Joan del Alcàzar
Estem en la vespra d’una jornada electoral que pot ser d’aquelles que es recordaran durant molts anys. La dreta espanyola, des de la neofranquista a la neoliberal, es presenta dividida però convençuda que si els resultats ho permeten pactaran la formació d’un govern a l’andalusa; és a dir, un govern a tres: PP i Ciudadanos, amb el suport extern de Vox. En un govern així, el nou partit de l’extrema dreta seria absolutament condicionador des del seu programa classista, homòfob i racista; un programa que, a més a més, li ha posat la proa als avanços que les dones han aconseguit mitjançant la lluita feminista.
Després de les dues demostracions de força del 8 de març de 2018 i 2019, els conservadors i els reaccionaris espanyols s’han espantat de debò. És per això que el PP ha situat en primera línia mediàtica una retornada a la política partidària com Cayetana Álvarez de Toledo; Ciudadanos li ha atorgat paper coprotagonista, junt a Albert Rivera, a Inés Arrimadas; i Vox ha trobat la seua dona de referència en Rocío Monasterio.
Álvarez de Toledo ha escrit que el feminisme, agressiu i retro, és com el nacionalisme i com totes les polítiques identitàries, que sols busca anul·lar l’individu. Per a la candidata del PP per Barcelona, el feminisme furta a les dones la seua capacitat de lliure pensament i decisió. Les obliga a inscriure’s en un bloc sentimental i polític i, si discrepen, les assenyala, les linxa i fins i tot els nega la condició de dona. Arrimadas, al seu torn, ha volgut difondre l’alternativa del que ella i el seu partit anomenen el “feminisme liberal”, que consisteix, senzillament, en una defensa de les llibertats individuals de les dones com si aquest fora el problema. Monasterio, pel que fa a Vox, nega directament l’existència de problemes que afecten exclusivament les dones com ara la violència de gènere; per a ella ni tan sols hi ha cap problema amb la igualtat entre els homes i les dones. Sí confessa, tanmateix, haver patit una única discriminació: “Només m’he sentit discriminada com a dona quan, com a arquitecta, he donat ordres a obrers musulmans” [sic].
Durant la campanya electoral les dretes hispàniques han fet com sempre: han elevat el to de veu, han desqualificat, han deslegitimat, han insultat i han amenaçat. El líder de l’extrema dreta, Abascal, assegurava ahir a València que allò que s’ha de decidir en la cita electoral de diumenge és “la continuïtat històrica de la nostra pàtria o el caos d’un front popular que uneix comunistes, separatistes i proetarres, a burgesets de Barcelona amb anarquistes i amb els de la corbella i el martell”.
Aquest discurs de l’odi i la polarització ha contaminat absolutament tant al PP com a Ciudadanos. Pablo Casado ha acusat reiteradament Pedro Sánchez de preferir “les mans tacades de sang a les mans pintades de blanc”, en referència al suport que considera que ha buscat en Bildu. Això a més d’insistir en que el líder del PSOE està en mans dels comunistes, i de denunciar que vol blanquejar colpistes i pro etarres perquè no només els necessita, sinó que els promou i els empara. Segons Casado, “els enemics d’Espanya, el colpisme i el terrorisme, són els aliats de Sánchez”.
Albert Rivera ha sintetitzat, via Twitter, la seua particular visió del principal perill que amenaça Espanya, la seua fractura, denunciant que aquest és l’objectiu de l’actual president del govern: No es pot governar el teu país amb qui vol liquidar el teu país. És molt senzill, ho entén fins a un xiquet. Però Sánchez no. Sánchez vol posar una altra vegada el futur d’Espanya en mans dels que volen destruir Espanya.
No són discursos nous en boca de la dreta espanyola.
Aviat es faran quaranta dos anys d’una altra cita electoral que va ser decisiva, la del 15 de juny de 1977. Eren les primeres eleccions democràtiques després de la dictadura franquista.
El líder de la dreta dura, Manuel Fraga, afirmava aleshores amb el seu clàssic to autoritari: “Cal optar, en aquest moment cal aclarir-se, cal donar la cara, no hi ha més remei. I cal veure qui pot donar al país seguretat, ordre i llei, restauració de la confiança, rellançament de l’economia, repartiment eficaç de la nova riquesa. Plantar-los cara -cal dir-ho-, als grans enemics d’Espanya, que són el marxisme i el separatisme”.
El candidat al Senat pel partit de Fraga, Aliança Popular, l’origen de l’actual PP, era l’ex president del govern Carlos Arias Navarro. En la seua intervenció a TVE va fer un plantejament apocalíptic: “Espanya es troba en un dels tràngols més perillosos pels quals pot passar una nació: l’alarmant deteriorament de la nostra economia, l’ombrívola perspectiva del món social, fan justificat el temor que si no trobem un ràpid i eficaç remei, aviat ens trobarem en un clima pre revolucionari d’imprevisible eixida”.
La destrucció d’Espanya com a missió central dels sempiterns enemics de la pàtria. Mai ha tingut mesura la dreta hispànica a l’hora d’amenaçar i deslegitimar els seus adversaris polítics. El marxisme [ara en diuen comunistes, podemites, bolivarians, etc.] i el separatisme [ara són els colpistes, els separatistes, els pro etarres, etc.] han estat sempre l’enemic a batre, inclús literalment.
La novetat ara és el feminisme, que aquest enemic de la pàtria i d’aquesta mena de patriotes no era visible en 1977. Aquest és el nou enemic a batre de les dretes espanyoles. Caldrà que allò que milions de dones van demostrar el passat 8 de març ho ratifiquen diumenge a les urnes. Tant a les que nodriran de diputats i senadors el parlament de Madrid, com les que decidiran els qui ocuparan els escons a les Corts Valencianes. Les dones seran decisives en el resultat de la cita electoral d’aquest 28 d’abril de 2019. Absolutament decisives.
