Joan del Alcàzar
Vaig encetar la jornada de dimarts passat amb correu electrònic remés des de Mèxic. Em demanaven d’intervindre en directe a l’informatiu del matí, en una emissora de ràdio des de la que periòdicament em criden per demanar-me parer sobre assumptes relatius a Espanya o a Amèrica Llatina. El president mexicà, Andrés Manuel López Obrador, AMLO per a amics i adversaris, havia publicat una petita intervenció gravada en vídeo en la que demanava que el Rei d’Espanya oferira les seues disculpes als descendents dels pobladors originaris del que avui és el seu país; i això pels horrors de la conquesta que va comandar Hernán Cortés. Vaig accedir a la petició, per descomptat. Com també a la que vaig rebre poc després de la periodista Lara Carrasco, del diari digital Infolibre.
En totes dues ocasions vaig dir que la cosa pot abordar-se des de dos plànols: el que diríem històric i el que podríem denominar polític. Quant al primer, entenc que la intervenció d’AMLO és -sintetitzant al màxim i deixant de costat qüestions secundàries- confusa en la mesura que barreja la conquesta pròpiament dita, la independència, el Porfiriato i la Revolució mexicana sense solució de continuïtat.
Tal vegada alarmat per la virulència d’una part de les respostes que va rebre –des d’Espanya i també des de Mèxic-, López Obrador va matisar en una intervenció posterior que també ell, en nom de l’Estat mexicà, oferiria eixes disculpes per la part que correspon als segles XIX i XX, ara que s’acosta el bicentenari de la independència del país.
Al meu parer, i així ho vaig dir a les entrevistes, com que no és possible re-escriure la història, no té massa sentit revisar un procés traumàtic viscut fa cinc segles amb categories de l’actualitat. A parer meu, parlar de Drets Humans en relació amb la conquesta, que indiscutiblement va ser cruenta i va causar una infinitat de patiment, no és correcte.
Tanmateix, entenc que no hauria de ser difícil que la diplomàcia espanyola i la mexicana arribaren a consensuar una declaració conjunta que reconegués que la conquesta va ser un procés traumàtic, particularment per als pobladors originaris. No estaria de més, tot amb tot, recordar que quan els espanyols van arribar a les terres del que avui és Mèxic allò no era un jardí paradisíac, ni molt menys, i les relacions entre els autòctons no eren precisament de germanor.
Quant al plànol polític, entenc que el d’AMLO és un discurs de consum fonamentalment intern, un discurs davant el que cap preguntar-se si allò que realment convindria als actuals descendents dels pobladors originaris és una disculpa del Rei d’Espanya o mesures polítiques inclusives i efectives que els permeteren eixir de l’extrema pobresa. La resposta a aquest interrogant l’hauran de donar les autoritats i les institucions mexicanes.
En un segon moment, com no podia ser de cap altra forma, vaig preguntar-me explícitament com anaven a reaccionar les dretes hispanes, tan nacionalistes elles, davant la petició d’AMLO. No em van decebre, per descomptat que no.
Més enllà de determinades declaracions pujades de to, inadmissibles i auto-desqualificadores per insultants i denigrants, adreçades al president mexicà [Pérez Reverte, per exemple], els polítics espanyols van respondre segons un esquema perfectament previsible. El Partit Popular, Ciudadanos i Vox, amb Pablo Casado, Alberto Carlos Rivera [que ja no és Albert] i Santiago Abascal, van respondre més que iradament; van qualificar les paraules de López Obrador d’ofensives i van coincidir que si algú ha de disculpar-se ha de ser, precisament, el mandatari mexicà. Tot això després de remarcar que la tasca d’Espanya a Amèrica va ser una fita en la història de la Humanitat de la qual tots [els espanyols] hem d’estar molt orgullosos.
Quant a la resposta de Podem, tampoc no hi va haver sorpreses. Ione Belarra va fer servir Twitter per a afirmar que López Obrador té molta raó en exigir-li al rei que demane perdó pels abusos a la Conquesta. I va afegir que si governa Podem hi haurà un procés de recuperació de la memòria democràtica i colonial que restaure a les víctimes [sic].
Des del PSOE, més enllà d’alguna veu híper ventilada, va primar la posició del Govern de Pedro Sánchez, també amb un to i amb uns continguts previsibles, però més respectuosos i constructius.
El president mexicà hauria de saber que l’Espanya nacionalista i reaccionària manca de la sensibilitat necessària per a respondre de forma edificant a una petició com la que ha formulat, més enllà que puguem discutir si la forma en la que ho ha fet és la més adequada. Si les dretes hispàniques són impermeablement insensibles davant una realitat com la dels milers de víctimes de la guerra que encara romanen a les cunetes, sense que el dolor que això provoca a les famílies dels desapareguts els commoga gens ni mica; si encara els sembla la cosa més lògica del món que les despulles del dictador Franco romanguen al que en diuen Valle de los Caídos, ningú hauria de sorprendre’s per la resposta a la demanda de reparació pels horrors de la conquesta americana.
Tot i amb això, entenc que el camí per a les relacions bilaterals no pot ser, no ha de ser, el de la confrontació nacionalista. Mèxic és un gran país amic, amb el qual Espanya té uns lligams tan forts com inqüestionables i, efectivament, té un deute històric indiscutible: el que deriva de la fraterna i solidària acollida als milers de fugitius de la Guerra Civil i de la dictadura de Franco. Ara, quan es fan 80 anys d’aquella extraordinària recepció als exiliats espanyols, és un moment idoni per a posar l’èmfasi en allò que ens uneix, com a societats de ciutadans lliures i amb memòria històrica, i abordar allò que són cicatrius de les ferides del passat, tot i remot com el segle XVI, amb la ferma voluntat de superar-les.
