suggerir als policies que podien haver-ho deixat córrer, passar de llarg, perquè tenien feines més important que impedir que la gent s’expressi posant cartells, els ho va dir com a suggeriment, com a proposta per evitar conflictes, al remat el senyor Tellez va agafar els cartells, els va lliurar a la gent i va dir que demà aniria de declarar a l’oficina municipal de la policia local de l’ajuntament de Badalona. I així va fer a l’endemà la seua declaració; els policies el van denunciar en un atestat i s’ha arxivat la denuncia o es va fer el judici i se’l va absoldre. Perquè no s’hi ha vist res delictiu.
Al Suprem de Madrid, a aquesta anècdota intranscendent, l’han inflat en fer d’un gra de sorra una muntanya (o d’una puça un cavall); han passat pel tribunal de Madrid set o vuit policies locals de Badalona, cridats per la fiscalia o els dels partit feixista, que no haurien d’haver estat fent la campanya electoral des d’un tribunal de “justícia“, per tractar d’inculpar Jordi Cuixart, com si hagués tramat un pla contra la policia local, quan només va fer de mitjancer en una situació de conflicte per defensar la llibertat d’expressió, la participació política i la defensa de drets fonamentals, que els del partit d’extrema dreta, l’advocacia de l’estat i fiscalia, tots plegats, sense distinció, consideren un delicte greu. Un suggeriment amable i ple de sentit contextual, de Cuixart, en boca d’un policia local badaloní, es torna ‘exigència”… tot i que va reconèixer que no els havia cridat ni faltat al respecte. Confonen les coses intencionadament, perquè els va demanar que li tornaren a una dona el seu document d’identitat que havien extraviat i es va posar a davant del cotxe, ell i dos persones més, perquè li’l tornaren. Però els altres dos no estan acusats de “rebel·lió” o “subversió”.
Per això, com que no tenen res, ni contra Jordi Cuixart ni la resta d’acusats falsament i il·legal, sembla que des dels tribunals de l’estat volen criminalitzar-lo(s), per uns “incidents“, tan anecdòtics i insignificants, tant aquest de Badalona, com per cridar el lema antifeixista “No passaran” (un eslògan antifeixista internacional), pel referèndum de l’1-O o per la manifestació del 20-S, on feren tot el possible inclús enfrontant-se als “seus” perquè no passés res greu, “incidents”, que no serien admesos en cap tribunal de pau de cap poble, però ells ja estan quasi dos anys de presó provisional. En un acte de revenja de l’estat. Portar set o vuit policies locals, absurdament, a declarar ximpleries al TS de Madrid és un balafiament de diners que pagarem tots, sobretot, la catalànica gent, com els jutges del TS, com els policies que vingueren a apallissar-nos, com la vida regalada del monarca que va fer el discurs del “A-por-ellos“, com  la fiscalia, l’advocacia de l’estat i els investigadors de delictes inexistents, segurament tractant d’obtenir les acusacions amb informes falsos, amb mentides, potser, de manera delictiva. Ens espolien, ens apallissen, ens judiquen, ens sentències i ens condemnen arbitràriament; ni ens respecten ni ens reconeixen ni ens deixen en pau i llibertat i a sobre, ens fan pagar els costos de la seua violència.
Un altre fet, no tan “anecdòtic“, fou que un policia li va propinar un colp de peu als testicles a un home gran, de més de setanta anys, li va causar un infart i se li va aturar el cor, uns joves metges van anar a reanimar-lo, un dels policies judicials es va acostar a l’home a fer el “paripé“, per fer veure que ajudava i la gent li va dir que s’apartés perquè l’infart havia estat causat per una agressió policial; mentre estava al costat de l’home col·lapsat a terra, els policies anaven estomacant a la gent, amb colps de punt, d’escuts i de porres, fins al punt que van caure dues o tres persones a sobre de l’infartat i dels que l’estaven reanimant, doncs preguntat el policia judicial, per l’advocat Pina, si havia vist com els seus companys atonyinaven a la gent que queia a sobre de l’infartat, es feia ‘l‘orni’ per a no respondre i quan l’advocat va insistir, el jutge Marchena, en creure que preguntava pels colps als genitals, el va tallar i quan va tractar d’explicar-li-ho l’advocat Pina, en assenyalar-li que ‘estava errant’, el jutge no el va deixar explicar-se (com sol fer d’habitud, amb maneres autoritàries, masclistes i despòtiques) i li va dir: “Vosté no em pot dir que estic errant, quan jo dic que és manifestament impertinent la pregunta“… Potser aquest jutge es creu ‘infal·lible’ com els papes de Roma o un déu omniscient. Ridícul i patètic. Perquè uns dies després, van fer passar al Suprem a un policia, perquè declarés,  per segona vegada i l’advocat Pina, ho va detectar i ho va denunciar i Marchena i els seus jutges, van riure, dient, que com que eren molts testimonis, una errada no era important i “tot anava bé“… En realitat, tot el judici és una greu errada, tot va molt malament perquè és un judici preconstitucional, que lesiona drets fonamentals i criminalitza actes pacífics que no tenen cap rellevància delictiva.
Si , des del Suprem, tingueren mig gram de trellat (seny, senderi), aturarien el judici, alliberarien els acusats i passarien el conflicte a l’esfera política, d’on no hauria d’haver eixit mai. No obstant això, no ho faran perquè Marchena és un expert en ser esmenat pel Tribunal Europeu dels Drets Humans, com al cas Atutxa; el president del Suprem també va ser el fiscal que va acusar i aconseguir condemnar a Garzón, per haver gosat investigar els crims del franquisme, fou on l’ex-fiscal anticorrupció, Jiménez Villarejo li va dir: Marchena “es un perfecto ignorante y tiene una absoluta mala fe”; cal tenir cinisme, cobdícia, ambició i insensibilitat moral quan un alcalde del poble de Sant Julià de Ramís, Marc Puigtió, del poble on vivia el MHP Carles Puigdemont, va descriure la brutalitat policial i la vinguda d’un helicòpter policial sobre el seu poble, quan va voler comentar a preguntes de l’advocat Van den Eyden, que l’helicòpter feia maniobres intimidatòries tractant de posar-se molt a prop de la gent que era agredida per la policia, Marchena el va tallar, de males maneres, dient que no podia fer valoracions, sinó relatar fets i davant el silenci de l’advocat de Junqueras i Romeva, que va callar durant uns segons, perquè va escoltar que des del tribunal es van mofar, burlar i befar de l’alcalde, de la gent agredida, el jutge va tractar de burlar-se, mordaçment i sàdica, de l’advocat callat que es pensava què preguntar i, segurament, d’un judici, que efectivament és per riure, si no hi hagués gent empresonada des de fa gairebé dos anys. Elias Canetti ho deia així: “El sentiment més pervers que conec és l’odi els oprimits, com si la seua situació fos una conseqüència del seu tarannà. Ni tan sols molts filòsofs equànimes i justos no s’escapen d’aquest sentiment“. Ni els jutges tampoc, més encara els que, de manera contrastada, sabem que no són ni equànimes ni justos. Com hem vist, aquests dies passats quan Marchena ha maltractat l’advocacia de la defensa, Àlex Solà,  Marina Roig i Benet Salellas i als testimonis de la defensa com la filosofa Marina Garcés, impedint que expressarà la seua percepció de la por que va passar l’1-O o del que va veure en la violència policial, quan en els seus “testimonis” els policies i guàrdies civils van explicitar les seues ‘percepcions’ de manera quasi il·limitada. Es va retratar, en la seua absoluta parcialitat, tantes vegades, però sobretot quan va respondre quan Salellas diu que si no li deixa preguntar per la por, no fa més preguntes: “Pues, mucho mejor!”. Esperem que les maneres mal educades, autoritàries, militaristes, patriarcals i grolleres d’aquest tribunal siguen judicades i esmenades pel tribunal europeu de drets humans. Perquè aquest judici és una aberració jurídica i democràtica.
A més a més, els tuïts del portaveu del PP, al Senat anterior, un tal Cosidó, deien que Marchena era l’aposta del PP per controlar els tribunals, amb seguretat “per darrere” en el pacte d’estat amb el PSOE per repartir-se el botí de la justícia; recordem la cita a “De civitate Dei (IV,4,1) d’Agustí d’Hipona: “Remota itaque iustitia, quid sunt regna, nisi magna latro­cinia?”. És a dir: “Si, dels governs, en traiem la justícia, en què es converteixen sinó en bandes de lladres a gran escala?”; s’han destapat sopars i conferències de Marchena contractat per la FAES (d’Aznar i la Cayetana Àlvarez de Toledo), pagat per Endesa, per la patronal dels casinos i jocs, amb l’exministre de justícia del PP, un tal Rafael Català, al qual es dirigeix Marchena dient que és el seu “amic“, que ens recorda a allò de camps de “l’amiguet de l’ànima” dirigit al “Bigotes” i la trama mafiosa de la Gürtel.
Per la qual cosa, si Marchena és amic de Rafael Català, que era tan “equànime” quan esmentava els independentistes (a les ordres de la vicepresidenta Sáez de Santamaria que es vantava perquè gràcies a M. Rajoy i el PP havien aconseguit escapçar, detenir i empresonar l’independentisme), i van dirigir “la policia política” (“patriòtica!”) des del Ministeri de Interior i el de Justícia, podem imaginar quina classe de justícia els espera a les persones que estan sent judicades per gent tan amiga del partit més corrupte d’Europa, que s’han inventat dossiers falsos, acusacions fictícies i clavegueres de l’estat, una policia política i una fiscalia que els ‘afina’ les imputacions “patriòtiques” fetes d’amistats perilloses; aquests jutges, amics de polítics corruptes, ens recorden les paraules de “Luces de Bohemia” de Valle Inclán, 1924: “España és una deformació grotesca de la civilització”, “a Espanya el treball i la intel·ligència sempre s’han vist menyspreats. Aquí tot ho mana el diner”, “a Espanya el mèrit no es premia. Es premia el robar i el ser pocavergonya”. Veient als jutges, a la fiscalia, als del partit feixista i a l’advocacia de l’estat, que ingènuament i “estupefacta”, preguntava, com era possible que la ciutadania no hagués obert el pas a la policia, sense copsar la importància que tenia poder votar, una decisió històrica per determinar el futur de Catalunya, ens demostra que el que criticava Valle Inclán, els residus decimonònics i borbònics de la Cort dels Miracles, es reprodueix actualment, com un ‘corrent de fons’ cíclic, en bucle, com una espècie d”etern’ retorn.

 

País Valencià, Segle XXI © 2019 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER