Sal·lus Herrerro
Un personatge que mostra el rostre, poc elegant i brusc, de l’actual estat espanyol caduc és l’estil “diplomàtic” d’un tal Josep Borrell, ministre d’afers exteriors, enfrontat iradament, contra el veterà periodista Tim Sebastian, de la BBC “HardTalk, que al programa “Conflict Zone” de la televisió alemanya DW News; en preguntar sobre el penyal de Gibraltar, la venda d’armes a Aràbia Saudi en la guerra contra el Iemen, amb la complicitat de Felip VIé, on s’afirma que les armes de major precisió són més quirúrgiques, el procés català, la repressió d’un estat que té empresonada a l’expresidenta del parlament Carme Forcadell i sobre la possible reforma de la constitució, amb un 70% de gent a favor, segons dades oficial del CIS, li va etzibar el ministre que estava “mentint”, que era un “ignorant”, que no estava ben informat i que en compte d’entrevistar-lo l’estava interrogant; cosa que és ver que les entrevistes d’aquest prestigiós periodista són dures (no és veritat que no estiga ben informat), però si acceptes participar (potser encegat de supèrbia i prepotència) has d’acceptar les regles de joc i deixar que t’ho pregunten tot, inclús allò que no t’agrada.
No obstant això, Borrell, indignat i fora de si, va perdre els papers, es va esfumar qualsevol tarannà “democràtic” que ha perdut fa temps (si és que alguna vegada l’ha tingut) i va decidir parar l’entrevista, “stop” i marxar, irritat i exhaust, a la vora d’un atac de nervis i d’un infart, davant preguntes incòmodes que ell vivia de manera insuportable, quan eren preguntes veraces que responien a allò que un ministre d’afer exteriors d’un estat democràtic ha de fer, retre comptes del que fa el seu Govern, i al remat, va tornar de nou, però, com que no li havien agradat les preguntes, li va retreure al periodista que “hauria d’informar-se millor”, Sebastian li va dir que les preguntes les decidia ell i que no li feia les que volia el ministre. Ho poden veure per internet i contrastar amb l’entrevista que li va fer a l’Alfred Bosch, actual conseller d’afers exteriors de Catalunya. Hi ha diferències substancials, de tarannà i d’elegància democràtica.
Preguntat a l’endemà Borrell per les TV espanyoles, des d’Argentina, es reafirmava amb el comportament del dia abans, dient amb rotunditat dogmàtica, ufanosament, que encara havia tingut “massa paciència”, per tornar a l’entrevista aquella després de la interrupció (aconsellat pels seus assessors) perquè aquell “personatge era dels que mereixien que, de tant en tant, se li paren els peus”; on potser es retrata ell mateix com sol passar quan tractem de definir els altres i fem servir adjectius, que, defineixen al qui els llança i li retornen com un bumerang, com li ha passat a Cayetana Álvarez de Toledo y Peralta, qualificant uns estudiants de l’UAB que protestaven, caient al parany de la provocació que els havia parat, etiquetant-los de “pijos totalitarios”, allò que és ella, amb banalitzacions sobre la violència del paradigma patriarcal i les violacions. I per això, ens resulta inadmissible, quan ho veiem en l’altre, projectat en nosaltres, perquè no ens volem reconèixer en la pitjor imatge. Tot i que l’ultradreta espanyola es recrea en la porqueria dels fangars com a manera de visibilitzar-se, crèixer i multiplicar-se.
Al meu parer, aquest Borrell, desencaixat i irritat, és una caricatura esperpèntica del polític “brillant”, “preparat”, “jove”, “llest” i inclús “intel·ligent” enginyer que feia d’economista “rigorós”, com a secretari general d’Hisenda i després ministre d’obres públiques i urbanisme, en una llei de costes que no va servir per a evitar que es delmés el litoral i després eurodiputat, tot i que després va resultar tocat per afers de corrupció lligat a informació privilegiada d’Abengoa. Així com l’he qualificat ades, semblava a la dècada dels vuitanta, quan oferia la seua millor cara, ha envellit molt malament, i, ara, és incapaç de confrontar-se a la realitat de l’opinió pública europea ni de respondre a afers de corrupció que a qualsevol país de tradició democràtica i protestant, recordant Max Weber, significaria la dimissió immediata.
Símtomàticament, Borrell, respón així de furiós a l’interviu, perquè, potser, en termes de Freud, “l’inconscient de la seua catalanitat d’origen» el traeix, el torna insegur i sense arguments racionals, només expressats “emocionalment”, amb la ràbia del convers al nacionalisme espanyol, d’un que ha de “desinfectar-se” i redimir-se dels seus orígens catalànics menyspreats i odiats com l’inquisidor més abrandat que ha de fer més escarafalls que cap altre botxi i més mèrits que Garcia Margalló o del tal Dastis que negava la violència policial i militar de l’1-O dient que les imatges dels vídeos que havien gravat des de la BBC, eren “fakes news”. En voler ser més meritori que els altres perquè el reconeguin com a “espanyol exemplar”, seguint la tesi de Josep Vicent Marqués a “País perplex”, sobre la “fosca consciència”, aplicada al blaverisme del País Valencià, als “valencians” espanyolitzats; s’irrita perquè l’accepten com un dels “seus” (espanyol sense màcula), que per molt que s’esforce, no ho faran perquè sempre li restarà el deix de l’accent català quan parla en espanyol; un accent catalànic que sempre és sospitós de “deslleialtat” o de “traició”, quan més s’esforça més es nota, més es “delata”…
Des de l’espanyolisme es diu que l’independentisme ha agafat Borrell com a “bèstia negra”, però, no és cert; molts independentistes volen que siga el representant espanyol al parlament europeu amb més protagonisme, per a internacionalitzar millor la situació de Catalunya, amb les seues “eixides de to”, i que s’explique per què a la UE els diputats dels Països Catalans no poden expressar-se el català, una de les llengües i cultures d’entre les deu més importants d’Europa? Per què l’Estat espanyol no reconeix el dret a l’autodeterminació i té presos i exiliats per motius polítics, com si visqueren a Túrquia? Per què els Països Catalans estan infrafinançats? Per què hi ha el desgavell del subdesenvolupament del corredor Mediterrani? Etcètera.
De fet, Pilar Rahola, amb ironia, afirmava que com a ministre d’exteriors era un dels “nostres infiltrats” per desacreditar l’estat espanyol, tot i que ell diga que ho fa per prestigiar-lo. Una paradoxa irresoluble, que Gonzalo Boye, autor de “…Y ahí lo dejo. Crónica de un proceso”, Roca Editorial, en una entrevista a la revista “La República”, del 6 al 12 d’abril, la resolia així: “Si jo fos Pedro Sànchez, aquella mateixa tarda l’hauria cessat”; he d’afegir jo: a no ser que el PSOE i el seu president també comparteixen aquesta posició política pròpia d’un ultra-nacionalisme espanyol de hooligans, incapaç de re-democràtitzar-se. Les incomoditats i exaltacions de Borrell mostren l’espill de la vertadera imatge d’un Estat incapaç de moure’s dins d’un relat amb fonamentació democràtica, en defensa dels drets humans i les lleis internacionals; la majoria de l’opinió pública europea no entén com es pot votar a Escòcia sense cap problema i, en canvi, per votar en un referèndum a Catalunya, la ciutadania catalana es apallissada i a sobre se’ls jutja als polítics que van promoure, inicialment la consulta, acusats dels delictes més greus que hi ha al Codi Penal, en una aplicació del dret penal de l’enemic.
Per això, a les preguntes de Tim Sebastian i al desafiament democràtic de l’independentisme català, a través del sarau de Borrel es mostra el deteriorament, el desprestigi, la caducitat, la vulnerabilitat i el fracàs del règim del 78, que només és capaç de mantenir-se “dret” sobre els fonaments de la ruïna de les amenaces, la coacció, la por, la sordidesa, la mala educació i la insinuació del “terror”… Però la imatge dels que estan fent ara mateix, de les clavegueres de l’estat, de com estan actuant deixant que es jutgen i s’empresonen a innocents resta una vulneració de drets bàsics; una causa penal que no té ni cap ni peus, constantment reproduint els complexos d’inseguretat i d’inferioritat d’un nacionalisme tancat, imperialista, autàrquic, que reacciona a la defensiva, irritat i furiós quan el president de la República de Mèxic, López Obrador, envia una senzilla, modesta i humil carta al monarca de la metròpoli, perquè es disculpen pel genocidi indígena de l’Imperi espanyol de la conquesta d’Amèrica (tan ben explicat per Tvetan Todorov, premi Príncep d’Astúries, “La conquista de América”), quan 41 senadors francesos, enutjats davant injustícies intolerables, denuncien l’atrocitat dels polítics catalans empresonats per ser conseqüents amb els seus compromisos electorals i les seues idees polítiques, com s’afirma a la redacció de l’instructor i en les resolucions del jutge Pablo Llarena contra les peticions de llibertat, en dir que ‘continuen’ “essent independentistes” i no es “penedeixen” per haver fet el referèndum, argúcies pròpies de la inquisició medieval com podem contemplar a la litúrgia i al llenguatge untuós, maliciós i eclesiàstic que es fa servir al TS, on els de la fiscalia, l’advocacia de l’estat i el partit feixista semblen inquisidors, vulneradors de drets fonamentals; com es denuncia des del parlament francés, belga, escocés, danés, del Piamont italià, d’Occitània, el parlament de Catalunya, els alcaldes de Catalunya del Nord, diputats britànics, portuguesos, nombrosos eurodiputats que exigeixen l’aturada dels judici farsa, la llibertat immediata de les preses i presos polítics i el retorn dels exiliats. Borrell, només diu que estan “desinformats”, que no saben el que diuen, que alimenten la llegenda negra contra Espanya, quan observem que és molt negra i molt trista, però no és cap llegenda. És la realitat històrica d’un estat imperial incapaç de mirar-se a l’espill, a la cara, i reconèixer errades, crims i genocidis. Per poder mirar i construir un futur digne.
Les petjades de inquisició no resten tan lluny; recordem que a València els crims de la Inquisició van arribar fins al 31 de juliol de 1826 amb l’assassinat del mestre de Russafa, Gaietà Ripoll, Alfred Bosch, ho conta de manera excel·lent a la novel·la “Inquisitio”, on el mestre Ripoll és acusat de “deisme” i “heterodòxia” religiosa i executat, ara encara hi ha un codi penal que es fonamenta en moltes lleis del segle XIX i en una interpretació predemocràtica; recordem que terminada la Guerra del 36 al 39, fa 80 anys, retornaren els simulacres i la farsa de la Causa General i judicis sumaríssims i inquisitorials, camps de concentració, tortures, assassinats, sense cap prova delictiva, només l’aplicació del dret de l’enemic; recordem els assassinats i execucions sense cap garantia a les parets dels cementeris de tants pobles als Països Catalans i a la resta de l’Estat espanyol, les fosses comunes encara sense desenterrar, el segon estat del món amb més cossos desapareguts, sense que els familiars puguen soterrar-los en pau al seu poble i no, com passa en alguns morts, enterrats al panteó faraònic franquista de Cuelgamuros, oficialment “Valle de los Caídos”, sense el vist-i-plau de la família, com denuncia el llibre del lleidetà Joan Pinyol, “Avi, et treuré d’aquí. La lluita per desenterrar la memòria republicana del Valle de los Caídos”, editorial Saldonar, concretament els avatars del seu avi Joan Colom perquè no caiga mai més en l’oblit, amb pròleg de Montserrat Armengou .
Recordem els crims i assassinats de gent d’esquerres, independentistes o antiracistes, com Miquel Grau, Guillem Agulló Salvador i molts d’altres, que es produïren al final del franquisme i en plena “transició”, així com el terrorisme d’estat que sempre és moltíssim pitjor que el terrorisme civil.
Recordem les petjades de la dictadura a tots els àmbits. Perquè sembla que estem retornant a temps de la derrota, de l’autarquia i del silenci, on es prohibeixen els mots (“Llibertat presos polítics”, “exiliats”, “Estat repressor”…), els colors (groc, blanc…), els símbols transversals de protesta davant les injustícies, compartits (o que haurien de ser compartits) per qualsevol demòcrata; símptomes inquietats d’un estat incapaç de democratitzar-se, no només per uns ministres d’afers exteriors desaforats, que quan els toques la seua pàtria, tot i dir que no són ‘nacionalistes’ sembla que els toques el voraviu de la idea: hipertrofiar el sentit patriòtic de la unitat d’Espanya des del poder, tot i que això no ho va inventar Franco, com adverteix August Gil Matamala, a més a més, detecta “unes persistències molts consolidades de tradició franquista” (Vilaweb, 21/11-2017) … Unes censures que retornen, en cançons de Valtònyc, Hassel”, en “desterraments” de Tamara Carrasco confinada a no eixir del seu poble Viladecans, en un retorn als càstigs del segle XIX (…) o Adrià Carrasco, exiliat a Brussel·les, en “tuïts, en judicis polítics increïbles, en les arbitrarietats, el to muscular democràtic sota zero, les clavegueres de l’estat, les imputacions falses, “la policia política” (ara contra Pablo Iglesias, abans contra Artur Mas, Xavier Trias i els independentistes… i en el futur contra qualsevol de nosaltres), el tòtem-tomba del dictador exposat i mantingut per l’estat en l’aparador d’un monestir feixista, sense cap interrupció dels dels anys cinquanta fins ara mateix, la necessitat de ‘desfranquistitzar’ les institucions, la ideologia i els fonaments de l’estat espanyol, corcat de residus totalitaris heretats de la dictadura i reproduïts a tots els àmbits, en un exèrcit sense cap reforma tot i que va ser esbombada per Narcís Serra com un anunci publicitari sense cap fonament (llegiu el “Llibre Negre de l’exèrcit espanyol” de l’ex-tinent Luis Gonzalo Segura), les dependències de la judicatura dels poders econòmics i polítics, el poder de la banca i de l’església amb els acords, lleis, concordats i les complicitats actuals entre església i estat espanyol en mantenir “vigent” el nacionalcatolicisme d’estat, els ‘mass media’, la vigència de les idees de la dictadura pel que fa a la unitat d’Espanya, sense cap dret ni possibilitat de qüestionar-la democràticament, d’acord amb les lleis internacionals i els drets humans… perquè s’imposen unes estructures majoritàries i dogmàtiques amb les amenaces consegüents d’aplicar el codi penal de l’enemic.
Gustau Muñoz, al seu darrer llibre, recentment publicat, “Corrents de fons”, 2019, Lletra Impresa, ho explica encertadament quan analitza la corrupció “sistèmica” i “no sistèmica”, en comparar-la a la pederàstia o la tortura i les “excuses” per justificar-la o treure-li gruix: “Sempre es diu que són casos aïllats, episodis concrets, excessos, excepcions. Però el que importa és precisament l’excepció. Perquè si la tortura fos la norma, com malauradament passava en el franquisme, on estaríem, on viuríem? O defensem la civilització, els drets humans, la decència, la protecció dels febles, les llibertats públiques, els drets de les persones, la democràcia, la correspondència entre textos legals i realitat, entre declaracions públiques i pràctica efectiva, o fem tot això o es demostrarà que tot plegat és una gran fal·làcia, una falòrnia, una mentida”. Un enorme cinisme; i ens encoratja Muñoz a pensar sobre l’excepció i la norma pel que fa als valors cívics i humanístics, i a actuar en conseqüència. Cosa que hem de fer sempre per a no ser còmplice de la brutícia i les vulneracions de drets.
Fet i fet, símptomes preocupants que mostren un estat fallit en termes d’homologació democràtica en les tradicions europees. Perquè quan mirem enrere observem una tradició espanyola molt poc democràtica, a penes “liberal” (Azaña, Ortega, Unamuno i “els altres”, com denunciava Joan Fuster, tot i les relacions amb Joan Marragall i les “bones intencions” d’alguns “intel·lectuals” espanyols de voler entendre “el problema catalán” (el “problema” sempre són els altres), hi ha un pòsit preocupant de tradició autoritària incapaç d’entendre res de res), hereva de la contrareforma, de l’absolutisme monàrquic, del colpisme d’estat i de les dictadures, on inclús el “liberalisme” burgés de Cambó “catalanista” i el “socialisme” de Pablo Iglesias i de Largo Caballero es posaven a les ordres o del general Primo de Rivera (Largo Caballero) o de Franco (Cambó). Per això, Borrell no pot donar compte argumentatiu, només escarafalls inarticulats atacats per la fúria, que mostren el fracàs del règim del 78 que no ha resistit la prova del pas del temps; un règim fet de febleses i impotències del nacionalcatolicisme franquista i el nacionalisme de l’esquerra espanyola, s’ha tornat ‘decrèpit’, que qualificat d’Estat delinqüencial per Manuel Vázquez Montalbán als anys noranta, ha esdevingut cràpula, com els criteris del TS que rebutgen investigar delictes de tortura, els màsters falsos de Casado a la Universitat Juan Carlos I o els insults d’aquest candidat del PP contra el president de la Generalitat Catalana, Quim Torra, acusant-lo de “desequilibrat”, perquè els tribunals espanyols ho consideren llibertat d’expressió fruït de les “tensions” que hi ha entre Catalunya i Espanya… Que passaria si des de Catalunya se’ls acusara al cap de l’estat, als presidents o jutges d’Espanya de “desequilibrats”? O se’ls imputara alguna responsabilitat en l’atemptat terrorista d’agost a la Rambla i a Cambrils, igual com feien alguns diaris espanyols sobre l’atemptat d’Atocha contra el PSOE i ETA, inclús després d’estar jutjats sense que els passara res? Segurament, dirien que són insults, infàmies o injúries, tipificades penalment. Perquè el que hi ha és una immensa llei de l’embut pròpia d’un estat amb greus fonaments antidemocràtics i perilloses derives autoritàries.
