Josep Fontana: la “crisi” com a triomf del capitalisme

Davant l’increment brutal de les desigualtats econòmiques, com conclou Fontana, “amb els rics cada vegada més rics i els pobres cada vegada més pobres, que es tradueixen també de seguida en desigualtats socials, polítiques, jurídiques i d’accés a la cultura i l’educació. El pitjor de tot, però, ha estat la resignació amb què la socialdemocràcia ha encaixat tots aquests canvis i ha assumit bona part de l’ideari i l’agenda neoliberal, substituint els vells valors d’equitat, solidaritat i justícia social pels de l’enriquiment fàcil i desacomplexat i l’egoisme individualista”. No només la socialdemocràcia a l’ús, també els sindicats dependents de les subvencions estatals i bona part del socialisme i comunisme espanyol adaptat als requeriments de la monarquia i els franquistes reformistes, abandonant la reivindicació de la llibertat i el reconeixement del dret a l’autodeterminació perquè ni Catalunya ni els Països Catalans puguen exercir-lo. Me l’he llegit i no m’ha decebut perquè Josep Fontana no decep als seus escrits analitzant el passat des de la perspectiva de les urgències i les necessitats del present, tant si analitza  el estralls del capitalisme com la formació de la nostra identitat catalana al llarg de la història, tot i que la seua obra està travessada per l’economicisme i no incorpora, al meu parer, prou la gravetat central dels problemes ecologics, el capitalisme com una amenaça letal per a la continuïtat de la diversitat de la vida i de les societats humanes al planeta Terra.

Antoni Furió, fa la presentació del llibre de Fontana, recordant que la valoració de la Revolució d’Octubre i la Revolució Soviètica ha estat canviant en funció de la situació mundial, des del triomf del socialisme i els anys vint com a raig d’esperança sobre els desheretats de tot el món; als anys trenta i quaranta, quan derrotà el feixisme; als anys cinquanta, en plena guerra freda dels dos blocs antagònics; als anys setanta quan el sistema soviètic donava mostres d’envelliment i d’esclerosi i als anys vuitanta quan l’agonia era ja irreversible i l’enfonsament dels anys noranta. Relaciona els efectes de la Revolució Francesa i la Revolució Russa i de la Unió Soviètica, esmentant a Benedito Croce quan afirma que “tota història és sempre història contemporània, feta de la necessitat i els valors -el prisma o el sedàs- del present”. Remarca Furió, criticant la instrumentalització de la història, “els usos públics, polítics que els poders -i, hi insisteixo: els seus corifeus, els seus intel·lectuals orgànics- han tractat d’aprofitar en benefici propi, imposant una determinada visió del món es basa en gran mesura en l’explicació històrica”. Per exemple, la superioritat del capitalisme com a estadi suprem del desenvolupament humà, en conjunció, els valors occidentals i el creixement econòmic, enfront d’altres vies alternatives, que s’han mostrat il·lusòries i ineficaces, “mortes”. Un model productivista destructiu i insostenible que soscava la vida de les societats humanes i no humanes del planeta Terra. I aquest afer, com he dit adés, només s’esmenta de passada, quan és central, com han estudiat, entre d’altres, Quim Sempere, Ernest Garcia, Joan Martínez Alier, dins del nostre àmbit catalànic.

La feina d’un historiador com Fontana es justifica en el desmuntatge d’aquest discurs apologètic i doctrinari del neoliberalisme, mostrar-ne i combatre’n el caràcter ideològic i falaç; subratllar la naturalesa “històrica”, temporal, del capitalisme, enfront dels qui el voldrien inevitable i etern. Fontana no ha estat mai tancat al despatx de l’acadèmia, ha militat políticament, en el PSUC, el gran partit de l’antifranquisme i la transició democràtica i ha participat activament en la vida intel·lectual i política del Principat, dels Països Catalans, d’Espanya i de l’Amèrica Llatina. Un historiador que ha estat un referent intel·lectual tant a l’àmbit català com hispànic, format amb el mestratge fecund de Ferran Soldevilla, Jaume Vicens Vives, Pierre Pilar i més tard la influència decisiva d’Edward P. Thompson i Eric J. Hobsbawm.

Assenyala Fontana la crisi econòmic dels darrers anys, el desmantellament de l’estat del benestar, just quan acabà la guerra freda, quan la Unió Soviètica i el socialisme deixaren de ser una amenaça, acomiadaren l’estat de benestar; als darrers quaranta anys, hem assistit al triomf del capitalisme més descarnat, més “inhumà”- en el doble sentit que ja no té una cara humana, perquè els magnats empresarials d’ahir han estat substituïts per corporacions anònimes, i que va contra les persones, contra la humanitat, en benefici només d’uns pocs privilegiats-, vehiculats políticament i ideològica pel neoliberalisme victoriós que no s’està de lloar les bondats dels mercats i la globalització i d’exigir-li la total submissió dels estats. Unes desigualtats econòmiques i socials extremes i insuportables per a la majoria de la població mundial, davant un escàs 1% que controla el domini de les riqueses del món i la necessitat de recuperar les ‘grans esperances’ frustrades.

Analitza Fontana com n’és de fàcil veure que la crisi no ha fet sinó afavorir el procés a llarg termini que condueix a l’augment de la desigualtat. Un procés que s’ha accelerat a conseqüència de la crisi; com explicita l’equip dirigit per Emmanuel Saez, de la Universitat de Caliornia, sobre les seues estimacions del repartiment de la riquesa creada, on es mostra que, si en el conjunt del període del 1993 al 2010 la part del creixement total “capturada” per l’1% dels més rics havia estat del 52%, en els anys de “recuperació del 2009 i el 2010” aquesta part havia augmentat fins al 93%, i conclou Saez: “Hem de decidir com a societat si aquest augment de la desigualtat dels ingressos és eficient i acceptable o, en cas contrari, quina combinació de reformes institucionals i fiscals hem de desenvolupar per tal de frenar-la.” I s’interroga Fontana com es manté l’ordre social en un context d’abús com aquest, sinó és amb un aparell repressiu de nova mena, que no adopta la violència externa i pública dels temps de feixisme; però que és molt més eficaç basant-se com es basa en l’espionatge i la prevenció; augment de la capacitat de vigilància i control per prevenir, quirúrgicament, les protestes o de donar-hi resposta ràpidament, com analitzava Ramón Fernàndez Duran a “La Explosión del Desorden. La Metrópoli como Espacio de la Crisis Global”, 1993, Editorial Fundamentos, tot i que ho portava a l’anàlisi de la crisi ecològica global per efecte de l’antropocé i a una situació de societat de risc (Ulrich Beck) radicalitzada, on el neofeixisme es torna l’opció de control que s’insinua com amenaça i realitat per mantenir l’actual ordre mundial hegemònic. El rostre dur i violent de l’estat es posa al descobert, sense màscares, quan ho considera necessari per a mantenir el seu “ordre” i la seua “llei”.

Josep Fontana impugna aquesta visió dominant, del capitalisme com un model d’organització natural i sense cap altra alternativa, i fa evident la crisi de principi de segle XXI, originada per decisions polítiques que es remunten a finals dels anys seixanta, maig del 68, i als anys setanta del segle XX: la gran divergència. Després d’un temps marca per la influència de la Revolució Russa de 1917, i especialment la Segona Guerra Mundial, la por, el pànic d’una possible revolució portà a les classes dominants dels estats occidentals a fer una concessions en el terreny social, que arran dels primers inicis d’esgotament de la Unió Soviètica els anys setanta, començaren a ser desmantellades, procés de destrucció de l’estat de benestar i el triomf del capitalisme desenfrenat. La por al socialisme que fou una eina de progrés social, ha desaparegut i l’horitzó comunista ha sigut canviat per un consumisme insostenible i depredador, on una bona part de les necessitats són creades com a font de negoci; i arriba a comparar l’austericidi i l’obtenció del màxim benefici amb el menor salari possible, del capitalisme actual, amb el model dels camps de concentració nazis.

En la crònica de la seua militància política, Josep Fontana ens explica la diferència entre el PSUC i el PCE, els matisos tan importants pel que fa a l’obertura ideològica, la critica al dogmatisme i l’ortodòxia i Fontana i el PSUC defensa del dret a l’autodeterminació, no com un principi teòric, sinó que calia que arribés a l’acceptació franca del dret de separació (com insistia una persona tan allunyada del nacionalisme català, com Manolo Sacristán), analitza les insuficiències, les errades i els crims al si del comunisme, però més encara de l’anticomunisme, que ha causat més crims, de les inèrcies patriarcals, de les traïcions, derrotes i prostitucions del Moviment Comunista, però també l’arrelament de PSUC (més prop i semblant al PCI que al PCE) al si de la societat catalana, com a referent democràtic en la lluita contra la dictadura, a pesar de les fantasies desballestades, les propostes de “màgia política” a l’estil de Harry Potter, com la Jornada de Reconciliación Nacional del 1958 o la Huelga Nacional Politica del 1959, nascudes dels deliris d’uns dirigents totalment allunyats de la realitat; ens recorda l’autobiografia d’un company revolucionari, exemple de resistència antifranquista, des del comunisme bondadós de Miguel Núñez, “La revolución y el deseo”, Península, 2002, com s’hi sentia més a la vora des de la tasca solidaria a l’Amèrica central, que no des de l’escó d’un parlament. Així ens ho va dir a València, el mateix Miguel Núñez, al col·legi de jesuïtes de València, als anys noranta, quan va venir per ampliar la creació de l’ONG de solidaritat Las Segovias, d’ajuda a l’Amèrica Llatina i em va semblar un home bo que no podia estar tranquil i còmode mentre hi hagueren injustícies i es pogués canviar el món per tal de fer-lo més just.

També fa un anàlisi de les perspectives marxistes, la critica al marxisme francés, de Jaurès a Pierra Vilar i Labrousse, però també va sorgit un verbalisme estèril, molt retòric, que s’emborratxa de llenguatge, estructuralisme i postmodernitat, lluny dels fets i de la realitat, tipus Althusser, i remarca Fontana la seua inclinació per les anàlisi original de Marx i Engels i la critica al dogmatisme, com el materialisme històric acabava convertint-se en allò que Marx combatia: una filosofia de la història; critica el marxisme litúrgic, catequètic, fossilitzat, receptari, mecanicista, determinista, com que el crim històric de la casta estalinista va consistir a abusar de l’idealisme de generacions senceres i desacreditar de manera irreparable la idea de socialisme, com les ordres de dalt a baix van substituir les iniciatives des de la base, de baix a dalt; elogia la tradició marxista britànica, que tracta de no perdre de vista els fets de la realitat i analitza les condicions històriques (Rodney Hilton, Cristopher Hill, Edward Thompson, Eric Hobsbawm, Vere Gordon Childe, Geoffrey E.M. de Ste, Croix).

Un llibre sobre la crisi causada pel capitalisme depredador en una lògica de guerra i d’estafa, que remou el passat i el present per tractar de construir un món que transforme les injustícies actuals i preveure les amenaces d’un capitalisme que amb les polítiques austericides de l’establisment, la globalització del capitalisme salvatge, la desregulació, l’augment de les desigualtats, l’atur, el creixement indefinit i incontrolat, la feblesa dels sindicats, la rebaixa de les condicions de treball, les migracions, l’aparença de democràcia corrompuda i la manca de propostes per revertir la situació de la classe obrera genera unes condicions ‘coctel’ que propicien l’ascens del feixisme. “Hobsbawm mateix ha escrit el prefaci del seu llibre pòstum “Un tiempo de rupturas”, Crítica, 2013, en què descriu el nostre temps com “una era de la història que ha perdut el nord i que, en els primers anys del nou mil·lenni, mira cap endavant sense guia ni mapa, cap a un futur incognoscible, amb més perplexitat i inquietud que no recordo haver vist en la meva llarga vida“.

Assenyalada abans la critica al paper central de l’ecologia (a més de l’economia, que només és un sub-sistema de l’ecologia), en la situació de risc planetari, com, posem per cas, el canvi climàtic, només em queda dissentir també de Josep Fontana quan conta, en el context de les lluites col·lectives, que li demanaren un article en un diari de Barcelona perquè opinés sobre com seria d’aquí a cinc anys aquest capitalisme amb el qual ens ha tocat de viure. I diu que va respondre que això ‘depenia’ de nosaltres”: “el que tinguem d’aquí a cinc anys serà el que haurem merescut”. No em deixa de semblar un argument del “Càndid” de Voltaire o de certa teologia “calvinista” (tenim allò que ens mereixem, el que ens hem ‘guanyat’), no puc deixar de pensar que molt sovint tenim el que no ens mereixem, tot i lluitar infatigablement, no només per catàstrofes naturals sinó humanes (o barrejades), com va passar el 1973, amb el colp d’estat militar de Pinochet contra Salvador Allende i la “Unidad Popular” a Xile; ningú mereixia ser colpejat, torturat ni assassinat o desaparegut i em sembla que Fontana no ho objectaria; com cap dels dirigents comunistes, dones o homes honests, a la URSS de la revolució del 1917, mereixien la seua execució per no plegar-se a les ordres d’Stalin. Lluitar molt i ésser molt revolucionari, no es garantia d’èxit, en el sentit d’aconseguir el que ens mereixem; el risc del “fracàs” sempre hi és present per molt que facis; més val tenir-ho en compte.

La història no és, no pot ser, l’ombra o la bestreta de cap judici final. La versió de la història lligada a l’atorgament de ‘premis’ i ‘càstigs’, em sembla massa plana i esquemàtica i potser no té prou en compte “l’atzar”, tot i que tot ‘atzar humà’, cientificament està causat per determinacions complexes d’esbrinar amb absoluta objectivitat, perquè sempre està subjecta a interpretació i a la subjectivitat. Igualment, els premis o càstigs, estan vinculats a les intervencions dels Imperis, la propaganda, la manipulació, l’alienació, els colps d’estat i els “imponderables”,  que afecten a aquells que no són responsables de sofrir les desgràcies que els infringeixen. Malgrat tot, ho vulgues o no, molt sovint ens arriba allò que no es mereix, posem per cas, una UE que no mira a la cara les morts dels immigrants a la Mediterrània, ni la situació d’opressió de l’estat contra Catalunya, ni l’extrema pobresa d’Àfrica, ni les guerres a tot arreu, ni la greu crisi ecològica provocada per anys d’irresponsabilitats i descontrol productivista… Perquè les generacions d’ara, dels que acaben de nàixer, no són responsables dels desgavells de les generacions dels seus pares i avis que posen en perill les seues vides, ecosistemes vitals i societats; no ho poden ser. Perquè seria imputar-los unes càrregues que no els pertoquen. I tanmateix, hauran d’afrontar per a viure o sobreviure.