Joan del Alcàzar
De nou el 8M ha sigut, com en 2018, un èxit incontestable als carrers, i no sols a les grans ciutats. També a pobles i ciutats menors hi ha hagut un clamor reivindicatiu. És evident que la idea feminista és tan transversal que mobilitza les diverses franges d’edat com cap altra; com ho és que el moviment de les dones va molt més enllà de les etiquetes partidàries. Àdhuc és raonable pensar que, atès el volum de la participació, també van eixir al carrer dones i homes que voten opcions conservadores. Persones que, tanmateix, no accepten el negacionisme de l’extrema dreta [Vox], la impugnació a la totalitat de la dreta extrema [PP] i la manipulació de la dreta disfressada [C’s] envers la idea feminista.
Més enllà de les mentides, les falsificacions i les manipulacions que practiquen sense descans neofeixistes, reaccionaris i conservadors, el feminisme és una proposta emancipadora que sintonitza més i millor amb les idees de progrés i amb la noble passió per la igualtat que són consubstancials a l’esquerra política, genèricament parlant. El feminisme ha de poder ser fins i tot una alternativa de vida, però també ha de cristal·litzar en lleis i en decisions de govern.
És per això que un repte transcendental del moviment feminista, que ha tornat a demostrar la seua immensa vitalitat, és traslladar la demostració de força dels carrers a les urnes en les pròximes cites electorals. Les dones i els homes feministes ja saben el que poden esperar de governs formats per PP, Ciudadanos i Vox, així que sembla imprescindible derrotar-los en les urnes i barrar el seu accés al poder central, autonòmic i local.
Quant a Vox, val a dir que no amaga la seua posició envers la lluita per la igualtat que exigeixen les feministes; ans al contrari: fa alardó de les seues idees anacròniques. Aquest és un punt central de la seua proposta de societat: les dones a casa, esposes i mares d’una família catòlica, apostòlica i romana. Es tracta, com ha escrit Nuria Alabao, d’un partit comandat per Santiago Abascal, eixe personatge “armat i a cavall [que] encarna aquest home del passat que ja no existeix però lluita per continuar existint”. Ell i la seua Espanya nostàlgica de les rutes imperials són propostes d’un passat que no tornarà, però l’un i l’altra poden fer molt de mal a la convivència i a la resolució democràtica dels conflictes de la nostra societat. Vox, en parlar de la “crisi de valors” que suposadament ens afecta, i de “solucionar els múltiples problemes que assolen Espanya”, vol fer girar cap arrere el rellotge de la història; però un immens obstacle amb el que ensopega és la pròpia existència d’allò que en diu les feminazis. Vol acabar amb elles, i per això insulta, desqualifica i amenaça qualsevol persona o entitat contaminada per la doctrina que lluita per la igualtat entre les dones i els homes, que s’oposa a la subordinació de les dones al seu paper de reproductores, d’esposes i mares, passives i tutelades pels pares i els marits.
Contràriament, tant el PP com Ciudadanos fan mans i mànegues per aparèixer com els inventors del feminisme a poc que els deixen. Clar que els líders d’aquests dos partits necessiten esforçar-se en diferenciar-se del corrent majoritari quant al concepte, i busquen redefinir-lo afegint-li adjectius. Així, mentre que el PP, per boca de Pablo Casado, el superlíder que no necessita cap dona al costat, parla de feminisme integrador; Albert Rivera comparteix cartell amb Inés Arrimadas, i parla de feminisme liberal.
Això del feminisme integrador és la resposta al –suposat- feminisme disgregador que busca enfrontar els homes i les dones, segons la lectura que des del PP es fa de la lluita feminista convencional i majoritària, aquella que es propicia des dels sectors progressistes de la societat. La visió de Pablo Casado, que com Vox també es nega a parlar de violència de gènere, tot preferint allò de violència domèstica, arranca d’una consideració del feminisme com el revers de la moneda del masclisme i, a partir d’aquesta assimilació, si dolent i rebutjable és el masclisme, en la mateixa mesura ho és el feminisme.
A més, des del PP s’intenta identificar feminisme amb radicalisme extrem, inclús amb el comunisme, que és una etiqueta tan clara que el seu públic menys subtil entén amb facilitat. I és que el PP, ha dit Casado, “està compromès amb la igualtat real i sense col·lectivismes”. Col·lectivisme és –com se sap- comunisme i és, sobretot, abolició de la propietat privada; és ateisme, és materialisme, és abandó dels valors de la família canònica cristiana i moltes altres coses igualment terribles per al pensament reaccionari. No és difícil connectar aquestes posicions amb les defensades pels sectors més recalcitrants de l’Església catòlica. Aquells que, per exemple, representa el cardenal Cañizares, qui considera que cal combatre la “ideologia de gènere”. Una ideologia, assenyala, elaborada i imposada per “forces ocultes i no tan ocultes que planegen un ‘nou ordre mundial'”, el qual provocarà la “destrucció humana”.
El feminisme liberal de Ciudadanos és, al seu tomb, poc més que una etiqueta de màrqueting polític, però és a ella a la que s’agafen els d’Albert Rivera per buscar el seu espai i, també, els seus votants. No hi ha més que veure el vídeo que el partit va presentar amb motiu del 8M. Una successió de dones professionals fan abdominals. Són joves –totes elles, sense excepció- i molt actives i atractives. Amb aquestes imatges cobreixen un missatge en off que denuncia salaris baixos o por a les agressions, i que conclou així: “Aquest 8M no tornaran a parlar en el meu nom. Ningú. Sóc lliure, sóc feminista, sóc liberal”.
Ciudadanos –que ha publicat un Decàleg vertebrador de la seua posició, sosté que “hi ha espai per a un feminisme plural i obert a totes les dones i homes que no excloga ningú en una lluita que ens afecta a tots”, però no parla en cap cas d’igualtat, que és consubstancial al feminisme conseqüent de les dones des de la Il·lustració. A més, el partit de Rivera confon deliberadament ideologia de gènere amb perspectiva de gènere, per la qual cosa tota la construcció que deriva d’aquí està condicionada per la confusió. Si hem de fer cas a Inés Arrimadas, el seu feminisme liberal és, més aviat, una proposta tan estreta que va de bracet amb la simple defensa genèrica de la llibertat individual, i que ella desenvolupa quan afirma que “el meu feminisme és que ningú em diga com vestir, parlar o a qui votar”.
Així doncs, com va escriure María Eugenia R. Palop, el publicitat Decàleg del partit taronja és l’expressió clara i explícita d’un feminisme acomodatici, “profundament conformista, que deixa tot tal com està i que intenta invisibilitzar, a més, la lluita de les dones des de fa més de dos segles. Un decàleg insultant que pretén dividir el moviment de dones enfrontant unes i altres, parlant de “guerra de sexes”, tuteles i paternalismes, per tal d’invalidar la crítica i convertir les nostres diferències en un camp de batalla”.
Caldrà, per tant, que les opcions de progrés que són sensibles i conseqüents amb el feminisme, amb la lluita de les dones, ho evidencien als seus programes electorals. Que assumeixen compromisos clars i explícits d’avançar en el terreny de la igualtat efectiva –material i immaterial- entre dones i homes, en el de les llibertats individuals de les dones i, també i de manera molt especial, en el de la lluita efectiva contra la violència de gènere. I caldrà que les organitzacions feministes vigilen i pressionen per a que aquells compromisos cristal·litzen en la realitat quotidiana i canvien la vida de les persones, especialment de les dones.
És imprescindible, llavors, barrar el pas a les formacions polítiques que són contràries a aquestes idees de progrés alliberador i igualitari, així que l’admirable moviment feminista també haurà de demostrar la seua força en el terreny de la batalla política electoral.
