Sal·lus Herrero
El catedràtic de Dret Processal de la Universitat de Barcelona, advocat i economista, Jaume Alonso-Cuevillas, acaba de publicar un llibre, 1 judici (polític) i 100 preguntes. Dret i procés penal per a no juristes, com una “brúixola” per orientar-se en l’enrevessat camí del dret i el procés penal. Com s’indica a la contraportada “Amb el rerefons del judici (polític) pel referèndum de l’1-O, aquests darrers mesos hem sentit i llegit i, fins i tot, parlat de termes jurídics amb una familiaritat sorprenent: fase d’instrucció, presó preventiva, euroordre, investigats, fiscals, advocats de l’Estat, magistrats, sentències, condemnes, absolucions, indults, recursos…” . Així com, al meu parer, les envitricollades, delirants i fantàstiques acusacions de “rebel·lia”, “sedició” o “malversació”, o suposades “desobediències” al TC que passen d’atípiques a “típiques” (mentre que, per exemple, les negatives per part del Govern espanyol a complir pronunciaments judicials són penalment irrellevants); acusacions arbitràries, sense cap prova consistent, només un cúmul de sensacions molt subjectives i increïbles, per banda dels agressors, que no resisteixen la prova del vídeo ni el contrast amb la realitat. Per això, el president de la sala del TS es nega a contrastar les imatges amb els testimonis dels policies i militars que apallissaren violentament gent pacífica amb la intencionalitat política d’espatllar qualsevol mínim efecte polític, jurídic o simbòlic derivat de l’exercici del vot en el referèndum, amb la voluntat expressa, amb mala fe, de responsabilitzar del resultat causat per la violència de l’Estat als organitzadors de la pacífica i cívica votació. És evident que la planificació tramada de l’Estat per ‘culpar’ els dirigents polítics independentistes, criminalitzar-los pel fet ser-ho i espantar la ciutadania mitjançant la violència, va ser orquestrat temps enrere, molt abans de l’1 d’octubre, al marge de l’auto de la magistrada Mercedes Armas del TSJC.
A partir de l’atropellament de drets, de la barbàrie i la brutalitat de l’estat, de l’1- d’octubre des del 2017, des de Catalunya, davant d’una ciutadania indefensa, pacífica i vulnerada en els seus drets, ens hem abocat, amb enorme interès a conèixer més dret per saber com podem defensar-nos i respondre als atacs de l’Estat, en una desigualtat d’armes incommensurable, perquè, és l’Estat el que, paradoxalment i perversa, duu la ciutadania agredida davant els tribunals de ‘justícia’, en una escenificació ‘jurídica’ on els botxins esdevenen “víctimes” i els agredits, inversemblantment, “botxins”, a base d’una hipotètica “violència ambiental” feta de mentides, ficcions i falsedats, que en qualsevol Estat de dret normal seria rebutjada, per això el MHP Carles Puigdemont és absolt d’unes acusacions infames al tribunal alemany de Slechwig-Holstein i el jutge Llarena, en un ús abusiu i instrumental de les ordres d’extradició, les posa i les treu arbitràriament a conveniència… Davant d’aquests seguit de desgavell jurídic, sistèmic, cerquem informar-nos en dret per obtenir una certa “seguretat jurídica” (ara esdevinguda oxímoron) que se’ns escapa i obrir camins d’esperança en la defensa dels drets i llibertats de Catalunya.
En aquest llibre, efectivament, l’autor explica als no juristes, de manera clara i entenedora, què volen dir aquests conceptes i com funciona un procés penal, clarificant la situació jurídica i les acusacions de les persones independentistes acusades, empresonades i judicades i analitza acusació per acusació per demostrar que no han fet res dolent, responent per què no hi ha delicte ni de rebel·lió, ni de sedició, de ni conspiració de cap tipus perquè no s’ha fet ús de la violència, ni tampoc de cap malversació. Com hi hagut un ús esbiaixat (per dir-ho suau) del dret penal i assenyala Jaume Alonso-Cuevillas, múltiples irregularitats en la instrucció, en les acusacions i en el propi judici, posem per cas, “el magistrat president també pot interrogar l’acusat, però, en aquest cas, per respecte al dret de defensa, haurà de permetre després que la defensa pugui formular preguntes”, cosa que Marchena no ho va fer quan va interrogar al major Trapero, interrogant-lo posant-se de part de la fiscalia de manera simptomàtica; s’ha creat nous tipus penals, però “una interpretació creadora del dret incompatible amb els estàndards internacionals pel quals un sistema juridicopenal és reconegut com a Estat de dret sustentat pel valor de la seguretat jurídica“, s’ha abusat i s’està abusant dels mecanismes formals de l’Estat de dret per intentar aturar a totes (“por lo civil o por lo criminal”), la discrepància ideològica i, amb aquest conjunt d’atropellaments, s’estan infringint el dret de no discriminació per raó ideològica, reconegut a l’article 14 del CEDH, vulnerant-se les previsions de l’article 7 i, per a més inri, tot això es fa, vulnerant-se també els drets reconeguts a l’article 6 del CEDH. I, tot això i més, unit a la clara vulneració del principi d’igualtat, així com al de tutela efectiva perquè convocar un referèndum no és delicte, és una conducta expressament despenalitzada, fer el contrari és un clar abús dels instruments coercitius de l’Estat de dret”. Al meu parer, fer-ho, per malbaratar el referèndum en fer servir la violència i la brutalitat de l’Estat amb acusacions impròpies i no previsibles és malbaratar el dret i fer una justícia com a revenja, cosa que no es pot fer en qualsevol Estat de dret d’una democràcia consistent. Com també s’observen en les preguntes, respostes, valoracions i declaracions de les acusacions i del president de la sala del TS, una discriminació no només ideològica sinó “nacional” contra els catalans, es parteix de la sospita permanent dels que ens consideren des de fa molts anys en la confecció de la Constitució espanyola i les resolucions del TC sobre Catalunya i els Països Catalans, un biaix anticatalanista, prohibint la federació i confederació de les CC.AA. amb la mateixa llengua i cultura, tombant una reforma de l’Estatut votada en referèndum, no respectant la proporció electoral, la inviolabilitat i el respecte als diputats del Parlament de Catalunya i el dret dels electors que els han votat perquè ens representen, etcètera
S’ha dit amb raó, escriu Jaume Alonsó-Cuevillas a “l’Epíleg“, que en els darrers mesos tots els catalans hem cursat un màster accelerat de dret processal penal en dret; el dret no pot ser extravagant, imaginatiu o creatiu, regula la convivència en societat i ha de respondre al sentit comú, sovint el menys comú dels sentits, on els no juristes han de comprendre amb facilitat el sentit d’una norma i considerar raonable la seva aplicació, si no s’entén per una gran part de la ciutadania és evident que quelcom està fallant; ciutadans i juristes assistim atònits a la interpretació i aplicació de la llei per part de diversos poders públics i molts especialment, d’alguns tribunals de justícia (recordeu el cas de la Manada, d’Altsasu…) i, és veritat que una cosa avorrida, com es el dret processal i penal, Alonso-Cuevillas, ho fa clar i distint, comprensible perquè s’entengui tot. Perquè és un gran comunicador, que s’ha convertit en una estrella de rock, conferenciant sobre els judicis a teatres o cines i presentant el seu llibre a l’escenari de la Plaça del Vi de Girona, junt a Lluís Llach, Benet Salellas i Marcel·la Topor, envoltat d’una multitud grandíssima, que als ull de fiscals, policies i militars, ha de ser una massa de barricades sistemàticament orquestrada per a fer apologia de la llibertat, de la democràcia i dels drets humans. Coses, avui dia, molt perilloses.
Al pròleg, el periodista, Xavier Grasset i Forasté, ens explica com la judicialització del Procés ha comportat que per poder entendre el que està passant, els mitjans de comunicació hagen hagut de recórrer als experts penalistes, juristes, advocats i jutges, des que s’ha iniciat el judici compta amb la presència de Joan Queralt i Marc Molins per analitzar el què d’aquests judici polític; altres vegades ha dut al plató televisió a Jaume Alonso-Cuevillas, com un dels advocats del MHP Carles Puigdemont, en moments d’interès informatiu i d’ací naix aquest escrit divulgatiu; Grasset ho concreta dient: “La crisi política que viuen Catalunya i Espanya ha fet girar aquest segle XXI cap al dret, cap als tribunals. Se n’ha dit “el fracàs de la política”. Una vegada més. En unes notes que li feia arribar l’any 1936, el periodista Agustí Calvet, Gaziel, deia al president Lluís Companys -que també va passar pels tribunals de la dictadura de Franco i va acabar executat-: “Catalunya és petita i feble davant l’Espanya castellanitzada. Per això hem trigat segles a poder capgirar les coses i alçar-nos del nostre abatiment”. Efectivament, la República i l’autonomia van desaparèixer amb la guerra i, recuperada l’autonomia el 1979, sembla que s’ha arribat a un nou límit que la política no resol. I apunta: “Potser no és un fracàs, potser ha estat una manera singular de fer política”. La dels Govern de Rajoy -que per bé que va pregonar el diàleg, no va anar mai més enllà de les grans paraules (ja hem vist també, la timidesa de Pedro Sánchez)- es va enquistar, enrocar i va optar per passar el mort als jutges. Que siguin ells qui resolguin el repte, el plantejament del Govern de la Generalitat. Una roda que quan s’empeny no s’atura”. Potser és una manera de fer política, no només del Govern de Rajoy sinó de tot l’Estat..
Recorda Grasset, al pròleg, com hi ha constitucionalistes, ara veus menystingudes, que deien que sense tocar la Constitució es podria fer una consulta sobre el marc territorial de Catalunya, i s’ha presentat la Constitució com la paret que no es pot saltar. Tot i que quan ha “interessat”, s’ha pactat políticament, com el 28 de febrer de 1980, en l’aprovació de l’Estatut d’Andalusia, que malgrat que a Jaén (on es van corregir irregularitats) i sobretot a Almeria (on no es va arribar al mínim del vot afirmatiu), interpretant la llei d’una manera flexible per donar la llum verda a l’autonomia Andalusa. En canvi, el Tribunal Constitucional no només ha esmenat la reforma de l’Estatut de Catalunya, el 2010, aprovat per referèndum el 2006, sinó que se l’ha dotat al TC de capacitats punitives (al marge de la lectura arbitral assignada) per castigar, sancionar i suspendre els càrrecs públics que desobeeixin les seues sentències. Una reforma criticada per la Comissió de Venècia (òrgan consultiu del Consell d’Europa). El monarca el 3-O, el seu discurs, va dimitir també d’àrbitre, pressionant perquè les grans empreses catalanes s’emportaren la seu social fora de Catalunya.
El 21-D, el Consell d’Estat va dir que Carles Puigdemont podia optar a ser investit president, però des del TC, amb recurs del Govern espanyol i amb trucades ministerials directes als seus components per deixar-ho en uns llimbs que no van resoldre. Ho va dir Alfredo Pérez Rubalcaba en una entrevista: “L’Estat pagarà el cost de treure del mig Puigdemont” (Felip VI, beneint la repressió i la violència policial de l’1-O, les campanyes internacionals de propaganda de l’estat, la “columna judicial, amb Lesmes, Marchena, Llarena i la Fiscalia al darrere. El Jutjat d’Instrucció núm. 13, que sembla un jutjat quintacolumnista dirigit des dels entramats de l’estat de Madrid, capgirant el Codi Penal i el delicte d’odi, que ha dut als tribunals mecànics, professors de gimnàs, restauradors, hotelers, tuitaires, humoristes, còmics, rapers, artistes, informàtics, periodistes, pacifistes, filòsofs, historiadors, empresaris, regidors, alcaldes, diputats i governants, fins a donar caràcter de causa general al Procés.
Ens conta Grasset que el primer dia que va entrevistar, al plató del Més 324, Jaume Alonso-Cuevillas “vam començar a entendre que per molt que es digui que el sistema judicial és un sistema garantista, que permet anar recorrent a instàncies superiors quan algú considera que no se l’ha tractat amb justícia, aquestes garanties fan figa en funció de com s’aplica la norma”. Feta la llei feta la trampa, per molt que diguen, referint-se a que va passar a Catalunya entre el setembre i l’octubre del 2017, “Els fets que s’han produït no són rebel·lió a Espanya ni alta traïció a Alemanya. Això no és el 23-F, t’hi miris com t’ho miris” (Jaume Alonso-Cuevillas). També va detectar que en tot aquest procés, a més de la negació del dret d’autodeterminació, s’han trepitjat drets fonamentals, drets humans que van des del dret a la dissidència política, el dret de manifestació, el dret a la llibertat, el dret d’expressió, reunió i associació, fins al secret de la correspondència o el lliure dret de sufragi. S’ha preguntat més d’una vegada Jaume Alonso Cuevillas, “¿Quan es va produir la rebel·lió: l’1 d’octubre amb les votacions o el 27 amb la votació dins del Parlament sobre la declaració d’independència? L’aixecament públic i violent quin va ser? La votació a les urnes dels carrers o la del Parlament?; o “On era i qui practicava la violència?, qui tenia armes i les utilitzava?, qui conspirava, si tot es feia de manera oberta i transparent? .
El judici al Procés ha esdevingut també un judici a l’Estat i als seus tribunals de justícia, la seua policia, la seua política i la seua democràcia, i al respecte a tots aquests drets fonamentals. Benet Salellas, l’advocat de Jordi Cuixart de l’equip de Marina Roig, diu que “l’Estat no pot portar a terme judicis polítics sense infringir drets fonamentals; és impossible”. Agafant el “Jo acuso” d’Émile Zola, els presos polítics volen capgirar la seva situació i, a més de la denúncia a la vulneració dels drets humans, han exposat la demanda i l’objectiu que va tenir la mobilització de l’1 d’octubre: la defensa de l’autodeterminació. I han recordat que fer un referèndum no està tipificat com a delicte al Codi Penal.
Acaba Xavier Grasset amb una evidència, una reflexió oportuna i una interrogació ‘esperançadora’ i inquietant: “és evident que aquest judici serà un judici històric. Espanya i la seva justícia tenen un paper molt complicat, però també els pot fer servir d’oportunitat per girar la truita. De fer esmena. No és la justícia qui ha de resoldre els problemes de l’esfera política, tot i que ara té a les seves mans la possibilitat d’espatllar encara més el present o de millorar la situació i tornar als polítics allò que els pertoca resoldre i debatre. Què faran? Sabran respondre aquesta pregunta?”.
Realment, no sé què en faran, perquè el futur és un estrany país, sempre desconegut i molt sovint ‘sorprenent’, però, si ho feren es trencaria una tradició espanyola de matriu castellana, “guerrera”, basada en l’atac policial i militar i el “dret de “conquesta” de l’altre per la força bruta i sovint amb missions de genocidi, tot i que les majors crueltats es pinten d’excelses heroïcitats. No podem perdre l’esperança, que és l’últim que es perd, però, tampoc deixar de banda mai la defensa dels drets humans i el dret a l’autodeterminació, la crítica, i tampoc un escepticisme saludable davant d’un estat opressor fins que no es demostri el contrari.
