Sal·lus Herrero
L’extrema dreta, la dreta i l’esquerra nacionalista espanyola, tots plegats en tradicional comunió, no podien veure a Azallus ni en pintura, uns perquè el consideraven “un capellà carlistón”, altres perquè deien que “no tenia pèls a la llengua”, perquè el consideraven un “flagell” del nacionalisme espanyolista perquè reivindicava el dret d’Euskal Herria a l’autodeterminació i a la reunificació del País Basc i Nafarroa, obertament i sense caldre-li subterfugis per amagar-ho (com es feia i encara es fa als Països Catalans, assetjats per un estat que tolerava o estimulava el terrorisme al País Valencià que posava bombes contra els millors escriptors en català, excel·lents intel·lectuals, algunes llibreries de València on hi havia a l’aparador llibres en català…), uns altres perquè el consideraven un brusc “predicador” i no els agradaven els seus “sermons” (conferències, discursos o mitings) on posava en qüestió la “sagrada” unitat d’Espanya aconseguida per la força bruta, pel “justo derecho de conquista” o per la custòdia permanent de l’exèrcit espanyol destinat després del 1898 a agredir la ciutadania de les “colònies interiors”… Aquests qüestionaments davant les imposicions, els supremacismes, els privilegis i la fe cega de l’estat en prioritzar els drets dels “nacionalistes espanyols” i el seu dret a la ‘independència’, en detriment de la resta de ciutadania basca, catalànica o gallega que no tenen dret a tenir estat propi ni tampoc a decidir la seua independència decidint el futur de la seua pròpia nació mitjançant el principi democràtic dels dret a l’autodeterminació i del respecte als drets humans, socials i col·lectius o comunitaris… Arzallus, molt sovint, quan s’expressava de manera clara i vehement, exasperava als alts funcionaris, els “homes d’estat” i els dirigents polítics espanyolistes de tot l’espectre ideològic estatal perquè acostumats a ser els amos i senyors de l’estat espanyol i tractar les altres nacions no espanyoles com a subordinades, inferiors o “colònies, no podien suportar que algú qüestionés, sense por, aquests residus autoritaris “en vigor”, les estructures, els costums i les inèrcies imperialistes de l’estat espanyol que es reproduïen durant la “transició democràtica”, en posar-los Arzallus davant l’espill el lideratge polític i l’apoderament d’una ciutadania basca que, després de 40 anys d’un règim feixista, no acceptava submisament les imposicions estatals i volia pactar les competències autonòmiques corresponents i l’autogovern que considerava que li pertocava al País Basc, inclús tenir la clau dels diners de la hisenda, com plantejava per a Catalunya, sense fortuna, l’economista liberal de Convergència Trias Fargas, quan des de l’estat espanyol es plantejava una mera descentralització cosmètica ‘atorgada’ graciosament per un estat rabiosament centralista, jacobí, autoritari i borbònic des de feia segles, que sempre havia reprimit ràpidament qualsevol mínima “revolució” o reforma liberal, en imposar monarquies absolutistes del “vivan las cadenas”, processos contra-reformistes i reaccionaris amb els cent-mil fills de Sant Lluís, vàlids, compte-ducs, regents, directoris militars, estats totalitaris de tall feixista i monarquies borbòniques que fan servir tots els mitjans, per esperpèntics que siguen, per mantenir-se com a cap d’estat amb mètodes indecents. Com podem observar veient el que ha passat amb el procés a Catalunya atacat pel monarca i tots els seus mitjans (155, mas media manipuladors, ostatges de l’estat, tribunals de “justícia” cortesans, adoctrinament permanent en l’elogi a la monarquia, bé del “campechano”, bé del “preparao”, bé de l’abnegada i ‘sofrida’ regina Sofia o la llampant i ‘enlluernadora’ regina actual…)
Xabier Arzallus, era fill d’un carlista tradicionalista, com Joan Fuster o com Dolores Ibárruri, però tant Joan Fuster com “Passionaria”, quan es van fer adults es van ubicar en una opció política, la del valencianisme o catalanisme polític liberal d’esquerres (Fuster) o el del PCE (Ibárruri), completament diferent al carlisme, tot i que en l’opció nacional Dolores I. coincidia en la defensa i reproducció del nacionalisme espanyol (Pasionaria y los siete enanitos” de Manuel Váquez Montalbán, ed. Planeta) i Joan Fuster impugnava amb il·lustració i saviesa un nacionalisme espanyol que ens oprimeix i tracta d’aniquilar-nos en tots els àmbits, per això proposava la reconstrucció dels Països Catalans com a projecte de futur per sobreviure. Igualment, Arzallus, al meu parer, també es va diferenciar políticament del seu progenitor i es va ubicar al si de la democràcia cristiana europea, inspirada per les idees de Jacques Maritain i de Mounier, el director de la revista “L’Espoir”, on escrivien intel·lectuals de la talla d’Albert Camus, Jean-Paul Sarte, Simone de Bauvoir; una democràcia cristiana, que tot i que no ens identifiquem amb la seua posició política massa moderada democràticament i massa favorable al capital, hem de reconèixer que molt sovint ha sigut defensora dels drets humans i antifeixista, amb polítics com Adeuaner, De Gasperi, Schuman, Simone Weil, fundadors de la Unió Europea actual i fou col·lega d’Aldo Moro, un polític demòcrata-cristià antifeixista assassinat per un grupuscle de les Brigades Roges en complicitat amb l’estramat estatal italià perquè no pactés amb el PCI d’Enrico Berlinguer; Arzallus, en aquesta línia política, rebutjava ser de “Centrum”, exercia drets fonamentals en defensa de la llibertat d’expressió, llibertat de creences, llibertat de manifestació, de reunió, en defensa dels drets individuals i col·lectius de la ciutadania del seu poble basc… en l’exercici del dret radicalment democràtic a reivindicar el que considerava convenient en benefici del seu país, davant un estat totalitari que s’havia acarnissat especialment, durant la guerra i després de la guerra incivil, contra la ciutadania d’Euskal Herria i dels Països Catalans que el règim dictatorial i sanguinari de la dictadura va tractar de genocidiar culturalment, lingüísticament i inclús físicament, amb els horrors del bombardeig a Gernika, Xàtiva, Barcelona, Figueres, Alacant, València i a les fronteres del Pertús entre Catalunya i França…
Arzallus va estudiar filosofia i dret a Saragossa i després va ampliar estudis de dret i teologia a Alemanya, si no recordo malament, quan vaig llegir les seues memòries “Así fué”. Uns dels valors que no s’aprecien des del nacionalisme espanyol, que a diferència de la dreta espanyola que veu directament del feixisme, és el seu tarannà polític, el d’Arzallus i el del PNB, beu de l’antifeixisme, que avala també l’anomenada “dreta catalana”, en pràctica democràtica, en antifeixisme, en antimilitarisme i en qüestionament de les prepotències, injerències, arbitrarietats i imposicions de l’estat espanyol, tant la dreta basca com a “dreta catalànica”, en aquestes denúncies li passen per davant, democràticament, a la dreta espanyola i inclús a l’esquerra espanyola que nega el dret a l’autodeterminació des de posicions semblants a les de l’extrema dreta; i efectivament, Arzallus fou un jesuïta, que va viure i va fer classes durant alguns anys a Gandia fins el 1967, per això estimava el País Valencià i Catalunya, després quan es va secularitzar va marxar al seu país per a esdevenir un dels líders bascos més decisiu de la segona part del segle XX, tot i que el seu passat valencià el solen ignorar tots quasi tots els mitjans de comunicació espanyols. No obstant això, des del nacionalisme espanyol, sobretot d’esquerres o “progressista”, em sembla es sol tractar amb molt més respecte i comprensió al nacionalisme basc de “dretes” que a la mal anomenada “dreta catalana”, un artifici fals, per a restar-li valors a l’independentisme, deshumanitzar-lo, com a talla-focs, perquè, ara mateix, no reba ni un gram d’empatia a causa d’aquest artefacte “descognitiu” anomenat “dreta catalana” que es tracta d’un estigma etiquetador per banda d’aquells que volen prioritzar els privilegis estatals i socials del nacionalisme espanyol en contra i en detriment de la resta de ciutadania i nacions no castellanes que no són reconegudes en drets fonamentals a no ser que es deixen assimilar, es castren i renuncien als seus drets nacionals i socials distints al nacionalisme prioritzat per l’estat.
L’1 de març, a l’obituari, Antoni Batista, al diari Ara, “El lehendakari que no va voler ser-ho” remarcava que Arzallus (que tenia el seu despatx a Bilbao, amb un cartell de Sabino Arana, des d’on es veia el cartell de Txomin Iturbi, d’ETA, que hi havia al despatx de Jon Idigoras), s’entestaria en treure ETA de la violència per articular una majoria nacionalista que pogués defensar el dret a l’autodeterminació en democràcia. “Primer hem de buscar una solució entre bascos, i després ja anirem a buscar-la entre bascos i espanyols”. El 1991 van començar contactes del PNB amb l’esquerra abertzale, que ell va pilotar però va delegar en tres dels seus homes de màxima confiança: Gorka Agirre, Joseba Egiba i Juan Mari Ollora. Tot plegat va culminar en el pacte de Lizarra- Garazi del setembre del 1989 i la primera gran treva d’ETA. El camí cap a la pau s’havia obert. Al remar remarca el llegat polític d’Arzallus, que va des “de les competències autonòmiques més ambicioses, amb una fiscalitat excepcional, fins a una relació estable amb l’estat a partir de governs moderats -Ardanza- Urkullu-, i una bona diplomàcia amb González i Aznar, que han accelerat el creixement, reconvertit la indústria, apujat el PNB, reduït l’atur i equilibrat el territori”… Antoni Batista és un periodista català expert en la política a Euskadi, les relacions Catalunya-Euskadi, una mirada sobre Euskadi sense prejudicis, sobre l’adéu a les armes, la crònica del final d’ETA i Otegui, la força de la pau, que va entrevistar; pel que jo sé i he llegit, Arzallus i els seus seguidors polítics més estrets només li demanaven a l’esquerra independentista basca que abandonaren la lluita armana i la violència per a pactar, conjuntament, la reivindicació del drets a l’autodeterminació i els drets socials que s’estimaren adequats implementar.
El dia que va morir Xabier Arzalluz, el lehendakari basc, Íñigo Urkullu, apareixia als titulars de tots els mitjans de comunicació després la seua intervenció com a testimoni al judici que el Tribunal Suprem celebra, alegrement i banalment, contra l’independentisme sobiranista de Catalunya. Urkullu, com anotava Otegi, en realitat cridat per a mediar entre el govern català i l’espanyol, es posicionava a favor de l’estat i del PP perquè no li interessava que s’implentés la independència de Catalunya perquè la seua posició política al País Basc s’hagués trobat en una situació impossible; també no volia que Catalunya s’independitzés perquè intuïa que si això passava, el País Basc no podria mantenir la quota basca i augmentaria l’espoliació del País Basc i Nafarroa a termes semblants en que són espoliats els Països Catalans… Per tant, la seua “calma” i “tranquil·litat” aparent, anava en el sentit de paralitzar la possibilitat de que Catalunya pogués eixir-se’n de la gàbia de l’estat espanyol, una opció que el posaria a ell i a la seua direcció política del Partit Nacionalista Basc en una situació molt incòmoda i insostenible. Una mediació interessada.
En contra de llençar les pilotes fora, ignorar, no recordar, no constar-los, rentant-se les mans i espolsant-se les puces de sobre, aussar els muscles perquè sembla que no saben on els cau la càrrega, que van ser les declaracions infames, perverses, irresponsables i incompetents de M. Rajoy i tots els altres que li donen suport en un relat fals i inventat, en aplicar l’estratègia sistèmica de la gran mentida (la malignitat, fariseisme i prepotència de Soraya Sáez de Santamaría, la ineptitud, falsedat i crueltat criminal de Zoido, Nieto, Millo, Pérez de los Cobos), embolicant la troca, amb mentides enormes, malvestat i un cinisme descomunal i barrut, tant per a no reconèixer M. Rajoy que havia parlat amb un mitjancer, Urkullu, perquè no li interessa a M. Rajoy al relat de l’estratègia electoral del seu partit contra relators, mediadors i qualsevol diàleg, o Pérez de los Cobos que ha parlat, després de “jurar” (juren per a emfatitzar i mentir!) davant el tribunal, de “l’ús exquisit” de la força “proporcional” i “”professional” quan la policia i els militars van atacar militarment amb tècniques de tortura i terrorisme d’estat contra gent indefensa i vulnerable; en canvi, Urkullu, sincerament i ‘honesta’, va explicar les distintes converses, reunions, duració d’aquestes, dates concretes, telefonades i gestions que sembla que tenien com a objectiu impedir que el president Puigdemont declarés una independència que tinguera més efectes polítics i socials i s’avinguera a pactar amb el Govern espanyol, cosa que estava disposat a fer Puigdemont però demanava garanties per a la no aplicació del 155 i l’alliberament de Jordi Cuixart i Jordi Sànchez, empresonats com a ostatges de l’estat contra Catalunya seguint el pla dissenyat per l’ex-director del diari El País, J.L. Cebrian per a frenar el moviment independentista amb la força repressiva de l’estat.
Per últim, mediava Urkullu, recordem-ho, a petició del president de Catalunya; potser mediava Urkullu perquè “quan veges al teu veí les barbes tallar, posa les teues a remullar” per tal d’impedir que Rajoy acceptara el missatge del monarca del “A per ells”, contra la majoria social de Catalunya (després vindria Euskadi) i potser per tractar, com indica Joan de l’Alcàzar, “d’aturar les pressions a M. Rajoy dels sectors més extremistes d’un PP que cada vegada esdevé més d’extrema dreta, que va estimular els hooligans que havien pres els balcons i havien omplert de consignes agressives i banderes” contra la catalana gent que volia votar en referèndum perquè per molts que repeteixen, un milió de vegades, que era una votació “il·legal”, la catalànica gent no tenim perquè demanar permís a un estat corrupte i en descomposició per a decidir el futur de la nostra nació catalana… Perquè votar per expressar-se lliurement i pacíficament, no pot ser delicte mai més que en dictadures o en democràcies autoritàries i caduques… No crec que cap persona que pertany als Països Catalans, rebutge cap lliçó de democràcia, sobirania, autogestió, cooperativisme, justícia ecològica i social, etcètera, perquè n’estem molt necessitats de tot això i més, però, no només Urkullu i la catalana gent, sinó tota la ciutadania de les nacions sense estat propi amb capacitat de crear un front antifeixista (Otegi), hauríem de fer el possible per a rebre i donar classes particulars accelerades de democràcia, de dret a la diversitat, de drets humans, de feminisme, de respecte i de reconeixement dels drets de les minories, de justícia social, de solidaritat, d’antiracisme, de pacifisme i de reconeixement de drets fonamentals com fan les preses i presos polítics del moviment independentista… Perquè cal que s’apliquen lliçons de democràcia bàsica adequadament davant d’un estat terrorífic i antidemocràtic, compost per un nacionalisme espanyol que va cap a una involució greu molt preocupant, el d’un règim del 78 en caiguda lliure que mostra el seu rostre més perillós i temible.
