“Corrents de fons”, de Gustau Muñoz

^{Sal·lus Herrero}

^{Després d’haver-lo llegit i rellegit atentament és molt difícil d’encabir, definir i etiquetar el darrer llibre de Gustau Muñoz Corrents de fons. Cultura, societat i política, editorial Lletra Impresa, 2019. Primer, perquè tant el llibre com l’autor, ambdós, són una “rara avis”, que és a més el títol de la col·lecció on es publica, i en segon lloc, també com s’adverteix a la nota editorial de la pàgina 253, perquè alguns d’aquests textos havien estat publicats originalment en una diversitat de mitjans que expressen la realitat del nostre País i d’Europa, com la revista L’Espill, Afers, Saó, a la revista alemanya Das Argument, a L’Avenç, a l’edició valenciana d’eldiario.es, eldiario.es/cv, i a Eines. I tanmateix, no és tan sols un recull d’articles interessantíssims i incisius, per a entendre el País Valencià i els Països Catalans, els corrents de fons que han determinat el resultat que observem avui dia. És molt més, perquè fa un diagnòstic de la situaciói les circumstàncies actuals del nostre País, repassant la corrupció de forma rigorosa i exigint mesures perquè no torne a passar el desgavell sistèmic del saqueig de les arques públiques valencianes a mans dels governs del PP, com a súbdits al servei dels interessos de Madrid, demanant una modernització tecnològica, industrial i de recerca científica per a no caure en el subdesenvolupament en tots els àmbits o en la dedicació exclusiva als serveis i el turisme com a monocultiu. S’hi analitzen les limitacions del passat, les possibilitats del present, i tot sense “defallir en la decisió de futur”. Perquè sense la decisió de futur, no som res més que previsible material d’enderroc i d’uniformització, arraconats i finalment llençats a la paperera de la història com a pobles catalànics. Perquè sense la potència històrica, social, cultural i lingüística de Catalunya, esdevinguda nou Estat a Europa o reforçada amb molt més autogovern, federat, confederal i intercomunicat tot l’àmbit dels Països Catalans, al remat, la catalanitat esdevindria el residu d’un procés de minorització cada vegada més accentuat, en un procés de colonització, assimilaciói uniformització accelerada, que ens duria a la vora de l’anihilament, com la situació que hi ha a la Catalunya Nord, en un estat cultural i lingüístic de supervivència post-exterminista.}

^{Gustau Muñoz, enmig d’una situació laberíntica i embullada,  assenyala la conveniència de crear “un nou concepte integrador de catalanitat”. “Mínim comú denominador o concepte fort i de màxims? Ja ho veurem… si hi arribem”, anota davant la complexitat actual.}

^{Fet i fet, és un crit d’esperança enmig d’incerteses i temps foscos per refer el País Valenciàde dalt a baix i incloure’l en el seu propi context cultural i eco-sistèmic. Canviant el subjecte de les paraules deHannah Arendt: “els valencians hem de defensar-nos com a poble”. Per poder mantenir-nos dempeus i avançar col·lectivament, com a poble singular i digne enmig d’una globalitzacióque ens empenta a cooperar, a ajudar-nosmútuament, amb la resta dels Països Catalans, per no ser proscrits, desfets, invisibilitats o subjugats com a subgrup irrellevant i provincial en el magma essencialista del nacionalisme espanyol, que ens ha volgut assimilar o exterminar amb tots els recursos de l’Estat en tractar-nos com a enemics i sense reconeixement de drets, llibertat i igualtat, a la ciutadania de les altres nacions distintes a la castellana o espanyola. Malgrat tot -clima de coerció, la instrumentalitzacióde la cultura per a l’establiment de xarxes clientelars i sectàries als servei de la incultura i l’analfabetisme funcional, la proscripció del “català” de l’àmbit públic, tret de l’espai universitari, l’entrebanc de la mínima coordinaciód’iniciatives comunes en suport de la llengua i la cultura compartides, les mancances en la normalització lingüística, etc.- Gustau Muñoz, prefereix emfasitzar i destacar la vitalitat cultural del País Valencià en diversos camps: Escola Valenciana, literatura, teatre, música, cultura tradicional, editorials, revistes culturals, Internet, el món de l’ensenyament… Una mica com reivindica Francesc Viadel a “Valencianisme, l’aportació positiva” (PUV, 2012), ons’especifiquen els fruits de mig segle d’esforç tenaç, obstinat, per renovar la cultura i el País en un sentit nacional inequívoc. “A pesar que de vegades no és reconeguda i acollida com i on seria just que ho fos”, reconeix. Aquest coneixement i reconeixement de la nostra realitat és el primer pas per transformar-la, localment i global; i aquest llibre és una bona guia per copsar el que ens estàpassant al País Valenciài a tots els Països Catalans, en un temps “enigmàtic” ple de foscors i alhorad’esperances. Conèixer el passat i el present és fonamental per no anar a cegues en l’avenir que ens cau a sobre. Conèixer per incidir en les transformacions socials i culturals.}  

^{A més de ser un llibre que esdevindrà un clàssic per entendre el País Valenciàde la segona part del segle XX i les primeres dècades del segle XXI, ha aconseguit una articulacióharmònica, amb els afegits corresponents, les introduccions, reescriptura i la confecciófinal per explicar –en referència al context global-els avatars culturals, econòmics, polítics i socials del País Valencià, dels Països Catalans, de la península Ibèrica i d’Europa, amb incursions als nous airesnord-americans, comens alerta al Pròleg. Ésa dir, l’era que inaugura l’eleccióde DonaldTrump perquè“el tombant ideològic” i les maneres de fer són “mercaderia d’exportació” per àrtd’una superpotència mundial que encara “irradia” el món sencer. Tot plegat, s’insinua un preocupant procés de “des-civilització” (Norbert Elias), de regressió, fins i totuna feixistització que retorna de manera preocupant i amenaçadora; que ens recorda allò que cantava Raimon: “Quan creus que ja s’acaba, torna a començar”.}  

^{Al pròleg, Gustau Muñoz exposa que no es pot entendre la realitat valenciana sense considerar el seu passat i aïllada del seu entorn més ampli. La reivindicació de la validesa de les anàlisis de Joan Fuster, científicament contrastades, en el procés d’industrialització del País València, amb les dades i el context històric i social de la dècada dels anys cinquanta, tot i que després es va esmenari corregir per actualitzar i mostrar que als anys seixanta –més bé cap a final, a partir del 1966- hi haguéuna embranzida industrialitzadora més intensaque niFuster ni ningúpodia copsar,aixícom impugna les acusacions gratuïtes de “ruralisme” (fins a la publicacióde Joan Fuster de Nosaltres els valencians-1962- tots els experts i les dades expressaven una industrialitzacióincipient i precària), elogia el treball i la recerca de Fuster en la defensa de la cultura, de la llengua, del País i dels Països Catalans com a “projecte de futur”, que defineix en parlar de “Quaranta anys després. Els Països Catalans en perspectiva històrica“: “Si els “Països Catalans” no troben una encarnaciópolítica urgent, no per aixòdeixaran de ser el que són. I no per aixòdeixaran de ser el que haurien de ser” (Joan Fuster, 1978), en completar i eixamplar el concepte de catalanitat, la defensa del respecte a la diversitat cultural i la pluralitat nacional, des d’un concepte “unitari de cultura catalana”, davant el risc d’extinció, les impugnacions de les critiques a Fuster per no haver valorat prou la burgesia i els dirigents polítics del País Valencià, les acusacions d'”essencialisme”, fora de lloc per banda dels quiataquen el més important intel·lectual del segle XX sense tenir en compte el context dictatorial ni les virtualitats de Fuster en defensa de la nostra cultura i el nostre País, sencer i complet. Una llavor de futur indefugible. Perquèesvaïts molts prejudicis i amb la possibilitat d’articular i recuperar en l’àmbit cultural, editorial i els mitjans de comunicacióde tot el domini lingüístic catalanoparlant… S’exclama Muñoz: “Qui sap el que ens pot deparar el futur“, amb una barreja d’escepticisme i de perspectiva esperançadora per les virtualitats de corrents emergents en defensa de la cultura i del País. Compartesc la definicióde Xavier Aliaga quan a l’article a El Temps, núm. 1819, 23-4-2019, “Gustau Muñoz: la mirada crítica i assenyada”, destaca l’habilitat crítica i la ponderació que hi ha a <<Corrents de fons, en la relectura mesurada de Joan Fuster, en l’anàlisi dels reaccionaris valencians a la “tradició amagada”, el paisatge de desfeta i corrupció fins al capdamunt que ha deixat el PP al País Valencià després de la batalla, la lluita per la cultura, l’elogi de la IVEI i la simpàtica crònica de València “Capital mundial de l’antiturisme”.>>}

  ^{Els determinants són generals i de gran abast: copsar “el Zeitgeist”o esperit de l’època, per descomptat, peròtambéels imponderables del context espanyol i europeu, o més a prop l’esdevenir a Catalunya, que ens afecta tan directament”. De tot això, i de moltes més coses, tracta aquesta llibre, que inclou tambéun conjunt de retrats personals, d’algunes persones queconsideracapitals per a ell i més enllà (Josep Bertomeu, l’amic de tota la vida, Rosa Serrano, Josep Vicent Marqués, el llibreter Carles Jorro, Ramir Reig, Ronald Fraser, i una ressenya de la trajectòria intel·lectual de Jacobo Muñoz, el seu germà gran…). Per això, acabadedicant aquest llibre “a tots aquells que han patit i lluitat, amb eficàcia i obstinació, amb intel·ligència i amb determinació, per capgirar una situacióignominiosa, i que finalment hi van reeixir. Són l’exemple que pot il·luminar temps foscos. El seu esperit insubmís s’ha de mantenir i s’ha de saber valorar com cal, perquèés el ressort i la inspiracióque salva. En qualsevol circumstància.” (Gustau Muñoz, gener 2019).}

^{Només postil·laria: tant si van ‘reeixir’ com si no. Perquèremembrant Reyes Mate i Ernst Bloch, les persones i les causes “fracassades” i “vençudes”, tambéhan de tenir un lloc en la història; comes fa des del feminisme, reivindicar-les per visibilitzar-les i rescatar-les de l’oblit.}    

^{De fet, jo n’havia llegit bona part d’aquestes reflexions cabdals, quan foren publicades; això, però, aixòno li fa perdre l’enorme interés, l’agilitat, la frescor i la vigència de l’anàlisi i la pertinència intel·lectual i crítica, derivada de la decisiva influència que exerceix en l’autor (i en tots nosaltres, a pesar dels intents de desacreditar-lo amb foteses), Joan Fuster i l’Escola de Frankfurt (AxelHonneth, Seyla Benhabib, Walter Benjamin, Friedrich Pollock, Max Horkheimer…), aixícom qualsevol espurna intel·lectual i literària critica, valuosa i significativa d’arreu del món, per entendre el que passa, el que ens passa i poder llegir el present i orientar-se en la construcciódel futur, en tot allòque estàa les nostres mans.}

^{Perquè els textos prèviament publicats han sigut acurats, prologats, annexats, reescrits, actualitzats, ampliats, se’ls ha encabit i donat més rellevància en un conjunt coherent per esdevenir “un calaix d’eines” (en els termes que feia servir Jürgen Habermas, en un procés de  reconstrucció dels fets que ens afecten des del coneixement i l’interés, o de Michel Foucault, d’anàlisi del saber i el poder, ode Wittgenstein en termes de llenguatge i resolucióde problemes). Eineshermenèutiques i transformadores en defensa, prioritàriament, de la cultura catalana del País Valenciài, en realitat de qualsevol cultura, en qualsevol llengua (castellana, alemanya, anglesa, francesa, portuguesa…), amb una predilecció especial (que comparteixo) per la cultura que es fa en català a la Safor, la Valldigna i la Marina, de manera efervescent i d’alta qualitat, demostrant que la nostra llengua és universal tambéi serveix per a pensar i escriure sobre tot allòhumà.}

 ^{Sens dubte aquestes comarques centrals del País Valencià que hem esmentat adés són el cor fort que batega per orquestrar una resistència cultural i literària que arribe a tots els Països Catalans. Aquestes comarques del País Valencià, junt a d’altres, com la Ribera, Sueca (Joan Fuster) i València (Manuel Sanchis Guarner, Vicent Ventura, Enric Valor, Carmelina Sànchez Cutillas, Maria Ibars, Vicent Andrés Estellés, Josep Vicent Marqués, Alfons Cucó, Rafael Lluís Ninyoles, Joan Francesc Mira, Josepa Cucó, Lluís V. Aracil, Josep Picó,Vicent Pitarch, Màrius Garcia Bonafé…). Es nota tambéla influència en les anàlisis d’historiadors clau com Pierre Vilar, Josep Fontana, Eric Hobsbawm, Mark Mazower  o Enzo Traverso…} 

 ^{Durant aquella esquifida “transició” política, aquests escriptors i escriptores que escrivien en la llengua del nostre País van estar a l’avantguarda en la recuperaciódel catalàcom a llengua pròpia del nostre País en risc d’extinció, pel genocidi cultural tramat i executat pel franquisme. I a la fi de la dictadura es va produir una explosiód’ona llarga que venia del corrent de fonscreat per l’intens i profund treball fet per Joan Fuster amb Nosaltres els valencians  i els seus assajos culturals, històrics i socials i les rèpliques l’ampla durada de la seua enorme i potent activitat intel·lectual, les polèmiques, sobre l’agrarisme i la industrialitzaciódel País Valencià, la proposta de l’horitzó de futur dels Països Catalans, el Congrés del Cultura Catalana, la critica a les insuficiències industrials del nostre País, la proposta d’inclusiódel País Valenciàen el conjunt dels Països Catalans, l’anàlisi de l’herència de la IVEI, el diagnòstic de la corrupciósistèmica del PP…}

^{I ara encara ho demostra el fet que la cultura en catalàirradia la seua energia per tot el País, a la “Safor literària” ho explica Gustau Muñoz excel·lentment i esmenta alguns dels nostres escriptors més estimats de les Comarques Centrals(Josep Piera, Ferran Garcia-Oliver, Maria Josep Escrivà, Pepa Guardiola, Josep Bertomeu, Enric Sòria, Encarna Sant-Celoni, Teresa Pasqual, Rafa Gomar, Francesc Calafat, Christelle Enguix, Àngels Gregori, Àngels Moreno, Josep Lluís Roig, Josep Gonga, Lourdes Boigues, Ignasi Mora, Santiago Laparra, Isabel Canet, JoséFigueres, Gabriel Garcia Frasquet, MercèCliment, Juli Capilla, i tambéen castellà, Paco Brines, Rafael Chirbes). Permeteu-me que incloga Jesús Alonso del CEIC Alfons el Vell i Vicent Cremades, tots plegats treballadors infatigables de Gandia, Xàbia, Dènia… Reconeixement de l’emergència cultural en la nostra llengua catalana a les nostres comarques valencianes.}

 ^{No obstant això, a l’article “Escriure, publicar i llegir en valencià“, Gustau Muñoz, explicita l’anomalia que alguna cosa falla en el mecanisme dinamitzador de la nostra cultura, la relacióescriptor/públic, en la qual els editors són la baula i els intermediaris necessaris, assenyala la precarietat i la manca de potència del circuït literari que connecti tot el domini lingüístic catalanoparlant perquèens enriqueixi com a individus i com a col·lectivitat; tambétenim alguns clàssics vius com ara Josep Palacios, Joan F. Mira, Josep Piera, Marc Granell, Vicent Alonso, Enric Sòria, o Jaume Pérez Montaner, mestres de l’escriptura. I una herència cultural impressionant. Al fil de la novel·la de MartíDomínguez, L’assassíque estimava els llibres,  es preguntaper quècap burgèsde València, o Alacant (o de Castelló) no tindràmai una paraula favorable a la literatura del seu País? I respon assenyalant llibres com La memòria de les ones (Balandra) de Pepa Guardiola, Vestals de Roma(Pagès) d’Encarna Sant-Celoni, Dones e altri(Drassana) de Felipe Bens, Tast de salobre (Aila editorial) de Joan-Lluís Moreno, El mal que m’habitade Pasqual Alapont o Urbà Lozano amb Vindrà la mort i tindràels meus ulls, dues novel·les excel·lents editades per Bromera. No puc deixar d’esmentat el Nou viatge pel País Valencià(PUV) de Nèstor Novell i Josep Sorribes, un altre clàssic per saber com és el País Valenciàactual, seguint la tradició encetada pel botànic Josep Antoni Cavanilles, per l’antic Regne de València, més tard per Joan Fuster El País Valenciài Manuel Sanchis Guarner Els pobles valencians parlen els uns dels altres, entre d’altres. Incitacions lectores.} 

 ^{Per últim, si haguera de definir, obligatòriament, en pocs mots el llibre Corrents de fons diria que tracta de fer balanç, explicar i avaluar, críticament, la societat, la política, l’economia i la cultura del País Valenciàd’aquestes darreres dècades, una denúncia rigorosa i ferma de la corrupció, la ignorància i l’atac a la cultura com els mals radicals dels darrers temps que ha patit el nostre país i ara sembla globalitzar-se. Un manual perspicaç, on l’eix vertebral rau en l’esforçper entendre el nostre País i poder transformar-lo des d’una perspectiva progressista, concretament, d’un “liberalisme d’esquerres”, amb una radicalitat democràtica impregnada d’anàlisi històricai sociològicamarxista anti-totalitària, de continuïtat amb el fil roig de la resistència antifeixista i amarat, bàsicament, a la manera inclusiva, de la literatura catalana i universal. Un llibre que ens ajuda a copsar l’emergència dels corrents de fons del que ens estàpassant, tant elscorrents reaccionaris com progressistes, per poder orientar-nos, amb una vessant pragmàtica de coneixement per tot allòque, pel fet que éshumài téconseqüències socials i culturals, no ens és aliè. No ens pot ésser alièperquèens hiva la nostra continuïtat cultural, social, industrial, agrícola i econòmica, com a País Valencians dins del nostre marc històric, geogràfic, cultural, lingüístic i literari catalanoparlant; la catalanitat que ens pertoca, com a baleàrica, rossellonesa o valenciana gent que deia Doro Balaguer i ens recorda Muñoz, la importància de revista Nova Cultura, de Josep Renau, Emili Gómez Nadal, Carles Salvador, Ricard Blasco, inclús textos d’Ángel Gaos, Ilya Ehrenburg, el Congrés Internacional d’Escriptors amb escrits d’André Gide, André Malraux, Maiakovski, Henri Barbusse i Ramón J. Sender, amb critiques a la generaciódel 98 que s’havia fet cada vegada més de dretes i es mirava de reüll Ortega y Gasset, Heidegger pel seu compromís amb el nazisme… A la revista Nova Cultura identificava els greus problemes que afecten al gruix de la societat de la seua època en connectar-la amb les masses populars per a propiciar un canvi radical contra les enormes desigualtats socials que hi havia llavors i encara ara. Com ara fa Gustau Muñoz, per copsar les societats dels Països Catalans, les mancances de comunicació iinfraestructures al corredor de la Mediterrània, la desconnexiódels mitjans de comunicacióa tot el domini lingüístic. Enmig d’aquesta globalitzaciódel capital, en aquest relat s’observa un advertiment perquèens adonemque, com que som pocs, si estem “mal avinguts“, si ens girem d’esquena, serem atacats, devorats o absorbits per entitats estatals o supra-estatals que no ens reconeixen com a poble, història, llengua, cultura i mercat diferenciat. I ens serà molt complicati difícil afrontar els greus problemes locals i mundials que ens afecten. Sens dubte, aquest nou llibre de Gustau Muñoz és un instrument crític, de ponderaciói de lluita, per a un  temps de resistència  i d’insubmissió.}